Els sistemes urbans: expansió i difusió

Durant la segona meitat dels anys setanta, els trets que havien caracteritzat l’evolució de les ciutats i el territori dels Països Catalans conegueren un assenyalat canvi de tendència. En efecte, entre el final dels anys cinquanta i la meitat dels setanta aquest àmbit d’estudi havia experimentat el creixement demogràfic més ràpid, en termes absoluts, de la seva història. Aquest creixement —associat a l’expansió econòmica i al procés d’industrialització— fou, en bona part, fruit de moviments migratoris procedents d’altres regions i, com és sabut, es produí de forma molt concentrada en el territori. Així, els principals nuclis urbans i industrials (Barcelona, Tarragona, València, Alacant) i les àrees turístiques costaneres del continent i les Illes atragueren la major part del creixement. Al mateix temps, molts municipis de l’interior, on l’agricultura tradicional tenia encara un pes important, experimentaren notables pèrdues absolutes de població i activitat.

Aquesta evolució experimentà, pels voltants del 1975, una notabilíssima inflexió. En efecte, en coincidència amb la crisi industrial, la progressiva introducció de noves formes de producció i l’expansió dels serveis, l’estructura del poblament va experimentar, des de llavors, transformacions profundes. En primer lloc, el creixement demogràfic s’ha alentit extraordinàriament: si entre el 1960 i el 1980 la població total passà de 7 a 10,5 milions d’habitants, el 1996 tot just en superava els 11,2 milions. Així, si en el vintenni anterior el creixement total s’acostà molt al 50%, en el període aquí estudiat no ha superat de gaire el 5%. Aquesta evolució, fruit de l’esllanguiment dels fluxos migratoris interregionals i de la caiguda de les taxes de natalitat, ha anat acompanyada d’un canvi radical en les tendències d’assentament de la població sobre el territori.

Així, doncs, la tendència a la concentració pròpia del període anterior s’ha estroncat. Les àrees que havien atret la major part del creixement tendeixen ara a perdre pes relatiu sobre el conjunt i, en molts casos, cedeixen fins i tot població i activitat en termes absoluts. Ara bé, aquesta dinàmica no ha ser entesa de cap manera com un procés de contraurbanització o de retorn al camp. Al contrari, és l’expressió fefaent que les dinàmiques urbanitzadores s’estenen més i més sobre el conjunt del territori i abasten el conjunt continental i insular de l’espai que s’ha convingut a anomenar Països Catalans. La vella dicotomia camp-ciutat sembla, doncs, definitivament superada. Així mateix, la dualitat que durant el període concentracionari semblava dibuixar-se entre, d’una banda, unes àrees urbanes dinàmiques i emprenedores i, de l’altra, un àmbit rural paupèrrim i en procés de despoblament, no sembla que es correspongui, de cap manera, amb la situació actual.

L’espai heretat: uns sistemes urbans integrats i fortament polaritzats

Nus de carreteres a Bellvitge, l’Hospitalet de Llobregat.

ECSA-TAVISA

Al principi dels anys vuitanta la disposició del poblament al territori dels Països Catalans es caracteritzava per dos trets principals: l’accentuada litoralització de la població i la concentració dels efectius en els principals nuclis urbans. Aquests trets eren resultat, fonamentalment, de l’impacte que el desenvolupament econòmic de les dècades anteriors havia tingut sobre el territori. En efecte, l’estructura territorial dels Països Catalans s’havia caracteritzat històricament per disposar d’una malla urbana relativament densa i difusa. És ben cert que ja es tractava d’una malla prou jerarquitzada, en la qual la preeminència d’alguns centres (Barcelona i València, sobretot) era evident. Tanmateix, al costat d’aquests, existia alhora una vuitantena de ciutats d’influència regional o comarcal, que articulaven els sistemes urbans dels respectius territoris. La primacia d’aquestes ciutats sobre els seus entorns tenia, com és sabut, orígens històrics antics, però la plena integració i consolidació dels sistemes urbans fou sobretot un fenomen modern, fruit de l’impuls modernitzador i industrialitzador que, en bona part, s’inicià ja en el set-cents. Ara bé, al llarg del segle XX, la integració territorial i la jerarquització urbana es van veure acompanyades, en termes demogràfics, per la pèrdua d’importància relativa, primer, i de la davallada en termes absoluts, després, d’una bona part del territori. Davallada que, en moltes comarques interiors, no sols afectà les àrees rurals, sinó que també afeblí notablement els nuclis urbans. Aquestes tendències s’acceleraren extraordinàriament durant el període de creixement econòmic i mutacions socials dels anys seixanta i el començament dels setanta.

La localització majoritària de les noves activitats industrials a l’entorn de les principals ciutats costaneres (Barcelona, Tarragona, Sagunt, València) i el gran increment de les activitats turístiques a les àrees litorals (de la Costa Vermella a la Costa Blanca i a la badia de Palma) consolidaren la pèrdua de pes relatiu i l’esllanguiment demogràfic de bona part de l’interior continental i insular. La concentració de població i activitats es va veure, a més, reforçada per les infraestructures de transport, en particular per la construcció de les autopistes. D’aquesta manera es dibuixà clarament un corredor d’activitat, del Rosselló al Baix Segura, on a la meitat dels anys setanta es concentraven el 81% dels efectius demogràfics dels Països Catalans peninsulars. Fora d’aquest corredor, al País Valencià destacaven sobretot els eixos del Vinalopó i de la Ribera del Xúquer-la Costera. En canvi, al Principat —en decadència ja els eixos d’industrialització tradicional del Ter i del Llobregat-Cardener— el pol de Lleida, connectat per l’autopista cap a Saragossa i Tarragona, s’afermava com el principal referent urbà de l’interior.

Aquesta tendència cap a la litoralització de poblament i activitats es va veure acompanyada, a més, per la concentració en els principals nuclis de població. L’any 1981, tan sols 14 dels més de 1 700 municipis dels Països Catalans tenien més de 100 000 habitants, i representaven el 44% de la població, gairebé la meitat del total. Es tractava de 4 municipis valencians (les tres capitalitats provincials —Castelló, València, Alacant— i Elx) i 8 de catalans (Barcelona i tres municipis que hi estaven ja conurbats —l’Hospitalet de Llobregat, Badalona i Santa Coloma de Gramenet—, Terrassa i Sabadell al Vallès, Tarragona i Lleida), als quals s’afegien Palma, a les Illes, i Perpinyà, a la Catalunya del Nord.

Cal constatar, així mateix, que algunes d’aquestes ciutats, juntament amb d’altres més petites que els eren veïnes, havien arribat a configurar ja veritables àrees metropolitanes sobre les quals gravitaven els respectius territoris regionals. Així, al Principat, els 27 municipis aplegats administrativament en la Corporació Metropolitana de Barcelona, reunien, en menys del 2% del territori, més de 3 milions d’habitants, la meitat de la població de Catalunya. Al País Valencià s’afermava la dualitat entre les dues grans aglomeracions: d’una banda, l’Àrea Metropolitana del Gran València (29 municipis), que contenia ella sola, també en menys del 2% del territori, 1,2 milions de persones, gairebé un terç de la població valenciana; i de l’altra, el pol Alacant-Elx, que ja superava també, el 1981, els 400 000 habitants. Finalment, a les Balears i a la Catalunya del Nord, la preeminència de les capitals era així mateix abassegadora: el municipi de Palma, amb gairebé 300 000 habitants, tenia prop de la meitat de la població de Mallorca, i Perpinyà, amb més de 100 000, acollia més d’un terç dels residents a la Catalunya nord-pirinenca.

Concentració, litoralització, metropolitanització: aquests eren, en termes generals, els principals trets definidors de l’evolució de les xarxes urbanes dels Països Catalans fins poc abans d’iniciar-se aquest període d’estudi. Doncs bé, tal com s’ha dit en començar, aquestes tendències han conegut en els anys immediats profundes modificacions.

Les noves tendències en la distribució de la població

Densitat de població i principals ciutats el 1991. Al requadre ampliat, 1 Mollet del Vallès; 2 Sabadell; 3 Terrassa; 4 Rubí; 5 Sant Cugat del Vallès; 6 Barberà del Vallès; 7 Cerdanyola del Vallès; 8 Ripollet; 9 Monteada i Reixac; 10 Santa Coloma de Gramenet; 11 Badalona; 12 Sant Adrià de Besòs; 13 Barcelona; 14 l’Hospitalet de Llobregat; 15 Esplugues de Llobregat ; 16 Sant Feliu de Llobregat; 17 Sant Joan Despí; 18 Cornellà de Llobregat; 19 el Prat de Llobregat; 20 Sant Boi de Llobregat; 21 Viladecans; 22 Cavà; 23 Castelldefels; 24 Sant Vicenç dels Horts.

Els demògrafs situen en l’any 1975 el final del cicle de gran creixement demogràfic associat a l’extraordinària intensitat dels moviments migratoris interregionals i a les altes taxes de natalitat dels anys seixanta i el començament dels setanta. La crisi econòmica que colpí les economies industrials, la progressiva introducció de noves formes de producció i els canvis socials subsegüents comportaren, d’una banda, una disminució radical dels fluxos immigratoris i, de l’altra, una ràpida davallada del creixement vegetatiu. Aquest alentiment del creixement demogràfic coincidí amb l’aturada, i fins i tot la reversió, de la concentració de la població sobre el territori.

En efecte, com s’ha explicat, en el període de gran creixement demogràfic la població tendí a concentrar-se en les àrees més denses i poblades. Així, pel que fa al Principat, el País Valencià i les Illes, la població resident en els nuclis amb més de 10 000 h (aquells que d’una manera convencional solen anomenarse urbans) passà entre el 1960 i el 1981 de 4,4 a 8,1 milions d’habitants, amb un creixement del 84,3%. D’altra banda, la població resident en nuclis més petits (aquells que es considerarien rurals) va disminuir en termes absoluts de 2,5 a 2,2 milions, l’11,5%. Entre el 1981 i el 1996, en canvi, el creixement de la població dels nuclis amb més de 10 000 h fou només del 6,6%, mentre que l’evolució dels més reduïts canviava de signe i augmentava el 3%. Al mateix temps, la població resident en municipis d’entre 10 000 i 100 000 h experimentava un creixement notable. Per contrast, la població de les ciutats més grans, de més de 100 000 h —que, com s’ha vist, havia tingut un gran creixement en el període anterior—, perdia pes relatiu (tot passant de representar el 44,3 al 40,8% del total) i fins i tot decreixia lleument en termes absoluts. La dicotomia entre uns municipis petits, aturats o en regressió, i unes localitats urbanes en expansió ha quedat doncs, en termes generals, qüestionada.

A efectes del repartiment territorial de la població, aquesta disminució del pes relatiu de les grans ciutats s’ha vist acompanyada, a més, per una certa desacceleració del procés de litoralització de la població. En efecte, als Països Catalans continentals, la taxa de creixement anual acumulatiu del conjunt de les comarques litorals (2,13%) fou, entre el 1960 i el 1975, 3,2 vegades superior a la de l’interior (0,66%). Doncs bé, aquesta diferència es reduí substancialment els anys següents: entre el 1975 i el 1991 la taxa de creixement del litoral (0,67%) fou només 2,6 vegades superior a la de l’interior (0,26%), i en el darrer període intercensal, 1991-96 (per al qual només disposem de dades per al País Valencià i el Principat), els ritmes de creixement pràcticament s’han igualat (0,37% al litoral per 0,36% a l’interior). Tanmateix, cal tenir en compte que la presència de taxes de creixement més altes en les àrees despoblades o poc poblades indica, certament, un canvi de tendència significatiu, però no evita pas, com és obvi, que els creixements absoluts més alts tinguin lloc, en molts casos, a les àrees més poblades. D’altra banda, una observació atenta de les xifres mostra que hi ha importants diferències en aquest camp entre l’evolució de la Catalunya del Nord i el Principat, per una banda, i el País Valencià, per l’altra.

Al Principat i a la Catalunya del Nord el canvi de tendència és força clar i contrastat: si en el període 1960-75, 7 de cada 10 comarques interiors perdien població en termes absoluts, entre el 1975 i el 1991 la proporció es reduïa a 6 de cada 10 i entre el 1991 i el 1996 a només 4 de cada 10. D’altra banda, les àrees que, tot i això, continuaven perdent han vist disminuir, en termes generals, el seu ritme de despoblament. Així, la diferència de creixement s’ha anat reduint de manera molt notable i en particular en la darrera part del període aquí estudiat: al Principat, entre el 1960 i el 1975 les comarques litorals i prelitorals van créixer el 2,9% anual acumulatiu, mentre les interiors creixien el 0,54%; entre el 1975 i el 1991, en canvi, la taxa de creixement del litoral i el prelitoral va ser del 0,48% i la de l’interior, del 0,14%, amb una notable reducció, doncs, de les diferències entre ritmes de creixement; finalment, entre els anys 1991 i 1996, en un context d’estancament demogràfic generalitzat, les comarques del litoral i prelitoral tenen ja una taxa de creixement anual (0,07%) més feble que les de l’interior (0,27%).

Aquests canvis han estat particularment notables en algunes àrees que havien patit amb especial intensitat el despoblament com, per exemple, l’alt Pirineu. Aquí, entre el 1960 i el 1975, 7 de les 9 comarques que podem considerar incloses en aquest àmbit tenien pèrdues absolutes de població. Doncs bé, entre el 1975 i el 1991 les tres comarques pertanyents a l’Estat francès (Conflent, Alta Cerdanya i Fenolleda) ja creixien en termes absoluts, mentre que al costat espanyol la major part del territori tenia encara pèrdues. No ha estat fins al període 1991-96 que el creixement s’ha reprès també al sud de la frontera, i el Pallars Jussà ha esdevingut l’única comarca amb pèrdues absolutes rellevants, mentre que comarques com la Vall d’Aran o el Pallars Sobirà se situaven entre les deu primeres de Catalunya per ritme de creixement relatiu. Això no vol dir pas necessàriament que tot el territori d’aquestes comarques creixi per igual: al contrari, la població resident al fons de les valls segueix guanyant pes sobre el total. Tampoc no s’hauria d’inferir d’aquestes dades que l’evolució sigui idèntica per al conjunt de les comarques de la Catalunya interior. En el cas pirinenc, com en altres llocs, la represa demogràfica ha estat impulsada pel creixement d’agunes activitats (el turisme i la pràctica d’esports de muntanya) que han tingut importants efectes sobre diversos sectors econòmics (l’hostaleria, la construcció i el comerç). En canvi, altres comarques interiors d’industrialització antiga, com el Berguedà o el Ripollès, o de tradició agrària, com la Terra Alta o el Priorat, on no s’han desenvolupat activitats alternatives, continuen perdent població.

Paral·lelament, el creixement demogràfic de la regió metropolitana de Barcelona (és a dir, les set comarques de l’entorn barceloní on hi ha el cor del sistema urbà del Principat) es troba, en conjunt, estancat: la població total d’aquest àmbit era de 4 238 876 h l’any 1981 i de 4 228 047 h el 1996. La pèrdua es deu sobretot al seu saldo migratori global negatiu, ja que el creixement vegetatiu és, també en termes generals, positiu. Però encara més significatiu que l’evolució en termes absoluts és el fet que aquest àmbit tendeix a perdre pes relatiu sobre el conjunt de Catalunya. Es tracta d’una pèrdua lleu: del 71,2% del total de la població el 1981 al 69,4% el 1996, però és el símptoma del trencament d’una tendència secular i assenyala, segurament, un punt d’inflexió. Més endavant veurem amb més detall quines són les dinàmiques internes de la regió metropolitana que expliquen aquesta evolució.

Al País Valencià, la litoralització del poblament és un fenomen que té, també, arrels històriques antigues. En les darreres dècades ha conegut, però, una evolució en part diferent de la del Principat i la Catalunya del Nord. En efecte, al llarg de tot el període, al voltant de la meitat de les comarques interiors han presentat pèrdues netes de població, mentre que les litorals han crescut sense pràcticament cap excepció. Ara bé, a causa del pes de comarques interiors força dinàmiques (com la Costera, la Vall d’Albaida, l’Alcoià o el Vinalopó Mitjà), que creixien per sobre de la mitjana valenciana, la diferència de creixement entre l’interior i el litoral fou molt reduïda entre el 1960 i el 1975: el 0,92% anual acumulatiu a les comarques costaneres i el 0,83% per a les de l’interior. En canvi, en el període següent, 1975-91, quan la base industrial d’aquestes comarques fou greument afectada per la crisi econòmica i els seus ritmes de creixement caigueren per sota de la mitjana, la diferència entre el litoral (amb un creixement del 0,92% anual) i l’interior (amb només el 0,36%) augmentà de manera assenyalada. Finalment, en el darrer període, 1991-96, les diferències entre taxes, tot i mantenir-se força més elevades que en els altres territoris continentals, s’han reduït de nou: el 0,88% de creixement anual a les àrees costaneres i el 0,44% a les interiors. Els municipis amb pèrdues netes de població es concentren sobretot a les comarques dels Ports i l’Alt Maestrat, l’Alt Millars i l’Alt Palància, els Serrans, la Plana d’Utiel i la Vall de Cofrents, així com al cor de les serralades Bètiques.

D’altra banda, el pes de les comarques que contenen les principals àrees urbanes (l’Horta, l’Alacantí, el Baix Vinalopó) sobre el total del País Valencià ha disminuït també lleument entre el 1981 (49,01%) i el 1996 (48,45%). Ara bé, aquí cal diferenciar clarament entre el comportament de l’entorn metropolità de València i l’eix Alacant-Elx: mentre que el primer tendeix consistentment a perdre pes relatiu sobre el conjunt valencià, el segon en guanya. Així, la comarca de l’Horta, que amb 1 268 217 h reunia el 42,67% de la població valenciana el 1960, ja en tenia només el 35,09% el 1981 (1 279 823 h) i el 33,48% el 1996 (1 342 440 h). Per contra, el pol subbètic, impulsat sobretot pel gran desenvolupament turístic, passà de representar el 8,54% el 1960 (amb un total de 254 051 h) al 13,92% el 1981 (568 084 h) i al 14,97% el 1996 (600 381 h), tot confirmant el caràcter progressivament bicefàlic del sistema urbà valencià.

Cal fer, per a acabar aquesta breu panoràmica sobre les grans tendències en l’assentament de la població, referència a les Illes Balears. Aquí, empesa així mateix per l’activitat turística, la dinàmica de litoralització ha estat també acusadíssima. Ara bé, també en aquest cas hi ha hagut els darrers anys un procés de temperament. En efecte, a Mallorca, per exemple, entre el 1960 i el 1981 dos de cada tres municipis interiors perdien població en termes absoluts, mentre que els de la costa, en el seu conjunt, experimentaven un creixement extraordinari de més del 70%. En canvi, en el període 1981-91, les pèrdues netes havien quedat ja circumscrites a la meitat dels municipis de l’interior, i en 1991-96, només un de cada tres d’aquests municipis perdia població. Tant és així que, en termes generals, el ritme de creixement de l’interior (0,76% de creixement anual acumulatiu) ha estat, els darrers quinze anys, superior al del litoral (0,50%). Aquesta constatació general ha de ser complementada, tanmateix, amb algunes matisacions importants. En primer lloc, el comportament dels municipis costaners no ha de considerar-se pas homogeni: mentre que els grans creixements s’han concentrat a la badia de Palma i el seu entorn immediat (on alguns municipis, com Calvià, tenen un creixement anual acumulatiu del 6,47% des del 1960), altres parts del litoral (especialment la serra de Tramuntana, amb petits municipis com Banyalbufar, Escorca, Estellencs o Fornalutx) tenen dificultats per a mantenir els seus residents i presenten, en alguns casos, pèrdues netes. D’altra banda, com s’ha vist, també l’interior presenta una certa heterogeneïtat: els majors creixements es concentren sobretot als municipis des Raiguer, sobre l’eix de la carretera d’Inca —com ara Marratxí, Santa Maria del Camí, Consell, Binissalem o la mateixa Inca—, mentre que altres àrees —com bona part dels municipis del Pla— perden població d’una manera consistent. Finalment, el municipi de Marratxí, molt influït pel creixement urbà de Palma, ha passat de 7 790 h l’any 1981 a 16 180 h el 1996, tot concentrant una part molt substancial del creixement dels municipis interiors; si es prescindís d’aquesta aportació, el litoral, tot i la reducció innegable de la diferència, mantindria més clarament la seva preeminència.

La integració del territori: l’expansió de les dinàmiques urbanes

Les dades sobre l’evolució del poblament que s’han presentat fins ara podrien fer pensar que es dóna un procés de contraurbanització o de ruralització. Res de menys cert. Allò que denoten les dinàmiques descrites és més aviat el contrari; és a dir, que en el territori dels Països Catalans les xarxes urbanes integren cada vegada més plenament l’espai, fins a tal punt que les velles diferències entre camp i ciutat tendeixen en bona part a esvair-se. Així, gràcies a les transformacions en la producció i el consum, a l’expansió de la renda i a la millora de les infraestructures, les formes i condicions de vida urbana tendeixen a escampar-se sobre el territori. I aquest esdevé relativament més homogeni, tant pel que fa a la seva densitat d’ús com a l’estructura econòmica, a la dotació d’infraestructures i serveis, a la renda i al consum.

L’augment de la mobilitat —diària, setmanal i anual— dels ciutadans que s’ha produït els darrers anys, per exemple, fa que aquests utilitzin l’espai de manera cada vegada més extensiva. És a dir, que per satisfer necessitats cobertes abans en àmbits reduïts (treballar, comprar, obtenir serveis, divertir-se, descansar) els ciutadans es desplacen ara més i més sobre el territori. Aquest fenomen —resultat d’un conjunt de factors entre els quals destaquen la millora dels nivells de renda, la localització de l’ocupació i els serveis, la dotació d’infraestructures, la motorització, l’extensió de la residència secundària i el turisme exterior— té dos efectes principals. El primer és la creixent integració del territori pel que fa a les dinàmiques funcionals. Integració que reforça la interrelació del sistema urbà i de cada una de les seves parts i que resulta ben visible, per exemple, en l’increment de la mobiltat intermunicipal de la població. Així, al País Valencià, en prop de la meitat del municipis la suma dels fluxos intermunicipals emesos o rebuts per mobilitat laboral diària ja superava, l’any 1991, la població resident total. O, per expressar-ho des d’un altre punt de vista, al Principat, el mateix any, una de cada tres persones que treballava ho feia fora del seu municipi de residència.

El segon efecte de l’increment de la mobilitat és que l’ocupació real del territori de cada municipi dels Països Catalans —allò que els demògrafs han anomenat la població/dia— resulta ben diversa de la indicada per les dades censals i padronals. Diversa i força més homogènia d’allò que indiquen les densitats residencials censades. Així, per seguir amb l’exemple del Principat, els treballs del Centre d’Estudis Demogràfics han mostrat que en 36 de les 41 comarques de Catalunya la població mitjana anual superava la població censada (les cinc excepcions corresponien, precisament, a aquelles comarques on hi ha bona part de les principals ciutats: el Barcelonès, el Baix Llobregat, el Vallès Occidental, el Gironès i el Segrià). I en alguns territoris —en particular les àrees costaneres o interiors amb alta presència de la residència secundària i les activitats turístiques— la desproporció entre una i altra dada és extraordinàriament notable: al Baix Empordà, al Baix Penedès, a la Cerdanya o al Pallars Sobirà l’ocupació real mitjana és prop del doble de la censada, i a la Vall d’Aran més del triple. L’exemple del Principat podria fàcilment traslladar-se al País Valencià o a les Illes, on l’impacte de la residència secundària i les activitats turístiques és, en molts aspectes, encara més notable que a Catalunya.

La transformació de l’estructura econòmica és també una expressió clara de la tendència cap a la integració i l’homogeneïtzació relativa del territori dels Països Catalans. En efecte, normalment hom havia associat ruralitat al predomini de l’ocupació i la producció agrícoles sobre el conjunt de les activitats econòmiques. El procés d’industrialització ja havia afeblit notablement, en períodes anteriors, la importància d’aquest sector sobre el total. Així, a la meitat dels anys setanta l’ocupació agrícola ja només representava l’11,2% de l’ocupació total i el 5,6% del Producte Interior Brut als Països Catalans de l’Estat espanyol. Tanmateix, el nombre total dels ocupats que s’hi dedicaven —unes 400 000 persones— era encara considerable, i, en alguns territoris, com a les províncies de Castelló, Lleida i Tarragona, representava més d’una quarta part del total.

L’evolució de les dues dècades següents ha comportat un canvi radical també en aquest camp, de manera que entre el 1975 i el 1991 (per comparar dos moments similars en el cicle econòmic) un de cada dos llocs de treball agrícola havia desaparegut. El 1991 la població ocupada en el sector no arribava a les 200 000 persones, i la contribució de l’agricultura al PIB s’havia reduït al 2,7% del total. Val a dir, així mateix, que en molt bona part aquest producte es generava en àrees d’agricultura intensiva properes a les majors aglomeracions urbanes —com a l’Horta de València, el Segrià o el Maresme— o als litorals turístics. Per la seva banda, l’ocupació agrària es trobava també molt per sota de la indústria i els serveis a totes les províncies i a la gran majoria de les comarques. Al Principat, per exemple, només en 3 de les 41 comarques —les Garrigues, el Priorat i la Terra Alta— l’agricultura era el primer sector d’activitat (i encara en els dos primers casos es tractava de comarques on l’agroindústria té una presència important). Al País Valencià, estudis elaborats per la Generalitat afirmen que només el 5% de la població viu en municipis on el pes de les activitats agràries pot considerar-se alt (concentrats, sobretot, a les comarques interiors des dels Ports fins a Serrans i al cor de les serralades Bètiques). En canvi, el sector serveis —és a dir, el conjunt d’activitats tradicionalment considerades urbanes per excel·lència— guanyava més i més importància i s’estenia progressivament sobre el conjunt del territori d’estudi. Així, entre el 1975 i el 1991, als Països Catalans de l’Estat espanyol, els serveis van passar de donar feina al 41,4% dels ocupats a fer-ho al 55,4%. Al Principat era el primer sector en 23 de les 41 comarques, entre les quals hi havia no solament aquelles que contenen els grans nuclis urbans, sinó també comarques com el Solsonès, l’Urgell, la Noguera, la Cerdanya o el Pallars Jussà. Des del punt de vista de l’ocupació i la producció, moltes de les àrees tradicionalment considerades com a agràries han esdevingut, arreu dels Països Catalans, vastes àrees de serveis.

Un altre indicador que hom havia utilitzat sovint per tal de diferenciar les àrees urbanes de les rurals és la renda per càpita. Així, estudiant les dinàmiques territorials dels Països Catalans els anys seixanta i setanta, nombrosos autors afirmaren que paral·lelament a la concentració de població i activitats a les principals ciutats, la renda per càpita de les àrees on aquestes estaven radicades tendia a créixer més de pressa que a la resta del país. D’aquesta manera, semblava dibuixar-se una certa dualitat entre les àrees urbanes, dinàmiques i riques, i bona part de les àrees rurals, en regressió i depauperades. Doncs bé, avui aquesta imatge, prou simple, no sembla pas que es pugui mantenir.

A Catalunya, per exemple, el rànquing comarcal de la renda familiar disponible per càpita era encapçalat, l’any 1994, per la Cerdanya, la Vall d’Aran, l’Alt Empordà, el Pallars Sobirà i el Baix Empordà, unes comarques que tradicionalment hom ha considerat rurals. Per contra, en els nivells més baixos hom troba, al costat de comarques també considerades rurals, com ara el Priorat, la Conca de Barberà o la Terra Alta, d’altres que contenen algunes de les majors ciutats de Catalunya. Per grans àmbits territorials, és significatiu notar que la regió metropolitana ocupa la penúltima plaça en el rànquing, davant només de les Terres de l’Ebre, i al darrere, per aquest ordre, de les comarques gironines, de ponent, tarragonines i centrals. Finalment, cal destacar que no hi ha cap comarca catalana situada a menys del 85% de la renda familiar mitjana del conjunt del país. La mateixa dificultat per a identificar les àrees més densament poblades amb les de major nivell de riquesa es troba al País Valencià. Aquí, els estudis de la Conselleria d’Obres Públiques, Urbanisme i Transports afirmen que el 78% de la població valenciana viu en 122 municipis que frueixen de nivells de renda per càpita alts o molt alts, i el 7% en 279 municipis que la tenen baixa o molt baixa. Doncs bé, els municipis que pertanyen a la primera categoria estan establerts molt majoritàriament a les àrees costaneres i urbanes. Però entre els de nivells més baixos es troben, al costat de les àrees interiors i relativament poc poblades de Castelló, València i les serralades Bètiques, àrees com Sagunt-Vall d’Uixó o Oriola.

Les tendències homogeneïtzadores que es detecten en analitzar l’evolució dels fenòmens demogràfics, econòmics i la distribució de la renda són perceptibles també en observar la dotació d’infraestructures i serveis. Les àrees de menor densitat havien estat en aquest camp notòriament menystingudes, tant pel que fa a la seva accessibilitat envers l’exterior com als serveis personals (escola i sanitat) i els serveis locals bàsics (enllumenat, subministrament d’aigua i cabals energètics, pavimentació, etc.). La millora dels nivells de renda, els canvis tecnològics i l’actuació de les administracions (en particular, del 1979 ençà, dels ajuntaments democràtics) han permès reduir de manera molt assenyalada aquests dèficits. Així, tot i que subsisteixen algunes diferències notables en les dotacions, les àrees de baixa densitat s’han apropat també clarament —tal com proven els inventaris de serveis i infraestructures realitzats per les diverses administracions— a les respectives mitjanes regionals.

Finalment, aquesta evolució s’ha reflectit també en la progressiva igualació relativa de les formes i els hàbits de vida de la població arreu del territori. Així, l’estructura familiar, les xarxes de relació, els sistemes de valors i els hàbits culturals tendeixen també a homogeneïtzar-se progressivament. Avui, als Països Catalans, la societat, l’economia i les formes de vida urbanes abracen clarament el conjunt del territori.

La progressiva integració territorial que s’ha descrit, ¿permet parlar d’una única xarxa urbana integrada per al conjunt dels Països Catalans? La preeminència de Barcelona sobre el conjunt del Principat sembla prou clara i la seva influència, tot i afeblida, s’estén sobre les comarques de la Franja i, en menor mesura, envers la Catalunya del Nord. És menys evident, en canvi, la primacia de les ciutats de València i de Palma sobre llurs respectius conjunts regionals. Al País Valencià, el creixement de l’àrea urbana d’Alacant, que té, a més, connexions directes i privilegiades amb Madrid, ha anat donant un caràcter creixentment bicefàlic al sistema valencià. D’altra banda, a les Illes, la tradicional escassetat de comunicacions interinsulars i la dependència directa de Barcelona per a moltes funcions només ha estat contrarestada, en una petita part, per la conversió de Palma en capital autonòmica i el creixement d’alguns serveis d’alta jerarquia, com els estudis universitaris de la novella Universitat de les Illes Balears.

Això pel que fa als sistemes regionals. Però, quina relació mantenen aquests sistemes? Pot parlar-se d’una integració jeràrquica entre ells? No és aquesta una qüestió prou estudiada. Tanmateix, no sembla que cap autor objecti l’existència d’una dependència directa de cada una de les Illes (Mallorca, Menorca i Eivissa-Formentera) respecte de Barcelona, detectada ja a la meitat dels anys setanta pel geògraf Alberto Quintana. Pel que fa a la relació entre els sistemes valencià i català, la situació és més complicada. Els estudis de la Generalitat Valenciana relatius a la influència de Madrid i Barcelona sobre el territori del País Valencià assenyalen que, des del punt de vista de l’accessibilitat, la influència de Barcelona seria predominant sobre bona part de l’arc valencià. Tanmateix, aquesta preeminència estaria minvant per raó dels canvis en matèria d’infraestructures viàries, de manera que entre el 1985 i el 1994 ciutats com ara Alacant, Alcoi o Benidorm haurien passat a l’àmbit d’influència directa de Madrid, que abastaria així tot el territori valencià al sud de la Safor.

En aquest sentit cal assenyalar que les intervencions en el camp de les infraestructures empreses per l’administració de l’Estat podrien venir a reforçar en el futur aquesta tendència. Així, les previsions de desenvolupament de la xarxa ferroviària espanyola contingudes en el Pla Nacional d’Infraestructures 1993-2007 preveuen la connexió directa de Madrid amb Barcelona i València amb els trens d’alta velocitat. En canvi, el corredor ferroviari mediterrani Barcelona-Tarragona-Castelló-València-Alacant serà objecte només d’una adequació de les vies per permetre l’augment de la velocitat i la creació del servei Euromed, ja parcialment en funcionament. D’acord amb el Pla, quan s’hagin executat aquestes previsions la distància temporal entre Madrid i València en el tren més ràpid (1 h 40 min) serà notòriament inferior a la del trajecte Barcelona-València (2 h 30 min). L’evolució de les inversions en autovies i autopistes lliures de peatge segueix, en bona part, la mateixa lògica, tendent a assegurar les connexions de Madrid amb València i Alacant per Almansa, mentre que les inversions al corredor litoral, ja dotat d’autopistes de peatge, queden per a una fase posterior. Un element simptomàtic d’aquesta evolució és la creixent relació amb Madrid del moviment del port de València (que va conèixer entre el 1992 i el 1995 un creixement extraordinari del 64%, tot situant-se a 16,4 milions de tones i no gaire lluny, pel que fa a volum de càrrega, del port de Barcelona, amb 23,3 milions). Finalment, la potenciació de l’aeroport de Madrid-Barajas (19,6 milions de passatgers el 1995) com a principal node del sistema aeroportuari espanyol, en detriment de Barcelona (11,3 milions), augmentarà la dependència dels aeroports de València, Alacant i les Balears envers la capital.

La situació present i les previsions en matèria d’infraestructures semblen donar, doncs, la raó als estudis de la Unió Europea sobre l’Arc Mediterrani, que detecten “riscs de fragmentació” entre el sistema urbà català i el valencià. Tanmateix —sigui dit sense oblidar els vincles històrics i culturals—, la cohesió futura de l’àrea podria derivar-se, sobretot, d’uns ritmes de creixement econòmic comuns i d’una certa complementarietat d’activitats.

La difusió de la població i les activitats a l’interior dels sistemes urbans

Les dinàmiques territorials que s’han descrit en els apartats anteriors s’han vist acompanyades, com no podia ser altrament, per importants transformacions a l’interior de les àrees urbanes. Aquestes transformacions, que han afectat amb particular intensitat les principals ciutats, presenten, sobretot, tres característiques destacades. En primer lloc, les principals àrees urbanes han expandit notablement el seu àmbit, tot integrant en llurs respectius espais funcionals un territori sempre més ampli. En segon lloc, l’expansió ha comportat una creixent difusió de la població i l’activitat sobre el conjunt de les àrees urbanes, amb la consegüent pèrdua de pes relatiu dels centres respectius. Finalment, s’ha produït una progressiva difuminació de les grans diferències que, en períodes anteriors, havien existit entre els centres i les perifèries urbanes, tant en termes de dotacions d’equipament i infraestructures com d’activitats i condicions de vida.

La tendència de les ciutats dels Països Catalans a estendre’s sobre el territori prové d’un conjunt de factors, entre els quals destaquen els canvis en l’estructura productiva, l’increment del nivell de renda, la millora de les infraestructures i l’augment dels índexs de motorització. Així, des del punt de vista funcional, les principals àrees urbanes han anat integrant més i més territori, fins a esdevenir, en la majoria dels casos, realitats urbanes de caràcter supramunicipal. Això ha estat particularment visible a les majors aglomeracions: les àrees metropolitanes de València i Barcelona. Així, a València, segons la majoria dels autors, l’àmbit funcional metropolità ha superat de lluny els 29 municipis del Gran València definit en el període anterior, per abastar, com a mínim, el conjunt de la comarca de l’Horta (44 municipis, 628 km² i 1,3 milions d’habitants) i avançar fins i tot, carretera de Llíria enllà, cap al Camp de Túria. A Barcelona, l’aplicació dels criteris de delimitació de les Standard Metropolitan Statistical Areas americanes a la realitat urbana indica que, des del punt de vista funcional, l’extensió de l’àrea urbana també hauria deixat molt lluny els 27 municipis de la vella àrea metropolitana administrativa del 1974, fins a incloure, ja el 1981, 62 municipis i 3,4 milions d’habitants, que esdevindrien 145 municipis i 4,2 milions el 1991. Segons aquests criteris, la metròpoli barcelonina abasta, doncs, un territori de prop de 3 000 km², de la Tordera al Foix i del mar a la Serralada Prelitoral, i comença a estendre’s també cap al Baix Penedès, l’Anoia i el Bages.

La progressiva extensió de les àrees urbanes ha anat acompanyada d’una redistribució de població i activitats al seu interior. En efecte, ja s’ha comentat que, en termes generals, des del punt de vista demogràfic els municipis més grans o bé es trobaven estancats o bé tendien a perdre població en termes absoluts. A l’interior de les grans àrees urbanes això ha implicat una assenyalada pèrdua del pes relatiu de les ciutats centrals sobre el conjunt metropolità. Així, el municipi de Barcelona, que ha perdut prop de 250 000 habitants entre els anys 1981 i 1996 (d’l 752 627 h a 1 508 805 h), ha vist com el percentatge de la seva població respecte de la regió metropolitana administrativa (els 163 municipis de l’Autoritat del Transport Metropolità) passava del 41,3% al 35,7%. Però no ha estat només el municipi central el que ha perdut població: els grans municipis veïns que hi estan conurbats (com l’Hospitalet, Badalona o Santa Coloma) i les principals ciutats de l’entorn metropolità (com Sabadell, Mataró o Granollers) han vist també disminuir la seva població en termes absoluts o, si més no, han tingut moltes dificultats per a mantenir-la. La dispersió de la població, doncs, no es produeix només des del centre cap a la perifèria metropolitana, sinó que implica el transvasament d’efectius des de totes les àrees més denses i poblades de l’àmbit metropolità cap a municipis més petits. El fenomen es repeteix, tot i que en una magnitud més reduïda, a València, on la ciutat central encara va créixer lleument entre el 1981 (744 748 h) i el 1991 (752 909 h), però ja començà a perdre població en el quinquenni següent (fins a quedar amb 746 683 h el 1996). En canvi, l’Horta ha continuat creixent durant tot el període, de manera que la capital va veure disminuir el seu pes sobre el conjunt metropolità del 58,2%, el 1981, al 56,5% el 1996.

Fora de les grans àrees metropolitanes la pèrdua de pes dels principals municipis respecte als seus entorns immediats era també general. Perpinyà passà de contenir el 40,6% de la població del Rosselló el 1982, a tenir-ne només el 35,1% l’any 1991, tot experimentant, a més, una pèrdua neta d’habitants (que passaren de ser 111 669 a 105 983). Girona també va perdre pes respecte al conjunt del Gironès, i el seu percentatge sobre la població total passà del 74,8% al 54,7%. En aquest cas, però, la pèrdua està magnificada per la segregació, l’any 1983, de Salt i Sarrià de Ter; de llavors ençà Girona ha guanyat lleument població (ha passat de 67 009 h el 1986 a 70 576 el 1996), tot i que el seu creixement és més lent que el de la resta de la comarca. Tarragona es troba també pràcticament estancada —tenia 109 112 h el 1981 i 112 176 h el 1996—, mentre que la resta del Tarragonès augmentava ràpidament, de manera que el pes de la ciutat passava del 73% al 66,4% del total comarcal. La situació de Castelló de la Plana —que passà de 124 487 h a 135 729 h en el mateix període— i la d’Alacant —que va augmentar dels 245 963 h als 274 577— segueixen la mateixa tendència: tot i que ambdues ciutats han guanyat població, creixen menys ràpidament que els respectius entorns comarcals, de manera que perden també pes relatiu (passant del 74,3% al 73,4% en el cas de Castelló i, de manera encara més pronunciada, del 79,4% al 74,7% en el d’Alacant). Finalment, ja s’ha comentat que Palma, amb 290 372 h l’any 1981 i 304 250 el 1996, ha perdut també pes relatiu sobre el conjunt de l’illa de Mallorca (del 54,3% al 49,9%). L’única excepció notable és la de la ciutat de Lleida, que va passar de 106 814 h el 1981 a 112 035 el 1996, i guanyà lleument pes sobre el conjunt del Segrià (del 67,9% al 68,4%). Cal notar, tanmateix, que en el quinquenni 1991-96 la ciutat va començar també a perdre població mentre que la resta de la comarca creixia.

L’origen d’aquestes dinàmiques, exposades de manera potser massa prolixa, es troba sobretot en moviments migratoris de curta distància, vinculats principalment a la situació del parc d’habitatge. Així, s’ha passat d’un període (1960-75) en el qual l’evolució física de les grans àrees urbanes dels Països Catalans s’explicava en gran part per l’existència de grans migracions interregionals associades al mercat de treball, a una nova situació (a partir del 1975) en la qual el principal element condicionant són les migracions intrametropolitanes i intraurbanes associades al mercat de l’habitatge.

Aquestes tendències a la dispersió demogràfica han estat acompanyades també per una disseminació d’activitats i llocs de treball des dels centres cap als entorns urbans. Així, les àrees centrals —ja sigui perquè perden ocupació en termes absoluts, perquè es troben estancades o perquè creixen més lentament que els seus entorns urbans— tendeixen així mateix a perdre pes relatiu. La manca de dades homogènies en aquest camp per al conjunt del territori estudiat dificulta la comparació entre ciutats. Però en termes generals, els autors coincideixen a afirmar que la tendència ha afectat en primer lloc l’ocupació i les activitats industrials, i de manera creixent, també els serveis, en particular aquells destinats a les persones i a la llar.

Finalment, cal assenyalar que l’extensió de les àrees urbanes i la dispersió de població i activitats sobre el seu territori han comportat també, en termes generals, una major homogeneïtzació relativa entre el centre i la perifèria de les grans ciutats. El gran creixement de les perifèries de les principals ciutats catalanes els anys seixanta i primers setanta fou un creixement accelerat i desordenat que comportà, per un costat, l’acumulació de greus deficiències urbanístiques i, per l’altre, la concentració, en aquestes àrees, dels grups socials amb menor capacitat adquisitiva. En la majoria dels casos, l’un i l’altre factors contribuïren a deixar les perifèries en una posició d’inferioritat molt marcada pel que fa als respectius centres urbans.

Doncs bé, els darrers anys aquestes diferències han tendit, en part, a mitigar-se. En efecte, les dinàmiques de difusió de la població a les quals s’ha fet referència més amunt, incentivades com estan per la situació del mercat de l’habitatge, han afectat en particular capes de la població amb capacitat adquisitiva mitjana. Així, aquells qui tendeixen a deixar els centres urbans són, sobretot, sectors de població jove, amb nivells d’ingressos i estudis mitjans i mitjans-alts, que no poden accedir, per raons de preus i d’oferta, al tipus d’habitatge que cerquen a les àrees centrals, però que arriben, en canvi, a satisfer la seva demanda en els entorns immediats (on els preus són, per regla general, més baixos). L’arribada d’aquest tipus de població s’afegeix als efectes de l’increment general de les rendes en el conjunt del territori i contribueix d’aquesta manera a diversificar l’estructura social de les perifèries. Aquestes s’han vist afavorides, també, per la localització de nous llocs de treball i serveis, així com per una millora de les dotacions urbanes, infraestructurals i d’equipaments, a partir, sobretot, de l’establiment de les administracions locals democràtiques l’any 1979.

L’impacte territorial de les transformacions urbanes en curs

Els darrers vint anys les transformacions internes de les grans àrees urbanes dels Països Catalans han tingut, en termes generals, conseqüències que des del punt de vista de les estructures urbanes i la redistribució social poden considerar-se positives. L’evolució no ha estat exempta, tanmateix, de problemes. En efecte, l’expansió i la difusió urbana de què s’ha parlat han estat acompanyades d’una creixent especialització funcional dels territoris que integren les ciutats i d’una certa tendència a la separació dels diversos grups socials a les àrees urbanes. Sembla, doncs, que les àrees urbanes del territori d’estudi s’haurien endinsat en un procés de transformació, a través del qual el model tradicional de ciutat mediterrània físicament compacta, funcionalment complexa i relativament ben integrada en termes socials estaria donant pas a estructures urbanes més difuses, més especialitzades territorialment i potencialment més segregades. I aquestes tendències comporten problemes, tant des del punt de vista funcional com ambiental i social.

Els problemes de caràcter funcional es deriven, sobretot, de l’increment extraordinari de la mobilitat. En efecte, d’una banda s’ha produït un augment molt notable de les taxes de motorització (fins a arribar a 569 vehicles per 1 000 h a Catalunya, 524 al País Valencià i 761 a les Illes Balears, amb un increment mitjà de la taxa del 8,2% entre el 1991 i el 1996) i una millora de les infraestructures viàries; de l’altra, han tingut lloc els processos de difusió i especialització urbana que s’han descrit més amunt. La combinació d’ambdós tipus de fenòmens ha portat els ciutadans a utilitzar el territori d’una manera sempre més extensiva, tal com ja s’ha explicat més amunt.

Així, s’ha calculat que l’any 1996, a la regió metropolitana de Barcelona, la població de més de 13 anys realitzava un total de més de 41 milions de desplaçaments setmanals, de manera que la mitjana setmanal de desplaçaments, superiors a 5 minuts a peu, era d’l 1,2 per persona. Una mica més de la meitat (el 55%) d’aquests desplaçaments eren per motius de treball o estudi, i la resta (el 45%) es devien a motius de compres, accés als serveis, lleure, etc., que, d’altra banda, té orígens i destinacions progressivament més allunyats. Finalment, cal esmentar que aquesta mobilitat, que cada vegada més té origen i destinació en àrees de baixa densitat, es fa de manera creixent en mitjans mecànics i, en particular, en vehicle privat: així, a la regió metropolitana, el percentatge de desplaçaments a peu per motius de treball va caure, entre el 1990 i el 1995, del 26,9% al 24,0%, mentre que els que es feien amb vehicle privat pujaven del 42,6% al 47,1%.

Aquestes tendències es reprodueixen, amb les lògiques diferències degudes a les grandàries respectives, en la resta de les principals àrees urbanes i, en particular, en l’entorn metropolità de València (tant pel que fa pròpiament a l’entorn immediat de la ciutat com a les àrees veïnes de Sagunt, Sogorb, Llíria i Sueca). Això ha comportat un augment molt notable de la congestió en els accessos i a l’interior de les ciutats, i ha tingut efectes en el consum d’energia i els nivells de contaminació, sense que les millores, molt notables, en les infraestructures viàries (com, per exemple, les rondes de Barcelona, les variants de València, de Manresa, de Girona i de tantes ciutats més) hagin pogut fer altra cosa que pal·liar, de manera limitada, la problemàtica.

El segon tipus de problemes que plantegen els processos d’expansió i difusió urbana en curs són de tipus ambiental. En primer lloc, l’expansió de la urbanització sobre l’espai està donant el resultat d’una accelerada ocupació del sòl. Al País Valencià el planejament urbanístic vigent qualifica com a sòl urbà 74 847 ha i preveu com a urbanitzables 71 942 ha més, la qual cosa representaria, doncs, pràcticament doblar la superfície urbana actual. Tot i que aquest sòl constitueix només una part petita de la superfície total del país (tot just el 6,3%), a les ciutats amb més de 50 000 h aquest tipus de qualificació representa ja l’ocupació del 25,5% de la superfície i en moltes àrees costaneres la urbanització s’estén sense solució de continuïtat durant molts quilòmetres. Aquesta és també la situació a les Illes Balears, i, en particular, a l’àrea a l’entorn de la ciutat de Palma, on les edificacions estan pràcticament conurbades des d’Andratx, a l’extrem occidental de la serra de Tramuntana, fins al llevant de la badia de Palma. A Catalunya, la difusió de la urbanització ha estat també accelerada: a la regió metropolitana de Barcelona, per exemple, s’ha estimat que el sòl urbà passà de 21 482 ha ocupades el 1972 a 45 036 ha el 1992, tot doblant-se, doncs, en vint anys, la superfície total ocupada.

Aquesta evolució hipoteca creixements futurs i genera importants conflictes d’usos (en particular, a les planes al·luvials, com l’Horta de València o el Delta del Llobregat, on les activitats agrícoles han tingut, tradicionalment, una presència notable). Però, des del punt de vista ambiental, els principals problemes procedeixen de la reducció i la fragmentació dels espais oberts en els entorns de les àrees urbanes, de manera que la funció compensatòria d’aquests queda compromesa.

Finalment, cal fer referència a la problemàtica social que les dinàmiques urbanes en curs porten aparellada. En efecte, en les dues darreres dècades la qualitat de vida a les àrees urbanes ha millorat, en termes generals, de manera molt notable. L’augment general del nivell de renda mitjana, que ha permès apropar-se ràpidament a la mitjana de la Unió Europea, hi ha tingut un efecte sens dubte positiu. Així mateix, l’actuació de l’administració pública (estatal, autonòmica i local) en el planejament i la provisió de serveis i infraestructures ha permès resoldre molts dels dèficits acumulats en el període de creixement accelerat i desordenat dels anys seixanta i setanta. Això s’ha traduït, també, tal com s’ha explicat més amunt, en una major igualtat de les condicions de vida i les dotacions entre els centres i les perifèries metropolitanes. Aquesta evolució no implica pas, tanmateix, que la segregació dels grups socials en els espais urbans hagi tendit a desaparèixer.

D’altra banda, malgrat la millora general dels nivells de renda i benestar, han subsistit a les àrees urbanes importants problemes de caràcter social: elevades taxes d’atur, envelliment de la població i sectors socials en situacions de pobresa i marginalitat. Si aquests fenòmens no han comportat una major polarització social a les ciutats —tal com mostra l’evidència, limitada, de què es disposa— això es deu, segurament, a l’adopció d’algunes mesures de protecció social aplicades durant aquest període (ampliació del sistema de pensions, generalització de l’assistència sanitària i l’ensenyament públic, cobertura parcial de les situacions d’atur, entre d’altres).