Del 1996 al 2007 hi ha hagut a Catalunya un increment de les expressions independentistes, tant en l’àmbit polític com en el cívic i en el social. En el camp polític, destaca la consolidació d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) com a tercer partit i l’aproximació gradual d’amplis sectors de Convergència i Unió (CiU) a les tesis sobiranistes. A més, també s’ha assistit a la consolidació d’un espai independentista revolucionari amb un fort component de radicalitat juvenil. En el camp cívic i social es poden veure una popularització de la bandera independentista en actes musicals i esportius, l’àmplia assistència als partits amistosos de la selecció catalana de futbol i també el to sobiranista que han pres algunes reivindicacions civils, com la campanya pel retorn dels papers de Salamanca o la reivindicació del «dret a decidir» sobre les infraestructures.
De tot plegat, en resulta una creixent presència social de l’independentisme i un ús cada vegada més ampli del conceptes «sobiranisme» i «dret a decidir» en un context de tensió simbòlica amb el Govern central, especialment durant la segona legislatura de José M.Aznar López, i també amb determinats mitjans de comunicació espanyols que promogueren campanyes contra el catalanisme, la política lingüística de la Generalitat i el nou Estatut.
Existeix un espai polític extraparlamentari, situat a l’esquerra d’ERC i d’Iniciativa per Catalunya-Verds (ICV), que defensa la revolució per a aconseguir la independència i el socialisme als Països Catalans. Es declaren antiautonomistes i se’ls ha anomenat independentistes combatius, independentistes revolucionaris o directament Esquerra Independentista (EI). L’independentisme revolucionari visqué els seus millors temps els anys vuitanta amb el Moviment de Defensa de la Terra (MDT) i el suport al grup armat Terra Lliure. La divisió de l’MDT (1986), la desaparició de Terra Lliure i la conversió d’ERC en partit independentista deixaren el sector desarticulat, ja que bona part dels seus dirigents acabaren ingressant a ERC. El sector remuntà lentament a partir de la segona meitat dels noranta per la incorporació de joves atrets pel component radical. Un moment clau fou la creació, el 1995, de la Plataforma per la Unitat d’Acció (PUA), que durant uns quants anys protagonitzà accions antisistema tot trencant els vincles amb els partits històrics, MDT i el Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN), que continuaren existint però sense el pes que havien tingut anteriorment. La PUA es transformà (2000) en Endavant-Organització Socialista d’Alliberament Nacional (OSAN), el mateix any que s’inicià l’anomenat Procés de Vinaròs, que pretenia reagrupar tot l’independentisme revolucionari. Després de dos anys de celebració d’assemblees per concretar aquest Procés, no s’arribaren a definir unes úniques organitzacions polítiques i juvenils de referència, fet que provocà frustració en la militància. No obstant això, es reafirmà l’existència d’un espai polític amb el nom d’Esquerra Independentista (EI) i es trencà la dinàmica fratricida del sector.
Aquest espai polític ha tingut en l’àmbit juvenil el seu punt més fort. Així, el 1999 s’unificaren els Joves Independentistes Revolucionaris (JIR) i Maulets, antigues organitzacions juvenils dels dos sectors de l’MDT, fet que suposà una reviscolada de l’organització, que arribà a sumar una quarantena d’assemblees arreu dels Països Catalans. Al principi dels anys 2000 Endavant-OSAN i Maulets es configuraven com les principals organitzacions d’aquest tipus d’independentisme. La primera, formada sobretot per joves, però definida com a organització política, i la segona, exclusivament com a organització juvenil. El 2003 nasqué la Coordinadora de Joves de l’Esquerra Independentista (CAJEI), propera a Endavant-OSAN, que agrupà noves assembles de Joves que anaren sorgint en diferents poblacions. A aquests moviments juvenils, cal afegir el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC), que a partir del 2006 recull l’herència del Bloc d’Estudiants Independentistes (BEI), de l’Assemblea d’Estudiants Nacionalistes (AEN) del País Valencià i de l’Alternativa Estel.
Aquestes organitzacions, a les quals cal sumar una cinquantena de casals independentistes, desplegaren un ampli repertori d’activitats en alguns barris de les grans ciutats i en certes capitals de comarca. Aquest activisme comportà certa competència amb les Joventuts d’Esquerra Republicana de Catalunya (JERC), acusades pels revolucionaris de voler apropiar-se de la seva simbologia.
Precisament, l’Acampada Jove de les JERC ha esdevingut el punt de màxima concentració de joves independentistes, arribant en diverses edicions a superar els trenta mil assistents. L’Acampada és el punt més visible d’un extens circuit comarcal de rock radical català, promogut per grups juvenils, casals independentistes i plataformes locals, on destaquen grups musicals com Inadaptats, Brams i, sobretot, els valencians Obrint Pas.
Una part de l’independentisme revolucionari va donar suport a Euskal Herritarrok en les eleccions europees del 1999 i va presentar-se, sense gaire èxit, a les del 2003, amb les sigles de les Candidatures d’Unitat Popular (CUP). En les eleccions locals del 1999, el 2003 i el 2007 les llistes de les CUP van anar en augment en diferents poblacions, i en les d’aquest darrer any van aconseguir representació en 19 municipis, set dels quals, capitals de comarca. El 2007 diversos fets constaten el vigor de l’independentisme extraparlamentari: el ressò de les CUP, el multitudinari funeral de Lluís Maria Xirinacs al Fossar de les Moreres (16 d’agost), la campanya «300 anys d’ocupació» i, sobretot, les successives cremes públiques de fotografies de Joan Carles I (octubre del 2007), que obtingueren un gran ressò i, fins i tot, complicitats d’altres sectors. Tot i les mobilitzacions conjuntes, les organitzacions de l’El mantenen obert el debat sobre la necessitat de disposar d’una direcció estratègica comuna.
A més d’ERC i d’aquest corrent radical, els darrers anys ha aparegut una nova mobilització sobiranista en la societat civil. D’una banda, des de les entitats culturals catalanistes s’observa una aproximació a les tesis independentistes i, de l’altra, la creació de plataformes específicament sobiranistes.
Un reflex dels canvis és la renovació de les presidències de dues entitats representatives del país que han demostrat complicitats amb aquestes tendències: Joan Laporta, al Futbol Club Barcelona (2003), i Jordi Porta, a Òmnium Cultural (2002). El Barça ha donat suport, entre d’altres, al Correllengua i a La Bressola de Catalunya del Nord. Òmnium organitzà la Festa per la Llibertat l*11 de Setembre, ha fomentat la difusió de les plataformes sobiranistes i refundat la Federació Llull amb l’Obra Cultural Balear i l’Acció Cultural del País Valencià. Pel que fa al País Valencià, sota l’impuls d’Eliseu Climent, destaquen les multitudinàries mobilitzacions de les diades del 25 d’Abril, especialment la del 1995, amb la creació del Bloc de Progrés Jaume I, i dotze anys més tard (2007) amb la commemoració dels 300 anys de la batalla d’Almansa. Per la seva part, l’Obra Cultural Balear també organitzà a Mallorca diverses diades per a reivindicar els drets lingüístics i nacionals, sota la presidència d’Antoni Mir fins el 2003 i, posteriorment, amb Jaume Mateu.
En el camp de la defensa del català, després del buit deixat per la Crida a la Solidaritat (1981-93), es consolidaren la Coordinadora d’Associacions per la Llengua (CAL), nascuda el 1996 i organitzadora del Correllengua, i la Plataforma per la Llengua, creada el 1993 i especialitzada en la reivindicació del català en l’espai públic. També tenen ampli suport la Comissió de la Dignitat, que liderà la campanya pel retorn dels papers de Salamanca, la Plataforma Pro Seleccions Esportives Catalanes, que el 1998 aconseguí mig milió de signatures de suport, i la Fundació.cat, que obtingué el reconeixement oficial del domini «.cat» a Internet (2005). Algunes d’aquestes entitats catalanistes es posicionaren contra la Constitució Europea en el referèndum del 20 de febrer de 2005, fet que es pot considerar com un antecedent de les plataformes sobiranistes, ja que denunciaren la negativa a incloure el dret a l’autodeterminació.
A part aquestes mobilitzacions sectorials, a partir del 2006 es crearen diverses plataformes específicament sobiranistes. La Plataforma pel Dret a Decidir (PDD) nasqué de sectors molestos amb la negociació a la baixa del nou Estatut de Catalunya a les Corts Generals. La PDD convocà una manifestació (18 de febrer de 2006) que, amb el lema «Som una nació i tenim el dret a decidir», es convertí en la concentració nacionalista més gran des de la Transició. Amb el suport d’ERC i de més de set-centes entitats, una marxa, que esdevingué la primera demostració de força sobiranista, recorregué la Gran Via barcelonina. La mobilització, crescuda pels atacs al PP especialment virulents les setmanes anteriors, no es veié reflectida en el referèndum de l’Estatut (18 de juny de 2006). Tot i que la PDD demanà el vot contrari, el Sí obtingué una àmplia majoria. Durant la campanya del referèndum havien sorgit altres plataformes de to sobiranista, com ara Economistes pel No, Sindicalistes pel No, Antifranquistes pel No o No en el nostre nom (joves professionals). Després d’haver iniciat la campanya de recollida de signatures «Decideixo decidir!», la PDD convocà una nova manifestació (1 de desembre de 2007) sota el lema «Som una nació i diem prou! Tenim el dret a decidir sobre les nostres infraestructures». Era la reacció del sobiranisme al recent caos del servei de rodalia de Barcelona gestionats per la ministra de Foment Magdalena Álvarez Arza (PSOE). La manifestació rebé el suport de CiU, ERC, ICV i la CUP, i esdevingué una segona demostració de força sobiranista, precisament poques setmanes després que Artur Mas assumís el «dret a decidir» dins de l’ideari de la «casa gran» del catalanisme.
Una segona plataforma fou Sobirania i Progrés, que nasqué l’octubre del 2006 amb la pretensió de relacionar la idea de sobirania amb la de justícia social. Rebé el suport d’intel·lectuals, acadèmics i artistes, molts d’ells propers a ERC, que s’havien compromès en els manifestos sectorials pel No a l’Estatut. Rebé 20 000 adhesions personals i féu diversos actes públics arreu del territori. La tercera iniciativa fou la Fundació Cercle d’Estudis Sobiranistes (2007), impulsada per l’escriptor i jurista Hèctor López Bofill i el notari Alfons López Tena, vocal del Consell General del Poder Judicial, amb la intenció de fer estudis sobre la viabilitat de la secessió i, a la pràctica, apropar també el debat sobiranista als entorns de Convergència Democràtica de Catalunya.
L’èxit i el ressò de moltes iniciatives en el camp sobiranista no és aliè a tota la xarxa independentista transversal creada a Internet per diaris digitals com «VilaWeb», «Tribuna Catalana», «Elsingulardigital», «Llibertat.cat» o «Directe.cat», així com espais de fòrums com Racó Català. A partir del 2006, es consolidà la xarxa de blocs sobiranistes (www.xbs.cat), que ha sindicat més de 600 blocs personals de tot el ventall independentista, fet que ha afavorit l’intercanvi constant d’informacions i, també, la difusió permanent de campanyes d’activisme digital.