El sistema de justícia criminal a Catalunya

Pel que fa al sistema policíac de Catalunya, la Constitució espanyola i l’Estatut d’Autonomia van marcar, des de 1978-79 un camí que lentament s’ha anat desenvolupant, tot conformant un model tripartit, de gran complexitat des del punt de vista de les administracions que la integren: d’una banda, el govern de l’Estat amb dos cossos, el Cos Nacional de Policia als nuclis urbans i la Guàrdia Civil a la resta del territori, que realitzen tasques extra i supracomunitàries; d’una altra, el govern de la Generalitat amb un cos, el de Policia-Mossos d’Esquadra, que té les funcions de policia ordinària a Catalunya; i, finalment, els governs municipals que disposin de cos de policia local (186 a tot Catalunya), que tenen funcions diverses d’àmbit administratiu i de vigilància municipal (incloent-hi el trànsit en el nucli urbà), com també de suport a la justícia.

Aquesta situació ha patit diverses incidències des dels anys vuitanta. Els primers anys van estar marcats per una clara voluntat de progrés i professionalització per part de les policies locals. En canvi, a partir del 1994, el fenomen més important ha estat el desbloqueig de la policia autonòmica, amb l’establiment d’uns acords de delimitació de funcions policíaques entre el govern de l’Estat i el de la Generalitat que posaren fi a més d’una dècada de negociacions fallides i creixement alentit, i que van marcar l’inici del desplegament de la policia autonòmica i del replegament dels cossos estatals, i el compliment del mandat constitucional i estatutari.

L’existència d’un sistema que coordina la policia autonòmica amb la local presenta diversos avantatges, com ara la proximitat territorial i cultural o la major eficàcia i eficiència per a cada un dels cossos presents en funció de les seves tasques. Ara bé, aquest model només pot funcionar a partir de l’estricte acompliment dels acords de delimitació de funcions.

Pel que fa al segon nivell, el de l’administració de justícia, el sistema de divisió competencial és diferent. Tant els jutges i magistrats com el ministeri públic constitueixen cossos estatals, i per tant les places a Catalunya són cobertes amb funcionaris provinents de tot l’Estat i dependents orgànicament i funcionalment d’òrgans estatals, mentre que tots els temes de recursos humans i materials, i una part de formació, estan traspassats a l’administració autonòmica. Això té com a conseqüència immediata una major proximitat de la gestió de l’oficina judicial, però consagra la no-existència d’una judicatura o d’una fiscalia catalanes, malgrat el creixent increment de jutges i fiscals catalans en les seves respectives carreres.

Des del punt de vista processal, l’existència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha suposat un gran avenç, ja que força causes acaben ara en un tribunal amb seu territorial a Catalunya, cosa que implica proximitat i més celeritat de la justícia. Des d’aquest tribunal i des del Departament de Justícia del govern de la Generalitat s’ha impulsat el coneixement i l’aplicació del dret català, que s’ha modernitzat per tal d’adaptar-se a la Constitució i de respondre a noves necessitats especialment relatives a l’estructura familiar o a la problemàtica dels menors.

En el capítol legislatiu, a més, s’ha desenvolupat una normativa molt avançada en matèria de menors i delinqüència juvenil, que inclou solucions innovadores en els àmbits de la conciliació o les mesures educatives.

La fiscalia, durant els darrers anys, ha encetat un procés d’obertura a la sensibilitat ciutadana i d’adaptació al territori i als problemes reals amb la creació de fiscalies especials (medi ambient, menors, drogues, dona, vigilància penitenciària). En aquests temes ha estat capdavantera en l’àmbit estatal, com també ho ha estat l’advocacia, que amb la democratització i modernització de les velles estructures gremials ha obert camins en terrenys tan importants com el reciclatge professional o el dret penitenciari, i des dels anys vuitanta, en la creació de serveis d’orientació i assistència jurídica a la víctima, a estrangers, etc. Cal destacar en aquests àmbits la tasca duta a terme pel col·legi barceloní en col·laboració amb el Departament de Justícia i l’Ajuntament de la ciutat.

La col·laboració institucional, marcada per l’enfortiment de la xarxa de la societat civil més que no pas per l’enfrontament corporatiu, ha permès importants accions entre els tribunals, la fiscalia, l’advocacia, la universitat, la Generalitat i determinats ajuntaments. El resultat ha estat l’increment dels estudis jurídics, la potenciació de judicis ràpids, la posada en marxa dels tribunals del jurat, o la creació de consells municipals com ara els de benestar social o seguretat ciutadana a Barcelona.

Malgrat tot, queden com a punts negres el retard i la precarietat de mitjans i personal, fruit principalment de la no-cobertura de les places (a causa de l’especificitat que Catalunya representa per a funcionaris que provenen de tot l’àmbit estatal), de l’increment incessant de la judicialització dels conflictes socials i de la manca de legislació processal actualitzada.

Població reclusa total de Catalunya. 1992-1996.

Pel que fa a l’administració penitenciària, el govern català té plena competència en aquesta matèria, però la facultat d’elaborar les lleis bàsiques la continua tenint l’Estat. La incapacitat demostrada pel sistema penitenciari de complir la seva finalitat rehabilitadora i l’increment de la població reclusa, que en l’àmbit estatal s’ha doblat (de 21 185 reclusos el 1981 passà a 46 266 el 1995), constitueixen els principals problemes d’aquesta institució.

L’elevat cost que suposa mantenir les instal·lacions a un nivell acceptable per a la seguretat dels centres i la dignitat dels interns fa cada cop més problemàtica la possibilitat de desenvolupar polítiques penitenciàries centrades exclusivament en el tancament institucional dels subjectes condemnats pels tribunals o dels presos preventius. Aquests, el nombre dels quals és important, són especialment problemàtics a causa de la seva mobilitat i de la dificultat de submissió a tractament rehabilitador (tractament que, d’altra banda, presenta un elevat índex de fracassos en tota mena de reclusos).

La posada en marxa de la figura del jutge de vigilància penitenciària ha suposat un avenç en les garanties judicials dels presos, però deixa encara sense resoldre un bon nombre de problemes, a causa principalment de la manca d’immediatesa i de la burocratització i lentitud.

Causes judicials a Catalunya. 1989-1996.

La consolidació de la democràcia i la integració a Europa han dut la delinqüència cap a un procés d’homogeneïtzació. S’han desenvolupat formes delictives que no eren conegudes, o existien a molt petita escala, i que ara són, en la seva nova dimensió, problemes greus, com el crim organitzat en totes les seves manifestacions, les activitats de les màfies clàssiques o les dels països de l’Est, el blanqueig de diners, els delictes ecològics, etc.

D’altra banda, ha crescut de manera decisòria el paper d’instàncies no estrictament pertanyents al sistema de justícia criminal clàssic, com ara els mitjans de comunicació, els estudis sociològics (estadístiques, enquestes) i les anàlisis prospectives. Tots aquests elements tenen una importància determinant a l’hora de definir polítiques de seguretat basades no solament en la criminalitat real i la inseguretat que genera (inseguretat objectiva), sinó també en la sensació i la percepció dels ciutadans respecte del crim, amb independència de la seva magnitud real (inseguretat subjectiva).

Internament, els canvis culturals i la reconversió industrial i econòmica necessària per a la integració a Europa, així com la racionalització del mercat, intern han suposat un creixement i una reformulació dels conflictes socials, lligats al nou paper que assumeix l’Estat en autolimitar les seves prestacions socials. L’aparició de nous problemes socials i de marginalitat han repercutit en els tipus de criminalitat i, a més, han coincidit amb una crisi normativa i de la fonamentació teòrica i amb una revisió del paper dels actors (com, per exemple, el replantejament del paper de la víctima en el sistema de justícia criminal).

Uns dels principals problemes del sistema de justícia criminal en l’actualitat és la necessitat de respondre amb els mateixos mitjans a una demanda cada cop més polaritzada entre dos extrems, el de la repressió del delicte organitzat cada cop més internacionalitzat (aspecte macro) i el de proporcionar als ciutadans més seguretat, la qual cosa es tradueix en demanda de més proximitat i major capacitat de resposta (aspecte micro).

Quantitativament i qualitativament, la criminalitat ha evolucionat de manera molt marcada durant aquests anys. Els canvis en l’etiologia van lligats, com ja s’ha assenyalat, a l’evolució social, econòmica i cultural del país i a la integració al marc europeu.

Pel que fa a l’evolució quantitativa, el primer que cal tenir en compte és la feblesa de les dades de què es disposen, que és deguda a la manca no tant d’informació com de Habilitat, d’homogeneïtzació i d’anàlisis científiques serioses. En tots aquests terrenys s’està avançant molt de pressa, però encara es detecten importants mancances.

D’altra banda, cal no oblidar que hi ha un bon nombre de delictes que mantenen un elevat nivell de xifra oculta per raó de les seves pròpies característiques, com els casos de violència domèstica, abusos a menors, delictes contra la llibertat sexual, certs tipus de petits robatoris, etc.

Per tot això, i pel fet que les dades no presenten una homogeneïtat que permeti fer comparacions, és molt difícil quantificar de manera efectiva la delinqüència a Catalunya, si bé a grans trets es poden considerar les següents dades significatives: la delinqüència manté xifres estables, pel que fa a delictes coneguts, si bé amb una certa tendència a la baixa, la qual cosa, d’altra banda, no te relació amb el nombre de detencions efectuades, que es manté en una mitjana de 45 000 l’any. Pel que fa als delictes aclarits, tendeixen a baixar (dades del Cos Nacional de Policia per als anys 1991-95).