Secularització i creences

Els antecedents immediats

Des del punt de vista de les creences i dels comportaments religiosos, la societat catalana de les acaballes del segle XX ha esdevingut una societat secularitzada i plural. Però les dues darreres dècades d’aquest segle no han estat de grans canvis radicals, ans més aviat de consolidació i, fins a cert punt, de normalització, arran d’unes transformacions que en molt bona part s’havien produït ja en els decennis immediatament anteriors.

En l’àmbit religiós, en efecte, el gran punt d’inflexió que marcà un tombant decisiu, de conseqüències incalculables i relativament imprevisibles, el va constituir la celebració del concili II del Vaticà durant els anys seixanta. Als Països Catalans, i d’una manera especial al Principat i a les Illes Balears, aquest concili ecumènic de l’Església Catòlica, presidit durant la seva preparació i la seva fase inicial per la figura emblemàtica de Joan XXIII, fou rebut amb entusiasme i va crear una atmosfera de notable eufòria col·lectiva. D’una banda, perquè en uns moments de creixement econòmic, de relativa modernització dels aparells d’administració de l’Estat i de distensió a escala internacional, els continguts d’alguns dels documents conciliars suposaven la definitiva liquidació de l’anacronisme històric que havia representat la legitimació ideològica del règim franquista per part del catolicisme. Per dir-ho així, al mateix moment que l’Estat espanyol començava a desviar la mirada de Fàtima per fixar-la a Brussel·les, i quan els Països Catalans ja feia temps que tenien els ulls dirigits cap a Europa (i les platges plenes d’europeus a l’estiu), el concili II del Vaticà donava una mena de benedicció oficial molt benvinguda a aquesta reorientació de la mirada. D’altra banda, i de portes endins de l’Església, aquest mateix concili va constituir l’inici d’un procés de desinstal·lació de la subcultura eclesiàstica en la cultura occidental premoderna, i de progressiva aclimatació a la modernitat.

Paradoxalment, però, aquest mateix esforç de transformació i d’adaptació del catolicisme va provocar en el si de l’Església Catòlica una crisi de notables dimensions en un doble sentit. En primer lloc, es produí una crisi de credibilitat de la mateixa institució, abocada a un seguit de canvis relativament sobtats, per als quals la jerarquia i bona part de les estructures organitzatives de l’Església no estaven gaire preparades. I, segonament, fou una crisi per a molts catòlics, que progressivament van anar abandonant les pràctiques i moltes de les expressions tradicionals de la religiositat.

Sobretot durant la dècada dels anys setanta, la crisi va tenir múltiples manifestacions. A més de la disminució de les taxes de pràctica dominical, es registrà una davallada notable del nombre d’ingressos en els seminaris i també en els monestirs i convents, tant masculins com femenins, i un augment espectacular del nombre de secularitzacions, tant entre els sacerdots com entre els religiosos. La publicació, l’any 1968, de l’encíclica Humanae Vitae de Pau VI, amb la condemna de qualsevol mètode anomenat “no natural” de regulació de la natalitat, tingué als Països Catalans conseqüències importants. Si des de l’exterior de la institució eclesiàstica fou percebuda com a símptoma d’una voluntat de no voler encarar de debò el repte de l’enculturació del catolicisme a la modernitat, entre els catòlics provocà un fenomen inhabitual de desobediència (que amb els anys havia d’esdevenir massiva) i modificà força radicalment les relacions tradicionals de submissió acrítica del laïcat, i de bona part del clergat, a la jerarquia eclesiàstica.

Tot plegat, combinat amb un creixent desinterès pel fet religiós (o tal vegada fora més exacte de dir: combinat amb la creixent possibilitat de no haver d’aparentar interès i de no haver d’exterioritzar les expressions de la religiositat), fou interpretat com l’inici d’un procés que havia de dur a un flux indefinit d’abandons i de desercions: la societat catalana s’havia secularitzat.

Una societat secularitzada i plural

Efectivament, la societat catalana és avui, sens dubte, una societat secularitzada. Però l’evolució de la situació religiosa en el decurs dels darrers anys, alhora que confirmava les tendències manifestades en el període anterior, ha permès de fer-ne una interpretació més matisada i menys ingènua que la d’aleshores. Perquè el caràcter sobtat dels canvis que s’estaven produint havia fet pensar que es tractava d’una davallada de la religió que no tindria aturador, que conduiria a la seva pràctica desaparició o com a mínim a la seva radical marginalitat, i que desembocaria finalment en un tipus de societat presidida per la descreença.

Avui, en canvi, comença a prevaler una lectura més lúcida i més objectiva d’allò que significa i implica per a la societat catalana el procés de secularització.

Una societat secularitzada és aquella en la qual la religió deixa de tenir un paper clau en l’articulació de les creences, en la defensa dels valors dominants, en la preservació de la cohesió social i en la construcció de la identitat personal dels individus que la integren. Però això no significa, òbviament, que es tracti d’una societat sense creences ni valors (o en crisi de valors, com de vegades s’havia dit): significa, senzillament, que l’Església ja no posseeix el monopoli de la definició de les creences legítimes. Afirmar, doncs, que la societat catalana s’ha secularitzat vol dir que l’Església hi ha perdut part de la seva influència i del seu poder. Formulat amb un xic més de rigor, implica que és una societat en la qual l’Església Catòlica no disposa, com en altres temps, de la capacitat d’imposar-se coactivament en el conjunt de la població.

En segon lloc, allò que sovint havia estat interpretat com una crisi de valors de la societat global, o bé d’algun sector o estrat específic (els joves, per exemple), apareix cada vegada més clarament com una conseqüència de la lenta i no sempre fàcil habituació al fet del pluralisme de la societat catalana. El sistema de valors hegemònicament defensat abans per l’Església Catòlica ha donat pas a una situació en la qual coexisteixen sistemes de valors diversos, i socialment considerats com a igualment legítims, que entren en relacions de competència i, en alguns casos, de conflicte.

En desaparèixer aquell règim gairebé monopolístic que l’Església Catòlica havia tingut anteriorment en l’articulació del sistema de creences dominant en la societat dels Països Catalans, han crescut de manera notable els nivells d’indiferència religiosa, pel que fa a les conviccions, i d’ignorància o d’incultura religiosa, pel que fa als coneixements. I sobretot han crescut i han cristal·litzat, en el decurs dels darrers vint anys, la naturalitat i l’espontaneïtat amb les quals es manifesten aquesta indiferència i aquesta ignorància, sense ocultació i de manera no culpabilitzada. En efecte, no es tracta tant d’un fenomen de “descristianització” de la societat, com sovint s’ha dit des d’una interpretació ideològicament interessada, com, més aviat, de la possibilitat de no haver d’aparentar oficialment l’existència d’una “cristianització” falsa, o si més no molt dubtosa.

D’altra banda, i paradoxalment tan sols a primera vista, la combinació d’aquests dos factors —ignorància des del punt de vista dels coneixements i indiferència des del de les conviccions— ha tingut com a conseqüència una disminució no menys notable de les actituds d’hostilitat i de bel·ligerància contra tot allò que fa referència a la religió i, més específicament en el cas català, al catolicisme. Els fenòmens de l’anticatolicisme visceral i ressentit, i de l’anticlericalisme ferotge i militant, han quedat com a patrimoni residual de les generacions socialitzades en èpoques anteriors, però són en canvi gairebé inexistents entre la població més jove.

De tota manera, dins aquest marc global que en termes generals suposa una certa normalització de la situació religiosa en els Països Catalans (molt més accentuada al Principat i a les Illes, i no tant al País Valencià), queden encara algunes qüestions mal resoltes: una de les més evidents és la de la presència o no de l’ensenyament de la religió en els programes escolars, que té lògicament molt a veure amb el creixement dels nivells d’incultura religiosa que s’acaba d’esmentar. Malgrat els esforços realitzats des de les instàncies eclesiàstiques per fer veure que s’assumeix la distinció entre l’adoctrinament catequètic i l’ensenyament de la religió com a element cultural indispensable per a la comprensió de les societats des d’una perspectiva històrica, la resistència a renunciar a la prerrogativa de dissenyar les programacions i de controlar el nomenament dels professors de religió fa que la qüestió no sembli tenir a curt termini gaires probabilitats de resolució satisfactòria. Exemples com aquest, i d’altres com ara el de les fórmules de finançament de l’Església, il·lustren les dificultats de deseixir-se de les tradicions heretades d’aquell context en el qual l’Església Catòlica pràcticament havia gaudit del monopoli en l’articulació de les creences legítimes i en la defensa del sistema de valors dominant.

El pluralisme religiós

En definitiva, el pluralisme significa bàsicament que, amb l’única condició que hi hagi un consens mínim a l’entorn d’un nucli de valors que constitueixen evidències col·lectives, a la societat li resulta relativament indiferent el sistema d’idees o de creences al qual hom recorre per tal de justificar l’adhesió a aquests valors, i de donar-los sentit i legitimar-los. En aquest sentit, la societat dels Països Catalans és avui una societat plural, ja que hi coexisteixen sistemes de legitimació diversos sense que cap d’ells pugui aspirar a imposar-se hegemònicament en règim de monopoli.

Aquests diversos sistemes de legitimació no necessàriament han de ser d’ordre religiós. Però alhora és cert que també en l’àmbit religiós es pot parlar de l’existència d’un cert pluralisme. Sota la denominació genèrica d’esglésies protestants o evangèliques, hi ha als Països Catalans representants de gairebé totes les confessions religioses històricament derivades de la Reforma.

Al costat dels d’implantació més antiga —presbiterians i metodistes, anglicans o episcopalians, baptistes de famílies diverses, i membres de les assemblees de germans—, al llarg de la segona meitat del segle XX, especialment en els grans nuclis de població i principalment en zones amb un contingent més elevat de població immigrada, s’han constituït comunitats pentecostals i també d’altres confessions. Es tracta sempre de grups minúsculs, amb una escassíma presència en la vida pública del país, i que solen passar desapercebuts per a tots aquells que no hi tenen un contacte directe. Una relativa excepció l’han constituït, els darrers anys, les petites organitzacions de tipus pentecostal que han aconseguit una notable penetració en les comunitats gitanes de Catalunya, i que han començat a copiar el model nord-americà d’utilització d’emissores de ràdio i de televisió com a vehicles de propaganda.

Fora ja de la tradició protestant, hi ha igualment (al Principat) algunes comunitats ortodoxes. A l’altre extrem, en les fronteres del cristianisme, tot i que habitualment són confosos amb els protestants o evangèlics en general, altres organitzacions religioses, com ara els adventistes i els mormons, tenen també una mínima implantació. El grup numèricament més important, i amb una difusió relativa més uniforme per tota la geografia dels Països Catalans, és el dels Testimonis de Jehovà, al qual algun dia caldrà reconèixer el rol històric que va tenir com a precursor del fenomen, avui massiu, de l’objecció de consciència al servei militar.

Finalment, si la fascinació exercida durant un temps pels corrents d’espiritualitat procedents de l’índia sembla avui estroncada, cal esmentar encara, al costat de l’existència d’una petita comunitat jueva estable, la presència creixent de creients musulmans, bàsicament com a conseqüència de la immigració africana. Tot fa preveure que els propers anys poden aparèixer en el paisatge urbà minarets al costat dels tradicionals campanars.

Més enllà d’aquesta mera descripció, caldria fer dues observacions a l’entorn d’aquest fenomen del pluralisme religiós. La primera és que la societat catalana sembla per ara menys propensa que no pas d’altres a deixar-se seduir pels moviments d’orientació fonamentalista o integrista. És cert que les confessions protestants més tradicionals i més institucionalitzades mantenen tan sols una presència migrada i gairebé testimonial. Però no és menys cert que els moviments d’implantació més recent, i de tarannà més agressiu, tampoc no han aconseguit èxits espectaculars. Si l’expansió dels fonamentalismes religiosos sembla respondre en moltes societats a una certa necessitat de retrobar uns esquemes rígidament dogmàtics, que proporcionin seguretats i certeses absolutes en aquells contextos en els quals la consciència de relativitat inherent al pluralisme engendra precisament incertesa i inseguretat, la regla no es confirma en general, ara com ara, a la societat dels Països Catalans.

Una segona observació que és indispensable de fer és que, malgrat l’existència de tota aquesta proliferació d’organitzacions religioses, el pluralisme no revesteix als Països Catalans les mateixes característiques que en altres societats. El pes de la tradició cultural catòlica i la desproporció entre qualsevol d’aquestes denominacions religioses que han estat esmentades i l’Església Catòlica són tan enormes que no es pot comparar la situació real dels Països Catalans amb la d’aquelles societats que presenten un mosaic religiós com, per exemple, el dels Estats Units.

En el cas nord-americà, en efecte, el pluralisme religiós es presenta sota la forma d’una coexistència de tradicions diferents, revestides totes de la mateixa legitimitat social, i per consegüent en plena igualtat de condicions, tant des del punt de vista legal com en la seva existència real i en la percepció que la població en té en la vida quotidiana. Aquesta pluralitat de sistemes de legitimació genera una situació de competència recíproca i intensifica alguns dels trets bàsics del fenomen de la privatització de la religió, en el sentit que tot allò que hi fa referència esdevé, literalment, una qüestió de preferències, per no dir de “gustos” personals. Alguns sociòlegs (i en particular Peter Berger) n’han plantejat l’anàlisi en termes d’un model de mercat, en el qual hi ha una oferta molt diversificada en el subministrament de productes religiosos, i davant el qual l’individu tendeix inevitablement a col·locar-se en posició de consumidor: un consumidor amb capacitat de triar, i amb la possibilitat de modificar les seves preferències i de canviar de producte amb relativa freqüència. Alhora, aquesta mateixa diversitat fa que els diferents productes tendeixin a distingir-se cada vegada més per unes diferències tan sols marginals, la qual cosa explica que als Estats Units totes aquestes denominacions religioses hagin acabat contribuint a la configuració d’allò que alguns autors anomenen una “religió civil”.

Als Països Catalans, en canvi, l’accés a una situació de pluralisme religiós s’ha efectuat d’acord amb una modalitat totalment diferent. Encara que formalment les diverses tradicions religioses hi gaudeixin també de condicions d’igualtat, és evident que en la pràctica, i en l’experiència quotidiana i la percepció que la gent en té, aquesta igualtat dista molt de ser un fet. Dit d’una altra manera: als Països Catalans hom pot parlar de pluralisme, no pas a partir del moment en què un individu teòricament ha pogut optar amb llibertat entre sistemes religiosos diferents, sinó des del dia en què li ha estat possible d’acceptar o de rebutjar l’antic monopoli religiós del catolicisme. La societat catalana és una societat plural, no tant per l’existència d’un mercat obert de sistemes religiosos de legitimació en relació de competència mútua, com a conseqüència d’un procés de desmonopolització de les legitimacions.

També en aquest sentit els darrers vint anys han estat fonamentalment un període de consolidació i de normalització d’aquesta nova situació de pluralisme religiós.

Un catolicisme plural

Són aquests mateixos trets que caracteritzen el pluralisme religiós de la societat catalana els que obliguen no sols a prestar una atenció preferent a la situació de l’Església Catòlica, sinó també a emmarcar-ne l’anàlisi a partir de la constatació del seu propi pluralisme intern.

De fet, el període dels dos darrers decennis que aquí és objecte de consideració coincideix pràcticament amb els anys de pontificat de Joan Pau II. Però malgrat els esforços sistemàtics de l’entorn immediat del papa polonès per preservar en el si del catolicisme una imatge d’unitat monolítica, la confluència dels dos factors bàsics esmentats al començament —procés de secularització, d’una banda, i repercussions del concili II del Vaticà, de l’altra— ha fet inviables els intents de restauració d’uns models d’enculturació de l’Església que, en el cas de societats com la catalana, sembla que pertanyen ja definitivament a un passat irrecuperable. El catolicisme ha esclatat en una multiplicitat de tendències i de moviments; en ella mateixa, aquesta diversitat no constitueix pas cap novetat històrica, ja que tradicionalment l’Església Catòlica ha integrat en el seu si corrents molt dispars. Allò que en tot cas constitueix una novetat és l’actual impossibilitat de combinar aquesta pluralitat amb una ideologia i una façana amb aparences d’uniformitat. Per dir-ho així, si globalment i vist des de l’exterior el catolicisme ha perdut el monopoli de què havia gaudit, vist des de l’interior allò que s’ha produït és la ruptura del seu monolitisme.

Quan arran de les convulsions internes provocades per la recepció del concili II del Vaticà va començar a produir-se l’abandó d’una sèrie d’expressions tradicionals de la religiositat, molt sovint el fenomen fou ingènuament interpretat com l’inici d’un procés de declivi que no havia de tenir aturador, i que en definitiva havia de conduir a la pràctica desaparició de la religió de la vida pública de la societat catalana. Avui, amb un xic més de perspectiva històrica, hom pot adonar-se que allò que feia crisi no era tant la religiositat en ella mateixa com la tradicional identificació d’aquesta amb unes determinades maneres de manifestar-la. Com a conseqüència de la ruptura del monolitisme catòlic, s’estava produint una transformació de les modalitats d’expressió de la pertinença religiosa.

Els estudis sociològics o pseudosociològics dels anys setanta i vuitanta, basats en unes enquestes d’opinió ben poc rigoroses, si no directament fraudulentes, i susceptibles de crear i manipular una opinió pública més que no pas de reflectir-ne l’estat, van tenir molt a veure amb l’aparició d’aquests estereotips ingenus sobre la situació religiosa. Els qüestionaris d’aquestes enquestes cercaven bàsicament de mesurar la taxa de pràctica religiosa de la població (és a dir, que preguntaven a la gent amb quina freqüència solien anar a missa). En procedir d’aquesta manera es fixaven òbviament en aquella dimensió de la religiositat que és més fàcil d’observar i de quantificar. Però de la disminució d’aquesta pràctica religiosa en deduïen, amb una frivolitat difícil de justificar, una minva de la religiositat de la societat catalana. L’argumentació deia, si fa no fa, que, com que les generacions més joves eren menys practicants, això significava que estaven més secularitzades i que eren menys religioses. Però el que en definitiva feien aquestes enquestes no era sinó mostrar que una de les formes més típiques d’expressió de la religiositat d’una societat tradicional (la pràctica religiosa, concebuda com a compliment d’un precepte) havia deixat de ser la forma religiosa típica d’una societat prèviament definida com a moderna, i per tant contraposada a la societat tradicional. Les enquestes queien així en una pura tautologia, que tanmateix donava lloc al següent tipus d’interpretació: hi ha un sector de la població que es declara creient i practicant, un altre que es considera no catòlic i que no va habitualment a missa i, en una posició intermèdia, el sector d’aquells que encara creuen però que ja no practiquen, tot donant a entendre, sense dirho de forma explícita, que la davallada de les taxes de pràctica era un preludi segur de l’abandó, a curt o mitjà termini, de les creences religioses.

Allò que en canvi s’ha posat clarament de manifest en el decurs del període més recent és la consolidació d’aquest sector intermedi de la població, que és el que avui hom anomena el dels catòlics no practicants, o practicants ocasionals; i no pas com a grup en ple procés de transició cap a un abandó total del catolicisme, ans més aviat com a grup representatiu d’una nova modalitat d’expressió de l’afiliació religiosa, fins al punt que aquesta és actualment la manifestació més esclatant de la pluralitat interna de l’Església Catòlica en la societat dels Països Catalans.

La ruptura de la façana monolítica del catolicisme tradicional, que comportava un model únic d’expressió de l’adhesió i de la pertinença, ha donat lloc a l’emergència de modalitats múltiples i diverses. No hi ha avui, per dir-ho així, cap model oficial de catolicisme, sinó que coexisteixen en el si de l’Església Catòlica tendències i actituds molt diverses, tant pel que fa a les creences com als comportaments. Subsisteix, evidentment, un nucli important de catolicisme tradicional, ben predisposat a sotmetre’s amb docilitat a les directrius doctrinals i morals que emanen de les instàncies d’autoritat; però simultàniament hi ha també un catolicisme que adopta una distància sovint considerable respecte de les posicions de les autoritats eclesiàstiques, i la pertinença del qual es caracteritza per la participació crítica i per les solidaritats parcials davant allò que la institució representa i propugna. En la mesura que l’antic model oficial i únic es podia sintetitzar en la famosa sentència llatina: Roma locuta, causa finita (un cop Roma parla, s’ha acabat la discussió), entre aquests sectors catòlics preval més aviat la tendència a considerar que quan Roma parla cal veure, no sols qui ri’ha de fer cas, sinó també fins a quin punt cal fer-ne cas. Probablement aquesta haurà estat la més important de les conseqüències no volgudes, però tanmateix lògiques, del tarannà que ha revestit durant les dues darreres dècades del segle XX el pontificat de Joan Pau II.

El concili provincial Tarraconense

Tota aquesta problemàtica interna del catolicisme català quedà força ben reflectida en el concili provincial Tarraconense, celebrat l’any 1995, que ha estat sens dubte l’esdeveniment més significatiu de la vida de l’Església Catòlica d’aquest període. Certament que aquest concili afectava únicament les diòcesis catòliques del Principat (Tarragona, Barcelona, Girona, Lleida, Solsona, Tortosa, Urgell i Vic), mentre que per raons d’estratègia política —que havien de pesar fortament en el desenvolupament d’una bona part de les sessions conciliars— els bisbats de la resta dels Països Catalans no hi foren convidats a participar, ni tan sols a tall d’observadors.

Tanmateix, i gairebé simultàniament a la celebració d’aquest concili, Mallorca emprenia la preparació d’un sínode diocesà, i Menorca la d’una assemblea diocesana. En tots els casos es tracta d’esforços de renovació que impliquen una participació activa de moltes persones, tant sacerdots com laics, i el fet és certament destacable en un període caracteritzat més aviat pel reforçament de les tendències centralistes en el govern de l’Església Catòlica.

En el cas del concili Tarraconense, convocat i presidit per l’aleshores arquebisbe de Tarragona, Ramon Torrella, s’ha d’esmentar en primer lloc que significava la represa d’una tradició que havia estat molt arrelada a Catalunya, però que havia patit una interrupció de més de dos-cents anys. També cal dir que, com que des que va ser elevada a la categoria d’arxidiòcesi Barcelona va deixar de pertànyer a la província eclesiàstica de la Tarraconense, i es manté en una situació jurídicament irregular, va haver de demanar a Roma una autorització especial per tal de poder-hi participar.

D’acord amb el dret canònic vigent, en un concili els únics que tenen capacitat de decisió són els bisbes. N’eren un total de catorze: els titulars dels set bisbats integrats en la província, el de Barcelona i els seus cinc bisbes auxiliars, i un bisbe emèrit, és a dir, jubilat. Tots els altres membres del concili tenien tan sols l’anomenat vot consultiu, és a dir, la facultat de proposar, però no la de disposar. D’aquests membres (en un nombre aproximat de 150), el 70% eren homes. Quasi la meitat eren sacerdots seculars; una quarta part religiosos, i l’altra quarta part seglars. Quant a la procedència geogràfica, el 30% del total eren de Barcelona, mentre que cadascun dels altres set bisbats hi tenia una representació aproximada del 10%.

Els treballs de les sessions conciliars s’organitzaren a l’entorn de quatre grans temes, dedicats respectivament a la inserció de l’Església Catòlica en la societat catalana contemporània, a les seves activitats internes, a les activitats de caràcter social i a la seva organització institucional. L’enorme amplitud de la temàtica abordada donà lloc a un devessall de resolucions, sovint disperses, i amb el risc d’esdevenir en molts casos declaracions de bones intencions però de difícil aplicació. Entre els aspectes més positius cal destacar un diagnòstic prou lúcid de la situació del catolicisme català, una acceptació realista de les conseqüències del caràcter secular i plural de la societat catalana, un reconeixement encara tímid de la pluralitat interna de la mateixa Església Catòlica, una declaració expressa de la voluntat de ser present en aquesta societat sense imposicions de cap mena i una defensa ferma de la llengua i de la identitat catalanes. Els aspectes menys positius foren, en canvi, una por persistent d’encarar obertament les qüestions més conflictives, una relativa incapacitat d’aprofundir les conseqüències de la diversitat interna del catolicisme i, sobretot, pel que fa a l’organització interna, la paralització de totes les iniciatives destinades a resoldre l’articulació entre Barcelona i les altres diòcesis catalanes, i a endegar el projecte de constitució d’una conferència episcopal catalana, proposat pel bisbe de Solsona, Antoni Deig i Clotet. En aquest darrer tema s’arribà fins a l’extrem d’impedir que l’aula conciliar es pogués pronunciar mitjançant l’exercici del seu vot consultiu. Finalment, la desafortunada intervenció del nunci en la cerimònia de clausura, i posteriorment l’escandalós retard de més d’un any amb el qual la cúria vaticana atorgà el vistiplau a les resolucions del concili —i no sense tot un seguit de correccions i modificacions—, provocà una notable desmobilització de les energies i de les il·lusions que entre molts catòlics havia desvetllat la llibertat desacomplexada amb la qual la majoria de membres del concili havien volgut afrontar els problemes.

Un cristianisme minoritari

Com a conclusió, es pot afirmar que en el llindar del segle XXI el cristianisme constitueix als Països Catalans un fenomen significatiu, hereu d’una tradició històrica que ha estat determinant en la configuració de la societat catalana i de la seva cultura, però tanmateix minoritari. Tampoc en aquest cas no es tracta d’una novetat que s’hagi produït estrictament al llarg d’aquests dos darrers decennis: com ja s’ha dit més amunt, el punt d’inflexió dels canvis fonamentals cal situar-lo més aviat en el període immediatament anterior. Però allò que sí que és característic dels darrers anys és la consciència cada vegada més clara de la realitat d’aquesta situació minoritària, tant per part de la societat global com de la mateixa Església Catòlica. En aquest sentit, el concili provincial Tarraconense de l’any 1995 pot ser simbòlicament considerat com el moment del reconeixement oficial, per part de la institució eclesiàstica, d’aquesta nova situació.

També cal aclarir que l’afirmació d’aquesta condició minoritària del cristianisme no implica necessàriament una avaluació quantitativa del fenomen. Des d’aquest punt de vista, al contrari, continuen essent majoria els catalans que s’autodefineixen com a creients en el Déu de la tradició cristiana i com a membres de l’Església Catòlica, si bé —com ja s’ha dit— amb una diversitat de modalitats d’adhesió i de pertinença que trenca força radicalment amb l’antic monolitisme d’un model únic i oficial de catolicisme. Així, doncs, el cristianisme als Països Catalans és avui minoritari en el sentit que, prescindint de la seva força numèrica, i independentment del pes social i cultural de les associacions i organitzacions vinculades a l’Església, les creences, els valors i les idees que aquesta Església propugna no són actualment, en la societat catalana, les creences, els valors i les idees dominants. No formen part de les evidències col·lectives de la societat, d’allò que constitueix el que els sociòlegs anomenen el món donat per descomptat, globalment acceptat com a obvi, indiscutible i inqüestionable.

Davant d’aquesta nova situació, es perfilen actualment en el si del catolicisme català unes reaccions diverses, que condueixen a l’adopció d’estratègies diferents. Molt esquemàticament (i sense oblidar que la realitat concreta és sempre força més complexa i més matisada que no pas els models teòrics d’anàlisi, els quals tendeixen a traçar unes fronteres que empíricament són molt més difuminades), hi ha un cert sector del catolicisme que es nega a acceptar els canvis i es resisteix a la presa de consciència de la significació d’aquesta posició minoritària. Aferrats a l’antiga tradició catòlica més rígidament dogmàtica i més intransigent, els membres d’aquest sector adopten una estratègia de resistència que es palesa sovint en la denúncia sistemàtica dels mals d’una societat que consideren a la deriva i moralment degradada, i en alguns casos manifesten fins i tot una voluntat de reconquerir unes posicions de poder i de control de la vida pública, de recuperar en definitiva —en nom d’una veritat absoluta de la qual se senten posseïdors— aquella situació de monopoli de les legitimacions de què l’Església Catòlica havia gaudit abans dels estralls provocats per un procés de secularització que avaluen en termes exclusivament negatius. En la percepció popular, l’Opus Dei apareix sovint com a representant emblemàtic d’aquesta primera tendència. En tot cas no és l’únic, tot i que efectivament té als Països Catalans una sòlida implantació, no sempre prou reconeguda.

En segon lloc hi ha el sector d’aquells catòlics que han acceptat poc o molt resignadament la nova situació minoritària, i que han optat o bé per la reclusió voluntària en una subcultura confessional, renunciant a tota forma de presència significativa en la vida social i cultural i constituint una espècie de gueto catòlic isolat, sovint amb l’adopció de formes d’espiritualitat intimista (els moviments anomenats neocatecumenals i els d’inspiració pentecostal, per exemple), o bé per l’abandó de tota mena de signes de preservació d’una certa identitat col·lectiva, i han quedat simplement diluïts en la societat secular, tot mantenint esporàdicament algunes expressions d’un vague catolicisme merament nominal.

Finalment, una tercera estratègia seria la d’aquells que, disposats a acceptar la nova situació minoritària i les conseqüències que se’n deriven, malden per trobar unes noves modalitats d’inserció de l’Església Catòlica en la societat catalana, amb una presència pública i activa i sense renunciar als signes d’identitat col·lectiva, però alhora sense recriminacions i sense voluntat de control ni d’imposició. Tot i que en els moments inicials va semblar que el concili provincial Tarraconense podia decantar-se per aquesta opció, que queda sobretot reflectida en la primera i la més global de totes les seves resolucions, al final s’imposà la proverbial prudència eclesiàstica, de manera que aquest sector fou de fet derrotat i ocupa novament les posicions relativament marginals que l’actual lògica imperant en l’Església Catòlica tendeix a imposar, excepte en aquells bisbats (bàsicament Girona, Solsona i Vic) en els quals disposa del suport poc o molt explícit de la jerarquia.