La literatura, i per extensió la cultura catalana, va veure néixer el segle XX immergida en un procés que, iniciat al tombant de segle, maldava per dotar-la d’un caràcter nacional i modern, tot superant el regionalisme i l’anacronia que caracteritzaven l’etapa precedent. Sota l’estendard de la modernitat, un grup reduït, però força actiu, de la intel·lectualitat catalana del moment elaborà un discurs ideològic, de caire regeneracionista, que incorporava, a més, les seves reivindicacions estrictament professionals. Amb tot, aquest esforç de transformació va topar amb la resistència de la mateixa societat catalana, la qual, tot i sentir-se més moderna, europea i cosmopolita que la de la resta de l’Estat, no deixava de ser un pàl·lid reflex dels models als quals hom aspirava d’integrar-se en peu d’igualtat. Si més no pel que fa a l’assumpció del seu protagonisme social com a classe dirigent i, en relació amb la producció de béns culturals, l’articulació d’un mercat estable que assegurés la professionalització dels artistes i intel·lectuals.
Modernisme i noucentisme, les dues facetes del mateix procés modernitzador, assajaren estratègies diferents per tal de superar aquestes dificultats. El primer ho féu des de l’enfrontament, tan car a la modernitat, entre l’artista i la societat, i el noucentisme, des del compromís amb el naixent catalanisme polític, encapçalat pels nuclis més actius de la burgesia catalana d’aquella època.
La Ben Plantada, Eugeni d’Ors, 1912.
BC / R.M.
Deixant de banda els intents de col·laboració entre certs sectors de la intel·lectualitat modernista i el moviment anarquista a l’última dècada del segle XIX, el noucentisme va constituir una experiència única d’entesa entre cultura i política. Aquest moviment, hegemònic entre el 1906 i el 1923, tipificà en termes ideològics i culturals les necessitats econòmiques i les aspiracions polítiques i d’hegemonia social de la burgesia catalana, i elaborà un projecte cultural que atorgava legitimitat a les ambicions reformistes d’aquesta burgesia. Sense l’opció d’accedir als aparells de dominació política, és a dir, sense la possibilitat de controlar els mecanismes propis d’un estat, la burgesia catalana havia de trobar en la cultura el mitjà més eficaç de crear ideologia i d’establir l’hegemonia social. Des d’aquesta perspectiva no és estrany, doncs, que siguin un escriptor, Eugeni d’Ors i Rovira, i una obra seva, ingent i dilatada, el Glosad, les fites més emblemàtiques i definitòries d’aquest projecte reformista.
La capacitat d’integració dels intel·lectuals en el projecte social i polític noucentista encapçalat per la Lliga Regionalista va dotar la feina intel·lectual d’una dimensió social fins aleshores desconeguda. Això és especialment tangible a partir de la creació de la Mancomunitat de Catalunya, l’any 1914, en la qual els projectes culturals tingueren el suport institucional suficient per a esdevenir una realitat: la Junta de Museus, l’Institut d’Estudis Catalans —impulsor de la normativització de la llengua—, la Biblioteca de Catalunya, la xarxa de biblioteques populars o l’Escola del Treball, en són una bona mostra. Amb tot, cal no oblidar el grau d’implicació amb el desenvolupament i la modernització de la societat dels intel·lectuals catalans, que superava sens dubte la simple submissió a les directrius polítiques de la Lliga Regionalista. Així, ja el mateix any de la mort del cap visible d’aquest projecte nacionalista burgès, Enric Prat de la Riba, el 1917, es va produir la primera fissura en el moviment noucentista, i els sectors intel·lectuals, tot mantenint els principis bàsics del moviment, iniciaren un progressiu distanciament d’aquest partit, el qual culminà, l’any 1922, amb la creació d’un altre partit polític. Acció Catalana. La dretanització progressiva de les posicions de la Lliga Regionalista, que arribà fins al punt de recolzar la Dictadura de Primo de Rivera el 1923, va malmetre la credibilitat del caràcter interclassista del seu projecte social en el si d’aquesta intel·lectualitat que havia anteposat l’eficàcia al partidisme i que havia possibilitat d’aquesta manera la unitat d’acció sobre la base del treball per i per a Catalunya.
A partir del 1918, doncs, i a mesura que l’hegemonia del moviment noucentista s’anava diluint, el panorama cultural català es diversificà, de manera semblant a la mateixa societat catalana, que visqué un període de transformacions socials amb un marcat caràcter conflictiu. Tot aquest procés es va reflectir de manera immediata i precisa en el món del periodisme i de l’assaig. Quant al primer, cal destacar els noms d’Antoni Rovira i Virgili, el primer periodista professional; Carles Soldevila, autor de la famosa secció Full de Dietari a “La Publicitat”; Agustí Calvet, Gaziel, corresponsal a París durant la Gran Guerra, i Josep Pla, que des dels llocs més diversos —París, Rússia, Anglaterra o Madrid— amb cròniques, reportatges i comentaris polítics començà a donar forma a la seva particular prosa narrativa. Pel que fa a l’assaig, polític, filosòfic o cultural, Joan Crexells i Vallhonrat, Francesc Cambó, Carles Pi i Sunyer, Lluís Nicolau d’Olwer, Rafael Campalans i Puig, entre altres, en són una mostra.
Paral·lelament, proliferaren les empreses culturals de signe i d’intenció diversa. Cal destacar la creació d’un nombre considerable de revistes, algunes de contingut estrictament literari, com ara “La Revista” (1915), de Josep Maria López-Picó, d’altres amb un ventall d’interessos més ampli que abraçaven la cultura, la divulgació o la reflexió política, com “La Revista de Catalunya” (1924), fundada per Antoni Rovira i Virgili, o “Mirador” (1929), impulsada per Amadeu Hurtado i Miró. Al costat d’aquestes, també van aparèixer nous diaris, com “La Nau” (1927) o “El Matí” (1929), d’inspiració cristiana. Un nombre considerable d’editorials van intentar també d’adaptar-se a les noves condicions, i van atribuir al públic, i per tant al consum de béns culturals, un paper primordial en detriment del mecenatge institucional, el qual, però, començà a declinar i va desaparèixer definitivament amb la implantació de la Dictadura de Primo de Rivera. Així, Editorial Barcino (1924), que recuperava els clàssics catalans de manera paral·lela a la traducció dels classics greco-llatins que portava a terme la Fundació Bernat Metge (1923), patrocinada per Francesc Cambó; Edicions Proa, amb la seva col·lecció A tot vent, orientada cap a la narrativa, juntament amb l’aparició de les editorials de consum, adreçades majoritàriament a un públic popular.
Des del periodisme o des de la literatura, amb llibertat o sota la repressió, els sectors intel·lectuals catalans, compromesos amb la societat de la qual formaven part, participaren des de la pluralitat d’opcions polítiques i d’orientacions ideològiques en l’assoliment d’un grau de normalitat, similar al que gaudien les societats europees modernes de l’època, que caracteritzà la societat catalana en la dècada dels anys trenta.