L’escola

Hom coneix encara malament l’evolució concreta de l’aparell escolar durant les primeres dècades de l’establiment del règim liberal burgès. No se sap de cap estudi ben fet i de conjunt de l’estat de l’escolarització a Catalunya o als altres països de llengua catalana abans de l’anomenada Llei Moyano del 1857. Tot i que els polítics reformadors liberals consideraven transcendental una mesura com la creació d’escoles gratuïtes d’instrucció primària en nombre suficient, el cert és que a mitjan segle XIX la xarxa escolar pública d’aquests territoris era molt desigual, des d’un punt de vista geogràfic. Val a dir que les classes mitjanes tenien molt més ben coberta la necessitat d’instrucció: el sistema escolar públic i privat estava gairebé enterament al seu servei. D’altra banda, proporcionalment, la instrucció masculina estava molt més ben atesa que la femenina.

Cartilla y silabario, Barcelona, c.1861.

BC

A Catalunya, a mitjan segle XIX, la xarxa escolar bàsica de caràcter públic no arribava, ni en qualitat ni en quantitat, a cobrir uns mínims. Les dues guerres carlines i el desballestament del sistema beneficoreligiós de provisió d’escoles propi de l’antic règim, n’eren en part la causa. Es pot dir que l’escola de base o elemental no es corresponia, ni de bon tros, amb la potència industrial i comercial catalana dins del conjunt peninsular. Mallorca i el País Valencià estaven relativament millor pel que fa a escoles populars de caràcter públic. A tot arreu les taxes d’analfabetisme eren molt elevades: la immensa majoria d’habitants dels Països Catalans eren analfabets en castellà i en català, atès que eren poquíssims els que sabien escriure correctament la seva llengua materna, llengua batejada sovint com a “llemosina”. Pel que fa a Catalunya, llevat d’àrees urbanes com Barcelona i la seva comarca, i algunes altres ciutats, el dèficit d’escoles públiques i privades de primeres lletres era molt acusat. Tot i que a Barcelona ciutat i a la seva comarca la situació era prou bona (9 escoles primàries per ajuntament), a les comarques interiors o costaneres de la demarcació provincial de Barcelona, enlloc (excepte a la zona de Mataró) no s’arribava a una escola per ajuntament. Al partit de Berga, la proporció era d’una escola per cada quatre ajuntaments. En total, segons la comissió escolar dirigida per Laureà Figuerola, l’any 1842 molts pobles de més de 100 habitants —concretament 51 dels 166 existents— de la demarcació provincial de Barcelona no tenien escola elemental, contravenint allò que prescrivia la llei. I encara molts dels mestres no tenien títol (133 de 333 docents). Hi havia un clar desequilibri territorial: la majoria de les escoles privades s’havien instal·lat a Barcelona i als altres nuclis urbans de comarques. En aquestes mateixes dates, mentre que la meitat dels nens podien arribar a rebre alguna mena d’instrucció, només una de cada dotze nenes passava per l’escola. En conjunt, a la província de Barcelona podia assistir a l’escola una persona per cada 20 habitants. I a les altres províncies de Catalunya la situació no era millor. A la de Lleida, l’augment del nombre d’escoles havia estat important (quasi del 75%) entre els anys 1840 i 1847. Però el magisteri no sols estava miserablement pagat, sinó que a més els ajuntaments eren morosos en el pagament de les retribucions. En set anys s’havia passat de 129 escoles a 224, concorregudes per 9 132 infants, dels quals 7 881 eren nens i només 1 251 nenes. En pocs anys, molts dels mestres havien aconseguit un títol oficial: si l’any 1840 n’hi havia 101 que no en tenien, i només 28 posseïen titulació, set anys més tard, 123 en tenien i 17 no, dels quals 15 eren dones. Només 4 mestresses tenien el títol pertinent. Pel que feia a Girona, hi havia una situació escolar molt pitjor als anys quaranta, tot i que durant els vint anys següents experimentà un redreçament considerable. En començar la segona guerra Carlina, només constaven 61 escoles per a una població provincial de gairebé dues-centes mil ànimes i 422 ajuntaments. Tocava a raó d’una escola per cada 3 200 h.

Als anys cinquanta, però, hi va haver un creixement força espectacular, encara que no suficient. De quasi 4 000 alumnes escolaritzats l’any 1857 s’havia passat el 1860 a 18 646 escolars, i de 61 escoles a 333. La millora va ser important sobretot pel que fa a l’escolarització femenina, en bona part, ja aleshores, en mans de comunitats religioses. Finalment, Tarragona mostrava també, poc abans del 1850, enormes deficiències, sobretot en l’escolarització femenina: als vuit partits judicials que comprenia, només hi havia dues escoles públiques completes (és a dir, que ensenyaven totes les matèries de l’ensenyament elemental) de nenes per 90 de nens. Només existien escoles elementals de nenes als partits de Tarragona i de Falset. En tota la província, només hi havia 8 mestresses amb títol d’un total de 191 docents.

Proporcionalment, la instrucció de base (de caràcter públic) funcionava millor al País Valencià. O almenys a la província de València, on gairebé no hi havia cap poble d’alguna consideració en el qual no hi hagués, si més no, una escola pública per a cada sexe. València capital estava ben proveïda de centres d’ensenyament secundari i superior, inclosa una Escola Normal, instal·lada l’any 1845. Quant a escoles elementals, a la ciutat del Túria dominaven amb escreix, a mitjan segle, les escoles privades de nens i de nenes. A Alacant, en canvi, als anys quaranta mancaven escoles de tota mena. L’any 1846, a la capital només hi havia un institut de segon ensenyament, però no escoles normals, ni d’adults ni de pàrvuls. Les escoles públiques estaven concentrades als pobles principals. Proporcionalment, era millor la situació a la província de Castelló de la Plana, amb una ràtio d’1,25 escoles per poble i una concurrència de 8 772 nens a escola, dels quals 3 135 eren nenes.

Per a acabar aquesta repassada de l’aparell escolar de l’àrea lingüística catalana, cal dir que a les illes Balears la situació estava més ben estructurada: hi havia dues escoles per ajuntament, al nivell, per tant, de les províncies més ben dotades de l’Estat, com Cadis o Àlaba. Tampoc no es pot afirmar, però, que la situació fos, en conjunt, gaire bona des d’un punt de vista qualitatiu: de 119 mestres, 83 no tenien títol l’any 1848. D’altra banda, les diferències eren molt grans entre unes illes i les altres, i entre distintes zones d’aquestes. Així, si a l'excolònia anglesa de Menorca li corresponien quasi quatre escoles per municipi al partit de Maó, i gairebé dues escoles per municipi al de Ciutadella, a Eivissa la proporció no arribava a una escola per ajuntament.

Fins aquí la radiografia del sistema escolar públic elemental. Costaria més de resseguir l’escolarització privada particular i la promoguda per la xarxa parroquial, probablement de certa importància a les àrees rurals.

Quant a l’ensenyament secundari, Catalunya, més concretament Barcelona, i també València, tenien excel·lents establiments en nombre i qualitat relativament satisfactoris, amb prou recursos i amb professorat competent. A Catalunya, entre els anys quaranta i els cinquanta, s’instituïren l’Escola Normal de Mestres de Barcelona (1846) i també diversos instituts públics de segon ensenyament a les capitals provincials. Sense oblidar els estudis ja existents a Barcelona: Escola de Llotja, dependent de la Junta de Comerç, Escolapis, Col·legi Barcelonès i les diverses facultats universitàries, algunes amb un nombre creixent de matriculats. Cal afegir-hi les biblioteques, els museus, les acadèmies (de Bones Lletres, de Ciències Naturals i Arts, de Jurisprudència i Legislació) i societats diverses, com ara la Societat Econòmica, el Liceu d’Isabel II, la Societat Filomàtica o la Societat Mèdica d’Emulació de Barcelona, promotores també d’activitats formatives. I no s’ha d’oblidar tampoc les escoles de la Junta de Comerç, que estaven arribant a un carreró sense sortida, víctimes d’un règim centralitzador disfuncional. En efecte, després del 1847 la Junta de Comerç va perdre quasi totes les seves atribucions. Tot i això, les seves escoles, dotades de nombroses càtedres, i amb una matrícula de 2 302 alumnes l’any 1850, van continuar funcionant fins al curs 1850-51. També a València, l’ensenyament de les classes mitjanes i menestrals estava molt ben servit. La Universitat, al carrer de la Nau, tenia 801 estudiants l’any 1850. Al seminari conciliar hi havia 135 matriculats, 64 dels quals eren seminaristes. Altres col·legis valencians eren: el de Corpus Christi (o del Patriarca), el de la Presentació de la Mare de Déu, l’Institut de Segon Ensenyament (478 alumnes l’any 1850), el Col·legi Reial de Sant Pau, l’Andresià, les Escoles Pies, el Col·legi Imperial de Sant Vicent Ferrer i l’Escola Normal de Mestres, del 1845.

L’aparell escolar de les primeres dècades del règim liberal burgès fou un poderós element castellanitzador a tot el domini lingüístic català.