“Un descendiente de judíos fue quien prestó la llave áurea con que se abrieron las puertas del Nuevo Mundo; Luis de Santángel, bisnieto de don Noé Chinillo, suplió las deficiencias del real tesoro, consumido por las guerras, para que Colón pudiese navegar, por mares hasta entonces nunca surcados, hacia las ricas y perfumadas islas del Nuevo Continente”.
Així s’expressava, l’any 1918, l’erudit i historiador Manuel Serrano y Sanz en el seu estudi sobre els amics i protectors aragonesos de Colom. Val la pena subratllar que la majoria dels amics que podien haver actuat com a protectors de Colom ja no eren jueus, sinó conversos. I parlo de “la majoria” perquè és obvi que Colom degué comptar amb l’amistat i amb l’ajut de cristians vells i amb el de jueus encara fidels al judaisme, perquè, com és sabut, la seva pràctica fou permesa arreu de la Península Ibèrica fins l’any 1492.
Al llarg del segle XIII, alguns jueus havien destacat en el món de l’administració i de les finances dels regnes cristians hispànics. Desenvoluparen aquestes activitats, sobretot, en el camp de la diplomàcia, com a encarregats de la recaptació d’impostos d’alguns nuclis mudèjars, com a torsimanys estatals o locals (és a dir, exercint funcions que exigien el domini de la llengua àrab) o bé ocupant altres càrrecs públics, com el de batlles locals o el d’encarregats de la venda anual de les distintes rendes (herbatge, salines, etc.) de la Corona.
Amb l’exercici d’aquestes funcions, generalment en mans d’autèntiques dinasties familiars, els funcionaris jueus anaren adquirint una gran rellevància social i política, però aquesta primacia quedà estroncada, a la corona catalanoaragonesa, amb l’aprovació del Privilegio General, signat per Pere el Gran el 3 d’octubre de 1283 i sancionat tot seguit pels Furs de València i pel Recognoverunt proceres del Principat de Catalunya.
Segons aquestes lleis restrictives, cap jueu no podia ser batlle, ni pertànyer a la cúria ni exercir cap mena de càrrec que comportés jurisdicció sobre cristians. En conseqüència, l’actuació fonamental d’aquestes grans famílies relacionades amb el poder es concentrà en l’àmbit econòmic i especialment en el comerç i en les finances, i d’aquesta manera alguns dels seus membres acabaren convertint-se en la font econòmica extraordinària de la Corona, forçada, sovint, a requerir els seus serveis com a prestadors.
Més endavant, durant el regnat de Pere el Cerimoniós (1336-87), es produí una nova rebrotada de funcionaris jueus, si bé cal assenyalar que estigueren més al servei del rei que no pas de l’Estat, perquè la majoria d’ells foren, en realitat, familiars reials, membres de la casa del rei, de la reina o de l’infant Joan. Aquesta rebrotada continuà fins que tingueren lloc els avalots antijueus del 1391, any que marcà l’inici de la gran davallada de les aljames hebrees catalanoaragoneses. Des de llavors (amb l’excepció de casos aïllats i anònims), als jueus no els quedava altra sortida que el bateig.
Bateig d’un convers, retaule de Sant Eloi, P.Nunyes, c.1526-30.
J.Cal.-J.S. © MNAC, Barcelona
Així les coses, si per una banda es pot afirmar que la classe social dels funcionaris jueus s’havia acabat totalment i definitivament al començament del segle XV, a la corona catalanoaragonesa, per l’altra, cal assenyalar com alguns aconseguiren mantenir-se en els seus càrrecs mitjançant la conversió. I, de la mateixa manera, també pogueren continuar administrant els seus negocis i les seves sanejades hisendes perquè, segons privilegi concedit per Jaume el Conqueridor (de l’any 1272 i renovat el 1374), els conversos no podien perdre llurs propietats amb el baptisme.
En aquest ordre de coses, consta la conversió de diverses famílies importants, però, a vegades, resulta difícil de resseguir les seves activitats amb detall perquè un mateix cognom fou utilitzat per conversos no emparentats. Aquest és el cas, per exemple, dels Santàngel, objecte de recents i valuosos estudis que han mostrat com aquest cognom va ser adoptat pels Chinillo de Saragossa i d’Híjar, pels Azaries de Calataiud, pels Algoleg de Fraga, pels Comparat de Montsó, pels Abencebí de Saragossa i per altres establerts a Daroca, Barbastre, etc.
Al marge de la sinceritat de la seva conversió, algunes d’aquestes antigues famílies jueves continuaren mantenint posicions preeminents. Per exemple, els Cavalleria, descendents del llinatge hebreu dels Ben Labí de Saragossa, es distingiren com a notables juristes, consellers i oficials. Destacà Alfons de la Cavalleria (mort el 1508), jutge major del regne, conseller de Ferran II des del seu casament amb Isabel de Castella, encarregat de l’establiment a Catalunya-Aragó d’una germandat semblant a la Santa Hermandad castellana i de redactar la Sentència de Guadalupe, que acabà amb l’alçament remença. Per la seva banda, els germans Juan de Pedro, Alonso i Gabriel Sánchez, també fills de convers i vinculats a la tresoreria reial, posseïren una gran fortuna i exerciren una gran influència en el regne, i Gabriel (mort el 1505) arribà a ser-ne tresorer general.
La seva condició de conversos i l’ocupació de llocs clau a la societat catalanoaragonesa creà un fort lligam de cohesió entre ells, cohesió que es veié facilitada, en certa manera, pel recel dels cristians vells i, sobretot, de la Inquisició, que sovint actuà en contra seu. Una bona mostra de tot això es produí arran del complot per a assassinar (1485) l’inquisidor de Saragossa, Pedro de Arbués, en el qual foren implicats, entre d’altres, diversos membres de distintes branques de les famílies fins ara esmentades.
Retrat de Cristòfor Colom, A.Capriolo, Roma, 1600.
BUB / G.S.
Tal com és sabut, alguns d’aquests judeoconversos figuraren entre els amics primerencs de Colom a la Península. Entre ells, destaca Lluís de Santàngel (mort el 1498), autèntic promotor de l’empresa americana. La seva biografia (que es coneix gràcies al procés inquisitorial obert contra la seva mare, acusada de judaïtzar) i la seva trajectòria pública constitueixen un paradigma de l’actuació d’aquests grups familiars propers a la Corona i dedicats a les finances. Membre de la branca dels Santàngel establerta a València l’any 1436, inicià la seva carrera política en ser nomenat receptor vitalici (1475) de les pecúnies del patrimoni reial al Regne de València, on ja havia assolit una sòlida posició econòmica gràcies a la seva dedicació al tràfic mercantil pel Mediterrani. D’aquest tracte amb comerciants, en derivà possiblement (a Barcelona, on s’ocupà d’una sucursal familiar, o a València, i no pas a Còrdova, com s’havia cregut tradicionalment) la seva coneixença amb el futur descobridor, dedicat al comerç de llana entre Gènova i Lisboa. El seu ascens en la política es consolidà (1481) en ser nomenat escrivà de ració, és a dir, administrador de les finances de la reial casa. Des d’aquest càrrec es convertí en l’home de confiança de Ferran II i també en el seu prestador habitual.
Santàngel seguí el monarca a la cort castellana, on administrà, entre altres, la tresoreria de la totpoderosa Santa Hermandad (del 1491 al 1494 i juntament amb el genovès Francisco Pinelo i amb el ja esmentat Gabriel Sánchez). També hi organitzà la recaptació de la butlla de la Santa Croada, col·laborà en el finançament de la guerra de Granada i continuà gestionant préstecs importants per a la Corona (com, per exemple, el de la compra de l’aixovar per a la boda de Joana la Boja amb l’arxiduc Felip d’Àustria).
Res, però, no li ha donat tanta fama com els 1 140 000 maravedís procedents de la seva pròpia hisenda i amb els quals fou finançat el viatge colombí. Aquest préstec de Santàngel invalida la interpretació vuitcentista segons la qual la reina hauria empenyorat les seves joies (operació difícil perquè ja les tenia empenyorades a València i a Barcelona), però fa ressaltar per damunt de tot el mèrit de Santàngel i el paper que tingué en l’empresa americana. El seu mèrit no radica en el fet d’haver avançat els diners —perquè prestar-los era la seva pràctica habitual— sinó d’haver-ho fet en aquella ocasió; és a dir, d’haver cregut, des de la seva mentalitat mercantil i emprenedora, en la viabilitat econòmica del projecte de Colom.