La vida cultural al País Valencià

L’evolució social i econòmica del franquisme al País Valencià va comportar al llarg dels anys seixanta una progressiva obertura motivada per la industrialització i pel creixement del turisme, factors que van intensificar la ruptura de l’aïllament anterior i alhora van palesar l’anacronisme del règim. Les diverses agrupacions polítiques incipients —primer, als anys seixanta, UDPV (1963), PSV (1964-70) i PCE (reorganitzat arran del 1966), i després, ja als setanta, PSAN (1969), Germania Socialista (1970) i PSPV (1974)— es van caracteritzar pel seu antifranquisme, sentiment que es va aixoplugar al si del món cultural i universitari, compromès políticament, com ho manifesta la creació del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de València, que va organitzar a escala nacional el Congrés Democràtic d’Estudiants, celebrat a València del 30 de gener al 2 de febrer del 1967.

La Universitat de València esdevingué no tan sols l’espai aglutinador de les forces d’oposició i del nacionalisme, sinó que també fou un nucli important en la renovació de la investigació i en la reacció contra el centralisme. En aquesta tasca participaren, com a referents interns, importants professors d’història com Joan Reglà i Campistol, Miquel Tarradell i Mateu i Emili Giralt i Raventós, alguns dels quals havien estat deixebles de Jaume Vicens i Vives, o filòlegs com Miquel Dolç i Dolç i Manuel Sanchis i Guarner, que connectaren amb els plantejaments de Joan Fuster. Per exemple, Joan Reglà va ocupar la càtedra d’Història Moderna entre el 1959 i el 1972, i va aportar entre els seus companys i alumnes una revisió descentralitzadora de la historiografia, com ho manifesta l’organització del Primer Congrés d’Història del País Valencià, iniciat el 14 d’abril de 1971, del qual fou secretari Emili Giralt, també a la universitat valenciana entre el 1966 i el 1971. L’arqueòleg Miquel Tarradell, catedràtic a València entre el 1956 i el 1970, va participar i elaborar amb Manuel Sanchis i Guarner el primer volum de la Història del País Valencià (1965) i va impulsar estudis i excavacions arreu del País Valencià. Miquel Dolç fou, a més de catedràtic de Filologia Llatina entre el 1957 i el 1968, degà de Filosofia i Lletres.

L’animació constant de Manuel Sanchis i Guarner intensificà l’estudi científic de la llengua i el seu ensenyament. El 1974 s’encetà l’ensenyament del català a la universitat amb els primers cursos de l’ICE i, dos anys després, amb la dotació d’una agregació, que va ocupar ell mateix, i que fou la gènesi del Departament de Filologia Catalana de la Facultat de Filologia, de la qual el filòleg fou degà. Després, seguint aquest exemple universitari, el 1978 la Conselleria d’Educació va posar en marxa de la mà de Josep Lluís Barceló el I Pla Experimental d’Ensenyament del Valencià, com a pas previ a la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (1983).

No es pot deslligar aquest panorama universitari del que sens dubte fou el referent omnipresent en la formació intel·lectual i crítica dels valencians. Joan Fuster no solament es va consolidar com a assagista i investigador, amb la publicació, respectivament els anys 1968, 1969 i 1971, dels tres primers volums de les Obres completes, sinó que es va convertir definitivament en punt d’obligada referència per al jovent. Això ho aconseguí, tal com ha establert Josep Iborra i Martínez, en primer lloc per la quantitat de papers que va escriure; en segon lloc, perquè superava l’entrebanc tradicional d’emprar la llengua catalana només per a la poesia i va donar carta de naturalesa a la prosa d’idees; i en tercer lloc, perquè va fugir d’un llenguatge artificiós i arcaic, a favor d’una prosa clara i natural. L’assaig fusterià educà els valencians joves que el llegien i desenvolupà una sèrie d’inquietuds culturals i voluntats literàries que havien de consolidar-se amb força en la dècada dels setanta, caracteritzades per la renovació, per la normalitat i per la connexió cultural amb Catalunya. De fet, deu anys després de Nosaltres els valencians encara apareixien respostes i comentaris al llibre des de diferents perspectives. A més, cal recordar que la seua casa a Sueca, al número 10 del carrer de Sant Josep, es convertí en el santuari de la pelegrinació de polítics i intel·lectuals.

Aquest ambient de progressiva evolució cultural havia de comportar la superació dels entrebancs i l’ampliació de l’elitisme de la postguerra, sobretot mitjançant la incorporació d’una nova promoció d’aquells joves universitaris que assumiren un paper reivindicatiu i capdavanter a la recerca d’un compromís nacional més gran i d’una major projecció social. Si el 1962 havia estat l’any en què s’anuncià l’arribada d’aquesta nova promoció, la de Lluís Vicent Aracil i Boned, Alfons Cucó i Giner, Joan Lacomba i Guillot, Isabel-Clara Simó o Lluís Alpera i Leiva, entre d’altres, mitjançant aquella antologia que va prologar Manuel Sanchis i Guarner amb el títol Poetes universitaris valencians (1962), el 1966 fou la confirmació: primer perquè es clausurà Torre, l’editorial més representativa dels anys més difícils de la postguerra valenciana, i, després i sobretot, perquè s’edità l’Antologia de la poesia realista valenciana, publicada a la revista “Identity Magazine”, que ratificava l’anterior i proclamava, en el pròleg de Lluís Alpera, una nova estètica per a les lletres valencianes, en l’aplicació estricta de la línia programàtica que Josep Maria Castellet i Joaquim Molas havien dissenyat a Catalunya, el 1963, en l’estudi introductori de l’obra Poesia catalana del segle XX. Entre els seleccionats hi havia també Raimon, que cantava arreu del país i que, en les temporades dels anys 1965 i 1966, havia assolit un gran èxit al Teatre Principal de València.

E. Climent a la Festa de Maig de les Lletres Catalanes, Palau de la Música Catalana, Barcelona, 1977.

AMM / M. Manent

En aquest context de creixement cultural van aparèixer llibreries i noves editorials que havien de vehicular no solament la producció literària sinó també la difusió escrita del nacionalisme. Entre les llibreries cal fer esment de Ca’n Boi’ls, Concret, Central del Llibre, Ausiàs Marc i Tres i Quatre. Entre les editorials Garbí (1967) i Senent (1968) en un primer moment, i després, de manera definitiva, l’editorial Tres i Quatre (1968) i la col·lecció “Lindes” (1977). Tres i Quatre s’inicià amb la publicació d’assaigs i estudis importants per al desenvolupament cultural del País Valencià. Així, els tres primers títols de la col·lecció “La Unitat” —l’assaig Alacant 30.000 pieds noirs (1968), d’Antoni Seva; l’estudi lingüístic i literari Renaixença al País Valencià (1968), de Manuel Sanchis i Guarner, i el treball de sociolingüística Conflicte lingüístic valencià (1969), de Rafael Lluís Ninyoles— encetaven modalitats d’estudi i de reflexió sobre la identitat valenciana. Gairebé simultàniament s’edità una sèrie de bibliografia essencial per a la investigació i la reflexió sobre el País Valencià, que contribuí a completar la formació intel·lectual dels valencians. Així, des d’una perspectiva lingüística, aparegué, revisada i ampliada, la tercera edició de La llengua dels valencians (1967, i la quarta el 1972), de Manuel Sanchis i Guarner, autor també, el 1972, de les obres antropològiques Per a una caracterització valenciana i La ciutat de València; s’editaren els treballs històrics i econòmics Aproximació a la història del País Valencià (1968), de Joan Regla; Els fonaments del País Valencià modern (1968), de Sebastià García Martínez; L’estructura econòmica del País Valencià (1970), de diversos autors; El valencianisme polític (1874-1936) (1971), d’Alfons Cucó; es publicà l’estudi lingüístic Defensa de l’idioma (1972), de Vicent Pitarch; i es divulgaren els assaigs El País Valencià i altres (1972), d’Emili Gómez Nadal; País perplex (1974), premi Joan Fuster, de Josep Vicent Marquès; De cara al país (1974), de Francesc de Paula Burguera; La via valenciana (1976), premi Joan Fuster, d’Ernest Lluch; o Política per a un país (1977), de Vicent Ventura. A més, en aquesta nova dècada, va arribar l’eclosió definitiva del cas Vicent Andrés Estellés, el poeta de Burjassot (Horta) que, després de dues dècades en què sols havia editat cinc poemaris, el 1971 irrompia en el panorama valencià amb la publicació d’obres tan significatives com Llibre de les meravelles o La clau que obri tots els panys, i l’any següent reunia Recomane tenebres, el primer volum de la seua Obra completa. Estellés va publicar, durant la dècada dels setanta, tres volums més de l’obra completa: Les pedres de l’àmfora (1974), Manual de conformitats (1977) i Balanç de mar (1978), i definitivament es va convertir en el poeta valencià més representatiu des del segle XVI.

Cal destacar també el paper que va tenir l’aparició, l’any 1969, de la revista cultural “Gorg”, escrita exclusivament en català, que vehiculava en la premsa escrita les inquietuds informatives, culturals i nacionalistes d’aquell difícil moment històric i que va arribar a un tiratge de 8 000 exemplars, fins el 1972, en què fou clausurada pel règim. Altres revistes, més especialitzades, que posteriorment van continuar la tasca cultural foren “Estudis” (1972), “Llombriu. Quaderns de Literatura” (1978-81), “Cairell” (1979-81), “L’Espill” (1979-92) i “Lletres de canvi” (1980-83).

El grup musical Al Tall, s.d.

ACo / Colita

En aquest clima nacionalista, el 1968 s’havia creat l’escola La Tramuntana, pionera en l’educació nacionalista al País Valencià i en la renovació pedagògica. Al gener del 1970, amb el patrocini de la Fundació Huguet, Eliseu Climent i Corbera va fundar el Secretariat per a l’Ensenyament de l’Idioma, institució clau en la potenciació de la docència de la llengua, sobretot mitjançant els Cursos de Carles Salvador iniciats l’any 1976. El 1975 es va crear el grup musical Al Tall, que participà fermament en aquest ambient nacionalista. També els artistes plàstics s’hi vincularen: escultors com Andreu Alfaro, pintors com Manuel Boix, Heras o Armengol, i l’Equip Crònica o el grup Estampa Popular. El 1976 es va celebrar a Gandia el Primer Encontre d’Escriptors dels Països Catalans. Finalment, com a resultat del procés del nacionalisme creixent, el 1978 es va fundar Acció Cultural del País Valencià.

Cal remarcar que el veritable punt d’inflexió, de la postguerra a l’actualitat, en la producció cultural i literària al País Valencià, el va determinar sens dubte la creació dels premis Octubre de l’editorial Tres i Quatre. El 1972 havia estat convocat únicament el Joan Fuster d’assaig, guanyat per Francesc Vallverdú i Canes amb El fet lingüístic com a fet social, quan encara l’editorial no s’havia fet càrrec de l’organització i la dotació. La convocatòria general del 1973, amb l’Andròmina de narrativa i el Vicent Andrés Estellés de poesia, esdevingué immediatament una fita bàsica per a la normalització definitiva de la narrativa, la modernitat de la poesia i l’empenta contundent en l’assaig. Pel que fa al teatre, la renovació es va confirmar a partir de la creació del premi de Teatre Ciutat d’Alcoi, instituït l’any 1971 i atorgat en la primera convocatòria als germans Rodolf i Josep Lluís Sirera, amb l’obra Homenatge a Florentí Montfort.

En la producció literària de tot el període cal diferenciar la fi dels anys seixanta de la dècada dels setanta, pel canvi estètic que aquesta va comportar: el pas dels postulats seixantins a la renovació formalista i estètica actual. Sobretot en poesia, el gènere dominant, es poden establir tres promocions en aquesta evolució. La primera abraça els autors sorgits durant la segona part dels anys seixanta, com Carmelina Sánchez-Cutillas, Lluís Alpera i Emili Rodríguez-Bernabeu, que si bé en una primera etapa de llur evolució es vincularen al realisme històric —més tímidament en el tercer autor—, respectivament amb poemaris com Un món rebel (1964) o Conjugació en primera persona (1969), de la primera, i El magre menjar (1963) o Dades de la història civil d’un valencià (1967), del segon. Després, en l’etapa de maduresa personal, durant els setanta, renovaren la seua obra en defensa d’un major lirisme, com sobretot manifesten obres com Els jeroglífics i la pedra Rosetta (1976), de Carmelina Sánchez-Cutillas, un poemari amb un rerefons mitològic i medieval important. A la fi de la dècada va sorgir un grup sènior de joves escriptors, la segona promoció, que intentà transmetre els supòsits realistes i que va funcionar com una mena de pont respecte a la promoció dels setanta. Foren aplegats per Jesús Huguet a Els darrers: generació dels 70 (1972), i entre ells cal destacar Domènec Canet i Jesús Huguet.

El 1974 fou definitivament l’any de la constatació del nou signe per a la literatura al País Valencià amb l’arribada de la promoció dels setanta. D’una banda, perquè es va editar l’antologia més important del període: Carn fresca. Poesia valenciana jove, preparada per Amadeu Fabregat Manyes, la qual confirmava el canvi estètic en defensa del formalisme. I de l’altra, perquè s’editaren, de la primera convocatòria dels Octubre, el premi de poesia Vicent Andrés Estellés, Grills esmolen ganivets a trenc de por, de Joan Navarro i Tercero, i el finalista L’esmorteïda estela de la platja, de Salvador Jàfer i Sanchis, a més de l’Andròmina de narrativa Assaig d’aproximació a “Falles folles fetes foc”, d’Amadeu Fabregat Manyes, i el Joan Fuster d’assaig País perplex, de Josep Vicent Marquès i González. Era l’hora del formalisme i de la subversió dels models estètics anteriors, la qual cosa es va confirmar també en l’antologia comarcal, preparada per Emili Rodríguez-Bernabeu, Migjorn: poesia jove a les comarques del sud del País Valencià (1977).

L’inici dels anys setanta, per tant, no sols va significar per a la poesia valenciana la recuperació de la veu de Vicent Andrés Estellés, sinó l’eclosió de joves poetes que admiraren el de Burjassot, tot i que no el seguiren. L’objectivisme i la denúncia de l’entorn social foren substituïts per un subjectivisme i una simbolització del món personal, per l’irracionalisme imaginari. Com a més representatius en cadascuna de les tres tendències líriques dominants cal parlar, d’una banda, de Joan Navarro (Oliva, 1951) i de Salvador Jàfer (el Ràfol de Salem, 1954), impulsors d’un llenguatge farcit d’imatges, de tradició simbolista, mitjançant nombroses referències mitològiques i elements surrealistes, amb obres tan representatives com L’ou de la gallina fosca (1975) i Bardissa de foc (1982), del primer, i Lívius diamant (1975) i Els caçadors salvatges (1983), del segon. De l’altra, Josep Piera i Rubio (Beniopa, 1947), Jaume Pérez Montaner (l’Alfàs del Pi, 1938) i Marc Granell i Rodríguez (València 1953), practicaren una poesia més quotidiana, sovint amb la incorporació d’un caire entre individual i social, amb obres com El somriure de l’herba (1980), premi Carles Riba, i Brutícia (1981), del primer; Adveniment de l’odi (1976) i Museu de cendres (1981), premi València de Literatura, del segon; i Llarg camí llarg (1977), premi Vicent Andrés Estellés, o Refugi absent (1979), del tercer. I, finalment, Gaspar Jaén i Urban (Elx, 1952) i Vicent Salvador (Paterna, 1951) conreen una poesia més intimista, que ha evolucionat posteriorment, com ho palesen les obres Cadells de la fosca trencada (1976) i Cambra de mapes (1982), del primer; i Argiles (1980) o Calabruix (1985), premi Ausiàs Marc, del segon.

Escena de la representació teatral Homenatge a Florentí Monfort, de R. Sirera, , maig del 1973.

ASO / T.Studio-València

De les vuit novel·les valencianes dels anys seixanta, l’intent més en sintonia amb el moment del realisme social, i tal vegada un dels resultats més reeixits fou La dona forta (1967), de Maria Beneyto. Els narradors valencians dels anys setanta, en canvi, ja aportaren novel·les homologables a la producció de la resta del domini lingüístic. Les tendències narratives més importants foren, en primer lloc, la subversió del model tradicional, com es veu a Coll de serps (1978), premi Sant Jordi, de Ferran Cremades i Arlandis (Bellreguard, 1950). En segon lloc, l’aprofundiment del model tradicional, com ara la novel·la històrica Crim de Germania (1980), premi Andròmina, premi de la Crítica País Valencià i premi Serra d’Or, o els relats Laodàmia i altres contes (1986), tots dos de Josep Lozano (Alginet, 1948), i els relats Els cucs de seda (1975), premi Andròmina, de Joan Francesc Mira (València, 1939), autor del qual cal destacar sobretot Eh treballs perduts (1989). En tercer lloc, s’ha d’esmentar la pervivència del model tradicional, com es veu en la continuïtat de la producció d’Enric Valor i Lerma, per exemple a Sense la terrapromesa (1980). Finalment, hi ha la crònica testimonial, amb obres com Matèria de Bretanya (1976), premi Andròmina, de Carmelina Sánchez-Cutillas (València, 1927). La renovació teatral al País Valencià fou tardana respecte a la de Catalunya i provingué de l’anomenat teatre independent. Després de les poques temptatives de renovació culta dels anys seixanta, per tal de superar l’endarreriment secular del sainet, que havia consagrat el valencià com a llengua per a riure, el 1968 es va publicar l’estudi introductori que Lluís V. Aracil preparà per a l’edició de dues obres d’Eduard Escalante i Feo i que revisava des de la sociolingüística el subgènere, alhora que es creava a València el Centro Experimental de Teatro. El 1970 aquest es va convertir en Centre Experimental de Teatre i va representar a Burjassot (Horta) el primer text de Rodolf Sirera: La pau (retorna a Atenes). El 1971 es va atorgar per primera vegada el premi Ciutat d’Alcoi i es va guardonar l’obra Homenatge a Florentí Montfort dels germans Sirera, i l’any següent Rodolf Sirera guanyava el premi Ciutat de Granollers amb Plany en la mort d’Enric Ribera, l’obra més ambiciosa del teatre valencià en l’inici de la nova dècada. Durant els anys setanta aparegueren diversos grups independents com ara Llebeig, El Micalet, Pluja, Carnestoltes i El Rogle, alhora que l’alcoià La Cazuela, provinent del 1955, representava en català. I amb aquests arribaren els dramaturgs més destacats: Manuel Molins (Montcada, 1943), amb obres com Dansa del vetllatori (1973), i, sobretot, Rodolf Sirera (València, 1948), qui amb obres tan representatives com El verí del teatre (1978), Bloody Mary Show (1979) o Arnau (escrita el 1978, editada el 1984), s’ha convertit en un dels autors més importants del teatre català actual.