Habitatges socials a Barcelona, 1941-59.
A la dècada dels cinquanta va prendre força un dels fenòmens que va tenir repercussions més negatives en la qualitat de vida a les àrees urbanes i les zones costaneres: l’especulació del sòl. En aquells anys, un seguit d’elements va fer que la possessió de sòl deixés de ser una inversió a llarg termini per a transformar-se en un gran negoci a curt terme. A les ciutats —el cas de Barcelona era paradigmàtic—, l’increment de l’activitat econòmica i l’augment de la població van exigir nous terrenys per a instal·lar-se tallers i fàbriques i construir-hi habitatges. Així, la nova demanda va aparèixer amb força, la qual cosa va permetre als propietaris obtenir beneficis enormes. Convé recordar que, els anys quaranta, els preus del sòl havien pujat molt perquè els guanys obtinguts en el mercat negre —que no es reinvertien en la producció— s’invertien en solars, de la mateixa manera que les immobiliàries —que no construïen atesa la incertesa dels beneficis— compraven terrenys a l’espera de l’estabilització i la recuperació del sector. Des del moment que la construcció va tornar a ser un negoci rendible, les immobiliàries van esdevenir un dels agents clau de l’especulació urbanística.
També a la costa es realitzaren guanys espectaculars; abans de l’expansió de l’activitat turística, els terrenys no conreables de la vora del mar tenien escassa vàlua, però l’inici del turisme va revalorar de cop i volta la franja costanera. El desig d’obtenir ràpids beneficis va impulsar un frenètic i descontrolat ritme de construcció, possible per la manca de planificació i el lliurament del poder local als interessos econòmics; la negligència i la freqüent simbiosi entre interessos econòmics i polítics van fer possible un tipus d’urbanisme que destruïa el paisatge natural, fet que es va agreujar amb la construcció els anys seixanta de mastodòntics edificis d’apartaments, que sovint arribaren a constituir una barrera visual entre el mar i la resta de la vila.
Un exemple especialment significatiu de la política urbanística desenvolupada pel règim franquista va ser el de l’habitatge social. Barcelona pot ser considerada com el paradigma de les províncies amb un dèficit creixent d’habitatges, esperonat per la immigració; entre el 1950 i el 1960 va rebre mig milió de persones. En termes absoluts i comparatius es tractava d’un creixement inaudit: l’any 1954 els seus habitants havien augmentat en una quantitat equivalent a la població de Toledo, el 1955 a la de Càceres, el 1956 a la de Segòvia, i així successivament.
Construcció de les cases del Congrés Eucarístic, Suárez-Reporter Gráfico, Barcelona, juny del 1952.
AF/AHC
La necessitat d’habitatges era enorme, però, a diferència del que passava a la major part d’Europa, el règim franquista tan sols va actuar marginalment en la seva construcció, perquè, tot i que va crear organismes per a fer-ho, l’actuació d’aquests va ser molt pobra. L’Obra Sindical del Hogar, l’Instituto Nacional de la Vivienda i els patronats locals eren els encarregats de promoure i gestionar habitatges destinats a famílies de baix poder adquisitiu; però la gestió d’aquests organismes no va anar encaminada a fer complir aquests objectius teòrics; en realitat, una bona part dels recursos públics es van utilitzar per a subvencionar edificis de construcció privada que, gaudint dels beneficis de la “protecció oficial”, es van destinar majoritàriament a les classes mitjanes i al personal del Movimiento. Com a mostra, el cas dels blocs de pisos del passeig Maragall, construïts l’any 1949 per l’Institut Municipal de l’Habitatge de Barcelona; els destinataris inicials eren els ocupants de diversos edificis enderrocats per l’ajuntament per a obrir nous carrers, però la mateixa memòria de l’Institut corresponent al 1949 assenyala que, ateses “las excelentes condiciones del emplazamiento y construcción del grupo”, es va procurar “que los futuros ocupantes provengan de zonas de una clase social más elevada”. Tampoc projectes ambiciosos com l’eclesiàstic del Patronat de Cases del Congrés Eucarístic no van oferir habitatges a les classes populars, ja que, com explica Josep Castaño en Memòries sobre la JOC a Catalunya, si bé les dues-centes primeres cases es van distribuir per rigorós ordre de necessitats entre els sol·licitants, d’acord amb una puntuació establerta prèviament, totes les altres van ser atorgades per recomanació dels membres del patronat, que van fer aportacions econòmiques mínimes de cent mil pessetes. Així, una bona part dels habitatges construïts amb subvencions públiques no van ser ocupats per les classes populars, que, quan eren immigrants recents, continuaven vivint en condicions infrahumanes.
D’altra banda, el volum de construccions realitzades va ser ínfim amb relació a les necessitats existents. Segons el ministeri de l’Habitatge, entre el 1943 i el 1959 es van construir a Espanya 568 224 habitatges, mentre que en el quinquenni 1960-64 se’n construïren 834 803; d’aquell mig milió, a Catalunya se n’edificaren 75 500. A Barcelona i la seva comarca, des de l’Hospitalet de Llobregat passant per Sabadell i Terrassa i fins a Badalona, segons l’Instituto Nacional de la Vivienda, l’any 1959 hi havia un dèficit acumulat de 90 000 habitatges. Quan, al començament dels anys cinquanta, el problema de l’habitatge ja havia esdevingut aclaparador, el govern va aprovar un pla d’actuació urgent mitjançant el qual es pretenia incentivar les empreses immobiliàries perquè fessin pisos de preu accessible a les classes mitjanes i populars. Una llei del 1954 va modificar les condicions d’accés als habitatges de “renda limitada” i per a Madrid i Barcelona s’elaboraren plans d’urgència social, el 1957 i el 1958 respectivament. Amb la nova normativa, els constructors rebien subvencions a fons perdut i altres avantatges com ara préstecs i bonificacions fiscals i, sobretot, se’ls donava l’oportunitat d’obtenir una gran rendibilitat de les obres, ja que les exigències d’urbanització —espais col·lectius i qualitat d’edificació— eren mínimes.
Cap a la meitat dels anys cinquanta ja eren evidents les mancances dels nous habitatges socials: es van crear o consolidar suburbis on la qualitat urbanística era ínfima. La creació de polígons als suburbis de la ciutat va aprofundir la segregació social, que assolí una intensitat sense precedents recents; a aquells pisos situats en zones sense gairebé serveis col·lectius, desconnectades del centre històric i comercial, hi va anar a parar fonamentalment la població immigrada, a la qual es negava d’aquesta manera la possibilitat d’integració plena.