Cartell del Festival Internacional de Música de Barcelona, Fòrum Musical, octubre del 1982.
Image
Si bé la contínua activitat de la vida musical durant la dictadura franquista va fer creure que aquest art era immune als esdeveniments polítics, el retorn de les llibertats va evidenciar un potencial reprimit que ha anat desenvolupant-se de manera obsessiva fins al punt que en el moment actual l’activitat musical de qualsevol mena és superior a qualsevol època i perfectament parangonable a qualsevol societat moderna. Tanmateix, però, els primers anys vuitanta van veure la caiguda d’entitats promotores que havien mantingut l’interès concertístic els anys del franquisme, com l’Associació de Cultura Musical (1931-83), Pro Música (195984), el Festival Internacional de Música de Barcelona (1963-87), o Fòrum Musical, convertida en servei de música de la Generalitat el 1979, per bé que en sorgiren d’altres com ara Ibercàmera, Euroconcert i els consorcis del Liceu i del Palau, centrats en l’activitat concertística d’alt nivell.
Fins el 1994, any de l’incendi del Liceu, l’òpera va tenir la seva seu en aquest magne teatre que atreia els cantants més rellevants del moment, i es va estendre a nous auditoris com el de Lleida o el de Sant Cugat del Vallès, o a antics teatres remodelats com el Fortuny de Reus, el Principal de Girona, etc., als quals l’espectacle operístic arribava de mans del programa d’òpera a Catalunya, animat per l’Associació d’Amics de l’Òpera de Sabadell des del 1982.
El repertori quedà diversificat per una demanda cada cop més interessada per tota mena de músiques, potenciada pel major rigor en el món de la discografia, gràcies a l’aparició, el 1982, del disc compacte (CD) i altres tecnologies reproductives, així com pel sorgiment i l’estabilització dels festivals i cicles de concerts arreu de Catalunya. D’ençà de la recuperació del poder democràtic, els ajuntaments han promogut amb el suport dels agents econòmics i polítics la creació de cicles musicals, (estivals, en el cas de les poblacions turístiques) que difonen el conreu de la música i n’augmenten l’interès. Així han sorgit o s’han estabilitzat les Serenates al Barri Gòtic, els cicles del Grec i les Jornades de Cant Coral a Barcelona i els festivals de música a Badalona, Begur, el Bruc, Cadaqués, Calonge de Mar, Cambrils de Mar, Castellbell i el Vilar, Castelldefels, Vilabertran, Gelida, Girona, Granollers, Lleida, Palamós, el Papiol, Premià de Mar, Puig-reig, Ripoll, Sabadell, Santes Creus, Segur de Calafell, la Seu d’Urgell, Tarragona, Torroella de Montgrí, Tortosa i el Vendrell. Aquesta dinàmica ha continuat i s’ha incrementat en els nostres dies amb activitats com ara el Cicle de Música als Castells, la diversificació en l’oferta entre els cicles locals i els festivals de caràcter internacional com el del castell de Peralada i una major especialització que fa possible cicles específics com el Cicle de Música Catalano-Iberoamericana del Baix Camp, el festival de trobadors de Castelló d’Empúries, el festival de música rock Doctor Music Festival d’Escalarre (Pallars Sobirà) o el Mercat de Música Viva de Vic, que enclou tota mena de gèneres i estils musicals.
Aquesta mateixa multiplicació de l’interès per la vida musical afecta les instàncies de primer ordre com la pedagogia musical i el cant coral. En el primer cas s’han creat centres públics d’ensenyament de la música en diverses localitats catalanes, alguns dels quals, com ara els conservatoris de Badalona, Manresa, Vic, Granollers i Lleida, gaudeixen d’alt prestigi; en els centres de major relleu es poden cursar totes les disciplines, fins i tot les més compromeses com la composició, la direcció d’orquestra i l’alta interpretació, completades per les classes magistrals i els cursets d’estiu a Barcelona, Montserrat, Cervera, el Collell, la Gleva, Poblet, Sant Cugat del Vallès, Santes Creus, Torredembarra o Vila-Seca i Salou. Certs conflictes sorgits a l’entorn del paper del director del Conservatori Superior de Música de Barcelona o de la configuració de l’encara no nat Conservatori Superior de Catalunya indiquen el relleu que ha de prendre aquesta activitat en el moment actual.
L’ensenyament ordinari de la música queda incentivat per la nova ordenació dels estudis reglats a l’escola catalana, en especial amb la implantació de la nova llei que preveu estudis de música en tots els nivells de l’ensenyament. A més, les universitats es mouen en la direcció de fer possible els estudis de musicologia i de fomentar els estudis de doctorat que incrementen l’activitat investigadora en els diversos àmbits de l’activitat musical, sobretot en la història de la música catalana tant antiga com moderna.
D’altra banda, l’activitat coral, multiplicada fins a proporcions inaudites gràcies a la tenacitat de la Federació d’Entitats Corals de Catalunya i el Secretariat de Corals Infantils de Catalunya, mena una pràctica pedagògica de cant col·lectiu, tant en les sessions setmanals ordinàries com en les trobades i els aplecs anuals, que complementa l’educació musical amb l’educació humanística i cívica.
El 1975 es fundà l’Associació Catalana de Compositors, que ha exercit un veritable patronatge sobre els compositors associats a través de les consecutives Mostres de Música Contemporània, l’edició de discos monogràfics i la creació d’espais apropiats als concerts, com els cicles de concerts a Metrònom o al Nick Havanna, a Barcelona, les sessions al Centre de Cultura Contemporània, etc. L’Associació també s’ha esforçat per aconseguir iniciatives destinades al foment de la composició, com el concurs de composició de Sitges o el Premi de Joves Compositors de la Societat General d’Autors d’Espanya (SGAE). Gràcies a aquesta voluntat, s’han promogut tant els compositors adscrits als procediments més avantguardistes com els dedicats a la composició de sardanes, o els de música per als mitjans audiovisuals, i altres àmbits de la creació musical.
Els compositors avantguardistes poden optar pel conreu de la música acústica o per la música electroacústica, la primera pensada per a instruments clàssics, la segona per a mitjans electrònics i cibernètics. En aquest segon cas l’entitat pionera ha estat Phonos, ens privat acollit durant un temps a la Fundació Miró i, en els darrers anys, vinculat a l’Institut de l’Audiovisual de la Universitat Pompeu Fabra; prohoms com Lluís Callejo (1930-1987), André Lewin-Richter (1973), Josep Maria Mestres Quadreny (1929) o Gabriel Brncic (1924) van posar en marxa l’entitat que ha promogut la creació electrònica i per ordinador que ha donat tota una generació de músics, alguns d’ells, com Josep Manuel Berenguer (1955) o Jep Nuix (1955), de provada originalitat creativa.
El compositor C. Santos, s.d.
AVUI
En el camp de la creació analògica, els darrers anys ha destacat la generació dels deixebles de Cristòfor Taltabull (1888-1964), com Josep Soler (1935), Joan Guinjoan (1931), Xavier Benguerel (1931), Jordi Cervelló (1935) o Francesc Taverna Bech (1932), que han menat una intensa activitat creativa, en especial Soler com a compositor, intel·lectual i home influent en els cercles de compositors, Guinjoan, com a compositor de gran relleu nacional i internacional i animador de concerts i activitats encaminades a la promoció de la música contemporània, i Benguerel, com el compositor català de major prestigi arreu. Altres autors com Lleonard Balada (1933), establert als Estats Units des de fa molt de temps, Narcís Bonet, que resideix a París, o el vinarossenc Carles Santos (1938), un dels homes del món de l’espectacle més vigorosos del moment, no formen part d’aquesta generació, però tenen un gran pes en la creació i una gran influència en les joves generacions.
La immediatesa de l’activitat de les noves generacions impedeix veure’n l’orientació estètica, atès que en aquests cercles domina una gran confusió estilística; tanmateix, alguns noms han aconseguit ja un perfil propi que augura un brillant futur compositiu. Així, entre altres, cal esmentar Agustí Charles (1960), el compositor jove més guardonat del moment; Albert Sardà (1943), compositor i animador d’iniciatives musicals diverses, president durant deu anys de l’Associació Catalana de Compositors i director de la Fundació de Música Contemporània; Albert Garcia Demestres (1960), un dels compositors més enginyosos i imaginatius; Lluís Gàsser (1951), especialista en musicologia renaixentista i excel·lent intèrpret d’instruments antics de corda pinçada; Carles Guinovart (1941), un dels més sòlids experts en composició i anàlisi de música del segle XX; Albert Llanas (1957), experimentador i professor d’acústica; Leonora Milà (1942), pianista i animadora d’iniciatives musicals; Joan Lluís Moraleda (1943), compositor i director; M. Rosa Ribas (1944), preocupada especialment per la veu; Jesús Rodríguez Picó (1953), compositor que ha assumit algun temps responsabilitats de política cultural; Jordi Russinyol (1956), tenaç compositor i director del grup Vol ad Libitum, que difon música dels seus col·legues, i Antoni-Olaf Sabater (1959), compositor inclinat al món del jazz.
La pianista A.de Larrocha, s.d.
AVUI
Catalunya ha generat noms de primer ordre en el món de la interpretació, que durant els darrers anys han assolit renom mundial, com les sopranos Victòria dels Àngels o Montserrat Caballé, ja retirades de l’activitat regular, o tenors com Josep Carreras, als quals cal afegir una gran llista de noms com Dalmau Gonzàlez, Josep Ruiz, Enric Serra, Montserrat Aparici, etc., que formen part de l’àmbit líric, sempre tan atractiu entre la població melòmana catalana. En altres àmbits cal destacar Alícia de Larrocha, hereva de l’escola pianística d’Enric Granados; Lluís Claret, hereu de Pau Casals; Xavier Joaquín en la percussió; Carles Trepat en la guitarra; Pere Ros en la viola de gamba, i també Antoni Ros Marbà, Salvador Mas, Edmon Colomer, Josep Pons i molts altres en el camp de la direcció orquestral.