La conflictivitat armada no és motiu suficient per a definir la vida catalana del segle XVII, però sí que és la causa de les actuacions defensives importants en punts estratègics del paisatge i de les transformacions morfològiques en viles i ciutats. Especialment, aquest fenomen es produí durant la primera etapa bèl·lica del segle, la de la guerra de Separació, que tingué com a conseqüència la nova frontera amb França i la militarització del territori amb forces de guarnició aquarterades.
L’enfrontament es va iniciar a les terres de l’Ebre i del Segre. Catalunya pretenia transformar la “ratlla” administrativa que la separava d’Aragó en frontera entre dues nacions sobiranes, consolidant-la amb una estructura de fortificacions que abastessin des de Tortosa fins a la Vall d’Aran. Els aliats francesos tenien la intenció de sotmetre el país per satisfer les seves ambicions territorials, i els oponents castellans, la de fer seva Barcelona i controlar militarment el Principat.
En aquesta guerra, confusa des de l’inici, els interessos de domini de cada una de les parts es reflectiren en les estratègies i els sistemes defensius. A l’ocupació del territori per ambdós bàndols li correspongué sistemes defensius distints. Als territoris sota dominació catalanofrancesa, o temporalment conquerits per aquestes forces, les tècniques emprades correspongueren a les que s’empraven en aquell moment a França. Es tractava de fortificar a l’“interior” —perímetre del recinte perifèric continu—, segons les teories de l’enginyer militar Errard Bar-le-Duc (1554-1610) i les dels seus deixebles tractadistes, Antoine de Ville i el comte de Pagan. En canvi, les tècniques defensives en els territoris sota poder reialista castellà es dugueren a terme construint o modernitzant estructures segons els models de fortificació a l’“exterior” —perímetre del recinte perifèric fragmentat—, aplicats pels enginyers espanyols o estrangers al servei de la corona espanyola, formats a Flandes i a Itàlia.
Es tractava de dos models conceptualment ben distints. El francès, tancat i compacte, i l’espanyol, més obert i amb elements exteriors, encara que ambdós havien evolucionat d’un mateix tronc: els sistemes de fortificació renaixentistes italians, anomenats “trace italienne”. De comú els dos models aportaren a Catalunya l’adaptació plena del baluard i la modernització de les fortificacions medievals.
Planta d’una fortificació, La fortification réduite en art et démontrée, J.Errard, París, segle XVII.
BUB / G.S.
Errard va ser el primer enginyer francès que va escriure un tractat complet sobre fortificacions, La fortification réduite en art et démontrée (1600), obra de la qual es van fer diferents edicions del 1602 al 1622, i que va tenir una gran influència fins la darreria del segle. Les seves teories es basaven en postulats renaixentistes idealitzats i simplificats i en principis matemàtics barrejats amb els coneixements empírics assimilats al camp de batalla. Errard desenvolupà una fortificació esglaonada, en què la muralla amb baluards, contínua i de gran alçada, era l’element fonamental d’atac i de defensa. Al damunt es distribuïen les bateries de canons, en diferents nivells. El sistema, si bé multiplicava les línies de foc i cobria tots els angles d’incidència des de l’interior i oferia una posició d’avantatge sobre l’enemic —que difícilment es podia amagar amb obres de trinxera per tal d’aproximar-se a les places—, ocasionava un amuntegament de tropes i bateries que posava en perill vides i armes. El fum mateix de les bateries situades a les cotes baixes impedia la visibilitat de les que romanien al damunt. Els elements defensius fora del recinte emmurallat eren mínims. Errard no era partidari de realitzar cap obra que envoltés els baluards, ja que les considerava molt fàcils de conquerir per part dels assetjants. Preferia oferir a l’enemic fortificacions compactes, a diferència de les flamenques, encara que, d’aquestes, n’adoptava la gran amplada dels fossats.
Els castellans aplicaren les experiències sobre atac i defensa extretes de la llarga guerra de Flandes, tant en les fortificacions com en les tàctiques de setge. Els models de fortificació a l’exterior que utilitzaren provenien dels que havien exposat els enginyers italians Maggi (1549) i De Marchi (1599) en els seus tractats, evolucionats i adaptats a les característiques orogràfiques dels Països Baixos, amb elements de fortificació, revellins, llunetes, mitjallunetes i altres elements deslligats del perímetre emmurallat i que s’ajustaven a la topografía del territori.
Gravat del castell de Salses, col·l. part., s.XVII.
Mithra-Índex
Quan els francesos entraren al Principat (1641) com a aliats, per lluitar contra les tropes de Felip III, es trobaren amb un país mal defensat i unes fortificacions mig enderrocades i sense dotació militar, a excepció de Salses, que es conservava en perfecte estat. Emprengueren, doncs, una tasca de fortificació damunt la qual aplicaren les teories i tècniques d’Errard, adoptant-ne les formes més senzilles per manca de temps, ja que les tropes castellanes es podien presentar a peu de muralla en un lapse molt curt. La penúria pressupostària també ajudà a decantar-los cap a aquesta opció, ja que les despeses de les obres anaven a càrrec de les minses arques de la Generalitat. A aquest plantejament corresponen les obres de fortificació amb baluards a les muralles de Balaguer, Lleida, Flix i Constantí, la construcció de la ciutadella de Lleida i del fort del Coll de Balaguer.
Els francesos, que controlaven militarment l’aliança, eren hostils a la població i aquesta els refusava. Aquesta situació estranya i confusa d’enemistat entre els dos aliats, sumada a la soterrada pretensió d’expansió territorial dels francesos, va ser la causa que adoptessin, a les ciutats, el model defensiu de perímetre amb baluards i amb ciutadella situada en lloc preeminent, més o menys integrat a la ciutat, tant per repel·lir l’atacant forà com per controlar els ciutadans. El cas de Lleida durant la guerra i el de Girona i Barcelona en acabar-se el conflicte són exemples d’aquest model defensiu aplicat inicialment pels francesos i posteriorment per Felip IV i Carles II a Catalunya.
La ciutadella de Lleida fou construïda sobre el Puig del Castell, segons un projecte del mariscal de camp francès Monsieur de Saint-Pol. Atesa la seva envergadura i la seva situació, dins l’àmbit de la plaça, foren destruïdes àmplies àrees de teixit urbà, com ara el Call, la zona de la Suda i el raval del Cappont, a més d’edificis notables de la ciutat vella: el monestir dels Predicadors, l’abadia de Sant Hilari i les cases de la Cartoixa, l’Ardiaconat i les confraries de Bonaire i Roqueta.
El 1639, abans de començar la guerra dels Segadors, amb l’arribada i la concentració de tropes del rei a l’Empordà per a la campanya contra França, s’iniciaren obres de modernització en fortificacions del Rosselló, la Cerdanya i l’Empordà. En començar la guerra els castellans fortificaren Tortosa i Tarragona i el nucli aïllat de Roses. La seva estratègia territorial es basava a ocupar Lleida, i des de Tortosa, que es mantingué fidel a Felip III, pujar pel passadís reialista de la costa, servint-se de Tarragona com a punt de suport per a arribar fins a Barcelona.
El principal artífex de les obres dutes a terme pel bàndol castellà fou l’enginyer italià Antonio Gandolfo. El 1636 es trobava fortificant Perpinyà i altres punts del Rosselló, i és el primer any que es té notícia de la seva estada a Catalunya; el 1638 inspeccionava les terres rossellonenques i empordaneses i recomanava modernitzar els sistemes de defensa de la vila fortificada de Roses. A partir del 1642, sota les ordres de l’Ingeniero Mayor de Catalunya, l’italià De Sesti es desplaçà per traçar i dirigir les obres de fortificació del Camp de Tarragona i les terres de l’Ebre: Tortosa, Tarragona, Coll de Balaguer i Lleida —un cop conquerida la ciutat als catalanofrancesos el 1644—. A Tarragona, Gandolfo va traçar una nova muralla creant un ampli sector de sòl protegit que s’havia de destinar a la construcció de nous edificis d’institucions eclesiàstiques: els convents de Sant Francesc, de Santa Clara i dels Jesuïtes i el col·legi de l’Arquebisbe. Hi col·laboraren o el substituïren els italians Antonio Barruero i Sesti a Tarragona, el 1642; Augusto Albertí i Cornachioli a Roses, el 1645; Tiberio Brancachio també a Roses, el mateix 1645; els portuguesos Felip de Silva a Lleida, el 1644, i Gregorio Brito, el 1648; i els castellans Antonio Saavedra a Tortosa, el 1642, i Pedro Alejandro a Lleida, el 1647.
La guerra dels Segadors fou una guerra de setges i els castellans empraren, a Flix, Lleida i Barcelona, la nova tècnica de “refrenar” que usaven a Flandes i que consistia a aixecar, davant de la plaça forta, una petita fortificació precària —desmuntable— per tal d’immobilitzar la guarnició dels assetjats i evitar que es desplacessin cap a algun altre lloc.
Es pot dir que en el conflicte s’enfrontaren dos conceptes, dues tàctiques diferents de les arts poliorcètiques —de defensa i atac— de les quals els francesos aprengueren la lliçó que havien de començar a posar en pràctica en les guerres de final de segle contra el rei d’Espanya, en terres del nord de Catalunya. Aquesta experiència els va permetre de recuperar la primacia europea en les arts de fortificar —perduda al segle XV en benefici dels italians—, aplicant les teories de l’enginyer militar marquès de Vauban.