La Segona Germania

La Segona Germania. 1693.

La Segona Germania constituí, sens dubte, la revolta purament antisenyorial més gran que tingué lloc a l’antic Regne de València. Va ser una revolta centrada al quarter de la Marina i les Muntanyes, comarca a cavall de les actuals províncies d’Alacant i València, encara que de les inquietuds que alimentaren la insurrecció, en participaren altres localitats valencianes. Una revolta a la qual prestaren molt poca atenció tant els autors propers als fets com la historiografia posterior, fins que Adolf Salvà i Ballester, el 1941, i Francesc de Paula Momblanch i Gonzálvez, el 1957, recuperaren, poc menys que de l’oblit, aquest alçament camperol. Amb posterioritat li han dedicat interessants pàgines Sebastià Garcia Martínez, Henry Kamen, James Casey i Salvador Rocher Tarrasó. Finalment, cal citar les contribucions presentades al Col·loqui Internacional sobre la Segona Germania (1693-1993).

En la documentació de l’època es parla de “motí”, “tumult”, “sedició”; als qui participaren en la revolta, se’ls denominà “acomunats” i, després de vençuts, “los delinqüentes en el tumulto de La Marina”, mentre que Josep Navarro va ser anomenat “General de la Germandat del Regne”. A. Salvà va estudiar aquest moviment en la seva obra Sedición del año 1693 en el Reino de Valencia. Més tard Momblanch el batejà com La segunda Germania del Reino de Valencia, denominació que a la fi s’ha imposat, malgrat certes reticències.

El punt de referència obligat en l’anàlisi de la Segona Germania és l’expulsió dels moriscos. Cal destacar que pràcticament totes les localitats implicades en la revolta del 1693 havien estat repoblades després del 1609, i que van ser les condicions pactades en les immediates cartes de poblament les que estigueren en l’origen de les reivindicacions camperoles. Momblanch ja va posar l’accent en com la duresa de les clàusules contingudes les cartes de poblament i les successives desgràcies que s’esdevingueren des d’aleshores —plagues, pestes, lleves— conduïren a un empobriment del camperolat que seria, en última instància, allò que explicaria la seva insurrecció. Les reivindicacions mateixes dels agermanats, quan cridaven “vivan los pobres!” o quan, en el seu memorial del començament d’abril, exposaven “que en el dia de oi, en la cortedad de cosechas, han llegado los pobres a tal extremo que es impossible tolerar tantas cargas si no es dejar sus casas y haziendas”, donarien suport a aquests plantejaments.

Estudis posteriors, però, han posat de manifest que no es pot parlar de cap manera de carestia i que, fins i tot, en aquells anys el blat era molt barat, per la qual cosa es pot afirmar que aquesta no va ser una rebel·lió de desesperats per la fam. Hi ha altres factors que indiquen la prosperitat del temps, com ara l’evolució de la població, que —sobretot als llocs sorgits de la repoblació— creixia a un fort ritme, i també la relació població-recursos durant la segona meitat del segle XVII, que va ser la més favorable de tota la història moderna valenciana. Per tant, les raons d’aquesta revolta cal buscar-les en altres àmbits: ¿la creixent pressió fiscal de la monarquia? ¿El progressiu descontentament del camperolat i els seus dirigents en sentir-se deslligats d’uns senyors que veien, cada vegada més, com uns rendistes estranys als seus interessos? ¿La sensació de greuge per haver de satisfer les mateixes rendes en terres que havien millorat amb el seu treball? S’ha parlat, també, de la influència de les “máximas del francés”, “recelo [que] se corrobora con la voz que por La Marina se esparce de que si no salen con su intento se darán al francés”, una hipòtesi poc esmentada en la documentació de l’època, que no té cap confirmació especial i que és difícilment creïble, ja que, en aquestes comarques, existia una francofòbia creixent, alimentada per les contínues guerres amb França, els recents bombardeigs per l’esquadra francesa de ciutats com ara Alacant i el fet que les tropes del Rei Sol ataquessin Catalunya.

No va ser una revolta deguda a la fam, tampoc no va ser un esdeveniment tan aïllat com algun dels primers treballs faria suposar. De fet, es van produir avalots importants a l’Horta de València el 1663 —se citen fins a 3 000 participants— i a Puçol el 1680, tot i que no sembla que tinguessin res a veure amb una oposició antisenyorial. En aquest aspecte, hom pot trobar que es demanava la rebaixa de les exigències senyorials en reivindicacions contemporànies a la firma de les cartes de poblament, quan se’n signaren diverses en pocs anys, i també concòrdies que rebaixaven les condicions pactades anteriorment. A partir d’aleshores, es produí un rosari de reclamacions, d’actituds de resistència a satisfer les particions de fruits al senyor i, poc després, fins i tot es poden documentar motins més o menys violents, normalment de caràcter local: a Valldigna (Safor) es mostraren molt actius; també es manifestaren contra els seus senyors a Benillup (Comtat), Llombai (Ribera Alta) i, potser, a Muro. Un precedent immediat de la Segona Germania van ser els esdeveniments del Camp de Morvedre (sobretot a Petrés) el 1689.

Al començament de l’any 1693, es produïren les primeres notícies entorn “algunas inquietudes y movimientos de los vasallos sobre no pagar los derechos dominicales a sus senyores” a la Marina i les Muntanyes, per la qual cosa el Suprem Consell d’Aragó recriminà al virrei la manca d’informació sobre la situació. L’immediat informe del virrei permet d’entreveure l’extensió del fenomen, quan diu “parezió impracticable acudir a un tiempo a todos [los lugares] con el remedio”, ja que els nuclis revoltats superaven la trentena. Igualment exposava les gestions realitzades per a reconduir les reivindicacions camperoles per via legal, i acusava com a instigadors el notari Fèlix Vilanova i els eclesiàstics que “se han mostrado parciales de esta disensión”.

Malgrat la tensió existent i els successius fracassos, els síndics dels camperols no abandonaren la via legal. En ocasions reberen bones paraules, fins i tot es va dir que per part del monarca —“su magestad respondió lo miraría con piedad y se observaría justicia”—, però ni el Consell Suprem d’Aragó ni la Reial Audiència trobaren arguments per fallar a favor dels demandants, i els documents anunciats com a definitius pels capitostos de la revolta mai no s’arribaren a presentar, ni tampoc no es manifestaren els suposats suports de la cort que havien d’inclinar definitivament la balança al seu favor.

En la primera meitat de l’any s’assistí a un increment progressiu de la tensió, a mesura que s’anava apropant el moment de la collita. L’arquebisbe de València desautoritzà l’actitud dels sacerdots, que alimentaven la resistència tot predicant “públicamente que no tenían obligación de pagar a los señores y que los pechos eran injustos y que no tuviessen escrúpulo en urtar a los señores”. Ventura Ferrer —lloctinent del governador a Xàtiva— va reforçar les places especialment estratègiques, van continuar les presons i els allotjaments de tropes amb caràcter intimidatori i la violència verbal va créixer considerablement. A mitjan maig els vassalls d’Olocau de Carraixet (Camp de Túria) es negaren a donar possessió al seu senyor —hi hagué lluita entre pretendents—, el 26 de juny els camperols emfiteutes de Ràfol d’Almúnia (Marina Alta) formalitzaren, davant el notari, la seva negativa a pagar les particions de fruits.

La situació, en els primers dies de juliol del 1693, s’ha de definir com a delicada: captura d’aquells que a Petrés es negaven a pagar els drets senyorials, replegament dels homes de Quartell i Benimodo (Ribera Alta) en la defensa de les seves pretensions. En aquest context, el detonant puntual de l’aixecament és atribuïble, en part, a la imprudència d’un representant del duc de Gandia: el 9 de juliol, Miguel Pérez Pastor, batlle i governador de Gandia, es presentà a Vilallonga i capturà quatre llauradors que s’havien negat a pagar les rendes al senyor. Immediatament, a les muntanyes dels voltants, es reuniren contingents importants de malcontents en actitud amenaçadora, que el mateix dia elegiren com a cap militar Josep Navarro i com a síndic Francesc Garcia. La seva reivindicació immediata era que els capturats a Vilallonga fossin alliberats, alhora que buscaven suports i s’anava engrandint l’exèrcit dels agermanats, amb coaccions, segons algunes fonts. A l’altre bàndol, es mobilitzaven les forces del rei —la guàrdia virregnal i les milícies provincials— i Ventura Ferrer intentà que els aires de revolta no arribessin al nord del Xúquer. Els contendents no tardaren a trobar-se cara a cara. Els agermanats lluitaven darrere els estendards de Sant Vicenç i la Mare de Déu del Remei i cridaven “Vixca el rey de Espanya, muira el mal govern, vixquen los pobres, franquea volem, arca, arca, arca”. Hi hagué intents de mediació que no conduïren a cap port i, finalment, el 15 de juliol parlaren les armes a la rodalia de Cela de Núñez. És exagerat de descriure-ho com una batalla, ja que algunes fonts apunten que l’exèrcit dels agermanats estava en vies de dissolució, quan una càrrega de la guàrdia del virrei, i algunes arcabussades, resolgueren la contesa. Potser es produïren una dotzena de baixes per part dels agermanats, algun més va morir després a les presons del comte de Cocentaina, i quaranta-tres van ser capturats. Les pèrdues en el bàndol del rei van ser inapreciables.

Hi va haver una altra “batalla”, on les milícies provincials van fer poc menys que el ridícul, però la solució militar hi va ser de tot punt insuficient. Arran d’aquest fet, en un primer moment, el Consell Suprem d’Aragó criticà Ventura Ferrer per l’acció, i s’arribà a pensar que en la seva actuació hi havien pesat consideracions personals. Els agermanats es dissolgueren, i en les setmanes immediates s’assegurà el pagament dels drets senyorials, sovint obligant els notables de cada comunitat mitjançant acta notarial. Josep Navarro va ser ajusticiat —mai no capturaren Francesc Garcia—, i es dictaren penes de presó i galeres contra una vintena llarga d’implicats.

Ara bé, la derrota al camp de batalla no va significar l’abandonament de les reivindicacions camperoles, la documentació parla de nous intents de rebel·lió al final de l’estiu del 1693. Un any després es difongueren per Elda, Novelda, Orba i alguns llocs més, convocatòries anònimes per a un nou aixecament. D’altra banda, pel setembre del 1693, els homes de Valldigna defensaren les seves pretensions davant la Reial Audiència i, al cap de pocs anys, al marquesat de Guadalest, a la baronia de Confrides i a les valls de Seta i Travadellels, els senyors s’enfrontaren amb les reclamacions dels seus vassalls.

Aquesta situació va ser aprofitada pels partidaris de l’arxiduc Carles a la guerra de Successió, els quals obtingueren el suport dels pobles de l’àrea mitjançant la promesa de franquícia dels drets senyorials: “los vezinos y vasallos del marquesado y valle de Guadalest pretendieron ser francos y no pagar derechos algunos de señorío, (...) también lo pretendieron muchísimos lugares de La Marina, motivados y fundados en que Baset y don Francisco Avila les habían enfranquesido, dexándoles como si fueran tierras del rey y no de señorío”. Es produí, a més, una confusió implícita, de la qual participaren també els agermanats, entre patrimoni reial i absència de particions agràries. Els austriacistes també van veure derrotada la seva causa, però els vassalls de senyoria perseveraren en una actitud de resistència que, tanmateix, no tingué manifestacions com la Segona Germania: en el dia a dia, aquella resistència va conduir a una erosió important de la significació econòmica de la detracció senyorial al llarg del segle XVIII, malgrat que les denúncies dels diputats valencians a les corts de Cadis fessin pensar que, fins aquell moment, seguien perfectament vigents les cartes de poblament signades dos segles enrere.