L’estancament demogràfic

En l’etapa de menor creixement demogràfic de tot el segle XX (1980-97), les societats catalanes han assignat a la demografia una notable centralitat política i social, basada fonamentalment en el temor de la implosió demogràfica, un dels temors seculars de tota societat. La centralitat de la demografia es pot associar a dos fets, l’un intern i l’altre extern a la disciplina. En primer lloc, el fet que la demografia sigui formalitzable científicament i que, per tant, es vegi obligada a formular models i preveure el futur, avui més que mai, com ha assenyalat el demògraf belga Guillaume Wunsch, la converteix en font de certesa i és observada per altres disciplines socials com a variable independent; això la porta, doncs, a rebre demandes constants per part d’altres investigadors socials, periodistes i polítics i, per consegüent, a esdevenir un important punt de referència social. En segon lloc, la centralitat de la demografia en el debat social és deguda a la relació entre un dels seus conceptes clau, la reproducció, i una preocupació primordial en l’imaginari col·lectiu, la reproducció social, una preocupació que ha augmentat a mesura que l’estancament demogràfic intern i els canvis socials que la sostenen es consolidaven.

Una evolució demogràfica moderada

Grup de nois i noies, el Prat de Llobregat, s.d.

EC

Els darrers anys, els Països Catalans han tingut un creixement demogràfic molt baix. El resultat és conseqüència d’una davallada de la fecunditat, que ha situat els indicadors conjunturals en mínims històrics —una situació que és compartida per molts països i regions del sud d’Europa—, però també de la moderada intensitat dels intercanvis migratoris. D’aquesta manera, encara que el nombre de naixements i immigracions s’hagi reduït, la població ha seguit creixent lentament (amb diferències internes quant a la seva intensitat), a causa bàsicament del creixement natural positiu conseqüència d’un elevat percentatge de joves en l’estructura per edat dels anys seixanta i setanta, i als nous fluxos immigratoris extraeuropeus dels darrers anys.

Evolució del nombre d’habitants. 1981-1996.

Presentem dades concretes. La població dels Països Catalans ha crescut poc els darrers anys. En conjunt ha passat dels 10 715 718 h l’any 1981 a 11 338 306 h l’any 1996, fet que ha representat un increment de més de mig milió de persones (622 588) en termes absoluts i de tan sols el 0,38% anual en termes relatius. Aquesta taxa situa els Països Catalans en un indret mitjà-alt dels països desenvolupats, que els darrers quinze anys han crescut en la seva totalitat a un ritme del 0,28%, per sota del creixement dels encara notablement immigratoris Estats Units (1,05%) o de la sempre natalista França (0,48%), en un nivell molt similar a Espanya (0,37%) i molt per sobre d’Itàlia i Alemanya.

La utilització d’un truc demogràfic permet saber quina és la magnitud d’aquest creixement: es tracta de dividir 70 entre la taxa de creixement; el resultat obtingut indica el nombre d’anys que trigaria la població de referència a doblar-se. Si fem aquest càlcul per als Països Catalans, trobem que trigaria uns 185 anys a doblar-se si mantingués aquest ritme de creixement, molts més que els que necessitarien els Estats Units (uns 67 anys) o el total de la població de la Terra (que es dobla cada 40 anys).

Aquest baix creixement dels darrers quinze anys ha estat, efectivament, excepcional, no solament si es prenen com a referència els massa mitificats anys seixanta i setanta, sinó també si es considera tota la història demogràfica dels Països Catalans al segle XX. La comparació de les dades constata que els tres darrers quinquennis han experimentat intensitats similars (menors del 0,5%), amb un creixement mínim al darrer quinquenni dels anys vuitanta (0,26%), sempre molt lluny de les taxes de creixement assolides tant al començament del segle XX (1,24% els anys vint) com a la meitat (2,42% els anys seixanta).

Els baixos creixements recents amaguen considerables diferències territorials internes. Catalunya ha enregistrat als tres últims quinquennis uns creixements demogràfics mínims, amb una diferència respecte del País Valencià i de les Illes Balears que s’ha anat eixamplant en el decurs dels anys, fins arribar a un màxim el darrer quinquenni 1991-95, en el qual Catalunya ha crescut per sota del 0,1%. D’altra banda, tant les Illes Balears com el País Valencià han mantingut uns creixements demogràfics notables els darrers quinquennis, que s’han intensificat en el període 1991-95, segons apunten les dades més recents i encara provisionals de la renovació padronal del 1996.

Dona gran a la finestra, Barcelona, s.d.

PV

Aquest fenomen ha estat el resultat de la combinació d’un saldo natural cada vegada més minso i d’un saldo migratori fluctuant però amb una clara tendència a l’augment. En aquest punt, convé indicar que el creixement natural s’ha acostat molt a zero (la diferència entre naixements i defuncions fou sols de 5 435, 14 232 i 12 509 persones, respectivament, a les Balears, Catalunya i el País Valencià), que el saldo migratori amb la resta d’Espanya ha estat globalment positiu (però amb diferències de signe entre les Balears i el País Valencià, d’una banda, amb xifres sempre positives, especialment importants al segon quinquenni dels vuitanta, i Catalunya, de l’altra, amb un saldo migratori sempre negatiu, especialment als períodes 1981-85 i 1991-95) i que les immigracions estrangeres han apuntalat tant la precarietat dels saldos naturals com les pèrdues de Catalunya respecte a la resta d’Espanya, fent possible que cap dels Països Catalans no perdés habitants els darrers anys.

Les projeccions recents anuncien la continuació dels escenaris actuals. Així, les dades de l’Institut de Demografia del CSIC espanyol (relatives a la població del 1991) mostren que la població total de les Illes Balears, Catalunya i el País Valencià arribaria a uns 11,2 milions l’any 2006, cosa que significaria una taxa de creixement del 0,34%, molt semblant a la dels darrers quinquennis. La demografia catalana no espera grans sorpreses per als propers anys (és clar que les sorpreses gairebé mai no envien emissaris…).

La demografia aporta dades sobre el nombre d’habitants d’un indret i ens n’indica algunes de les característiques com ara l’edat, el sexe o la instrucció. La demografia analitza, doncs, la població que viu en un indret (si s’entén per viure el fet de dormir-hi en un dia laborable). Els darrers anys ha crescut l’interès per anar més enllà de les dades de la població que resideix en un indret i s’ha començat a estudiar la població temporal, en dos sentits. En primer lloc, s’han considerat els espais de vida habitual de la població: una persona pot dormir, treballar, comprar, passejar i anar al cinema en municipis diferents en un mateix dia, i encara passar el cap de setmana en un altre o uns altres, tots formant part del mateix espai de vida; la creixent integració funcional de les anomenades àrees urbanes i àrees rurals ha fet possible aquest fet. Tanmateix, aquesta persona tan sols es pot empadronar en un indret, cosa que introdueix notables greuges territorials i obre problemes i contradiccions que els governs hauran d’acarar els propers anys. En segon lloc, i sortint de l’espai de vida habitual, el turisme com a fenomen social ha experimentat un gran creixement i molts municipis, especialment a la costa mediterrània, necessiten conèixer-ne les característiques per a dimensionar oportunament i eficientment les infraestructures i els serveis públics. La població temporal ha estat estudiada en el cas de Catalunya pel geògraf Enric Mendizábal i Riera en el marc del Centre d’Estudis Demogràfics, amb el resultat que Catalunya té capacitat per a acollir més de 9,8 milions de persones alhora (lluny, per tant, dels 6 milions oficials) i que certs municipis multipliquen temporalment els seus efectius, com Castelló d’Empúries (3 637 habitants censats el 1991 i 55 000 d’estimats), Salou (7 264 i 110 000) o Viella (6 329 i 22 000).

El creixement demogràfic

Població i taxes de creixement. 1976-1996.

Els Països Catalans van tenir un creixement demogràfic feble en el període analitzat. Tanmateix, la comparació entre els tres països mostra com existeixen fortes diferències internes en l’evolució. Les Illes Balears destaquen en tots els segments considerats: l’especialització turística va permetre mantenir uns ritmes de creixement relativament elevats en el context de la Mediterrània europea. D’altra banda, Catalunya destaca pel seu baix creixement i especialment el darrer interval que va coincidir amb el boom olímpic i el seu consegüent declivi. Enmig, el País Valencià guanyava més de 600 000 habitants en tot el període i depassava per primera vegada els 4 milions d’habitants.

La dinàmica natural: forta caiguda de la fecunditat i lleus millores en la mortalitat

Saldos naturals i migratoris. 1981-1995.

En el decurs dels darrers anys, els Països Catalans han experimentat un notable procés de canvi en la dinàmica demogràfica natural, aquella que relaciona els naixements amb les defuncions, i que resulta de combinar opcions i decisions que creen vida amb fenòmens i comportaments que la destrueixen.

El balanç entre aquests dos components de l’evolució demogràfica natural ha estat sempre positiu, és a dir, cada any hi ha hagut més naixements que defuncions. Tanmateix, i com s’ha vist més amunt, el balanç ha estat cada any més proper a zero, de tal manera que la dada més recent disponible, corresponent a l’any 1995, mostra que Catalunya havia crescut uns minsos 159 h i les Balears uns també escassos 255; el País Valencià va créixer encara en 1 232 h (és clar que 10 anys abans, el 1986, havia crescut deu vegades més). En definitiva, el saldo demogràfic natural ha assolit mínims històrics en temps de pau. Per què? Bàsicament per la caiguda de la fecunditat.

La caiguda de la fecunditat s’inicia a partir de l’any 1975 i és paral·lela al canvi en la dinàmica d’altres fenòmens demogràfics, extremament ràpids en els països de l’Europa mediterrània, i que en pocs anys l’han convertida, sens dubte, en la regió de menor fecunditat del món. D’aquesta manera, Catalunya, el País Valencià i les Balears han passat de tenir un Índex Sintètic de Fecunditat de 2,76 infants per dona el 1975 a un altre d’1,21 el 1995. La Catalunya del Nord, d’altra banda, va assolir el 1991 un índex d’1,67 infants.

Aquest índex indica els infants que tindria una dona si al llarg de la seva vida seguís el comportament de fertilitat que tenen el conjunt de dones en l’any que es pren com a referència. Si bé es tracta d’un indicador transversal —reflecteix la conjuntura demogràfica d’un moment determinat i, per tant, està més sotmès als alts i baixos— i no pas longitudinal —mesura la descendència final d’una generació i les dades resulten sempre més matisades perquè reflecteixen millor les opcions personals—, sembla clar que un canvi d’aquesta magnitud en els valors de l’índex Sintètic de Fecunditat és prou contundent per a centrar-hi l’atenció i per a intentar d’esbrinar-ne els factors associats.

Així, el procés de transformació de la fecunditat és acompanyat de tot un reguitzell de canvis en el comportament sociodemogràfic. Certament, la fecunditat experimenta una reducció, però a més disminueix la nupcialitat i augmenten les separacions, els divorcis, les llars monoparentals, les parelles de cohabitants i les llars unipersonals, com també ho fa la fecunditat fora del matrimoni. Es tracta d’una petita revolució, que els demògrafs neerlandesos Ron Lesthaeghe i Dirk van de Kaa han anomenat “segona transició demogràfica”, tot comparant-la amb la primera transició que van experimentar les societats europees entre el segle XIX i bona part del XX i que va consistir a passar d’una situació d’equilibri amb altes taxes de mortalitat i natalitat a una altra situació amb taxes baixes.

Tot i que els experts han estat molt prudents tant en la viabilitat de comparar la magnitud de la primera i la segona transició com en l’oportunitat d’importar conceptes —Lesthaeghe i van de Kaa es basen en les característiques socials i l’evolució temporal dels països del nord i de l’oest d’Europa—, sembla acceptat que, si aquesta nova transició demogràfica existeix, els Països Catalans ja en formen part, especialment si es prescindeix de la seva periodització, excessivament marcada per l’evolució dels països nòrdics. A continuació es presenten algunes dades que permeten d’analitzar amb detall com s’ha donat aquest procés, i més tard es mirarà de trobar-ne algunes explicacions.

Una primera dada es pot trobar en l’evolució de l’edat mitjana a la fecunditat. Aquest indicador passa a Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears dels 27,9, 28,3 i 27,7 anys del 1980 als 30,3, 29,5 i 29,1 anys respectivament del 1995. Hi ha, per tant, un clar augment de l’edat a la qual es tenen els infants. El retardament de l’edat d’accés al primer matrimoni explicaria una part del descens de la fecunditat general, si bé aquest descens podria haver estat compensat per un augment de la fecunditat en edats més avançades, fet que no s’ha donat amb prou força, com es veurà tot seguit.

Descens de la fecunditat per edats. 1975 i 1991.

Així, un segon indicador rellevant per a analitzar amb detall les transformacions en fecunditat són les variacions de cada grup d’edat. Tal com ha demostrat la geògrafa Isabel Pujadas i Rúbies, comparant l’estructura de naixements del 1975 amb la del 1991, les transformacions més fortes s’han donat en el grup de 20 a 24 anys, que ha passat de ser el grup d’edat on es produïen entre el 25% i el 30% dels naixements a acollir-ne tan sols el 15%, si bé a les Illes Balears el percentatge s’acosta al 20%, potser perquè l’edat al matrimoni s’ha mantingut més jove i les expectatives d’ocupació laboral no han pesat tan intensament en el grup de joves d’aquestes edats. El grup de 25 a 29 anys també ha vist davallar les seves taxes notablement, si bé ha mantingut el seu pes central en termes relatius, atès que concentrava gairebé el 40% dels naixements. D’altra banda, el grup de 30 a 34 anys ha experimentat una evolució inversa, especialment des del 1986 i intensament els darrers anys, i depassa actualment el 30% dels naixements. Aquesta evolució és una mostra clara del retard de la maternitat, però no ha compensat el descens en els grups més joves, si bé ha estat saludat per alguns experts com un precedent de l’augment de la fecunditat de les generacions els propers anys.

Tanmateix, han estat les transformacions en matèria de nupcialitat, considerada en demografia com una variable intermèdia, atès que afecta indirectament l’evolució de la població perquè interactua amb els altres components (fecunditat, mortalitat i migracions), les que més han afectat el descens en el nombre de naixements. Anna Cabré i Pla ha posat de manifest recentment que tan sols el 23% del descens en el nombre de naixements del 1975 ençà es pot atribuir a la subfecunditat dels matrimonis, mentre que el 77% restant es deu a les transformacions de la nupcialitat. Les xifres corresponen a Catalunya, però no canviarien gaire si es tinguessin en compte les Illes Balears i el País Valencià.

Així, la nupcialitat ha variat substancialment els darrers anys. La transformació més important ha estat l’augment en l’edat mitjana al matrimoni, que a Catalunya ha passat, del 1975 al 1995, de 26,5 a 30 anys en els homes, i de 24 a 28 anys en les dones. Aquest endarreriment de l’edat al matrimoni ens porta a parlar, necessàriament, de l’emancipació dels joves i de les greus dificultats que han trobat les generacions nascudes els anys seixanta. Podem parlar de dos grans blocs de factors associats a aquesta alta edat d’emancipació, essent ambdós blocs complementaris.

D’una banda, hi ha la precarietat del mercat laboral i una oferta d’habitatge rígida i molt cara. Indiquem tan sols tres dades: al segon semestre del 1995, el 34,13% dels homes i el 43,67% de les dones menors de 25 anys eren a l’atur, tan sols 4 de cada 100 nous contractes eren indefinits i sis de cada deu treballadors de 26 a 30 anys encara vivien a casa dels pares. Com ha assenyalat el sociòleg Enrique Gil Calvo, “l’ocupació eventual ha creat vides interines” que dificulten la presa de decisions importants en la vida de les persones, com ara emancipar-se, aparellar-se o tenir descendència.

D’altra banda, el segon bloc de factors està més associat a certs valors familiars, a uns “models de transició a la vida adulta que resulten monolítics i poc flexibles, i que conciten el consens majoritari de la ciutadania”, en paraules del sociòleg Lluís Flaquer. Es tracta d’uns models que “obligarien” a seguir un itinerari previ a tenir descendència: feina fixa, estalvi, compra d’un habitatge, parament de la llar amb certs imponderables, casament, més estalvi. Donem una sola dada: el nombre de parelles cohabitants als Països Catalans és tan sols del 2,7%, molt lluny dels valors de la resta de països europeus (incloent-hi França) no mediterranis. Seguint altra vegada Flaquer, “l’existència d’un molt ampli acord de la ciutadania sobre l’itinerari correcte de transició a la vida adulta s’evidencia amb la manca de reivindicacions a l’entorn d’aquests temes per part de partits polítics, sindicats, moviments juvenils o altres agents socials”.

Tant un bloc de factors com l’altre ens porten a la peculiar “segona transició demogràfica” que estarien vivint els països europeus mediterranis. Aquesta peculiaritat es troba en el fet que els canvis generats pel desenvolupament de la societat postindustrial, tant els estructurals (l’augment de la instrucció i del nivell de vida, l’extensió de l’estat de benestar i de la seguretat social, la major participació de la dona en l’activitat econòmica, social i política) com els culturals (l’increment dels valors associats a la llibertat personal, la democràcia, la igualtat social, el pluralisme i la secularització) i els tecnològics (noves tècniques de difusió de la informació, tecnologia mèdica que permet una eficiència total en el control voluntari de la natalitat), es realitzen sobre un estat de benestar poc desenvolupat, especialment pel que fa a la inexistència de cap política de suport a les famílies, ja sigui directa (una dona espanyola hauria de tenir 17 fills per a rebre el mateix ajut que una dona anglesa amb un) o indirecta (llars d’infants, permisos de maternitat i paternitat, compatibilització del treball remunerat i el treball domèstic), i sobre uns mercats de treball i d’habitatge gens adaptats als condicionaments de les generacions que estan en edat de tenir infants. Aquestes característiques serien del tot vàlides per a Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears, però no per a la Catalunya del Nord, que, en formar part de l’Estat francès, gaudeix de les polítiques natalistes que atorguen premis directes i avantatges fiscals a les famílies des del naixement del primer fill. Als Països Catalans de sobirania espanyola, les recents modificacions de la legislació laboral, que han causat un notable increment de les contractacions fixes, i l’aprovació al Congrés espanyol d’un conjunt de mesures per a una “nova política de suport a la família” podrien contribuir a aixecar una conjuntura de fecunditat que sembla haver tocat fons.

L’estudi de la mortalitat, que havia perdut certa vigència demogràfica els darrers quinquennis, torna a ser un tema central per diverses raons, entre les quals cal destacar la notable disminució de l’esperança de vida als estats exsoviètics, l’aparició de la sida i la millora en el coneixement de certes malalties en relació amb alguns hàbits socials.

La mortalitat dels últims decennis als Països Catalans és semblant a la de la resta de països occidentals desenvolupats i se situa entre les més favorables del món, per bé que les defuncions hagin augmentat a causa de l’estructura per edat de la població (i més que ho faran). Les característiques definitòries d’aquest model, segons ha escrit recentment la demògrafa Anna Mompart i Penina, són les següents: baixa mortalitat general, augment de l’esperança de vida per damunt dels 75 anys, sobremortalitat masculina, reducció de la mortalitat infantil fins a nivells inferiors a les 10 defuncions de menors d’un any per cada mil nascuts, forta disminució de la presència de malalties infeccioses i parasitàries, augment de la mortalitat per malalties cròniques o degenera ti ves, i concentració de les defuncions en les malalties de l’aparell circulatori i en els tumors.

L’indicador demogràfic que millor resumeix la mortalitat d’un col·lectiu és l’esperança de vida. Al llarg de tot el segle XX aquest indicador no ha deixat de créixer, sobretot com a conseqüència de la reducció de la mortalitat infantil, si bé aquesta ha arribat ja a nivells mínims difícilment superables. Per aquesta raó, l’augment de l’esperança de vida els darrers anys ha estat més vinculat a una major reducció de la mortalitat en edats més avançades. Així, durant els dos decennis que separen l’any 1975 del 1995 l’esperança de vida en néixer dels homes dels Països Catalans hauria augmentat uns dos anys —les darreres estimacions la situen a prop dels 75 anys—, mentre que la de les dones s’hauria incrementat en més de quatre, i hauria depassat els 81 anys.

Encara existeixen algunes diferències internes en els nivells de mortalitat als Països Catalans. Segons dades facilitades pel demògraf Amand Blanes i Llorens, en el període 1990-91, els homes van gaudir d’una esperança de vida que oscil·lava entre els 74,6 anys de Lleida i els 72,3 de les Illes Balears (si bé aquesta darrera dada pot resultar afectada per un sobreenregistrament de defuncions i, per tant, l’esperança de vida real seria superior), mentre que en les dones el màxim el marcaven Girona i el Rosselló (81,4 anys), i el mínim, València (79,96 anys).

L’estructura de les causes de mort ha experimentat una certa evolució. Les malalties infeccioses i parasitàries han deixat pas a les de tipus crònic i degeneratiu, pròpies d’una estructura per edat cada cop més envellida. Entre les causes de mort amb més incidència hi ha les malalties de l’aparell circulatori, amb el 42% de les morts, els tumors, amb el 24%, i les malalties de l’aparell respiratori, amb el 9%, seguint càlculs de la demògrafa Anna Mompart. Tanmateix n’hi ha d’altres com la sida o els accidents de trànsit, que, si bé ocupen numèricament un lloc poc destacat, s’han convertit en les primeres causes entre els adults joves (25-44 anys); un exemple destacat es troba en el fet que la sida és la primera causa de mort a la ciutat de Barcelona entre la població de 15 a 54 anys.

El sexe i l’edat són dues variables a tenir en compte per a analitzar la mortalitat. Als Països Catalans apareix la típica sobremortalitat masculina dels països desenvolupats (en alguns països del Tercer Món, especialment allà on la dona ocupa encara situacions de marginació, apareix una sobremortalitat femenina), que es troba en totes les edats, especialment en les més joves: és el doble en el grup de 15 a 29 anys i arriba fins al triple en el de 20 a 24. Les responsables d’aquesta diferència són sempre les causes externes (especialment els accidents de trànsit), lligades al comportament i als rols de sexes i generacions.

Per al futur, tal com indica el professor Amand Blanes, “no són previsibles augments importants en l’esperança de vida perquè les defuncions es concentren cada vegada més en edats avançades, perquè es manté una tendència a l’increment de la mortalitat en les edats adultes-joves i perquè es configura un patró de mortalitat per causes relacionades amb hàbits i comportaments individuals sobre els quals és difícil d’incidir a termini curt i mitjà i amb uns efectes negatius que encara no s’han manifestat, com l’augment del tabaquisme entre les dones”.

L'Índex Sintètic de Fecunditat

Evolució de l’Índex Sintètic de Fecunditat a Europa. 1975-1995.

L’índex Sintètic de Fecunditat indica el nombre d’infants que una dona tindria al final de la vida fèrtil si, en l’any que es pren com a referència, seguís el comportament de fecunditat de les dones fèrtils en aquell moment. Es tracta d’un indicador “transversal”, és a dir, que analitza la conjuntura d’un determinat moment del temps; cal diferenciar-lo de la descendència final, indicador “longitudinal” que dona el nombre mitjà d’infants que les dones d’una generació han tingut al llarg de la seva vida fèrtil. En el gràfic s’observa la inversió dels Índexs Sintètics de Fecunditat als països del nord i del sud d’Europa: al decenni dels noranta, són els països mediterranis els que tenen índexs més baixos, fruit d’una trajectòria constantment descendent des del 1975. Les dificultats d’inserció dels joves en el mercat laboral i un estat de benestar poc desenvolupat en els aspectes que afecten la família, en són els principals factors associats.

L’evolució de la dinàmica migratòria: dels alts i baixos de la immigració espanyola a l’arrencada de la immigració extraeuropea

Tot seguit s’analitza l’evolució de la dinàmica migratòria. Val la pena aturarse un moment i fixar-se en dos aspectes que la demografia ha distingit tradicionalment en l’evolució del nombre d’habitants: el component natural i el component migratori. Avui, i especialment als Països Catalans, cal interrogar-se sobre si aquests dos conceptes són viables, quan la dinàmica natural (la decisió de fer néixer un infant o les causes d’una defunció) és clarament un fet cultural i quan la història ensenya que les migracions no són cap fenomen aliè a les societats catalanes, justament perquè impliquen dinamisme i canvis socials i culturals com els que han experimentat en aquest segle. La migració és un element clau de la història i del present dels Països Catalans, sense la qual no es pot entendre la dinàmica demogràfica i social.

Aquest apartat se centrarà en l’anàlisi de la relació migratòria entre els Països Catalans i la resta d’Espanya. Les migracions interiors (especialment les metropolitanes, les de major rellevància els darrers anys) seran tractades en un altre capítol d’aquest volum.

En els anys centrals del segle XX, els moviments migratoris als Països Catalans van estar caracteritzats per un model unívoc: migració equivalia a desplaçaments massius des del món agrari interior peninsular cap a les àrees litorals, industrials i de serveis. Aquests moviments, sovint mitificats, van suposar l’arribada als Països Catalans de nombrosos contingents de persones de la resta d’Espanya.

Aquest model migratori es trencà a mitjan anys setanta. La crisi econòmica va implicar una mutació en els contextos socials i econòmics que atreien població als Països Catalans. Hi hagué canvis tant en les motivacions com en les àrees d’origen i de destinació. D’aquesta manera, els desplaçaments de llarg recorregut (interprovincials) van donar pas als més propers (intraprovincials), l’èxode rural pràcticament va desaparèixer, i la recerca de feina ja no portava a la decisió de migrar (més aviat s’esdevé el contrari, perquè la família i en menor proporció l’Estat es consoliden com a coixí assistencial): es parla d’una notable paràlisi de la immigració espanyola. D’altra banda, el moviment de retorn, al lloc o l’àrea d’origen, apareix com una causa de migració no exempta de controvèrsia.

La paràlisi de la immigració espanyola es va produir de manera ràpida. Els primers anys vuitanta van ser anys de crisi per a les àrees industrials, i els Països Catalans experimentaren una pèrdua neta d’habitants (el saldo migratori respecte de la resta d’Espanya fou negatiu en 42 265 persones), deguda sobretot als saldos migratoris negatius de les províncies de Barcelona i València, que no es van veure compensats pels creixements moderats d’Alacant, les Balears o Girona, o el creixement ininterromput d’Andorra. El quinquenni 1986-90 és de clara recuperació, en consonància amb el creixement econòmic. Aquest creixement va ser especialment notable en els municipis litorals d’Alacant i les Illes Balears, especialitzats en el turisme, el sector econòmic que assoleix unes taxes de creixement més altes i que, a més, és intensiu en mà d’obra. El saldo migratori entre els Països Catalans i la resta d’Espanya va ser de 48 542 persones, per bé que Catalunya continuà perdent població. Les darreres xifres de migracions corresponen al període 1991-95 i mostren com la migració entre els Països Catalans i la resta d’Espanya es consolida en un nivell baix. En aquest darrer període, el saldo baixa fins a les 6 250 persones, si bé tan sols Catalunya perd habitants.

A més de les xifres absolutes, convé esbrinar les característiques demogràfiques dels migrants. En aquest sentit, i en conjunt, els immigrants als Països Catalans procedents de la resta d’Espanya són més joves i tenen un nivell de formació més alta que els emigrants. Considerem dues dades concretes: el 1994 Catalunya va perdre habitants per emigració en tots els grups d’edat menys en el de 16 a 24 anys; el mateix 1994 els Països Catalans van guanyar en total 426 habitants nets respecte a la resta d’Espanya, un saldo que prové, en part, de la pèrdua de persones que no saben llegir o escriure i del guany de persones titulades. També convé remarcar quina és l’estructura territorial dels fluxos migratoris: a més de mantenir notables intercanvis entre els tres països catalans —aspecte estudiat recentment pels geògrafs Àngels Pascual de Sans i Miguel Solana i Solana—, aquests es relacionen preferentment amb Andalusia i la comunitat de Madrid.

Els moviments de retorn, entès com a fenomen geogràfic i no sociològic, és a dir, els moviments d’antics migrants de l’etapa d’èxode rural que arriben a l’edat de jubilació i decideixen tornar als seus llocs d’origen, expliquen en bona part aquest perfil migratori per edats i nivell de formació dels Països Catalans amb la resta d’Espanya, si bé és Catalunya on es produeix la majoria d’aquests moviments de retorn.

D’altra banda, els Països Catalans són actualment terra d’immigració estrangera, fet que no deixa de ser una prolongació vers el nord, el sud, l’est i l’oest dels fluxos immigratoris que durant el segle XX havien tingut Espanya com a origen primordial. Les fronteres que divideixen els Països Catalans es manifesten amb total contundència quan s’estudia un fenomen, la immigració estrangera, que hi depèn de manera tan clara. Així, al territori de sobirania espanyola, el volum d’estrangers residents (192 710) no arriba al 2% de la població. Per contra, a la Catalunya del Nord el percentatge d’estrangers arriba al 7,2% (un nivell en consonància amb el de l’Estat francès), mentre que a Andorra, a causa de les seves peculiaritats polítiques i econòmiques, dues de cada tres persones residents són estrangeres.

Aquestes xifres impliquen un baix nivell d’immigració. D’ençà dels anys vuitanta, el nombre de persones estrangeres residents als Països Catalans s’ha incrementat fins a 192 710 el 1995. A Catalunya n’hi residien 106 809, mentre que al País Valencià i a les Illes Balears ho feien 57 790 i 28 111 respectivament, de manera que en aquesta àrea es concentrava el 38,60% del total de l’Estat: Catalunya el 21,40%, el País Valencià l’11,60% i les Illes Balears el 5,6%. Aquesta xifra del 38,6% és el resultat d’una acceleració recent, atès que el 1990 era tan sols del 30%. La situació geogràfica dels Països Catalans, al carrer major de la costa mediterrània, i el creixement de l’economia, moderat però superior que en les societats del nostre entorn, han estat dos factors clau. L’emigració vers l’estranger ha desaparegut pràcticament, malgrat l’aparició periòdica de desplaçaments per a treballs de temporada, com els 400 valencians ocupats a la tardor del 1997 en el sector de la flor dels Països Baixos i els pràcticament extingits contingents desplaçats a la verema francesa.

D’on vénen aquests nous immigrants? Les estadístiques disponibles assenyalen que la major part d’immigrants registrats són originaris de països rics. Les xifres d’estrangers residents al desembre del 1995 mostren que més de la meitat provenen de països europeus; si a aquesta xifra se sumen els immigrants procedents de l’Amèrica del Nord, s’observa que el 60% dels estrangers registrats provenen del Primer Món. Aquests immigrants arriben per motius laborals o residencials: així, un 25% dels immigrants europeus són jubilats que aprofiten els avantatges ambientals de la costa dels Països Catalans, especialment Alacant i les Balears (on la compra de possessions per part dels alemanys és un assumpte de gran vigor social que ha arribat fins i tot al Parlament i als consells insulars). D’aquesta manera, tan sols el 40% dels estrangers residents a Espanya procedeixen dels països de l’anomenat Tercer Món, si bé és cert que aquestes xifres amaguen una certa quantitat d’estrangers en situació d’il·legalitat.

Els immigrants no són una fotocòpia ni un trasplantament de la realitat dels seus països d’origen. En donarem dos exemples. En primer lloc, la instrucció: el nivell dels immigrants és menor que el dels autòctons dels Països Catalans, però si els comparem amb els seus semblants en edat que continuen al seu país és evident que és sempre superior; la immigració és selectiva. En segon lloc, el sexe: el 1993, el 77% d’immigrants registrats eren homes, mentre que tan sols el 23% eren dones, una relació de masculinitat molt alta que s’explica, en paraules del geògraf Vicente Gonzálvez Pérez, “per l’elevada presència d’africans, amb fluxos recents i alt percentatge en treballs marginals i itinerants que retarden la reagrupació familiar”.

Al costat dels estrangers registrats, existeix un col·lectiu de persones que, tot i residir als Països Catalans, no disposen de permís de residència. Aquestes persones, que sovint fugen de situacions econòmiques precàries, estan ocupades, majoritàriament, en llocs de treball marginals, sense cap cobertura social i rebent salaris per dessota dels que rebria un ciutadà autòcton.

La lluita per la legalització, pels “papers”, tan ben plasmada pel cineasta Montxo Armendáriz a Les cartes d’Alou, constitueix el principal cavall de batalla d’aquestes persones. L’administració central espanyola ha realitzat dos processos extraordinaris de regularització, els anys 1985-86 i 1991. El primer, i a conseqüència de l’anomenada Llei d’estrangeria, registrà 43 815 sol·licituds de regularització, lluny de la xifra real d’immigrants. El segon en registrà 130 406 (40 131 als Països Catalans), de les quals foren concedides 108 321. Actualment, cada any el Ministeri de Treball i Assumptes Socials ofereix uns contingents d’admissió de residència, coneguts popularment com a cupo. Aquestes quotes teòricament són ofertes a ciutadans residents en altres estats que voldrien canviar l’estat de residència, però, en la pràctica, són cobertes per ciutadans en situació irregular. Aquestes autoritzacions es concentren en els sectors de l’agricultura i la ramaderia, el servei domèstic, la construcció i d’altres serveis. La manca d’agilitat del procés (sovint s’arriba a la paradoxa que no es pot obtenir el permís de residència sense el de treball, i a la inversa) i la diferència entre el contingent ofert (20 000 places anuals) i les sol·licituds (una mitjana de 50 000) aixequen constants i justificades queixes, des de les diferents organitzacions que vetllen pels drets humans fins als col·lectius d’immigrants, tant per raons de procediment com de tracte. L’obtenció dels “papers”, la sortida d’aquesta situació d’il·legalitat, és una condició necessària perquè aquests nous immigrants puguin integrar-se, és a dir, fer també seves les nostres societats i ascendir-hi socialment.

Se sap que els Països Catalans han estat des de sempre un lloc de pas, de trobada de cultures, de tolerància vers el nouvingut. Els anys vuitanta i noranta s’han intensificat moderadament els fluxos d’immigrants estrangers del Tercer Món, associats tant a cultures i colors de pell diferents com a situacions socioeconòmiques gens envejables. Malgrat les xifres encara baixes de la immigració estrangera, el temor de l’estranger, sovint una disfressa de la por de la misèria, no coneix fronteres. Darrerament i cíclicament apareixen problemes de prejudicis i xenofòbia que van des de queixes en la integració escolar i problemes de discriminació en les relacions socials quotidianes fins a, com passa a la Catalunya del Nord, la puixança del feixista Front National de Le Pen. Davant d’un present i, més encara, d’un futur on tot indica que el nombre d’immigrants del Tercer Món tendirà a augmentar —malgrat les polítiques de control fronterer que s’adoptin, més o menys relacionades amb els acords de Schengen que estableixen la frontera sud de la Unió Europea a la Mediterrània—, cal que des de diferents sectors es treballi per a aconseguir una tolerància i una cohesió social íntegres.

L’acollida d’immigrants

Immigrants fent cua a la comissaria de policia per a sol·licitar el permís de residència, Barcelona, , 1992.

AVUI / C.Calderer

Tot i l’arrencada que la immigració estrangera està tenint als Països Catalans, encara presenta unes xifres de residents estrangers molt per sota de la mitjana europea. A més, malgrat l’aparició cíclica de notícies referents a la “pressió’ demogràfica des del sud, i el fet que aquestes xifres amaguen una certa quantitat d’estrangers en situació d’il·legalitat, el cert és que actualment més de la meitat dels immigrants als Països Catalans provenen de països rics.

Davant d’uns escenaris que apunten a un augment de la immigració de l’anomenat Tercer Món, sembla necessari treballar per a aconseguir una tolerància i una cohesió social íntegres, amb mesures i polítiques dirigides tant als col·lectius d’immigrants com a la societat d’acollida. Més concretament, la resolució dels problemes bàsics de les famílies de nous immigrants i la inserció escolar dels seus infants (tot evitant els guetos) semblen les tasques més importants.

Les estructures

Les dinàmiques demogràfiques natural i migratòria han portat les societats dels Països Catalans a les estructures de població actuals, que comentarem en la seva dimensió segons l’edat o el sexe.

Els Països Catalans tenen unes estructures per edat encara caracteritzades per un caire jove, especialment si es comparen amb les de l’entorn europeu. El 1991, el 26% eren persones menors de 20 anys, el 60% eren adults i el restant 14% tenien 65 anys o més. Aquesta estructura jove no pot amagar les evidències de l’envelliment de la població si es considera l’evolució dels darrers anys. Així, si entre el 1981 i el 1991 la població total va augmentar el 0,35% anual, la població d’entre 65 i 75 anys ho feu el 2,07% anual, i la de més de 75 anys, el 3,42% anual. Paral·lelament, la mitjana d’edat augmentà progressivament i se situà, el 1991, a 34,8 anys, mentre que deu anys abans era de 31,6 anys.

Els canvis produïts en l’estructura per edat de la població des de la meitat dels anys setanta mostraven l’inici de la tendència a l’envelliment. Vint anys després, aquest procés s’ha consolidat i, segons els indicadors demogràfics, no sembla que es pugui predir un canvi d’aquesta tendència a curt termini. L’envelliment de la població, si bé és conseqüència de la millora de l’esperança de vida i de l’arribada a edats avançades de les generacions nascudes els anys vint, s’explica principalment per l’estrenyiment de la base de la piràmide, o sia, per la manca de joves deguda a la reducció de la natalitat.

Aquest envelliment no pot ser considerat un problema greu. Les alarmes sobre un col·lapse en l’estat de benestar per causa d’un “augment desmesurat” del nombre de vells i d’un nombre insuficient de joves i adults que cotitzin i paguin les pensions en un marc de redistribució generacional i social dels ingressos de l’Estat, han estat i són clarament interessades. Des de la demografia, l’envelliment no es veu com un problema sinó com un procés raonable i necessari, que “no deixa de ser la traducció col·lectiva de l’objectiu acariciat des de sempre pels humans: assolir l’ancianitat en companyia d’una descendència que hagi estat dispensada d’elevats tributs a la mort”, en paraules d’Anna Cabré. El decalatge temporal dels Països Catalans respecte d’altres països europeus, la baixa taxa d’activitat femenina, les elevades proporcions de l’atur i el recurs a la immigració són factors prou rellevants per a albirar respostes molt més obertes, imaginatives i optimistes que les que sorgeixen dels gabinets d’estudi de bancs i caixes d’estalvi.

Pel que fa a l’estructura per sexe, la dels Països Catalans és del tot homologable a la de qualsevol país desenvolupat, de tal manera que la relació entre homes i dones (o sex-ratio, o relació de masculinitat) presenta diferències significatives depenent del grup d’edat. La sobrenatalitat masculina és un fenomen universalment constatat. S’ha estimat que neixen de 105 a 107 nens per cada 100 nenes. Tanmateix, aquest predomini del sexe masculí els primers anys de vida disminueix progressivament a causa de la sobremortalitat masculina a totes les edats. Aquesta és deguda a motius biològics i socioeconòmics. Entre els primers cal destacar la superior incidència de certes causes de mort entre els homes; entre els segons, destaca la major incidència de les morts per accident, el major risc de morir com a conseqüència d’ocupar llocs de treball més perillosos, i els comportaments i hàbits menys saludables: consum d’alcohol i tabac i pitjor dieta alimentària. Així, el nombre d’homes i dones queda igualat a l’entorn dels 30 anys. Més enllà, la mortalitat diferencial continua minvant els efectius d’homes fins a la vellesa: l’any 1991 hi havia 73 homes per cada 100 dones entre 70 i 74 anys, i menys d’un home per cada dues dones a partir de 85 anys. L’envelliment, per tant, està caracteritzat per una major longevitat femenina. D’aquesta manera, quan es parla de vells, es parla sobretot de velles, les quals són sovint vídues. Aquesta estructura per sexe és molt similar a la de qualsevol país desenvolupat. En allò que destaca l’estructura per sexe dels Països Catalans, com també l’espanyola en general, és en les repersussions dels efectius d’homes i dones joves en el mercat matrimonial. Aquest tema ha estat plantejat i estudiat recentment per la demògrafa Anna Cabré: el descens continuat en el nombre de naixements des del 1975 i el fet que els homes es casen amb dones més joves provoquen uns clars desequilibris en el mercat que podrien portar a un avançament en l’edat al matrimoni i un augment de la fecunditat.

La recerca demogràfica

El paper central de la demografia en les societats catalanes ha portat al refinament de les eines a disposició dels investigadors i al sorgiment i la consolidació d’institucions d’estudi i recerca demogràfics. D’una banda, la generalització i sofisticació informàtiques i l’aparició de les enquestes biogràfiques han representat un salt qualitatiu molt notable. Actualment el potencial de càlcul dels ordinadors no suposa cap entrebanc per a emprendre recerques quantitatives amb complexos programes. També han aparegut i s’han utilitzat noves eines, com els estudis més qualitatius o les enquestes biogràfiques, que permeten relacionar esdeveniments en la vida de les persones i superen en profunditat d’anàlisi les fonts clàssiques com ara censos i padrons. D’altra banda, han sorgit institucions demogràfiques. Així, els governs autonòmics de les Balears, Catalunya i el País Valencià han creat els seus respectius instituts d’estadística, que recullen, integren, analitzen i publiquen dades, tant dels padrons i censos com d’altres fonts al seu abast. A més, a Catalunya destaca el Centre d’Estudis Demogràfics, que té com a objectiu principal el seguiment sistemàtic de les pautes i tendències de la demografia catalana, en el context espanyol i l’europeu. Aquestes institucions, juntament amb els departaments universitaris, han fet possible una projecció de la recerca catalana a l’exterior i intenten de respondre als interrogants que les nostres societats han plantejat i plantegen a la demografia.