Publicacions periòdiques editades pels exiliats a França i Anglaterra.
Una de les característiques més destacables de l’exili català del 1939 va ser la tossuderia a mantenir el testimoniatge de la llengua i la cultura catalanes en les circumstàncies més adverses i en qualsevol dels països que acolliren refugiats catalans. Ja en els primers mesos del 1939, quan encara milers de refugiats es trobaven en els camps d’internament francesos, a París van sortir alguns periòdics que reproduïen capçaleres tradicionals. La capital francesa va ser el primer centre editor, tant pel que fa a la iniciativa institucional com a la dels partits i les organitzacions polítiques.Al desembre del 1939, la Fundació Ramon Llull (impulsada per la presidència de la Generalitat) edità el primer número de la “Revista de Catalunya” a l’exili, sota la direcció d’Antoni Maria Sbert i Massanet. La nòmina de col·laboradors, protectors, patrons i mantenidors de la publicació era la més impressionant que es podia reunir en aquells mesos de l’any 1939. Gairebé tots els intel·lectuals, escriptors i pensadors vinculats a les institucions republicanes catalanes van col·laborar en alguns dels cinc números que van arribar a sortir fins a l’abril del 1940: Carles Riba i Bracons, Lluís Nicolau i d’Olwer, Clementina Arderiu i Voltas, Carles Pi i Sunyer, Ferran Soldevila i Zubiburu, Jesús Maria Bellido i Golferichs. Conservava l’estructura de l’època anterior i els seus continguts anaven des de la literatura i la ressenya de llibres fins als treballs de clar contingut polític. La seva missió era la de mantenir viva la política cultural de la Generalitat a l’exili i crear un lligam estable entre la cultura catalana i els nuclis intel·lectuals europeus.
La Segona Guerra Mundial va interrompre totes les activitats catalanes a França, i la “Revista de Catalunya” no tornà a sortir fins el 1947, sota la direcció d’Armand Obiols (Joan Prat i Esteve), i sense l’ampli suport que va aconseguir els anys 1939-40. Hi col·laboraren, en aquesta etapa, Josep Carner i Ribalta, Emili Mira, Joan Puig i Ferreter i Just Cabot, entre d’altres, però va haver de plegar al cap de tres números, a causa dels problemes econòmics que patia la presidència de la Generalitat, encarregada de tirar endavant la publicació.
L’altra gran revista apareguda en terres franceses va ser els “Quaderns d’Estudis Polítics, Econòmics i Socials”, editada a Perpinyà entre el gener del 1945 i el juny del 1947. Els “Quaderns de Perpinyà”, com foren coneguts popularment, tenien una direcció molt homogènia i compacta: Ferran Cuito i Canals, Claudi Ametlla i Coll, Amadeu Hurtado i Miró, Joaquim de Camps i Arboix, entre d’altres, un grup inclinat cap al món d’Acció Catalana Republicana, radicalment contrari a la vella Esquerra Republicana, i que tenia una característica única: dos dels seus principals directius —Ametlla i Hurtado— s’havien exiliat l’any 1936 i no estaven compromesos, o no se’n consideraven, amb cap de les iniciatives governamentals de l’època de la guerra. En els “Quaderns” predominaven els articles de contingut polític i hi van quedar reflectides algunes de les polèmiques més importants de l’exili. La nòmina de col·laboradors és llarga i molt representativa dels diferents corrents ideològics: Rafael Tasis i Marca, Antoni Rovira i Virgili, Josep Pallach i Carolà, Carles Cardó i Sanjoan, Josep Dencàs i Puigdollers, Lluís Nicolau i d’Olwer, Josep Maria Batista i Roca, entre molts d’altres.
Publicacions periòdiques editades a l’exili americà.
A Mèxic, país que, per raons òbvies, va acollir una gran quantitat de publicacions, es van publicar els “Quaderns de l’Exili”, dirigits per un petit grup, molt radical en els seus plantejaments i molt cohesionat en les seves intencions: Joan Sales i Vallès, Raimon Galí i Herrera, Lluís Ferran de Pol i Josep Maria Ametlla. El seu ideari era clar i curt: els Països Catalans com una nació que aspira a la independència; la confederació europea com a expressió màxima de la independència catalana i la necessitat de disposar d’un exèrcit propi. Probablement, va ser una de les publicacions que va tenir un ideari més definit i el va defensar fins a les darreres conseqüències. Això li va comportar crítiques i comentaris molt durs, però també, d’altra banda, elogis de personatges tan allunyats dels seus plantejaments com Francesc Cambó.“Lletres” (1944-48), “La Nostra Revista” (1946-54) i “Pont Blau” (1952-63), entre d’altres, posaren el llistó de la qualitat, a Mèxic, en un nivell molt alt. Per les pàgines d’aquestes revistes (unes de caire més literari, d’altres amb continguts més polítics) van passar la majoria d’intel·lectuals i polítics exiliats, juntament amb gent de l’interior.
Aquestes revistes i publicacions s’afegiren a les ja existents a Amèrica abans del 1939. D’aquest segon grup, la degana era “Ressorgiment” (1916-72), de Buenos Aires, que va acollir en les seves pàgines les col·laboracions de molts republicans exiliats quan, precisament, els vells residents a Amèrica no veien gaire de bon ull l’allau de refugiats que arribaven a les costes del continent entre el 1939 i el 1942. Una altra revista, “Catalunya” (1930-65, en dues etapes), que tenia un caràcter més literari, es va convertir també en un aixopluc per als escriptors catalans exiliats. fent cada vegada més evidents i que entre els grups de catalans creixien els rumors de detencions i deportacions, es féu més urgent organitzar la sortida col·lectiva de refugiats cap a Amèrica, sobretot cap a Mèxic.
Aquesta complexa tasca es va dur a terme a través de la Junta de Auxilio a los Refugiados Españoles, que disposava dels mitjans econòmics necessaris, i de les autoritats de Mèxic, que no solament van oferir el seu territori per a acollir els milers de refugiats que es trobaven a Europa, sinó que també van protegir els interessos dels refugiats espanyols davant les autoritats de Vichy.
Si l’exili català va presentar, des del primer moment, uns contorns ben definits (gràcies a la representació institucional autonòmica, el gruix dels intellectuals i els professionals que van haver de sortir, etc.), els refugiats d’origen valencià van quedar subsumits o bé en el conjunt català o bé en el conjunt republicà espanyol. La mateixa evolució de la Guerra Civil, les rutes de sortida (amb un important contingent cap a l’Àfrica del Nord), la manca d’un valencianisme polític estès els anys anteriors a la guerra, són algunes causes que expliquen aquesta dispersió. De tota manera, això no fou obstacle perquè individualment (en plantejaments polítics, lingüístics o culturals) o a partir d’agrupacions creades a l’exili, es difongués un cert projecte nacionalista, basat en la reivindicació d’un estatut d’autonomia per al País Valencià. Organitzacions com el Bloc Nacionalista del País Valencià (integrat per Esquerra Valenciana, Partit Valencianista d’Esquerra i Actuació Valencianista), o publicacions periòdiques com “Terra Valenciana” o “Senyera”, van deixar la seva empremta en el conjunt de l’exili. Al costat d’això, cal esmentar la vinculació de refugiats valencians a iniciatives catalanes com les col·laboracions a “Quaderns de l’Exili” o la presència d’elements del País Valencià en el pacte Galeuzca. El gran problema de l’exili