La “revolució militar”

El 1640 Catalunya mantenia una organització militar heretada dels temps medievals. El rei tenia l’obligació de proveir la defensa del país, i des del 1510 el lloctinent havia quedat també investit del càrrec de capità general de Catalunya i, com a tal, tenia atribucions militars. Les Constitucions de Catalunya reclamaven, per l’usatge Princeps namque, la presència del rei o del seu primogènit al capdavant de l’exèrcit, com a condició prèvia a l’auxili armat de la població. L’auxili només podia tenir caràcter defensiu i no obligava a anar més enllà dels límits de Catalunya. Fora d’això, el rei tenia la reserva legal de poder obligar els seus feudataris de servir-lo amb les armes. Ara bé, la monarquia i la capitania general a Catalunya van topar repetidament amb la jurisdicció ordinària i amb les atribucions locals en matèria de defensa (hosts veïnals i milícies ciutadanes). Durant els segles XVI i XVII, la resistència de la població a les regalies militars obligà les autoritats reials a mobilitzar els recursos defensius de la població civil (ús de la via del sometent general, per exemple al setge de Salses, juliol del 1639-gener del 1640).

Això canvià radicalment quan, el 10 de setembre de 1640, al marge de la regalia de convocatòria de corts, es va convocar una junta de braços que, en nom de la defensa de les Constitucions i de la lleialtat a la Terra, va fer-se càrrec de la defensa militar de Catalunya contra les tropes de Felip IV. El 13 de setembre es crearen una junta de guerra i una junta d’hisenda formades cadascuna d’elles per dotze membres, quatre per cada estament, amb l’encàrrec de disposar les mesures fiscals i militars (apuntaments) necessàries per a la defensa de Catalunya. Tot seguit, es va judicar la necessitat de conèixer la capacitat de Catalunya de procurar soldats armats (homes de 18 a 50 anys) i cavalleria i es discutia la necessitat de disposar de soldats experts i d’auxiliars. Segons els braços calia nomenar, immediatament, un mestre de camp general, practicar un combat ofensiu i no una mera guerra defensiva, i empènyer Barcelona a ser la primera de mobilitzar soldats amb la divisa Pro Deo, pro Rege, pro Patria per a estimular, al màxim, les ciutats, les viles i els llocs. La junta de braços que observava —com havia fet Richelieu— que “lo nirvi de la guerra és lo diner” va arbitrar, tot seguit, a través de la junta d’hisenda, un conjunt de mesures fiscals (“com per dita defensa sie tot tenir diner”) per a pagar soldats auxiliars: emprèstit d’un censal de 300 000 lliures, augment dels impostos del General (“Nova Ampra”, d’unes 30 000 lliures anuals) per a redimir i pagar les pensions del censal, aplicació a les despeses de guerra dels béns confiscats als traïdors a la pàtria, llicències a ciutats, viles i llocs de taxar els seus habitants i terratinents per pagar les lleves de soldats de la localitat i disposicions encaminades a eliminar les exempcions fiscals dels privilegiats (nobles i eclesiàstics). Les lleves de la Generalitat adoptaren una doble estructura: els terços de vegueria, amb mestres de camp sortits de les files del braç militar, com Josep de Biure i de Margarit, i les companyies d’almogàvers o miquelets (tropes irregulars o auxiliars) dirigides per sectors no nobiliaris, com el capità de Badalona Francesc Cabanyes, mercader d’ofici.

La guerra de Separació catalana comportà, doncs, una autèntica revolució militar: lleves des de la Generalitat, capitanies no nobiliàries; distinció entre estructura militar i estructura d’ordre públic; eliminació de l’exempció fiscal; confiscació de l’artilleria, la pólvora i les municions de la monarquia (segrest de les Drassanes reials per Barcelona, 3 de setembre de 1640); previsions d’un exèrcit auxiliar —“de fora”, “de moltes nacions” i “de lluny”— (els primers acords francocatalans d’agost del 1640 només eren d’auxili militar); concepció militar defensiva, però amb procediments ofensius, si convenia (“millor exir-los al encontre que no invadir-nos lo enemìch primer a nosaltres”); recurs a proveïdors d’armes europees a través d’asientos amb mercaders catalans; distribució, des de Barcelona (per la ciutat i la Diputació), d’artilleria, armes i municions a ciutats, viles i llocs; disposicions sobre allotjaments, trànsits i bagatges segons les Constitucions, però de manera més precisa (els bagatges, els trànsits i els allotjaments eren proveïts per batlles i jurats segons Constitucions i/o pagats segons els preus corrents) i creació d’un tribunal suprem amb jurisdicció sobre soldats i oficials.

Les disposicions de la junta de braços d’octubre del 1640 a març del 1641 superaven la concepció militar medieval catalana existent fins aleshores. L’article 15 dels pactes de l’aliança amb França (Peronne, 19 de setembre de 1641) en bona part heretava aquestes disposicions. Tot i així la nova situació no fou de la confiança del diputat militar Francesc de Tamarit, que prevenia al president de la Generalitat, Pau Claris, contra els francesos: “tractaran allò que a ells els convé, són hòmens de fer son negoci i és menester que nosaltres fassam lo nostre”. El consell de guerra constituït el 23 de gener de 1641, tot i que en formaven part el conseller en cap de Barcelona i el diputat militar Francesc de Tamarit, el delegat del rei de França, Plessis de Besançon, era qui disposava les ordres. Francesc de Tamarit, que volia un comandament català per a totes les tropes nacionals i auxiliars que operessin a Catalunya, conseqüent amb les seves idees, quan al febrer del 1641 el mariscal Philippe de La Mothe arribà amb poders de capità general de tots els exèrcits que lluitaven a Catalunya, es retirà de la política. L’article 15 dels pactes de la Peronne disposava la supressió de les fórmules de convocatòria militar històriques de Catalunya: sometent general, host i cavalcada i usatge Princeps namque, a canvi de l’organització d’un batalló —permanent (previst per a servir en temps de pau i de guerra) amb veedor, proveïdor i pagadors—, de cinc mil infants i cinc-cents cavalls pagats, armats i municionats per Catalunya, que es calculava d’un cost total de 45 000 lliures anuals. Una junta del batalló formada per 13 membres (4 per estament i 1 per Barcelona) que va substituir la doble funció de les anteriors juntes de guerra i d’hisenda, va elaborar uns nous apuntaments (12 d’octubre de 1641). Josep Sacosta i Josep d’Ardena i de Sabastida foren nomenats per les autoritats militars franceses a Catalunya caps respectivament de la infanteria i la cavalleria del batalló català. Tanmateix, tot fa suposar que el batalló no es posà en marxa fins el març del 1642. Les autoritats franceses van intentar —sense aconseguir-ho en tota la guerra— suprimir els almogàvers o miquelets i integrar-los al batalló. La junta del batalló va decidir fer talles anuals mentre durés la guerra (contribució del Batalló) sobre les universitats, segons la demografia del fogatge del 1553 i fora de qualsevol privilegi fiscal. Per a reforçar l’obligatorietat fiscal dels eclesiàstics (30 000 lliures anuals) fou al·legada la butlla de Climent VII del 1524 en favor de la capacitat fiscal de la Diputació del General sobre els eclesiàstics i s’impulsà el traspàs a la Generalitat dels impostos concedits pels papes a la monarquia. Les normes sobre allotjaments, trànsits i bagatges es van ajustar als criteris de la junta de braços, i es creà una escola militar a Barcelona. Francesc Barra escrivia aleshores un Breu tractat d’artilleria, recopilat de diversos autors y treballat per un barcelonès y mestre de l’Escola d’Artilleria de la insigne ciutat de Barcelona (1642). En més d’una ocasió la junta del batalló, pressionada per les súpliques de les universitats, hagué de rebaixar la taxa que havia estipulat. Durant la guerra, es va desenvolupar també una argumentació social impulsada per la Diputació del General en defensa de les universitats endeutades, contra la contribució del batalló, com reflecteix el Summari discurs ahont se prova ésser inexigible y nociva a la utilitat pública, la forma que avuy se observa, pera la contribució del batalló (1651) del doctor Lluís Valencià i Eiximenis.

Ben diferent d’aquest model català militar de la guerra de Separació va ser el model valencià a l’ombra de la guerra de Catalunya, format per tercios al servei de la monarquia, pagats pel Regne amb comandament propi i presència de molts soldats forasters, que es va ocupar especialment de la defensa de Tortosa, i només durant la guerra dels Nou Anys (1689-97) es va implicar eventualment en la defensa de tot el territori català, mentre la vella milícia de la costa defensava el litoral valencià de francesos i barbarescos i eventualment també es feien lleves per a la defensa d’Orà (Algèria). Després de la caiguda de Barcelona a mans de Felip IV (1652) el parlament català del 1653 intentà continuar en va el model fiscal del batalló. El Batalló desaparegué i les tropes irregulars catalanes (miquelets, en començar la guerra el 1640, dits almogàvers) quedaren escindides entre la fidelitat al rei cristianíssim (miquelets de la Terra o de França) i la fidelitat al rei catòlic (miquelets d’Espanya). Durant la segona meitat del segle XVII foren constants les lleves de tercios al servei del rei catòlic de Barcelona i la Diputació fins que, arran dels nous intents catalans d’aliança amb França (1691), la monarquia va començar a deixar de reclamar-ne i a menystenir els miquelets, els sometents, la bandera de Santa Eulàlia i la Coronela. En canvi la monarquia francesa regimentava miquelets i els posava al seu servei (fusellers de muntanya). Durant la guerra de Successió, Catalunya i el Regne de València tingueren regiments propis de comandament català o valencià, com els de Moragues, o els de Basset. Però els regiments catalans i valencians, a remolc d’una guerra de successió espanyola, feien la guerra del rei i la feien, a més, fora del seus respectius territoris.