Seqüència cronològica de la mobilització antitransvasament.
En iniciar-se la contestació al Pla Hidrològic Nacional (PHN), el president Pujol encetà una ronda de contactes amb els alcaldes de les Terres de l’Ebre, que majoritàriament eren de CiU. Aquests l’informaren que els contestataris eren una minoria sense arrelament social. La seva anàlisi anava en la mateixa direcció que els resultats electorals, ja que CiU tenia a la zona un dels bladers més fidels, mentre el PP hi assolia, també, els resultats més importants de Catalunya. Tot i això, la ciutadania estava molt cansada i tenia la percepció que Catalunya es construïa sense ella; després de l’aprovació del PHN pensaren, a més, que es construïa contra ella.
Segons alguns treballs publicats sobre el tema, la mobilització ciutadana sorgí per generació espontània i la Plataforma en Defensa de l’Ebre (PDE) es creà al mateix temps que es publicà l’avantprojecte del PHN, al setembre del 2002. Però això ni és lògic ni és cert. Els nuclis antitransvasament i la percepció que, com a territori, no se’ls tenia en consideració eren molt anteriors.
Entre els antecedents de la PDE destaca, en primer lloc, la Comissió d’Afectats pels Pantans de Xerta i Garcia, creada el 1960 i amb vigència fins el 1964, en la qual tingueren un paper destacat Joana Alier, de Ginestar, Josep M. Franquet, de Tortosa, i Paco Cots, de Benifallet. La seva actuació fou rellevant i aconseguí aturar unes obres que feien desaparèixer diversos pobles sota les aigües. La lluita, en plena Dictadura, fou la protagonista de diferents episodis d’insubordinació col·lectiva i llegà a les futures generacions la percepció que batallant es podia guanyar i canviar el curs dels esdeveniments.
La creació, el 1974, del Grup Antinuclear d’Ascó —organitzat al voltant de Joan Carranza, Carmel Biarnès i el capellà d’aquella població, Miquel Redorat, amb la cooperació d’altres sacerdots de poblacions veïnes, com ara Josep M. Sáez, de Miravet— es pot considerar igualment entre aquests antecedents. El nucli inicial s’eixamplà amb la integració de la Comissió d’Afectats dels Pantans de Xerta i Garcia i amb el Grup de la Comunitat de Veïns de l’Ametlla de Mar, on també hi havia projectada una central nuclear. En aquesta darrera entitat van destacar els germans Rebull, Jordi Samarra i Mercè Llorenç, entre d’altres, que, al febrer del 1974, van fer públic un manifest oposant-se a la nuclearització del territori i al projecte de fer el transvasament de l’Ebre cap a Barcelona.
En tercer lloc destacà la creació, l’any 1980, quan s’anuncià el minitransvasament a Tarragona, de la primera Coordinadora Antitransvasament de l’Ebre, propiciada, entre d’altres, per Manel Tomàs, Juli Loras, Salvador Tarragó i Albert Favà. Aquesta lluita, tot i que perduda, serví per a consagrar dirigents que després van ser els aglutinadors de la PDE.
També el 1998 va aparèixer, a Tortosa, l’Associació Amics i Amigues de l’Ebre, amb els objectius estratègics de lluitar per la cohesió territorial de les quatre comarques; fer més estrets els lligams amb les comarques del Matarranya i del Maestrat, i aprofundir la catalanitat del territori i la protecció del medi natural. En foren els impulsors Salvador Tarragó, Manuel Bestratén i Salvador Carbó.
D’altra banda, a partir del 1977, amb l’adveniment de la democràcia, s’havia obert el debat sobre el futur de les Terres de l’Ebre, especialment perquè l’envelliment de la població i l’emigració eren generalitzades i pel desig creixent de defensar polítiques que traguessin el territori de la marginalitat en què el tenien tant el Govern central com el Català. La insatisfacció era deguda a diversos factors. En primer lloc, hi havia malestar amb les indústries elèctriques. Les centrals nuclears del sud de Catalunya produeixen la major part de l’energia elèctrica del país, i més del 40% del total estatal. Tot i amb això, els beneficis que aquest fet genera sobre el territori són ínfims, i el mateix es pot dir de les centrals hidroelèctriques de Flix, Riba-roja i Mequinensa, que funcionen automàticament, sense cap treballador. A més, malgrat els guanys empresarials i els inconvenients que tenen aquestes empreses —perill nuclear, rescloses al riu que impedeixen la navegació i retenen els sediments que asseguraven el manteniment del Delta—, la xarxa elèctrica de les comarques de l’Ebre està obsoleta i mancada de manteniment.
Manifestació a Brussel·les de la Plataforma en defensa de l’Ebre, Brussel·les, setembre del 2001.
J. Panisello Chavarría
Les pèssimes infraestructures viàries són un altre dels temes polèmics. Desapareguda al segle XIX la navegació fluvial, columna vertebral del territori que connectava el Baix Aragó amb Tortosa, l’eix viari de l’Ebre que havia de substituir-la no entrà en funcionament fins el 1991. El ferrocarril de Val de Zafán, que havia de connectar les Terres de l’Ebre amb el Baix Aragó (de la Puebla de Híjar a Sant Carles de la Ràpita), trigà seixanta anys a estar acabat (1882-1942) i tan sols funcionà fins el 1973. Les altres línies ferroviàries, la de València-Barcelona i la de Saragossa-Barcelona, sols freguen pel sud i pel nord les Terres de l’Ebre. L’única autopista que passa pel territori és la de Barcelona a València, i ho fa pel litoral. L’AVE ni hi passa ni hi passarà. Paradoxalment, mentre les comunicacions terrestres són pèssimes, la població de la zona constata que les úniques vies de comunicació eficients són les canonades que serveixen per a prendre l’aigua del minitransvasament cap a Tarragona i les línies d’alta tensió per a exportar l’energia produïda a les centrals elèctriques.
El producte estrella que s’oferí com a compensació pel minitransvasament fou el projecte de navegació fluvial, que havia de fer navegable el riu de Ribaroja fins al mar, per al qual s’anuncià una inversió de noranta milions d’euros fins l’any 2000. A hores d’ara, tan sols se n’ha habilitat un tram, des del Delta fins a Móra la Nova, que, a més, ha estat un fracàs perquè no ha servit ni per a dinamitzar el territori ni per a aturar l’allau emigratòria. Entre els anys 1991 i 1998, mentre la zona receptora de l’aigua, el camp de Tarragona, va tenir un creixement demogràfic de l’11,5 %, el de les Terres de l’Ebre fou tan sols del 0,30% i, des de llavors, el 48% dels ebrencs que treballen fora del territori ho fan a la zona de Tarragona. També els estudis comparatius sobre la renda catalana evidencien que de les quaranta-una comarques, la Terra Alta és la més pobra i el Baix Ebre, la Ribera d’Ebre i el Montsià ocupaven, el 1996, els llocs trenta-cinc, trenta-sis i trenta-set, respectivament.
El desig de tenir una administració pròpia ha estat una altra de les claus del malestar a les Terres de l’Ebre. El problema identitari no té res a veure amb la catalanitat de la zona, sinó en com encaixa aquesta en el territori català. Així quedà evidenciat en l’eslògan de la primera manifestació de la PDE a Tortosa: «Natros també som catalans!» De fet, l’administració catalana coneixia la insatisfacció derivada de la divisió provincial del 1833, però no féu res per solucionarla i solament ho recordava quan hi havia el tema de l’aigua pel mig. Quan el 1978 es plantejà per primera vegada el minitransvasament, el president Tarradellas creà el Consell Interterritorial de les Terres de l’Ebre, que agrupava les quatre comarques; al març del 2001, enmig del conflicte del PHN, el president Pujol designà un delegat territorial a les Terres de l’Ebre, i els polítics començaren a prometre una futura vegueria. Cregueren, doncs, que donant més poder al territori es reduiria la contestació.
Abans de la creació de la PDE ja existia entre les elits intel·lectuals, i en gran part de la població ebrenca, la consciència de la degradació del riu i la necessitat de trobar-hi una solució. D’aquí la mobilització davant el perill que suposava extreure’n 1.050 hm3 més l’any, a part de l’aigua del minitransvasament.
El fet de convertir l’especulació urbanística i industrial en leitmotiv del transvasament quan, per als habitants de les Terres de l’Ebre, el riu és un element simbòlic i identitari, també fou un factor important en el refús del PHN. Amb aquest rerefons, la societat de l’Ebre s’organitzà per defensar el riu mitjançant la mobilització cívica.
Paral·lelament a la protesta del carrer, se celebraren congressos científics i centenars d’activitats, xerrades, exposicions, bicicletades, piragüades, etc. La derogació del PHN es consumà després de les eleccions generals del març del 2004; abans, però, Catalunya ja havia canviat de govern, fet al qual, d’alguna manera, també hi contribuí que la PDE hagués desgastat l’executiu de Jordi Pujol. La victòria antitransvasament certament ha cohesionat les Terres de l’Ebre, ha augmentat l’autoestima de la seva població i ha ajudat, així mateix, a crear hàbits d’autoorganització sociopolítica i consciència política, tot fent transversal el missatge de la PDE.