La profecia política: “ratpenats” i “encoberts”

La profusió de la literatura profètica i escatològica fou una de les característiques de l’Europa occidental durant la baixa edat mitjana i l’edat moderna. Els temes escatològics podien ser utilitzats amb orientacions diferents i podien servir com a arma eficaç de propaganda. Els reis podien manipular les profecies per tal de donar un prestigi sobrenatural a la seva gestió, amb vista a possibles faccions dins la corona, al papa —de qui volien limitar les exigències polítiques i financeres—, o a d’altres sobirans per a legitimar l’imperialisme territorial. Però la matèria escatològica, per les seves possibles ressonàncies igualitàries, podia també erigir-se contra l’ordre establert.

L’èxit assolit per aquest tipus de text provenia del fet que anunciava no ja la proximitat de la fi del món, sinó la seva imminència, i assegurava aquesta fi a dos temps: el primer, que havia de posar fi a un món determinat (el del domini dels poderosos), i un segon temps, que seria pròpiament el de la fi del món en sentit universal. Alguns personatges escatològics havien de fer possibles aquests passos: l’Anticrist, el regnat del qual comportaria cataclismes còsmics, guerres fratricides, epidèmies, etc.; un redemptor, un messies, que seria una mena de “monarca universal”, el qual, ajudat per un “pastor angèlic” —el papa— posaria fi al regne de l’Anticrist, que seria mort a Jerusalem per l’arcàngel sant Miquel i encadenat durant mil anys. El monarca, després d’instaurar al món una sola fe, inauguraria el “mil·lenni” paradisíac, ja aquí a la terra, en el qual regnaria la pau, no hi hauria diferències socials i no caldria treballar. Passat aquest mil·lenni, l’Anticrist tornaria al món i l’enganyaria fins a la vinguda definitiva de Crist, que posaria fi al món i celebraria el judici final.

El corrent profètic català arrencà, en bona part, de la profecia atribuïda a Arnau de Vilanova “Ve mundo in centum annis” (ai del món d’aquí a cent anys!) que anunciava, entre d’altres coses, l’aparició a Hispània (desfeta per les lluites intestines a causa de l’acollida al seu si dels musulmans) d’un restaurador, d’un vespertiliònid o ratpenat que devoraria els mosquits —els musulmans— i finalment subjugaria l’Àfrica i la “béstia mahomética”. Aportava com a novetat al programa escatològic europeu la restauració d’Hispània prèvia a la restauració del món i el nom de vespertiliònid o ratpenat per a designar el monarca universal. No hi degué ser aliè el fet que Pere el Cerimoniós entronitzés un ratpenat o drac alat a la cimera reial per vincular visualment l’anunciat restaurador a la dinastia catalana.

Al darrer terç del segle XV aparegué una nova denominació hispànica, la d’“encobert”. El pioner a utilitzar-la fou possiblement Joan Alemany, autor del tractat titulat De la venguda de l’Anticrist, publicat els anys 1480 i reeditat posteriorment el 1520. Aquesta era la descripció de l’Encobert: “La talla del cors de fermosa talla, es roig e la color blanca. Riu-se (...) E té los ulls pintats e fermosa talla, e los membres ben posats. E té graciós anar e ha les línies de les mans netes, sens moltes ratlles, e colorades, e los dits de bona talla e bones ungles. Ha bones celles no molt longues e à bella barba. En tot és complit de virtuts.” Aquest tractat pretenia fusionar el corrent profètic que provenia d’Arnau de Vilanova amb un altre, entroncat amb les llegendes europees de la reaparició d’un rei amagat, desaparegut i a vegades amb el mite oriental de l’emir amagat.

Una altra novetat del final del segle XV fou el convenciment de la imminència de la vinguda del monarca universal que havia d’instaurar el mil·lenni. S’intensificà aleshores el joc polític organitzat per les nacions europees per a identificar aquest monarca amb el propi, fet que podia servir per a justificar tota política expansionista. Els candidats més importants eren l’emperador alemany, el rei francès per la seva vinculació amb Carlemany i el rei catalanoaragonès per la seva vinculació amb la casa imperial a través de Sicília. Ens interessa aquest darrer.

Efectivament, Ferran el Catòlic fou el primer rei Encobert conegut. Tenia al seu favor un poder acrescut per la confluència en la seva persona d’una triple corona (la de Sicília, la de Castella i la d’Aragó) i la política contra jueus i musulmans, que anava en la línia profètica de la instauració d’una sola fe. La coexistència de corrents profètics paral·lels entre musulmans i jueus va fer que aquestes tendències es potenciessin mútuament. Una prova n’és el manual profètic Espejo del mundo, del morisc d’origen granadí resident a València Alfons de Jaén (mort el 1490), que el dedicà a la reina Isabel per demostrar-li, amb tota mena d’arguments, que el seu marit era el rei Encobert. Després d’ell, però, el nom d’Encobert no fou aplicat als reis successors, candidats també a monarca universal (Carles V, Felip II i Felip III), ni tan sols quan combatien els musulmans (en episodis com la revolta de Las Alpujarras, la batalla de Lepant o l’expulsió dels moriscos). Tanmateix, i a judicar per les profecies del carboner de Xixona Bartomeu Bernabeu, encara al final del segle XVII, persistia l’esperança en un príncep Encobert restaurador de la pau i de la justícia i conqueridor de Terra Santa. A Portugal perdurà la denominació de Rei Encoberto lligada a la monarquia fins a mitjan segle XVIII, però hi perdé la seva significació principal: la de la lluita contra els moros i el triomf de la fe catòlica.

A les corones de Castella i d’Aragó, el nom d’Encobert estigué, en canvi, vinculat a personatges obscurs castellans que s’autoerigiren en “contra monarques escatològics”, s’oposaren a la casa reial dels Habsburg i assumiren el paper de salvadors dels pobres i oprimits contra la ingerència forastera. L’Encobert de Xàtiva, Enrique Manrique de Rivera, inaugurà la sèrie amb la seva efímera actuació a Xàtiva durant la fase més radicalitzada de les Germanies valencianes en 1522-23. El clima profètic imperant era propens a l’acceptació d’aquests personatges. Ho prova el fet que els agermanats intentaren portar a la pràctica, de manera dràstica, les idees igualitàries i d’unificació de la fe: l’alliberament dels esclaus a Mallorca i el bateig massiu de musulmans a València, interessants exemples d’incidència dels textos profètics en una revolta social.