Entrebancs polítics i econòmics per a una política científica pròpia

L’any 1977, en l’àmbit de recerca del Congrés de Cultura Catalana, es va establir la conclusió següent: “Els Països Catalans, si volen bastir el seu futur sobre unes bases sòlides, no poden de cap manera desatendre o ajornar la vertebració d’una política científica pròpia”. En les conclusions s’especificava, entre altres objectius, que caldria crear un consell científic i tecnològic dependent del govern autonòmic, transferir als organismes d’autogovern els centres i el patrimoni del Consejo Superior de Investigaciones Científicas [CSIC], acostar la inversió pública en recerca a la dels països amb nivell econòmic semblant —entorn del 2% del PIB—, assegurar la normalitat de l’ús del català com a llengua d’expressió científica i endegar una acció de divulgació que permetés la progressiva incorporació popular en les decisions de la política científica.

En aquell període de la transició, la recerca als Països Catalans es trobava condicionada pel baix nivell d’inversió a tot l’Estat espanyol, mentre que la Catalunya del Nord, malgrat que l’Estat francès tenia un nivell molt superior, patia els efectes de la centralització excessiva i la manca d’indústries que promoguessin inversions en aquest camp.

Al final dels anys setanta, al Principat hi havia alguns centres del CSIC dedicats a la recerca aplicada —química orgànica, investigacions pesqueres, tecnologia tèxtil, entre d’altres—, alguns a les humanitats i d’altres creats de feia poc temps, però sense dotació ni personal (Institut de Biofísica i Neurobiologia, Institut de Cibernètica). També n’hi havia d’altres que depenien de ministeris, com el de Seguretat i Higiene en el Treball, de centres hospitalaris, de l’Institut Nacional d’Indústria, o de la Diputació Provincial.

El balanç fet per l’àmbit de recerca del congrés considerava que en tots aquests centres hi havia manca d’infraestructura i allunyament de les línies de recerca amb relació a les necessitats dels sectors catalans, que en bloquejaven o sostreien eficàcia. Pel que feia a la universitat, es constatava que només cobria el 6% del total de la recerca de tot l’Estat, ja de per si escassa. Això es veia clarament en la comparació amb altres estats: a l’Estat francès, la universitat cobria el 13%, i al Japó, el 23%.

En aquella època, a escala estatal hi havia també una manca d’inversions en R+D (recerca i desenvolupament) del sector privat. Era l’Estat qui, tot i no invertir gaire en recerca, havia de compensar aquest dèficit. Però el repartiment territorial era ben desigual. Madrid ciutat rebia el 56% de la inversió pública i la província de Barcelona, el 26%. El País Valencià i les Illes es repartien, juntament amb altres comunitats, l’l% del total. El sector privat a Catalunya havia de suplir aquesta mancança, però només els sectors de maquinària tèxtil i de productes electrònics i farmacèutics tenien una certa activitat. Tot plegat confirmava un baix nivell de recerca bàsica i una forta dependència tecnològica dels Països Catalans.

Els límits del marc legal

Amb la democràcia, les mancances en recerca, com en altres camps, es van intentar compensar. Això va significar un creixement progressiu dels diners que li eren destinats —tant públics com privats—, sense arribar, però, al nivell d’altres països desenvolupats. Lògicament, també va canviar el marc legal per a poder dur a terme una política científica i tecnològica pròpia.

En aquest sentit, les competències de cadascun dels Països Catalans variaven, segons allò que s’establia en cada estatut d’autonomia. A la Catalunya del Nord, lògicament, no es produí cap canvi. Al Principat, l’Estatut establí (article 9.7) que eren competències exclusives de la Generalitat les referides a recerca, “sense perjudici d’allò que disposa el número 15 de l’apartat 1 de l’article 149 de la Constitució”. Es tracta d’un matís força transcendent, com es veurà. Al País Valencià també hi havia competències exclusives, en aquest cas sense perjudici del que disposa “el número 18 de l’apartat 1 de l’article 14 de la Constitució”. Finalment, el govern balear tenia competència exclusiva només en allò que es referís al foment de la cultura, la recerca i l’ensenyament de la llengua de la comunitat autònoma.

Els matisos esmentats reservaven el dret de l’Estat al foment i la coordinació general de la recerca, la qual cosa va dificultar la realització d’una política pròpia. El 1980 la Generalitat de Catalunya va crear la CIRIT (Comissió Interdepartamental de Recerca i Innovació Tecnològica) i altres organismes que, segons pensava, servirien per a rebre les competències i els diners destinats a la investigació. A partir d’uns traspassos fets l’any 1985 es va poder crear l’IRTA (Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentària), adscrit al Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca. L’any 1985 van ser transferides les universitats i, per tant, la recerca que s’hi feia. Però hi havia una petició desatesa: la transferència dels centres del CSIC.

Les competències de les dues Generalitats es van veure afectades per la Llei 13/86 de Foment i Coordinació General de la Investigació Científica i Tècnica, coneguda com a Llei de la ciència. La llei permetia a l’administració central planificar la recerca i decidir les dotacions de recursos. Això es feia a través de l’anomenada CICYT (Comisión Interministerial de la Ciencia y la Tecnología), organisme que semblava inspirat en la mateixa CIRIT i on no hi havia representants de les comunitats autònomes.

La Generalitat de Catalunya va presentar recurs davant el Tribunal Constitucional, però el 1992 aquest donà la raó a la interpretació que, de la llei, en feia el govern espanyol. A partir d’aquí, l’estratègia del govern català va variar i va renunciar al traspàs dels centres del CSIC. Va promoure ens com el Centre de Supercomputació de Catalunya (CESCA) i l’Agència de Biotecnologia de Catalunya, i va presentar el programa de química fina com a opció dintre del Plan Nacional. Per la seva part, la Generalitat Valenciana —que el 1984 havia creat un ens semblant a la CIRIT— també va augmentar les partides dedicades a recerca, fent especial atenció als sectors industrials tradicionals del País Valencià (ceràmica, joguines, adobería i agroalimentària).

L’augment de les inversions i els plans de recerca

L’obra La recerca Científica i Tecnològica a Catalunya, 1990, publicada aquell any per l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) i la CIRIT i coneguda també com a Llibre Blanc de la Recerca a Catalunya, oferia un gran nombre de dades sobre el panorama de la investigació al Principat. Entre les seves conclusions establia que les institucions i els organismes de recerca començaven a disposar d’equipament per a dur a terme programes de qualitat, però sense prou diners per a les despeses de manteniment, amortització i personal tècnic. També destacava que no hi havia prou investigadors en formació, que les polítiques científiques eren inconnexes, que calia establir unes prioritats i que no es valorava prou la projecció social, cultural i econòmica de la recerca, amb la visió encara força estesa que l’investigador és una persona poc pràctica i allunyada dels problemes reals.

Tot i les mancances esmentades, es constatava que el nivell de recerca havia augmentat de manera important. A partir del 1980 hi va haver a tot l’Estat espanyol un increment notable de diners destinats a R+D, tant en termes absoluts com en percentatge del PIB. Així, el 1980 l’Estat invertí 70 000 milions de pessetes, que significaven el 0,4% del PIB. L’any 1987 ja se’n van emprar 210 000 milions, cosa que era gairebé el 0,7% del PIB, encara lluny, però, de l’usual als països més avançats.

Al progressiu augment dels fons de l’Estat destinats a la recerca, cal afegir-hi els diners aportats per la Unió Europea. A Brussel·les es van crear diversos programes marc que van influir en el finançament de la recerca catalana. Això no solament es va traduir en un augment de les possibilitats dels investigadors, sinó també en una relació creixent amb centres d’altres països. I, en alguns casos concrets, va permetre la col·laboració amb centres de la Catalunya del Nord o d’altres zones de l’anomenada Euroregió.

Els centres del CSIC no van ser transferits a la Generalitat i, per tant, l’estructura d’aquest organisme seguia essent centralitzada. Tanmateix, quan la presidència d’aquest ens va recaure en Enric Trillas i Ruiz (1984-89), el CSIC va fer un esforç per augmentar el nombre de centres i de places d’investigadors a Catalunya. A més de dirigir la transició del CSIC per adaptar-ne l’estructura als nous temps. Trillas va crear el Centre Nacional de Microelectrònica, l’Institut de Ciències dels Materials (tots dos a Bellaterra), el d’Intel·ligència Artificial i el d’Estudis Avançats (a Blanes). També es va crear l’Institut d’Estudis Avançats a les Balears. Amb aquestes creacions, el CSIC va passar a tenir 20 centres als Països Catalans: 12 al Principat, 7 al País Valencià i 1 a les Illes Balears.

En el pla simbòlic, hi va haver una abraçada pública entre Trillas i Enric Casassas i Simó, aleshores president de l’IEC, en el pont que uneix les seus de totes dues entitats. Trillas també va dictar una norma per la qual el nom de l’ens en català era cooficial. Jaume Josa i Llorca, des de la direcció de publicacions, va promoure l’edició de llibres en català i va col·laborar amb l’IEC en obres com la Nomenclatura de Química Orgànica, publicada el 1989.

El 1988, després de la promulgació de la Llei de la ciència, el govern espanyol va elaborar el Plan Nacional de I+D, que pretenia donar un gran impuls a la recerca a tot l’Estat. El pla va significar un increment continuat dels diners destinats a recerca, però a partir del 1993 es va produir un estancament abans que s’arribés a un dels objectius del pla: dedicar l’l% del PIB a R+D.

Pel que fa a les comunitats autònomes, el pla significava la possibilitat de presentar programes propis amb un finançament total o parcial per part de l’Estat, en el cas que fossin aprovats. Va ser aleshores que la Generalitat de Catalunya va presentar el programa de química fina, dedicat a la síntesi de productes químics que requereixen una extremada puresa, bàsicament en l’àmbit farmacèutic. Aquest programa va ser subvencionat amb una mica més del 10% dels poc més de 1 000 milions que la Generalitat sol·licitava. Per la seva banda, el pla de la Generalitat Valenciana per modernitzar amb noves tecnologies la indústria tradicional va rebre el 6% dels més de 1 200 milions de pessetes demanats.

En la distribució de subvencions totals atorgades en el Plan Nacional el 1993, s’observava que Catalunya rebia el 22% de tot l’import, situant-se a més de 7 punts de Madrid, que era la comunitat que més rebia. El País Valencià es trobava en quarta posició amb el 7,1%, i les Illes Balears, amb poc pes en recerca, només rebien el 0,7% del total. Pel que fa a l’esforç realitzat per cada comunitat, el Principat se situava en primer lloc, ja que la Generalitat era el govern autonòmic que més percentatge dedicava a R+D (el 0,17% del Valor Afegit Brut, indicador equivalent al PIB). La Generalitat Valenciana hi dedicava el 0,15% i el govern Balear, menys del 0,05%.

Un cop el Tribunal Constitucional va donar la raó al govern central sobre la Llei de la ciència, la Generalitat de Catalunya va decidir de crear el seu primer Pla de Recerca, a desenvolupar entre el 1993 i el 1996. Aquest pla definia els objectius i les línies estratègiques de la recerca a Catalunya, integrava les accions fetes pels diversos departaments del govern i establia mecanismes per al seu seguiment i l’avaluació de resultats.

El pla tenia set objectius bàsics: contribuir a la formació de recursos humans; augmentar la competitivitat dels grups de recerca catalans; constituir un sistema públic de ciència i tecnologia català; coordinar i integrar les accions en R+D dutes a terme a Catalunya; estimular la col·laboració entre el sector públic i el privat; fomentar el desenvolupament i la transferència de tecnologia, i mantenir i potenciar aquells camps de recerca que més interessaven a Catalunya. D’aquests objectius, se’n podien deduir dos elements bàsics: es volia potenciar de forma estructurada la recerca a Catalunya i es volia donar preferència a camps que tinguessin un interès especial per al país. Aquests camps d’interès podien tenir un sentit divers: podien correspondre a sectors industrials tradicionals, a sectors industrials que fos interessant de promoure, a afrontar problemes mèdics concrets de la població catalana, a problemes ambientals del país, etc. En definitiva, el pla remarcava que la recerca, tot i ser una activitat internacional, no podia estar al marge de les prioritats de cada territori.

Les línies prioritàries del Pla de recerca eren: agroalimentació, química fina, salut i qualitat de vida, llengua i població, societat i governabilitat, centres de referència, desenvolupament tecnològic, medi ambient i territori i grans instal·lacions de recerca.

El balanç del primer pla 1993-96 mostra diverses dades sobre la seva aplicació. El pla va concedir 3 610 beques de formació d’investigadors a Catalunya, i 1 060 de formació a l’estranger. Quant al suport i foment de la recerca, la Generalitat va destinar 141 milions a les universitats per desenvolupar actuacions i programes de recerca propis i es van finançar quatre càtedres UNESCO amb seus a la UPC, UAB i UB. El pla també va destinar 3 233 milions de pessetes perquè universitats i centres públics de recerca adquirissin infraestructura científica o en realitzessin el manteniment. A partir del 1995 aquestes actuacions es van coordinar amb el Plan Nacional de I+D, fet que va permetre l’arribada de 1 089 milions procedents de l’administració central. Finalment, els 427 grups de recerca consolidats van rebre 2 272 milions de pessetes, que provenien del Plan Nacional, de programes marc de la Unió Europea i d’institucions privades. Per àmbits, els més nombrosos eren els de ciències, seguits pels de ciències de la vida.

Un cop conclòs el primer Pla de Recerca, la Generalitat va impulsar el segon Pla (1997-2000). Aquest partia de la valoració positiva del primer i de la constatació que encara existien diverses mancances en el sistema català i espanyol de ciència i tecnologia. Entre aquestes hi havia el baix nivell, encara, del percentatge de PIB dedicat a R+D en comparació a la mitjana de països de la UE i l’OCDE, la insuficient implicació del sector privat i les dificultats d’incorporació del personal investigador per saturació en el sector públic i per manca de demanda en el sector privat.

Els objectius generals traçats pel segon pla eren: incrementar el nivell de competitivitat internacional de la R+D a Catalunya; rendibilitzar els recursos públics que s’hi dedicaven; incrementar la participació dels sectors productius catalans —especialment petita i mitjana empresa—; fomentar la recerca i la innovació com a eines de progrés i competitivitat, i incrementar els mecanismes de transferència de resultats de la recerca a la societat catalana. Quant a les línies, el pla establia set camps: progrés general del coneixement; cultura i societat; salut i qualitat de vida; medi ambient i recursos naturals; agroalimentació; tecnologies industrials i ordenació del territori, i tecnologia de les obres públiques i construcció. Per a cada àrea s’havien d’aplicar dos programes horitzontals: foment general de la recerca i desenvolupament i transferència de tecnologia. La seva aplicació depenia de les necessitats i característiques de cadascuna de les àrees.

El pressupost estimatiu presentava un augment progressiu de manera que, d’una mica més de 7 000 milions el 1997 se n’haurien sobrepassat els 8 000 l’any 2000.

Les noves estratègies de la política científica catalana

El primer Pla de Recerca es pot situar dins del canvi d’estratègia del govern de la Generalitat provocat per la sentència del Tribunal Constitucional sobre la Llei de la ciència. Abandonada la reivindicació del traspàs dels centres del CSIC, el govern aspirava, tanmateix i com en altres àmbits, a planificar i coordinar tota la recerca feta a Catalunya. Es tractava d’integrar les diverses estructures —d’organismes públics de la Generalitat, de l’administració central i de les universitats—, fomentar la recerca de qualitat i estrènyer els lligams amb la indústria. L’objectiu era anar cap a un model científic i tecnològic d’estats federals, com ara Bèlgica o Alemanya, i rebutjar el model centralista a l’estil francès.

Per a la nova etapa es van realitzar alguns canvis d’estructura política. Així, al final del 1992 es va crear el Comissionat per a Universitats i Recerca, per unir en un sol càrrec aquests dos àmbits, amb una direcció general per a cadascun. El primer comissionat va ser Josep Laporte i Salas, substituït el 1995 per Joan Albaigès i Riera. El comissionat era, així mateix, president de la CIRIT, organisme que, de fet, era el que elaborava el pla.

A la primeria dels anys noranta hi havia hagut una polèmica per la instal·lació d’un accelerador de partícules —instrument de grans dimensions per a estudiar l’estructura subatòmica de la matèria—. Els campus de Bellaterra i de València optaven a acollir-lo, a causa, entre altres circumstàncies, del potencial dels grups de física de partícules al Principat i al País Valencià. Però el govern central semblava inclinar-se per promoure’n la instal·lació a Sevilla, sense tradició en aquest camp. En qualsevol cas, el cost de la nova instal·lació, la crisi econòmica, l’existència de l’accelerador del CERN (Laboratori Europeu de Física de Partícules) a Ginebra, així com el debat sobre la relació cost-benefici de les grans instal·lacions, van fer abandonar el projecte. Pel que fa a les intencions del govern català, va ser substituït per la instal·lació d’un sincrotró, una altra modalitat dels acceleradors de partícules, que significava un aparell més assequible i amb una utilitat molt directa tant per a grups de recerca de diversos camps com per a la indústria.

A mitjan dècada dels noranta, Catalunya ja disposava de diversos centres de recerca molt actius i en alguns casos integrats en institucions universitàries: Centre de Recerca Matemàtica (1984), Institut de Física d’Altes Energies (1991), Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF), Institut de Biologia Fonamental, Centre de Mètodes Numèrics per a l’Enginyeria, Centre de Computació i Comunicacions de Catalunya (anomenat C⁴, format per coordinar el Centre de Paral·lelisme de Barcelona i el Centre de Supercomputació de Catalunya), Centre CIM (de Manufactura Integrada per Computador), Institut de Tecnologia i Modelització Ambiental (ITEMA) i d’altres. Tot això configurava una xarxa que consolidava la recerca i establia una col·laboració entre centres públics i universitats.

També cal parar atenció al paper de l’Institut d’Estudis Catalans en la recerca. En el document Debat sobre la política científica dels poders públics als Països Catalans —debatut al ple de l’IEC al novembre del 1992— es destacava novament la necessitat d’una política científica pròpia per als Països Catalans. Malgrat això, també es reconeixia que diversos articles de la Constitució impedien actuacions conjuntes o coordinades entre comunitats autònomes i, per tant, una política científica en l’àmbit dels Països Catalans. Així mateix, es pronunciava per la modificació de l’article 149 de la Constitució, que reservava a l’Estat de manera exclusiva el foment i la coordinació de la recerca i que va donar peu, com hem explicat, al fet que el Tribunal Constitucional denegués el recurs de la Generalitat contra la Llei de la ciència.

El document també intentava redefinir el paper de l’IEC en la política científica tot establint cinc nivells: assessorament, coordinació, promoció, realització i difusió. Aquesta redefinició de l’Institut va ser aprofundida en el document El paper de l’Institut d’Estudis Catalans en la recerca científica, aprovat pel ple de l’IEC al novembre del 1993.

Aquest darrer document recordava que les finalitats de l’IEC són la lingüística —estudi de la llengua, establiment de la seva normativa i promoció de la seva normalització—, la planificació, coordinació i realització de la recerca en ciència i tecnologia i l’impuls d’activitats per al progrés i el desenvolupament de la societat. Es destacava que l’IEC era, abans que res, un institut de catalanística, però que, en haver de contribuir als diferents àmbits de la recerca i la tecnologia, també era un centre general de recerca. I aquesta recerca havia d’incloure tant els estudis referits a l’àmbit català com les aportacions catalanes a aquestes ciències referides a l’àmbit universal.

L’assessorament, la coordinació, la promoció i la difusió plantejaven menys problemes que la realització de recerques. Quant a la coordinació, l’IEC esmentava, entre altres fites, continuar el seguiment de l’estat de la recerca als Països Catalans i promoure convenis o concerts de col·laboració de caràcter nacional, estatal o internacional.

Els indicadors de la recerca

Tant la millora en el sistema estatal de ciència i tecnologia com la política autonòmica van permetre, a mitjan dècada dels noranta, situar el nivell de recerca en una posició menys precària que en èpoques anteriors. Tanmateix, no és fàcil, quan no parlem de territoris estatals, establir clarament algunes dades per valorar l’esforç global en R+D. L’existència d’aportacions públiques molt diverses, i no sempre territorialitzables, i la manca de certes dades per zones provoquen aquestes dificultats.

Tanmateix, es pot intentar fer una avaluació per a cadascun dels Països Catalans per tal de traçar una imatge aproximada. Les dades més nombroses corresponen al Principat. En R+D s’observà un augment dels diners públics destinats a recerca, que el 1991 eren 26 432 milions de pessetes i el 1993 arribaven a 38 802 milions. El sector privat, que el 1991 invertí 66 499 milions, va augmentar molt poc la seva aportació, que el 1993 era de 68 631 milions.

Aquestes xifres situaven en l’1,02% el percentatge de VAB destinat a R+D, lleugerament superior al 0,98% corresponent a tot l’Estat espanyol. Això suposava que Catalunya invertia el 19,5% del total de R+D a l’Estat. Però mentre que a Catalunya el sector privat tenia un pes més gran que el públic (64% davant el 36%), a l’Estat la proporció donava un cert avantatge al públic (52% davant el 48%). Tanmateix, això no indica que el sector privat català tingués una inversió elevada en comparació d’altres països desenvolupats.

Cal destacar que hi va haver alguns factors que van afavorir l’augment dels diners de R+D, com ara la creació de noves universitats (Rovira i Virgili, Girona, Lleida, Pompeu Fabra, Ramon Llull i Universitat Oberta). En canvi, el fet que encara no s’hagués realitzat la transferència dels ports implicava que les recerques sobre tecnologies o impactes ambientals dels ports, dependents del Ministeri de Foment, es fessin prioritàriament a Madrid i no en centres catalans.

Per observar el progrés en la recerca catalana es poden esmentar dades d’alguns dels reports encarregats per HEC el 1995. Estaven distribuïts en vint-i-tres àrees i entre els publicats en primer lloc hi havia física, biologia cel·lular i molecular i bioquímica, i medicina.

D’aquests estudis es desprèn un augment moderat de la competitivitat dels grups de recerca catalans. En física, per exemple, s’observà que del període 1985-89 al 1990-95 el nombre d’articles publicats en revistes de prestigi havia augmentat de forma notable, com també ho havia fet la seva incidència (les citacions d’aquests treballs per part d’altres investigadors).

El report de biologia molecular i cel·lular i bioquímica assenyalava un augment de les publicacions en revistes de nivell, però molt minso pel que fa a les revistes més prestigioses. També comparava les publicacions catalanes en una revista especialitzada concreta i d’alta qualitat (“Journal of Biological Chemistry”) i la producció catalana en aquest camp amb la que es realitza a Madrid, a la resta de l’Estat i a Suècia —país de característiques demogràfiques semblants a Catalunya, però amb més tradició científica—.

Malgrat el progressiu augment de publicacions per part de científics catalans, en el període 1990-94 els equips de Madrid van publicar entre quatre i cinc vegades més articles. Per a la resta de l’Estat, la xifra era unes vuit vegades superior i pel que fa a Suècia és catorze vegades més elevat. Tot i així, el report assenyalava que la proporció entre Suècia i Catalunya havia baixat a la meitat. L’informe també es mostrava pessimista pel que feia a la progressió de la despesa pública en R+D, tant a tot l’Estat com a Catalunya, que considerava en disminució progressiva des del 1993.

En les seves conclusions, l’informe també donava dades generals sobre investigadors. Amb 2, 1 per cada 1 000 habitants actius, Catalunya se situava a menys de la meitat de la taxa sueca (5 per cada 1 000 habitants actius). Quant a publicacions, el percentatge respecte a la resta de l’Estat espanyol coincidia pràcticament amb el percentatge d’investigadors catalans respecte al total: 12% de les publicacions científiques de tot l’Estat i 12,7% del total de científics.

Finalment, l’informe sobre la matèria de medicina destacava que la tendència de les universitats i els hospitals catalans —que generen el 73% de la producció científica biomèdica— era d’anar produint articles de més qualitat, difosos per les revistes de més prestigi. També destacava que les línies de recerca preferents s’emmarquen en les necessitats establertes pel Pla de salut —analitzar els principals problemes de salut de la població catalana— i les prioritats del Pla de Recerca. Així mateix remarcava que el seu manteniment té a veure, entre altres coses, amb la qualitat i el prestigi del servei català d’atenció sanitària.

La recerca i la innovació: el suport a la competitivitat

El paper de la recerca als Països Catalans no es limita a realitzar aportacions a les diverses ciències, sinó que té també un paper destacat a l’hora de promoure la innovació tecnològica i millorar la competitivitat de les empreses.

La influència de la recerca en la innovació industrial sol provocar dues posicions enfrontades. Mentre que els científics solen destacar que sense recerca bàsica disminueixen les oportunitats de recerca aplicada o d’implantació de tecnologia, els tecnòlegs solen considerar que esmerçar més diners en recerca no implica un augment de la transferència de tecnologia a la indústria. També n’hi ha que diuen que avui ciència i tecnologia no es distingeixen gràcies a la ràpida aplicació pràctica dels coneixements bàsics. Tanmateix, s’ha observat un augment de l’interès dels científics per tal que els seus treballs en recerca bàsica es plasmin en transferències. Un exemple d’això va ser la creació de l’Associació Catalana d’Intel·ligència Artificial, nascuda amb la finalitat d’apropar a la societat catalana les aplicacions dels avenços en aquesta disciplina.

Tot i així, als països desenvolupats s’ha viscut, des del final dels anys setanta, el naixement i la consolidació de diverses branques de la indústria en les quals la recerca bàsica hi té un paper important. Aquest ha estat el cas de la biotecnologia, la informàtica, les noves tecnologies de la comunicació i la ciència de materials. A mitjan dècada dels vuitanta la biotecnologia ja havia demostrat el seu interès social, però també —i potser sobretot— econòmic. D’altra banda, l’ordinador personal, aparegut a la darreria dels anys setanta, es va consolidar i va fer sorgir tot un sector industrial i de serveis, al mateix temps que l’augment de les capacitats dels grans ordinadors en possibilitava l’aplicació en diferents camps de la indústria —models matemàtics, disseny assistit per ordinador, etc.—.

Als Països Catalans aquests sectors es van desenvolupar de forma desigual, però van contribuir a la creació d’empreses de productes d’alt valor afegit. Al mateix temps, sectors com el dels nous materials van facilitar que les empreses innovadores trobessin noves sortides. Aquest va ser el cas de les empreses que en un sector tèxtil en crisi van decantar-se pels teixits tècnics (veles per a embarcacions, vestits per a situacions extremes o emergències, etc.).

Els darrers anys també s’ha observat que les grans inversions necessàries en alguns sectors tecnològics barren el pas a petites empreses i a països amb potencial limitat. Però al mateix temps, aquests països i aquestes empreses poden trobar el seu lloc optant per recerca i producció altament qualificades. A Catalunya, per exemple, algunes empreses de pocs treballadors van decidir fabricar components per a satèl·lits o productes biotecnològics concrets. Això no era necessàriament fruit d’una millora en l’estat de la recerca al país, però tampoc no hauria sorgit sense una massa crítica suficient d’investigadors i tecnòlegs.

Aquests sectors van trobar el suport d’algunes iniciatives, com l’Agència de Biotecnologia de Catalunya —substituïda després pel Centre de Referència en Biotecnologia— o tot l’entorn sorgit al voltant de l’Institut d’Estudis Espacials de Catalunya. En el cas concret del sector espacial, la celebració a Catalunya, l’any 1992, de la Universitat Internacional de l’Espai —aleshores la seu variava cada any— i la proclamació de Barcelona com una de les seus permanents d’aquesta institució, van ajudar a promoure recerques i desenvolupaments en un camp molt ampli: des de l’observació astronòmica fins al disseny i desenvolupament dels satèl·lits i les seves aplicacions (telecomunicacions, teledetecció, cartografia, meteorologia, etc.).

Més enllà de la valoració en aquests sectors punta, hi ha diverses maneres d’estudiar l’impacte industrial de la recerca feta en un territori. Els factors exposats en l’apartat anterior en són una, però també se’n poden fer servir d’altres. En un país industrial, el nombre de patents o la transferència de tecnologia és un indicador molt significatiu i important.

En l’àmbit dels Països Catalans, el Principat mostra una bona situació en nombre de patents. A Catalunya es van realitzar, entre el 1988 i el 1993, el 34% del total estatal de sol·licituds de patents. En nombre de patents amb relació al PIB, Catalunya també es trobava en el primer lloc de l’Estat.

Un indicador que sol ser més important que el de patents és el de models d’utilitat, perquè va un pas més enllà de la simple patent d’un producte de possible difusió. Catalunya tenia, el 1992, 0, 015 models d’utilitat amb relació al PIB, la qual cosa també la situava en el primer lloc de l’Estat, seguida pel País Basc i Navarra.

Tant la recerca com la transferència d’innovació tecnològica a Catalunya eren en aquell període baixes amb relació a altres territoris avançats —per exemple, amb els altres components del grup anomenat “quatre motors per a Europa”—. Però dintre de l’Estat la posició era bona, i això es devia a un entorn favorable a l’intercanvi científic i tecnològic.

Les universitats catalanes influïen en aquest intercanvi. Els centres de transferència de tecnologia, amb facturacions de 2 000 a 4 000 milions de pessetes anuals, significaven tant un ingrés per als diversos equips universitaris com un benefici per a les indústries que requerien els seus serveis o es beneficiaven de les recerques. La UPC, pel seu contingut més proper a la indústria, era la universitat que millor balanç oferia en aquest aspecte.

Instal·lacions del Laboratori General d’Assaigs i Investigacions, Bellaterra, s.d.

ECSA

La UAB, d’altra banda, també oferia una bona posició per a aquest intercanvi: dos centres del CSIC en el seu campus —microelectrònica i nous materials— i un de la Generalitat —el Laboratori General d’Assaigs i Investigacions (1984)— ubicat en una àrea molt industrial i amb bona xarxa de comunicacions, i situada al costat del Parc Tecnològic del Vallès, creat el 1988. La fundació Empresa i Ciència —creada per fer de pont entre la UAB i la indústria— i el Parc Tecnològic van impulsar, el 1997, la creació de l’anomenat Club B-30, per aglutinar les institucions, empreses, associacions i municipis que es trobaven al voltant de l’autopista que li donava nom. També el 1997 s’inaugurà el Centre de Visió per Computador, un exemple del desig de promoure al mateix temps la recerca i la seva difusió en la indústria i la societat.

D’altra banda, la UB va crear la Fundació Bosch i Gimpera, destinada a la formació tècnica continuada per a les empreses, i va elaborar el projecte de Parc Científic, que, instal·lat a Pedralbes i amb 50 000 m², hauria de significar un nou pol de recerca, transferència de tecnologia i col·laboració entre diverses entitats. El Parc Científic pretén constituir una gran concentració d’equips de recerca de qualitat, centres d’investigació, serveis cientificotècnics i oficines d’innovació i transferència de tecnologia.

Per afavorir la transferència de tecnologia a les empreses i, en certa manera, impulsar la recerca en diversos camps, el 1987 el Col·legi i l’Associació d’Enginyers Industrials de Catalunya van crear l’Institut Català de Tecnologia. El seu objectiu era oferir assessorament i informació a les indústries.

Finalment, la Fundació Catalana per a la Recerca, creada el 1986, impulsava no solament l’aspecte financer de la innovació en les empreses, sinó també la creació o el manteniment de centres o instituts. El Centre de Supercomputació de Catalunya (CESCA) es va crear el 1991, amb la integració de les quatre universitats públiques catalanes existents aleshores (la resta s’hi van integrar posteriorment). El 1995 el CESCA i el Centre de Paral·lelisme de Barcelona (CEPBA) es van fusionar per formar el Centre de Computació i Comunicacions de Catalunya (C⁴). D’altra banda, l’Institut d’Estudis Espacials de Catalunya (IEEC) va ser creat el 1996 amb la participació de la UB, la UAB, la UPC i el CSIC.

En el camp de l’intercanvi científic, cal destacar la difusió de la xarxa Internet a partir del 1993. Juntament amb l’impacte comunicatiu general en el públic, el sistema va potenciar la relació entre diversos centres. A partir del 1993 es va començar a crear la xarxa anomenada Anella Científica. Promoguda per la Fundació Catalana per a la Recerca, connectava aquesta institució, el CESCA, totes les universitats del Principat, la Unitat de Diagnòstic per la Imatge d’Alta Tecnologia (UDIAT) de l’Hospital Parc Taulí (Sabadell) i l’Hospital de la Vall d’Hebron (Barcelona). Altres centres i xarxes de biblioteques es van connectar a la xarxa, que permetia la transmissió de textos, imatges i sons entre aquestes institucions i la realització de videoconferències sense necessitat de trasllat.

Aquests sistemes de comunicació facilitaven la transmissió de dades entre dos punts qualssevol del món, cosa que augmentava les possibilitats que empreses d’alta tecnologia —de pocs treballadors, però molt qualificats— es poguessin implantar als Països Catalans sense necessitat d’unes grans infraestructures.

Al País Valencià el percentatge destinat a R+D el 1993 se situà en el 0,6% del PIB, per sota de la mitjana estatal. Una de les causes era la poca inversió del sector industrial privat, que només representava un 30% del total. La despesa empresarial en R+D se situava en el 0, 14 del PIB, lluny de la mitjana estatal (0,42%) i de l’europea (1,92%).

Per nombre de patents, el País Valencià ocupava el 1992 el tercer lloc a tot l’Estat, després de Catalunya i Madrid: el 10,1% de totes les patents demanades a l’Estat provenia de València. Referit al PIB, però, això significava una quantitat molt baixa (0, 037). I en models d’utilitat amb relació al PIB, el valor també era força baix (0, 01).

La major part de la recerca al País Valencià es fa en les seves quatre universitats. Quant a instituts que promoguin la recerca i la transferència tecnològica, n’hi ha 12, lligats normalment a organitzacions estatals, però amb activitats relacionades amb sectors rellevants del país.

Però el baix nivell de la recerca i innovació en les empreses el 1993 es demostrava en el fet que només 232 empreses industrials del País Valencià tenien aquell any personal amb titulació superior en àrees cientificotècniques.

Les Illes Balears tenen el percentatge de R+D més baix de tot l’Estat: el 0,1%, quantitat molt inferior al seu nivell econòmic, però es tracta d’un territori amb una economia basada sobretot en el turisme i amb poca indústria. De tota la recerca, només el 10% correspon a empreses. Quant a patents, representaven l’1,42% del total estatal. I els models d’utilitat amb relació al PIB tenien un valor molt baix (0, 003).

El percentatge d’empreses industrials a les Balears era només del 2,17% del total estatal. Però, a més a més, el seu nivell tecnològic era molt baix. Només el 2,4% dels treballadors tenien estudis superiors.

Amb aquestes dades, el pes de la recerca i la innovació requeia en la Universitat de les Illes Balears (UIB). Creada el 1979, el 1993 ja realitzava el 80% del total de la recerca a les Illes. Aquesta recerca es veia complementada per alguns treballs sobre medicina fets en establiments hospitalaris.

La producció de la UIB va ser feta, fins el 1990, predominantment en col·laboració amb centres estatals, mentre que a partir del 1991 hi va haver un augment de col·laboració amb institucions internacionals, sobretot de la resta de la Unió Europea.

La Catalunya del Nord, tot i estar inclosa en un Estat que inverteix més en recerca, ha patit la centralització de l’estructura científica i tecnològica: dues cinquenes parts de la recerca francesa pública es fan a la regió de París Illa de França.

Tanmateix, a la Catalunya del Nord hi ha activitat de recerca desenvolupada a la Universitat de Perpinyà i als dotze laboratoris del Centre Nacional de la Recherche Scientifíque (CNRS). La majoria es troben al campus de la Universitat de Perpinyà i depenen d’aquesta institució, però cal esmentar-ne d’altres. A l’Alta Cerdanya, concretament a Font-romeu, hi ha el d’Enginyeria i Ciències dels Materials. A Talteüll, tant les troballes paleontològiques i arqueològiques com el centre de recerca en prehistòria van ajudar a la creació d’un dels museus més importants d’Europa en aquest camp. Finalment, a Banyuls de la Marenda (Rosselló) hi ha tres centres dedicats a ciències de la vida i de la terra, gestionats per la universitat de París VI.

Forn solar d’Odelló, Font-romeu, s.d.

M.Catalán / ECSA

La figura dels Laboratoris Europeus Associats (LEU) va facilitar, però, la col·laboració entre la Catalunya del Nord i el Principat. Així, els anys noranta es van crear quatre LEU que posaven en contacte centres de recerca de les dues bandes de la frontera: el de Ciència i Enginyeria dels Materials, que connectava l’Institut de Ciències dels Materials de Bellaterra, el Centre d’Enginyeria i Ciències dels Materials de Font-romeu i el Laboratori de Física i Química de Materials de Montpeller; el de Biologia Molecular i Cel·lular Vegetal, que relacionava el Centre d’Investigació i Desenvolupament de Barcelona (CSIC) i la Universitat de Perpinyà; el de Ciències del Mar, en el qual participaven l’Institut de Ciències del Mar de Barcelona i el d’Estudis Avançats de Blanes (CSIC), les facultats de Geologia i Biologia de la Universitat de Barcelona, l’Observatori Oceanogràfic de Banyuls i la Universitat de Perpinyà; i, finalment, el Servei d’Intel·ligència i Control Avançats, amb la UPC, l’Institut d’Enginyeria i Ciències dels Materials de Font-romeu, i un centre de Tolosa de Llenguadoc.

Quant a la transferència de tecnologia, cal pensar que la Catalunya del Nord és un territori poc industrialitzat. Tanmateix, el CNRS gestiona l’anomenat Site Carnot que, inclòs en el complex universitari de Perpinyà, dona suport a petites i mitjanes empreses. Els serveis que ofereix són l’assessorament, la valoració de recerques fetes en laboratoris públics i la promoció del contacte entre els mons universitari i empresarial.

Finalment, Andorra representa un cas especial. Sense govern efectiu fins al començament dels anys vuitanta i sense reconeixement internacional fins a l’aprovació de la Constitució, Andorra es veia impossibilitada per a dur una política de recerca, sobretot tenint en compte que no hi havia universitat i que l’escassa indústria present no efectuava recerca. Els treballs realitzats responien als interessos i les possibilitats personals d’alguns investigadors.

El 1984 es va crear una entitat privada, la Societat Andorrana de Ciències, amb els objectius de promoure el mètode i el rigor científics i realitzar tasques de difusió. L’entitat va participar en la UCE de Prada (Conflent) i com a part convocant en els congressos de metges i biòlegs en llengua catalana.

L’assentament de les noves estructures andorranes podria dur a la promoció de temes de recerca d’interès especial per al Principat. Aquest seria el cas dels temes mediambientals i dels relacionats amb medicina i salut, per la seva incidència social. D’altra banda, tot fa pensar que els nous sistemes de telecomunicacions podrien afavorir la instal·lació a Andorra d’empreses d’alta tecnologia. Un pas en aquest sentit es va donar el 1997 amb la creació d’una universitat virtual, en conveni amb la UOC.