En tres onades successives, les pressions exercides damunt dels jueus de les terres de parla catalana determinaren conversions massives al catolicisme oficial. Per mitjà d’assalts violents als calls, a Catalunya i el País Valencià el 1391, i a Mallorca el 1435; i mitjançant coaccions i prèdiques religioses, el 1413 i el 1414. Així nasqué una capa social peculiar, la dels conversos. Anomenats anussim o “malgrat ells” pels qui havien pogut o volgut continuar fidels a la religió d’Israel, veieren com se’ls obrien moltes oportunitats que fins llavors els eren vedades i una ascensió social que, en força casos, resultà fulgurant. Molt aviat esclatà una animadversió profunda contra aquells descendents de jueus esdevinguts cristians. L’humanista Jeroni Pau resumí, en poques paraules, allò que un sector ampli de la societat opinava d’ells: “un llinatge d’homes sòrdid, libidinós i impúdic, i, si no en fos impedit per la servitud, també superbiós i cruel. S’afegeix a això que aquest poble sigui tan profundament amic de la usura i d’altres especulacions perjudicials a l’estat, i que intenti, no sé per quin odi singular, embolicar la resta dels mortals amb enganys i fraus.”
És gairebé impossible d’escatir fins a quin punt aquells grups de conversos se sentien o totalment jueus, o totalment cristians. Com qualsevol altre grup humà, incloïen gent de tota mena, amb una varietat de motius, creences i actituds davant la vida. En un moment o un altre, el convers es podia trobar exercint més d’un paper: com a catòlic practicant que procurava integrar-se, socialment i econòmicament, en el món de la majoria que l’envoltava; i, alhora, era un bon parent que vivia en contacte estret amb una part dels membres de la família, que eren jueus de ple dret o bé practicants secrets de la religió ancestral. Si havia d’enfrontar-se amb un rebuig total del món catòlic, podia girarse apassionadament cap al món dels seus orígens; o, al contrari, podia enfrontar-se amb les dificultats inherents a la seva identitat esdevenint un antisemita actiu. Cal establir un seguit de preguntes: és que els conversos eren catòlics a contracor, però tanmateix catòlics, disposats a assimilar-se, si no hagués estat per l’animadversió malfiada dels catòlics de sempre? O bé és que la majoria eren jueus de cor? D’una altra banda, fins i tot un convers sincer podia continuar observant uns costums jueus simplement per hàbit o per falta d’adaptació, com seria el cas amb les menges típicament jueves o, a l’inrevés, amb el rebuig d’aliments prohibits. Els aspectes culturals i ètnics de la identitat jueva no podien ser esborrats mitjançant un baptisme forçat; ni tan sols a la segona o la tercera generació.
Per acabar amb la contradicció que suposaven aquelles situacions, entre el 1482 i el 1488, els Reis Catòlics crearen el seu tribunal de la Inquisició, una nova institució espanyola, comuna a tots els regnes i col·locada per damunt de totes les lleis civils. Format segons el model medieval, per arrencar de soca-rel qualsevol vel·leïtat de dissensió religiosa i extirpar els focus existents de criptojudaisme, el nou tribunal del Sant Ofici serví aviat com un instrument al servei de la monarquia i un mitjà de lluita social per acabar amb la influència de la capa conversa. A partir d’aleshores, qualsevol manifestació de judaisme podia significar la pena de mort per apostasia o, en el millor dels casos, una condemna a mort social amb la confiscació total dels béns i la prohibició d’exercir oficis públics, fins i tot per als descendents de la segona o la tercera generació.
Els factors econòmics i socials tampoc no havien facilitat gaire la possible assimilació. Molt poca gent estava disposada a acceptar la competència d’una massa de gent, extraordinàriament ben preparada, que les circumstàncies polítiques ajudaren encara més a triomfar. La guerra contra Joan II i el suport que la capa conversa donà a la monarquia feren que molts dels seus pugessin amb rapidesa i suscitessin fàcilment l’enveja dels contemporanis. Molta gent tendia a considerar-los uns hipòcrites, que només volien col·locar-se als llocs més enlairats de la societat. De fet, no mancaren conversos que fossin ennoblits directament per la corona, com ara els metges mestre Liminyana, d’Oriola, o mestre Bedós, de Girona, entre molts altres. Quant a la mateixa noblesa, tingué en esguard d’ells una actitud ambivalent, ja que fins i tot alguns dels seus plançons es casaren amb els fills de famílies converses que, és clar, no cal dir-ho, disposaven de força cabals.
Al principi, l’Església tampoc no pogué fer cap mena de distincions. A partir d’una base merament doctrinal, una conversió, encara que fos forçada, era considerada irrevocable. El baptisme era inesborrable, a desgrat dels motius personals del batejat. De manera que als conversos no els estava permès de fer-se enrere, per molt greus que fossin els dubtes interns que tinguessin o els remordiments que pogués sentir.
És obvi que, ben aviat, la nova situació religiosa permeté que un munt de persones sobresortissin en tots els ordres de la vida. Al servei de l’administració reial destacaren els càrrecs exercits pels germans de la Cavalleria, els germans Sánchez i els germans Santàngel; els seus descendents immediats enllaçaren amb la noblesa autòctona. En el rang immediatament inferior, però certament amb importància, es pot assenyalar la munió d’escrivans de manament, juristes i administradors fiscals de tota mena. Pere Coscollà, a València; Antoni Bonet, Galcerà Bertran o Joan de Sant Jordi, a Barcelona; són un exemple entre tants d’altres d’aquestes funcions exercides per conversos. Molts d’ells, com el lloctinent de la tresoreria Jaume de Casafranca i de Cervelló, un dels primers editors de llibres a Barcelona, pagaren amb la vida el seu criptojudaisme.
En el món de la cultura, escriptors, editors i llibreters posaren en relleu els seus coneixements superiors. En part per la iniciativa i, en tot cas, per la dedicació de conversos valencians, com ara el cirurgià Forcadell i Daniel Vives, sorgí la impressió, el 1478, de la Bíblia, fent que el català fos la quarta llengua en què era editada una traducció a la parla vulgar. En el món de la medicina, el paper dels metges conversos havia de ser primordial. La contribució dels valencians Lluís Alcanyís i Pere Pintor, cap de brot de molts altres científics, fou extraordinària. Alcanyís, metge i poeta, autor de l’incunable Regiment preservatiu e curatiu de pestilència, morí cremat al braser; i Pintor, un dels primers estudiosos de la sífilis, reeixí a escapar-se, protegit després a Roma per la seva condició de metge del papa Borja, Alexandre VI. A Barcelona, sobresortiren d’altres metges, com ara Gabriel Miró i el protofísic Joan de Ribesaltes, ambdós metges reials.
Entre els conversos, es troben a més tot un seguit de practicants de tota mena de professions: apotecaris, argenters, barreters, botiguers, calçaters, canviadors, corallers, especiers, giponers, llencers, matalassers, passamaners, pellers, relligadors, revenedors, sabaters, sastres, seders, teixidors de vels, tintorers, vanovers, velluters i molts altres oficis, alguns d’ells essencialment privatius dels jueus i dels seus descendents.
En el ram de la llibreteria, els millors exponents foren gent d’origen convers. Francesc Castellar, Agustí Galí, Joan Alemany i Antoni Almúnia, a València. I a Barcelona, Rafael Dauder, Antoni Ramon Corró, els Cortey o Gaspar, Lluís i Pere Trinxer.
Els més conspicus eren els mercaders, els corredors d’orella i, allà on els ho permetien, com a València, els notaris. Entre els mercaders, alguns tingueren una certa importància, com ara els Mas, els Pintor, els Vives o els Valleriola i, sobretot, els Roís, de València; els Tolosa, de Tarragona; els Vidal o els Parets, a Barcelona; i els Gual, els Pardo o uns altres Vidal, a Ciutat de Mallorca. Els corredors d’orella, als quals aviat els fou prohibit l’exercici d’aquesta professió, foren l’origen de conflictes, per la quota màxima que en alguns llocs els era assignada. Com ara a València, on els seus adversaris els designaven amb el motiu característic de “rates de Faraó”.
En el món eclesiàstic, també hi feren carrera, encara que potser no tant com a terres espanyoles. Tanmateix, un dels la Cavalleria arribà a bisbe i, ja ben abans, Andreu Bertran havia estat bisbe de Barcelona (1416-20 i 1431-33). D’entre els dissortats, cal mencionar sacerdots a Tortosa o València, i fins un monjo a Poblet. A Barcelona, morí cremat per judaïtzant el paborde de la seu de Lleida, Dalmau de Tolosa.
El dimoni s’endú uns jueus, Llibre de comptes de la batllia de Cardona, segle XV.
BC
L’opinió més generalitzada era que pràcticament tots els conversos eren jueus d’amagat. I per a reforçar aquesta sospita hi havia el fet de la presència de les aljames judaiques. Els membres d’aquelles comunitats podien ser la font de les tradicions hebraiques per als cristians novells i donar-los tota mena d’ajut i ensenyaments que els permetrien de mantenir-se en el seu criptojudaisme. Per això, les branques més intransigents de la clerecia, especialment els dominics que duien la Inquisició, pressionaren els reis catòlics perquè procuressin convertir els jueus que quedaven a les terres de la corona i, alhora, decretessin l’expulsió de tots aquells que rebutgessin la conversió. Finalment, el cap del Sant Ofici espanyol, Tomás de Torquemada, reeixí en els seus propòsits. I el decret que donava uns mesos, fins al final de juliol del 1492, perquè tots els jueus sortissin dels regnes de la monarquia espanyola, recollia explícitament les raons de “proselitisme” adduïdes repetidament pels inquisidors.
Ja eren ben poques les aljames existents a les terres de parla catalana; a les Balears, no en quedava cap. Els jueus del País Valencià i el Principat s’embarcaren als ports de València, Tortosa, l’Ampolla, Tarragona, Barcelona i d’altres, mentre que els de Girona feren cap a terres rosselloneses que, per dependre llavors del Regne de França, no conegueren l’expulsió fins a l’any següent, en què els jueus que hi habitaven hagueren de partir de Portvendres. Els jueus expulsats s’establiren, segons els casos, al nord d’Àfrica, a Nàpols i a la resta d’Itàlia, i també a les terres dependents de Turquia, Grècia en especial.
En la sortida els havien precedit molts conversos, temorosos de l’actuació inquisitorial. Cal remarcar que una bona part dels conversos jueus que fugiren de terres catalanes no es refugiaren a terres musulmanes on, si així ho desitjaven, podien practicar obertament la religió ancestral, sinó a molts llocs on havien de continuar practicant els ritus cristians. Les relacions contemporànies de l’èxode dels conversos de parla catalana, així com la gran majoria dels documents consultats, indiquen clarament que s’escapoliren, de primer, cap al Rosselló; després, a terres occitanes, com ara Montpeller; i també al regne de Nàpols. Moltes menys vegades, cap a Constantinoble o el nord d’Àfrica. Un segle i mig més tard, a Roma i a Montpeller, es podien trobar encara conversos originaris de les terres de llengua catalana que, tot practicant el catolicisme en què, potser a la seva manera, tal vegada creien, rebutjaven certes coses que un cristià d’avui també trobaria indesitjables.
El més probable és que, posant a part alguns conversos barcelonins, valencians o mallorquins de creences judaiques molt arrelades, tal com era possible i natural, la majoria, si bé encara devia sentir una certa atracció ètnica pels seus, no estaven lligats al judaisme sinó a les formes de vida dels seus contemporanis. Un cas tal vegada paradigmàtic és el de Joan Lluís Vives i Marc, el filòsof valencià que tingué pare, mare, àvia, oncle —tota la seva família, gairebé—, condemnats per la Inquisició i que mai no demostrà en els seus nombrosos escrits cap mena de reticència envers el catolicisme, o cap tipus d’atracció cap a la que, sens dubte, era la seva religió ancestral.
Hebreus humiliant el crucifix, N.Rojas, Madrid, 1634.
BUB / G.S.
Amb el pas dels segles, ben lentament, s’anaren esborrant els efectes de la idea estranya d’una “limpieza de sangre” que —de vegades, només teòricament— excloïa els descendents de jueus de qualsevol mena de posició social més o menys elevada. Tot i que al País Valencià, al final del segle XVIII, a algun descendent de conversos encara el privaven dels seus drets pel sol fet del parentiu llunyà amb reus inquisitorials. Després, els trasbalsos de les guerres, sobretot les napoleòniques, coadjuvaren a fer desaparèixer de la Península les traces d’allò que unes noves condicions polítiques i econòmiques ja no permetien sostenir. La desaparició definitiva del tribunal del Sant Ofici, el 1834, acabà pràcticament per sempre amb aquell estat de coses. Només en quedà una certa romanalla a Mallorca, amb el problema dels xuetes, els darrers continuadors de la religió d’Israel, descoberts al final del segle XVII. Encara que, de fet, tan sols un percentatge relativament petit de famílies converses es veia involucrat en allò que els inquisidors anomenaren una “conspiració” judaïtzant. Un grup de famílies, portadores de quinze llinatges concrets, hagueren de suportar, a partir d’aleshores, el pes de l’animadversió popular antijueva que, mantinguda de primer per la Inquisició espanyola, perdurà després, gràcies al mite, fins a dates ben recents.