Narcís Feliu de la Penya: negocis i projectes per a la represa de Catalunya

Armes de la família Feliu de la Penya, segle XVII.

ANC / G.S.

Narcís Feliu de la Penya i Farell (16??-1712) procedia d’una família originària de Mataró, i era fill de Narcís Feliu, mercader, ciutadà honrat i conseller quart de Barcelona. Però el fill Narcís, com molts altres descendents de mercaders, no va seguir la professió del pare, sinó que es doctorà en lleis i formà part del grup de gaudints de privilegi militar, i com a tal, doncs, se’l pot considerar un personatge representatiu de la burgesia de professsions liberals paranobiliàries, tal com ha assenyalat Pere Molas. La seva relació estreta amb els mercaders i els menestrals i la seva influència en la societat barcelonina li proporcionaren un coneixement de primera mà dels afers econòmics contemporanis, en els quals s’implicà, bo i convertint-se en el portaveu d’aquests grups i participant en el primer esbós de la junta particular de comerç de Catalunya el 1692. Però Feliu també va ser l’historiador del seu país, “Patria general de todos los Catalanes”, en publicar els Anales de Cataluña, especialment interessants pels trenta anys de testimoni directe que reporten i per la seva actitud política compromesa amb la casa d’Àustria. Tampoc no es pot oblidar la seva influència política, de la qual és il·lustrativa l’amistat que l’unia amb Pere Antoni Fernandez de Córdoba i d’Aragó, president del Consell d’Aragó, el qual nomenà Feliu representant de la Junta General de Comerç a Barcelona el 1684.

Fénix de Cataluña, N.Feliu de la Penya, Barcelona, 1683.

BC

Feliu pot considerar-se com el personatge més emblemàtic de la represa econòmica de Catalunya de final del segle XVII. En el Político discurso, editat el 1681 per encàrrec dels quatre gremis tèxtils més influents de Barcelona (paraires, velluters, velers i sombrerers), defensava no solament la prohibició de l’entrada de mercaderies estrangeres, sinó també la prohibició de sortida de primeres matèries com les llanes, les sedes, els cuirs i les pells. Així mateix, exaltava la prosperitat que el comerç havia generat a Catalunya, quan era “senyora del mar”, a Gènova, Florència, França i, sobretot, a Holanda, país pel qual Feliu i els altres autors de memorials semblants sentien una profunda admiració, tant pel seu desenvolupament econòmic com per la seva constitució política, federal i pactada. La lloança de l’activitat artesanal i comercial, de la navegació, de la formació de companyies de comerç i de la unificació dels impostos, es cloïa amb l’al·lusió a la mítica au fènix: “renazca, pues el comercio en Cataluña, cual otro fénix de sus cenizas”. Com ha recordat Pierre Vilar, el Fènix de Catalunya, publicat el 1683, ja no respon a inspiracions tan simples. L’autor hi perfila el seu pensament, unint-se els dos caires de la personalitat de Feliu: l’historiador, coneixedor del passat de Catalunya, i el projectista, encarat al futur. A diferència que en el Político discurso, hi preval l’esperit mercantilista: la prohibició no hi és plantejada (de fet, havia estat escrit a instàncies del gremi de botiguers de teles). L’obra era signada per Martí Piles, mercader de teles originari de Vic, amic i soci seu i, probablement, el veritable mentor de l’obra, encara que, ben segur, fou Feliu qui, en aquesta obra, donà forma a les idees dels homes de negocis mitjançant la seva erudició històrica i el seu domini del castellà. El nucli central del Fènix..., el constitueix la proposta de formació d’una gran companyia a l’estil holandès a fi de resoldre el problema de la manca de capital, tant en l’activitat manufacturera com en la comercial, a conseqüència de la qual havien fracassat molts projectes. Seixanta fundadors havien de cobrir l’aportació de capital inicial, mentre que la resta, fins a arribar a les 330 000 lliures, seria coberta per accionistes. Hom preveia que la companyia deixés diners a patrons, fabricants, botiguers i negociants, a canvi de participar en els seus beneficis. A més a més, el Fènix demanava la participació dels catalans en el comerç d’Amèrica i la concessió d’un port franc a Barcelona. Tanmateix, la companyia no es constituí perquè, segons Vilar, la seva voluntat intervencionista —molt propera a les realitzacions d’Estat— s’adeia poc amb el formigueig d’iniciatives que aleshores florien a Catalunya.

Amb tot, l’activitat de Feliu va donar resultats palpables. D’una banda, els seus projectes trobaren expressió en les corts de Felip V i de l’arxiduc Carles III: el port franc, els dos vaixells a Amèrica i la creació d’una gran companyia (la realització de la qual tampoc no va reeixir). De l’altra, desembocaren en realitzacions familiars dels Feliu de la Penya: la Companyia de la Santa Creu, que el 1690 treballava amb operaris flamencs per introduir teles a la flamenca, i la Companyia Nova de Gibraltar, del 1709, creada per Salvador Feliu en el context de la guerra de Successió, bo i aprofitant l’aliança anglocatalana, que havia de garantir les relacions continuades entre Barcelona i Gibraltar, ocupat pels anglesos, empresa estrictament privada que no tenia res a veure amb les companyies privilegiades. Si bé Vilar ha recordat els seus guanys mínims, n’ha remarcat la complicada xarxa de negocis i de companyies semblants en la qual es trobava immersa, exemple evident d’una manera efectiva de protegir els riscs dels homes de negocis.

Origen dels socis i col·laboradors de Narcís i Salvador Feliu de la Penya al final del segle XVII.

Per altra part, Feliu va participar activament en la renovació de la indústria tèxtil, en resposta a la invasió de productes estrangers. A tal fi, va enviar, fent-se càrrec de les despeses, alguns menestrals a França, Flandes, Anglaterra i Alemanya perquè aprenguessin noves tècniques, tal com ha exposat Pere Molas, i que, al seu retorn, havien de crear tallers pilot per tal de formar tècnics especialitzats. En concret, les modalitats que pretenia introduir eren la nova draperia i la fabricació de mitges amb teler, per a la realització de les quals, el 1682, va rebre el suport del Consell de Cent. Vers el 1690 va centrar la seva atenció en la necessària reforma del tint, amb resultats discutibles, per a la qual cosa va enviar menestrals a França i Holanda. També cal remarcar que, al seu entorn, aglutinà una xarxa de col·laboradors per a les experimentacions tèxtils, principalment a la Plana de Vic.

Finalment, cal parlar del Feliu polític. El seu elogi a Carles II qualificant-lo com “el mejor rey que ha tenido España” explica molt bé la seva adhesió incondicional a la casa d’Àustria. En els Anales, no estalvia elogis als virreis, fins i tot al duc de Villahermosa que havia tractat amb mà de ferro els revoltats barretines de 1687-91 i els seus seguidors, en uns anys que les tropes de la monarquia exasperaven una població rural maltractada per les collites dolentes i per la mateixa guerra. Però la contradicció aparent es resol quan es constata que Feliu i el cercle de negocis que l’envoltava eren els primers beneficiats amb la presència de les tropes, ja que participaven en els contractes per al subministrament de grans (la companyia Feu-Feliu hi va intervenir entre el 1671 i el 1690), alhora que militars i buròcrates eren bons clients de la botiga Feu-Feliu. Davant d’aquestes implicacions econòmiques de la burgesia incipient amb la monarquia, quina actitud calia esperar-ne en la revolta dels pagesos catalans sinó el silenci i la complicitat amb la repressió institucional? I no només perquè la guerra l’enriquia, o li facilitava l’accés a títols, sinó perquè l’abast de la revolta l’inquietava i les reivindicacions dels pagesos posaven en dubte l’exempció de què gaudien els grups privilegiats i la manca de participació de les ciutats en els allotjaments.

D’altra banda, com la resta dels burgesos i dels nobles, participà en la defensa de Barcelona del 1697 enfront de les tropes franceses. Però la figura de Feliu pren la seva màxima significació política com a austriacista de primera hora, exponent d’una burgesia mercantil que somia convertir Catalunya en una altra Holanda mitjançant un rei, un Habsburg, a la seva mida. Per això, ben aviat, fou detingut pel virrei Velasco, al juny del 1704, després de l’intent frustrat del príncep de Darmstadt de desembarcar a Barcelona i, malgrat tot, va seguir formant part del nucli dirigent del partit austriacista bo i comunicant-se, mitjançant eclesiàstics, amb el vigatà Jaume Puig de Perafita, que, al seu torn, estava en contacte amb el príncep de Darmstadt i amb Antoni de Peguera i d’Aimeric per preparar el desembarcament aliat. El paper de Feliu també era cabdal per la seva relació comercial amb els holandesos Jäger i Kies i amb els anglesos Shallett i Crowe, que constituïen un excel·lent enllaç amb les potències aliades. Quan Barcelona va ser presa pels homes de l’arxiduc Carles d’Àustria, a l’octubre del 1705, va ser alliberat. Aleshores, va esdevenir advocat reial i cavaller de l’orde de Sant Jaume. Feliu no va viure la desfeta del 1714: dos anys abans va morir.