La riuada del 1957 a València

El 14 d’octubre de 1957, el Túria eixí dues vegades de mare. La fúria destructiva de les aigües provocà una catàstrofe de proporcions colossals, tot i que el desbordament calamitós del riu que banya València no constituïa cap novetat. Amb tot, eixa riuada va assolir una importància excepcional. D’una banda, les dimensions del desastre sorprenen encara per la seua enormitat. De l’altra, aqueixa mateixa enormitat provocà la presa d’una sèrie de decisions que, a la llarga, afectaren notablement el model de desenvolupament urbà de València i de bona part de la comarca de l’Horta. A més, la inoperància governamental a l’hora de pal·liar alguns dels efectes immediats de la catàstrofe, i les demandes i denúncies que sorgiren en els sectors polítics valencians, desencadenaren una autèntica crisi política a escala local, les particularitats de la qual il·luminen molt bé alguns aspectes del funcionament de la dictadura franquista.

La gran quantitat de precipitació acumulada a les conques mitjana i baixa del Túria des del dia 12 fins al 14 d’octubre de 1957 ocasionà l’atroç crescuda del riu. En una extensa zona situada aigües avall del pantà de Benaixeve, i que comprenia la major part de les comarques dels Serrans, el Camp de Túria i l’Horta, la pluja superà els 200 litres diaris per metre quadrat. En alguns indrets s’arreplegaren 350 litres en un dia i 730 en tres. Els 15 metres cúbics per segon que se solen aforar a Manises, es multiplicaren quasi per dos-cents cinquanta: en el moment de major crescuda, a la vesprada del dia 14, per València passaren 3 700 metres cúbics d’aigua per segon.

Vint-i-quatre hores abans, però, la ciutat ignorava la tragèdia que venia. El dia del Pilar, dissabte, havia caigut un fort aiguat que havia negat alguns soterranis. El diumenge dia tretze també plogué, tot i que en quantitats moderades. Tanmateix, durant aquestes dues jornades es registraren terra endins precipitacions elevadíssimes.

En iniciar-se el dilluns dia catorze, l’alarma ja havia deixat pas a la catàstrofe. A Manises, a les dues de la matinada, el riu superava en set metres el seu nivell normal. Poc més avall, es desbordà violentament i inundà els barris del nord i el centre de la ciutat, i també els poblats marítims. En el moment culminant de la crescuda, el cabal del Túria arribà als 2 200 metres cúbics per segon. A les sis del matí, començà a minvar. S’havien produït morts, els danys eren quantiosos i el pont de Fusta s’havia partit com un escuradents, però semblava que la riuada havia passat. Falsa impressió. A les dues de la vesprada, mentre es rescataven els primers cadàvers al barri del Carme, i enmig d’una pluja torrencial, arribà una segona avinguda de major volum i capacitat destructiva. La inundació s’ensenyorí de tres quartes parts de València.

La catàstrofe havia estat immensa. Els danys materials es xifraven en 10 000 milions de pessetes de l’època; 12 000 comerços havien patit destrosses; 3 500 famílies perderen l’habitatge i 5 800 persones hagueren de ser allotjades en albergs provisionals. Les infraestructures viàries i ferroviàries de les comarques afectades estaven seriosament danyades. A la ciutat, els vells ponts de pedra havien resistit, però el pont de Fusta i la passarel·la de l’Exposició desaparegueren. Fora de la zona urbana, la quantitat de quilòmetres de carreteres i vies fèrries malmeses, de ponts enderrocats i de séquies rebentades era difícil de calcular pel seu gran volum. Allò més tràgic, però, fou l’alt nombre de pèrdues humanes. La riuada del 1949 ja s’havia cobrat 41 vides. La del 1957 duplicà aqueixa xifra: el sis de novembre, el balanç oficial parlava de 49 morts i 3 desapareguts a València i 17 morts i 12 desapareguts a la resta de la província, és a dir, 81 víctimes mortals en total.

La recuperació de la normalitat després d’un desastre tan aclaparador no fou gens fàcil. Les primeres ajudes a la ciutat enfangada hagueren d’arribar per mar. Diverses unitats de l’exèrcit es desplegaren en missions de rescat i abastament, alhora que col·laboraven en la ingent tasca de neteja — “la batalla del barro” — desenvolupada durant la resta d’octubre i el mes de novembre. El govern promulgà un decreto de adopción que comprometé 300 milions per a la reconstrucció. S’obrí una subscripció nacional prodamnificats i diverses iniciatives privades, entre les quals destacaren les engegades a la ràdio, i s’encetaren campanyes de solidaritat. Als deu dies de la riuada, el 24 d’octubre, Franco visità València i decidí que calia desviar el riu per tal d’evitar futures calamitats.

La impressió d’eficàcia política que es pot desprendre de tan ràpida successió de mesures, però, quedà immediatament desmentida en la pràctica. Els recursos promesos tardaren molt a arribar —els que arribaren—, i una bona part de les forces vives locals, inequívocament franquistes, optà per reaccionar enfront de la inoperància governamental mitjançant una campanya de reivindicació victimista encapçalada per la mateixa institució municipal.

Dos personatges sobresortiren pel seu protagonisme: l’alcalde Tomàs Trènor i Azcárraga, segon marquès del Túria, i el director del diari “Las Provincias”, Martí Domínguez i Barberà. Ambdós figuraven entre els més destacats prohoms del règim a València. L’alcalde, membre d’una de les famílies més influents de la burgesia local, era un militar de simpaties monàrquiques que havia arribat al càrrec després de retirar-se de l’exèrcit amb el grau de coronel, presidir la Junta d’Obres del Port i entrar als consells d’administració d’algunes grans empreses. Martí Domínguez, autèntic intel·lectual orgànic del franquisme valencià, brillant orador i llegit periodista, portava una llarga carrera política a l’esquena: antic militant de la Dreta Regional Valenciana, oficial provisional durant la guerra, falangista amb responsabilitats en premsa i propaganda i regidor d’ajuntament durant els primer anys de la postguerra, director de número del Centre de Cultura Valenciana i president de l’Associació de la Premsa, entre molts altres càrrecs.

Doncs bé, en començar l’any 1958 no s’havia vist a València ni una sola pesseta dels 300 milions previstos al decreto de adopción ni dels donatius aconseguits per la subscripció nacional prodamnificats, tancada al final del desembre. Les bones paraules de les instàncies superiors del règim no es traduïen en res tangible i entre les autoritats locals començà a créixer la sospita que els fons estaven desviant-se cap a altres finalitats. El malestar que això originà es féu explícit en l’acte d’exaltació de la fallera major del 1958, en què Martí Domínguez actuà de mantenidor. Amb l’anuència de l’alcalde, i davant el ministre Pere Gual i Villalbí, el director de “Las Provincias” pronuncià un discurs que alçà gran polseguera. El títol ja era significatiu: “Cuando enmudecen los hombres, hablan las piedras”. I el contingut, ben revelador dels límits consubstancials a una protesta amb tals protagonistes: després d’agrair les ajudes anònimes, l’orador criticà la passivitat oficial i el fet que no arribessin els diners. València, una altra vegada, havia estat oblidada per Madrid.

Domínguez acabava d’expressar en veu alta un sentiment ben generalitzat entre els valencians. El ressò de les seues paraules fou enorme. Per això no és estrany que el descontentament s’estenguera quan el mes de juny nous ruixats provocaren la inundació dels poblats marítims, on les clavegueres romanien inutilitzades pel fang. Un grup de veïns marxà llavors en protesta cap a l’Ajuntament. L’alcalde els rebé, reuní els regidors i improvisà un discurs farcit de retrets a la ineficàcia i a l’abandó governamentals. Un discurs que, en temps d’adhesions indestructibles, va sorprendre i, de fet, equivalia a un suïcidi polític.

Tanmateix, el gest del segon marquès del Túria alterà definitivament la situació i produí efectes immediats. Malgrat que se’n prohibí la publicació, l’Ateneu Mercantil en féu una edició i “Las Provincias” el glossà amplament. La commoció va esdevenir tan notòria que el govern hagué d’actuar a correcuita per desbloquejar les ajudes compromeses. El 20 de juny, el consell de ministres concedí els primers 100 milions. I el 22 de juliol aprovà el projecte de desviament del Túria. L’alcalde no dubtà aleshores de posar-se al capdavant de la manifestació de gratitud organitzada, però no aconseguí salvar el càrrec. El 8 d’octubre, vespra de la diada de Sant Dionís, en què es commemora l’entrada del rei Jaume I a València, Tomàs Trènor fou fulminantment cessat, no fóra que la festivitat cívica donara ocasió a un nou discurs reivindicatiu. Martí Domínguez, d’altra banda, ja havia abandonat la direcció de “Las Provincias” durant l’estiu, en reduir el govern el subministrament de paper al diari per tal d’obligar el propietari a exigir la dimissió del periodista.

La tronada política —de gran relleu si es té en compte la bassa d’oli que solien ser les institucions locals durant la dictadura— es tancà amb el nomenament com a nou alcalde del cardiòleg falangista Adolfo Rincón de Arellano, que presidí l’ajuntament fins a la darreria del 1969.