Josep Maria de Porcioles i el porciolisme

El governador civil Felipe Acedo Colunga havia arribat a Barcelona el 1951 amb la idea de renovar la vida política provincial, encarcarada a causa de l’estretor i del sectarisme dels nuclis de suport al règim que s’havien enquistat tant en la Falange Española Tradicionalista y de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista (FET y de las JONS) com en l’aparell governatiu-administratiu (ajuntaments, diputació i govern civil). Però en el cas de l’ajuntament de Barcelona, l’oportunitat de remodelar-lo amb persones formades a l’entorn dels centres d’influència de la vella burgesia regionalista, més o menys reciclats en fidels franquistes, i amb homes nous sorgits de les files de les noves generacions de falangistes i de catolicointegristes o d’empresaris amb un perfil independent, es va anar endarrerint indefinidament. L’actitud, entre indolent i obstruccionista, de l’alcalde Antoni M. Simarro, protegit del ministre de la Governació Blas Pérez González, en fou la causa principal. Cessat aquest últim, Acedo es decidí a apadrinar la candidatura de Fèlix Escalas i Chamení com a nou alcalde de Barcelona. Aquest, exregionalista, governador general de Catalunya en l’època de suspensió de l’Estatut (1935-36) i aleshores president de la Cambra de Comerç de Barcelona, responia perfectament al perfil del model defensat per Acedo. Però el governador hagué de retirar-se davant el nomenament vingut de Madrid, el 1957, de Josep Maria de Porcioles i Colomer com a nou alcalde.

Josep Maria de Porcioles era també un antic quadre regionalista, però durant la guerra havia seguit la via falangista d’integració al règim com a secretari de l’Auxilio Social a Lleida. Allí fou també president de la Diputació (1940-43), passant després, de la mà del ministre Eduard Aunós i Pérez, a director general de Registres i Notaries (1943-45). Retornat de Madrid, s’instal·là com a notari a Barcelona i es vinculà àmpliament al naixent negoci immobiliari, entre d’altres. Laureà López i Rodó, correligionari seu a l’Acción Católica i a l’Opus Dei, fou el seu valedor per al càrrec. López i Rodó era, des del 1956, secretari general tècnic de la presidència del govern a l’ombra de Luis Carrero Blanco, i entre ambdós concertaren una operació política centrada en Porcioles, per tal de reemplaçar el caràcter d’enllaç Catalunya-Madrid que sempre s’havia donat a la presència al govern de ministres catalans (Aunós, Demetrio Carceller i aleshores Pere Gual i Villalbí, després del refús de Miquel Mateu i Pla) per un home seu, directament instal·lat a Catalunya. Aquesta estratègia trencava la xarxa de relacions que Acedo havia anat dibuixant pacientment durant sis anys, de manera que el seu paper es va anar diluint davant la certesa que el nou alcalde tractava directament amb les altes esferes sense passar per ell. Acedo cessà en el càrrec el 1960, completament derrotat i abocat a llançar sobre Porcioles uns atacs virulentament anticatalanistes que no feren sinó reforçar el seu prestigi d’alcalde renovador i suposadament heterodox.

Porcioles va fer anul·lar les eleccions del 1957 per donar-se temps a redactar el projecte de Carta Municipal que li permetria en el futur prescindir al màxim dels governadors civils en la seva gestió. El nou disseny de l’administració municipal incrementava el nombre de regidors i creava la figura del regidor de districte, en un demagògic intent de plantejar el nou joc polític barceloní com un exercici de descentralització. En la pràctica, Porcioles extremà el seu control personal sobre el consistori; reduí el nombre de tinents d’alcalde a tres, marginalitzà el paper dels regidors i nomenà personalment els de districte en comptes de mantenir els que sortiren de les eleccions familiars des del 1960. A més, els serveis municipals passaren a ser dirigits per uns delegats que, amb caràcter funcionarial, nomenava i cessava personalment. Aquests delegats no havien de donar comptes de la seva actuació al plenari si no era per indicació expressa de l’alcalde. El conjunt de les ambicions polítiques de Porcioles va ser aprovat per Franco en un consell de ministres celebrat a Montjuïc el 1960: la concessió de la Carta Municipal —i, per tant, la possibilitat de tenir les mans lliures per a fer i desfer el govern de la ciutat a voluntat—, el traspàs del castell de Montjuïc —que fou cedit al municipi per l’exèrcit— i el permís per a l’edició de la compilació del dret civil català —exercici d’arqueologia jurídica amb el qual pretengué donar un vernís catalanista al seu mandat—. Porcioles consumava així el que s’anomenà la política de les tres “ces”: carta, castell i compilació.

Amb les mans lliures des del 1960, cessat ja Acedo, Porcioles va construir a poc a poc una xarxa d’interessos econòmics que abastaven la construcció, les finances i, més endavant, la premsa, i on progressivament es van anar acomodant les noves classes emergents de la burgesia barcelonina: consellers de bancs, caixes d’estalvis i societats financeres, directors de diaris, agents i registradors de la propietat, arquitectes, notaris, hotelers, i molts d’altres. Tots plegats formaven part del que s’ha anomenat la burgesia “managerial”, allunyats del vell esquema de la burgesia cotonerocatalanista, caracteritzada més aviat per la propietat efectiva de les indústries. Els nous burgesos eren homes de negocis amb interessos diversificats per la via de la propietat d’accions de múltiples empreses. Aquestes xarxes d’interessos foren les que van donar suport a Porcioles en la seva etapa daurada dels anys seixanta, durant la qual s’enriquiren a còpia de requalificacions de terrenys (com les dels camps de futbol de les Corts i de l’Europa), de la construcció d’infraestructures lligades a l’automòbil (aparcaments, com els de les places de Catalunya, la Gardunya o Castella, i cinturons de ronda, el primer dels quals, amb els carrers de Badal, del Brasil, la ronda del General Mitre i la Gran Via de Carles III) i l’accés privilegiat al crèdit oficial en qualsevol iniciativa de promoció d’habitatges (barris del Besòs, de Bellvitge o la Ciutat Meridiana).

Les noves possibilitats que sorgien al caliu de la millora de les condicions econòmiques del país permetien una ampliació brutal dels beneficis d’aquells qui fessin professió de fe en el règim, alguns dels quals, de retop, haurien de convertir-se en gestors de les institucions franquistes. Igualment, funcionava també la no menys beneficiosa ruta contrària, que convertia fidels gestors de les institucions franquistes en beneficiaris del creixement econòmic a través del seu empelt amb solvents empreses. Un exemple del primer cas seria el del delegat de serveis d’urbanisme Guillermo Bueno Hencke, nomenat per Porcioles el 1961 i que es mantingué en el càrrec durant tot el període d’exercici de l’alcalde. En el moment del seu nomenament era un empresari de maquinària, eines i tubs per a canalitzacions (Pizzala & Crory SA), membre de l’Opus Dei i recentment expedientat per tinença il·lícita de divises. Exercint el càrrec d’home clau de l’urbanisme barceloní, incrementà el seu paper empresarial, i arribà a esdevenir president del Banc Condal, vocal de la financera Fidecaya i membre de les empreses ENHER i Pamo SA. En el segon cas es troba José Luis Bruna de Quixano, membre del Frente de Juventudes i, per tant, home de confiança política a qui donar càrrecs de representació oficial, com el de director de l’Àrea Metropolitana de Barcelona o delegat de l’Estat al Consorci de la Zona Franca. D’aquí a la consolidació de múltiples posicions dins del terreny industrial (Faema, Arañó i Cía, Inmobiliaria la Campana, laboratoris UM Vitamin Corporation España, entre d’altres), beneïdes amb el seu càrrec de vocal del Consejo Económico Sindical, només hi va haver un pas. El mateix Porcioles no en quedà al marge: quan fou cessat el 1973, el seu patrimoni era un dels deu més rics de tot Espanya. L’alcalde s’havia situat com a vocal del Banc Condal, el Banco de Madrid, Fidecaya, la constructora Spai, els rotatius “Nuevo Diario” i “El Noticiero Universal”, el Grup Immobiliari Figueras-Bassols, el Consorci Túneles del Tibidabo, i les empreses Hubber, Traesa, Gocisa, ENHER, Demsa, i d’altres. Escampats per diverses d’aquestes societats hi havia també tant els seus primers tinents d’alcalde, Félix Gallardo Carrera i Juan Bautista Beltrán Flórez, com els seus dos gendres Manuel Valls Bragulat i Alfredo Briales Velasco. El porciolisme, doncs, implicà una efectiva renovació del personal polític barceloní i de la seva manera d’actuar, alhora que variava el context econòmic català i espanyol. Però va portar també aparellat un rastre de corrupció i endogàmia en l’accés a les grans fonts de beneficis, que deixà la seva empremta fatal en una ciutat que va créixer sense afrontar el fet que les seves deformitats anaven creixent amb ella.