Banca Catalana, Barcelona, J.M.Fargas-E.Tous, 1965-68.
ECSA / GC-P
La forta presència a Catalunya de la banca espanyola d’origen castellà o basc contrasta no solament amb l’escassa introducció de la banca pròpiament catalana a la resta d’Espanya, sinó fins i tot, i amb més rellevància, amb la insuficient presència d’aquesta en la pròpia comunitat. Aquesta circumstància ha estat destacada, des del començament del nacionalisme català, com una de les febleses més importants de l’economia catalana, dotada, això sí, d’una potent i diversificada estructura industrial.
Catalunya va perdre en la primera meitat del segle XX la majoria dels seus bancs i amb això, ateses les estretes vinculacions que aquests tenien amb la indústria, el control dels seus sectors productius. La crisi d’entitats tan prestigioses dins el panorama financer de la seva època com el Banc de Barcelona o el Banc de Catalunya i l’agressiva política d’absorcions iniciada en la immediata postguerra per la gran banca espanyola constituïren les causes fonamentals que dugueren a la desaparició progressiva de la banca catalana, el pes de la qual cap a la meitat de la dècada dels anys cinquanta només representava el 3% del mercat espanyol.
Els desigs de la burgesia catalana de disposar d’institucions financeres pròpies van trobar els anys seixanta diferents formes de materialització. La primera consistí en l’adquisició i la posterior potenciació de modestos bancs locals. L’exemple principal fou la creació, l’any 1958, de Banca Catalana, a partir de la Banca Dorca d’Olot, que amb el pas del temps va arribar a convertir-se en el desè grup bancari espanyol. Una segona via fou l’aprofitament de les oportunitats ofertes per la nova legislació sobre la creació de bancs promulgada l’any 1962. Així, dels vint bancs que s’autoritzaren a Espanya entre el 1962 i el 1974, cinc fixaren la seu social a Catalunya. La tercera opció, impensable uns anys abans, es canalitzà a través de la compra de bancs de petita grandària amb seu a altres regions espanyoles (Banco de Asturias, Banco de Alicante, Banco de Crédito e Inversión).
El resultat global d’aquestes iniciatives va afavorir una recuperació espectacular de la participació catalana en el sector bancari espanyol. Aquest fenomen afectà molt especialment la banca industrial, que arribà a aconseguir el 34% del mercat espanyol a mitjan anys setanta. La quota de la banca comercial catalana fou molt inferior, i no superà en cap moment el 8%.
Tanmateix, la història sembla voler demostrar que Catalunya és incapaç de mantenir per molt temps una banca pròpia estable i solvent. Passats poc més de quaranta anys de la suspensió de pagaments del Banc de Catalunya, la major part de la banca autòctona va tornar a experimentar un procés de crisi. Per a destacar-ne l’abast, cal considerar només una dada: dels 33 bancs que, exclòs el grup RUMASA, entraren en crisi a Espanya entre els anys 1977 i 1985, onze d’aquests tenien la seu a Catalunya.
Les causes de la crisi de la banca catalana foren, en línies generals, les mateixes que provocaren la fallida d’un bon nombre de bancs espanyols, és a dir, la crisi econòmica i el desenvolupament de polítiques excessivament arriscades que van accentuar la competència a partir de mitjan anys setanta. El pes més gran del sector industrial a Catalunya, l’orientació preferent de la banca catalana cap a aquest tipus d’activitats i la jovenesa de la majoria de les entitats també ajuden a explicar que la incidència de la crisi bancària a Catalunya fos molt superior a la seva participació en el negoci bancari estatal.
Després de la crisi bancària i dels canvis en la propietat de les entitats que aquesta originà, Catalunya ha passat a una situació de quasi completa mancança de bancs propis que tinguin un pes relatiu important, de manera que difícilment es pot demanar l’existència d’un sistema bancari propi rellevant ni d’un mercat financer independent.
Contràriament al que va succeir en el cas de la banca autòctona, les caixes d’estalvis catalanes han anat augmentant la seva quota de mercat i d’importància fins a situar algunes de les seves entitats al capdavant del rànquing dels intermediaris financers espanyols per volum de recursos aliens, mantenint a la vegada un nivell de rivalitat interna que no troba comparació en altres mercats regionals.