L’anticlericalisme a Reus

Crema de convents a Reus, Panorama Español, Madrid, 1842-45.

BC

El sentiment anticlerical, que a la llarga esdevingué antireligiós, va prendre cos durant les primeres dècades del segle XIX, bàsicament a remolc de les actuacions polítiques dels eclesiàstics contra les transformacions liberals. Durant la guerra del Francès feren una oposició essencialment retòrica, i pocs anys després, en el Trienni i la guerra dels Set Anys, la feren amb les armes a la mà, incitant els altres a empunyar-les i comandant-los. Exemple de la primera actitud fou la denúncia a la Inquisició d’un article publicat el 1814 en el “Periódico político y mercantil de la villa de Reus”, reimprès en diverses ciutats espanyoles; l’article fou condemnat el 1815 perquè era una apologia del constitucionalisme i una denúncia dels eclesiàstics que en els sermons, en lloc de fer panegírics religiosos, atacaven la constitució. Malgrat la multiplicació de les missions, a partir del 1814 la ideologia liberal impregnà la societat reusenca d’un clar esperit laic, sense que servissin de gaire els sermons truculents, com ara el predicat al convent de Sant Francesc el 1818, on frares amagats a les voltes de l’església simularen ser ànimes en pena, sense aconseguir res més que provocar un aldarull amb un mort i diversos ferits.

La tibantor entre liberals i eclesiàstics esclatà amb virulència durant el Trienni. L’Església, que veia perillar els seus privilegis socials i econòmics i que alhora constatava la pèrdua d’influència damunt la societat, donà ple suport als moviments antiliberals, primer de paraula i després a les partides. Els clergues trabucaires es multiplicaren arreu. Amb l’activitat bèl·lica, molts d’ells no feien altra cosa que prosseguir la que havien desenvolupat contra Napoleó, però amb una diferència clau. Mentre que en el primer període combatien l’estranger, el 1822 ho feien contra part dels seus veïns. N’és un bon exemple Josep Jové, que al capdavant dels homes de les Piles participà en la batalla del Bruc del 1808, el 1812 organitzà un escamot armat a Rocafort, on era vicari, i el 1820, quan era rector d’Altafulla, es negà a jurar la constitució; el 1822 es presentà davant Romagosa i el Trapense comandant un escamot d’uns 500 homes armats. També Francesc Muster, rector de Vilaverd, armà un escamot amb els veïns del poble, que assetjà els liberals al castell de Barberà, mentre que Domingo Serrat, rector de Pradell, donà suport als revoltats i intentà comprar el comandant de la milícia de Porrera perquè canviés de bàndol.

Actituds com les descrites expliquen els recels dels governants del Trienni i dels seus seguidors, que, a mesura que s’erosionava la situació, es traduïren en una persecució creixent de clergues, no per la seva fe, sinó per la seva militància política. A Reus fou detingut el vicari Joan Veguer per la seva “adhesión al gobierno absoluto”, com ho foren també el prior i els “prelados regulares”. A la presó reusenca es trobaren amb eclesiàstics de diversos pobles de la rodalia, mentre d’altres eren amonestats per confondre el sermó a la trona amb el míting. Els recels i l’odi populars privilegiaven els franciscans, tant els de Reus com els d’Escornalbou o d’Alcover, considerats tots ells responsables dels aixecaments reialistes de les viles veïnes. Els més maltractats per la milícia reusenca foren els d’Escornalbou, on, en produir-se l’exclaustració, foren morts dos frares. Amb la restauració absolutista, els frares prengueren la revenja. El mateix 1823, a Montbrió, atiats per un franciscà d’Escornalbou, saquejaren les cases dels liberals i en mataren tres. El 1827 els franciscans reusencs celebraren l’ampliació del convent amb una processó amb un drac que s’aturava davant les cases dels liberals per fer-hi befes. Aquests ho interpretaren com una amenaça d’extermini. Malgrat la repressió ultra, les actuacions a cavall de la irreligiositat traspuen per la documentació. El 1826, davant de la hilaritat general, fou boicotejada la processó dels Àngels per “uno de los cascos calientes (que) tiró un gato al medio”; el 1830, una dona que traficava amb les butlletes pasquals va ser sotmesa a humiliació pública, i el 1831, segons el fill del sagristà, “se meavan y se ensuciavan en el coro, en las escaleras y asta (...) en la noche de Navidad en el detrás del mismo sacrario” de la Prioral.

Mort Ferran VII, els primers atacs contra l’Església i els seus representants foren lúdics, agressius però sense violència. Al febrer del 1834, pel Carnaval, es cremà una reproducció del drac de la processó del 1827; en el del 1835, una al·legoria de la Inquisició, i en el del 1836, no sense topades amb les autoritats municipals, un ninot que representava el papa, que, convé no oblidar-ho, s’havia negat a reconèixer Isabel II i flirtejava amb el pretendent carlí. La culminació de l’anticlericalisme d’immediata arrel política es produí la nit del 22 al 23 de juliol de 1835 amb l’assalt i la crema dels convents de Sant Francesc i de Sant Joan, on foren assassinats diversos frares. El detonant fou l’arribada a Reus de la notícia de la desfeta d’Arnes, on un grup de milicians reusencs, de retorn a casa, havia caigut en un parany carií, que provocà la mort de mitja dotzena de milicians; en l’escamot carlí figurava un frare franciscà del convent reusenc, que s’acusava de ser el màxim responsable dels actes vesànics. Entorn de l’episodi s’han bastit dues interpretacions extremes, igualment recusables. La primera ha estat concebuda tant per la historiografia conservadora com per la francament reaccionària, que intenten negar el compromís polític dels frares i la seva responsabilitat en l’atiament de la guerra civil, i més encara qualsevol responsabilitat en actes de crueltat. La segona visió és la liberal, que, a la recerca d’una justificació emocional, posa èmfasi en les crueltats carlines, en creure que una venjança precipitada podia ser molt més agraïda i fàcil de justificar que un atac repressiu més o menys covat. Totes dues versions coincideixen en el protagonisme de les dones de les classes populars. De fet, hi ha prou elements, si no per a justificar, sí per a explicar la crema sense necessitat de recórrer ni a les conxorxes satàniques de radicalitzats cenacles conspiratius, ni als excessos concrets d’un frare. N’hi ha prou de recordar que hom es trobava encara sota les conseqüències de la crisi tèxtil accentuada per l’epidèmia de còlera del 1834, i també la tradicional enemistat entre els liberals i els franciscans amb prou seqüències d’ofenses mútues perquè la més petita espurna pogués encendre la tragèdia. Tant podia ser la presència d’un franciscà en una partida com la creença que al convent s’amagaven insígnies i armes carlines; aquest darrer aspecte era d’una gran transcendència, ja que a les Borges del Camp s’acabava d’alçar una partida, a les ordres de Maties de Vall, que havia demanat ajuda econòmica als franciscans i que situava l’enemic a tocar de casa, amb un increment real del risc. La presència de les dones populars entre els elements incendiaris sembla indiscutible i del tot explicable, ja que eren les víctimes més directes de la carestia i dels efectes personals de la guerra, les úniques que la pagaven amb la fam i la viduïtat. Però no estigueren soles. Hi participà gent de situació econòmica molt més bona, sense tenir-ne remordiments de consciència, com ara el cirurgià Jaume Martí, que era “sin arrepentirse” gran devot de la Mare de Déu de la Misericòrdia, o el pare del canonge Sucona, argenter, que anys després en feia broma davant del seu fill, un ja reconegut biblista.