La raquítica política social franquista

Llits d’hospital a l’Europa occidental. 1980.

L’anàlisi de l’estat de benestar en el marc dels Països Catalans no es pot fer al marge de l’estudi de la regulació i la situació en el conjunt d’Espanya, atès que la normativa era única per a tot el territori espanyol. L’inici de les funcions de protecció social per part de l’Estat espanyol s’emmarca en el que s’ha anomenat el model professional de la seguretat social, és a dir, aquell que condiciona les prestacions rebudes a les cotitzacions efectuades anteriorment pels individus treballadors, enfront de l’anomenat model universalista, que reconeix com a beneficiària de les prestacions tota la població.

Durant els primers anys de constitució del model de seguretat social a Espanya, i també als Països Catalans, aquest es caracteritzà per una limitació dels riscos coberts, per un àmbit subjectiu notablement restringit i per un sistema de gestió múltiple i ineficient derivat de la diversitat d’organismes i entitats encarregats del control i la gestió del servei. Amb posterioritat a la Guerra Civil, es procedí a la generalització del sistema de seguretat social de tipus professional, tot i que començà a manifestar-se la voluntat d’ampliació del sistema amb un caràcter universalista. Al llarg d’aquests anys, el sistema de protecció social, malgrat l’impuls instrumentat des de l’Estat, tingué una participació estatal molt petita. Aquest fet, però —recursos provinents majoritàriament de treballadors i empreses—, no va constituir un problema de finançament. Així, el baix nivell de protecció, que es traduí en un reduït nombre de pensionistes en aquesta època, va permetre que el sistema protector gaudís d’una situació de superàvit. Les reserves generades s’invertien en títols emesos per l’Estat i això permetia finançar, en bona mesura, les empreses de l’Instituto Nacional de Industria.

La fi de l’època autàrquica amb l’aplicació de l’anomenat Plan de Estabilización no va repercutir, en canvi, en un augment de la flexibilització pel que fa a la protecció social ni en una transformació del sistema públic de Seguretat Social. Fins l’any 1963, en què s’aprovà la Llei de bases, no es començà a reordenar el sistema de Seguretat Social i la seva gestió. No obstant aquest intent de reforma, aquesta institució continuà desenvolupant un paper de canalitzador d’estalvi forçós. Així, l’any 1971 s’arribà a una situació en què el 42% dels pensionistes rebien pensions que estaven per sota del 25% del salari mínim interprofessional.

Aquest cert desgavell pel que fa a la situació del sistema de protecció social vigent a Espanya coincidí temporalment amb un moment de prosperitat econòmica i de fort creixement, fet que provocà que, com en totes les economies desenvolupades, la població augmentés la demanda de serveis socials i n’exigís una major qualitat. L’any 1972 —amb la llei de finançament i perfeccionament de la Llei general de seguretat social— s’inicià una etapa de fort creixement de les despeses en protecció social, augment que fou superior a l’experimentat pel Producte Interior Brut i també als increments enregistrats en les cotitzacions socials, la qual cosa donà lloc a una situació de dèficit pressupostari a partir de l’any 1976. Així, doncs, al llarg dels anys seixanta i setanta, el sistema públic de protecció social a Espanya experimentà un notable creixement, tant pel que fa al pes dels ingressos com al de les despeses —més accentuat encara que el dels primers— amb relació al Producte Interior Brut. Aquesta evolució de l’economia espanyola no fou diferent de la tendència experimentada a altres països europeus, i el tret diferencial bàsic fou el nivell inicial del qual partia cadascun d’aquests —Espanya començà els anys seixanta amb un pes molt inferior de les despeses de protecció social—.

Pel que fa a les dades disponibles per a analitzar la situació de l’estat de benestar a l’àrea territorial dels Països Catalans al llarg d’aquests anys, únicament es disposa d’informació referida al volum de la renda familiar disponible corresponent als ingressos provinents de diverses prestacions socials (ajut familiar, prestacions econòmiques de la mutualitat agrària, prestacions farmacèutiques de l’Instituto Nacional de Previsión, prestacions en concepte d’atur i d’altres de la Seguretat Social), a partir de l’any 1967.

A les províncies espanyoles que formen part dels Països Catalans es detecta un significatiu augment del pes d’aquestes rendes indirectes en la renda familiar disponible, que van passar de representar el 6,1% de la renda familiar disponible total l’any 1967 al 8,7% el 1975. D’altra banda, cal assenyalar que únicament Alacant i Barcelona presentaren al llarg dels anys un pes relatiu d’aquest concepte de renda superior a la mitjana dels Països Catalans. Tot i això, no van ser aquestes les províncies que experimentaren un superior creixement de la participació relativa dels ingressos en concepte de protecció social, sinó que aquesta situació es donà en el cas de les Illes i de Castelló.

Així, doncs, pot afirmar-se que al llarg d’aquests anys l’anomenat estat de benestar, i les prestacions que s’hi reconeixien, es trobaven en una fase d’implantació i en l’inici d’una etapa de fort creixement lligat a una voluntat d’ampliació de la cobertura del sistema de Seguretat Social que conduïa a una universalització de les prestacions reconegudes. Fou precisament aquest creixement de les despeses de protecció social —que coincidí amb el moment en què es manifestaren els primer símptomes de crisi econòmica— el fet que provocà forts problemes financers del sistema, els quals han donat lloc, en l’actualitat, a la necessitat d’un replantejament global de la protecció social i el seu finançament.