La represa cívica i cultural

Fira del llibre a la Rambla, Barcelona, C. Pérez de Rozas, 23-4-1953.

AF/AHC

Els canvis polítics del 1951 comportaren unes certes correccions en l’actitud del franquisme respecte de les possibilitats d’expressió, tolerada i pública, en llengua catalana. Les traves imposades als llibres catalans van començar a cedir. Els documents interns del règim parlaven, a la tardor del 1951, de “nuevas normas sobre idiomas regionales” per referir-se a l’esperit amb què eren tractats; és a dir, que de la prohibició total del 1939, passant per la mínima tolerància del 1946, s’arribà a les “nuevas normas”. Ara bé, aquestes, igual que les antigues, tampoc no foren mai explicitades, tot i que continuaren sent el resultat de l’aplicació, totalment excloent o simplement molt restrictiva, de la normativa de censura prèvia vigent des dels anys de la guerra. Les “nuevas normas” van significar una despenalització de l’edició de llibres, sobretot la dels textos originals catalans. Però, inicialment, les expectatives eren molt més àmplies.

Les possibilitats d’expressió durant els anys cinquanta

Ben aviat, però, aquestes expectatives van ser frenades, sobretot en un altre àmbit de la cultura escrita, on els agents culturals catalans van concentrar les seves demandes perquè havia estat especialment castigat: el de les traduccions, que comportaven la possibilitat d’oferir una imatge d’obertura i d’universalitat. A partir de l’estiu del 1951, la censura va admetre la reaparició d’una part de la tradició, prou rica, anterior al 1936, i va consentir que es reeditessin algunes de les antigues traduccions d’Editorial Catalana i de Llibreria Catalònia. Així, Selecta va rebre, entre el 1951 i el 1952, autorització per a una dotzena de llibres destinats a la “Biblioteca Selecta Universal”, la qual cosa era, d’entrada, una novetat positiva i molt vistosa, comparada amb el buit anterior.

Malgrat tot, al costat d’aquests permisos i d’alguns altres, hi tornà a haver prohibicions i quedà ben patent que l’estatut de les traduccions no s’havia pas modificat radicalment. Els llibres traduïts foren un territori molt incert per a traductors i editors, sobretot si es tractava d’un text nou. La inseguretat era tan gran que, fins i tot, perillava un original que pogués ser confós amb una traducció. Així succeí, per exemple, amb una obra de Salvador Espriu i Castelló, Antígona, datada el 1939, prohibida el 1954 i posteriorment autoritzada el 1955. O amb Faust, de Llorenç Villalonga i Pons, prohibida i autoritzada també com la d’Espriu. El recel de la censura i la classificació automàtica d’una Antígona i d’un Faust en l’apartat de traduccions —o el refús categòric que un autor català pogués reprendre un tema universal— són ben significatius de les intencions de l’administració que, internament, formulava així els motius de tals prohibicions: “denegada por tratarse de traducción regional”. Les traduccions “regionals”, doncs, estaven en entredit. Aquest va ser el marc fins el 1962.

D’altra banda, tot i haver de vèncer moltes traves, es va poder disposar de l’edició i la difusió d’instruments bàsics: diccionaris, gramàtiques i obres sobre la llengua. Editorial Moll havia reprès el Diccionari català-valencià-balear d’Antoni Maria Alcover i Sureda i Francesc de Borja Moll i Casasnovas, i des del començament de la dècada s’havia engegat una activíssima campanya de promoció d’aquesta obra, que va tenir una gran repercussió ciutadana. A Barcelona, es constituí una comissió patrocinadora, segons el model de la de Mallorca. El secretariat de l’Obra del Diccionari organitzà activitats regulars i formes de publicitat molt eficaces. Amb motiu del Dia del Llibre es muntava, al passeig de Gràcia-Casp, la parada del Diccionari; n’hi havia també una altra, al juny, a la Fira de Mostres, i es posaven anuncis a la premsa, fins i tot a l’esportiva. Tot això a més de conferències de Moll, sopars i altres activitats més tradicionals.

M. Sanchis i Guarner, 1952.

G.C.

El 1951, es va muntar una exposició, didàctica i amena, que havia d’arribar a ser un aglutinant de les forces culturals de tota l’àrea lingüística. Es va exhibir per primera vegada a Barcelona i, després de passar per altres localitats de les seves comarques, se celebrà a València, on tingué un èxit espectacular. Es constituïren també un secretariat i una comissió patrocinadora i es mobilitzaren pràcticament tots els agents culturals. Es disposà també del suport de la ràdio, i el nombre de visitants arribà a quatre mil, de manera que Manuel Sanchis i Guarner hagué de repetir moltes vegades la conferència de presentació del material. El 1952, amb molt bon acolliment, l’exposició es va poder fer també a Palma de Mallorca. A Catalunya, la promoció arribà, així mateix, a altres comarques fora de les barcelonines. La llengua catalana era la utilitzada habitualment —malgrat els entrebancs governatius— en les intervencions orals de la campanya, la qual cosa implicava un pas endavant

Domicili provisional, M.de Pedrolo, Biblioteca Raixa, Ed.Moll, Palma de Mallorca, 1956.

BC

El 1954, l’Editorial Moll també començà la “Biblioteca Raixa”, una col·lecció de format petit, a preus assequibles, que recollia gèneres diversos d’autors de Mallorca, València i Catalunya, i que mantingué un ritme de publicació moderat però constant. S’inaugurà amb un títol gairebé de combat: El que s’ha de saber de la llengua catalana, de Joan Coromines i Vigneaux. El llibre era, en aquell moment, una mena de proclama. Amb una obra de divulgació feta per un expert que, des del 1939, treballava a fora, es tornava a centrar l’atenció del lector no especialitzat en una entitat que, des de feia quinze anys, havia desaparegut de l’àmbit públic com a objecte de coneixement i d’estudi. A més, la seva aparició coincidí pràcticament amb la publicació, per part de l’editorial Barcino, de les Converses filològiques, de Pompeu Fabra i Poch, i amb una reedició bàsica, la del Diccionari general de la llengua catalana. Ara bé, tant aquest com el llibre de Coromines no ho tingueren pas fàcil i sofriren les retallades de la censura. Del primer, en van haver de desaparèixer, fonamentalment, alguns exemples, d’una manera especial —però no exclusiva— els referits a la realitat nacional catalana i als seus òrgans de govern. Del segon, se’n suprimiren les referències històriques a mesures repressives contra la llengua; tot i això, encara li quedà una gran càrrega de denúncia, que suscità una immediata reacció policíaca.

La publicació d’aquestes obres, afegida a les ja existents de Moll, com també a les edicions més recents de Manuel Sanchis i Guarner Gramàtica valenciana, les Lliçons de gramàtica valenciana de Carles Salvador i Gimeno, la Gramàtica catalana de Josep Miracle i Montserrat, seguida de la Gramàtica catalana pòstuma de Fabra, contribuïa a modificar el panorama. Malgrat que les autoritats inicialment van creure que els efectes de la política que havien seguit eren irreversibles, també començaren a posar-se en guàrdia sobre la perillositat de l’estudi de la llengua, que, de fet, va ser una de les seves preocupacions durant la dècada següent, la dels seixanta.

A més, a partir del 1951, s’havien anat potenciant unes plataformes —els premis literaris— que en aquells moments eren vitals, com a mitjà eficaç de divulgar la producció i de donar suport a la creació. En un context en què no es disposava de cap canal ordinari i estable, l’organització d’un premi podia donar un cert prestigi social a la literatura catalana. Per això la convocatòria pública del premi Joanot Martorell —que s’havia hagut de mantenir, el 1947 i el 1948, en la semiclandestinitat— havia de ser un fet positiu. Els editors Aymà, que n’havien estat els creadors, van arribar a un acord amb Josep Maria Cruzet i Sanfeliu per tal de concedir-lo alternativament, un any l’editorial Selecta i l’altre Aymà. El del desembre del 1951, l’organitzà i el dotà Selecta, per un import de 10 000 ptes. Es fallà el dia de Santa Llúcia a la llibreria de Cruzet, la Casa del Libro, amb unes copes de xampany ofertes al públic, mentre el jurat —format per Salvador Espriu, Maurici Serrahima i Bofill, Antoni Vilanova i Andreu, Miquel Llor i Forcada i Josep Miracle— sopava, també entre llibres. El premi va ser guanyat per Josep Pla i Casadevall amb El carrer estret, i en quedà finalista Ramon Planas amb Cercle de foc.

El 1953, la concessió d’aquest premi va tenir com a marc l’hotel Majèstic, i posteriorment es lliurà a l’hotel Colon. Amb el component solemne i alhora mundà que sol caracteritzar aquesta mena d’actes, la literatura catalana començava a poder servir-se, amb moltes limitacions, d’alguna de les formes de promoció de què disposava la castellana a Barcelona mateix —només cal recordar el premi Nadal—, amb la qual cosa feia un tímid pas endavant cap a la normalitat. El Joanot Martorell fou guanyat per Josep Maria Espinàs i Massip amb Com ganivets o flames, i en quedà finalista Manuel de Pedrolo i Molina amb Un de nosaltres. El premi de poesia Óssa Menor, l’obtingué Miquel Martí i Pol, i el finalista fou Vicent Andrés i Estellés. A més, el 1953, Cruzet organitzà premis nous: el Víctor Català, de narrativa, que va ser guanyat per Mites, de Jordi Sarsanedas i Vives, i l’Aedos, de biografia, obtingut per Alexandre Galí i Coll. Com ganivets o flames, publicada el 1954, era la primera novel·la de l’autor, que va evolucionar cap a un realisme i un compromís social progressius. Manuel de Pedrolo va ser, ja durant els anys cinquanta, un autor amb un ritme de producció molt superior al que el mercat editorial català, tan limitat, podia absorbir. Tanmateix, les traves i les prohibicions de censura a què s’hagué d’enfrontar augmentaren el desequilibri entre la seva obra inèdita i la publicada i foren en bona mesura responsables dels grans retards amb què els seus llibres es pogueren, finalment, editar. Pel que fa als premis literaris, l’ampliació gradual —que continuà el 1956 amb el Josep Yxart, destinat a assaig— responia a un programa que mirava de connectar amb la sòlida tradició dels anys trenta.

Els premis de la Nit de Santa Llúcia

Premis de la Nit de Santa Llúcia.

En el camí de la lenta i difícil recuperació pública de la cultura catalana, els premis literaris instituïts per entitats privades o semiclandestines tingueren un paper rellevant i estimulador. La festa literària de la Nit de Santa Llúcia, creada per Josep Maria Cruzet i altres editors l’any 1951, s’inicià amb la concessió dels premis Joanot Martorell de novel·la i Óssa Menor de poesia, als locals de la que havia estat la llibreria Catalònia de Barcelona. Progressivament, tot i les dificultats polítiques evidents, la celebració incrementà de manera pregona tant la presència pública com la convocatòria de premis. Entre el 1953 i el 1960 hom hi afegí el Víctor Català de narrativa, l’Aedos de biografia, el Maspons i Camarasa de monografies locals i el Sant Jordi de novel·la, en substitució del Joanot Martorell. Amb la creació d’Òmnium Cultural, aquesta entitat passà a ferse’n càrrec d’ençà de l’any 1963, tot incrementant les convocatòries —amb nous premis de narrativa infantil i juvenil, i també de teatre— fins a les catorze especialitats literàries del final de la dècada dels seixanta. La gran projecció de la Nit de Santa Llúcia els darrers anys de la dictadura franquista menà els seus organitzadors a celebrar-la a poblacions com Lleida, Vic i Tarragona, entre el 1972 i el 1974.

El paper dels intel·lectuals

Membres de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona reunits a La Masia d’Esplugues de Llobregat, el 6 de juny de 1959.1 Guillem Diaz-Plaja; 2 Pere Bohigas; 3 Joan Ainaud de Lasarte; 4 Joaquim Carreras Artau; 5 Miquel Coll i Alentorn; 6 Jordi Rubió i Balaguer; 7 Jaume Vicens i Vives; 8 Joan Vernet; 9 Ferran Soldevila; 10 Josep Font i Rius; 11 Mons. Antoni Griera; 12 Ernest Martínez Ferrando; 13 Marià Bassols de Climent; 14 Josep M. Millàs i Vallicrosa; 15 Lluís Pericot; 16 Pablo Cabestany; 17 Josep M. de Sagarra; 18 Carles Riba; 19 Agustí Duran i Sanpere; 20 Felip Mateu i Llopis; 21 Ramon d’Abadal i de Vinvals; 22 Mons. Josep Vives; 23 Carles Sanllehy i Girona; 24 Martí de Riquer.

RABLB / G.S.

Tot i això, l’escriptor català continuava mancat de plataformes eficaces de projecció que creessin un estat d’opinió favorable a la literatura i que donessin prestigi al fet literari català com a fenomen normal dins la societat. Malgrat que s’havia avançat en les possibilitats d’editar per part dels joves, que fins aleshores les havien vist escapçades, l’escriptor es mantenia en una situació marginal, sense cap capacitat de professionalització. Només aquells que disposaven d’uns espais a la premsa en castellà que els permetien un contacte regular amb el lector, a més de reportar-los un benefici econòmic, podien tenir un paper d’una certa incidència en l’àmbit públic.

Així, Josep Pla mantenia les seves col·laboracions a “Destino”, i Carles Soldevila i Zubiburu hi publicava també regularment sota el títol Billetes de la semana. Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau hi participava amb la columna Antepalco, que havia començat, el 1951, amb la que titulava significativament Quince años después. Al llarg dels anys cinquanta, la presència en els òrgans d’expressió en castellà, fonamentalment concentrada, com en els casos que hem esmentat, a “Destino”, s’anà incrementant. Joan Oliver i Sallarès hi signava, des del 1955, amb el pseudònim de Jonás, sota el títol de Más o menos. A banda dels escriptors grans i consagrats, n’hi participaven també de les noves generacions, com ara Josep Maria Espinàs. El llibre català era objecte d’atenció i les representacions teatrals en català tenien també un lloc en l’apartat corresponent de la revista. Al final de la dècada, ja s’havia creat la secció de Joan Fuster i Ortells Libros Catalanes.

Article de “Jonás” (Joan Oliver) a “Destino”, Barcelona, 16-4-1955.

BC

Ara bé, malgrat la reduïda presència pública d’aquells que només publicaven en català, alguns escriptors tingueren un paper molt rellevant en una experiència cultural que tenia precedents, però que era una novetat en el període de postguerra: un intent de connectar certs sectors de la intel·lectualitat castellana i de la catalana. Per part dels primers, hi havia el sentiment de la necessitat d’escoltar algunes veus catalanes, tan silenciades en els darrers dotze anys. D’altra banda, respondre-hi podia resultar convenient per a aquestes, com a possibilitat de sortir de l’ostracisme. L’esperit que es respirava en un ministeri clau en el camp cultural, com ara el d’Educació, sota la responsabilitat, des del 1951, de Joaquín Ruiz-Giménez, va afavorir una obertura i va facilitar els moviments en aquest sentit.

Els poetes, que tenien un sòlid prestigi perquè en el seu col·lectiu hi havia alguns dels grans noms, com Riba i Foix, i que, alhora, eren els dipositaris d’una actitud activa també en la clandestinitat, van ser els interlocutors apropiats, amb Rafael Santos i Torroella com a mitjancer. La poesia —que als ulls del poder quedava, de moment, fora de sospita en tant que minoritària— havia estat el gènere menys castigat a l’hora de controlar-ne l’edició. Per això la iniciativa dels congressos de poesia, en el marc d’un organisme públic, va reeixir com un espai d’intercanvi entre un sector d’intel·lectuals castellans, com ara Dionisio Ridruejo Jiménez, i alguns poetes i intel·lectuals catalans que podien actuar com a representants de la cultura d’expressió catalana. La seva presència a les trobades de Segòvia (1952), Salamanca (1953) i Santiago de Compostel·la (1954) era una mena d’ambaixada itinerant que volia donar testimoni del fet de la pròpia existència.

Una de les noves plataformes d’opinió que responia a aquest esperit va ser la publicació setmanal “Revista”, que aparegué a Barcelona des del 1952. “Revista”, promoguda per Albert Puig i Palau, es feia ressò d’aquella comunicació entre les dues cultures i era la tribuna habitual dels qui hi participaven. També en aquesta mateixa línia cal situar la creació de la càtedra Juan Boscán a la universitat de Madrid, que s’inaugurà, el 1953, amb cursos de Carles Riba i Bracons, Jordi Rubió i Balaguer i Martí de Riquer i Morera. L’interès per la tradició poètica catalana es manifestà, així mateix, en la revista “Ínsula”, que dedicà un número especial a la literatura catalana. El 1956, amb el seu peu editorial, sortí l’edició de Riba Obra poética, una antologia amb el text original i les versions castellanes de Paulina Crusat, Rafael Santos i Torroella i Alfonso Costafreda.

La difusió i el ressò eren importants per als catalans, tot i que circumscrits sobretot a l’àmbit de la poesia. Sembla que aquesta era el límit que, a parer d’alguns, no s’havia d’ultrapassar. Perquè, fora de l’opinió oficial, entre certs intel·lectuals castellans hi havia, malgrat la voluntat de deixar manifestar les veus poètiques, una suspicàcia davant la possibilitat que la reivindicació que els escriptors assumien traspassés les fronteres dels versos i arribés a terrenys més compromesos. Així, respecte per la creació poètica, però no per la societat civil.

D’altra banda, el 1950 havia començat a sortir a Barcelona el butlletí “Laye”, que depenia de la delegació d’Educación Nacional i que, el 1951, es convertí en revista cultural. Hi col·laboraven, entre d’altres, Josep Maria Castellet i Díaz de Cossío, que s’ocupava de crítica literària, Manuel Sacristán Luzón, de filosofia, Gabriel Ferrater i Soler, de crítica i d’art, i Joan Ferraté i Soler de filologia i poesia. El to poc acordat a les directrius oficials que “Laye” va anar adquirint va suscitar els recels de les autoritats, i així, el 1954, se’n va interrompre la publicació.

L’oferta cultural i les noves propostes editorials

Reunió d’escriptors convocats per “Labor” a Tàrrega els anys 1955/56: G. Viladot, M. de Pedrolo, F. Porta, M. Lladó, J. Vallverdú i J.M. Portugués.

APP / X.G.G.

Durant els anys cinquanta, hi va haver una manifesta ampliació de l’oferta literària. La disminució de les dificultats prèvies a l’hora d’editar autors joves era un element positiu que permetia anar incorporant nous valors o difondre’n d’altres. En qualsevol cas, començava a ser possible anar equilibrant la balança, fins aleshores clarament decantada cap a la banda de les reedicions i de la recuperació del patrimoni anterior. Les novetats guanyaven discretament espai, tot i la dificultat de promoció i d’expansió que les mantenia en un territori força incomunicat.

Editorial Selecta, que havia estat durant la segona meitat dels anys quaranta l’empresa central de la recuperació de l’activitat editora, va treballar també intensament al llarg dels cinquanta. Des del 1949, Josep Pla va començar a publicar-hi regularment amb la primera sèrie de Coses vistes, que recollia la seva obra de joventut i que feia el número seixanta de la col·lecció “Biblioteca Selecta”. Ben aviat sortiren les sèries següents: Bodegó amb peixos, L’illa dels castanyers, Pa i Raïm, El vent de garbí i Llagosta i pollastre, que era la sisena, a més d’El carrer estret i Els pagesos, entre altres títols.

A les “Quatre paraules” amb què solia encapçalar els llibres, Pla hi feia, el 1952, observacions arran dels comentaris d’alguns crítics que havien afirmat que pretenia “fer un inventari de les coses del país en l’època present”. A partir d’aquí formulava declaracions de principi i confessions: “L’escriptor té una responsabilitat total davant l’època que li ha tocat viure. La primera obligació d’un escriptor és observar, relatar, manifestar l’època que li ha tocat viure. Això és infinitament més important que les inútils i estèrils temptatives per arribar a una originalitat salvatge i primigènia. La literatura és el reflex d’una societat determinada en un determinat moment”. I encara aclaria: “Que jo pretenc fer un inventari de la situació del país en aquest moment és evidentíssim. M’hi porta el concepte que atribueixo a l’escriptor i el personal sentit de la responsabilitat”. Donava també plans de treball i d’edició: “Si arribo a algun resultat, ho diran els seixanta volums que, si es dóna una determinada propiciació, publicaré seguint el criteri de revisió que ha presidit l’elaboració d’aquests primers”.

La “propiciació” havia de venir, en primer lloc, de la seva feina, és a dir, de la seva creació i producció, però també havia de dependre en bona mesura del públic, de la seva resposta. La bona recepció dels títols que Pla li oferia amb aquella intensitat havia d’esperonar el ritme de treball de l’autor i l’empenta de l’editor. Això en uns moments difícils, amb un públic malmès, que just es començava a refer. En el procés de recuperació, hi tenia un gran paper la garantia que implicava la presència constant d’una obra en curs d’aquelles característiques, capaç de mantenir la fidelitat dels lectors. El 1956, els vint-i-dos títols que fins llavors havien aparegut feien patent la volada del projecte planià. Aquest es concretà, des d’aleshores, en l’inici de la publicació de les Obres completes, que s’encetaren amb Primers escrits (Coses vistes). El ritme d’edició que seguí també fou molt intens, de manera que, només al cap de dos anys, ja anaven pel volum tretzè.

“Lectura en el parc”, Cesc, Miscel·lània del Club dels Novel·listes, Aymà, Barcelona, 1956.

BC

D’altra banda, editorial Aymà va iniciar, el 1952, una nova col·lecció, “Daphne”, destinada tan sols a narrativa, de la qual, però, van arribar a sortir només tres títols. Ara bé, aquest editor es vinculà poc després al projecte del Club dels Novel·listes. En efecte, entre el 1954 i el 1955, hi hagué novetats significatives tant pel que fa a l’increment dels productes que es llançaren al mercat com a la diversificació que s’hi introduí. L’augment de l’oferta es va manifestar, d’una manera especial, en una iniciativa que es proposava centrar-se exclusivament en un gènere vital per a la bona salut d’una literatura majoritària i per a la recuperació del públic: la novel·la. L’any 1954 s’establiren un seguit de contactes entre l’editorial Aymà i uns quants escriptors per mirar de trobar formes d’ampliar el públic de la literatura catalana, “convalescent encara de la gran ferida de la guerra”. Els uns i els altres constataren que només un gènere literari podia guanyar una massa considerable de lectors. D’aquí nasqué el que, segons un dels primers fullets de presentació, s’anomenà el “Club dels novel·listes i amics de la novel·la”, que tenia una divisa: “Bones Novel·les i molts lectors”. El “Club dels novel·listes”, col·lecció molt lligada a Xavier Benguerel i Llobet i Joan Sales i Vallès, va començar a l’agost del 1955 amb una novel·la del primer, El testament, que va tenir un gran èxit. La premsa es feu ressò del llançament de la col·lecció a través de les declaracions del seu editor, Aymà, arran de la concessió del premi Joanot Martorell d’aquell any 1955 a Incerta glòria, de Joan Sales. La novel·la, després de vèncer moltes dificultats, va poder arribar a sortir com a número cinc de la sèrie “Club dels Novel·listes”, la direcció literària de la qual s’encarregà a Joan Oliver i Sallarès i, més endavant, a Joan Sales.

Des de bon començament, els editors es posaren en contacte amb un gran nombre d’autors, tant de l’interior com de l’exili, tot demanant-los originals i oferint-los contractes i retribucions força estimables. Dels set títols que aparegueren els primers dos anys, els més venuts foren El testament i Incerta glòria. La col·lecció es nodrí sobretot d’originals, per bé que no va poder difondre tots els autors que inicialment es proposava, de vegades a causa de la censura, d’altres pels compromisos editorials contrets anteriorment per alguns escriptors. L’equip responsable portà a terme un seguit d’activitats de promoció i de captació de subscriptors arreu dels Països Catalans.

Publicació de la col·lecció “Els autors de l’ocell de paper”, núm. 2, Editex, Barcelona 1955.

BC

D’altra banda, el 1953, Joan Grasses havia editat els primers volums de la “Col·lecció Lletres”, que continuà en la “Nova Col·lecció Lletres”, comprada i publicada posteriorment per Santiago Albertí i Gubern. Tant l’una com l’altra eren una proposta de lectura per a un públic majoritari, amb una presentació senzilla, paper barat i preus assequibles —entre 15 i 20 pessetes—. “La narrativa moderna a l’abast de tothom” era el lema de la “Nova Col·lecció Lletres”, que arribà a treure 68 volums fins el 1962. Els seus fons es van nodrir sobretot d’originals d’autors com Rafael Tasis, Manuel de Pedrolo i Molina, Maurici Serrahima, Josep Maria Espinàs, J. Amat-Piniella i Maria Aurèlia Capmany i Farnés, i va ser també una eficaç plataforma per a autors no gaire coneguts. S’edità, així mateix, la col·lecció “Els autors de l’ocell de paper” que aplegava, en uns opuscles d’unes vint pàgines, amb una acurada il·lustració a la sobrecoberta, textos molt breus de tres autors; globalment, es presentava com una “antologia literària comprensiva d’assaig, narrativa i poesia dels Països Catalans”.

Al País Valencià, l’editorial Torre continuà la col·lecció “L’Espiga”, començada el 1949. Aquesta col·lecció es proposava recollir “la cultura valenciana en diversitat de temes i selecció d’autors”, segons l’aclariment de la publicitat que se’n feia. El 1958 havia publicat trenta-dos títols. Per tal de contribuir a motivar el públic i a posar remei a la incomunicació entre els diversos territoris, es creà Acció Editorial Coordinada, que fou una empresa encaminada a difondre algunes d’aquestes iniciatives amb més eficàcia i a facilitar la distribució en una regió d’allò que es produïa en una altra. Acció Editorial Coordinada gestionava els fons de l’editorial Torre, Editorial Moll, “Nova Col·lecció Lletres” i “Els autors de l’ocell de paper”.

Ara bé, tot i l’increment de l’oferta i l’ampliació de les possibilitats d’expressió, hi hagué un gènere, la novel·la, que s’havia ressentit especialment de l’estat de coses vigent des del 1939, que n’havia afectat profundament l’evolució. La impossibilitat de tractar certs temes, per exemple, implicava una reducció en la seva capacitat d’establir lligams amb el públic. De la mateixa manera, la dificultat a l’hora d’incorporar noves tendències més realistes —que ja es donaven en la narrativa en castellà— comportava un augment de la distància entre allò que els escriptors podien oferir i allò que els lectors haurien requerit. Un dels aspectes on això resulta evident és en la presència tardana i limitada de certs temes. Així, per exemple, la guerra de 1936-39 hi va aparèixer molt tard i, quan provà de tenir-hi un lloc, el seu abast es veié totalment rebaixat. En el moment que un autor decidia abordar-la i donar-ne una visió des del cantó dels vençuts, havia de passar per un procés en què les interferències extraliteràries tenien un protagonisme excepcional.

Sopar celebrat pel lliurament dels premis Ciutat de Barcelona a l’Hotel Ritz, 26-1-1958.

AF/AHC

La generació més jove, la que s’havia format en els anys de la República, o bé es va veure obligada a acontentar-se a treballar en l’ensenyament secundari, com és el cas de Santiago Sobrequés, o bé va haver de fer un llarg i de vegades complicat camí abans d’arribar a les càtedres de la Universitat de Barcelona. El cas de Jaume Vicens i Vives pot il·lustrar-ho bé. Malgrat la protecció del seu mestre Antonio de la Torre, el seu passat polític li va barrar l’accés a la universitat i va haver de guanyar-se la vida dedicat a la redacció de textos de divulgació i escolars i, més endavant, a la gestió d’una editorial. No va ser fins el 1947 que va guanyar una càtedra a la Universitat de Saragossa, i fins el 1948 que pogué passar a la de Barcelona.

A partir d’aquest moment, el Vicens que havia hagut de lluitar durament per la seva supervivència, pagant el preu que exigia el sistema, va poder començar a planificar una actuació força més ambiciosa, que pretenia reprendre els grans projectes del passat en les condicions, força més difícils, dels anys cinquanta. Fou també quan, per primera vegada després del 1939, reaparegué la seva preocupació per la història de Catalunya, manifestada en assaigs com Notícia de Catalunya (1954), en l’ambiciós projecte de publicar, amb la col·laboració de dues generacions d’historiadors (Abadal, Soldevila, Sobrequés, Vicens, Reglà, Mercader…), una història de Catalunya innovadora que, per culpa de la censura, esdevingué Biografies catalanes —però el mateix Vicens s’encarregà d’aclarir, en el volum dedicat als Trastàmara, que “des de 1412 l’únic personatge biografiable és el mateix poble de Catalunya”—. I, per damunt de tot, manifestada en la seva insistència a recuperar la història contemporània de Catalunya, recuperació a la qual contribuí personalment amb Industrials i polítics: Els catalans al segle XIX (1956). Aquest interès per donar una base científica a la història de la Catalunya industrial i burgesa, que fins aleshores restava matèria prohibida per por de treure a la llum les desavinences socials que l’havien caracteritzada —com s’esdevenia amb les societats industrials i burgeses de la resta del món—, estava lligat a una visió política renovadora del catalanisme que la seva mort prematura li va impedir de desenvolupar.

K.L. Reich, J. Amat-Piniella, Seix Banal, Barcelona, 1963.

BC

Hi ha tres novel·les, totes del 1955-56, disset anys després del final del conflicte, que permeten constatar les repercussions estrictament literàries de les restriccions polítiques: o bé es publicaren amb retard o bé les que es pogueren publicar llavors foren ben diferents de les que, al cap dels anys, arribaren a sortir. En el primer cas, hi ha K.L. Reich, de J. Amat-Piniella, que va ser prohibida i va haver de quedar desada durant vuit anys; hauria hagut d’aparèixer el 1955 dins la “Nova Col·lecció Lletres”. En aquell moment, el llibre, que relatava la vida dels catalans als camps d’extermini de Hitler, hauria pogut ser un dels títols clau d’aquella col·lecció. Ara bé, el públic, més o menys ampli, no va poder llegir-lo fins el 1963, quan finalment va ser editat pel “Club dels Novel·listes”, i en aquell mateix any, ja n’havia sortit la traducció castellana publicada per Seix Barral.

D’altra banda, Xavier Benguerel, tornat no feia gaire de l’exili, va aconseguir publicar, el 1956, Els fugitius. Segons l’autor, sense la intervenció personal de Jaume Vicens i Vives la novel·la no hauria pogut ser editada, i això que els lligams explícits amb la situació del 1939 eren força tènues i malgrat que el terme “fugitius” era molt neutre, sobretot si es compara amb el que Benguerel va fer servir el 1969, quan pogué reprendre “amb avantatge” —segons va dir— el mateix tema i publicar Els vençuts, un llibre ben diferent, on sí que es feien molt patents els referents a la realitat catalana del 1939.

Incerta glòria, J. Sales, Aymà, Barcelona, 1956.

BC

També és significatiu el cas d’Incerta glòria, de Joan Sales. La novel·la topà frontalment amb la censura, que reiteradament la prohibí, perquè no en podia admetre ni l’ambient ni el marc ni el to. D’una novel·la en català, la política oficial n’esperava expansions innòcues i inefables, però no accions normals en moments conflictius, la rememoració dels quals era encara un tabú. L’autor, davant la impossibilitat de vèncer l’obstinació governamental, sol·licità un dictamen al bisbat de Barcelona, el qual, després d’alguns canvis, li concedí el nihil obstat, a partir del qual l’administració es veié finalment forçada a autoritzar-la, la tardor del 1956. És a dir, al final de tol el procés va aparèixer la novel·la que aleshores era possible, i és important recordar que, després d’una versió en francès, el 1962, Sales no va publicar en català el que considerà el text definitiu d’Incerta glòria fins el 1970.

Los cipreses creen en Dios, J.M. Gironella, Ed. Planeta, Barcelona, 1953.

BC

Ara bé, no sempre hi havia tants problemes a l’hora de reconstruir determinats fets i de presentar-los a un públic no solament ampli, sinó de vegades massiu. A més, d’obres com les de Rafael García Serrano, que ja havia publicat el 1943 La fiel infantería i que edità Plaza del Castillo el 1951, Josep Maria Gironella i Pous, que havia guanyat el premi Nadal el 1946 amb Un hombre, obtingué un extraordinari èxit amb Los cipreses creen en Dios, publicada el 1953. La novella va ser guardonada amb el Miguel de Cervantes —premi estatal, del ministeri d’Informació i Turisme— aquell mateix any. La primera edició va ser de 50 000 exemplars i es va vendre en menys de dos mesos; durant el 1953 se’n van fer encara dues edicions més. Los cipreses creen en Dios era la primera novel·la d’una trilogia sobre la Guerra Civil que va continuar el 1961 amb Un millón de muertos i que pretenia respondre, segons declarà Gironella, a autors estrangers que s’havien ocupat de la guerra com Georges Bernanos, André Malraux, Arthur Koestler i Ernest Hemingway i que n’havien donat una visió falsa, incompleta i folklòrica.

D’altra banda, a la segona meitat de la dècada dels cinquanta van néixer a Barcelona projectes editorials com ara Seix Barral, que havia de constituir, en castellà, una plataforma eficaç de difusió de nous autors de fora com Alain Robbe-Grillet, Michel Butor i Marguerite Duras, i de nous corrents literaris i de pensament, que aportaren una renovació i que van esdevenir una referència fonamental en la cultura dels anys seixanta.

Respecte a la producció novel·lística en llengua castellana per part d’escriptors barcelonins, cal recordar que Juan Goytisolo Gay publicà Juegos de manos (1954), Duelo en el paraíso (1955) i, entre altres, La resaca (1959). Goytisolo s’havia exiliat voluntàriament a París —segons manifestava molts anys després— per l’asfíxia cultural i política que vivia el país i per les primeres topades amb la censura. Pel que fa als poetes, cal esmentar els també barcelonins Jaime Gil de Biedma i Carles Barral i Agesta.

Barcelona va continuar actuant com a centre promotor i difusor de la novel·la en llengua castellana: els autors joves i els poc coneguts comptaven molt amb el premi Nadal i eren nombrosíssims els que s’hi presentaven, no solament entre els principiants. Així, per exemple, el 1955, en què el guanyà —per unanimitat— El Jarama de Rafael Sánchez Ferlosio, s’hi presentaren 241 novel·les. Una d’aquestes era Bearn, o la sala de las muñecas, de Llorenç Villalonga. El premi, que en la primera convocatòria havia estat dotat amb 5 000 ptes, s’anà incrementant també econòmicament: el 1953 ja havia arribat a 75 000 ptes i el 1959 a 150 000 ptes. En aquest darrer any, s’hi van presentar 232 novel·les. La col·leció “Áncora y Delfín” d’Edicions Destino donà a conèixer molts noms nous; a més dels guanyadors i finalistes del Nadal, publicaren obres d’altres escriptors que hi obtingueren llocs destacats. El 1957 el premi fou obtingut per Entre visillos, de Carmen Martín Gaite, i el 1959 per Primera memoria, d’Anna Maria Matute i Ausejo que, ja el 1954, havia guanyat amb Pequeño teatro el premi Planeta, nascut el 1952 i lligat a l’editorial del mateix nom. També a Barcelona s’atorgà per primer cop, el 1958, el premi Biblioteca Breve, de l’editorial Seix Barral.

En l’àmbit teatral i pel que fa al teatre comercial en castellà, a Barcelona tingueren gran èxit obres que venien de Madrid, sobretot La muralla, de Joaquín Calvo Sotelo, que es començà a representar al final del desembre del 1954. Dins el teatre independent, cal recordar el Teatro de Cámara, anomenat posteriorment Teatro de Cámara de Barcelona, que treballava des del 1949 i es proposava oferir les darreres novetats del teatre modern universal de qualitat que havien triomfat en altres països.

Representació de La ferida lluminosa de J.M.de Sagarra al Teatre Romea de Barcelona, Postius, 1954.

IT-CIDD / J.P.

En el món del teatre comercial en català cal destacar molt especialment, dins la programació de la companyia titular del Romea, La ferida lluminosa, de Josep Maria de Sagarra, que significava un trencament amb la producció anterior de l’autor i que obtingué un èxit extraordinari: s’estrenà el 18 de novembre de 1954 i es mantingué en cartell fins el maig del 1955. La ferida lluminosa, amb un missatge religiós, alliçonador i edificant, va ser una fita en el teatre català dels anys cinquanta. En un altre àmbit, s’han de recordar les activitats del Foment de l’Espectacle Selecte i Teatre Associació (FESTA), que era una iniciativa vinculada a la diòcesi de Barcelona. FESTA va associar grups de teatre d’afeccionats, va publicar un butlletí mensual i va organitzar concursos d’obres i d’elencs.

El 1955, es creà l’Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB), que fou un element fonamental en la recuperació teatral catalana. L’ADB tingué uns promotors actius i exigents que es proposaren d’oferir productes de gran nivell. S’organitzà d’una manera estable, amb socis de diverses categories segons el grau de participació en el projecte, i tingué el suport de bona part de la burgesia barcelonina. Es mantingué en actiu fins el 1963. La darrera representació que va muntar va ser L’òpera de tres rals, de Bertolt Brecht, en traducció de Joan Oliver, al novembre. Al cap de poc, fou clausurada i dissolta per ordre governativa. A partir del 1958, es començaren a manifestar les primeres propostes d’activitat en una forma d’expressió que s’havia de convertir en determinant durant els anys seixanta: la cançó. A Ens calen cançons d’ara, un article —sembla que inspirat per Josep Benet i Morell— publicat a “Germinabit” al gener del 1959, Lluís Serrahima i Villavecchia hi formulà la necessitat de potenciar la cançó com a element de normalitat cultural.

L'editorial Gustau Gili

L’edifici de l'editorial Gustau Gili, de F. Bassói Birulés i J.Gili i Moros, Barcelona, 1954-61.

Entre les editorials actives en època franquista destaca la Gustau Gili, fundada l’any 1902 a Barcelona per Gustau Gili i Roig (1868-1945), militant de la Lliga Regionalista, regidor de l’ajuntament de Barcelona (1916), diputat provincial (1931) i un dels principals promotors de la indústria del llibre a Catalunya. La línia editorial de Gustau Gili s’havia caracteritzat per la publicació de grans obres, llibres tècnics i edicions per a bibliòfil. En el camp de la literatura catalana, i abans de la guerra, realitzà la primera edició de les obres completes de Joan Maragall (1913) i Narcís Oller (1928). Entre el 1954 i el 1961 es construí la nova seu de l’editorial. El projecte s’encarregà a Francesc Bassó i Birulés i Joaquim Gili i Moros, membres del Grup R (1951-61), associació d’arquitectes creada per a promoure l’arquitectura moderna racionalista, en contra de l’estètica acadèmica i monumental franquista.

L’edifici s’ubicà al pati central d’una illa de cases de l’Eixample barceloní i es projectà per a acollir les oficines, la gerència, una sala de juntes i els magatzems. La construcció, apartada del carrer, és constituïda per tres cossos situats al voltant d’un espai central que acull el visitant. L’obra, emmarcada dins del racionalisme, es caracteritza per les finestres horitzontals, la coberta en voladís, els pisos dúplex, l’entorn enjardinat i una gamma cromàtica de blancs, grisos i negres, amb pilars estructurals exteriors de color vermell.

Josep Maria de Sagarra

J.M. de Sagarra entre A. de Armenteras i J. Capri, Barcelona, 5-1-1960.

AF/AHC

Josep Maria de Sagarra fou un dels personatges de la cultura catalana que van viure plenament les conseqüències de la instauració del franquisme. El seu món d’abans de la guerra, que va recrear tan bé en les seves Memòries, havia desaparegut del tot el 1939. En la nova situació va haver de bascular entre la seva participació en activitats clandestines, la presència a la junta d’un ateneu barcelonès convertit en entitat paraoficial, les traduccions, les col·laboracions en la premsa, especialment a “Destino” (amb la secció Antepalco, de la qual fou expulsat per pressions de Josep Pla) i a “La Vanguardia”, i la seva dedicació al teatre. Aquest darrer gènere fou el que li donà més popularitat els anys quaranta i cinquanta, per bé que la seva trajectòria no fou lineal, sinó que alternà èxits i fracassos de públic. Així, quan algunes peces sòlides no van interessar el públic, Sagarra va haver d’optar per la comercialitat i el retorn a fórmules del seu teatre clàssic; és a dir, el poema dramàtic, peces com ara L’hereu i la forastera i Les vinyes del Priorat. Ara bé, el gran èxit dels anys cinquanta l’assolí amb La ferida lluminosa, obra en prosa estrenada el 1954.

La incomoditat de Sagarra en aquells anys era notòria, com mostra la desenfadada dedicatòria que feu a un amic: “L’estraperlisme prospera, ve el divuit de juliol i, tot cantant ‘Cara al sol’, ens van donant pel darrera. Entre misses i anatemes i camps de concentració, jo vaig dedicant poemes i seguint la processó.”

El memorialisme i l’assaig

Durant tota la dècada dels quaranta, una àmplia onada de llibres de caire històric havia envaït el mercat, sobretot el de Catalunya, i havia proporcionat un material molt divers, que responia a motivacions heterogènies, però difícilment s’havien pogut donar mostres de literatura memorialística, que havien estat rebutjades amb fermesa per les autoritats.

La recuperació del passat, individual i col·lectiu, per part d’escriptors que evocaven la pròpia experiència i, de vegades, la inserien en el marc general, no es va començar a manifestar fins els anys cinquanta. Així, Carles Soldevila publicà, el 1951, a la “Biblioteca Biogràfica Aedos” que s’acabava d’estrenar, Del llum de gas al llum elèctric. Memòries d’infància i de joventut. Cal subratllar que el llibre ja estava acabat precisament a l’abril del 1947, segons afirmava l’autor al pròleg, on posava interès a puntualitzar que havia respectat íntegrament el text establert en aquella data.

De fet, a través de fórmules variades, unes més acostades al que se sol entendre per memòries, d’altres més pròximes a l’autobiografia, el memorialisme s’enriquí extraordinàriament durant els anys cinquanta. Josep Maria de Sagarra donà a conèixer el 1954 les seves Memòries, un llibre esplèndid, on l’autor advertia al lector que la narració familiar podia “utilitzar-se perfectament, dins la seva modèstia, com a contribució a la història del país” i afirmava també que hi recuperava el seu temps, sense fer-ne ni una sàtira ni una elegia, “amb entretocs de novel·la” i “amb pinzellades de poesia”. En definitiva, era un llibre suculent que donava encara més relleu a la seva obra en prosa.

J. Fuster, envoltat d’altres personatges durant el 5è Centenari d’Ausiàs Marc, Gandia, 1959.

AET / M.G.

Al llarg de la dècada, mitjançant memòries i també amb formes pròpiament assagístiques, es recuperà el passat de manera sòlida, es reflexionà amb lucidesa sobre la col·lectivitat, l’art i la literatura, i s’arribà a uns resultats brillants. Només cal pensar en un estudi que havia sortit el 1954, Notícia de Catalunya, de Jaume Vicens i Vives, en Tots els camins duen a Roma, de Gaziel (Agustí Calvet i Pascual) i en les diverses aportacions de Joan Fuster.

J. Pla i C.J. Cela al final dels anys cinquanta, Llofriu, Palafrugell.

AED / G.S.

Pel que fa a Notícia de Catalunya, inicialment l’autor l’havia titulat Nosaltres, els catalans, i així la presentà a Pla, Teixidor i Vergés, que s’hi engrescaren. Segons ha informat aquest darrer, Vicens va fer llegir el text a Florentino Pérez Embid, director general d’Informació, que va respondre que la censura no aprovaria el llibre, però que, si es publicava sense presentar-l’hi, ell no ho denunciaria; de fet, no consta que mai l’hi sotmetessin. Ara bé, es va prendre la precaució, per consell de Pla, de neutralitzar-ne el títol i canviar-lo per aquell que, a primer cop d’ull, fins podia fer creure que es tractava d’una mena de guia. L’obra resultava, en efecte, summament perillosa: s’encarava al tema amb la solvència d’un expert, era una aportació rigorosa que obria noves vies de debat, i tingué una gran repercussió.

D’altra banda, Joan Fuster, que s’havia donat a conèixer com a poeta a partir del 1948 amb Sobre Narcís i havia continuat el 1949 amb Ales o mans, editat a “L’Espiga”, publicà, en un dels primers títols de la “Biblioteca Raixa”, El descrèdit de la realitat (1955). L’any següent obtingué el premi Yxart, que es concedia per primer cop, amb Figures de temps, un recull que, en part, estava integrat per anotacions d’un diari dels anys 1952-55. Fuster començava a ocupar un lloc excepcional com a crític i com a assagista i esdevingué progressivament una referència segura. Treballava també intensament sobre història literària, publicava estudis monogràfics sobre autors i elaborava antologies. S’afermava, en resum, com a professional de la ploma i com a intel·lectual que tenia un pes, no solament al País Valencià, sinó a tot el domini lingüístic.

L’obra d’Agustí Calvet, Gaziel, Tots els camins duen a Roma. Història d’un destí (1893-1914), publicada el 1958, tingué un bon acolliment: el 1959 ja se’n feia la segona edició. Calvet, que aleshores tenia setanta-un anys, s’aturava al 1914, quan en tenia vint-i-set, en el moment de la seva entrada a “La Vanguardia”. Segons l’autor, el llibre havia estat presentat per part de l’editor com les seves memòries, “amb finalitats de reclam i de propaganda”. És a dir, el gènere tenia uns lectors segurs. A més, en el cas de Gaziel, Tots els camins duen a Roma —un text extraordinari amb què arrencava, després d’Una vila del vuitcents (1953), el gruix de la seva obra en llengua catalana— en feia esperar la continuació. L’itinerari més recent de l’autor era un esquer atractiu per a unes generacions i per a una classe que, fins el 1936, l’havien tingut com a maître à penser.

Gaziel confessà, el 1959, que Tots els camins duen a Roma era el primer llibre que havia donat a conèixer, per fer una provatura, però que en tenia tres o quatre a punt. En els llargs anys de “voluntari silenci, com un frare de la Trapa” —deia— havia continuat “escrivint una pila”. Ara bé, una part d’aquella producció no es va poder publicar llavors. Aquest va ser el cas de les desolades Meditacions en el desert (1946-53), que no s’editaren fins el 1974, a París, deu anys després de la seva mort. Però sí que immediatament van sortir les lúcides reflexions de la Trilogia ibèrica: Castella endins (1959), Portugal enfora (1960) i La Península inacabada (1961), algunes de les quals foren retallades per la censura.

Agustí Calvet va ser un ferm puntal en la recuperació del públic, no solament d’aquell que abans l’havia escoltat i que —com constatava emocionadament l’autor— aleshores retrobava com si mai no s’haguessin separat. Els lectors absorbien una obra com la de Gaziel —o, des de feia molts anys, la de Pla— perquè hi trobaven o hi descobrien uns grans escriptors, alhora que els proporcionaven la literatura que necessitaven.

S. Dalí, un dels Homenots de J. Pla, en una conferència a l’Ateneu Barcelonès, C. Pérez de Rozas, 9-10-1950.

AF/AHC

També a la segona meitat dels anys cinquanta, Pla va encetar les seves sèries d'Homenots. En llançar la primera, el 1957-58, indicà que potser més endavant n’hi hauria una altra. Tanmateix, les tres següents es publicaren en poc menys de dos anys i regularment aparegueren els successius volums d’una àmplia construcció: les nou sèries d'Homenots, que donaven un total de quaranta-cinc personatges, i que van créixer posteriorment fins a seixanta en l’edició definitiva d’Edicions Destino. Sembla que les exigències del públic van comportar la continuïtat del projecte. L’autor devia tenir prou material preparat per no haver d’actuar amb precipitació a partir d’aleshores, quan la recepció i les necessitats del públic l’esperonaren a enllestir empreses ja endegades. Els Homenots eren originals i oportuns: recollien trets de formes d’expressió diverses o en substituïen d’altres aleshores impossibles de publicar en català.

La intenció i el sentit de l’obra, en tant que conjunt, els solia formular l’autor en mots com aquests: “Faig aquests retrats pensant en l’eficàcia del dia de demà, és a dir, tractant de demostrar a la joventut que va pujant, que en la nostra època, alguna cosa es feu i bé. No hi ha res pitjor per a un país que les ruptures brusques de la realitat i la idea absurda que el món ha tornat a néixer pel simple fet d’un canvi de personal agreujat per la presència pròpia del moment”, I encara era més explícit: “Aquests homenots han estat escrits amb la preocupació de la memòria, per avivar-la i per restablir-la en els seus propis termes”. Amb fórmules diferents, però sempre molt clares i taxatives, no es cansava, abans de cada volum, de repetir el missatge que successivament anava ampliant: “Hem de lluitar, en un mot, contra l’onada de provincianisme que ens ha envaït i que ens envaeix, que és una onada d’ignorància, d’incuriositat i de sorda indiferència”.

La voluntat de Pla d’aixecar acta del seu temps i de recollir els elements més representatius de la tradició immediata es fixà en una multiplicitat de dedicacions professionals, però sobretot se centrà en homes de lletres i artistes plàstics. D’una banda, perquè es tractava de personatges que l’autor havia conegut especialment. Però també perquè eren uns col·lectius que havien tingut i tenien un paper fonamental en la construcció del país.

De fet, des dels anys 1959-60, l’escriptor empordanès pogué avançar en la recuperació d’aquest paper. Es van anar concretant una sèrie de canvis positius en la situació pública de la cultura catalana, que va poder sortir cada cop més del tancament forçat en què, malgrat les iniciatives dels anys cinquanta, s’havia vist obligada a moure’s. La pressió social augmentà i obligà les autoritats a donar noves respostes. En aquest context, els escriptors provaren de connectar, des d’unes altres bases, amb la societat. Un llibre clau de la dècada següent, La pell de brau, de Salvador Espriu, havia estat acabat precisament l’any 1959.