La història dels conflictes laborals en l’àmbit català, valencià i balear no ha estat diferent de la de la resta de l’Estat, tenint en compte les lògiques excepcions derivades d’alguns conflictes importants en empreses de grans dimensions, com va ser el cas de SEAT a Catalunya durant el 1993 i el 1994.
Fins i tot es pot afirmar que una certa conflictivitat laboral produïda en el conjunt de l’Estat va tenir el seu epicentre als àmbits territorials objecte d’aquest estudi. L’exemple més significatiu d’això és el de la reconversió industrial, o més exactament la primera d’aquestes, que es va produir el 1984, ja que la segona es va fer a partir del 1992 i va tenir una especial incidència a Astúries i a Castella i Lleó pel seu impacte sobre els sectors de la siderúrgia i la mineria. Es va tractar concretament de l’inici de la reconversió industrial a les drassanes de Sagunt, que va provocar una virulenta reacció sindical i ciutadana contra els plans del govern, i més concretament del Ministeri d’Indústria, que en aquell temps dirigia Carlos Solchaga.
Així, doncs, es poden diferenciar dos grans tipus de conflicte, amb la concisió derivada de les característiques d’aquest breu text.
Protestes dels treballadors de SEAT i els seus familiars a causa de la reestructuració de l’empresa, Barcelona, novembre del 1993.
M. Anglarill / AVUI
D’una banda, hi ha els conflictes que es poden qualificar de directament relacionats amb l’activitat productiva i els fenòmens de reconversió i reestructuració industrial en els diferents sectors i branques d’activitat, amb una especial atenció a la problemàtica catalana en els sectors del tèxtil i la mineria, i les seves repercussions sobre comarques com el Vallès i el Berguedà, sense oblidar els que afecten empreses específiques, com el cas ja esmentat de SEAT o el de la Ford, conflictes produïts, en aquesta última empresa, no tant per causa de la reestructuració, com a SEAT, sinó més aviat per l’intent d’implantar nous sistemes d’organització del treball sovint al marge, o fins i tot en contra, de l’opinió i els criteris defensats per les organitzacions sindicals i la representació unitària dels treballadors.
D’altra banda, hi ha els conflictes que es poden qualificar d’indirectes, en la mesura que, si bé tenen una certa relació amb els problemes laborals del món del treball, no es refereixen específicament a les decisions que s’adopten en una empresa o un sector. Es tracta de conflictes contra decisions que han d’adoptar els poders públics, ja sigui el Parlament, com seria el cas de les lleis laborals (la coneguda reforma laboral del 1994 o les successives reformes en matèria de pensions), o també de decisions del mateix govern en matèria social (el conjunt de mesures a adoptar sobre l’ocupació juvenil que hi havia a la base de la vaga general del 14 de desembre de 1988).
No es poden oblidar, pel que fa a l’àmbit autonòmic català, les importants protestes fetes per les organitzacions sindicals contra les polítiques econòmiques i industrials del govern autonòmic i que van portar de vegades a la paralització de comarques senceres, amb l’exemple paradigmàtic del Baix Llobregat en la seva lluita per l’elaboració de polítiques actives d’ocupació, tant per part del govern central com de l’autonòmic —aquest últim en el marc de les seves competències—, que responguessin als interessos de la població treballadora, tant de l’activa com, molt més especialment, de la desocupada.
Per resumir, es pot efectuar la següent classificació en tres etapes conflictuals dins del període objecte d’estudi.
Primera etapa: de la transició a l'inici de la reconversió industrial
Des de la transició democràtica que va començar al juny del 1977 fins a l’inici de la reconversió industrial amb el tancament de les drassanes de Sagunt (Camp de Morvedre), la conflictivitat va ser petita. Es tractava de conflictes tendents a mitigar els efectes d’una crisi econòmica que ja era més que incipient en el sector industrial, amb la reivindicació per part sindical, tant davant els poders públics com a la seu empresarial, de l’acompliment de les mesures de creació d’ocupació i de protecció contra l’atur previstes en els successius acords polítics i socioeconòmics subscrits des del 1977. És a dir, fonamentalment els pactes polítics de la Moncloa del 1977, l’Acord Bàsic Interconfederal del 1980 i l’Acord Nacional per a l’Ocupació del 1981, en tant que els acords interconfederals del 1979 (UGT-CEOE) i del 1983 (CEOE; CCOO i UGT) contenien tan sols algunes regles per a facilitar els processos negociadors i la presència sindical a les empreses.
Durant aquesta etapa van proliferar els expedients de regulació de treball i hi va haver un procés constant de pèrdua dels nivells d’ocupació en diferents sectors industrials. El tèxtil català i valencià es va veure especialment afectat per aquesta situació, amb la pèrdua de milers de llocs de treball en l’economia oficial (subratllem aquest punt, ja que molts d’ells van reaparèixer poc després en l’àmbit de l’economia submergida, que, desgraciadament, tanta expansió ha tingut en algunes comarques catalanes i valencianes).
Segona etapa: de l'inici de la reconversió industrial als conflictes de la siderúrgia i la mineria
La reconversió industrial que es va iniciar el 1983 i el 1984 va provocar una altíssima conflictivitat laboral a la siderúrgia i la mineria, amb poblacions com Sagunt en peu de guerra durant diversos mesos abans que es trobessin el que aleshores es van qualificar de solucions no traumàtiques al conflicte, concretades en la recol·locació de la major part possible de treballadors afectats pels tancaments, i la regulació legal de generoses mesures econòmiques, tant en concepte d’indemnització com del pagament de prestacions per atur i prejubilació per als treballadors que no es poguessin reincorporar al món de l’activitat laboral.
La Llei 27/1994 de reconversió i reindustrialització va significar donar jurídicament l’esquena a l’ajustament laboral en sectors com la siderúrgia integral, els acers especials, les drassanes, els electrodomèstics de línia blanca o els fertilitzants. Segons els documents amb els quals es treballa en mitjans oficials, la reconversió implicava una reducció d’uns 90 000 efectius del total de 280 000 treballadors possibles afectats, amb un any especialment dur, el 1985, en el qual, segons dades sindicals, “se habían producido prácticamente el 80% de las bajas previstas para todo el proceso en el marco de la ley”. Especialment preocupant a Catalunya va ser la conflictivitat en el sector de la línia blanca, amb importants empreses afectades per greus processos de reestructuració.
Si s’ha de destacar algun conflicte produït en una empresa, i situat en el marc de la segona reconversió industrial, aquest ha de ser el cas de SEAT; més concretament, el procés de tancament negociat de la factoria de la Zona Franca de Barcelona per tal de traslladar tota la producció a Martorell (Baix Llobregat), amb una disminució de 10 000 treballadors des que es va iniciar el procés. I s’ha de subratllar aquesta crisi perquè també va afectar totes les petites i mitjanes empreses que bàsicament en depenien en la seva activitat quotidiana. El conflicte, que va deixar milers de treballadors en la incertesa durant uns quants mesos, va posar també sobre la taula les limitacions de l’actuació dels poders públics, tant els estatals com els autonòmics, per a l’adopció de l’estratègia empresarial d’ocupar noves quotes de poder dins d’una baralla salvatge que es desenvolupà entre les grans empreses automobilístiques pel repartiment del mercat mundial.
Tercera etapa: conflictivitat general, del 1985 al 1994
3. Finalment, des del 1985 fins al 1994, es va assistir a una important conflictivitat que es manifestava en els conflictes laborals de caràcter general, és a dir, que implicaven tota la població treballadora i tot l’Estat, pel fet que eren protestes plantejades per les organitzacions sindicals, la major part de manera conjunta i en algun cas només per la Confederació Sindical de CCOO, contra mesures sociolaborals.
D’aquests conflictes, es destaquen: la vaga general del 20 de juny de 1985 convocada en solitari per CCOO per a protestar per la reforma del sistema de pensions, sense la participació de la UGT, que encara no havia trencat les relacions amb el govern; la vaga del 14 de desembre de 1988, bàsicament com a protesta per l’intent del govern d’implantar una modalitat contractual especial per als joves amb un grau de protecció social i de drets laborals molt disminuït; la vaga general de mitja jornada del 28 de maig de 1992 per a protestar contra la retallada de les prestacions per atur, tant pel que feia a l’augment del període necessari per a accedir a les contributives com a la reducció de la quantia, i, finalment, la vaga general del 27 de gener de 1994, convocada per pressionar el Parlament per tal que atengués les demandes sindicals de modificació del controvertit projecte de llei de reforma de l’Estatut dels Treballadors, reforma que finalment va ser aprovada sense gaires modificacions respecte del text originàriament proposat pel govern.
Aquest últim conflicte va suposar el final de la macroconflictivitat de les organitzacions sindicals amb el govern socialista. Fins al moment en què s’ha escrit aquest text no s’ha produït cap conflicte d’abast i intensitat semblant amb el govern del Partido Popular sorgit de les urnes el 3 de març de 1996, però sí que s’han plantejat conflictes importants a l’administració pública (com a conseqüència de la congelació dels sous per al 1996) o en diversos sectors industrials afectats per situacions de crisi i on es demana una intervenció activa del govern, cosa, per cert, molt diferent de les polítiques de liberalització i privatització promogudes per aquest.