Participació electoral i vot femení a Catalunya

Durant la Segona República es modificà la llei electoral per tal de permetre el sufragi femení, i el 19 de novembre de 1933, per primer cop, pogueren votar més de sis milions d’electores de l’Estat espanyol. Les esquerres i la premsa van atribuir el triomf conservador en aquelles eleccions legislatives al comportament electoral de les dones i també a l’abstenció llibertària que els havia restat vots. “El món es va perdre per una dona” sanglotà l’esquerra en paraules publicades a “El Heraldo de Madrid”, mentre remarcava al mateix temps l’error de no haver concedit el sufragi restringit a les dones i assenyalava Clara Campoamor com a única responsable, atès que la seva empenta feu triomfar el dret femení al sufragi.

Col·legi electoral de Sarrià presidit per un eclesiàstic i tres dones, Barcelona, J. Brangulí, 19-11-1933.

ANC-Fons Brangulí

Per a la dreta, en canvi, el comportament de la dona, com ha remarcat Rosa María Capel, fou exemplar: “Segura d’ella mateixa i del valor del seu dret, la dona va exercir-lo amb diligència i decisió com si el gaudís de temps ha”. “A la dona li correspon en primer terme el resultat brillantíssim a tot Espanya per la causa de la Religió, de la Família i de tot allò que constitueix l’essència i la base de la pau social”. Aquestes acusacions de l’esquerra o aquestes lloances de la dreta posen en relleu la manipulació històrica de la qual les dones són objecte. En definitiva, la victòria conservadora es va deure al vot dels homes i de les dones, i la seva causa fonamental cal cercar-la en la divisió dels partits reformistes republicans, que presentaren candidatures separades. Aquesta divisió entre les esquerres i el centreesquerra és la que va donar el triomf a la Lliga i no el suposat vot conservador de les dones, com ho demostren els resultats dels escrutinis.

A tot Catalunya, el 1933, hi participaren una mica més d’un milió d’electors. I com que en el cens electoral figuraven més dones que no pas homes, i determinats estudis han demostrat que la participació de les dones tendí a ser deu punts més baixa que la dels homes, hom pot concloure que, el 1933, votaren unes 470 000 dones. D'altra banda, s’ha de tenir en compte que uns 445 000 electors (homes i dones) votaren la dreta. Aquestes grans xifres ja demostren totes soles que és impossible que les dones votessin majoritàriament la dreta. A més, com és lògic, la majoria d’homes que votaren la Lliga o els tradicionalistes, el 1932, continuaren optant, el 1933, per les alternatives conservadores. Hom pot arribar també a aquesta conclusió de sentit comú mitjançant l’estudi comparatiu de les pautes de participació i de l’orientació del vot el 1932 i el 1933 per mitjà de tots els índexs de correlació obtinguts a cada circumscripció catalana durant la Segona República. Aquests índexs demostren, sense cap mena de dubte, que les tendències del vot a tots els indrets de Catalunya foren semblants durant les eleccions al Parlament de Catalunya el 1932, any en què només pogueren votar els homes, i durant les eleccions del 1933 o del 1936, quan també pogueren votar les dones.

Els índexs de correlació, doncs, han aclarit allò que ja era assenyat de pensar mitjançant les xifres absolutes, és a dir, que el 57% dels vots de l’esquerra no podien ser només vots d’homes. Això hauria indicat, ni més ni menys, que la societat no era dividida en classes socials, sinó en sexes amb alternatives distintes: els homes a favor de la reforma i les dones per la reacció conservadora. D'altra banda, a Catalunya, la força de la dreta o de l’esquerra fou quasi idèntica el 1933 i el 1936, però en aquest darrer any, com que es presentaren únicament dues opcions formant blocs antagònics anomenats Front d’Esquerres i Front d’Ordre, el triomf fou per a l’esquerra.

Per tot això, no es pot acceptar la interpretació sobre el vot reaccionari de les dones, teoria que molts historiadors i politicòlegs misògins defensen encara. Hom no és amatent a l’anàlisi dels resultats electorals, els quals, decididament, no es comprenen, perquè des d’una concepció patriarcal de la societat es privilegien opcions ideològiques denigrants per a les dones (considerades com a éssers sense criteri propi), manipulades, a més, per l’Església i a favor d’un sistema social que justament no els permet el progrés. L'única cosa certa és que hi havia homes i dones que feien cas a l’Església i altres que no en feien. També és evident que hi va haver dones que votaren l’esquerra i dones que votaren la dreta. Tot i això, la dona romangué pràcticament absent de totes les candidatures, tant de la dreta com de l’esquerra. I aquest fet és crucial des del punt de vista democràtic i electoral.

La concessió del dret de vot a les dones va ser una qüestió controvertida a les instàncies polítiques més elevades, on explícitament va posar-se en dubte la igualtat dels uns i de les altres davant el sufragi. La polèmica va demostrar fins a quin punt, tot i tractar-se d’un règim de llibertats formals, les dones eren considerades inferiors i, en tot cas, incapaces de tenir criteri propi. Tot i això, mai ningú no va referir-se als homes analfabets, suposadament superiors a les dones alfabetitzades, i que, a l’Espanya d’aquell moment, n’eren molts. És evident que l’oportunitat de participar en les eleccions de la nova democràcia republicana durant els anys trenta es vivia de maneres molt diverses i amb diferents intensitats. Segurament, entre les dones i també entre les persones analfabetes, aquesta possibilitat va repercutir en les consciències amb la força d’una campana estrident i desconeguda. D'una altra manera no s’explica la tensió i el neguit que, encara avui, aquest tema provoca en els testimonis que ho van viure. En el món fabril, la concessió del vot a les dones va provocar un ensurt entre els uns i les altres. Eren les dones iguals als homes? El seu vot valia el mateix? Què passaria si totes hi participaven?

Algunes entrevistes amb dones s’han truncat precisament en arribar a aquest punt cabdal de la Segona República, signe inequívoc de la importància que li van concedir. Les dones que treballaven en fàbriques han dit que els seus amos preferien que no anessin a votar. En altres casos, el control de pares, germans o marits sobre filles, germanes o esposes era tan absolut que arribaven a evitar que votessin senzillament esborrant-les del padró, i per la mateixa raó, del cens electoral, “així que el vot ja no ens venia”. O anaven amb elles a les urnes, com per captivar-les. En aquesta situació de por al vot de les dones i, en general, al de la població obrera analfabeta per part de les elits polítiques i religioses, d’empresaris i directius i dels mateixos pares, marits o germans, el que costa d’explicar és com va ser possible que tantes exercissin normalment, i malgrat tot, el seu dret de vot.

L’abstenció no fou estimulada per la CNT, ni fou assumpte exclusiu de les dones, sinó que fou promoguda pels directors i els amos disposats a tot per tal d’evitar el vot de les masses marginades, perquè ells eren els més afavorits per l’abstenció. A més, l’abstenció podia induir-se o provocar-se, en canvi el vot, tal com van demostrar els resultats electorals, era difícil d’aconseguir i grans majories de dones analfabetes o alfabetitzades votaven “correctament” Esquerra Republicana de Catalunya sense necessitat de ser manipulades. Segurament, per això mateix, les dones que treballaven al servei domèstic eren vigilades tant perquè anessin a missa els diumenges, com perquè no sortissin de casa el dia de les eleccions. Els seus amos podien controlar-les o provocar-ne l’abstenció, però no es veien amb autoritat per induir-ne l’orientació del vot, signe inequívoc del canvi dels temps. Com ha dit una dona analfabeta, obrera del sector metal·lúrgic, cenatista i que va votar sempre durant la Segona República: “Si Un no anava a votar, sempre l’apreciaven més que un altre que anés a votar (…) La gent de diners, segons quina gent, no els agrada que els treballadors siguin rebels”. Aquesta afirmació revessa una de les interpretacions historiogràfiques més arrelades, és a dir el mite que la classe obrera seguia els eslògans abstencionistes dels anarquistes. Aquesta dona, amb la seva experiència, ha aportat una clau essencial per a comprendre les vivències de la participació electoral des de les fàbriques, i això permet donar una explicació renovadora de l’abstenció obrera, sense necessitat de recórrer a l’eslògan llibertari “no voteu”, més aviat era tot al contrari.