ACB-ECSA / G.S.
Les fonts que amb més exhaustivitat informen sobre els hispani són els diversos preceptes, capitulars i diplomes emanats de la cancelleria reial sota els governs de Carlemany, Lluís el Piadós i Carles el Calb. Aquests documents designaven com a hispani els refugiats gots procedents dels territoris dominats pels musulmans a la Península Ibèrica. Aquests hispani van ser instal·lats vers l’any 780 a les terres septimanes i hispanes que es van anar integrant al domini carolingi. La immigració d’aquests refugiats va estar probablement relacionada amb el fracàs de l’expedició de Carlemany contra Saragossa l’any 778. Tots aquests textos pretenien regular la condició dels hispani i, en aquest sentit, semblen derivar d’una primera regulació feta per Carlemany vers el 780.
Els hispani arribaren a l’Imperi com a homes lliures (liberi homines) i continuaren sent-ho en convertir-se en súbdits de l’emperador. A més se’ls va concedir l’exempció d’una sèrie de càrregues estatals: tributs, transport, etc. Amb tot, estaven sotmesos a l’autoritat dels comtes carolingis i estaven obligats a acomplir una part dels serveis que s’exigien als “altres homes lliures”: el servei d’acollir els enviats del senyor i, sobretot, el servei militar sota el comandament del comte (exercitum) i el servei de vigilància a les fronteres (explotationes, excubias, wactas). En matèria de justícia, els delictes majors quedaren reservats al tribunal comtal. Els delictes menors, per contra, els podien resoldre els hispans per ells mateixos i aplicant la llei visigòtica.
Els preceptes i capitulars carolingis assenyalen els refugiats com a antics propietaris de terres. Les terres que ara rebien de mans dels carolingis eren terres fiscals pertanyents al fiscum nostrum. Es tractava de terres ermes, que els receptors s’encarregarien d’artigar. Aquestes aprisions es podrien transmetre lliurement als hereus, però tan sols es permetria alienar-les entre els mateixos hispani. Les aprisions assignades als hispans arran de la seva arribada a l’imperi carolingi variaven en les seves dimensions. Algunes degueren ser força extenses i això explica que, als beneficiaris, els va ser autoritzat installar-hi homes que les treballessin en benefici dels receptors. Els hispans no eren, doncs, un grup socialment homogeni: n’hi havia alguns que les fonts anomenen maiores o potentiores. Ramon d’Abadal els descriu com “uns potents que, abandonant llurs patrimonis hereditaris a Hispània, es traslladaven a Septimània emprenent-se la rompuda i explotació de predis importants abandonats que els havien estat designats pels reis o pels comtes”. A aquests maiores o potentiores se’ls permeté la integració política, donant-los la possibilitat d’encomanar-se als comtes i rebre d’aquests un honor (beneficium). Així doncs, aquest grup es beneficià, en bona mesura, de la liberalitat dels sobirans carolingis envers els hispans. Això ho demostra el fet que molts d’aquests s’esforçaren per convertir les terres tingudes en aprisió en una propietat lliure i plena.
Aquest esforç realitzat pels hispani s’ha de entendre també com una defensa dels seus drets sobre les terres aprisiades. Els habitants autòctons havien començat a reclamar els predis artigats pels hispans, adduint que no es tractava de terres fiscals sinó de terres particulars, cosa que anul·lava les concessions fetes pel sobirà. Els comtes i els seus agents, per altra part, havien procedit a la confiscació d’aprisions i les havien gravat amb tributs. Aquests abusos donaren lloc a una queixa col·lectiva dels hispani: quaranta-dos d’aquests, juntament amb els comtes de Barcelona, Girona, Empúries, Rosselló, Narbona, Carcassona, Besiers i Arles de Provença, es presentaren l’any 812 a Aquisgrà davant de Carlemany. Aquest no deixà cap dubte sobre la seva postura favorable als immigrants i manà enèrgicament no imposar cap tribut als hispans i ordenà restituir tot el que els havia estat arrabassat. A més, Carlemany encarregà al seu fill Lluís, rei d’Aquitània, la regulació exhaustiva de la condició dels hispani. Aquesta última iniciativa no es materialitzà fins al final del 814, en una nova assemblea celebrada a Aquisgrà (Alemanya), a la qual degueren assistir una bona part dels hispani interessats i de la qual sortiren les constitutiones de hispanis in francorum regnum profugis del gener del 815.
Però al costat d’aquests hispani maiores que acudien a l’emperador per ferse garantir els seus drets, hi havia altres hispani designats com a minores et infirmiores. Es tractava de persones lliures però humils que havien immigrat, segurament atretes per les perspectives que havia donat Carlemany. Aquests hispani, “que no pogueren obtenir concessions per preceptes reials, no feren sinó augmentar la massa de petits propietaris lliures, cultivant personalment llurs petits dominis” (Ramon d’Abadal). Alguns s’havien esforçat a artigar algunes terres, altres havien cercat el favor d’hispani, comtes o altres que els donaren alguna parcel·la per posar-la en conreu. Els abusos no trigaren gaire a produir-se, i el precepte del gener del 815 no aportà cap remei a la seva situació. Això no podia ser d’altra manera tenint en compte que havia estat promocionat pels potentes.
Possiblement fou a través de l’episcopat (concretament a través de l’arquebisbe Nebridi de Narbona) que les queixes dels hispani minores arribaren a la cort imperial. Aquests acusaven els hispans potents d’intentar expropiarlos les terres que havien posat en cultiu i de pretendre imposar-los serveis il·legítims. També acusaven els comtes i els fidels reials i comtals d’apropiar-se les terres ermes que anteriorment els havien cedit per artigar-les. Decidit a donar suport als suplicants, al febrer del 816 Lluís el Piadós manava tant als hispani maiores com als comtes i els altres poderosos aturar les arbitrarietats i respectar les condicions pactades arran de les concessions fetes als hispani minores. Aquests i els seus successors podrien posseir lliurement els predis rebuts i transmetre’ls als seus descendents. Es reforçà, així, el principi de la perennitat de les concessions fetes als hispani minores. Amb tot, aquests quedaren obligats a acomplir el servitium reial amb aquells hispani que havien obtingut un precepte del sobirà.
Les motivacions que portaren l’emperador a intervenir en favor dels minores et infirmiores derivaven d’una política de protecció dels homes lliures, l’estrat dels petits o mitjans propietaris lliures, que s’inicià sota el govern de Carlemany i que es prolongà fins al regnat de Lluís el Piadós. Aquesta política quedà reflectida sobretot en una sèrie de capitulars, pels quals els sobirans pretenien aturar els abusos dels poderosos. Certament hi jugaren un paper els impulsos morals: la protecció dels homes lliures, dels pobres i inermes s’assimilà a una “obra de misericòrdia” en un moment en què els teòlegs de la cort, com Alcuí de York o Teodulf d’Orleans, definien l’ethos (ètica) del sobirà cristià, inspirant-se en els exemples bíblics (Carlemany era proclamat nou David o nou Salomó). Però la protecció dels homes lliures estava també vinculada a problemes reals i de gran significat polític. Les exaccions i expropiacions comeses pels senyors i pels agents del sobirà havien conduït a la pauperització i la degradació social d’amplis sectors d’homes lliures. La iniciativa carolíngia partia, en aquest sentit, d’una profunda preocupació per la incapacitat dels homes lliures per acomplir el servei militar, amb tot el que això implicava per al poder militar de l’Imperi, perquè l’exèrcit carolingi va ser en bona part un exèrcit compost per camperols que partien cada estiu a la guerra. La protecció atorgada als humils hispans lliures es pot interpretar, així, com una manera de garantir la seva contribució a la defensa d’unes terres frontereres. Aquí, la continuïtat del domini carolingi depenia de la capacitat de les poblacions de fer front a l’amenaça musulmana. D’aquesta manera, els sobirans es van veure forçats a atorgar a aquells que portarien el pes de les activitats bèl·liques unes certes garanties polítiques i econòmiques. Garanties similars a les que serien concedides posteriorment pels comtes catalans. A les terres septentrionals de l’Imperi, en canvi, la política dirigida contra les opressions dels poderosos fracassaria definitivament vers mitjan segle IX.
La ruïna econòmica dels camperols, i amb això la incapacitat d’afrontar les despeses del servei militar, redundà en la lenta desaparició d’un model d’exèrcit sostingut per camperols guerrers. Al segle IX els seguicis armats i molt ben equipats dels grans passaren a integrar una part cada vegada major de l’exèrcit. Designats com a vassi, els membres d’aquests seguicis representaven especialistes de la guerra remunerats pels seus senyors aristocràtics o eclesiàstics mitjançant la cessió d’unes terres (beneficium) procedents dels grans dominis rurals.