Sebastià Enric Torres: “un home molt aficionat a la Terra”

La família Torres de Sant Quirze Safaja (Vallès Oriental) era de condició pagesa benestant, propietària de terres i d’un mas i explotava uns pous de glaç en ple rendiment, activitat puixant a conseqüència de la demanda creixent d’aquest producte, no només per a la conservació d’aliments i l’elaboració de begudes, sinó per als usos mèdics. Sebastià Enric Torres va néixer el 9 de juliol de 1634 i va morir a l’entorn del 1702. El seu representant comercial a Barcelona era Jaume Circuns (amb qui la seva filla, Maria Àngela, es casà en segones núpcies), el qual entre el 1680 i el 1690 tenia una botiga que ell mateix administrava on tenien participació Pau Feu i Salvador Feliu de la Penya. Més tard va intervenir en activitats industrials del botiguer Martí Piles i el 1700 fou administrador de la casa de la neu de Barcelona. Alhora, Torres va mantenir contactes comercials pel negoci del glaç amb el ciutadà honrat mataroní Joan Navarro, un dels principals arrendadors del servei de grans a l’exèrcit del final del segle XVII, també associat amb Pau Feu.

De l’entorn proper dels Torres eren els Guàrdia, uns paraires de Castellterçol enriquits amb el transport de la neu (Melcior Guàrdia esdevingué finalment ciutadà honrat), com els familiars d’aquests últims, els Bricfeus i els Pineda, també paraires, tots ells exemple de l’ascensió d’uns grups socials puixants, sovint instal·lats definitivament a Barcelona. Però és evident que la posició dels Torres fou de supeditació envers aquesta classe comerciant que collava els seus proveïdors i antics veïns.

Tanmateix, encara que al seu entorn es consumava l’ascens social de la burgesia comercial, Torres, tant per la seva condició social de pagès com per la de jurat del seu municipi, es va veure abocat a contraure compromisos ineludibles amb la revolta pagesa dels Barretines, a distanciar-se de la burgesia amb la qual es relacionava comercialment (Navarro deixà d’adquirir-li glaç pel gener del 1688) i a pagar, a partir del 1689, el preu elevat de l’exili i la desfeta de les seves propietats a mans de les tropes reials. L’allunyament definitiu dels Torres amb els cercles burgesos emergents arribà al punt màxim en la guerra de Successió quan els fills Jaume, Enric, Antoni i Josep prengueren partit per Felip d’Anjou, mentre que els altres esdevingueren capdavanters de la causa austriacista.

En una conjuntura difícil, de collites dolentes o malmeses per la plaga de la llagosta, de sobrecàrrega dels allotjaments per la guerra amb França i d’exasperació de la pagesia del comtat de Centelles pels abusos del seu senyor, Francesc de Blanes i Carròs, Torres es va veure progressivament involucrat en el moviment de la revolta dels Barretines, que va tenir el seu nucli més actiu en aquella zona, i en la seva direcció. Enric Torres tenia bona relació amb d’altres dirigents de la revolta: amb Antoni Soler de Sant Boi de Llobregat, amb Francesc Rocafort de Santa Maria d’Oló, la filla del qual, Rosa, es va casar amb el seu fill Jaume, i amb Josep Llavina, síndic de Centelles. També mantenia contactes amb el baró Terré i amb l’assessor de la Diputació Daniel Saiol, una de les poques persones vinculades a les institucions catalanes, juntament amb el diputat Antoni Saiol i l’oïdor militar Josep Ciges, que es manifestaren obertament a favor d’una negociació amb els pagesos.

La imatge que dona Torres és la d’un home moderat, com d’altres propietaris del comtat (Llavina, Rossell, Serratacó), que defensava l’autonomia del comú enfront del comte de Centelles, i que s’havia alçat contra la seva opressió, agreujada per la càrrega desmesurada de les tropes, i contra la transgressió de les constitucions de la pàtria, tant pel que feia a les desinsaculacions dels germans Saiol i de Ciges com als allotjaments i contribucions, “un home molt aficionat a la Terra i a les coses del rei”, segons l’expressió d’un contemporani.

La guerra amb França, l’assassinat de Soler i la dura repressió exercida pel virrei Villahermosa el 1689, que va commocionar la pagesia catalana, no van deixar cap altra alternativa a Torres i els seus homes que exiliar-se i entrar al servei de la monarquia francesa com a agents. Les autoritats rosselloneses qualificaren Torres com el cap efectiu de la revolta dels Barretines i el definiren com un home d’uns 54 o 55 anys, baix, valent i molt viu, ric i admirat pels catalans. A més a més, elogiaven l’agilitat de les companyies de fusellers de muntanya formades pels barretines. De fet, fins i tot Lluís XIV qualificà els seus serveis de molt positius: mantenien contactes a l’interior de Catalunya —amb pagesos amics o parents, però també amb persones com els Saiol i Jaume Puig de Perafita, descontents amb la monarquia— per tal d’afavorir l’ambient de revolta contra la corona espanyola bo i enfortint la xarxa de col·laboradors de França; evitaven la deserció de les tropes franceses que eren a la frontera, intentaven incrementar la creixent desbandada de l’exèrcit espanyol i interceptaven la correspondència enemiga. Però el seu prestigi entre la pagesia catalana s’esvaí a l’entorn del 1694, a conseqüència dels saqueigs i abusos de les tropes franceses.

Ja aleshores, Sebastià Enric s’havia retirat a Codalet, a prop de Prada, amb la seva muller Paula Costa, des d’on escrivia al seu fill Jaume donant-li instruccions sobre els pous de glaç i altres afers econòmics i de caire familiar, tot recomanant-li que es portés “del millor modo que pugau que vaia bé per uns i per altros, i fes-te ben voler de la gent que és lo que importa, i que no apòrties pistoles, que ja t’ho tinch referit ab altres cartes”. El consell va servir de poc: el 1694 Adrien-Maurice de Noailles, II duc de Noailles, el nomenà lloctinent de la companyia de fusellers de muntanya a les ordres de Sebastià Antic, i a la guerra de Successió va reaparèixer al servei de l’exèrcit filipista, junt amb els seus tres germans i esdevingué capità de la companyia de minyons de Centelles i de Manlleu. Tots ells participaren en accions importants a les Guilleries, al Montseny, al Congost, a Collsuspina, a Seva, a Martorell i en la defensa de Centelles enfront del comandant Antoni Desvalls. Pel febrer del 1714, els Torres van patir, altra vegada, els efectes de la repressió, i la seva casa va ser saquejada i cremada pels vigatans. Però aquest cop, el triomf borbònic li assegurà a Jaume una bona posició en el nou règim. La casa li fou reconstruïda, entre el 1714 i el 1719, amb una gran solidesa i un elevat dispendi a càrrec de la ciutat de Vic. Va rebre el càrrec de sotsveguer de Moià fins al 1719, any que lluità contra els seus vells aliats francesos amb motiu de l’ocupació francobritànica. El seu fill Jacint confirmà la trajectòria militar del pare i assolí el grau de tinent d’artilleria. Amb tot, Jaume Torres va continuar l’explotació dels pous de glaç bo i mantenint els vincles comercials amb els Circuns i els Bricfeus, superats els posicionaments polítics que els separaren durant la guerra de Successió.

El vell Torres expressà la seva amarga experiència de la revolta dels Barretines en una mena de testament polític adreçat als seus descendents, que ajuda a entendre el seu compromís social, on els exhortava “que se recòrdien de ma desventura, que trobant-me jo jurat d’est terme de Centelles lo any 1687, carregada la província de tants treballs, de composacions que se tragué lo comte... i ademés fer la vida a los soldats sent fora los presidis, i per ser lo treball tant ab excés i no poder arribar a pagar los pobres pagesos i menestrals per no tenir alivio de los cavallers per tenir ells las mellors haciendes no donaven favor ni alivio als pobres i així los dits pobres per a faltar-los les forces fou forçós d’haver de fer algun moviment, i així jo per tenir compassió de la nostra gent i el carinyo [que] tenia a la Pàtria i el consell de molts amics, i vist que lo rei que Déu guard no se n’acuitava, sinó los capitans i alguns senyors de Barcelona, vist tot açò, mogut de bon zel me fiu veure més del que devia fer, per lo tant me viu ab tanta desditxa... i així està per avís, que diu lo vocable, que qui fa pel comú no fa per ningú. I així vos avís que per ningún temps no us poseu davant en res sinó és en coses del servei de Déu, perquè quan sereu en lo treball tothom s’ho mirarà”.