J.Tarradellas arribant a l’aeroport de Ciutat de Mèxic, 1954.
Col·l. part. / G.S.
L’elecció de Josep Tarradellas i Joan com a nou president de la Generalitat a l’agost del 1954, en substitució del dimissionari Josep Irla i Bosch, va cloure definitivament l’exili del 1939. La data té un caràcter simbòlic per a l’oposició antifranquista de l’interior, ja que, almenys des dels anys 1946-47, els camins polítics dels partits organitzats a Catalunya i els de les forces exiliades havien començat a divergir de manera clara i irreversible. Manca de comunicació, desconeixement de la situació de Catalunya sota el règim franquista, el llast de l’exili del 1939, eren elements que pesarien definitivament en la ruptura entre les generacions republicanes i els principals nuclis de l’interior, que, de manera majoritària (amb l’excepció del Partit Socialista Unificat de Catalunya i algun grup més), rebutjaven algunes de les posicions preses davant l’experiència bèl·lica.
Josep Irla, president interí de la Generalitat després de l’afusellament de Lluís Companys i Jover, va començar a pensar, l’any 1952, en la retirada política, quatre anys després de la dissolució del primer i últim govern català a l’exili, sense recursos econòmics per a sostenir l’esforç institucional, i amb un estat de salut força precari. Abans de plantejar-ho obertament. Irla va encarregar a Carles Pi i Sunyer, que residia a Caracas des de feia uns quants mesos, que fes unes gestions generals per crear un consell assessor de la presidència, el qual, previsiblement, es convertiria en el nucli d’un nou govern català. Les gestions de Pi i Sunyer es van allargar entre el desembre del 1953 i l’abril del 1954, en què finalment Irla va comunicar a Pi que, a causa del seu precari estat de salut, decidia suspendre les consultes encarregades i redactava els que, després, serien coneguts com a decrets d’abril.
J. Irla, c.1945.
Col·l. R. Surroca / G.S.
En el primer decret, Josep Irla instituïa el càrrec de conseller primer i nomenava Josep Tarradellas per ocupar-lo. En el segon, més complex i polèmic, es creava l’anomenat Consell de Catalunya, format pels diputats al Parlament de Catalunya, els diputats a les corts republicanes, el representant de Catalunya davant el Tribunal de Garanties Constitucionals i el procurador general del Tribunal de Cassació de Catalunya. Els membres d’aquest consell serien els responsables, en un termini de tres mesos, d’escollir el nou president de la Generalitat.
La polèmica i les discussions polítiques es van centrar, sobretot, al voltant d’aquest segon decret, ja que els diputats al Parlament de Catalunya reclamaven el dret exclusiu d’escollir el president de la Generalitat i consideraven completament irregular i inacceptable el mètode proposat per Josep Irla. Aquesta primera polèmica, al voltant del legalisme dels decrets d’abril, es va tancar quan Josep Tarradellas va acceptar que només els diputats al Parlament català tenien la potestat d’elegir el nou president.
A banda de la discussió al voltant dels decrets, els diferents grups polítics van començar a prendre posicions. El primer a desmarcar-se dels plantejaments oficials d’Iria va ser el Moviment Socialista de Catalunya. El seu cap, Manuel Serra i Moret, al maig del 1954 es va autoproclamar president de la Generalitat. El 1950, fent valer la seva condició de vicepresident segon del Parlament de Catalunya, Serra exercia de fet la presidència del Parlament. Seguint aquesta argumentació. Serra i Moret, com a president del Parlament, hauria hagut de substituir Josep Irla al capdavant de la Generalitat.
La maniobra de Serra i Moret només va tenir el suport de l’MSC i va ser desactivada després que Josep Tarradellas denunciés el fet que Serra i Moret, en el moment d’acceptar el càrrec de ministre del govern de la República, ja a l’exili, havia renunciat implícitament, per incompatibilitat dels càrrecs públics, a la vicepresidència segona del Parlament català.
Finalment, Josep Tarradellas es va desplaçar a Mèxic, a l’agost del 1954, per convocar la reunió del Parlament català que havia d’elegir el nou president de la Generalitat. Després de la negativa de Pau Casals i Defilló a assumir el càrrec, tal com li havia ofert Tarradellas, el diputat Pere Ferrer va proposar la candidatura de Josep Tarradellas, com la més lògica seguint els decrets d’abril del 1954.
J. Tarradellas amb els diputats del Parlament de Catalunya que el van elegir president de la Generalitat, Ciutat de Mèxic, 7-8-1954.
Col·l. part. / G.S.
El 5 d’agost d’aquell any, a la seu de l’ambaixada de la República espanyola al Districte Federal de Mèxic, es van reunir nou diputats catalans supervivents i residents en aquest país, i es va obrir la sessió per a l’elecció de les presidències del Parlament i de la Generalitat. Van votar els diputats presents i es van acceptar els vots de tretze parlamentaris no residents a Mèxic o no presents a la sessió. Més d’una trentena de diputats no va fer arribar la seva opinió ni el seu vot.
Els resultats de les votacions van ser els següents: Josep Tarradellas i Joan fou elegit president de la Generalitat de Catalunya amb 24 vots, mentre que Pau Casals i Defilló i Manuel Serra i Moret en rebien només un. Bonaventura Gassol i Rovira obtingué el càrrec de president del Parlament amb 24 sufragis, enfront de Carles Pi i Sunyer, que tan sols n’aconseguí un. També van obtenir 24 vots, per a cobrir les vacants de la diputació permanent, Enric Canturri, Josep Fontbernat i Verdaguer, Manuel Galès i Martínez, Carles Gerhard i Ottenwaelder; Carles Pi i Sunyer, Miquel Guinart i Castellà n’ontingué 23. Joan Sauret i Garcia, també amb 23 sufragis, substituí Francesc Farreras i Duran com a vicepresident primer del Parlament.
Més enllà de les polèmiques jurídiques i polítiques al voltant d’aquesta elecció —el nombre i la representativitat dels diputats presents a la sessió, la legalitat dels decrets d’abril del 1954 o les maniobres polítiques d’uns i altres—, l’episodi té un valor històric que ultrapassa les baralles personals. Sense cap mena de dubte, l’elecció de Josep Tarradellas com a president de la Generalitat tancava l’etapa política de l’exili del 1939. A partir del 1954, caldrà parlar molt més d’emigració que no pas d’exili, de segona generació, de fills dels exiliats amb uns interessos i uns objectius que no depenien, necessàriament, del retorn a Catalunya i, encara menys, d’una hipotètica tercera república, després de la desaparició del règim franquista. En definitiva, caldrà parlar d’una nova dinàmica en les minses relacions entre l’interior i l’exili i, sobretot, convindrà parlar de l’oblit. Tanmateix, no va ser Josep Tarradellas qui va provocar la ruptura, la fi de l’etapa iniciada el 1939. La mateixa dinàmica dels fets històrics va portar, al voltant dels anys 1953-54, a l’esgotament del model d’exili polític modelat al final de la Guerra Civil i a la lenta, però irreversible, caiguda del món dels exiliats en l’oblit de la història.