Falange als Països Catalans

La Falange y Cataluña, Saragossa, c. 1936.

Col·l. R. Surroca / G.S.

Falange Española de las JONS (FE-JONS) fou una organització marginal arreu de l’Estat i també a Catalunya, el País Valencià i les illes Balears. Tot i això, factors tals com ser la versió espanyola dels feixismes italià i alemany —com la percebien l’esquerra o el centredreta que governava els anys 1933-36—, tenir com a líder un fill de l’exdictador, i, alhora, portar a terme un activisme de carrer, en un estira-i-arronsa de provocacions mútues amb les esquerres, proporcionaren al Movimiento un ressò superior al que corresponia a la seva minsa importància numèrica. Les seccions falangistes catalana, valenciana o illenca no semblen haver estat de les més nombroses del Movimiento, com ho eren les de Madrid, Valladolid, Sevilla, Cadis i Extremadura.

Probablement, en la manca d’arrelament de l’organització als tres territoris, hi influïren qüestions que també afectaren l’expansió global del Movimiento, com el poc temps que tingué per a actuar, els mètodes que utilitzava, la dificultat per a fer-se sentir (preocupació fonamental del seu líder, tan messiànic) o, significativament, la dificultat d’arrelament del discurs nacionalsindicalista en uns sectors que, en la seva majoria, podien trobar-se ja representats per altres opcions dretanes més nombroses i amb possibilitats reals d’incidir en la realitat política. Però, segurament, fou decisiu el nacionalisme espanyol exaltat de l’organització, d’arrels castellanes, que tenia més acollida al centre que no pas a les perifèries on s’havien desenvolupat estructures nacionals, com a Catalunya, o allà on existia simplement una personalitat forta d’àmbit regional (com al País Valencià, si bé força desarticulada i amb problemes de relació entre les províncies) o illenc i, per tant, amb una visió més matisada de l’espanyolisme.

A Catalunya, en concret, on existien amb força els dos “problemes” que Falange volia resoldre, el “nacional” i el “social”, FE-JONS aparegué primerament a Barcelona, al març del 1934. A partir de l’octubre següent, el cap territorial fou Roberto Bassas, home que procedia del republicanisme catalanista i al qual José Antonio Primo de Rivera designà en bona part pel fet de ser català d’origen. Primo de Rivera havia viscut a Barcelona, tenia amistats a la ciutat (sobretot entre joves aristòcrates) i associava a la seva doctrina de la “unidad de destino” una necessària renacionalització espanyola del Principat, en un discurs que feia compatible amb elogis a la llengua catalana Gom a— llengua culta i a la idiosincràsia dels catalans. Amb el desig que l’espanyolització sorgís també des de Catalunya, Primo de Rivera volia comptar amb catalans d’origen als rengles de l’organització. Ja s’ha dit, però, que el Movimiento no arrelà gaire. Al seu interior, a més, es donaren importants tensions entre Bassas i l’escriptor Luys Santamarina, partidari d’un major esquadrisme (activitat militar) de l’organització.

Al País Valencià, dirigiren l’organització, com a caps regionals, Adolfo Rincón de Arellano i Rafael Palmí. Sembla que l’activitat del Movimiento estigué centrada sobretot en tasques de propaganda a la ciutat i als pobles, en esporàdics enfrontaments amb la FUE, socialistes o autonomistes, i en alguns assalts de locals. Com succeí també a Barcelona, destacaren els avalots promoguts pel SEU a la Universitat al gener del 1936, seguits, a l’abril següent, d’una destrucció d’obres d’art donades a la institució universitària per artistes d’avantguarda per commemorar l’aniversari de la República. També, de manera semblant a Catalunya, es donà un cert treball d’expansió dins del món sindical, amb la formació d’un sindicat de comunicacions i de la Central Obrera Nacional Sindicalista (CONS). Tanmateix, a València no tenim notícies de tensions internes dins l’organització, almenys fins el 1936.

Retrat d’Alfonso de Zayas, marquès de Zayas, a mitjan anys trenta, Historia de la Vieja Guardia de Baleares, Madrid, 1955.

Col·l. part. / G.S.

Al contrari que a Catalunya o al País Valencià, on Falange visqué dins d’un context polític orientat cap a l’esquerra, a les Balears el panorama polític era majoritàriament dretà. El seu dirigent fou el marquès de Zayas. l’organització es nodrí, majoritàriament i com als dos altres territoris, d’estudiants, que foren dels més actius de l’organització, a través del SEU. A partir del triomf de la rebel·lió militar a Mallorca i durant la Guerra Civil, Falange tingué un paper destacat en la política insular i alguns dels seus quadres —com el tinent Ladislao López Bassa, entre altres— ocuparen llocs destacats dins la unificada Falange Española Tradicionalista y de las JONS (FET-JONS).