Estabilitat del règim, febleses de l’oposició

Ban de l’alcalde de Girona sobre l’obligatorietat del vot, 11-11-1954.

AHCG / J.S.C.

Des de la perspectiva del règim franquista, la fi dels anys quaranta comportà la gradual superació de l’ostracisme a què s’havia vist reduït després del 1945. En la mesura que l’esclat de la guerra freda havia transmutat Franco de vestigi del feixisme vençut en pioner de l’anticomunisme occidental, a partir dels anys 1949-50 començaren a arribar a Madrid senyals de la rehabilitació internacional del Caudillo: préstecs de la gran banca nord-americana, aixecament de les sancions morals de l’ONU, retorn d’ambaixadors… I tot això, sense haver hagut de renunciar a cap dels trets fonamentals del sistema: un dictador vitalici dotat de poders sobirans, un partit únic, un pseudoparlamentarisme corporatiu mancat de la més mínima base democràtica, i la negació metòdica de les llibertats, tant individuals com col·lectives.

El rumb de la dictadura: continuisme i reajustaments

Consell de ministres celebrat a Pedralbes, C. Pérez de Rozas, Barcelona. 6-5-1960.

AF/AHC

Per tal d’explotar i aprofundir aquesta nova legitimació exterior, el Generalísimo procedí, el 18 de juliol de 1951, a un important reajustament del seu govern. Dins de la limitada policromia del règim, destaca en aquest gabinet el tarannà lleument aperturista del titular d’Educació, Joaquín Ruiz-Giménez Cortés, i la voluntat d’alguns ministres econòmics —Rafael Cavestany, Manuel Arburúa, Joaquim Planell i Riera— de deixar enrere l’autarquia, tot liberalitzant i inserint més l’economia espanyola en les estructures del capitalisme occidental. Des del punt de vista de l’extracció territorial, i malgrat la sonoritat de certs cognoms, cap dels setze ministres no havia nascut a Catalunya, el País Valencià o les Illes, ni podia considerar-se representatiu d’interessos o sensibilitats específicament catalans; tot just el de la Governació, Blas Pérez González, tenia relacions amb Barcelona a causa d’haver-hi residit entre el 1927 i el 1936.

Igual que els precedents i que els posteriors, el govern del 1951 no era una coalició, però sí una combinació de faccions i tendències que havien d’equilibrar-se sota l’arbitratge suprem del Caudillo. Aquesta vegada, tanmateix, el còctel resultà una mica explosiu. La contradicció de base que existia entre els propòsits poc o molt evolucionistes de Ruiz-Giménez i l’afany de la Falange per continuar sent “la única inspiradora política del Estado” esclatà a la universitat de Madrid en els aldarulls estudiantils del febrer del 1956. L’ensurt se saldà, per al règim, amb el cessament de Ruiz-Giménez i del falangista Raimundo Fernández Cuesta, i amb un primer estat d’excepció. Al mateix temps, però, la situació econòmica empitjorava i, sota els efectes de la inflació i de la carestia, el malestar social augmentava, com ho demostraren els esdeveniments de Barcelona entre el desembre del 1956 i el febrer del 1957.

En definitiva, calia un cop de timó que aclarís la política econòmica i que, d’alguna manera, definís millor el futur institucional d’un règim que estava a punt de complir vint anys. Franco es decidí a donar-lo el 25 de febrer de 1957, amb la substitució de dotze dels seus ministres; el nou govern assenyalava el declivi dels “propagandistas católicos” d’Ángel Herrera Oria i dels falangistes ultrancers de la “revolución pendiente” en benefici dels militars —set departaments, entre els quals Governació i Obres Públiques— i dels joves “tecnòcrates”, deixebles de José María Escrivá de Balaguer i Albàs. Aquests, des de les carteres d’Hisenda (Mariano Navarro Rubio) i Comerç (Alberto Ullastres), es proposaven modernitzar l’administració i sanejar l’economia —l’eina bàsica seria el pla d’estabilització del 1959— abans de llançar Espanya pels camins de la planificació indicativa i del desenvolupament accelerat. Més enllà, l’horitzó polític era la constitucionalització de la dictadura franquista de manera que desemboqués en una nova monarquia autoritària representada per l’aleshores adolescent príncep Joan Carles de Borbó.

D’altra banda, el govern del 1957 incloïa, a més del tècnic valencià —de Requena— Cirilo Cánovas García com a titular d’Agricultura, un català amb pedigrí i representativitat: el secretari del Foment del Treball i ja president del Consell d’Economia Nacional, Pere Gual i Villalbí, que esdevingué ministre sense cartera. La designació d’un “ministro catalán” va ser concebuda per Franco com un gest conciliador envers la classe dominant del Principat, i la tria de Gual i Villalbí —Miquel Mateu i Pla havia declinat d’anar a Obres Públiques— fou celebrada per la burgesia cotonera, si bé en la pràctica el seu paper resultà més aviat ornamental, mancat d’atribucions i allunyat de l’equip econòmic que preparava l’estabilització.

Molt més important a Madrid, tot i no tenir rang ministerial, era ja un altre català, Laureà López i Rodó. Instal·lat des del desembre del 1956 en un càrrec aparentment modest —secretari general tècnic de la presidència del govern— i gaudint de la total confiança de Luis Carrero Blanco, l’administrativista López i Rodó actuà, de fet, com a secretari i eminència grisa del govern i, al mateix temps, com a cervell polític de la “tecnocràcia” vinculada a l’Opus Dei. Des d’aquestes posicions va exercir una influència remarcable sobre les relacions entre el règim i Catalunya.

Per la resta, la presència catalana als aparells centrals de l’Estat va ser, al llarg dels cinquanta, molt escassa. Tan sols cap al final de la dècada es pot assenyalar la presència de Josep Lluís Villar i Palasí —sotssecretari d’Informació i Turisme—, de Vicent Mortes i Alfonso —director general de l’Habitatge—, de Marià Puigdollers i Oliver —director general d’Afers Eclesiàstics— o de Claudi Colomer i Marquès —governador de diferents províncies—.

Més nombrosos, però eminentment decoratius, foren els catalans asseguts, durant aquesta etapa, als escons de les Corts Espanyoles. Al maig del 1949, en inaugurar-se la tercera legislatura, el president de la cambra, Esteban Bilbao Eguía, havia dit als procuradors: “Constituís el más exacto reflejo del ser y de la vida nacional; no la que vocifera en los comicios, refunfuña en las tertulias o sestea en la indolencia… Sois la democracia del trabajo en todas sus formas, la democracia de la vida social en todas sus categorías”. I bé, quines persones vehiculaven, des dels Països Catalans, aquesta singular “democràcia”? En primer lloc, un grapat de “notables” entre els quals es trobaven falangistes de la primera hora (Mariano Calviño de Sabucedo, Josep Maria Fontana i Tarrats, Alfonso de Zayas y de Bobadilla, Luys Santamarina…), algun exministre (el lleidatà Eduard Aunós i Pérez, el terrassenc d’adopció Demetrio Carceller) i diversos empresaris, “catalans de Burgos” de clara trajectòria dretana i inequívoca adhesió al franquisme: Miquel Mateu, Felip Bertran i Güell, Fèlix Escalas i Chamení, Joaquim Bau i Nolla o Carles de Godó i Valls, comte de Godó. Hi havia també desenes d’obscurs buròcrates, jerarques i representants del sindicalisme vertical (Vicente García Ribes, Pedro Moya Clua, Pedro Calpe Arcusa, Cosme Puigmal i Vidal, Manuel Ayxelà Tarrats, Joan Martí i Butsems, Agustí Pujol Sevil…), i encara alguns exponents provincials de l’estructura del Movimiento, com ara l’alacantí Artemi Payà i Rico, el castellonenc Josep Armengol Rocafort, el barceloní José Maluquer Cueto o el gironí Salvi Sendra Ribas.

A més, i sempre dins dels anys cinquanta, van ser investits procuradors a Corts mig centenar d’alcaldes de capitals i altres municipis de l’àrea catalana, tots ells —és clar— de nomenament governatiu i, per tant, mancats de la més mínima legitimació democràtica. Completaven el quadre els presidents de les diputacions, els rectors —també nomenats a dit— de les dues universitats (Francesc Buscarons Úbeda, Josep Corts i Grau…) i un parell de bisbes (Gregorio Modrego y Casaus i Marcelino Olaechea) mediatitzats també pel règim a través del dret de presentació. Tot plegat, com és fàcil de veure, excloïa no ja la representativitat política, sinó la simple representativitat social d’aquests pseudodiputats respecte del país real, i convertia les Corts en un pur mirall de la dictadura que les havia creat. Considerant que les seves principals funcions eren l’assentiment i l’ovació als designis del Caudillo, tampoc no calia res més.

El franquisme sobre el terreny

Superat lentament el clima de la postguerra, l’aproximació del règim a la identitat catalana ja no era, durant els cinquanta, de negació frontal, sinó més aviat de minimització, de trivialització. El discurs oficial tendí a “provincianitzar” les terres catalanes, les reduí a la condició de “patrias chicas”, mereixedores de tòpics afalacs, però sotmeses sempre a la superior “unidad de los hombres y de las tierras de España”. “La región valenciana, tan maravillosamente cultivada…”, “esta tierra bendita de Cataluña”, “considero las dos grandes virtudes del pueblo valenciano la de su amor al trabajo y la de su patriotismo sin mácula…”, “Cataluña, factor tan importante de nuestra grandeza…”, són frases fetes, recursos de la pobra oratòria del Generalísimo, que els seus acòlits procuraven imitar. Dins d’aquesta retòrica, en tot cas, sobresurten dues idees, que el mateix Franco expressà durant el Congrés Eucarístic de Barcelona, el 1952: la de l’espai català com un territori redimit per la Cruzada“si hoy puede celebrarse esta magna fiesta eucarística en tierras de Cataluña, es porque una generación heroica, porque una generación de mártires y héroes abrió el camino a la paz y al abrazo fraternal entre los hombres de España”— i la del caràcter accessori, subordinat, de les identitats “regionales”; “porque, queridos catalanes, el ser español no es una cosa vana. El ser español es llevar sobre los hombros una ejecutoria de grandeza”.

Si de la teoria es passa a la praxi, la presència institucional del franquisme als Països Catalans es caracteritzà, en primer lloc, pel seu aspecte estàtic, feixuc, somort. En aquest període foren usuals els casos d’autoritats que romangueren en el càrrec vuit o deu anys, i alguns personatges incombustibles arribaren fins als divuit o vint anys. Símptoma d’estabilitat i bona gestió? Més aviat, expressió de la filosofia immobilista del Caudillo, que s’encomanà al conjunt del sistema: “En los cargos hay quienes disfrutan viéndolos cambiar cada día, pero eso no puede ser”, sentencià Franco el 1958.

Conservant en essència el perfil originari de reietons provincials, els governadors eren els executors bàsics de la política del règim dins la respectiva demarcació; responsables de l’ordre públic i del control politicoadministratiu del territori, tutors i guardians de la diputació i dels ajuntaments, dotats del poder de fer i desfer alcaldes, regidors i diputats, la seva única preocupació era agradar a les autoritats superiors, tant de l’Estat com del partit únic, del qual també eren jefes provinciales. “Con tener a don Blas Pérez, el ministro de Gobernación, contento, y lo mismo a FernándezCuesta y Girón, ya están asegurados”, escrivia el 1955 el general Franco Salgado-Araujo.

El governador civil J. Pagès i Costart en la inauguració del bloc de cases sindicals “Hermanos Baró Bonet”, Lleida, anys cinquanta.

APP / X.G.G.

Les dades disponibles, si bé incompletes, permeten dibuixar dels governadors d’aquesta dècada, a l’àrea catalana, el següent retrat robot. Eren homes d’entre 32 i 55 anys, pertanyents, en tot cas, a les generacions que havien fet —o patit— la Guerra Civil; amb formació jurídica i/o militar i nascuts dins o fora de l’àmbit català, la majoria s’hi consideraven de pas i restaven aliens a la seva identitat sociocultural. Un cas excepcional és el del notari palamosí Josep Pagès i Costart, que, havent iniciat la carrera política els anys quaranta com a regidor de Tàrrega i president de la diputació de Lleida, va ser successivament governador de Tarragona (1950-51), de Lleida (1951-56) i de Girona (1956-62). En general, es tractava d’individus ja bregats en l’aparell polític del règim —al capdavant d’una diputació, com a dirigents del Sindicato Español Universitario (SEU), dins la carrera fiscal…— i, alguns, arribaren a assolir després molt més altes responsabilitats; per exemple, Alejandro Rodríguez de Valcárcel, governador de les Balears el 1952-53, o Diego Salas Pombo, que ho fou de València en 1950-56.

Entre la quinzena de governadors de l’etapa analitzada sobresurt el de Barcelona, Felipe Acedo Colunga (del març del 1951 a l’octubre del 1960). General del cos jurídic de l’aire i amb un lluït historial de repressor, Acedo exhibí a Barcelona un tarannà arrogant i irascible, actituds messiàniques i afanys de protagonisme que li valgueren els epítets de “la Mula” o “Felip VI”. Havent domesticat del tot la Falange, tingué un cert paper virregnal, de portaveu de la burgesia local davant Madrid, i fins recuperà políticament persones vinculades al catalanisme més conservador de la preguerra. La seva intransigència i l’hostilitat contra l’alcalde de la capital, Antoni M. Simarro, desagradaven al mateix Caudillo: “Acedo es bueno, pero a veces se muestra poco diplomático y se dispara en sus discursos. Al catalán se le convence con el ejemplo y la austeridad, sin necesidad de parecer duro. De todas formas, Acedo es un gran gobernador y de lo más leal”.

Afeblit pel canvi de ministre de la Governació, el 1957, el general Acedo va perdre la batalla pel nomenament del nou alcalde de Barcelona, i trobà en Josep Maria de Porcioles i Colomer un temible rival a l’hora de fer de pont entre l’empresariat català i el poder central. El trienni 1957-60 va estar marcat per una guerra sorda entre el governador i Porcioles, titllat pel primer de “catalanista”, de la qual acusació aquest es defensava acusant al seu torn Acedo de promoure un anticlericalisme neolerrouxista. Al capdavall, les topades d’aquest amb algunes autoritats eclesiàstiques, i sobretot la influència del tàndem Carrero-López i Rodó, decidiren el duel a favor de l’alcalde Porcioles.

Felipe Acedo Colunga

El governador civil F. Acedo en un discurs al Bruc, C. Pérez de Rozas, 28-4-1952.

AF/AHC

Felipe Acedo Colunga (Palma de Mallorca, 1896-Madrid, 1965) procedia d’una família de militars i ell mateix era membre del cos jurídic de l’exèrcit. El 1932 participà en el cop d’estat fracassat del general Sanjurjo. Exercí com a fiscal en els consells de guerra instruïts arran de la revolució d’Astúries el 1934, i actuà com a tal durant tota la Guerra Civil. Culminà la seva carrera el 1939 amb el procés al líder socialista Julián Besteiro, condemnat a cadena perpètua i mort a la presó el 1940 —per al qual Acedo havia demanat, malgrat els seus 69 anys i el seu paper de moderat dins del PSOE, la pena de mort—. La seva actuació a Barcelona com a governador civil entre el 1951 i el 1960 destaca per la seva llarga durada i per la formulació d’una política original d’apropament a tothom qui volgués avenir-se a col·laborar amb el règim sota la seva direcció personal. Així va poder fonamentar una política que li permeté prescindir de les camarilles de la Falange barcelonina que havien contribuït a defenestrar el seu antecessor Baeza Alegria. Quedà tocat en la seva posició política pel cessament de Blas Pérez el 1957 i l’arribada de Porcioles a l’alcaldia de Barcelona. El 1960, els incidents del Palau de la Música foren aprofitats com a excusa per a rellevar-lo per l’advocat canari Matías Vega Guerra.

De la mateixa escola prepotent i personalista que Acedo va ser, a Girona, el falangista i fiscal de carrera Luis Mazo Mendo (1945-56). Procliu als conflictes amb les altres jerarquies (militars, sindicals, eclesiàstiques…), el seu intervencionisme arribà a l’extrem d’escriure ell mateix els editorials i els articles polítics del diari del Movimiento “Los Sitios”, per manca de confiança ideològica en els redactors. Deixà el càrrec envoltat per rumors de corrupció i acomiadat per molts gironins amb un profund alleujament.

Hi havia, és clar, governadors més discrets. Per exemple, el ja esmentat Josep Pagès es mostrà, en els seus tres mandats successius, tolerant i contemporitzador; va renovar, naturalment, diputacions i ajuntament amb persones afins, però, un cop nomenades, els donà un ampli marge d’autonomia. També Alberto Fernández Galar exercí a Lleida (1956-60) sense estridència i amb maneres suaus; tot i tractar-se d’un falangista de la vieja guardia i haver desallotjat del poder un lobby local —el Caliu Ilerdenc—, se’l va arribar a conèixer com el “gobernador sonrisa”.

Les corporacions locals i els seus gestors

Si els governadors civils eren, en general, passavolants, el personal polític provincial i municipal procedia, en canvi, dels planters locals, i el seu reclutament registrà, durant els anys cinquanta, un inici de renovació. Renovació generacional, sobretot, que feia cada cop més difícil mesurar la identificació d’algú amb el règim a partir de la seva actitud abans i durant la Guerra Civil. Resultat d’això fou el sorgiment gradual del que Martí Marín ha denominat “un franquisme nou, químicament pur”, aliè a les velles faccions dretanes —lligaires, carlins, cedistes…— i més afecte a la dictadura per raons d’interès econòmic i promoció social que no pas per fervors ideològics joseantonianos. Cap canvi, però, no millorà l’escassa vitalitat de diputacions i ajuntaments, corporacions mediatitzades del tot pel poder central, ineficients si no corruptes i completament allunyades dels seus administrats.

Pel que fa a les diputacions, la seva missió de vetllar pels “intereses peculiares de la província” es reduïa, de fet, a tenir cura de serveis de beneficència i sanitat, ocupar-se de la xarxa de carreteres i camins provincials, sostenir alguna institució cultural o educativa i poca cosa més. Tot i la migradesa de les competències, els recursos eren encara més modestos, almenys fins que, el 1953, entrà en vigor el nou arbitri sobre la riquesa provincial; gràcies a aquest i a altres ingressos, la diputació de Barcelona, per exemple, va doblar en un any el seu pressupost —de 120 a 236 milions— i va acabar la dècada amb un creixement del 410% respecte al nivell de despesa del 1952.

Integrades per dos terços de representants dels ajuntaments i un terç de representants del sindicat vertical, entitats, col·legis i d’altres, les diputacions aplegaven una barreja d’alcaldes, quadres falangistes, militars i altres professionals addictes que tenien en comú l’escassa mobilitat, la baixa dedicació i la docilitat als designis del mando que els havia atorgat aquella prebenda. A propòsit dels diputats barcelonins, Josep Maria Marcet i Coll escriu que “muchos de mis colegas se dedicaban a cultivar la inoperancia del acatamiento y la sumisión. Los plenos eran puramente formularios, ya que nunca se debatía ni se votaba nada, pues todo lo había preparado ya una comisión de gobierno que se reunía previamente”. Això sí, per aquelles dates (1955) els diputats en qüestió es vantaven de posseir entre tots “19 Cruces de Guerra, varias Medallas de Sufrimientos por la Patria y 13 Medallas de. Campaña y Ex Combatientes”. Des del punt de vista polític, el sistema franquista reservava a les corporacions provincials un paper bàsicament sumptuari, de promotores d’homenatges, recepcions, certàmens i cerimònies que donessin una mica de Ilustre, un vernís de prestigi, a la grisa vida oficial de l’època.

Més enllà d’aquests trets generals, el fort presidencialisme que caracteritzava les diputacions obliga a centrar la casuística en les personalitats dels seus màxims rectors. A Barcelona ho va ser, des del 1949 fins al 1967, Joaquim Buxó-Dulce d’Abaigar, que esdevingué marquès de Castell-Florite. Personatge de perfil polític esvaït i de pobra eficàcia gestora —arribà a denunciar, en un discurs, “el afán desmedido de realizaciones inmediatas y espectaculares”—, desenvolupà, en canvi, pretensions intel·lectuals i conreà una tímida imatge de catalanitat, carrinclona i rància, feta de glosses de Balmes, cites de Verdaguer i algun elogi de Cambó. En qualsevol cas, les principals iniciatives polítiques de Buxó, dins d’aquesta dècada, van ser la creació de les medalles de la província (1950), el restabliment simbòlic —gairebé folklòric— del cos de mossos d’esquadra (1952) i la instauració, a partir del 1956, d’un Día de Exaltación de la Provincia.

Historia de la Vieja Guardia de Baleares, Marqués de Zayas, 1955.

BC

Tot portant una existència encara més discreta, les diputacions de les províncies amb menor pes demogràfic i econòmic van ser regides per personatges diversos: a Girona, l’industrial olotí Pere Bretxa (1947-56) i l’advocat Joan de Llobet (1956-67); a Lleida, el camisa vieja i exalcalde Víctor Hellín i Sol (1952-61); a les illes Balears, el també falangista de la vieja guardia i coronel Mateu Llobera (1955-57), i després el catòlic Rafael Villalonga (1957-70); a València, Francesc Cerdà Reig (1949-58). La seva gestió, en la majoria dels casos, resta per estudiar.

Pel que fa als ajuntaments, el nou règim municipal establert el 1948 havia posat fi a la llarga provisionalitat de les comissions gestores, tot introduint la democràcia orgànica en la vida local, però no eixamplà la nul·la autonomia dels consistoris ni n’enfortí les febles hisendes, que no començaren a expandir-se fins el 1956. La peça clau del poder municipal continuava sent l’alcalde, investit de la confiança governativa per a exercir sobre els regidors una autoritat quasi militar. Val a dir que, per la seva banda, els alcaldes mantenien amb el governador una relació molt jerarquitzada, i que qualsevol vel·leïtat d’independència dels edils solia derivar en conflicte i en la derrota d’aquests. Així, dos alcaldes successius de Lleida, Blas Mola Pintó (1952-57) i Francesc Pons Castellà (1957-67), van dimitir per enfrontaments amb els governadors respectius, i al de València, Tomàs Trènor i Azcàrraga (1955-58), marquès del Túria, les queixes per la manca d’ajut oficial arran de la riuada del 1957 li valgueren la destitució.

Els alcaldes franquistes dels anys cinquanta als Països Catalans eren, gairebé tots, autòctons, i d’una posició econòmica almenys benestant —¿com podia ser d’altra manera, tractant-se de càrrecs no retribuïts?—: industrials, comerciants, professionals (farmacèutics, advocats, metges, fins i tot alguns militars…) als municipis urbans; propietaris agrícoles o botiguers a les zones rurals. Pertanyents als nuclis tradicionalment dominants a la contrada, sovint acumulaven també mèrits de guerra (excombatents, excaptius, fills de caído…) i en el cas —que començava a no ser imprescindible— de tenir un passat polític explícit, havien militat en el carlisme, l’alfonsisme, la Unión Patriótica, la Dreta Regional Valenciana, la Falange originària, la CEDA, però també a la Lliga (Santiago March, de Badalona; Jaume Costa, d’Igualada…) i fins a Unió Democràtica (Enric Olivé, de Tarragona) En general, i com més petit era el municipi, més cedia en importància la significació política davant la socioeconòmica.

Propaganda de les eleccions per a regidors a l’ajuntament de Barcelona, C. Pérez de Rozas, 18-12-1951.

AF/AHC

Introduïdes el 1948 com a màxim exponent de “la incorporación de los españoles a las tareas del Estado”, les eleccions municipals per terços —familiar, sindical i corporatiu— tenien lloc, cada tres anys (1951, 1954, 1957, 1960…), el mes de novembre. Atès que el terç sindical era una simple emanació de l’aparell de la Central Nacional Sindicalista (CNS), i que els regidors corporatius eren cooptats a partir de la proposta del governador, només l’elecció del terç familiar constituïa per al règim un ritual poc o molt legitimador, i per això s’hi cercaren, encara que fos a base de coaccions i trampes, alts índexs de participació i aparences de competència. De tota manera, el temor d’obtenir resultats imprevistos s’imposà aviat sobre l’atractiu de la litúrgia electoral, i la renovació dels consistoris esdevingué una paròdia descarada; segons confessava el 1951 el governador de Girona, “creo que en esta provincia hemos arraigado con siete u ocho hombres, cada uno de los cuales lleva una comarca, y diez o doce secretarios de Ayuntamiento, despiertos y sagaces, que en un santiamén organizan, resuelven y mueven todo este tinglado electoral…”.

Així, doncs, les autoritats optaren cada cop més per ajustar el nombre de candidats “familiars” al de vacants a cobrir, i proclamar-los regidors automàticament. Dels 311 municipis de la província de Barcelona, per exemple, només dotze van celebrar eleccions el 1951, i tan sols un —Sabadell— el 1954; el 1957, el ridícul 3,79% de la població provincial es va veure afectada pels comicis. A les localitats on es votava —les capitals gairebé sempre, alguns caps de comarca…—, els nivells de participació eren molt diversos —del 73% de Barcelona i el 28% de Mataró el 1951 al 62% de Salt el 1957—, però amb una clara tendència a la baixa a mesura que avançava la dècada.

D’aquest controladíssim procés de selecció de lleialtats, què en resultava? Quins eren els trets bàsics dels milers de regidors franquistes catalans? Quant a l’actitud política, la gran majoria pertanyien a la FET y de las JONS, i la resta eren tinguts per addictes, la qual cosa no excloïa, és clar, les pugnes entre faccions d’orígens diferents. La importància dels orígens, però, disminuïa, i des del 1954 els consistoris es van anar obrint a individus formats en el Frente de Juventudes, el SEU o el Sindicat Vertical, amb posterioritat a la Guerra Civil. Aquest rejoveniment coincidí, en part, amb l’augment de la presència d’assalariats: funcionaris, empleats, professors, menestrals, alguns obrers o jornalers… Ara bé, per damunt de qualsevol clivatge, els denominadors comuns continuaven sent la mediocritat, la ineptitud i la submissió. Si s’ha de creure el governador barceloní Felipe Acedo, entre els disset falangistes que, el 1954, aspiraven a ser regidors de la capital, “sólo uno tenía las condiciones de conjunto que permitían otorgarle la confianza de representar cumplidamente a la Organización”; segons el mateix i qualificat testimoni, “la despreocupación, el absentismo, cuando no el chanchullo” caracteritzaven la vida municipal en la seva demarcació.

Durant aquest període, la ciutat de Barcelona va conèixer dues etapes consistorials ben diferenciades. La primera, una de les més grises en la història d’aquest ajuntament, va estar presidida per l’alcalde Antoni M. Simarro (1951-57) i la nodriren, sobretot, buròcrates de l’aparell falangista. L’advocat Simarro, protegit del ministre Blas Pérez i envoltat de col·laboradors tan fidels com incompetents, no posseïa capacitat de liderat, i la seva manca de decisió i eficàcia davant els enormes dèficits infraestructurals de la metròpoli li valgueren un desprestigi i una impopularitat notòries. L’intent del governador de reforçar-lo amb la incorporació, el 1954, de nous regidors com ara Agustí de Semir i Rovira, Narcís de Carreras i Guiteras, Santiago Udina i Martorell o Joan Antoni Samaranch i Torelló fracassà, i des d’aleshores Acedo esdevingué un enemic jurat de l’alcalde.

El relleu de Simarro va arribar al març del 1957 en la persona del notari Josep Maria de Porcioles, veritable antítesi del seu antecessor. Hiperactiu, el seu dinamisme eclipsà aviat les altres autoritats civils del Principat i desbordà l’àmbit municipal per a adquirir una significació regional. De la forta càrrega política que Porcioles infongué a l’alcaldia, n’és un reflex l’Operación Cataluña, inspirada per ell i que culminà el 1960 amb la concessió de les tres “ces”: la Carta Municipal de Barcelona, la compilació del dret civil català i la transferència a la ciutat del castell de Montjuïc. Al mateix temps, i sempre amb l’eficaç suport de López i Rodó, l’alcalde procurà vincular a la seva gestió —i al règim— una nova burgesia financera, immobiliària i “managerial”, més agosarada que la burgesia tèxtil de tota la vida i impacient per beneficiar-se de les necessitats de creixement de la ciutat. De tota manera, l’apoteosi del porciolisme com a versió local, modernitzada i dúctil, del franquisme no arribà fins la dècada següent.

Les eleccions municipals i el terç familiar

Eleccions municipals pel terç familiar a la província de Barcelona. 1948-1957.

A partir del 1948, el règim convocà els ciutadans cada tres anys per elegir regidors. Es renovava la meitat del consistori, però només un terç dels renovats ho era per votació ciutadana. Els altres dos terços eren elegits per altres mètodes. Él cens, el constituïen els “mayores de veintiún años, o menores emancipados que hayan cumplido los dieciocho, varones o mujeres, inscritos en el Censo electoral de Cabezas de familia”. Això volgué dir, en la pràctica, que fins el 1966, només les dones vídues i algunes solteres podien votar, ja que a cada família només hi podia haver un cap, i aquest era per definició home. Els candidats havien de ser avalats per regidors, diputats provincials o procuradors a Corts, en exercici o ja cessats; requisit que eliminava en la pràctica els opositors. Però a més a més, tant per si fallava alguna cosa com per a evitar baralles internes entre franquistes, els alcaldes i el governador civil maniobraven per aconseguir que hi hagués tants candidats com regidors calia triar, i així se’ls podia proclamar elegits automàticament sense haver de votar. En el quadre es pot veure com només una minoria de municipis barcelonins utilitzaren les urnes en alguna ocasió.

Les eleccions sota el franquisme

Militància i actituds polítiques dels nous regidors. 1951-1960.

El sistema d’eleccions per terços funcionà durant molts anys a la perfecció per als interessos del règim. La pràctica totalitat dels regidors triats pel sistema de terços (familiar, sindical i corporatiu) eren políticament fidels al règim. L’única diferència entre ells en aquests anys fou la pertinença o no al partit únic; tal com es pot veure en el gràfic, fins molt avançat el règim a les poblacions urbanes eren majoria els afiliats. Si la fórmula aplicada a les eleccions familiars era restrictiva, la sindical encara ho era més: tant els candidats com els compromissaris que els havien de votar, teòricament en representació de tots els treballadors sindicats, eren seleccionats per les juntes sindicals que controlava la Falange. La del terç corporatiu —teòricament representatiu de les entitats i institucions ciutadanes— encara superava les anteriors, ja que la llista de candidats era pactada entre l’alcalde i el governador civil, que també es posaven d’acord sobre quins havien de ser elegits i quins anaven a la llista només per omplir. Votaven els regidors en exercici i gairebé sempre ho feien unànimement o de manera àmpliament majoritària pels candidats oficiosos, ja que no hi havia motius per a desafiar les autoritats que els permetien ser on eren.

El partit únic i els seus aparells

Falange Española Tradicionalista y de las JONS —púdicament rebatejada des del 1958 com a Movimiento Nacional— consumà, durant els anys cinquanta, el seu asserviment i la seva instrumentalització a mans del règim i de l’Estat franquistes. Encara que, el 1953, un primer —i últim— congrés del partit únic insistís que “la Falange sigue constituyendo el núcleo de la unidad del pueblo español, de su insobornable dignidad y de su sentido nacional de independencia…”, s’ajustaven molt més a la realitat els judicis del general Franco Salgado-Araujo, cosí i secretari del Caudillo: “El Movimiento se ha convertido en una nube de funcionarios con puesto oficial del Estado, de la província, de los sindicatos. Un sinfín de burócratas con un sinfín de sueldos. (…) Movimiento, sindicatos, Falange y demás tinglados políticos no han arraigado en el país después de diecinueve años del Alzamiento; es triste consignarlo, pero es la pura verdad”.

Políticament cada cop més a la defensiva, la FET y de las JONS es configurà com una realitat dual: d’una banda, milers d’afiliats que hi mantenien una tènue relació administrativa, ja quasi sense significat ideològic; de l’altra, un petit nucli militant, nacionalsindicalista, incrustat en l’estructura orgànica del partit, propens a la intriga i sempre descontent de la quota de poder que li havia estat atorgada. La concreció de tot això a la Barcelona del 1951, per exemple, va donar lloc, segons diversos informes oficials i oficiosos, a un clima de fossilització i de fracàs, “una organización funcionarista, artificiosa, fría, bien distinta a la tensa y poética de los tiempos difíciles” a la capital, i una implantació molt precària i sense cap vitalitat a les comarques. El 1957, el jerarca sindical Vicente García Ribes era encara més categòric: “Falange no existe en Barcelona”.

Capçalera de carta de la “Guardia de Franco” de Sabadell, 1950.

Col·l. part. / G.S.

Es tracta, naturalment, d’una exageració, perquè a Barcelona, com arreu, subsistien les jefaturas provincials i locals —aquestes, en alguns municipis, encara dissociades de l’alcaldia— i uns consejos provinciales del Movimiento curulls de càrrecs altisonants, i continuaven operant el Servicio de Información de la FET y de las JONS a manera de policia paral·lela al servei dels governadors civils; també les camises blaves de la vieja guardia i de la guardia de Franco, igual com la seva retòrica, restaven omnipresents en tota mena d’actes i commemoracions polítiques, i els seus membres més ultrancers protagonitzaven ocasionals episodis d’agressivitat antimonàrquica… Tot plegat, però, constituïa un simple serrell del règim, sense cap autonomia efectiva.

En qualsevol cas, la presència social del partit únic es vehiculava menys a través de la Falange estricta que per mitjà de les seves organitzacions especialitzades i de la premsa pròpia. El Movimiento posseïa a l’àrea catalana deu diaris —com ara “Información” d’Alacant, “La Mañana” de Lleida, “Mediterráneo” de Castelló i “Balears” de Palma— i desenes de revistes de periodicitat diversa. Era, en general, una premsa servil i provinciana, d’un oficialisme embafador, dirigida per periodistes funcionaris, de carrera itinerant i sense arrelament al país: entre els sis directors de “Los Sitios” de Girona (1943-76), per exemple, no n’hi va haver cap de català.

Revisant els entrepans a l’Estació de França abans d’anar a una concentració, C.Pérez de Rozas. Barcelona, anys cinquanta.

ANC-Fons “Solidaridad Nacional” / G.S.

Un altre dels pocs signes de vida pública del Movimiento era el Frente de Juventudes. Aquest organisme constituït el 1940 com a eina de socialització dels valors del règim entre les noves generacions presentava, en la seva segona dècada, fortes tendències cap a l’immobilisme i l’ordenancisme, afavorides per una estructura jeràrquica de tipus militar. Si en determinades zones era encara una via de promoció social (beques, viatges, llocs de treball…), a Catalunya els delegados provinciales i els oficiales instructores eren gairebé sempre forans, i el Frente reculà davant la insuperable competència de l’escoltisme catòlic. De manera general, la capacitat d’enquadrament o, almenys, de control de nens i nois disminuí; i és que —segons escrivia Dionisio Ridruejo i Jiménez el 1956— “la juventud se le ha ido a la organización oficial de las manos: los propios cuadros del Frente de Juventudes rezuman inquietud, hipercrítica, descontento”.

Formación del Espíritu Nacional, A. Rodrigo Sospedra, València, 1957.

Col·l. part. / G.S.

Aquest malestar s’havia exterioritzat, el 1955, en certes vel·leïtats revolucionàries i antiborbòniques dels cadells falangistes, que provocaren com a reacció un viratge més tècnic i menys feixista en la cúpula del Frente, que accentuà així la desil·lusió dels quadres i militants sincerament joseantonianos. Durant la segona meitat dels cinquanta, el Frente no va tenir gaire més trumfos que la Formación del Espíritu Nacional —assignatura obligatòria en tot el sistema educatiu— i els campaments; uns campaments de finalitat adoctrinadora, però pels quals passava una part molt petita de la població juvenil masculina: el 2% a la província de Girona i l’1% a la de Barcelona. S’explica, així, que l’atmosfera de portes endins fos de crisi, de declivi irreversible; un oficial instructor destinat a Vilafranca del Penedès ho reflectia amargament, el 1958: “Entre los Mandos de Juventudes no predomina el afán de servir, la grandeza de darse a algo, sino el afán de enchufe, el deseo de servirse de (…). Somos unos fracasados”. I és que, ¿com podia un règim basat en la desmobilització i la despolitització conrear amb eficàcia la politització i la mobilització de les joventuts?

I, mentre un SEU burocratitzat començava a ser objecte de l’entrisme tàctic de certs estudiants inquiets o crítics, la Sección Femenina llanguia, víctima de l’anquilosi i la perplexitat ideològiques. Tingudes encara per guardianes de les virtuts oficials —“la abnegación, la elevación cultural y moral de la mujer, la austeridad en las costumbres, la defensa del hogar…”—, les dones falangistes patien un aïllament social creixent i una pobresa de mitjans que les feien sentir-se abandonades pel règim. Tenien, és clar, una incidència —cada cop més rutinària— en l’ensenyament, i controlaven el Servei Social —un tràmit enutjós i impopular—, però la resta del seu paper públic se circumscrivia a les esferes assistencial i folklòrica (a través dels coros y danzas).

Per bé que no formava part de la FET y de las JONS, també fou un peó polític del règim el moviment “carlesoctavista”, aquella facció franquista del tradicionalisme sorgida, el 1943, al voltant de l’arxiduc Caries d’Habsburg-Lorena i Borbó i sota el padrinatge d’Esteban Bilbao i Antonio Iturmendi, amb la doble finalitat de pressionar els monàrquics joanistes i de dividir els carlins. Després d’haver gaudit de suport governatiu i d’alguna influència al diari “El Correo Catalán”, aquest grup —essencialment barceloní— deixà d’interessar a la dictadura ja al final dels anys quaranta, i sofrí la pèrdua del seu pretendent, el titular Carles VIII, mort a Barcelona el 1953. La resta del carlisme català, tot i que dividida entre “xavieristes” i “sivattistes”, s’havia desmarcat definitivament del franquisme.

Adolfo Rincón de Arellano

A. Rincón de Arellano a l’inici dels anys cinquanta,

Col·l. part. / M.G.

Adolfo Rincón de Arellano, falangista valencià, esdevingué el 1939 el primer cap provincial de FET y de las JONS de València, càrrec en el qual es mantingué fins el 1943, en què passà a presidir la Diputació. En aquest període fou impulsor de l’entesa amb antics militants de la Dreta Regional Valenciana. Fou procurador a Corts com a conseller nacional de FET y de la JONS (1943, 1958-61 i 1973-77), com a president de la Diputació (1943-46) i com a alcalde de València (1961-69). Ocupant el càrrec d’alcalde (1958-69), tingué un paper similar al desenvolupat per José M. de Porcioles a Barcelona: grans projectes urbanístics (Plan Sur) acompanyats d’una forta especulació i d’inversions, sumptuaris els uns i desencertades les altres, que portaren a un deute creixent (dos mil milions el 1969).

Les actituds socials davant la dictadura

“La huelga del año 51, concretamente la de tranvías, fue la expresión de un clima de insatisfacción general”, afirmà a posteriori el governador Acedo Colunga. Per la seva banda, un altre conspicu franquista —l’alcalde de Sabadell, Josep Maria Marcet— ha deixat escrit que la crisi barcelonina dels anys 1956-57 “reflejaba el descontento y angustia de la población”. En un informe tramès aleshores al Caudillo, Marcet precisava: “Esta manifestación, tan general y unánime, no ha sido una manifestación de comunismo, de monarquismo, de separatismo, de democracia ni de ningún otro matiz concreto; no ha sido una subversión revolucionaria. Pero sí ha sido una reacción de sentimientos heridos, principalmente por razones económicas y de carestía de vida, mezcladas con un desengaño y desilusión de la política que se sigue y alimentadas por un conjunto de circunstancias adversas que el Régimen no ha valorado suficientemente…”.

¿Hem de deduir d’aquests testimonis que la societat catalana tenia, durant els anys cinquanta, una actitud d’hostilitat generalitzada envers el franquisme? Certament, no. La identificació ideològica amb el règim era força minoritària, i la sensació d’abandonament o de discriminació per part de Madrid es trobava molt estesa, però això no privava amplis sectors de les classes altes i mitjanes d’acomodar-se a la dictadura i de continuar preferint “la pau i l’ordre” a la llibertat i al respecte de la pròpia identitat nacional.

Aquest fou el cas, per exemple, de la burgesia tradicional del Principat, encara fonamentalment tèxtil. Els Valls, Taberner, Bertrand-Serra, Viladomiu, Fabra, Bultó, Juncadella i Roca Umbert, entre d’altres, es mostraven econòmicament queixosos i políticament freds cap al règim, però s’adaptaren perfectament a les circumstàncies i assumiren sense escrúpols la necessitat d’entendre’s amb el poder, aprofitant les oportunitats especulatives de l’autarquia i els avantatges laborals derivats de la desfeta popular. A les reunions del Consorci d’Industrials Tèxtils Cotoners (CITA) es parlava en català i fins s’hi podien fer al·lusions despectives a Franco; això no obstant, aquell grup social, refractari a qualsevol compromís antifranquista, gens interessat en la represa cultural catalana, estava resolt a no córrer cap risc: més val Caudillo conegut…

És cert que, cap al final de la dècada, es manifestaren els primers símptomes d’un relleu generacional i d’un canvi d’estil en el si de la burgesia. Des del 1958 començà a funcionar a Barcelona el Cercle d’Economia, un nucli de joves empresaris (Carles Ferrer i Salat, Joan Mas i Cantí, Artur Suqué i Puig, Josep Vilarasau…) amb inquietuds socials i intel·lectuals que es podrien qualificar de neocapitalistes, i desitjosos d’establir lligams més tècnics i menys polititzats amb l’administració. Al mateix temps, sota l’influx de catedràtics com Fabià Estapé i Rodríguez o Jaume Vicens i Vives, el Cercle es convertí en un punt de trobada entre aquest nou empresariat i la primera fornada d’economistes sortits de la universitat.

D’altra banda, les mutacions en la política econòmica —de camí cap a la plena liberalització— afavoriren l’emergència, al costat o per davant dels vells cotoners, d’uns altres burgesos més temptats per la banca i la construcció, més vinculats a la metal·lúrgia o al sector químic, més financers o gestors que no pas fabricants. Es tractava, per exemple, d’un Jaume Castell Lastortras o d’un Josep Maria Figueras i Bassols, que constituïren ben aviat el brou de cultiu socioeconòmic del porciolisme.

Convé recordar, també, que els fills de les diverses burgesies, els estudiants universitaris que ja no havien patit la Guerra Civil, començaren a constituir-se en un focus crític i fins contestatari; foren els primers privilegiats que es revoltaren contra el sistema franquista. Es tractava d’un col·lectiu reduït i de creixement lent —la Universitat de València passà de 2 500 alumnes el 1944 a 2 800 el 1954, la de Barcelona de 5 821 a 7 969 en el mateix període—, però l’impacte de les seves mobilitzacions explica que el 1959, en inaugurar el Valle de los Caídos, el mateix Franco alertés contra “la anti España [que] pretende envenenar y avivar de nuevo la innata curiosidad y el afán de novedades de la juventud”, amb la complicitat de “los malos educadores de las nuevas generaciones”.

Pel que fa a les classes mitjanes catòliques i benpensants —la petita burgesia laica i republicana havia quedat devastada per l’exili i la repressió—, durant aquesta dècada començaren a superar el trauma de la persecució social i religiosa de la Guerra Civil, cosa que afavorí el redescobriment de la catalanitat i la presa de distància respecte del règim. Amb lleus matisacions, l’episcopat va continuar sent addicte i foraster, si bé el “popularcatolicisme valencià” d’un Marcelino Olaechea, per exemple, desagradava al Caudillo“algunos prelados tratan de congraciarse con el pueblo atacando al gobierno y diciendo que los jornales son bajos”—, i, fins i tot, el discret bisbe de Barcelona, Gregorio Modrego, era acusat pels franquistes de tebi. En qualsevol cas, despuntaven en el si de l’Església corrents diversificadors i actituds crítiques, s’afeblí la submissió dels fidels a la jerarquia i, per tant, es difuminava l’anterior identificació dels catòlics, en bloc, amb la dictadura.

Per a aquesta, l’aspecte potser més inquietant del deseiximent d’un cert catolicisme mesocràtic català era l’eficaç competència que les organitzacions d’inspiració confessional (Acción Católica, minyons de muntanya, grups parroquials…) feien a les estructures del Movimiento en la captació i l’enquadrament de joves i estudiants, entre els quals propagaven, a més, una sensibilitat poc o molt catalanista. La rivalitat que se’n derivà, i la por d’estar perdent el futur, expliquen la paranoia que va recórrer el sistema de dalt a baix; des de Franco —que el 1957 afirmava que “en Barcelona hay bastante clero separatista y enemigo del régimen, que sin duda contribuirá a otra campaña de desasosiego y pesimismo”—, passant per les escaramusses entre el governador Acedo i l’abat de Montserrat, Aureli María Escarré i Jané, fins a l’afany dels falangistes de base a denunciar que aquest o aquell capellà “es acérrimo catalanista [i] de no atajarse sus actividades puede ser un peligro político para la población”.

Entre les classes treballadores, especialment a les zones urbanes, l’antifranquisme era un estat d’esperit latent que, tret d’exterioritzacions multitudinàries però efímeres —a Barcelona el 1951 i el 1957…—, s’expressava només, dins l’àmbit segur de la família, els companys de feina o els veïns del barri, en una incredulitat sistemàtica davant l’allau de propaganda triomfalista provinent del règim —la que destil·laven, per exemple, el No-Do i el parte radiofònic—, en el boicot a la pràctica religiosa —últim reducte del vell anticlericalisme— i en el menyspreu i el sarcasme envers els estaments oficials i els organismes públics, que eren associats sempre amb la incompetència, la corrupció i l’arbitrarietat.

Més enllà d’aquesta mena de resistència psicològica, el panorama reivindicatiu dels obrers catalans es caracteritzà per l’estancament, amb signes de renovació a la segona meitat de la dècada. Prevalgueren les formes de lluita soterrades (queixes verbals o escrites, petits boicots, aturs de poques hores…) al voltant de demandes estrictament salarials o laborals, sense cercar la confrontació amb la dictadura. Les vagues —excepcionals i silenciades— eren espontànies, o promogudes des dels intersticis de la CNS, ja que a partir del 1954, en les grans i mitjanes empreses, es registrà una penetració creixent de treballadors representatius en les estructures del sindicat vertical.

Aldarulls a Barcelona durant la vaga de tramvies, primavera del 1951.

Col·l. part. / G.S.

Una breu cronologia dels principals conflictes del període ha d’incloure, després de l’extraordinari esclat vaguístic del març del 1951 a l’àrea barcelonina, vagues en empreses concretes, tèxtils i metal·lúrgiques, al Barcelonès, el Vallès Occidental, el Maresme i el Garraf, els anys 1952-53, i també a la Paperera de la Malva-rosa, a València, el 1955. L’any següent marcà un tombant: la disposició defensiva de les lluites anteriors deixà pas a una major gosadia, a una confiança nova en les pròpies forces. Pel març-abril del 1956, una onada vaguística de clares connotacions econòmiques afectà, a Barcelona, les fàbriques més emblemàtiques del tèxtil (Fabra i Coats, la Seda, l’Espanya Industrial…) i del metall (la Maquinista, Pegaso, Hispano Olivetti…), sector aquest últim que s’erigí des d’aleshores en avantguarda de l’obrerisme local.

El procés de maduració avançà el 1958, quan ja es lligaren les reivindicacions salarials i la protesta política. El 25 de març, a Barcelona, fins a 60 000 treballadors participaren en una aturada força organitzada i unitària entre els grups clandestins, contra la congelació dels sous, però també en solidaritat amb els minaires d’Astúries; la repressió policíaca i laboral fou molt dura, i així i tot l’exemple va estendre’s a algunes grans empreses valencianes: la Paperera, Macosa, Alts Forns del Mediterrani a Sagunt, Segarra a la Vall d’Uixó… En canvi, les convocatòries purament polítiques, deslligades de les condicions de treball, trobaven encara molt poc ressò: la Jornada de Reconciliación Nacional promoguda pels comunistes el 5 de maig de 1958 només es va fer sentir en alguns punts del País Valencià, i la Huelga Nacional Pacífica del 18 de juny de 1959 —una altra iniciativa del PCE-PSUC— resultà un fracàs rotund arreu.

Convé afegir que, pel que se sap, la situació a les Illes durant aquesta etapa era de quietud gairebé total. Com ha escrit Llorenç Capellà, “la industrialització de Mallorca (1954-70), realitzada en breu termini de temps i amb uns beneficis quantiosos, a penes va produir enfrontaments laborals”; a tot estirar, alguns conflictes a la vidrieria Can Llofriu i a Dragados y Construcciones, de Palma.

Per les característiques ja apuntades de semiespontaneïtat i d’escassa politització, les lluites obreres dels anys cinquanta tenien poc a veure amb un sindicalisme clandestí (UGT, CNT, Oposició Sindical Obrera —OSO—) feble, molt ideològic i que concentrava els seus esforços a sobreviure. Totalment desarticulada al País Valencià i a les Illes, la UGT intentà la seva reconstrucció a Catalunya, des del 1950, sota el doble impuls del Moviment Socialista de Catalunya (MSC) i de la insignificant Federació Catalana del PSOE, i també en relació amb l’exili de Tolosa, si bé només a partir del 1957 va aconseguir tenir alguna presència en sectors com la banca, el metall o les arts gràfiques. Pel que fa a la CNT, malgrat que València i Catalunya n’eren els últims reductes, la intensa repressió del final dels anys quaranta trossejà i encongí l’organització, i li ocasionà un declivi sindical inexorable. Naturalment, restaren nuclis de militants a Barcelona (al sector d’espectacles, al ram fabril i tèxtil, a la construcció), a Mataró, Terrassa i alguna altra ciutat; la CNT encara era capaç de convocar una vaga general el primer de maig del 1951 i d’editar fulls de propaganda esporàdics, però les successives caigudes de dirigents a la capital catalana el 1951, el 1952 i el 1953 —en aquesta última fou empresonat el secretari general, Cipriano Damiano— provocaren un desmantellament orgànic que es prolongà fins a la dècada següent. Incapaces, en definitiva, d’adaptar-se a les noves característiques d’una classe obrera acrescuda i rejovenida per les migracions interiors, les centrals històriques (CNT i UGT) van quedar reduïdes a una posició testimonial.

“Páginas”, revista de la Congregación de empleados y trabajadores, Barcelona, maig-juny del 1952.

AF/AHC

També els comunistes constituïren, des del principi de la dècada, el seu propi front laboral, l’OSO, que volien compatible amb la participació de militants o gent propera en les eleccions sindicals (1950, 1954, 1957…) fins a “aconseguir la transformació de la CNS en la central sindical única, de classe, de tots els treballadors”, segons manifestava Gregori López i Raimundo a “Treball”, el 1956. L’OSO aplegà un nombre molt restringit d’activistes dedicats a l’agitació i la propaganda, però, malgrat la seva escassa eficàcia, el dilema entre clandestinisme i infiltració trigà anys a ser resolt. Encara el 1960, el PCE i el PSUC dubtaven entre impulsar el fenomen de les comissions d’obrers sorgides als centres de treball al voltant de reivindicacions concretes, o bé reforçar l’OSO com a braç sindical del partit.

En qualsevol cas, l’element més nou dins l’obrerisme català d’aquesta etapa fou l’aparició d’un fort corrent catòlic. Imbuïts d’un sentit de la indignació moral davant les desigualtats econòmiques, i sota la influència d’una nova generació de sacerdots amb inquietuds socials, joves treballadors cristians van anar convertint organitzacions concebudes per l’Església com a instrument de catequesi obrera —la Germandat Obrera d’Acció Catòlica (HOAC), la Joventut Obrera Catòlica (JOC)— en eines de denúncia de les contradiccions del règim, de conscienciació i, finalment, de reivindicació. Així, l’HOAC i la JOC esdevingueren una mena de semisindicats dotats de revistes i butlletins no sotmesos a la censura governativa —”Tú”, “Juventud Obrera”, “Siembra”, “Forja” a València…—, que podien convocar a un Primer de Maig “contra l’egoisme, l’explotació i la immoralitat” (Girona, 1958) i que tenien la capacitat de promoure cursets de formació de militants, reunions de debat o reflexió i assemblees multitudinàries sense incórrer en delicte.

El fet de ser l’única possibilitat d’articular una certa autoorganització obrera no clandestina, i la penetració decidida d’“hoacistes” i “jocistes” en el Sindicat Vertical a través de les eleccions d’enllaços i jurats, van atreure cap a aquests moviments apostòlics molts obrers no especialment devots, que donaren a la JOC i l’HOAC un caràcter cada cop més obert i pluralista. El 1959, la JOC tenia, només a l’arxidiòcesi de València, cinquanta-sis equips de militants, i al Principat hi havia seccions jocistes a tots els barris populars de Barcelona i a Mataró, Cornellà, Vilanova, Vilafranca, Terrassa, Sabadell i altres poblacions. Al mateix temps, però, l’obrerisme confessional basculà cap a l’oposició política i es preparà per a ser un gran focus de militants de l’esquerra antifranquista dels anys seixanta.

En conclusió, i com ha apuntat Josep Fontana, els anys 1959-60 va tenir lloc un canvi d’etapa. Eclipsats ugetistes i cenatistes, el nou moviment obrer es basà en l’aliança tàcita entre catòlics i comunistes. Fou un moviment pragmàtic, possibilista, inserit a les empreses i resolt a treure tot el suc de la llei de convenis col·lectius del 1958.

La travessa del desert de l’oposició política

“Terra Lliure”, núm. 8, butlletí de la CNT editat a Tolosa, octubre del 1951.

Col·l. R. Surroca / G.S.

Esvaïda qualsevol esperança d’una desestabilització de la dictadura des de l’exterior, i exercint aquesta un implacable domini a l’interior, les forces antifranquistes van haver d’emprendre, des del 1950, una dura reconversió de tàctiques i d’estratègies, un canvi de discursos i de mètodes que va tenir el primer reflex en l’abandó de l’activitat guerrillera per part dels qui n’havien estat els més sistemàtics impulsors, els comunistes. Els vint-i-sis supervivents de l’Agrupación Guerrillera de Levante van ser evacuats a l’estiu del 1952, i des d’aleshores la resistència armada es reduí al maquis urbà de signe llibertari, però mancat ja del suport orgànic de la CNT, que personificaren a Catalunya Josep Lluís i Facerias i Quico Sabaté (Francesc Sabaté i Llopart) fins a les seves respectives morts violentes, el 1957 i el 1960.

Cal advertir, d’altra banda, que el panorama opositor era molt diferent en els diversos territoris catalans. Així, a Mallorca, els efectes combinats de la repressió —caiguda massiva de militants del PCE el 1948—, el desànim i l’aïllament van provocar la virtual desaparició dels grups clandestins, de manera que, segons David Ginard, “durant els anys cinquanta l’antifranquisme quedà reduït a petits nuclis amb un nivell molt baix d’activitat”; la seva reconstrucció sobre noves bases va haver d’esperar fins a la dècada següent.

Al País Valencià, en canvi, els dos partits obrers tradicionals aconseguiren mantenir una certa continuïtat organitzativa. Els comunistes, malgrat les escomeses policíaques del 1948, el 1956 i el 1957, entre d’altres, foren presents en municipis industrials com València, Alcoi, el port de Sagunt, Foios o Manises. Pel que fa al PSOE, amb una estructura molt feble, la seva activitat fonamental consistí a socórrer els companys empresonats, que eren quinze el 1955. Cap al 1959 començà a despuntar, en ambients juvenils i universitaris, un nou socialisme, intel·lectual i valencianista, que donà lloc a la fundació, el 1960, del Partit Socialista Valencià (PSV).

Cadàver de F. Sabater a Sant Celoni, C.Pérez de Rozas, 5-1-1960.

AF/AHC

Centrant ara l’anàlisi en el Principat, aquella reconversió forçosa que abans s’esmentava tingué sobre la major part de les esquerres històriques —les que continuaven ancorades al 1939 o al 1936, les que tenien el centre de gravetat a l’exili, les que encara somiaven en capgirar el resultat de la Guerra Civil— uns efectes devastadors. En la seva dimensió extrasindical, la CNT a l’interior —predominantment “política” i, per tant, excomunicada pels dirigents puristes de Tolosa, que encapçalaven el Secretariat Intercontinental— estava en ruïnes. Fins i tot algú tan poc vulnerable al desànim com el guerriller Quico Sabaté ho reconegué, en un informe datat el 1955: “si la falta de Organización es casi total en Barcelona, podemos decir que en su provincia lo que existe es una desorganización completa”. El Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), afectat també per les discòrdies exili-interior, quedà esborrat de Catalunya arran de la detenció d’una quinzena de quadres i militants, al maig del 1952. Desarticulada per complet, Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) era un petit nucli de coneguts que conspiraven sense cap base al darrere, tènuement relacionats amb la superestructura del partit a França, mentre aquesta es dedicava quasi en exclusiva a les querelles internes i a la política de saló. D’altra banda, la temptativa “legitimista” de Joan Comorera i Soler de reconstruir a l’interior de Catalunya, des del 1951, un PSUC genuí, independent del PCE, amb personalitat i línia política pròpies, acabà amb la seva detenció i el seu empresonament, el 1954.

Joan Comorera

J. Comorera, detingut, 1954.

ANC-Fons “Solidaridad Nacional”

Joan Comorera va ser una de les personalitats més destacades i més polèmiques de l’esquerra catalana. Fou des del 1933 dirigent de la Unió Socialista de Catalunya i el 1934 fou nomenat conseller d’Agricultura i Economia dins del govern presidit per Lluís Companys. Detingut com a conseqüència dels fets d’Octubre del 1934, el 1936 fou diputat pel Front d’Esquerres i més tard, primer secretari general del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Tingué un destacat protagonisme durant tota la Guerra Civil, etapa en la qual formà part del govern de la Generalitat. Exiliat primer a Moscou (1939) i després a Mèxic (1940-45), tornà a França el 1945. Al setembre del 1949, com a conseqüència d’una posició més independent del PSUC respecte del Partit Comunista d’Espanya, Comorera, tot i que era un ardent estalinista, fou cessat del càrrec de secretari general i finalment expulsat del partit. No acceptà aquesta situació i tractà d’assolir el control del PSUC tant a l’exili com a l’interior. Per això, pel gener del 1951 entrà clandestinament a Catalunya, però finalment fou detingut per la policia franquista el 1954. Fou condemnat a 30 anys de presó per un consell de guerra i morí, el 1958, al penal de Burgos a causa d’una bronquitis asmàtica.

També en el camp del nacionalisme, aquesta va ser una etapa de mutacions importants, poc visibles a curt termini però carregades de conseqüències futures. Si Unió Democràtica de Catalunya (UDC), sota la direcció de Miquel Coll i Alentorn, Joan Baptista Roca i Caball, Pau Romeva i Ferrer…, havia refet una certa vida orgànica, en canvi el Front Nacional de Catalunya (FNC), en crisi des del 1950 per fallida dels seus objectius polítics, passà la dècada en estat d’hibernació, reclòs sobre si mateix, nodrit tan sols per la premsa clandestina que li arribava de l’altre costat dels Pirineus.

Al mateix temps, i molt lluny dels referents polítics dels anys trenta, es va anar configurant un nou catalanisme. En foren la primera matèria els joves sortits de la universitat, empresaris o professionals incipients, de famílies catòliques que el 1939 s’havien sentit vencedores, abans de prendre lentament consciència de la contradicció insalvable entre la identitat catalana i el franquisme, o entre aquest i qualsevol sentit de la justícia social. El motlle que els donà forma col·lectiva fou el CC (Catòlics Catalans) —sigla implícita de Crist i Catalunya—, una estructura sorgida els anys 1954-55 que va reunir quadres directius de diversos moviments apostòlics (les Congregacions Marianes, Virtèlia, l’escoltisme, l’Acció Catòlica, els Lluïsos de Gràcia, Pax Christi, l’Acadèmia de la Llengua Catalana…); tots plegats, amb les benediccions de l’abat Escarré i sota la inspiració ideològica prevalent de Raimon Galí i Herrera, que els impregnà d’un fort espiritualisme i d’un considerable elitisme.

Full volant contra L. de Galinsoga, 1959.

Col·l. R. Surroca / G.S.

Dirigit, entre altres, per Frederic Roda i Ventura, Xavier Muñoz, Jordi Pujol i Soley i Jaume Nualart i Maymí, el CC funcionà, durant els primers quatre o cinc anys, com un moviment escola, com un nucli molt compacte de debat, de reflexió i de sensibilització catalanista i social, decididament confessional i reticent davant les formulacions massa polítiques. Amb l’afer Galinsoga del 1959-60, el CC —o la seva gent— passà ja de la tasca conscienciadora i la formació de quadres a l’agitació i l’activisme de carrer. Pocs mesos després, els fets del Palau de la Música i el consell de guerra contra Jordi Pujol marcaren l’enfrontament públic d’aquest grup amb la dictadura, i foren també el pròleg de la seva fractura interna.

Enmig d’aquest paisatge d’antigues sigles en declivi, i de nous corrents opositors encara en gestació, el PSUC va encarnar la figura de gegant de l’antifranquisme. Jugaven a favor seu la fèrria disciplina, l’estricte centralisme organitzatiu i la mística militant propis d’un partit comunista encara en plena era estalinista; també, una dura adaptació a la clandestinitat (el preu en foren les escomeses policíaques dels anys 1951, 1956, 1957, 1958, 1959…) i un suport moral i material exterior sense parió possible; cal pensar, per exemple, en el paper orientador i prestigiador de les emissions de Radio España Independiente, la Pirenaica, que permetien mantenir el contacte amb militants i simpatitzants aïllats, sense córrer cap risc.

Acte del XVI Aniversari del PSUC celebrat a l’exili, 1952.

ANC-Fons PSUC / J.F.

Tot això, combinat amb les condicions històriques, socials i geogràfiques de Catalunya —la insòlita unificació del 1936, la riuada immigratòria, que contenia no pocs comunistes, la proximitat de la frontera francesa, etc.—, explica que, a Barcelona, la presència d’aquest partit dins l’àmbit laboral creixés en nombre i en prestigi, amb milers d’exemplars de “Treball” distribuïts mensualment a les fàbriques; que, a Terrassa o a Sabadell, es consolidessin importants nuclis de militància obrera; que, a les comarques gironines, el PSUC es reconstruís des del 1952, i que a la ciutat de Tarragona fos l’únic partit present, amb un total de cinquanta membres.

La tardor del 1956, a França i de manera clandestina, va tenir lloc el I Congrés del PSUC, que consagrà l’ascens dels dirigents de l’interior en detriment dels líders exiliats —Gregori López i Raimundo fou elegit secretari general de facto, i Josep Moix i Regàs en detingué el títol formal— i confirmà, al mateix temps, la dependència dels comunistes catalans respecte del PCE. En qualsevol cas, els efectes de la desestalinització també arribaren al PSUC: si, el 1951, aquest s’havia volgut atribuir el mèrit únic de la vaga de tramvies, al final de la dècada atenuà el seu exclusivisme antifranquista, emfatitzà la pluralitat de l’oposició i el paper del catalanisme cultural i dels estudiants, tendí ponts cap als sectors catòlics i féu solemne professió de fe democràtica. Penetrant amb força a la universitat i a la CNS, i pugnant per sortir de l’aïllament polític, el PSUC es trobà així, malgrat el fracàs de les jornades de lluita del 1958 i el 1959, en bones condicions per a fer, durant els anys seixanta, el gran salt endavant.

Carta de militant del Moviment Socialista de Catalunya, anys cinquanta.

FRC / G.S.

L’MSC fou l’altra opció d’esquerres que aconseguí sobreviure a la travessa del desert, mantenint un difícil equilibri entre l’interior i l’exili. El seu va ser, en la pràctica, un socialisme de classe mitjana, d’estudiants i professionals amb un feble component obrer, i en la teoria una socialdemocràcia europeista i anticomunista que Josep Pallach i Carolà definí des de Perpinyà, el 1953, com “la força política potencialment important de Catalunya”. L’MSC va procurar mantenir relacions fraternals amb el PSOE de Tolosa, malgrat els poderosos recels anticatalanistes d’aquest, i va apostar també per l’entrisme sindical. Dins del Principat, aquestes ambicions quedaren relativitzades per la modèstia dels efectius i per la caiguda, el 1953, del secretari general, Ramon Porqueras, i d’altres nou militants. Més endavant, la inclinació dels homes de l’interior (Joan Reventós, Francesc Casares…) a col·laborar amb el PSUC desagradà a la direcció de França, però la detenció, al novembre del 1958, dels dos esmentats i de catorze membres més del partit congelà momentàniament la discrepància, i deixà l’MSC fora de joc per un temps.

Fou coincidint amb aquest eclipsi que començà a dibuixar-se, de la confluència entre estudiants —cristians o no— en ràpid procés de marxistització i joves obrers catòlics amb inquietuds, la versió local de la “nova esquerra” que també despuntava a Europa. El primer fruit organitzatiu d’aquest procés es va denominar, significativament, Nova Esquerra Universitària (1958), i l’any següent ja va néixer l’Associació Democràtica Popular de Catalunya, germen del futur Front Obrer de Catalunya (FOC) i exponent d’un socialisme revolucionari que criticava igual el PSUC i l’MSC.

Comptat i debatut, l’antifranquisme conegué, durant els cinquanta, els seus anys més obscurs, més mancats de perspectives de victòria. Dividida per vells greuges i pels efectes de la guerra freda, anquilosada a l’exili i molt feble a la Península, l’oposició no representà en cap moment una amenaça global contra el règim. Foren necessaris els efectes econòmics i socials de l’estabilització i del desarrollo, les noves mentalitats i els nous valors de la dècada següent perquè les forces democràtiques poguessin anar bastint una alternativa política versemblant a la dictadura.