El lleure a l’abast de tothom

Trenta anys de rutina musical

Un dels efectes més beneficiosos del moviment modernista sobre la música va ser el de crear la necessitat del concert, com a punt d’encontre entre el creador i l’oïdor. Abandonat, doncs, el model del concert-sorpresa que servia per a mostrar les habilitats amagades d’un virtuós precoç, la ciutat i, per extensió, tota la seva zona d’influència directa o indirecta, començà a exigir la presència de grups orquestrals i de cambra estables que li permetessin un contacte regular amb les composicions noves i amb els autors antics. Aquest equilibri entre el nou i el vell és una de les característiques d’aquest període. Ser modern, avançar, encarar el futur, volia dir, en música, poder opinar de les darreres obres presentades a París, a Munic o a Viena, però també familiaritzarse amb el repertori que anava des de Beethoven fins al final del segle XIX. Aquesta tasca, però, no es podia fer sense infrastructura orquestral i camerística. Una de les constants principals del període fou la voluntat de constituir orquestres. En aquest sentit, cal recordar la feina que feren, a Barcelona, Joan Lamote de Grignon, director de l’Orquestra Simfònica de Barcelona, que començà la seva activitat el 1910, i Pau Casals que, el 1920, fundà l’orquestra que portava el seu nom.

Aquesta mateixa dèria afectà tots els centres urbans importants. A Girona, el 1916, es va constituir la Societat Gironina de Concerts, orquestra de quaranta músics dirigida per Antoni Juncà, que desaparegué després de donar un parell de concerts. A València, l’animador del simfonisme fou Eduard López Chávarri. Recollint una breu tradició iniciada en el període anterior pels mestres Goñi i Valls, el 1915 creà l’Orquestra de Cambra que, després d’una vida efímera, deixà pas a l’Orquestra Simfònica de València dirigida per Arturo Saco del Valle. El 1943 la Simfònica esdevingué Orquestra Municipal de València, empresa en la qual Joan Lamote de Grignon tingué, també, un paper important.

La incipient vida simfònica repercutí molt aviat en el gust musical popular de l’època: l’audició dels romàntics alemanys, encapçalats més o menys rigorosament per Ludwig van Beethoven i seguits per Robert A. Schumann, Felix Mendelsohn, Johannes Brahms o el Richard Wagner simfònic, despertà l’amor pel romanticisme. Aquest amor tingué un moment esplèndid el 1930 pel que significava de reconeixement del període la celebració dels actes de commemoració del Centenari del Romanticisme. Possiblement fou la primera vegada en la història que se celebrà el centenari d’un estil. Les adaptacions per a grups de cambra, per a instruments solistes, per a grups corals o per a cantants afeccionats, de les peces més significatives, com la Setena simfonia de Beethoven, van envair el mercat de partitures i van dissenyar la tendència musical del moment.

L’interès pel concertisme tingué un episodi altament significatiu. Fou la creació de l’Associació Obrera de Concerts (1925), entitat que tingué un pes en el desenvolupament de la sensibilitat musical de la classe obrera similar al que havia tingut, en moments anteriors, el moviment claverià. Com aquest, tingué molts germans petits. L’Obrera de Concerts fou fundada per Pau Casals, seguint els dictàmens d’un utòpic socialisme de la cultura, directament germinat en l’idealisme del segle anterior.

Gestada en el si del conflicte entre la Dictadura i els responsables de l’Escola del Treball, l’Obrera menà una intensa vida musical fins l’any 1937, que s’ensorrà a causa de la Guerra Civil. L’entitat estimulà tota mena d’activitats: audicions orquestrals —en les quals tingué un paper decisiu Joan Pich i Santasusana—, audicions de cambra, l’Institut Orquestral, els estudis musicals Blanca Selva, l’agrupació de teatre i la revista “Fruïcions”. Ser de l’Obrera era un distintiu definitori d’un cert idealisme cultural i de consciència de classe. L’estadística editada amb motiu de l’audició número cent certifica que les orientacions musicals eren perfectament calculades: sobre un total de 154 autors interpretats, 43 eren catalans, mentre que 30 eren alemanys i 25 francesos i belgues.

Un llistat complet de les institucions simfòniques nascudes a redós d’aquesta moda fóra, ara per ara, impensable atès que l’estudi de la història musical de Catalunya és encara a les beceroles. Tanmateix, cal recordar agrupacions voluntaristes com els Concerts Sobrequés-Reig o l’Acadèmia Musical a Girona, l’Associació d’Amics de la Música (1916) animada per l’Orfeó Català, l’Associació íntima de Concerts (1920) amb el suport de l’Orfeó Gracienc, l’Orquestra d’Estudis Simfònics dirigida per Eduard Toldrà i Soler, totes a Barcelona, o la Societat Filharmònica Valenciana (1911) i altres entitats que es fundaren i tingueren vida més enllà del 1930.

Una bona part de les activitats d’aquestes institucions menors es decantaren, per motius econòmics evidents, per la música de cambra, gènere que podia oscil·lar entre el despectiu epítet de “música de saló” o el de “música sublim”, paradoxa heretada de l’immediat romanticisme. Per tal de superar aquest dualisme, el 1913, Manuel Clusells, Francesc Matheu i Antoni Gallardo, entre d’altres, iniciaren l’Associació de Música da Camera que, segons ha estudiat Marta Muntada, desenvolupà una poderosa vida musical en defensa del repertori simfònico-camerístic. Entre els seus èxits cal assenyalar l’estrena del Concerto de Falla, el 1926. Música da Camera tingué una institució filial, les Audicions Íntimes (1930), que completava una activitat detallada en el seu butlletí “Fulles Musicals”, que dirigí Manuel Capdevila i que era dotat d’una cura editorial inhabitual.

D’altra banda, en aquest període s’assistí al millor moment del moviment orfeonístic. Fóra difícil de detallar l’activitat de la infinitud de grans i petites entitats corals que penetraven la vida social catalana, més enllà del servei musical estricte. Cal recordar la creació de la Germanor dels Orfeons de Catalunya (1918) —polaritzada entorn d’un Orfeó Català pletòric de forces— o les audicions de la Passió segons Sant Mateu de Johann S. Bach, l’any 1921 que indiquen el moment de major rigor interpretatiu de l’Orfeó Català. Aquesta entitat, rectora de la vida musical del país, al costat de l’Orfeó Gracienc, fou col·laboradora de l’Orquestra Pau Casals i rival ideològica de l’anterior.

Els esforços en tots aquests àmbits anaren acompanyats d’un plantejament pedagògic. L’ensenyament musical del primer terç de segle es definí per una profunda convicció que era necessari l’aprenentatge pràctic que, pel que fa a la música havia estat tradicionalment plantejat des d’uns ensenyaments gremials, buits de sentit pedagògic. Els centres oficials de l’ensenyament musical continuaren una tradició més o menys llunyana: el Conservatori del Liceu, excessivament llastrat pel cant, i l’Escola Municipal de Música, determinada pel pes de l’oficialisme que el seu director, Antoni Nicolau havia assumit perfectament i es cuidava de mantenir. Amb tot, tingué la dissidència continuada del sots-director, Enric Morera, que d’ençà el 1911 que accedí al càrrec, intentà per tots els mitjans de construir una escola de composició pròpia, sense cap suport oficial i sense tradició. Aquest voluntarisme pedagògic propi del moment generà moltes altres institucions de caire semblant. Potser la més significativa fou l’Institut de Gimnàstica Rítmica de Joan Llongueras, seguidor de les directrius que, des de Ginebra, emetia Jacques Dalcroze. Aquesta institució allargà els seus efectes fins a l’Escola Vallparadís de Terrassa i a l’Acadèmia Granados de Barcelona i s’establí a recer del Palau de la Música Catalana. En certa manera, fou una manera de popularitzar, en els centres escolars, certes formes de dansa, fins aleshores relegades a les institucions folklòriques. Aquesta mateixa Acadèmia Granados fou la pionera de l’ensenyament instrumental no oficial, que en el camp del violí liderava l’Acadèmia Ainaud, hereva dels ensenyaments de Matthieu Crickboom, de l’escola belga de violí, o altres centres com l’Acadèmia Vidiella o l’Acadèmia Ardèvol. Mereix un esment especial l’Escola de Música de l’Empordà, promoguda per la Mancomunitat de Catalunya amb l’afany de fomentar el conreu de la cobla i la composició sardanística. Cal repassar l’Anuario Musical de España” del 1930 per tal de descobrir un llistat d’acadèmies i professors de música que supera el centenar, distribuïts entre acadèmies de música, de ball, de cant, de rítmica i plàstica, d’estudis artístics i variétés.

L’ensenyament escolar mancava de tradició musical, excepció feta de les escoles populars gestionades pels ateneus; Francesc Galí en la seva Història de les institucions… detallava els esforços fets per gent com Narcisa Freixas, Mas i Serracant, Joan Llongueras o Manuel Borgunyó per tal de fer possible l’ensenyament musical general de la població, esperança que encara fou frustrada en aquests anys fins que, el 1932, l’Institut Escola posà les primeres pedres de la renovació pedagògica duta a terme per la Generalitat de Catalunya.

Quant a la permeabilitat social de la música, res no era més popular que l’activitat lírica. L’element dominant del so d’aquesta època fou, sens dubte, l’ària, el concertant o la cavatina de moda, la romanza de sarsuela i, en general, tota música vehiculada a través del cant solista. Aquest fou incentivat per les primeres retransmissions d’òpera a través de Ràdio Barcelona. Si bé hi ha alguns estudis que tracten sobre el teatre líric desenvolupat al Liceu, pràcticament no hi ha res que recordi la fal·lera sarsuelística del moment; l’òpera, la sarsuela, els diversos intents de teatre líric català o qualsevol altre fenomen de música teatral defineixen millor que altres activitats l’afecte popular per la música. Al cap i a la fi, la major part dels estudiants de música aspiraven a tenir una plaça en una orquestra de teatre o en una agrupació instrumental dels nombrosos cinemes que seguien el costum d’acompanyar la projecció fílmica amb un discurs musical més o menys adient.

“L’Esquella de La Torratxa” publicà el 1919, amb motiu de la inauguració del nou Tívoli, un historial d’aquest teatre a través del qual es podia endevinar tot el que la sensibilitat musical catalana devia a les temporades estables que promovien les empreses dedicades al teatre líric menor. Totes les grans estrenes dels daurats anys vint de la sarsuela espanyola arribaven a Barcelona immediatament i des d’aquí es difonien per totes les ciutats i pobles de Catalunya. Cal recordar el centenar d’obres noves que els autors catalans estrenaren des del 1900 fins al 1936, obres que, en alguns casos, com el Don Joan de Serrallonga (1922) d’Enric Morera, determinaren l’èxit més substancial de l’any.

Després de la crisi estètica provocada per la rauxa wagneriana dels modernistes, les representacions operístiques al Gran Teatre del Liceu no foren ja el mateix. Els aspectes més aparents o folklòrics del missatge wagnerià —predicat a Barcelona per un grup de fidels convençuts de la bondat del nou missatge—, penetraren per les escletxes més petites de la societat benestant de la ciutat. Generà coses tan pintoresques com els establiments amb denominació wagneriana (el Lohengrin, encara existent o l’Or del Rin, transformat en agència bancària), les decoracions i referències icòniques edilítiques i l’assumpció del wagnerisme com a dimensió del barcelonisme. Anar a escoltar òpera al coliseu de la Rambla ja no podia ser confiar únicament en el puccinisme i el belcanto. L’arribada del Boris Godunov (1915), que coincidí amb l’inici de la russofília, provocada per la simpatia transmesa per la població francesa que abundava a Barcelona a causa de la Gran Guerra, obrí un parèntesi esplendorós per al Gran Teatre, durant el qual l’estètica wagneriana deixà pas a la russa, que quedà incrementada per l’aparició dels Ballets Russos.

Entre el 1912 i el 1930, i en especial des del 1921 fins al final, es representaren al Liceu un total de 38 òperes eslaves, en general russes; no hi faltà tampoc l’afecte per la música pròpia, que es transformà en un total de 25 òperes d’autors espanyols. La combinació de repertoris diferents allunyava el moment, tant d’un passat determinat per l’italianisme com de períodes posteriors en què la sensibilitat es recreava únicament en les obres d’un passat pròxim. La temporada 1922-23, per exemple, fou potser la més rica de totes les que ha tingut el Gran Teatre: s’hi representaren dues òperes espanyoles, tres de russes, sis de franceses, sis d’italianes i set d’alemanyes. Finalment, doncs, un públic tan tradicional i tan poc avesat a suportar experiments se sumava a l’onada de la novetat.

Aquesta mateixa onada afectà l’interès pel ballet. Els Ballets Russos, que s’havien presentat a Barcelona l’any 1917, retornaren al cap de pocs mesos portant dos dels escàndols del moment: L’ocell de foc d’Igor F. Stravinsky i Parade d’Erik Satie. Reaparegueren el 1918, el 1924, el 1925, i el 1927 deixaren una empremta imborrable en la sensibilitat del públic i en la tradició catalana de ballet que sedimentà en la parella composta per Carme Salazar i Joan Magriñà.

Aquest període va veure néixer també el moviment dels esbarts, animat per Jacint Verdaguer en els darrers anys del segle anterior i iniciat per Lluís B. Nadal el 1903 a Vic. La baixada a ciutat de la sardana empordanesa i la voluntat de recuperació de les danses catalanes antigues coincidiren amb el moviment de recerca folklòrica estretament vinculat al moviment excursionista. Consolidat el 1908 l’Esbart Català de Dansaires, tot el període veié el creixement i les primeres crisis d’aquest moviment de dansa popular que es projectava vers el futur.

Finalment, tot el moviment de conscienciació musical fou el millor marc en el qual incentivar la recerca, ja fos folklòrica per tal de recuperar el patrimoni propi —en les obres dels músics Francesc Alió i Brea, Enric Morera i Viura, Josep Lapeyra i Rubert o Lluís Millet i Pagès, o dels folkloristes Aureli Capmany i Farrés i Joan Amades i Gelat—, ja fos la dels incipients musicòlegs, patrocinats per Felip Pedrell i la “Revista Musical Catalana” (1904-36). La tasca de la Fundació Rabell fou exemplar perquè institucionalitzà la recerca del patrimoni musical popular i sedimentà l’escola ètnico-musicològica catalana. Aquest període, iniciàtic pel que fa a la investigació, tingué, però, el reconeixement internacional en diverses ocasions. L’una fou l’any 1936, en què tingué lloc a Barcelona el tercer Congrés de la Societat Internacional de Musicologia, gràcies a la iniciativa d’Higini Anglès. L’altra va ser amb ocasió del Dotzè Concurs de la Societat Internacional de Música Contemporània. Barcelona fou, aleshores, la capital musical del món.

La irrupció del cinematògraf

El cinema va néixer a Catalunya recolzat per les investigacions del doctor Jaume Ferran i Clua, que aplicà la fotografía a la recerca bacteriològica, per les indagacions sobre fotografia mèdica del doctor Joan Giné i dels seus deixebles (Hospital de la Santa Creu, 1874-97) i per l’obertura de les primeres sales d’espectacles a Barcelona, que fou una iniciativa dels fotògrafs professionals. Però el fet que determinà l’origen del cinema va tenir lloc quan a mitjan novembre del 1896, tan sols un any després de la presentació del Cinematògraf Lumière a París, els germans Antoni i Emili Fernández —anomenats Napoleón— projectaren en el seu local els primers documentals francesos i algunes de les pel·lícules realitzades pel càmera Eugène Promio a Madrid. El fenomen cinematogràfic, que començà com un giny científic, es popularitzà de seguida entre els ambients senzills i poc il·lustrats a la darreria del segle passat.

Aquestes primeres experiències adobaren el terreny per al desenvolupament d’un cinema més seriós i artístic. Així, el fotògraf i ebenista Fructuós Gelabert i Badiella —fundador de la cinematografia catalana— filmà, l’any 1897, la primera pel·lícula d’argument de l’Estat espanyol, Baralla en un cafè, i nombrosos documentals que recullen la tradició industrial i cultural catalana. Gelabert, amb la seva productora i amb l’empresa Films Barcelona, fou el creador d’una escola realista que va saber treure el públic. Al mateix temps, un altre pioner, l’aragonès Segon de Chomon en la seva època barcelonina, abans d’anar-se’n a França i a Itàlia, va generar l’escola fantàstica. En això, Catalunya superava molts països europeus.

Tanmateix, la tradició iniciada pels Napoleón va ser continuada gràcies als primers cinemes estables: els locals dels germans Belio; el Diorama de la Plaça Bonsuccés, que encara es conserva; el Cinematógrafo Lumière del Paral·lel i d’altres actualment desapareguts. Sales comercials que van tenir entre els seus precursors Baltasar Abadal —representant de les cases Pathé i Star Films de París—, que va introduir el cinema a moltes ciutats i pobles de Catalunya. En aquest període desaparegueren també les primitives barraques de fira, substituïdes aleshores per sales especialitzades que, fins i tot, eren amenitzades pel music-hall, tan en voga aquells temps. La història del cinema a l’Estat espanyol anà a remolc de Catalunya. Barcelona fou el centre de producció més emprenedor de l’Estat i una de Ics ciutats del món amb més locals cinematogràfics, al nivell de Berlín, només darrere de Nova York i París.

Referint-se a aquesta primera època, l’especialista Palmira González va escriure en el seu llibre Història del Cinema a Catalunya: “Durant els deu primers anys, el cinematògraf es va estendre per tota la Ciutat Comtal. Es va difondre Rambla amunt i pel Paral·lel, fins a Sants; va sobrepassar la Gran Via, es va ramificar per l’Eixample, va pujar fins a Gràcia i Sarrià i, pel port, va arribar a la Barceloneta i al Poblenou. Les sales de cinema van començar en aquest període a superar en nombre els teatres i estaven més repartides per tota la geografia urbana. El 1905, l’arrelament del cinematògraf a la vida ciutadana resultava un fet indiscutible.” La popularizació del cinema ja arribava per tot arreu, especialment a les classes mitjanes.

Aquests anys del cinema mut, la firma barcelonina Hispano Films —dirigida per Albert Marro i el financer Lluís Macaya— emprengué una sèrie de produccions de caire històric i literari, on col·laborà Ricard de Baños. Una altra empresa catalana important —Studio Films— realitzà de la mà de l’innovador Joan Maria Codina notables pel·lícules d’episodis; mentrestant, l’infatigable Gelabert filmà dues famoses obres d’Àngel Guimerà, Terra Baixa (1907) i Maria Rosa (1908), que reflectien elements populars i la indiosincràsia catalana. Només fou portat directament a la pantalla un testimoni polític: el de Josep Gaspar, que va recollir els sagnants fets de la Setmana Tràgica. El seu reportatge, Los sucesos de Barcelona (1909), produí una gran commoció popular.

La Primera Guerra Mundial no va alterar la producció cinematogràfica del país, car era neutral, i no impedí que s’hi sentís la influència dels corrents estrangers. Així va aparèixer la prestigiosa empresa Barcinógrafo, dirigida pel dramaturg Adrià Gual, influïda per l’escola del Film d’Art francès. Era l’any 1914 i aquesta productora fou impulsada per membres de la Lliga Regionalista, amb un capital inicial de 250 000 pessetes, xifra sorprenent per a l’època. El Setè Art, com ja era anomenat, s’havia estès per tots els sectors socials.

Al final dels anys deu es van produir centenars de films; pel·lícules dramàtiques a l’estil italià —des del gènere històric fins al de costums, amb les populars dives—, a més dels films d’episodis. Cal destacar l’ambiciosa producció d’Albert Marro Barcelona y sus misterios (1916) per a Hispano Films, fulletó d’Antoni Altadill inspirat en El Comte de Montecristo de Dumas, d’un èxit extraordinari. I els serials de Joan Maria Codina per a Studio Film, dels quals l’historiador Miquel Porter-Moix afirmà en la seva Història del Cinema Català que “representaren els encerts comercials més importants i les obres més aconseguides del gènere en el cinema català. Dosificats els efectes i perfeccionats els elements de presentació, les inversemblances cediren davant la boníssima interpretació i el rilme estudiat. El públic reaccionà a favor de la Studio, i durant molt de temps li atorgà el mateix crèdit que tenien les firmes estrangeres”. Després, el mateix Codina dirigí d’altres films d’episodis que van confirmar no únicament la bona marxa d’aquesta productora, sinó la qualitat d’un nou mitjà d’expressió artística que cada vegada es distanciava més del teatre filmat. La burgesia catalana ja estava interessada pel cinema en qualitat d’espectacle.

D’altra banda, la seva incidència social era ben palesa. Aquest important mitjà de comunicació, consolidat a Catalunya i arreu del món durant la primera meitat del segle XX, va patir les conseqüències de la inestabilitat política del país, d’un període marcat per la crisi del sistema de la Restauració monàrquica. L’explicació d’aquesta situació, la documenta l’esmentada historiadora del cinema mut català, P. González: “Tota la producció del quinquenni 1919-23 representa menys de la meitat (el 41,7%) de la del quinquenni anterior. Aquesta dada encara es fa més eloqüent si fem atenció a la distinció entre films documentals i films argumentals: Els primers representen un 70% respecte al període anterior; però les pel·lícules d’argument no arriben ni a un terç (només és el 28,5%) de les produïdes durant els anys daurats de la guerra. La producció, doncs, va sofrir en aquest període un descens molt important.”

Tanmateix, malgrat la crisi, Ricard de Baños realitzà amb la seva productora Royal Films una pel·lícula que mostra la tradició romàntica del país: Los arlequines de seda y oro (més coneguda com La gitana blanca, 1919), protagonitzada per Raquel Meller, i que, segons alguns crítics, va ser l’inici de r’españolada” en la cinematografia estatal. Entretant, Joan Pallejà dirigia Lilian (1922) per a Good Silver Films (traducció anglesa del segon cognom del productor, Llorenç Bou i Bonaplata), una cinta que va haver de passar per americana per a obtenir l’acceptació dels exhibidors i del públic.

Un any després, el cop d’estat del general Primo de Rivera desplaçà la indústria cinematogràfica a Madrid i a València atès el centralisme, la dispersió d’alguns catalans i la manca de recursos econòmics. Barcelona va deixar de ser la principal seu de la producció espanyola i el cinema català fou només una ombra del passat. Tots aquests fets comportaren una davallada d’interès envers el cinema català, alhora que el mercat ja començava a ser dominat per les produccions de Hollywood. També cal fer esment del fet que pel·lícules d’arrels tan populars com l’obra d’Amichatis, Baixant de la font del Gat (1927) i L’auca del senyor Esteve de Santiago Rusiñol, realitzada per Lluc Argilès el 1929, no van tenir l’èxit que es podia preveure a causa de la seva temàtica costumista. Un altre aspecte a tenir en compte és el fet que la classe treballadora, en plena crisi social i laboral, es despreocupà per aquest tipus d’espectacle.

Malgrat les dificultats esmentades, Catalunya va destacar pel que fa a la cultura cinematogràfica en crear un dels primers cine-clubs de l’Estat espanyol: Mirador, amb el suport dels intel·lectuals Guillem Díaz-Plaja i Josep Palau i Claveras, entre d’altres. També cal fer ressaltar l’aparició de revistes especialitzades, la formació d’un club de cinèfils —presidit per Santiago Rusiñol— i la publicació del Manifest Avantguardista sobre el Cine. Aquesta fou una iniciativa del grup “L’Amic de les Arts”, signat a Sitges per Salvador Dalí, Sebastià Gasch i Lluís Montanyà, amb data del març del 1928, però que arribà només a una minoria.

Filmografia bàsica. 1897-1930.

L’any 1929 es produí una pel·lícula política amb el suport del govern espanyol, que volia fomentar el cinema castellà. Així, després de promulgar-se la Reial Ordre del Ministeri d’Economia Nacional (26 de febrer de 1929), Francesc Gargallo realitzava La España de hoy, fotografiada pel càmera Jaume Piquer. Aquest film propagandístic pretenia donar a conèixer al públic l’ “immens progrés” que s’havia fet al país durant la Dictadura, quan el règim de Primo de Rivera ja estava a punt de caure. Un fet molt important va ser la producció dels primers films sonors en llengua vernacla l’any 1930 que encapçalaren la tradició posterior. D’aquesta manera, durant la Segona República i la Guerra Civil, en plena autonomia política, la nova indústria del cinema desenvolupà, a Barcelona, una nombrosa producció sonora i, fins i tot, parlada en català: des d’El Cafè de la Marina (1933), de Domènec Pruna, per a Orphea (els famosos estudis de rodatge instal·lats a Montjuïc) fins als documentals educatius del Comitè de Cinema de la Generalitat i els noticiaris de propaganda de Laya Films. Però això ja fóra una altra història.

La popularització de l’esport

L’evolució de l’esport als Països Catalans en el primer terç del segle XX és fonamentalment el procés de massificació i de consolidació de les pràctiques esportives en una societat que, a l’inici del període, veia l’esport com un fet força estrany. Així, doncs, el recorregut històric, pel que fa a l’esport, que es va produir entre el 1900 i el 1930 obliga a parlar de dues etapes prou diferenciades. D’una banda, un primer període en què l’esport va ser, sobretot, una pràctica elitista i poc introduïda en el teixit social. De l’altra, un segon període en què va passar a ser una de les modalitats que va prendre el fenomen de l’oci, inherent a la nova societat de masses. En totes dues fases, ha de ser entès com un element més dels que configuraven la societat del moment. Per això els ritmes del seu desenvolupament i la seva penetració social van ser diferents en cada territori, atenent bàsicament als diferents ritmes amb què s’anava establint la societat industrialitzada.

Malgrat que al final de segle passat ja es pugui parlar de l’existència de nuclis esportius als Països Catalans, no fou fins al tombant de segle, i especialment en la primera dècada del nou-cents, que aquests grups van començar a tenir una certa presència pública, tot i que encara molt minoritària. Els primers esportistes foren sovint individus que pertanyien a les colònies estrangeres que, per diversos motius professionals (diplomàtics o tècnics de la indústria), eren a les nostres ciutats, molt especialment a Barcelona. Els cercles de relació d’aquests grups eren, evidentment, l’aristocràcia i l’alta burgesia autòctona, i fou en base a aquesta relació que s’establiren els primers clubs esportius. En aquesta etapa es consagraren a especialitats com el ciclisme i els esports de motor. Així, es van crear el Reial Moto Club de Catalunya (1897) o l’Automòbil Club de Barcelona (1906), que es va convertir més tard en el Reial Automòbil Club de Catalunya (RACC). L’impuls d’aquests esports anava molt lligat a personatges concrets de la Barcelona de l’època, especialment importadors d’automòbils que representaven marques estrangeres, i els propietaris de garatges, inexistents abans. També en aquestes dates el ciclisme prengué importància. La primera associació d’àmbit espanyol, la Unión Velocipédica Española (1896), va traslladar la seva seu central de Madrid a Barcelona el 1899, i més endavant va aparèixer l’Esport Ciclista Català (1912). Aquest esport es consolidà definitivament amb les grans proves per etapes, com la Volta de Catalunya (1911) i la Volta a Mallorca (1913). La pràctica del polo i la hípica es va iniciar amb un caràcter força aristocràtic i amb clares connexions amb els estaments militars, al final del vuit-cents. També era molt restringida la pràctica del tennis, en la qual cal remarcar el Club Tennis Barcelona (1899), encara que prou organitzada, com ho demostra la creació d’una primera federació, l’Associació de Lawn Tennis de Catalunya, en una data tan reculada com és el 1903. Els esports nàutics també es van desenvolupar en aquest mateix marc social restrictiu, amb el Reial Club Nàutic de Barcelona (1909) o el Barcelona Yatch Club (1914). També relacionat amb el món marítim (aleshores sense piscines) es va crear el Club Natació Barcelona (1907). Els gimnasos, organitzats al voltant de propietaris destacats, eren en aquesta etapa focus d’irradiació esportiva que anaven més enllà de la pràctica de la gimnàstica. Foren importants el gimnàs Garcia, el gimnàs Tolosa (d’on sortí el Català F.C.) o el gimnàs Solé (d’on va sortir el F.C. Barcelona).

Al Principat, la difusió de l’esport no es va produir únicament a Barcelona, sinó que van sorgir clubs arreu, com el Gimnàstic de Tarragona (1886), el Centre d’Esports Sabadell (1901), el Bétulo Sports (1906) a Badalona, l’Sport Mataronès (1903), a més de publicacions com la “Revista de Sport” de Reus. El fet que la pràctica esportiva no estigués a l’abast de tothom era molt clar en la major part de les especialitats a què hom s’ha referit, sobretot si es considera que la jornada laboral dels obrers era molt llarga i la disponibilitat d’instal·lacions públiques era gairebé nul·la. Tanmateix, això no vol dir que no hi hagués sectors populars que hi estiguessin interessats. Al contrari, entitats com l’Ateneu Enciclopèdic Popular (1909) o el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI, 1903) van crear ben aviat seccions d’esport per a la pràctica del futbol i la gimnàstica.

Va ser també en el tombant de segle que es van començar a formar clubs de futbol que esdevindrien importants, com el Palamós (1898), el F.C. Barcelona (1899), el Club València (1902) i la Societat Espanyola de Foot-Ball (1900), que es convertí després en el R.C.D. Espanyol. Els clubs més representatius de Barcelona i de València deuen la fundació a les colònies estrangeres residents a llurs ciutats respectives, mentre que el naixement de l’Espanyol fou una iniciativa en la qual no es permetia la participació d’estrangers. El desenvolupament del “futbol associació”, com era denominat llavors, va ser molt ràpid i espectacular, i ben aviat se n’institucionalitzaren les competicions, amb la creació de la Federació Catalana de Clubs de Futbol (1902). A poc a poc, el futbol va ser cada vegada més present en la vida social, i els clubs sorgiren pertot arreu. D’alguna manera, es pot considerar que la trajectòria ascendent d’aquest esport, amb les masses de seguidors que va anar arrossegant, es convertí en un referent bàsic per a l’evolució de tots els altres.

El procés d’institucionalització de l’esport en aquesta primera etapa es va produir a partir d’algunes competicions que van anar esdevenint clàssiques i, també, per la importància d’alguns portaveus especialitzats. Entre ells cal remarcar els que es publicaren a Barcelona “Los Deportes” (1897) i “El Mundo Deportivo” (1906), sota la inspiració d’un organitzador esportiu clau en tots aquests anys: Narcís Masferrer, personatge present en totes les plataformes esportives de l’època. El pes de la premsa esportiva va aconseguir una nova confirmació quan, el 1911, es creà el Sindicat de Periodistes Esportius i la revista “Stadium”.

A partir de la fi de la Primera Guerra Mundial, l’esport català va assolir una presència que hauria estat impensable uns anys abans. La dècada dels anys vint va veure la consolidació o creació dels grans clubs, la confirmació definitiva del paper del futbol com a esport capdavanter i l’aparició de l’esport-espectacle. L’esport va deixar de ser un assumpte d’interès per als practicants i petits nuclis de seguidors. Al contrari, el pes del factor espectacle va esdevenir definitiu. La construcció d’algunes instal·lacions de força capacitat així ho acredita: les Corts (1922), Sarrià (1923), Mestalla (1923), Estadi Català o de la Fuixarda (1921), estadi de Montjuïc (1929). Els grans equips de futbol crearen aquests estadis, però els seguiren una munió de clubs menors, que portaren arreu l’interès per a aquest esport. Així, es crearen el Club Esportiu Mallorca (1916) i l’Atlètic F.C. (1922) a les Illes, i el Castelló C.E. (1922), l’Elx C.F. (1923), l’Hèrcules C.F. (1922) i el nou València C.F. (1919), al País Valencià.

La presència massiva del futbol fa que l’esport, en general, perdi el caràcter tancat i elitista del període anterior. Les experiències de clubs esportius sorgits dels estrats populars va ser cada vegada més normal i, així, juntament als casos com el ja esmentat del CADCI, en moltes poblacions aparegueren clubs esportius que eren seccions d’un ateneu popular o obrer, com el club Constància d’Inca (Mallorca), creat el 1922 com una secció d’una societat de socors mutu, o els clubs de barriades populars de Barcelona.

Però el cas més destacat en aquest procés paral·lel a la difusió de l’esport i de la popularització del futbol és el del F.C. Barcelona. Creat el 1899 per Hans Gamper i altres membres de la colònia estrangera de Barcelona, tenia prop de 400 socis l’any 1910, i al voltant dels 10 000 quan inaugurà el camp de les Corts, el 1922. En la propagació del futbol van intervenir diversos factors, entre els quals cal destacar la competència entre els clubs i l’impacte dels campionats, la consolidació i l’increment de la premsa esportiva, la construcció de grans estadis, amb cabudes superiors als 20 000 espectadors, i el sorgiment d’un ingredient imprescindible, les grans figures de l’esport.

En tot aquest procés, el paper dels mitjans de comunicació fou remarcable, els grans diaris anaven ampliant les seccions esportives i la premsa especialitzada va ser un gran ferment de la dècada dels anys vint, amb títols com “La Raça” (1922), “Sports” (1923), “Deportes” (1924), “L’Esport Català” (1925), “La Nau dels Esports” (1929), i al començament de l’any 1930 “La Rambla”, al costat d’alguns experiments de premsa satírico-esportiva, com “Orsai” (1924) i “La Barrila deportiva” (1924), i el més exitós, “Xut!”, que va aparèixer entre el 1922 i el 1936. Al mateix temps, la ràdio, nou element comunicatiu, inicià també en aquesta dècada les transmissions esportives en català amb la d’un partit de futbol a càrrec del periodista Joaquim Ventalló el 1928. A més, el setmanari “El Mundo Deportivo” es va convertir en diari el 1929. Pel que fa als asos de l’esport, potser pot servir com a punt de referència el debut en el primer equip del F.C. Barcelona de Ricard Zamora i de Josep Samitier el 1919. Especialment el darrer, “l’home llagosta”, fou el prototip d’ídol esportiu de la dècada dels anys vint, juntament amb personatges com el ciclista Marià Cañardo o el boxejador Josep Gironès.

Fins al final dels anys deu, la pràctica de l’atletisme havia estat sempre subsidiària del futbol, del qual es considerava complement. D’ençà d’aquestes dates, l’atletisme va prendre un paper propi, com succeïa a les nacions més avançades esportivament. Només com a exemple s’assenyalen algunes fites d’aquest procés: el 1915 es creà la Federació Atlètica Catalana, el 1917 s’introduí a Catalunya la marxa atlètica i el 1920 se celebrà la primera edició de la cursa Jean Bouin. També en el decenni dels anys vint van començar a destacar alguns atletes importants, com Guerau Garcia, Romà Castelltort o Lluís Meléndez, que va participar als Jocs Olímpics d’Anvers del 1920.

Durant els anys vint, juntament amb aquest extraordinari creixement dels esports ja coneguts, es va viure la introducció de dues noves modalitats: el rugbi i el bàsquet, que, més endavant, tingué una gran repercussió. Pel que fa al rugbi cal indicar que des del principi de segle era un esport habitualíssim a la Catalunya del Nord, encara que gens conegut a la resta dels Països Catalans. Els equips més importants del Rosselló eren l’Associació Esportiva Perpinyanesa i l’Arlequins Club, tots dos de Perpinyà. La Unió Esportiva havia estat fundada el 1902, i va créixer en l’ambient favorable al rugbi que hi havia a l’Estat francès. Els perpinyanesos van assolir grans èxits, i van guanyar el campionat francès els anys 1914, 1921 i 1925. A Catalunya, el rugbi s’introduí molt tardanament, en concret el 1921, en què Baldiri Aleu va fundar el primer club, la Unió Esportiva Santboiana, a la localitat del Baix Llobregat. Ràpidament, però, es constituí la Federació Catalana (1922) i el 1923 ja es disputava el Campionat de Catalunya. El bàsquet també va tenir un desenvolupament tardà però ràpid. El primer partit es va celebrar el 1922, entre el Laietà i l’Europa, i dos anys després ja estava organitzada la Federació Catalana.

La incorporació de noves pràctiques i l’augment del nombre d’espectadors i esportistes en totes les modalitats va crear les condicions per a l’accés als esports d’un sector que encara n’estava marginat: les dones. Així, el 1928 es va crear el Club Femení i d’Esports de Barcelona, de notòria activitat fins a la Guerra Civil, en el qual es practicava sobretot el bàsquet i l’atletisme.

La força del fet esportiu tenia un referent internacional inqüestionable, els Jocs Olímpics. Al començament dels anys deu, els dirigents esportius catalans ja van intentar que Barcelona fos la seu d’una de les olimpíades, però la Guerra Mundial va frustar-ne les gestions. Posteriorment, aquests dirigents, estretament vinculats a la Lliga Regionalista, van centrar els seus esforços en una candidatura que aconseguís els Jocs que s’havien de celebrar el 1924. Però els enormes problemes que va ocasionar el Comitè Olímpic Espanyol i l’interès de Pierre de Coubertin perquè la cita de 1924 fos a París van fer fracassar sar de nou l’operació fins a esgotar aquella primera generació de dirigents esportius majoritàriament conservadors.

Els anys vint van marcar el gran auge públic dels esports, que coincidí políticament amb el període de govern de la Dictadura de Primo de Rivera. Això vol dir que, en la etapa en què els sector populars van incorporar-se a la pràctica esportiva, els elements directius de l’esport català, generalment vinculats a la Lliga, van aparèixer davant la població com a gent associada indirectament al règim militar. La conjunció dels dos fets va ajudar a aclarir i a unificar una alternativa dels sectors esportius populars que, a l’inici de l’any 1930, ja es formulà amb el lema “esport i ciutadania”. Al llarg del període republicà s’acabaria concebent com a “esport popular”. Aquest fou el nou marc en què es manifestà l’esport en el període posterior.

Del primer excursionisme al turisme

El primer terç del segle va comportar un tomb important per a l’excursionisme, respecte del que havia estat en l’etapa anterior. Això no vol dir que no reconeguem, en aquest excursionisme, els deutes que havia contret amb els romàntics, però tanmateix, evolucionà d’una manera molt remarcable. De fet, l’excursionisme català ha estat sempre un moviment molt heterogeni i complex, on han conviscut dèries i personatges prou diferenciats. Aquest problema de definició ve d’antic, i no es limità a la mateixa família excursionista, sinó que va tenir un ressò prou ampli perquè Joan Maragall digués “el nostre excursionisme no és pas un esport, no és pas un esbarjo, no és pas un estudi, que és un amor”. Amb aquestes paraules, el poeta definia l’excursionisme de l’últim terç del vuit-cents, i assenyalava el punt de partida dels primers trenta anys d’aquest segle. De la mateixa manera, quan el 1903 el Centre Excursionista de Catalunya (CEC) celebrà el seu vint-i-cinquè aniversari, va organitzar tres conferències commemoratives, que havien de repassar el que havia estat la seva activitat fins aleshores. Els actes versaren sobre folklore, arqueologia i ciència; és a dir, un excursionisme molt poc esportiu.

Tanmateix, el període 1900-30 es va caracteritzar pel canvi d’aquest esquema, en el qual les activitats tradicionals, tot i que tingueren continuïtat, van deixar de gaudir del monopoli del lleure excursionista. A banda d’això es produí una altra novetat, si més no quantitativa: la institucionalització del món excursionista. Si fins el 1900 podem parlar de poques entitats a part del CEC, en el període que ara s’estudia la florida de clubs va ser impressionant, i arribà al voltant de les 300 en iniciar-se la dècada dels anys trenta. Aquest creixement va tenir dos focus diferenciats. D’una banda, les comarques, i de l’altra, la ciutat de Barcelona. Fora de Barcelona els intents més reeixits foren la Secció Excursionista del Centre de Lectura de Reus (1901), el Centre Excursionista de la Comarca del Bages, a Manresa (1905); el Centre Excursionista de la Comarca del Vallès, a Sabadell (1908); la Secció d’Excursions de Catalunya Vella, de Vic (1909) i el Centre Excursionista de Terrassa (1910), entre d’altres. A Barcelona, podem esmentar la Secció Excursionista del CADCI, creada el 1904, el mateix any que l’Associació Excursionista Avant, o la Secció d’Excursions de l’Ateneu Enciclopèdic Popular (1905), entre el que seria una llarga llista, tant del centre de la ciutat com dels barris. Ara bé, aquesta embranzida no va desplaçar el lloc principal, que continuà corresponent al CEC, sempre punt central de referència.

Des dels anys deu fins als trenta es va anar concretant, a partir de diverses iniciatives, la definitiva consolidació col·lectiva de l’excursionisme. Fou un llarg camí que es va iniciar el 1910 amb el primer Aplec Excursionista, celebrat a Poblet, encara que la continuïtat dels aplecs no es materialitzà fins al període 1918-23. Tanmateix, d’aquella primera trobada van sortir els congressos excursionistes, que es reuniren el 1911 (Lleida), el 1912 (Manresa) i el 1914 (Tarragona), amb un desplegament comarcal que donava prova de la solidesa de les organitzacions de fora de Barcelona. Aquestes trobades —congressos i aplecs— van tenir com a conseqüència lògica la creació d’un organisme coordinador estable, la Lliga d’Entitats Excursionistes, establerta el 1920, presidida per Cèsar August Torras, que havia deixat la presidència del CEC pocs anys abans. Però la Dictadura de Primo de Rivera va acabar amb la Lliga, que va haver de ser substituïda per un Secretariat de Coordinació del Treball Excursionista, sense activitat externa. Finalment, el 1930 es reprengué la tasca col·lectiva a través d’un nou organisme, la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya.

Prenent com a model el CEC es pot resseguir el nou tomb que prenien les activitats de l’excursionisme català. Va tenir una primera expressió en la tasca directiva del centre del carrer Paradís quan, el 1902, va resultar escollit president Cèsar August Torras, el primer de l’entitat que era fonamentalment excursionista, a diferència de la caracterització científico-cultural dels presidents anteriors. En el període 1900-15 es produí el canvi anunciat. Així, el 1908 es creà la secció d’esports de muntanya al CEC, que va ser la que va créixer més els anys seguents. Aquest i altres fets van fer dir a Josep Iglésias que fou entre el 1900 i el 1910 que s’acabà l’etapa preponderantment literària de l’excursionisme. En aquests moments començà també el coneixement definitiu dels Pirineus. Aquest coneixement es degué, sobretot, a Juli Soler i Santaló, que va forçar la diferenciació entre alpinisme i excursionisme. A la descoberta dels Pirineus, hi contribuí en gran manera l’edició de guies d’itineraris i la construcció de refugis de muntanya. La guia de Cèsar August Torras, Pirineu català, data del 1902. La Guia de la Vall d’Aran, de Soler i Santaló, és del 1906. Això no vol pas dir que els qui escrivien aquestes guies oblidessin altres indrets del país. Se’n publicaren d’altres i el mateix CEC n’edità, els anys vint, sobre el Montseny (1920), les Guilleries (1924) i fins i tot sobre indrets de costa, com la guia de la Costa Brava (1922).

L’alpinisme i el món de la neu sorgiren amb aquesta descoberta dels Pirineus o d’indrets més baixos que, anteriorment, no eren visitats en els mesos d’hivern. El 1909 es va celebrar el primer concurs català de luges al Matagalls, que es considera la primera expressió oficial dels esports de neu als Països Catalans. Dos anys després es desenvolupà la Setmana d’Esports de Neu a Ribes de Freser, activitat que va despertar una gran expectació. Però l’accés a aquests indrets era encara dificultós i els excursionistes van plantejar-se la necessitat de disposar de refugis per a aquestes sortides llunyanes. Així, el 1909 s’inaugurà el refugi d’Ulldeter, el 1916 el de La Renclusa, al peu de l’Aneto i, el 1927, el Cèsar August Torras, al Cadí, tots ells situats a una considerable altitud.

L’escalada catalana s’associa a un nom propi, el de Lluís Estasén i Pla. Fou el primer escalador d’una època en què les cordes i les espardenyes eren de cànem i les botes portaven claus de ferro. Tanmateix, abans d’Estasén es pot parlar de mossèn Jaume Oliveres i la seva cèlebre ascenció als Encantats. Però tornant a Estasén, cal recordar la seva primera ascensió al Besiberri (3 000 m), el 1916, o la primera ascensió hivernal per la normal al Pedraforca, el 1919, alhora que el seu paper d’introductor de la corda alpina a Catalunya, el 1917.

L’accés a l’alta muntanya i les pràctiques que se’n derivaven van introduir un nou factor, els campaments, que havien de servir de base per a les ascensions dels intrèpids alpinistes. Els que s’efectuaven a l’estiu van començar el 1919 i visitaven indrets com Ulldeter, el llac de Sant Maurici o la Vall Ferrera. Però el que constituí un salt qualitatiu important fou la inauguració, el 1925, del xalet de la Molina, del CEC. Després s’afegiren, en el mateix indret, installacions similars d’altres entitats. Amb aquesta instal·lació es donava un pas important en la difusió de l’esquí, les primeres curses del qual s’organitzaren el mateix 1926. Uns anys abans s’havia iniciat una travessa amb esquís, que després s’ha convertit en clàssica, i que segueix l’itinerari entre el santuari de Núria i la Molina, passant pel cim del Puigmal. Realment, els anys vint van significar l’empenta definitiva per a les pràctiques pròpiament esportives dins l’excursionisme. Els esports de neu i l’escalada en foren els més beneficiats. Tornant, encara, a la segona d’aquestes activitats, cal destacar que el 1928 Estasén realitzà la primera escalada a la paret nord del Pedraforca, fet que acabà de configurar una certa imatge mítica d’aquesta muntanya, imatge que s’ha mantingut fins a l’actualitat.

La novetat i l’ampli ressò social d’aquestes pràctiques no significà, però, que l’excursionisme prengués una única direcció en aquest sentit. Tot al contrari, dins el món excursionista van coexistir d’altres activitats, algunes de tradicionals i unes altres de noves. Per exemple, i molt lligat al món científic, es continuà desenvolupant l’espeleologia, que havia introduït Norbert Font i Sagué a la primera dècada del segle, i que fou continuada per Marià Faura i Sans i Josep Maria Co i de Triola. En aquest vessant culturalista, cal remarcar, per exemple, l’ingent estudi de la masia catalana, patrocinat pel CEC, que arrencà el 1925, l’inici de l’assenyalament de camins, cap al 1920, amb el suport de la Mancomunitat, i també en aquest mateix any, el començament de la distribució de targetes per a l’observació de núvols i boires, que havien de servir com a banc de dades per a la recerca dels científics. També s’endegà una altra activitat: la de salvaguarda de monuments i d’indrets naturals que eren amenaçats per una o altra qüestió. Aquest esforç comportà tota una sèrie d’activitats que foren conduïdes des de les entitats excursionistes per socis amb un innegable reconeixement social. Figures com Francesc Carreras i Candi, Francesc Maspons i Anglasell, Ferran Valls i Taberner, Aureli Capmany i Farrés, Eduard Fontserè i Riba, Pau Vila i Dinarés, Agustí Duran i Sanpere o Josep Maria Batista i Roca, van ser membres actius i amb responsabilitats en entitats excursionistes. Aquest fet demostra que, malgrat l’avenç de les pràctiques esportives, la resta d’activitats lligades a l’excursionisme no va desaparèixer, sinó que esdevingué complementària.

L’augment constant de la massa excursionista, la progressiva millora de les comunicacions, l’existència cada cop més abundant de mapes i guies, van donar consistència a una nova activitat excursionista, el càmping, que s’anà desenvolupant durant els anys vint. La presència d’aquesta activitat va anar lligada al desenvolupament d’una nova etapa del turisme. En el tombant de segle s’havia produït l’arrencada moderna d’aquest fenomen, íntimament associat als inicis de la indústria de l’automòbil i a les primeres plataformes esportives, que concedien una gran preeminència a l’automobilisme i al ciclisme. La primera dècada del segle fou decisiva en aquesta arrencada. El 1906, el nounat setmanari “El Mundo Deportivo”, va dedicar la seva primera campanya pública a demanar l’arranjament de la carretera que anava de Barcelona a la frontera francesa. Hi col·laboraren el Centre Excursionista, la Unión Velocipédica (UVE) i l’Automòbil Club, entre d’altres, que es consideraven els màxims promotors del fet turístic. Amb el mateix propòsit, dos anys després, es constituí un comitè de defensa de les carreteres de Catalunya. En aquests primers anys l’UVE va tenir un paper destacat en totes les activitats de promoció turística, i assumia de fet el paper que a d’altres països cobrien els Touring Club. Però potser la formulació catalana més globalitzadora de l’interès pel turisme fou la que va representar la Societat d’Atracció de Forasters, creada el 1909, que editava un butlletí i al mateix temps publicava una col·lecció de guies, la Select Guide, referents a moltes ciutats dels Països Catalans. En la mateixa línia, tot i que teòricament d’àmbit estatal, el 1910 el marquès de Marianao, president del Reial Automòbil Club de Barcelona, va posar en funcionament l’Associació Nacional de Foment del Turisme, una nova mostra de la intensa relació entre aquests sectors promotors del turisme i el món de l’automobilisme.

Malgrat aquestes iniciatives cal recordar que, en aquesta etapa històrica, els treballadors no havien aconseguit períodes de vacances, les comunicacions públiques eren força limitades i fins i tot els nuclis burgesos i aristocràtics més interessats feien evident en les seves campanyes les dificultats que tenien per a viatjar i fer turisme. És per això que el turisme es considerava un fet enormement minoritari com a activitat de la població autòctona, i que tenia la seva màxima manifestació en unes mínimes infrastructures de serveis per a atreure clients estrangers. La transcendència que posteriorment va tenir el turisme a les Illes té també els precedents en aquesta època. La primera embranzida es va institucionalitzar a Mallorca el 1905, amb la creació del Foment del Turisme de Mallorca, dos anys després que es construís el primer hotel de Palma, el Gran Hotel.

Però a les Illes, de la mateixa manera que a la resta dels Països Catalans, la consolidació del turisme com a activitat no es produí fins als anys vint, quan Gabriel Alomar digué que “treballar en pro del turisme és fer veritable obra de cultura, de pau, d’amor internacional, d’humanitat”. Els indrets que es visitaven eren molt diversos, des dels llocs de muntanya fins a la costa passant pels balnearis. Al Principat, els indrets més visitats de l’interior eren la Garriga, Figaró, Aiguafreda, Centelles, Sant Feliu de Codines, Sant Julià de Vilatorta, Tona, Cardedeu, a les comarques centrals; el Pirineu més visitat era, lògicament, el més accessible, que abraçava indrets com Puigcerdà, Ribes de Freser, Sant Joan de les Abadesses, Camprodon, indrets del Berguedà; tot el vessant occidental, mentrestant, era força desconegut. A la costa cal remarcar la majoria de pobles del Maresme, com Vilanova i Sitges, al Garraf, alguns indrets de la Costa Brava, i Comarruga o Salou (anomenada “la banyera de Reus”) a les comarques de Tarragona. En algunes d’aquestes poblacions es crearen autèntiques colònies d’estiuejants, que en determinats casos eren força recognoscibles externament per les torres d’estiueig. Un altre motiu d’atracció turística eren les estacions balneàries, entre les quals cal esmentar les de Caldes de Montbui, Sant Hilari Sacalm, la Garriga, la Puda d’Olesa, Banyoles, Caldes de Malavella, Santa Coloma de Farners, Cardó, Espluga de Francolí, Vallfogona de Riucorb.

D’altra banda, el paisatge català dels anys vint possibilitava que hi hagués força indrets adequats per al descans i el turisme ben a prop dels grans nuclis urbans, fonamentalment de Barcelona. És així que hi ha guies turístiques de l’època que s’aturen a explicar-nos les belleses de poblacions com Sant Adrià de Besòs o Santa Coloma de Gramenet.

Finalment, i com a fites concretes que exemplifiquen el desenvolupament del turisme i de l’excursionisme d’aquests anys, podem remarcar tres fets puntuals. Pel que fa al càmping, el 1928 se celebrà el I Campament General de Catalunya, que es va convertir en una convocatòria anual. Pel que fa al turisme, ultra la notable difusió de guies d’estiueig, es construí la urbanització de S’Agaró, a la Costa Brava, que s’inicià els últims anys de la dècada dels vint, i la construcció, a l’illa de Mallorca, de l’Hotel Formentor (1929).

L’inici del turisme a Mallorca

Als darrers anys del segle XIX van arribar els primers turistes a les Illes i, més concretament, a Mallorca. Aquest turisme, bàsicament de classe alta, era afavorit per la publicació de tota una sèrie d’obres literàries i de llibres de viatges, entre els quals destaca l’obra antropològica de l’arxiduc Lluís Salvador (1869-84) sobre les Illes. En general, s’hi ressaltaven les qualitats del paisatge i del clima de l’illa, entre d’altres característiques.

A causa del creixement de la demanda turística, el 1905 es creà el Foment del Turisme de Mallorca, societat privada que tenia la finalitat de promoure’n el coneixement, de defensar-la i de promocionar-hi el turisme. Aquesta promoció era considerada un element fonamental dins el procés de modernització de l’illa, i els seus objectius foren embellir-la i donar-la a conèixer, tant a l’exterior com entre els mateixos mallorquins. Les activitats principals del Foment abraçaren des de la promoció de l’excursionisme, la millora de les comunicacions interiors i exteriors o la facilitació de l’accés als conjunts monumentals, fins a la defensa del patrimoni cultural. També es dedicà a l’organització dels serveis turístics i a la publicitat exterior en uns moments en què no existia, a Mallorca, cap agència de viatges. El 1908 publicà la primera d’una sèrie de guies turístiques, escrita per Joan Baptista Ensenyat. Després del parèntesi de la Primera Guerra Mundial, a partir del 1920, el Foment produí material de propaganda a gran escala. Edità cartells, fulletons i postals de promoció turística. Les seves activitats, amb el parèntesi que imposà la Guerra Civil, duraren fins a l’actualitat.

Després de la guerra del 1914-18 es va produir un augment de la demanda turística que va generar tres tipologies: el turisme residencial, de llargues estades en establiments hotelers o a cases particulars llogades, el turisme d’estades de curta durada als hotels i, finalment, el de trànsit, generat pels creuers que es feien en aquella època. Però tot el procés de creixement es veié interromput per la Guerra Civil, rere la qual hi hagué una caiguda de tot el turisme estranger que arribava a Balears.

Les primeres dades de què es disposa per a determinar el volum del turisme són les que es refereixen a la Mallorca dels primers anys trenta. Són xifres de la Cámara Oficial de Comercio, Industria y Navegación. Comencen a principi dels anys trenta i finalitzen el 25 d’agost de 1936. Se’n desprèn que la durada mitjana de l’estada de cada turista era d’uns 18 dies, el 1934, i que normalment oscil·lava entre els 12 i els 15 dies, és a dir, que eren més llargues que les actuals. Cal indicar també la importància del turisme de trànsit que, a causa de la gran quantitat de vaixells de creuer que visitaven el port de Palma, era una font d’ingressos important per al petit sector turístic que s’estava generant a l’illa. Aquest període ha estat qualificat de pre-turístic, perquè presentava una explotació en forma artesanal, de petit hotel. Malgrat el caràcter ascendent del turisme d’aquests anys, dos fets importants repercutiren negativament en el procés d’ascens: en primer lloc, la crisi econòmica del 1929, que entre altres coses comportà el tancament del Gran Hotel, i la suspensió de pagaments d’entitats bancàries com el Crèdit Balear, el Banc Agrícola de Pollença i el Banc de Llucmajor; en segon lloc, els decrets sobre estades estrangeres i edificacions a zones costaneres.

La construcció, el 1903, de l’edifici modernista del Gran Hotel, de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner (on s’incorporaren les innovacions elèctriques del moment per a alimentar una dinamo que encenia 450 làmpades d’incandescència i feia funcionar un muntacàrregues i l’ascensor), juntament amb la fundació del Foment del Turisme són les dades que han servit de base per a delimitar cronològicament el turisme a les illes Balears.

En anys successius es construïren altres establiments, com són l’Hotel Mediterráneo (1910) i l’Hotel Victòria, al barri litoral de ponent de Palma, i El Terreno. Foren edificis característics de la façana turística de la Palma de l’època. Paral·lelament, a partir del 1911, entrà en funcionament el servei regular de vapors. Més tard, durant els anys 1921 i 1924, es crearen les primeres línies aèries Barcelona-Palma i Marsella-Palma-Alger. Una mostra de l’extensió del turisme per tota l’illa foren els nous hotels del port de Pollença, de Sóller i de Portocristo i, en particular, la inauguració de l’Hotel Formentor, el 1929. El promotor, l’argentí Adan Diehl, encapçalà importants projectes publicitaris per al nou hotel. S’ha dit que el nom de Formentor va ser exposat a la Torre Eiffel, però no fou així, perquè no pogué competir amb la marca Citroën, que tenia l’exclusiva de la publicitat a l’edifici parisenc. Ara bé, el que es va aconseguir va ser que es col·loqués, si més no, un dels cartells de propaganda del Formentor a cada una de les estacions de ferrocarril de França i que, constantment, en el mostrador del Patronato Español de Turismo a París, hi figurés ben visible la temperatura diària de Formentor. No hi ha cap dubte que fou una de les promocions més importants de la primera etapa turística de Mallorca.

Dins l’esforç per a organitzar una promoció turística de l’illa, cap al final dels anys vint es rodà el film El secreto de la Pedriza. Es tractava d’una història d’amor i de contraban en la qual una visita d’uns ciutadans alemanys servia per a oferir al públic vistes panoràmiques de la costa de la Serra Nord, la Calobra, el torrent de Pareis, el port de Sóller, el port de Pollença, les coves del Drac, etc.

A partir del 1920 l’allau de turistes augmentà i l’afluència continuà fins el 1936. Aquest període s’ha dividit en dues etapes: una primera de formació, que abraça el període entre el 1920 i el 1930, i una altra de consolidació, que va del 1930 al 1936. Al llarg de la segona etapa es construïren les primeres urbanitzacions: Cala d’Or, al municipi de Santanyí; Bellavista, a Pollença; La Ciutat Jardí, a Palma; Palma Nova, a Calvià; Aucanada a Alcúdia. Malgrat tot, l’èxit fou precari. L’any 1934 els hotels que funcionaven a Palma eren els següents: el Gran Hotel amb 109 cambres, el Victòria amb 53, el Mediterráneo amb 97, l’Alfonso amb 45, el Royal amb 50, el Cala Mayor amb 31, l’Alhambra amb 100 i el Solarium amb 21. A Sóller eren oberts l’Hotel Ferrocarril i tres pensions. Al port, el Marisol, el Costa Brava, el Marina i el La Playa (en total 150 places). A Pollença hi havia l’Hotel Formentor, de 82 cambres, el Puerto de Pollensa, el Maricel, el Miramar, l’Illa d’Or, el Bellavista, el Marina, el Bristol i l’Hotel del Puerto. També n’hi havia a Cala Ratjada, al Port d’Alcúdia, a la costa d’Andratx, a Valldemossa i a Deià. La Guerra Civil marcà d’una manera brusca el final de la primera etapa del turisme a Mallorca.