Entre el 1808 i el 1814, les illes Balears i les Pitiüses van ser dels pocs territoris metropolitans de la monarquia espanyola que no es van veure en cap moment ocupats per les tropes napoleòniques, ni convertits en escenari del conflicte armat que aquella ocupació va generar. Seria un error, però, pensar que en van quedar al marge. L’efervescència viscuda durant aquells anys a l’illa de Mallorca, i particularment la commoció que es va produir a Palma, en són la millor prova.
L’arribada de refugiats i de presoners, la vinculació de l’illa a les necessitats de sosteniment de la guerra i, finalment, la batalla ideològica atiada per la presència dels sectors més combatius del reaccionarisme espanyol assenyalen els tres vèrtexs principals de l’excepcional commoció viscuda a Mallorca durant la guerra del Francès. Aquella situació, tot i que principalment fou fruit de la incidència de factors externs, va permetre que emergissin també les pròpies Contradiccions internes de l’estructura; social illenca. Es convertí, així, en el primer moment del llarg procés de superació de la societat d’antic règim.
Ja des de l’inici de l’ocupació napoleònica, les Balears es van convertir en lloc de refugi per a una part de la població catalana. En un primer moment, entre el 1808 i el 1810, ho va ser tan sols de la població privilegiada, però les victòries de les tropes franceses a Catalunya, i sobretot les de Tortosa i Tarragona, van convertir gairebé en massiu el moviment de fugida cap a les Illes, tant de la població d’aquelles dues localitats com de la que s’hi havia anat concentrant a mesura que anava avançant la pressió i l’ocupació francesa. Així, si bé el primer símptoma de l’arribada de forasters a Mallorca es detectà l’any 1808, aquesta es va produir sobretot entre el 1810 i el 1811 i de manera especial el 1812, any que va ser el de major presència forastera a Palma —fins i tot si no es compta la població militar—. Tot i que el nombre de refugiats va ser prou elevat (uns 12 000 entre el 1808 i el 1814, amb un saldo ponderat comprès entre els 3 000 i els 4 000 que en un moment determinat podien ser comptats com a presents a l’illa), les valoracions dels treballs tradicionals sobre el tema, que parlen d’uns 40 000 emigrats, semblen clarament desmesurades. Aquestes fonts no tenen en compte el trànsit habitual de persones per Palma de Mallorca, i no consideren a part tant els presoners, la major part dels quals — uns 10 000 entre el 1809 i el 1814— foren duts a l’illa de Cabrera, com la població militar, que durant aquests anys no va ser pas considerablement superior a la que era habitual a Mallorca des del segle XVIII.
Procedència i nombre de refugiats a Palma de Mallorca. 1807-1814.
El puntual retorn de la població refugiada a la Península, ja perceptible a la primera meitat del 1813, tot i que de manera generalitzada tingué lloc entre el final d’aquest any i els primers mesos del 1814, ens adverteix respecte d’unes condicions de vida que no devien ser pas regalades.
La incapacitat habitual de l’illa de Mallorca per a satisfer les necessitats de consum de cereals es va agreujar en aquests anys, en què la conjuntura adversa va ser acompanyada per una presència important de població sobrevinguda. La crisi fou general a l’illa, però particularment a Palma. Aquí, la major part de la població, però especialment els jornalers i els refugiats, molts d’ells abocats a la mendicitat, va convertir-se en víctima directa no solament de la crisi conjuntural sinó també de la pràctica agiotista de certs sectors ciutadans, tal com ho evidencia l’espectacular increment de preus el 1812. Aquests sectors, però, amb l’esquer del benefici fàcil i immediat, van desaprofitar una part de les possibilitats que els oferien les condicions avantatjoses de l’illa respecte de la Península, com també el fet que entre els refugiats hi hagués alguns individus remarcables del comerç i de la manufactura catalanes que, malgrat tot, intentaren de mantenir vius els seus interessos econòmics. Tanmateix, sembla que els “anys dels catalans” van contribuir a mantenir i consolidar a l’illa, en un període difícil, l’activitat del comerç i del negoci, encara que fos de proporcions modestes.
La commoció econòmica de Mallorca durant aquests anys no provingué tan sols de la conjuntura, ni de la presència dels refugiats. També les necessitats derivades del sosteniment de la guerra a la Península s’hi van fer sentir. A la càrrega que comportaven l’allotjament i la formació de tropes, la tramesa de presoners i els trasbalsos que generaven les lleves en el ritme ordinari de la societat, cal afegir-hi el caràcter permanent que tingueren a l’illa les exaccions econòmiques (ordinàries i extraordinàries) al llarg de tota la guerra. Això encara que les dificultats fiscals de l’Estat pel que fa a tot tipus de contribucions, com també el pes que representava la fiscalitat immediata a les zones més properes a la guerra, van fer que en relació amb altres territoris peninsulars, com ara Catalunya, l’illa de Mallorca i les Balears en general en suportessin, a fi de comptes, una càrrega molt menor.
Tot i així, fou l’àmbit de la polèmica ideològica i política el que transcendí de manera més clara el marc local. Les personalitats que hi van coincidir, i particularment la presència de les jerarquies eclesiàstiques de Catalunya més destacades, van contribuir notablement al fet que Mallorca pogués ser qualificada com una “segona Cadis”. En aquest cas, però, com a capital on el protagonisme no venia tant de l’enfrontament local entre liberals i servils com del fet que la reacció aconseguís convertir Palma de Mallorca en el principal baluard que s’oposava a la revolució que les corts de Cadis plantejaven.
Capçalera de l‘“Aurora Patriótica Mallorquina”, 27-6-1812.
ARM / J.G.
L’efervescència ideològica es va posar de manifest particularment a través de la intensa activitat de la impremta, un dels instruments que s’havia emparat en el principi liberal de la llibertat d’opinió. Entre el 1811 i el 1814 es van publicar més d’una quinzena de periòdics a Palma de Mallorca i, només l’any 1813, en van aparèixer simultàniament fins a onze; això deixant a part les reedicions que s’hi feien, tant de periòdics com d’altres publicacions aparegudes a la Península, i sense tenir en compte aquelles que també hi arribaven directament. La combativa “Aurora Patriótica Mallorquina”, en mans del petit, però actiu, nucli liberal de Montis, Antillón, Domingo o Victorica, es trobava amb dificultats per a enfrontar-se a la proliferació de la premsa servil. Aquesta, encapçalada pel “Semanario Cristiano-Político de Mallorca”, en mans de l’eclesiàstic Ramon Strauch, i amb Togores, Lladó, Llaneras, posseïa gairebé tota la resta de periòdics, entre els quals hi ha els primers que es publicaren en mallorquí: el “Diari de Buja” i la “Lluna Patriòtica Mallorquina”.
El pes de la reacció tingué un dels principals exponents en el nucli de bisbes refugiats a l’illa, en un període en el qual el titular de la seu mallorquina, el bisbe Nadal, de tendències més aviat liberals, era a Cadis com a diputat. Aquells, conjuntament amb la infatigable ploma antiliberal de Strauch (que a més aprofità per a traduir i publicar un dels textos clau de la reacció europea, les Memorias para servir a la Historia del Jacobinismo de Barruel), van donar a llum, mitjançant diverses cartes pastorals, alguns dels escrits més representatius del reaccionarisme espanyol als inicis de la revolució liberal. Eren textos d’estil plumbi, fonamentats en el més pur dogmatisme i centrats en la defensa fanàtica de l’ultramuntanisme, de la censura i de la Inquisició, i també dels privilegis eclesiàstics. Tot plegat emparat amb la tesi política de l’aliança entre el tron i l’altar.
Els anys de la guerra del Francès a Mallorca van ser, doncs, uns anys de crisi. Aquesta reposava sobre factors estructurals: feblesa de l’economia illenca, persistència d’una estructura social en què, als contrastos entre senyors i pagesos, cal afegir-hi els dels interessos ciutadans i de la part forana, i, finalment, situació d’una estreta dependència illenca respecte dels interessos peninsulars, entre d’altres. Però la crisi va ser afavorida també per factors conjuntarals i, particularment, pels que comportà l’ocupació napoleònica de la Península. L’excepcionalitat i la commoció amb què es van viure aquests anys, un dels trets més emblemàtics dels quals va ser la nombrosa presència de refugiats catalans que es van concentrar a Palma, no van pas passar sense deixar empremtes. Però el fet que no arribés a desembocar en una ruptura ni en un procés revolucionari representà, a fi de comptes, un major enfortiment tant d’aquelles estructures pròpies de la societat illenca com dels condicionaments derivats de la seva dependència de la Península.