El 1648 l’aliança de Catalunya amb França passava per dures proves. L’exèrcit francès a Catalunya, abandonat i sense soldada a causa de la rebel·lió de la Fronda contra el primer ministre Giulio Mazzarino, provocava conflictes greus amb els pagesos. Igualment, el lloctinent Charles de Schömberg pretenia controlar les bosses d’insaculacíó de Barcelona per expurgar sospitosos de desafectes a França. Tot plegat va fer decidir la Generalitat i Barcelona d’enviar una ambaixada a la cort de París.
L’ambaixador Joan Baptista Montfar-Sorts i Cellers, doctor en dret i germà de l’historiador Dídac Montfar, i el seu seguici iniciaren el viatge el 13 de gener de 1649.
La comitiva arribà a París el dia 16 d’abril, més de tres mesos després d’haver sortit de Barcelona. El viatge, profusament descrit per Francesc Climent, secretari de l’ambaixador, havia estat ple d’incidències, des de climatològiques (pluges, rius glaçats...) fins a polítiques, aquestes darreres relacionades amb la Fronda.
Un cop arribats a la capital, la primera cosa que féu Climent fou visitar els banquers als quals les institucions catalanes havien confiat el finançament, no solament del viatge, sinó també de l’establiment i el manteniment de la missió diplomàtica. Tot i que les dificultats encara no havien passat, Pierre i Paul Tallemant, pare i fill, els grans banquers calvinistes (“partisans de la religió” —la calvinista—, “però gent honrada”), ho resolgueren en tres dies.
L’endemà, acompanyats de Magí Sevillà, clergue i historiador, l’assessor més eficaç de les institucions catalanes en tot allò que es referís a la cort francesa, anaren a dinar a casa de Josep Fontanella, regent de l’Audiència Reial, on coincidiren amb Francesc Martí i Viladamor, un dels col·laboradors catalans més fidels de la cort francesa; el regent residia a Saint-Germain-en-Laye, on s’havia traslladat la cort per les revoltes de París, i a ell li era obligat de seguir-la, essent l’oficial que havia de ratificar els despatxos signats pel rei que concernien Catalunya. Fou un dinar agitat, que posà de manifest la poca simpatia amb què els catalans de la cort veien el nou ambaixador, i s’acabà amb la retirada de Francesc Martí, embriac com estava.
Resolts els problemes financers, es dedicaren, a part de fer les primeres visites protocol·làries, a buscar l’edifici on establir l’ambaixada, a comprar “un cotxe de dos cavalls de color isabela”, a contractar el cotxer, quatre patges, majordona i barber, a fer el vestuari del personal diplomàtic (de dol, per la mort del rei d’Anglaterra, ordenada per Oliver Cromwell) i del personal subaltern. El dia 26 d’abril, lliuraren les cartes credencials.
L’ambaixador, l’endemà d’anar a donar el condol a la reina d’Anglaterra, germana de Lluís XIII que, exiliada, s’establí al Louvre, decidí de traslladar-se a Compiègne (Illa de França), residència de la cort a l’estiu on dugué a terme una intensíssima activitat diplomàtica, i sobretot, tingué cura d’assegurar-se l’accés freqüent amb Mazzarino i la reina.
Les qüestions que es negociaven eren les pròpies d’una situació de guerra i de dependència política i militar: nomenament d’un nou lloctinent, per tal de restablir l’autoritat; restitució de danys i perjudicis causats per l’acció arbitrària dels militars; pagament de les soldades per a evitar el pillatge; repressió indiscriminada de catalans desafectes a França, bloqueig de la provisió de càrrecs o beneficis de nomenament reial; atribució a francesos de béns i drets confiscats per raó de la guerra; interferència en l’acció de l’ambaixada; problemes de protocol; finançament de les despeses de la guerra; afectació de galeres a la defensa de la costa catalana; bloqueig de les butlles pontifícies a favor d’eclesiàstics catalans; defensa dels interessos de Catalunya en les negociacions de pau; oposició al pas per Catalunya de Marianna d’Àustria, compromesa al matrimoni amb Felip IV.
Les relacions amb la reina foren molt cordials. L’ambaixador li regalà dues vistes de Barcelona, amb les cases de la Ciutat i de la Generalitat. Ell tingué l’oportunitat de veure de prop la vida de palau. El seu dietari ens ha deixat constància d’algunes escenes insòlites: “Vérem dinar al rei i [el duc d’] Anjú, tots ab una taula; beuen aigua ab neu, però molt poc, i mengen poc. I a l’alçar-se fan una barretada als qui els miren. I lo rei és molt callat. Ou gramàtica i aprèn de fortificacions dos hores lo dia.” Climent escriu que la reina afirmava “que en ser fetes les paus, aniria a Montserrat i Barcelona, que en tenia ganes”. Seguidament el Dietari explica com “ella se va assentar sobre un bufetet, i sobre hi pujà també lo d’Anjú”, i parlaren de la seguretat del moll de Barcelona, i sobre la pretensió de Castella de recuperar Catalunya, ella, germana de Felip IV però reina de França, digué “También la queremos nosotros”. El Dietari també ha deixat constància de l’anada del rei Carles II d’Anglaterra a Compiègne.
A mitjan agost els reis tornaren a París. L’ambaixador, tanmateix, decidí abans de reintegrar-se a la cort fer, molt probablement amb finalitat informativa, un viatge a Picardia, aleshores escenari d’un segon front de conflicte entre França i Castella. Francesc Climent, que sempre havia anat anotant les notícies que arribaven a la cort sobre Flandes, escriu aleshores que “los castellans no volen paus, confiant de les revoltes de França”.
De les ciutats que visitaren cal destacar Amiens, d’on diu que “és com mitja Barcelona”. Anotà que “se crema carbó de terra, que es diu turba, i es beu cervesa, que se fa d’ordi o blat, i aigua”. Encara visitaren Abbeville i la vila i el monestir benedictí de la Saint-Valéry i observaren, a la desembocadura del Somme, el cicle de la marea. De retorn, van passar per la ratlla de Normandia i visitaren la ciutat de Beauvais. Durant l’entrada a París i la rodalia visitaren el jardí del castell de Liancourt i el magnífic palau dels prínceps de Condé a Chantilly. L’ambaixador, després de contemplar la ciutat des del campanar de Saint-Jacques-la-Boucherie, digué que París “té cases com tres Barcelones, i de ruedo com dos”; “en lo riu —anotà Climent— hi-ha de continuo mil barques que aporten provisions; i algunes com mitja galera”.
“El pont Nou”, escriu Climent, “és d’amplària de sis cotxes, ab Enric IV a cavall, de bronze”; “los ponts de Nostra Dona i de Sange (Change), són uns carrers sobre lo riu, de cases boniquíssimes d’enfront;... i tot és de marxants”. I a l’illa de la Cité destaca “les travesses i rues amples i empedrades, si bé, brutes”, i l’antic palau reial, amb la sala de Sant Lluís, la Sainte-Chapelle i la Galerie Marchande; i diu que “Notra Dama és gran iglésia, però no tan polida com la de Xartres”.
A la Casa de la Ciutat, foren informats que “los burgomestres van vestits ab cotes, la meitat negres i la meitat roges”. Veieren, també, el veí porxo de la fira, on hi havia una multitud de carrosses per a vendre, “totes a punt” i el col·legi de Clermont, dels jesuïtes, i el de la Sorbona, que “ab lo de Navarra i d’Harcurt, i d’altres, que diuen que són més de trenta, fan universitat; però no ensenyen lleis, atès lo Parlament no judica ab dret romà sinó ab dret de la pàtria”. També s’interessaren pels hospitals, com el de La Charité “ab més de dos-cents lits, ab cortines d’hivern i d’estiu”.
Naturalment, visitaren els grans palaus, com el Palais-Royal (Palau reial), l’antic palau del cardenal Richelieu, el palau de Luxembourg, el palau i l’hort del duc de Vendôme. Van visitar també la Bastilla, l’Arsenal, la casa del prior de Sant Joan, a l’Enclos du Temple, també “lo jardí del Rey”, que “se diu Tulleries”, i la Place Royal, “ab Lluís XIII a cavall, de bronze, al mig” o el Cours de la Reine, el passeig de moda de les carrosses.
Finalment, als voltants de París, encara pogueren visitar el convent franciscà de Picpus, el castell de Rueil, la casa del mariscal Bassompierre, el monestir de Montmarte i, sobretot, l’abadia de Saint-Denis, on admiraren les sepultures reials.
L’ambaixador reprengué l’activitat diplomàtica, amb constància, encara que amb resultats poc brillants. Les relacions amb Mazzarino no eren gaire bones, a causa de la insistència amb què l’ambaixador li plantejava els afers no resolts, però l’ambaixador també li havia perdut la confiança des del moment que volgué enganyar-lo, tot assegurant que “envià los seus diamants per empenyar-los per pagar soldats”. En canvi, les audiències concedides per la reina a l’ambaixador es feren cada vegada més freqüents. La reina prou volia aconsolar l’ambaixador dient-li “que ella tenia més pena per Catalunya que nosaltres”. A vegades també intervenia Lluís XIV, que acabava de fer onze anys: “No és Sitjàr (Sitges) lo lloc que em diguéreu estos dies atràs que hi eren los enemics?”. Mazzarino continuava prometent el que sabia que no podia complir: “Sera’n dat ordre que vuit regimets de deu companyes de les d’Harcurt anassen a Catalunya”.
El 4 de gener de 1650 arribava a París la notícia del relleu de l’ambaixada perquè “lo que vostre mercè tant de temps està solicitant no dóna ja lloch a més dilació” i, Joan Baptista Montfar retornava a Barcelona la primavera del 1650.