Població de 65 i més anys en nombres absoluts. 1970-1991.
La manera com els membres d’una població es reparteixen entre les diferents edats constitueix un dels principals determinants del seu comportament demogràfic. Si les persones d’edat avançada hi tenen un pes important, cal esperar que el conjunt de la població tingui un ritme de creixement reduït; d’una banda, la seva mortalitat és més alta i, de l’altra, ja han conclòs el seu període de fecunditat, raó per la qual són un factor important de reducció de la natalitat. Aquestes característiques distingeixen, precisament, les actuals societats més desenvolupades, properes al creixement zero i amb proporcions elevades de gent gran, i és també el cas dels Països Catalans. Així, si el 6% de la població mundial ja ha complert 65 anys, aquesta proporció es redueix al 4% als països menys desenvolupats, mentre que als països més rics arriba ja al 14% i continua augmentant. Per continents, Europa és el que mostra els índexs més alts, amb més del 15%, i és en aquesta línia que cal situar la població de l’àmbit català, on les Illes i el País Valencià superen el 14,5%, i Catalunya, el 16%.El que, en principi, hauria de ser senzillament un tret estructural més de les societats avançades, matèria d’estudi per als demògrafs, s’ha convertit, per contra, en un motiu de debat i preocupació social, política i econòmica. Les característiques aparentment pròpies de la vellesa, com ara la degradació de la situació econòmica per falta d’ingressos pel treball, la mala salut, l’obsolescència social, l’escassa mobilitat i, fins i tot, el conservadorisme i l’escassa creativitat, prefiguren un col·lectiu el creixement del qual no pot portar més que problemes.
Preocupa especialment el sosteniment del sistema de pensions, però també l’increment de la despesa sanitària i, en general, una possible crisi de l’estat de benestar. Amb menys raó s’especula, fins i tot, amb la possible decadència del món occidental davant l’empenta d’un món menys desenvolupat però molt més jove. És convenient, per tant, adoptar la necessària perspectiva temporal i recordar que l’elevada proporció de gent gran no és un accident històric, sinó una conseqüència més del grau de desenvolupament que convé analitzar com més objectivament millor.
L’inesperat descens de la natalitat (el nombre de naixements s’ha reduït a la meitat en només dues dècades) ha accelerat el procés, però no ha de fer oblidar que, en realitat, el període anterior va ser encara més extraordinari. Els tres fenòmens que poden modificar la piràmide per edats coincidien aleshores per suspendre l’efecte envellidor normal de tota transició demogràfica. Així, d’una banda, el descens transicional de la mortalitat, atès el seu retard històric, encara beneficiava principalment els neonats i els infants, augmentant-ne la proporció. La fecunditat, per la seva banda, remuntava fins a 2,76 fills per dona l’any 1975, xifra notable, tenint en compte que els Països Catalans, especialment les Balears i Catalunya, havien tingut anteriorment nivells molt baixos (no solament al segle XLX, en què eren pioneres mundials en la transició de la fecunditat, sinó també dels anys trenta als anys cinquanta del segle XX, quan es va arribar a 1,7 fills per dona). Finalment, la immigració, especialment a Catalunya, va tenir un volum inusitat, rejovenint doblement la piràmide, per l’aportació directa de joves i per la seva forta influència, com a població en edat reproductiva, a l’hora de fer augmentar notablement la natalitat.
És clar, però, que prendre aquest període com a referència accentua la impressió de canvi radical davant la situació actual, i amaga les continuïtats a llarg termini: no solament la fecunditat actual és molt baixa, sinó que la mortalitat és de les menors a tot el món. Els últims progressos de la molt elevada esperança de vida no es nodreixen ja de la rejovenidora reducció de la mortalitat infantil; actualment la lluita contra la mort es concentra en les edats avançades. Però potser encara més important ha estat la pràctica neutralització dels saldos migratoris a Catalunya des del final dels anys setanta, que ha trencat el que Anna Cabré i Pla ha batejat com el “sistema reproductiu català”, tradicionalment integrador d’importants aportacions de gent jove immigrada.
El resultat d’aquest procés, lent durant la major part del segle i precipitat en les últimes dues dècades, és que als Països Catalans quasi un milió set-centes mil persones passaven dels 65 anys en començar el 1996, més del 15,5% de la població, quan el 1970 a penes se superava el 10%. Una idea d’aquesta acceleració la proporciona la relació entre vells i infants, que va passar de 13/100 al començament del segle XX a 44/100 el 1981; d’ençà de llavors, aquesta xifra ha crescut en només quinze anys fins a superar actualment el 100/100; per primera vegada, doncs, hi ha més gent gran que infants.
Percentatges de població de 65 i més anys. 1970-1991.
La distribució geogràfica d’aquest procés evidencia sobretot els efectes de les migracions, molt més com més gran sigui el nivell de detall territorial. El 1970 la província de Barcelona, clarament immigratòria, era la més jove amb només el 9,2% de gent gran, mentre que Castelló o Tarragona s’acostaven al 13%. Des d’aleshores, tot i el caràcter general del procés d’envelliment, ha estat novament la redistribució de la població el principal factor de les diferències. Lleida, molt despoblada per l’emigració, s’acosta actualment al 20%, mentre que Alacant, amb força activitat econòmica en el sector serveis, se situa a penes en el 12%. Si es baixa fins a l’àmbit municipal encara resulta més palès que els majors percentatges de gent gran es donen allà on més intens ha estat el despoblament per migració, és a dir, a les zones d’interior, rurals o d’economia tradicional i obsoleta. Els municipis més joves són els que atreuen població per la seva activitat econòmica, especialment en el sector serveis, o per la saturació immobiliària dels grans nuclis urbans propers. Aquest fet, però, pot ser enganyós, ja que el major volum es dóna, és clar, a les àrees urbanes més grans, especialment Barcelona i València.L’escassa mobilitat territorial de la gent gran és només una de les característiques demogràfiques visibles en les estadístiques disponibles. N’hi ha, però, almenys dues més de gran importància: el sobreenvelliment i la feminització. El sobreenvelliment és un fenomen relativament nou i que s’accentuarà en el futur, resultat de l’augment de l’esperança de vida en edats avançades que fa sobreviure un volum ràpidament creixent de persones de més de 80 i 90 anys, edats molt rares fins fa pocs anys. La feminització resulta de la major mortalitat masculina, l’efecte acumulat de la qual fa que en aquestes edats les dones siguin predominants, més del doble que els homes a partir dels 80 anys.
Totes aquestes característiques semblen abonar un cert alarmisme. En efecte, l’escassa mobilitat de la gent gran pot semblar relacionada amb la seva obsolescència, conservadorisme i discapacitat. El sobreenvelliment fa pensar en un augment important de la despesa sanitària. La feminització de la vellesa sembla lligada a la solitud (la viduïtat és l’estat civil més freqüent), les dificultats econòmiques i la dependència familiar.
Si es dóna crèdit a aquest suposat perfil estàndard, són comprensibles les alarmes que provoca el creixement actual i futur del pes d’aquestes persones en el conjunt de la població. Tanmateix, el procés de canvi social del qual forma part l’envelliment demogràfic implica també un canvi radical en el suposat perfil, i això per dues raons importants: la primera, evidentment, és l’adaptació al canvi per part de les mateixies persones d’edat avançada, molt superior a la que els tòpics els atribueixen. L’altra raó, encara més important, és la constant arribada als 65 anys de noves generacions amb característiques radicalment diferents. És aquest factor el que fa trontollar els tòpics tradicionals sobre la gent gran que fonamenten moltes de les actuals pors referents a l’envelliment demogràfic.
La vellesa coneguda fins fa poc s’encarnava en generacions nascudes abans del 1930, força castigades pels diversos accidents històrics del segle XX. D’origen principalment rural, sense a penes instrucció, van començar a treballar molt d’hora i en feines manuals de baixa qualificació; la Guerra Civil i la postguerra van marcar la seva joventut i els inicis de la seva vida adulta; la industrialització els va obligar a una reconversió vital tardana i sense la preparació adient; molts van patir la crisi econòmica dels anys setanta, molt sovint en forma d’atur i de jubilació anticipada. Físicament desgastats, dependents econòmicament de la família en molts casos, aquests vells poden representar prou bé l’estereotip d’una vellesa poc desitjable.
Les noves generacions de gent gran presenten en general un perfil radicalment diferent. No solament envelleixen en un entorn que ha universalitzat unes prestacions socials mínimes i que relativitza les discapacitats pròpies de l’edat (millores sanitàries, noves tecnologies, eliminació de traves arquitectòniques). També tenen millor salut, un nivell d’instrucció més alt i recursos econòmics propis, acumulats durant una llarga vida de treball. Van néixer després de la Guerra Civil, van ser escolaritzats, de joves es beneficiaren del ràpid desenvolupament econòmic i de la naixent societat de consum, es van casar joves i van tenir molts fills, i es jubilaren amb pensions dignes. La immensa majoria són propietaris del seu habitatge i ja no els cal anar a viure amb els fills (al contrari, són molts els qui acullen fills adults). Lluny de la imatge tòpica de la vellesa dependent i assistida, la nova vellesa es mostra cada vegada més independent, participativa i solidària, i s’està convertint en un actiu social més d’aquest final de segle.