Divisions administratives a la Catalunya del Nord.
El comte de Mirabeau, l’aristòcrata que esdevingué el poderós portaveu del Tercer Estat, definia França com un “agregat inconstituït de pobles desunits”. De fet, el procés d’unificació del regne per mitjà de la burocràcia monàrquica era ben lluny d’haver-se acabat i el petit fragment de l’ètnia catalana que habitava a la província del Rosselló gaudia encara de nombrosos privilegis —mot que cal entendre en el seu sentit etimològic de llei particular—. Lluís XIV havia jurat de respectar les “llibertats” d’una terra conquerida i annexionada pel tractat dels Pirineus del 1659. Però el rei oblidà, evidentment, de complir íntegrament les seves promeses. Malgrat tot, bé per impotència bé per prudència, ell i els seus successors van utilitzar amb precaució la qüestió de l’assimilació.Els rossellonesos no estaven sotmesos al mateix règim fiscal que la resta del regne i, segons Necker, pagaven molts menys impostos que la mitjana de súbdits; no havien de fer el servei militar parcial instaurat per Louvois, eren jutjats en l’essencial seguint les lleis catalanes i només utilitzaven molt rarament la llengua francesa, quan la coneixien, llevat de les audiències i de les institucions oficials. La vigília de la Revolució, gairebé tots els capellans, per exemple, predicaven en català. Ningú no semblava pas indignar-se pel fet que els feus de dignitat, les senyories laiques més importants, fossin en mans dels grans d’Espanya com el duc de Cardona, ni pel fet que els sacerdots de la Cerdanya francesa fossin nomenats i controlats pel bisbe de la Seu d’Urgell i que el clergat rossellonès no formés part del clergat de França.
La idea que hom es podia fer d’un regne al segle XVIII era força allunyada del concepte massís i tancat de nació que va aparèixer amb la Revolució. Els anglesos acceptaven força bé reis ultratjosament alemanys; Caterina II, també alemanya, parlava millor el francès que el rus tot i ser tsarina, i els reis Borbó que regnaren a França, Espanya i Nàpols eren producte d’un mestissatge europeu al qual havien contribuït decididament les infantes espanyoles, les princeses austríaques i les filles de nourics italians. D’altra banda, l’any 1789 els francesos escollien per gran majoria, com a quasi primer ministre, un banquer suís i, encara més sorprenent, protestant.
L’anunci fet pel rei, el 8 d’agost de 1788, de la convocatòria dels Estats Generals, que no havien estat reunits des del començament del segle XVII, els capítols de greuges i les eleccions de delegats donaren oportunitat als rossellonesos de vituperar l’opressió fiscal, però també, sobretot, d’arranjar algunes qüestions domèstiques i de revifar baralles internes. Els pobles de la plana s’uniren contra els privilegis de la capital provincial que eren exercits en llur detriment. Hom explica generalment la Revolució Francesa per l’enfrontament entre els estaments privilegiats i conservadors, la noblesa i el clergat, i el Tercer Estat, és a dir, la immensa majoria de francesos, des dels grans negociants fins als més humils treballadors de poble. Al Rosselló predominava la separació entre ciutat i camp, per això la burgesia de Perpinya trobà el suport de la noblesa i del clergat de la província contra aquells que es designaven a ells mateixos com “el pobre Tercer Estat dels camperols”.
El Rosselló s’incorporà amb retard al procés revolucionari del juliol del 1789, a les revoltes i als desordres que s’estengueren per França com una taca d’oli i que hom designa amb l’expressió “la gran por”. Però, localment, el blanc dels aixecaments no foren pas els castells senyorials sinó els centres de recaptament fiscal i es donà caça als agents de la Ferme Générale que cobraven els drets de duana i l’impost sobre la sal.
L’alba de la Revolució semblava plena de promeses: hom pretenia explotar aquest moment de feblesa del poder central per recuperar el terreny perdut i reafirmar els privilegis locals. En un comunicat de l’assemblea general dels habitants de Perpinyà, redactat el 1790, es pot llegir: “Els rossellonesos foren en altre temps una nació a part; ara bé, una nació té drets i no privilegis i són aquests drets, aquests drets imprescriptibles allò que reclamem”.
L’ardor que es posà a enderrocar l’antic règim es fonamentava evidentment en un malentès: el nou règim no estava pas disposat a reconèixer els drets imprescriptibles de la nació rossellonesa. En voler fer taula rasa del passat, els legisladors d’una assemblea que s’autoproclamà constituent tingueren com a primer objectiu unificar rigorosament l’espai nacional, esborrar el poti-poti de les províncies, de les fronteres interiors, dels costums i dels dialectes, i somiaren seriosament de dividir el regne hexagonal seguint el reixat d’un escaquer per obtenir un teixit administratiu purament geomètric. El nom de les antigues províncies va desaparèixer en l’enrenou (llevat del de Còrsega, que ningú no gosà anomenar d’una altra manera) i el Rosselló esdevingué, de grat o per força, els Pirineus Orientals.
Un petit tros de terra arrapat apassionadament als seus particularismes difícilment es podia diluir amb entusiasme en una França una i indivisible. Les inquietuds es mudaren ràpidament en revolta davant de les nombroses agressions contra la identitat catalana i contra els valors més generalment respectats. La nacionalització dels béns eclesiàstics que comportà la funcionarització dels capellans i una reducció massiva del nombre de parròquies en el marc de la constitució civil del clergat fou, sens dubte, el trasbals més gran: gairebé tots els capellans catalans refusaren d’adherir-se per jurament a aquesta església cismàtica i la seva deportació (foren comminats a exiliar-se sota amenaça de mort al setembre del 1792) fou probablement la mesura més impopular del nou règim. Però la introducció del servei militar aixecà l’oposició i poblà el país o les regions veïnes de Catalunya de milers de desertors i d’insubmisos. Els catalans no podien adherir-se a les condicions de la nova situació, com ara el canvi de les sòlides monedes d’or o de plata, entre les quals la piastra tenia un paper primordial, per monedes de paper que foren desacreditades immediatament al país; les topades incessants de la població amb una soldadesca improvisada i molt indisciplinada que es comportava com si estigués en terra de conquesta; el reforçament del control a la frontera per part de la nova administració de duanes, i, finalment, els episodis tragicòmics del terror lingüístic i de la descristianització violenta.
Si el Rosselló no fou immediatament “una petita Vendée”, com afirmava un Représentant en Mission, és perquè, a diferència dels departaments de l’oest, aquesta província fronterera, dependent del secretariat de la guerra, tenia des del 1789 fortes guarnicions. L’exèrcit dels Pirineus Orientals fou augmentat fins als 30 000 homes el 1794, durant la guerra contra Espanya. Era molt per a un departament la població del qual no sobrepassava els 110 000 h. Però l’hostilitat massiva al nou règim es pot mesurar, al nostre parer, per mitjà de tres indicis convergents: el Rosselló se situà al capdavant, o en el grup capdavanter, del percentatge de capellans refractaris (sobretot si s’exclouen de l’estadística els capellans llenguadocians de la Fenolleda), del percentatge d’insubmisos i desertors i, en definitiva, del percentatge d’emigrats.
De fet, hi hagué un important aixecament armat de la població local, però el fenomen és concomitant amb la invasió de les tropes espanyoles del general Antonio Ricardos i, per això, parcialment emmascarat. En aquest conflicte el Vallespir, especialment, es posà al costat de l’invasor i els primers morts entre els voluntaris francesos caigueren sota les bales dels habitants de Sant Llorenç de Cerdans que s’havien avançat unes quantes hores a l’entrada dels fusellers valencians. Com que sovint era difícil de distingir el bàndol en el qual lluitaven els miquelets rossellonesos, molts col·laboradors de l’exèrcit espanyol s’escaparen de la repressió. La por pot explicar, tanmateix, per què els habitants que s’havien quedat tranquil·lament en els seus pobles durant la invasió espanyola, que havia arribat gairebé fins a les muralles de Perpinyà, fugiren en canvi massivament davant de la reconquesta francesa, sobretot al Vallespir. Els que no saberen recuperar discretament les cases durant les hores o els dies següents a l’entrada dels francesos, foren inscrits en les llistes fatals de l’emigració, inscripció que comportava una mena de mort civil, la pèrdua de tots els béns i una proscripció perpètua acompanyada de la pena capital en cas que hi hagués un retorn clandestí. L’amnistia decretada uns quants anys més tard pel primer cònsol Napoleó Bonaparte permet d’identificar aquests emigrats, conèixer-ne el lloc d’origen i llur professió. En les llistes, hi predominen els artesans, els botiguers, els carreters i els corre tgers: l’emigració del Rosselló va ser majoritàriament un èxode de pobres.
Paradoxalment, aquesta província antirevolucionària visqué l’aparició d’un partit republicà que s’afermà durant l’Imperi contra un partit monàrquic, el nucli del qual foren els emigrats retornats i els capellans refractaris. No es pot fer cap lectura d’aquests dos camps en termes sociològics: s’hi troben repartits equitativament els grans nobles i els jornalers. La barreja de la ideologia tampoc no permet d’explicar la cohesió d’aquests partits en un poble camaleònic, que canviava més sovint d’opinió que de camisa. De fet, el rebombori de la Revolució havia permès d’exaltar les clàssiques baralles de clans i les seculars guerres entre pobles. La novetat era que les faccions s’havien guarnit amb les màscares de la gran política nacional. Tot d’una, l’estat-policia podia intervenir en aquesta reedició de les lluites entre els nyerros i els cadells i fer sentir l’autoritat tot fent d’àrbitre dels antagonismes tradicionals.