Cap a unes noves classes socials?

La classe no s’hereta, s’adquireix, per bé que la classe a la qual pertany la família d’un individu quan neix és un factor molt important per al seu futur arrenglerament social en un determinat grup. Les classes socials es diferencien dels estaments o de les castes perquè són obertes i mòbils, de manera que tant l’ascens en l’escala social (el reclassament) com el descens (el desclassament) són possibles i freqüents. Per a definir una classe s’han de conèixer dues coses: l’origen i el volum dels ingressos o les rendes que percep un individu o una família en les diferents etapes de la seva vida (que estan lligats a diferents tipus de propietat) i, en segon lloc, la cultura, l’estil de vida, la visió del món dels individus/famílies. Uns ingressos més elevats no impliquen la pertinença a una classe superior si van acompanyats d’un baix nivell cultural, i a l’inrevés.

És freqüent dir que “ja no hi ha classes” o que “tothom és de classe mitjana”. La primera afirmació és certa si se situa en el temps. Ja no hi ha burgesos, obrers, pagesos com al segle XIX o, si es fila més prim, com els que hi havia els anys seixanta del segle XX. La segona afirmació és una hipòtesi. Per definició, les classes es modifiquen a si mateixes i, amb la seva actuació, modifiquen el conjunt de la societat fins al punt que, si es parla de noves classes socials, s’ha de parlar també de canvi històric, de nova societat. Els factors generals impulsors d’aquest canvi han estat: 1) la progressiva implantació d’un sistema democràtic basat en un mercat polític molt ampli i en eleccions d’àmbit i d’incidència molt diferents; 2) el desplegament arborescent i imparable del sistema ciència-tècnica basat, en part, en la universalització de l’ensenyament i de la informació; 3) l’ampliació de l’estat de benestar i, per tant, l’engrandiment del sector públic, que representa un 30-40% del PIB; 4) la diversificació i l’extensió de les velles/ noves formes de propietat (pública, per accions, individual, cooperativa, fundacional, gremial, familiar), i 5) l’èxit econòmic i social de les famílies de petites dimensions equipades amb màquines d’alta productivitat i la decadència paral·lela de les grans institucions d’acollida, guariment, reclusió, etc.

La burgesia forana

La burgesia catalana, valenciana i balear dels anys noranta, és a dir, els propietaris i els alts executius que controlen i gestionen els beneficis de les grans empreses que produeixen, distribueixen i venen als Països Catalans, té una composició bigarrada. Aquest fet es pot detectar, per exemple, en la localització geogràfica de les seus socials d’aquestes empreses o de les residències principals dels seus propietaris i directors. L’exemple del sector de l’automòbil és clar: hi ha grans fàbriques d’automòbils que s’exporten a una munió de països, però els amos de SEAT, Nissan o Ford viuen (per bé que viatgin molt) a Alemanya, al Japó o als EUA.

Si es passa de l’automòbil al llibre, per exemple, es poden trobar situacions semblants. El Círculo de Lectores/ Cercle de Lectors és una gran empresa multinacional alemanya que té una important presència en el mercat català. És cert que els seus propietaris, la família Bertelsmann, tenen certs lligams amb l’illa de Mallorca i que han participat en el finançament de l’excel·lent biblioteca d’Alcúdia (Mallorca Septentrional). Però també ho és que es tracta d’una família alemanya.

En el camp financer (bancs i assegurances, caixes a part) és on tradicionalment la presència de la burgesia catalana (si mes no de residència) ha estat més minsa. Fins i tot els dos homes forts del Banc de València —embrió del Banc Central—, és a dir, Ignasi Villalonga i Villalba i Joaquim Reig i Rodríguez, han tingut sempre un peu —o tots dos— a Madrid. La seu mallorquina de la Fundació March és molt posterior a la seva seu madrilenya, a desgrat de la indubtable mallorquinitat i l’ús parlat del català del “senyor Monopoly”. Els grans bancs són, encara, de la burgesia basca —i santanderina— i de la gran burgesia madrilenya.

Una bona part de les grans empreses que tenen instal·lacions i presència a l’àrea catalana pertanyen per camins diversos —i curiosament com fa mil anys— als “bàrbars del Nord” o als “senyors del Sud”. Els del Nord es diuen Nestlé, Ciba-Geigy, Sandoz o Winterthur (i són suïssos), Bayer, Grundig, Basf, Hoechst, Bosch, Mercedes-Benz o Volkswagen (i són alemanys), Philips, Azco o C&A (i són holandesos), Gervais, Rhône-Poulenc, Continent, Auchamp (i són francesos), Solvay (i són belgues), Coats (i són escocesos), Ikea (i són suecs), etc. Els senyors del Sud tenen, per exemple, el Banc Atlàntic (que és de propietat pública líbia), el grup KIO, de Kuwait, amb una presència important i distorsionant, el petroli que es compra al Golf Pèrsic, el gas natural que arriba d’Algèria i Líbia, etc. La gran diferència —amb relació a fa mil anys— és que ara la influència dels burgesos de ponent —de Madrid a Califòrnia— és més forta i que, per primera vegada, el capitalisme dels països de l’Extrem Orient —Japó, Corea, Hong Kong-Xina, etc.— controla una part gens insignificant del pastís.

I la burgesia catalana? El seu pes relatiu ha anat reduint-se en la mesura que les empreses multinacionals han estès les seves xarxes i connexions. L’última gran figura de la burgesia catalana va morir a Buenos Aires l’any 1947, l’últim “pirata del Mediterrani”, a Madrid el 1962, i l’autor d’una nostàlgica “vida entre burgesos”, a Lausana (Suïssa) el 1997.

La nova estètica urbanística

Banc d’Espanya, Girona, Lluís Clotet-Ignasi Paricio i associats, 1983-89.

ECSA / GC-P

La renovació urbanística i arquitectònica iniciada a Catalunya els anys vuitanta i accelerada a partir de la designació de Barcelona com a seu olímpica (1986) va afectar, a banda d’aquesta capital, un bon nombre de ciutats, a les quals donà una nova estètica.

Girona hi destaca per l’equilibri amb què conjuminà la preservació del valuós patrimoni arquitectònic del seu centre històric amb diverses reformes urbanístiques i nous edificis. D’aquests, un dels que més caracteritzen aquesta renovació és la seu del Banc d’Espanya, projectada el 1984 pels arquitectes Lluís Clotet i Ignasi Paricio.

L’edifici, que combinava la monumentalitat amb la lluminositat i l’amplitud a l’interior, no fou inaugurat fins el 1990, i seguia la tradició de les grans entitats financeres de convertir les seves seus centrals en aparador d’una certa arquitectura marcada per la modernitat i el caràcter imposant.

Burgesos sense burgesia

En la mesura que el sector públic (municipal, autonòmic, estatal, europeu) ha crescut, i, com a conseqüència de la transició a la democràcia i dels assaigs del franquisme de frenar el seu procés de dissolució, ha sorgit una borghesia di stato, burgesos sense burgesia deuen el seu poder de decisió al seu èxit dins i fora dels partits que actuen en el mercat polític.

La burgesia d’estat es confon, en part, amb l’anomenada classe política, però ha d’ésser més àmplia, ja que intervé de forma decisiva en l’ús d’un terç o més del PIB. Inclou, doncs, polítics, càrrecs de confiança, alts funcionaris, directius de les empreses públiques (comptant-hi les que pertanyen a sectors de la comunicació, l’urbanisme, l’ensenyament i la sanitat) i els directius d’àmbits d’actuació que, a desgrat de la seva autonomia, depenen de subvencions públiques (Església Catòlica, judicatura, Exèrcit, certes ONG) o de reglamentacions públiques (caixes d’estalvi).

A desgrat de semblances externes amb la burgesia tradicional, la burgesia d’estat té unes característiques pròpies. En primer lloc, no percep beneficis, atès que no és propietària, i els seus ingressos són de tipus salarial —això sí, de salaris alts—, dietes o variats, i de vegades considerables ingressos en espècie perfectament legals: desplaçaments, ajut tecnicojurídic, secretària, residència oficial, escorta, serveis de comunicació i informació especials, etc. En segon lloc, l’entrada i la sortida d’aquesta classe poden ser molt més ràpides que en el cas de la burgesia tradicional. Es parla de carreres polítiques fulgurants i de caigudes en desgràcia d’un dia per l’altre. Algunes empreses polítiques són de vida molt curta i les eleccions (les decisions del mercat polític), a desgrat dels progressos en les tècniques dels sondeigs d’opinió, tenen, sovint, resultats inesperats o senzillament sorprenents. En tercer lloc, la burgesia d’estat no té continuïtat familiar, atès que ni les actes de diputat, ni les places guanyades en concurs oposició, ni els càrrecs polítics, ni els llocs directius en les empreses i en les caixes d’estalvi públiques, no s’hereten.

En determinades circumstàncies, certs membres individuals de la burgesia d’estat tenen la temptació d’esdevenir burgesos tradicionals per procediments que la llei impedeix formalment. Així, proliferen els casos de corrupció i d’enriquiment il·legal que no s’adiuen amb l’estil de vida i les formes d’actuar de la burgesia d’estat. Aquesta burgesia —que es nodreix, en part, de les grans famílies de la burgesia tradicional— és, per definició, efímera, però molts dels seus membres tenen trajectòries de llarga durada per camins perfectament legals: canvi d’empresa política, canvi d’ocupació, reconversió professional dins el sector, augments salarials, aptitud pel pactisme, etc.

Alguns membres (més o menys ocasionals) de la burgesia d’estat han assolit ocupacions d’àmbit europeu (o mundial). És el cas de Frederic Mayor Zaragoza (UNESCO), Joan Antoni Samaranch (COI), Antoni Gutiérrez Díaz i Josep Verde i Aldea (vicepresidents del Parlament Europeu), Jordi Pujol i Pasqual Maragall (Consell i Comitè de les Regions d’Europa), Josep Maria Bricall (Consell universitari), Lluís M. de Puig (Unió Europea Occidental).

Lluís Maria de Puig i Oliver

C. Virgili i L. Armet amb el diputat i membre de la UEO L.M. de Puig (a la dreta), s.d.

AVUI

Nascut a Bàscara (Alt Empordà) el 1945, Lluís Maria de Puig i Oliver, com altres membres empordanesos de la seva generació —la dels Nadal, els Sobrequés, el seu germà Jaume de Puig—, combina una sòlida preparació en l’ofici dels qui es dediquen a la història contemporània de Catalunya, amb les feines de polígraf, professor i conferenciant i amb l’exercici artesà de la política. De Puig s’ha interessat per l’il·lustrat Tomàs Puig, que participà en la incorporació del Principat de Catalunya a l’imperi napoleònic, i pel republicà Carles Rahola, assassinat pel franquisme. Iniciat en la política clandestina, va fer llargues estades a París, on va treballar a les Edicions Catalanes de París i es va relacionar amb Josep Tarradellas. Des del 1979 és diputat socialista a Madrid per la demarcació de Girona, i des del 1983, membre del Consell d’Europa a Estrasburg, seguint les passes d’Enric Adroher —Gironella— i d’Alexandre Cirici Pellicer. Des del 1987 forma part de la Unió Europea Occidental, i el 1994 va ser elegit president de la Comissió Política de la UEO, amb seu a París. Un historiador català, doncs, dirigeix políticament l’exèrcit virtual de l’antic Mercat Comú Europeu.

Els exportadors: milers

Les societats catalanes han generat un grup social —amb característiques de classe— que obté els seus ingressos de l’activitat exportadora de productes i serveis molt diversos. Aquest grup té una llarga tradició, però ha experimentat un salt endavant d’ençà dels anys vuitanta. Es pot parlar de classe exportadora, perquè els sectors exportadors han generat una cultura pròpia en la qual es combina: 1) un alt nivell de qualificació i d’especialització professional, resultat, a terços, de l’aprenentatge dins la família, l’educació formal i les estades a l’estranger; 2) una preocupació creixent per la qualitat del producte o servei finals i per la relació amb el client; 3) un bon coneixement de les evolucions dels mercats internacionals, i 4) una forta integració espacial, que permet parlar no únicament de classe exportadora sinó també d’àrea (o comarca) exportadora. Naturalment, dins dels exportadors, hi ha diferències molt grans, com succeeix a l’interior de totes les classes socials.

Fins els anys seixanta, les exportacions se centraven en el que Romà Perpinyà Grau anomenava “economia de les postres”, o d’aperitiu: fruita (especialment cítrics, peres), fruites seques, torrons, caves, formatges en porcions menorquins, olives farcides d’anxoves alcoianes, i, d’altra banda, productes tèxtils, sabates, bijuteria mallorquina, perfums, joguines (d’Ibi o d’Onil, a l’Alcoià), sants (d’Olot) i llibres (de l’Esquerra de l’Eixample de Barcelona). Els anys noranta, cal afegir-hi: 1) automòbils, el primer sector exportador de Catalunya (SEAT, a Martorell [Baix Llobregat] i a la Zona Franca de Barcelona) i del País Valencià (Ford, a Almussafes [Ribera Baixa]); 2) components de l’automoció i, en general, dels centenars d’aparells electrodomèstics que omplen les cases i els carrers, i 3) materials de construcció: ciment, taulells o rajoletes de la plana de Castelló, sanitaris, mobles (historicistes o de disseny), llums, estores, etc. Fins i tot hi ha una empresa que exporta, se suposa que per peces, hotels sencers, tots iguals, a una vintena d’estats del món. En resum, només al Principat hi ha unes 13 000 empreses exportadores, de les quals el 90% són PIMES, i 52 exporten el 44% del total, i unes 3 000 venen a l’estranger més del 25% de la seva producció. Ultra això, se sobreentén que els Països Catalans exporten una part important de la seva producció al que Xosé M. Beiras ha anomenat “mercat comú espanyol”, creat a mitjan segle XIX en bona part per polítics i tècnics catalans, com ara Laureà Figuerola i Ballester, amb unes dimensions, aleshores i si es mesuren les distàncies en temps, molt superiors a les del Mercat Comú Europeu del 1957. L’un, però, paga en pessetes, i l’altre, en divises.

D’altra banda, hi ha el turisme, que és un conjunt variadíssim d’activitats in situ, sense costos de transport. Els productes i serveis destinats a l’ús o el consum turístic són una franja (més o menys àmplia) de gairebé tots els sectors productius. Per exemple, el sector de la construcció. A Catalunya, hi ha 6 milions d’habitants, però hi ha lloc, places (habitatges, apartaments, hotels, segones residències, etc.) per a 10 milions. Al País Valencià, hi ha 3,8 milions d’habitants, però 1,4 milions més de places per a viure-hi. El turisme —i la doble vida, en sentit geogràfic, que fan molts ciutadans— ha disparat el sector de la construcció i els diversos sectors que aquest arrossega, ja que, des d’un punt de vista econòmic, si la construcció va bé, tot va bé.

Les àrees turístiques, limitades inicialment a certs sectors de la costa i les Illes, s’han estès vers l’interior i cap a l’alta muntanya. Els anys noranta, les empreses turístiques (públiques, privades, o mixtes) fabriquen platges, passeigs marítims i ports esportius; camps de golf; parcs naturals i altres parcs temàtics; parcs zoològics, aquaris i terraris diversos; neu, pistes i estacions d’esquí, etc. Fortes inversions han convertit la ciutat de Barcelona i altres ciutats com Girona, Alacant o Ciutadella en punts d’atracció turística importants.

Dissenys de la mascota dels Jocs Olímpics de Barcelona, 1992.

R.M.

Els Comediants durant un assaig al Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, octubre del 1997.

AVUI

Igualment hi ha empreses exportadores que es basen en les produccions (o els serveis) d’un home (o una dona) sol que, voltat d’un equip, assoleix la situació anomenada tècnicament “monopoli personal”. Els exemples són nombrosos en alguns àmbits, en els quals el nom ha esdevingut una marca. Pintors com Salvador Dalí (amb el teatre museu a Figueres i ampliacions a Púbol [Baix Empordà] i Portlligat [Alt Empordà]) o Joan Miró (amb museus a Barcelona i Palma de Mallorca), cantants com Montserrat Caballé o Josep Carreras (amb actuacions a tot el món), ceramistes com J. Llorens i Artigas (de Gallifa, al Vallès Occidental), arquitectes com Ricard Bofill (que instal·là la seu central de la seva empresa en una antiga fàbrica de ciment de Sant Just Desvern, al Barcelonès), enginyers com Santiago Calatrava (autor, per exemple, del pont de Bac de Roda, a Barcelona i de l’Hemisfèric per a la Ciutat de les Arts i les Ciències, a València), dissenyadors com Xavier Mariscal (destacat a la guia Michelin de Catalunya), esportistes professionals de determinades especialitats, etc., són avui marques. Hi ha també grups com Els Comediants, La Fura dels Baus, El Tricicle, Els Joglars, La Cubana, Dagoll Dagom, etc., i actors o directors com Núria Espert o Lluís Pascual que han esdevingut, també, productes d’exportació. Cal afegir-hi un bon nombre d’experts en transicions polítiques, de gestors de la cosa pública, d’economistes (com Joaquim Muns, assessor de l’FMI i de les finances de l’Estat del Vaticà), urbanistes, experts en seguretat ciutadana, etc.

Els ingressos generats per aquests individus, equips o empreses són importants. Sovint, la forma empresarial adoptada és mixta, o bé gira entorn d’una fundació, els ajuts publicitaris promocionals tenen caràcter semipúblic (quan són cridats a aparèixer en les programacions de les televisions públiques, per exemple) i, de vegades, hi ha canvis nominals de nacionalitat motivats per raons fiscals. En qualsevol cas, aquests exportadors individuals (i els seus equips, mànagers, representants, etc.) perceben rendes considerables i són, alhora, uns elements de promoció global de l’economia i de la societat dels Països Catalans que cal no menysprear.

Les noves classes mitjanes hegemòniques

Molts membres de la burgesia catalana viuen alguns anys fora del país (a Madrid, o a Suïssa, per exemple) i molts són forans (alemanys, belgues i holandesos, britànics i italians, nord-americans, japonesos, àrabs). La burgesia d’estat és, per definició, molt inestable, per bé que alguns dels seus membres hagin estat capaços de mantenir-s’hi saltant d’un càrrec a l’altre durant molts anys. Per tant, qui —com a classe— té més possibilitats de dirigir, culturalment, el conjunt de les societats catalanes són les noves classes mitjanes. On aquestes són més importants quantitativament és a la regió de Barcelona. Segons una enquesta del 1990, representen gairebé el 30% de les famílies d’aquesta àrea (el 7% són tècnics d’alta qualificació i professionals, el 22,5% tècnics mitjans i de colls blancs i l’1,5%, el que l’enquesta anomena “moderns”). Segons Guillem Rosselló Verger, els anys noranta, a la ciutat de València, “set de cada deu ocupats són whitecollars”.

Les famílies de les noves classes mitjanes es caracteritzen perquè tenen nivells d’estudi elevats i uns alts ingressos salarials (que a la regió de Barcelona tenen, en un 30%, l’origen en el sector públic) provinents dels dos membres de la parella. En molts casos hi ha ingressos procedents d’una segona ocupació i/o rendes mixtes, és a dir, rendes on es barregen salari amb benefici i renda del sòl. Cal tenir en compte, a més, els pagaments en espècie, que poden arribar a prendre forma de pis i/o automòbil, però que segons els sectors poden ser molt variats. El més comú són els viatges i els dinars o sopars de feina a càrrec de l’empresa. Les noves classes mitjanes, és clar, utilitzen els serveis d’una sanitat pública d’alta qualitat i de les universitats públiques d’un nivell prou elevat perquè siguin un focus d’atracció per als estudiants de la UE.

Apartaments a Vaquèira, Salardú, s.d.

EC

Els elevats ingressos i l’alt nivell cultural de les noves classes mitjanes es manifesten en segones residències (per al 45% dels professionals), segon automòbil (per al 20% del conjunt), vacances a l’estranger (el 21% dels professionals i el 13% dels tècnics mitjans, l’any 1990 i a la regió de Barcelona), una alta assistència a teatres, concerts i museus, un bon nivell d’afiliació política (el 4,3%, el percentatge més elevat dins de totes les classes socials, excepte la burgesia d’estat, és clar), pertinença a clubs esportius (el 31% dels casos) i contractació (verbal) d’una dona de fer feines a hores.

La feina, sovint doble, dels pares i la dedicació extensiva dels fills al treball escolar i a l’oci han originat un conjunt de demandes de treball que algú ha de satisfer. A més de la dona de fer feines, les noves classes mitjanes disposen, segons les èpoques i situacions, de puericultora, cangur, porter/a, jardiner, professor/a particular, infermer/a, cambrer/a, majordom/a, informàtic/a, massatgista, etc.

El resultat global és interessant: per primera vegada, els Països Catalans tenen un grup o conjunt de classes culturalment hegemòniques, que en les àrees urbanes poden arribar a representar el 30% de la població. Estan organitzades tècnicament en col·legis professionals d’elevat prestigi social i vinculades a les universitats, les fundacions, les caixes d’estalvi i les administracions autonòmiques i municipals de les grans ciutats. Políticament, s’expressen per mitjà d’un nombre variable de partits polítics, segons les àrees, per bé que el perill del bipartidisme PSOE-PP (abans PSOE-UCD) existeix. Són testimoni i part de freqüents acords de govern entre partits de signe diferent. L’estabilitat dels governs municipals de Barcelona o Sabadell, o del govern de la Generalitat de Catalunya, contrasta amb la inestabilitat de ciutats com Figueres o València, amb la diferència política entre el govern balear i el Consell Insular de Mallorca, sense entrar en l’intermitent filó esquerrà de circumscripcions com Alacant o Menorca.

La diversitat —i en alguns casos, la pobresa— política d’aquestes classes mitjanes no és obstacle perquè exerceixin el seu lideratge, que es basa, però, en la bona marxa del conjunt de l’economia. El seu poder de pont entre la burgesia d’estat i la classe obrera es mantindrà mentre els nivells d’atur quedin compensats pel bon funcionament de les economies domèstiques de les classes mitjanes tradicionals i dels treballadors manuals. Aquest bon funcionament es basa, en part, en el salari social finançat públicament per mitjà de la imposició directa sobre les rendes familiars. Si es produïssin modificacions legals que afavorissin les noves classes mitjanes o augmentés el nivell de frau que practiquen, l’equilibri i l’hegemonia es podria trencar.

Atès el seu allunyament del poder polític, les noves classes mitjanes han posat l’accent en la cultura artística, literària i musical i també en l’esport entès com a paradigma de la modernitat. Això vol dir que han proliferat els museus (combinant donació privada i infraestructura i gestió finançades públicament), les botigues de disseny, les galeries d’art, els antiquaris, els teatres, els premis literaris, les col·leccions de clàssics de la literatura, les edicions d’obres completes, les festes poètiques, els cicles de concerts, els festivals de cinema o de dansa, els auditoris, les ciutats del teatre, les ciutats de la ciència, els mediapark, etc. A les àrees urbanes, on hi ha menys arrels culturals lligades a la modernitat (perquè el seu sorgiment ha estat molt ràpid), es mantenen i es distorsionen negativament les velles manifestacions culturals ritualistes. Sovint són d’un localisme agressiu (i no integrador, com és el cas dels castellers, que els confereix l’èxit que tenen) o bé d’una espanyolitat tronada i obsoleta, totalment girada d’esquena al futur.

Pel que fa a l’esport, i deixant de banda el fenomen interclassista del futbol —que va motivar una coberta del setmanari “El Temps” on es llegia: “El Barça és més que un nació”—, han impulsat un gran nombre de noves modalitats com ara el tennis, l’esquí nòrdic, el golf, la navegació a vela, el submarinisme, l’esquaix, els esports d’aventura, etc.

Els dubtes sorgeixen si es consideren les noves classes mitjanes com un bloc. De fet, els executius s’assemblen als membres de les burgesies, i els tècnics mitjans i els empleats de coll i corbata, als obrers manuals d’alta qualificació. Aquí, hi ha una àmplia zona intermèdia de transició entre classes mitjanes i classe obrera (que no hi és, pel que sembla, a Anglaterra o a Gal·les). Els ingressos monetaris nets en mà s’acosten —o són superiors en el cas de certs obrers especialistes— i el consum cultural presenta semblances. Com a elements diferenciadors caldria parlar de: 1) la demanda o no d’una dona de fer feines a hores per a certes feines domèstiques; 2) la possessió o no de títols o diplomes acadèmics, i 3) per als menors de trenta anys, el coneixement, actiu o no, de més de dues llengües.

Un darrer punt: viuen i treballen entre nosaltres un nombre important —i creixent— de professionals i tècnics d’altres països europeus, sovint d’origen centreeuropeu, argentins, xilens (fugits, inicialment, de les seves dictadures), japonesos, etc. En alguns casos, són, senzillament, jubilats. N’hi ha des del Conflent i el Rosselló fins a l’Alacantí, passant per la serra de Tramuntana a Mallorca i, com a indret paradigmàtic, Sitges.

La proliferació de camps de golf

Els camps de golf a Catalunya. 1995.

El 1934, el magazín “D’Ací i d’Allà” llançava un mot d’ordre que s’avançava cinquanta anys: “Ens manquen camps de golf”. L’argumentació era clara: “darrere la multiplicació d’aquests oasis de verdor, pigats de llises plataformes sorrenques, veiem uns catalans més pròspers i més senyors que els actuals… El golf no és, ni convé que esdevingui, un fi. És sols mitjà, instrument”. Seguia una observació interessant: “tenim pocs camps de golf i encara la majoria no viurien si no fos per la protecció que els atorguen els estrangers que viuen a Barcelona”.

Tres golfs fins el 1929, i només cinc fins l’any 1983: la història contemporània de Catalunya podria resumir-se així. Sobretot si es pensa que, en el període següent, del 1983 ençà, se n’han construït gairebé una trentena.

Segueixen essent resultat d’una demanda dels estrangers (que, ara, sovint, no viuen a Barcelona), però són, també, un índex o un símptoma, com es deia en la revista que dirigia Carles Soldevila, d’“un cert equilibri nerviós i d’un cert equilibri monetari que fa de bon desitjar als nostres conciutadans”.

Les velles classes mitjanes, noves?

Pastisser treballant a l’obrador, 1990.

AVUI / J. Losada

Els petits empresaris, artesans i botiguers formen el 13% de les famílies de la regió de Barcelona. Si s’hi afegeixen pagesos, ramaders i pescadors, i si es pensa en el conjunt dels Països Catalans, el percentatge és superior, tot i que només el 2,6% de la població activa de la comarca, fertilíssima, de l’Horta de València treballa al camp. També cal tenir en compte que s’ha considerat com a nova classe mitjana els tècnics, a desgrat del caràcter centenari de les escoles d’enginyeria de Barcelona o d’Alcoi, i que s’ha considerat a part la classe dels exportadors.

Les velles classes mitjanes, la petita burgesia tradicional, es defineix a partir del tipus de renda que percep. Es tracta d’una combinació de benefici, salari i renda de la terra que és coneguda com a renda mixta. Aquestes rendes, en part fruit de l’herència del tros, el taller, la botiga o la fabriqueta, eren —i són— insostenibles sense un cert nivell de coneixements apresos, sovint, en el clos familiar, i, per suposat, sense comptar hores de treball. Les velles classes mitjanes treballaven per a un mercat proper, on els clients eren —són encara— amics, veïns, coneguts. A poc a poc, però, s’han anat modernitzant, en tots els aspectes. Certs sectors —com els pagesos catalans o els llauradors valencians— tenen una important presència en els informatius de totes les televisions. Sovint, i tal com succeeix en el sector modern i exportador dels hotelers o dels empresaris de l’esquí, aquesta presència es connecta amb una informació, com la meteorològica, que registra alts índexs d’audiència.

És difícil considerar tradicionals els sectors del petit comerç que han assolit alts nivells d’especialització o que han redissenyat els seus establiments seguint pautes estètiques renovadores que oscil·len entre restauracions curoses de botigues —per exemple modernistes— i estils derivats del pop-art, del nou realisme, del minimalisme, del (fals) naturalisme o d’un pop-art redescobert.

Alguns aspectes del model econòmic de la petita burgesia tradicional s’han difós a totes les classes socials. La burgesia es basava —i es basa— en la propietat i el control dels grans mitjans i instruments de producció i de distribució. Les famílies obreres viuen del treball manual, amb un component de repetició rutinari important. En canvi, les velles classes mitjanes basen el seu funcionament en les rendes mixtes obtingudes per una economia en la qual és difícil separar el que és extradomèstic del que és domèstic, una economia adreçada al mercat, però també a l’autoconsum i a certes formes d’intercanvi del tipus permuta.

En el procés de treball de les velles classes mitjanes calien unes eines, uns instruments de mesura (per exemple balances, rellotges o cintes mètriques). Les economies de les famílies de la petita burgesia han experimentat una notable modernització com a conseqüència de la incorporació als seus processos productius d’una enorme quantitat de màquines “per a la seva llar, el seu jardí i el seu taller”, tal com s’autopresenta una cadena de grans magatzems alemanys de màquines domèstiques, que té un nom prou explícit: Bauhaus. La introducció de màquines als habitatges (però, també, a les terrasses, els garatges, els trasters, els patis, els terrats o els horts de què disposen les famílies) ha disparat la possibilitat de generar (o d’estalviar) rendes mixtes, que eren les que definien, gairebé en exclusiva, la petita burgesia. Els anys noranta, les llars catalanes han esdevingut petites empreses on es fabriquen tota mena de productes i serveis: sucs de taronja, batuts, pastissos fets amb microones, biberons a temperatura constant, ambientació climàtica, acústica i olfactiva, cintes gravades amb vídeo o magnetoscopi (que inclouen des d’òperes o films fins a reportatges o episodis de la història familiar), textos, càlculs, gràfics i dibuixos realitzats i reproduïts per ordinador, horts de terrassa de reg autoregulat, cossos esprimatxats, grassos, esvelts o lluents, disseny de vestuari, mobiliari i enllumenat, aigua a totes les temperatures, etc.

En resum: tot de característiques i costums de les velles classes mitjanes (el treball ben fet, la puntualitat, l’estalvi, la imaginació dins d’un ordre, els menjars casolans, els repunts de màquina de cosir, el frare que assenyalava el temps que feia, etc.) no únicament no són en decadència sinó que, amb molts més mitjans tècnics, s’han estès a amplis sectors de totes les classes socials.

Dins d’aquest món de les velles classes mitjanes, hi ha un nombre elevat de famílies dels “petits capitalistes familiars” d’implantació planetària, com les famílies xineses, italianes i gallegues, situades fonamentalment al sector de la restauració i de l’alimentació, amb xarxes de finançament pròpies i una elevada cohesió que les fan poc permeables a l’entorn social.

Obrers: molts canvis

Obrers en una cadena de muntatge, Martorell, s.d.

AVUI / M. Anglarill

El 55% dels habitants de la regió metropolitana de Barcelona pertanyia, el 1990, a la classe obrera. Aquesta és el resultat de sumar tres subgrups: els contramestres o capatassos (3%), els treballadors manuals de menys de 65 anys (31,6%) i els treballadors manuals de més de 65 anys (20,8%). Aquesta és la realitat que correspon a les àrees d’antiga i intensa industrialització. El 1970, per exemple, a Elda (Alt Vinalopó), el 80% dels actius treballaven en la indústria de la sabata, però el 1990 la xifra, que segueix essent important, es reduí al 50%. En general, a les ciutats, el pes del sector terciari, més o menys avançat, i el creixement de les noves classes mitjanes han reduït aquests percentatges. D’ençà de la transició a la democràcia, la classe obrera catalana s’ha vist immersa —o, si es vol, sotmesa— dins un conjunt de processos contradictoris que n’han modificat els contorns i aspectes essencials. Les anomenades noves tecnologies han substituït —i seguiran substituint— moltes feines rutinàries en la indústria, però també en els serveis. La pressió política i cultural ha produït desplaçaments, el resultat dels quals és un doble moviment: hi ha ascens (reclassament) i descens (desclassament, empobriment) dels membres d’una classe que ha tingut un gran protagonisme històric.

El primer interrogant sorgeix quan s’observa que el creixement de les noves classes mitjanes no pot ser simplement biològic, atès el caràcter maltusià de les seves pautes reproductives. En el moviment d’ascens social han intervingut: 1) l’acumulació —petitíssima, però existent— de capital familiar, com a resultat de milers d’hores treballades, sovint en condicions molt feixugues, per la generació dels pares —i dels avis— dels joves actuals (incloent-hi, en molts casos, la doble jornada laboral, interminable, de les dones obreres), i com a conseqüència, també, de l’esperit calvinista, que, per exemple, trobà Josep Lluís López Bulla a la seva arribada a Mataró, el 1962; 2) la lenta millora dels salaris reals i la també lenta progressió del salari social, resultat d’una organització i d’una lluita soterrades, a desgrat de la derrota, en aparença total, del 1939; 3) les possibilitats econòmiques —de millora en la qualificació i de canvi de sector— obertes per la progressiva generalització de l’educació pública i quasi gratuïta; 4) les millores derivades de la introducció de màquines a les llars obreres: estalvi de feina (nevera, rentadora), ampliació de la informació, dels coneixements i de l’entreteniment barat (televisió), intercomunicació personal, instantània i directa (telèfon), i 5) la creació de llocs de treball qualificats en tots els nivells del sector públic, amb l’establiment de la democràcia.

El segon interrogant sorgeix quan coneixedors del tema des de dins, com ara Francesc Candel, parlen, des del 1988, del sorgiment d’una nova pobresa. Aquesta és, en part, el resultat d’un ampli desclassament del qual es parla més avall, però que té indicadors prou evidents en el creixement de la taxa d’atur, les jubilacions avançades, les retallades en les pensions i l’augment dels contractes precaris, que ja representen un terç del total.

El tercer interrogant s’obre quan es pensa en els qui no han ascendit i han esdevingut tècnics, classe mitjana, ni han estat obligats a desclassar-se i han entrat en l’àrea de la pobresa i de la marginació social. El que resta de classe obrera —que, quantitativament, segueix essent molta gent— també ha experimentat canvis. Pel que fa al volum i al tipus de rendes que percep, cal sumar: a) els salaris nets en mà, que han sofert retrocessos a causa de la persistència de la inflació; b) el salari social (sanitat, educació, informació), que ha augmentat considerablement fins al punt que es calcula que constitueix un 20% o més del total d’ingressos familiars dels obrers; c) només en determinats casos, l’extensió del sistema de beques, els subsidis d’atur, la universalització de les pensions no contributives, els subsidis per llarga malaltia, accident o incapacitació, etc., que poden esdevenir font d’ingressos monetaris; d) les feines domèstiques, realitzades fonamentalment per les dones (hi ha petits canvis si l’home és a l’atur i la dona treballa fora de casa), que segueixen essent una part molt important de les rendes de les famílies obreres, i que alguns economistes, com l’equip de Cristina Carrasco, han avaluat en gairebé el 50% del total de les rendes percebudes; e) els ingressos en espècie, variables segons el sector i l’empresa i segons el costum o el tipus d’acord assolit, amb el benentès que poden ser de tipus oficial (els regals d’empresa, els lots de Nadal o determinats convits o celebracions) o de tipus personal (seria el cas dels productes que demanen un esforç, com ara els 30 000 horts metropolitans il·legals de l’àrea de Barcelona), i f) els béns i els serveis públics d’ús o consum gratuïts (per bé que finançats via pressupost) que la democràcia ofereix amb escreix: des de carrers, placetes i parcs nets i moblats, veritables continuacions o ampliacions de la pròpia casa, fins a l’oferta periòdica de mostres, festes, fires, revetlles i espectacles gratuïts.

La barreja de marc democràtic, nous mitjans de comunicació i aprenentatge i augment del conjunt de rendes (monetàries i no monetàries) percebudes ha modificat aspectes bàsics de la cultura obrera. Els treballadors han millorat i diversificat les seves pautes alimentàries, l’atenció a la seva salut (i a la dels qui tenen a prop), les seves formes de vestir o els seus gustos artístics. És clar que l’anorèxia i la bulímia no són exclusives de les classes mitjanes, però, en termes generals, les dietes alimentàries dels treballadors inclouen no únicament menjar industrialitzat i els fastfoods, sinó també la cuina de mercat àmpliament difosa per tots els mitjans de comunicació de masses i les cuines exòtiques que són a totes les cantonades. Per primera vegada en la seva història, els treballadors catalans no tan sols no passen gana sinó que poden triar.

L’alimentació, la potabilitat de l’aigua, la salubritat ambiental i l’escolarització, a més de la informació, tenen una relació molt estreta amb la millora de la salut. És clar que els accidents de moto i de cotxe, les drogoaddiccions (començant per l’alcoholisme), la sida, com també els accidents de treball (i no únicament en sectors de la construcció o la mineria) i les anomenades malalties professionals, tenen incidència en la classe obrera. Però, en conjunt, tots els índexs sanitaris han millorat considerablement, si observem l’evolució de l’esperança de vida en néixer. A desgrat dels excessos de l’automedicació i de la persistència o el ressorgiment de curanderos de tota mena, la salut obrera és millor que mai. Ara, la progressió no és assegurada i qualsevol retrocés en el sistema sanitari públic i/o en les funcions sanitàries de la família podria significar una regressió.

Pel que fa a qüestions de gust, els canvis són, també, importants. De la uniformitat i la rutina en les formes de vestir o de tenir la casa s’ha passat a una diversitat extrema. Als nous parcs comercials, situats, significativament, no al centre de les ciutats com els grans magatzems dels seixanta, i adreçats a un públic de classe mitjana amb aspiracions burgeses, hi regna, justament, la varietat i la qualitat. Ikea, el refinament minimalista suec, combinat amb productes asiàtics escollits, s’ha localitzat, estratègicament, prop del cinturó que travessa la corona industrial i de serveis de Palma de Mallorca i a Montigalà, entre Santa Coloma de Gramenet i Badalona (Barcelonès), feus electorals dels socialistes i dels comunistes catalans. Ikea, però, com Bauhaus, C&A, Decathlon i tants altres, forma part de conjunts perifèrics molt amplis on l’oferta comercial es combina amb els multicines, els espais verds, els restaurants exòtics i els de la nova cuina casolana, les presentacions de productes nous (inclosos llibres i discos), etc.

El panorama es fa més complex si es pensa que peces de roba de treball tradicional dels obrers manuals han esdevingut moda seguida per tothom (les granotes, els pantalons amb pitet, els jerseis de coll alt, les camises de quadres que es porten amb l’últim botó descordat i sense corbata ni llacet, les samarretes blanques de màniga curta, les caçadores, les botes, els esclops). I, a l’inrevés, els treballadors manuals es vesteixen, en determinades ocasions, de “senyor”, amb americana i agulla de corbata i, tot sovint, amb els xandalls que van començar a dur els esportistes d’elit en els moments de repòs dels seus entrenaments.

Amb la música passa una cosa semblant. D’entrada, a la Catalunya dels anys seixanta hi havia música moderna, jazz i música clàssica i, a Andalusia, d’on procedien molts futurs treballadors, no es passava dels pasdobles i encara només amb ocasió de les festes anuals de cada poble. Almenys això és el que li passava a un melòman com el sindicalista López Bulla a la Vega de Granada. D’ençà dels anys setanta i vuitanta, es va multiplicar la quantitat de música emesa (en directe, per ràdio, per televisió, com a concert o en forma de videoclip, per fil musical a les estacions de metro o a les sales d’espera, o en certs ambients de treball i fàbriques) i es va disparar la quantitat de música enregistrada en disc, cinta, CD, vídeo, etc., i el nombre de les grans sales de concert, o els palaus d’esports i els velòdroms o els estadis que fan d’auditori. Paral·lelament al que succeeix amb la roba, el rock i el heavy metal interessen als joves de les classes mitjanes, mentre els balls de saló i la música clàssica han anat augmentant els seus cercles d’addictes.

Pel que fa a la cultura escrita, els canvis són, també, considerables. Segons l’enquesta metropolitana de la regió de Barcelona, el diari més venut entre la classe obrera és “El Periódico de Catalunya”, que és adquirit per un 30% de les famílies treballadores (sense comptar els qui el llegeixen al bar, a la feina, etc.). “El Periódico”, que des del final del 1997 és coeditat en català i en castellà, és gruixut, inclou suplements i ha publicat en fascicles històries, guies i aties de Catalunya, més una edició especial i sintètica de la Gran Enciclopèdia Catalana; adjunta, els diumenges, bestsellers, discos, cd-roms, etc. Naturalment, els altres diaris, en castellà, català i francès, que es publiquen als Països Catalans tenen, també, lectors obrers.

La programació televisiva ha contribuït igualment a configurar canvis en la cultura obrera. Es calcula que més del 90% de les llars obreres disposen, com a mínim, d’un receptor, i que el 55% tenen vídeo. Hi ha una certa dificultat per a accedir als programes de més interès i qualitat (els bons films s’acostumen a emetre passada la mitjanit i els programes educatius són matinals), però els horaris de les famílies obreres s’han diversificat, els joves, els aturats i els vells tenen més disponibilitat horària i els vídeos es fan servir arreu. El més destacable de la nova situació, però, és la creixent participació del públic, que podria dur a parlar d’irrupció. Va començar Joaquim Maria Puyal amb “Vostè pregunta”: la gent podia preguntar per telèfon des de casa seva a un entrevistat de luxe. Els anys noranta s’ofereix: a) enquestes de carrer, diferides o en directe, en les quals es demana l’opinió a la gent; b) debats entre suposats experts de cara al públic, que, cada cop més, intervé, interroga, increpa, es defineix, sovint a partir d’experiències molt personals que són exposades sense cap mena d’autocensura; c) connexions telefòniques (amb veu, sense imatge) amb intervencions per al·lusions, des de punts sovint molt allunyats; d) relats de vides plenes de dificultats, en les quals, per exemple, s’ha perdut la relació entre membres pròxims d’una mateixa família, i e) concursos, de tota mena, en els quals es valoren capacitats diverses (coneixements memorístics, habilitats paròdiques, interès per la interpretació musical, el ball, la història, els viatges, etc. Al Canal 9 valencià hi havia, el 1997, un programa amb un títol claríssim: “Parle vostè”. Del bust parlant, de l’efígie fixa omnipresent i omnipotent, s’ha passat a la irrupció de les masses als platós, sovint amb el viatge i l’estada pagats.

Si mirant la televisió la gent, els obrers, es queden tancats a casa, encara que telefonin i que alguna vegada esdevinguin públic participant, hi ha una altra màquina, complexa i potent, que ha permès fer justament el contrari: treure les famílies obreres de casa. El 1990, a la regió de Barcelona, el 65% de les famílies de treballadors manuals posseïen un automòbil. D’entrada, això suposa un enorme augment de l’accessibilitat a un nombre il·limitat de punts d’interès d’un territori que pot ampliar-se indefinidament i, alhora, sense cap limitació o rigidesa pel que fa als horaris i a l’ús del temps. La gent que té cotxe o en disposa (cal tenir en compte el previsible augment del lloguer, per uns dies o per uns anys) pot anar a qualsevol lloc a qualsevol hora, lentament o ràpidament, amb el cotxe buit o amb la baca i el remolc plens, en silenci o escoltant la ràdio, desconnectada del món o parlant pel mòbil.

D’altra banda, l’automòbil —i més encara les furgonetes— és el mitjà de transport de materials i estris diversos. Per exemple, si el 19% de les famílies de la regió de Barcelona disposaven, el 1990, d’una segona residència, és probable que, en part, es tractés de cases autoconstruïdes amb materials transportats amb vehicle propi. Sense oblidar que l’accés a aquesta residència —i a l’hort que té al costat, i als punts de venda directa dels productes alimentaris o artesanals— seria molt difícil, o del tot impossible, sense automòbil. És clar que els transports col·lectius, públics i privats, han millorat amb la democràcia i que són la millor opció, sigui quin sigui el punt de vista, per a certs recorreguts. No té gaire sentit anar en cotxe per dins de Perpinyà, Vic, Palma de Mallorca, la Vila d’Eivissa o la ciutat de València, o per anar a Londres. Però la generalització del seu ús ha modificat positivament la vida dels treballadors. Fins i tot, ha ofert un espai que pot arribar a ser específicament masculí —però també, en certs casos, de les mullers i dels fills grans— de les famílies obreres. El cotxe fa funcions d’habitació pròpia, amb radiocasset, encenedor, cendrer, llum interior per a llegir i seients reclinables per a fer la becaina, d’habitació independent i allunyada, que encara és més important si es pensa que el 38% dels habitatges de la regió de Barcelona, el 1990, feien menys de 70 m2 i el 37%, entre 70 m2 i 100 m2.

Els jubilats i els treballadors sense cotxe han trobat la manera de disposar de forma habitual d’un magnífic mitjà de transport que no té la rigidesa dels autobusos ni les limitacions dels creuers o dels avions: són els autocars, que també permeten arribar a qualsevol lloc, amb itineraris, parades i horaris força lliures, amb xofer i, sovint, amb un programa d’activitats atapeït a càrrec d’un/a guia capacitat/ada i experimentat/ada.

Grans superfícies comercials

Afluència de vehicles a una gran superfície comercial, Tarragona, maig del 1997.

AVUI

Els parcs comercials tenen sovint un emplaçament interessant, ja que són a tocar, tot i que se’n diferencien perfectament, del continu urbà. La seva arquitectura és atractiva: vidre i acer, colors suaus, escales mecàniques i un punt d’exhibició tecnològica, sense arribar a molestar. Hi ha un disseny acurat, una senyalització adequada i un interiorisme diversificat, orientat a la creació d’espais molt variats que segueixen tota la geografia mundial: des d’ambients sòlidament britànics o centreeuropeus fins a insinuacions caribenyes o selvàtiques, passant per la decoració pop-rock o pels interiors de casa rural mediterrània.

L’oferta de productes i serveis dels parcs comercials comprèn un ventall variadíssim de productes de consum, que van de menjars i begudes en diferents estats d’elaboració, vestits i complements personals i per a la llar per a tota mena d’edats i llars, fins a tot tipus de béns mobles i instruments.

Els pobres: present i futur

Les persones que perceben uns ingressos inferiors a la meitat de la renda per càpita d’una societat són definides estadísticament com a pobres. Segons aquest índex, els anys noranta, als Països Catalans, hi havia entre un 10% i un 1 5% de pobres. És clar que el càlcul de la renda per càpita és sempre equívoc (no inclou, per exemple, l’autoproducció) i que els individus formen part, en general, d’una economia domèstica. S’ha observat que una part important dels pobres són gent que, per raons múltiples, no forma part d’una família. El sexe i l’edat són variables, en aquest cas rellevants. Als Països Catalans hi ha un sector important de la població format per dones grans que estan soles, que no tenen lligams familiars efectius i que no tenen feina o no poden treballar. Un altre sector important —i creixent— de la població pobra és el format pels joves (d’ambdós sexes) que sumen el fracàs escolar i la precarietat laboral a la manca de suport o de la simple presència d’una família (biològica, reconstruïda o adoptiva). Són pobres, també, les famílies de treballadors en les quals es donen algunes de les situacions següents: atur prolongat i sense subsidi, llarga malaltia, trastorn mental sever, internament en un centre penitenciari, addicció a les drogues o al joc, ocupacions laborals d’alt risc (lladronici, prostitució). És clar que hi ha aturats, malalts, bojos, delinqüents, drogoaddictes, ludòpates, lladres i meuques que no únicament no són pobres sinó que tenen un nivell alt de vida i cultura, o són capaços de sortir de la misèria física i moral (tal com ho mostren la major part de les sèries televisives, i en especial les de TV3). En general, però, la inexistència d’economies domèstiques i les dificultats per a accedir al salari social, que es deriven de la mateixa condició de marginalitat o d’il·legalitat, fan que les situacions de pobresa es mantinguin o s’agreugin.

La pobresa, a més, en unes societats relativament riques i avançades com les nostres, amb un estat de benestar molt desenvolupat (per bé que qüestionat per les companyies d’assegurances privades, que prefereixen, lògicament, el model nord-americà als models europeus) i amb unes institucions caritatives eficaces (lligades sovint a l’Església Catòlica, però també a altres opcions solidàries), té, paradoxalment, un altre origen. El benestar relatiu i la demanda de treball en serveis personals, per exemple, han generat fenòmens immigratoris inèdits. Fins els anys setanta, els immigrants que es dirigien a la Vall d’Aran, al Baix Llobregat, a Mallorca o al sud industrial valencià procedien majoritàriament del latifundisme andalús-manxec-extremeny, on no podien viure dignament, o de l’expansiva societat gallega. Hi hagué, a més, el retorn dels pied-noirs del Magrib independent, un cert retorn d’immigrants d’Europa i d’alguns exiliats. Els immigrants eren ibèrics, parlaven andalús, gallec, francès o català, s’integraren, ràpidament, en una classe obrera en ascens i, alguns, esdevingueren petits —o grans— empresaris d’èxit.

A partir dels anys vuitanta, van coincidir una sèrie de processos: 1) creixement de l’economia catalana (i europea) a desgrat de la crisi del petroli; 2) desenvolupament de l’estat de benestar i del sistema democràtic; 3) abaratiment dels preus del transport a llarga distància i revolució de les expectatives als països del Tercer Món, i 4) reflux de les economies del Magrib, de l’Àfrica subsahariana i de l’Amèrica Llatina i retrocés de l’economia de les illes Filipines (en un context —el sud-est asiàtic— de plena expansió). Com a resultat d’aquests processos, per primera vegada, els immigrants als Països Catalans són: a) magribins, que parlen l’àrab i el berber, i treballen en sectors molt diversos, sovint en condicions precàries i amb salaris baixos; b) africans subsaharians, de multitud d’ètnies i llengües, molt destres per a les feines del camp; c) indis andins, excel·lents artesans, ocupats també en els serveis personals, que poden saber quítxua, a més del castellà, i d) filipines i filipins, dedicats preferentment al servei domèstic, sense contracte formal, que parlen tagal i, potser, anglès.

Aula del centre penitenciari juvenil de la Trinitat, Barcelona, 1994.

BIS, Índex

Existeixen, com sempre, diverses cultures de la pobresa, amb matisos nous, que tenen en comú el fet de ser formades per individus (molt sovint solitaris) —però, també, per grups o comunitats— que han escollit viure dins la pobresa perquè en la seva cosmovisió és més pròxima als ideals morals i fins i tot estètics en els quals creuen. Entre aquestes cultures, es pot distingir: a) els individus o els grups de comunitats religioses cristianes que pertanyen als ordes mendicants i que, per exemple, fan vida ermitana en algun racó perdut de la muntanya de Montserrat o a l’illa de Mallorca; b) els vagabunds, rodamons i trinxeraires, que prefereixen viure a la intempèrie que sota un sostre, que troben infrahumà treballar, o demanar caritat, i que han protagonitzat un nombre considerable d’obres de ficció i d’episodis de demència (cal no confondre’ls amb els indigents, que són pobres per força), i c) els grups de joves alternatius, que refusen la integració al sistema (al món del treball formal, als models familiars existents, al servei militar, naturalment) i que assagen formes de vida comunitàries neorurals, neoartesanals (per què no neourbanes?), ocupen (o okupen) espais públics o privats en desús i fan provatures en l’economia de l’autoproducció i l’autoconsum, el reciclatge, la recuperació, etc.

Els gitanos catalans, com tots els gitanos d’Europa, tant si són a Perpinyà com al barri de Gràcia de Barcelona, tant si tenen residència fixa com si són nòmades i practiquen el caravàning, constitueixen un món a part, des de la seva arribada als Països Catalans al segle XV. No són pobres, en general, però tampoc no pertanyen a cap de les classes socials que hem resseguit fins aquí. Un d’ells, el cantant Peret, va ser l’encarregat de cloure l’espectacle final dels Jocs Olímpics de Barcelona, a l’estiu del 1992.

L’ocupació no violenta d’habitatges

Joves durant l’ocupació d’un immoble buit, Barcelona, juny del 1997.

AVUI

El fenomen de les ocupacions no violentes de construccions en relatiu bon estat, però no utilitzades ni llogades pels seus propietaris, és recent. Es va originar als països rics i democràtics del centre i del nord d’Europa, on el parc immobiliari correspon a la realitat d’una societat de l’abundància. En la mesura que la societat catalana ha esdevingut una societat semblant a les europees, han sorgit fenòmens com el de les ocupacions d’habitatges, cinemes, fàbriques, torres, etc., abandonats. El fenomen va lligat a la constatació de les desigualtats generades pel liberalisme i a un cert cansament i escepticisme amb relació als avenços —considerats molt lents— de la gestió socialdemòcrata del sòl i de l’habitatge. Les ocupacions pretenen ser duradores, i els anomenats “okupes” arriben a programar una gran varietat de treballs i activitats socioculturals que volen convertir el fet de l’ocupació d’un espai construït en un laboratori on s’assagen noves formes de viure.