Record de l’Exposició Internacional de Barcelona, 1929.
Col·l. part. / G.S.
La voluntat de fer una nova exposició nasqué gairebé immediatament després de clausurar la del 1888. Tot i les polèmiques que aquesta exposició aixecà i del dèficit que va deixar a la ciutat, foren molts els que van comprendre que un esdeveniment d’aquesta mena constituïa un revulsiu revitalitzador que podria ser explotat de nou. No és estrany, doncs, que just després que la Lliga Regionalista hagué col·locat els primers representants a l’ajuntament de Barcelona, l’any 1901, i ja consolidades les seves posicions, el 1905, comencessin a produir-se les primeres propostes de celebrar-ne una de nova. Dins el programa regeneracionista i municipalista del partit industrial català, un fet d’aquesta mena es veia com un dels instruments imprescindibles per a aconseguir la gran Barcelona que tenien com a fita. Tampoc no és estrany que aquesta voluntat de promoure una nova exposició es produís paral·lelament a la voluntat de transcendir i de superar les determinacions del Pla Cerdà, mitjançant un nou pla que establís els enllaços —és a dir, que promogués les annexions— de Barcelona amb els municipis veïns, tot proporcionant les bases d’una autèntica metròpoli.
A partir del 1907 començaren a produir-se comissions d’estudi i reunions entre representants del Foment de Treball Nacional i de l’Ajuntament amb la finalitat de fixar les bases per a fer possible l’exposició. Fou l’any 1913 quan en una d’aquestes comissions —integrada, entre d’altres membres, per Francesc Cambó, Joan Pich i Pon i Josep Puig i Cadafalch— prengué cos definitivament la idea de realitzar una Exposició Internacional d’Indústries Elèctriques i General Espanyola, l’any 1917 i de situar-la a Montjuïc. Aquesta darrera decisió comportava, de fet, una proposta nova de creixement de Barcelona, ja que, en situar el centre de gravetat de la ciutat a la plaça d’Espanya, obligava que el desenvolupament urbà es produís cap a ponent, cap al Llobregat.
L’any 1915, Josep Puig i Cadafalch realitzà una primera proposta d’ordenació del conjunt de l’Exposició. En aquesta proposta apareixien definits els trets essencials que tingué el 1929: confirmació de la plaça d’Espanya com a entrada monumental de l’Exposició, mitjançant una exedra compresa entre les dues avingudes monumentals —el Paral·lel i les Corts— en confluència; organització del conjunt de l’exposició a partir d’un eix que partia del centre de l’exedra de la plaça d’Espanya i ascendia, mitjançant escalinates i terrasses, fins a culminar a la carena de la muntanya amb un edifici monumental cobert amb una gran cúpula; constitució d’una zona abocada a mar —Miramar—, damunt el port. A fi de crear la secció Marítima de l’Exposició, en perllongava l’àmbit fins a l’extrem de llevant de Montjuïc; finalment, la previsió d’un eix transversal, situat a la zona alta de la muntanya, sobre el qual s’havia de construir un conjunt d’edificis que havien de reproduir diferents exemples de l’arquitectura popular espanyola. Amb la seva proposta, Puig i Cadafalch assumia el difícil problema de crear una exposició en un terreny de tant pendent com el de Montjuïc i resolia aquesta dificultat amb una extraordinària coherència i claredat i un sentit de la monumentalitat que havia de donar a l’exposició una de les seves característiques més potents. Aquestes característiques resistiren les reelaboracions successives que experimentà el projecte.
L’any 1917, en què l’objectiu era ja de realitzar l’Exposició l’any 1919, se’n dividí el planejament en tres parts i la realització fou encarregada a tres grups d’arquitectes. La part baixa, tocant a la plaça d’Espanya, es destinà a l’Exposició General Espanyola i fou encarregada a Puig i Cadafalch i Guillem Busquets. La part superior oest, sobre la carena que baixa de l’actual estadi cap a la Zona Franca —destinada a l’Exposició Internacional d’Indústries Elèctriques— s’encomanà a Manuel Vega i March i a Lluís Domènech i Muntaner. Finalment, la zona de Miramar fou encarregada a August Font i Carreres i a Enric Sagnier i Villavecchia. La coherència del projecte de Puig i Cadafalch de l’any 1919 quedà trencada en tres actuacions autònomes que no sembla que tinguessin cap voluntat unitària.
A partir d’aquí començà la construcció de l’exposició, que s’inicià en la zona projectada per Puig i Cadafalch i Busquets. Aquest procés, però, es va anar allargassant pels ajornaments successius de l’exhibició. L’any 1923 es construïren la gran avinguda central, els pavellons d’Alfons XIII i de Victòria Eugènia —que s’utilitzaren per a les fires internacionals d’agricultura i del moble— i fou oberta la via transversal que uní la part baixa de l’exposició amb Miramar. El cop d’estat de Primo de Rivera va representar una nova aturada que durà fins l’any 1925. A partir d’aquest any es reemprengueren les obres i els treballs ja no s’interromperen fins a la inauguració de l’Exposició Internacional, l’any 1929.
La manca de coherència entre els tres projectes del 1917 es perpetuà i va fer que a la zona superior de Montjuïc les obres de l’Exposició s’acabessin realitzant de manera una mica aleatòria. Es convocaren concursos concrets per a edificis individuals —com fou el cas del Palau Nacional, que ocupà, però, la situació visual preeminent que preveia el pla de Puig i Cadafalch— i es deixà sense resoldre de manera satisfactòria els espais compresos entre ells.
L’enjardinament de Montjuïc va ser un procés paral·lel al de la configuració del recinte de l’Exposició i es produí amb una certa independència. La formalització i l’execució dels jardins de Montjuïc es va iniciar l’any 1915. Cambó cridà l’enginyer especialitzat en jardineria Jean-Claude-Nicolas Forestier, que inicià les primeres actuacions sistemàtiques —els jardins Laribal, la font del Gat, etc.— tot generant un model de jardí diferenciat del característic jardí anglès i francès i basat en una certa tradició mediterrània. Forestier deixà deixebles —el més destacat i directe fou Nicolau M. Rubió i Tudurí— que van continuar la seva orientació en el seguit d’operacions d’urbanització i d’enjardinament plantejades de cara a l’Exposició del 1929.
En aquesta jardineria, anomenada natural, s’hi ha de sumar, en el moment de l’Exposició, el Jardí Màgic que s’aconseguí de crear amb els recursos de l’enllumenat elèctric, l’aigua i un variat repertori de torres i làmpades situades d’acord amb les lleis d’estricta geometria dels jardins francesos. En alguns punts, especialment a la plaça de l’Univers, aquest jardí artificial, abstracte i eminentment nocturn, donava un inquietant contrapunt al jardí natural i diürn de la muntanya.
Pel que fa als edificis de l’Exposició, l’arquitectura acadèmica assolí el més clar protagonisme. En aquest aspecte el que es va produir a Barcelona no va ser gens diferent del que en aquell moment era comú a la resta de països d’Europa i Amèrica. En una darrera revifalla, l’arquitectura Beaux-Arts fou l’encarregada de formalitzar la major part dels edificis monumentals i representatius. El Noucentisme assumí amb determinació aquesta arquitectura classicitzant i cosmopolita i la plantejà com a eina adequada per a concretar el seu programa de transformació metropolitana.
Més enllà de l’arquitectura acadèmica, a l’Exposició del 1929 hi hagué poc lloc per a la varietat. L’arquitectura d’avantguarda o si més no inspirada en posicions renovadores, quedà reduïda a molt pocs exemples: el pavelló de Iugoslàvia, el de Suècia i les instal·lacions alemanyes, sobretot el pavelló d’Alemanya, de Mies van der Rohe. Aquest constituí, sens dubte, una de les peces claus i una referència inevitable per a l’arquitectura moderna.