Inquietud científica i societat

A la fí del segle XIX es va produir la segona fase de la Revolució Industrial, durant la qual protagonitzaren un paper capdavanter l’electricitat i la indústria química. Aquesta segona onada industrialitzadora va arribar a Catalunya amb un desfasament molt reduït respecte als països avançats, tot palesant que l’esperit modernitzador tornava a animar la burgesia catalana.

És ben sabut que la industrialització catalana s’havia recolzat en el sector tèxtil. En canvi, la indústria pesant que, a les acaballes de segle feia esforços per a assentar-se, no ho aconseguí de manera satisfactòria, en part per la manca de recursos naturals. Amb tot, i sota la pressió de l’onada industrialitzadora, s’inicià una diversificació de la indústria que va atenuar la preponderància del sector tèxtil. Aquesta florida d’altres tipus d’indústries, que representà un redreçament, va caracteritzar els primers anys de l’actual segle i va ser afavorida, en una bona part, tant per la política proteccionista (aranzels del 1891 i del 1906) com pel fet de disposar d’electricitat. L’accés progressiu a l’energia elèctrica alleugeria la dependència energètica de la indústria catalana. Altres factors que impulsaren el creixement industrial foren l’encariment de les importacions, degut a la depressió de la pesseta al final del segle XIX, i un augment potencial de la capacitat de consum de la població. En el cas de la indústria de maquinària, a més, hi intervingueren altres fets. La manca de constància de la demanda li reduïa notablement la competitivitat amb les empreses estrangeres i, alhora, li encaria la producció, fenomen que la va empènyer cap a la fabricació de béns de consum domèstics.

Una ràpida ullada a l’onada industrialitzadora permet de recordar la conversió en societat anònima de la Cros l’any 1904 —fundada al començament del segle XIX—, l’aparició de La Hispano Suïssa (1904) i l’Elizalde (1909) —ambdues fabricants d’automòbils i, més tard, de motors d’aviació— i la creació de l’Asland (1901). Pel que fa a la siderúrgia, les dificultats van continuar, malgrat que es dugueren a terme esforços de modernització: segons l’historiador Jordi Maluquer de Motes, diversos fabricants i empreses incorporaren els primers forns Martin-Siemens, a Catalunya, per a la producció d’acer. Entre ells hi havia Joan Torras, al seu establiment de Sant Martí de Provençals (1900), Altos Hornos y Herrería de Nuestra Señora del Carmen, per la mateixa època, i Material para Ferrocarriles y Construcciones S.A. (1908). El 1916, Altos Hornos de Catalunya S.A. instal·lava un nou forn Martin-Siemens i dos d’elèctrics trifàsics.

En darrer terme, tot i les fluctuacions en l’economia i la producció, de vegades força acusades —cal considerar, a tall d’exemple, les diferències entre el període de la Gran Guerra i el de postguerra—, el producte de la indústria catalana va augmentar el 65% entre el 1913 i el 1935 a raó del 2,3% anual de mitjana, segons Carles Sudrià.

La pressió industrial sobre l’ensenyament tècnic

No ha d’estranyar que aquesta pressió industrial incidís sobre l’ensenyament tècnic, que constituïa un factor primordial en el desenvolupament de la indústria autòctona. L’Escola de Barcelona va passar d’expedir uns 32 títols d’enginyers industrials l’any durant l’última dècada del segle XIX a doblar-ne, pràcticament, el nombre en el decenni següent, mentre que a partir del 1910 es produí una estabilització remarcable per la constància:

ANYS	NOMBRE TOTAL DE TÍTOLS	MITJANA DE TÍTOLS PER ANY
1901-05	282	56,4
1906-10	293	58,6
1911-15	173	34,6
1916-20	170	34,0
1921-25	171	34,2
1926-30	228	45,6

L’augment d’enginyers industrials al llarg de la dècada 1901-10 s’atribueix a la demanda que generà el desenvolupament i la diversificació industrial. Pel que fa a l’estabilització dels quinze anys següents, es poden considerar dues causes: la primera, una relativa estabilització del desenvolupament industrial que ja s’havia alimentat amb l’excés d’enginyers de la dècada precedent; l’altra, el fet que la demanda de tècnics podia ser satisfeta també, a partir de la segona dècada, i de manera progressiva, per l’Escola o Universitat Industrial, creada per la Mancomunitat de Catalunya. El més probable és que fos la coexistència de les dues condicions la que expliqués l’equilibri. L’argument es reforça per l’augment de titulats entre el 1926 i el 1930, que podria interpretar-se com un retorn a l’enginyeria industrial enfront de la decadència de l’ensenyament tècnic a la Universitat Industrial durant la Dictadura.

Matrícules, ingressos i revàlides a l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona. 1910-1930.

Paral·lelament, en els ambients tècnics i econòmics del principi de segle es formulà una pregunta que va fer vessar molta tinta: la formació que rebien els enginyers industrials era realment l’adequada? Les revistes tècniques de l’època contenen tota mena d’al·lusions que hi fan referència. Des de les que asseguraven que els enginyers industrials sortien molt ben preparats de l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona, fins a les que deien que era possible d’obtenir el títol sense haver vist ni estudiat mai una màquina, tan important aleshores, com era la de vapor. Si es pren com a punt de mira un dels enginyers de més prestigi del primer terç de segle, Josep Serrat i Bonastre, es constata la denúncia que fa de la manca de recursos econòmics, que implica una dotació deficitària de laboratoris i tallers. Serrat, que en un conegut article a la “Revista Tecnológico-Industrial” compara el pla d’estudis del 1858 amb el nou del 1902 i amb els vigents a les Escoles Politècniques de Zuric i Darmstadt, arribà a la conclusió que, si bé el pla d’estudis del 1902 preveia un augment del nombre d’hores de classes pràctiques respecte al del 1858, restava, així i tot, per sota de les de Zuric i Darmstadt. I afegia: “¿Por qué contrasentido se han de seguir dedicando 4 horas y media semanales a la lección oral de Análisis químico y otras tantas a prácticas de la misma asignatura cuando en Zurich los químicos especialistas solo tienen en esta asignatura dos horas de lección oral por 16 de prácticas?” Tothom acceptava, però, que la formació era excessivament teòrica i que això perjudicava la formació pràctica. En qualsevol cas cal remarcar dues coses en analitzar la qüestió: en primer lloc, constitueix un fet indiscutible la penúria econòmica de les escoles d’enginyers; en segon lloc, atesa la figura de l’enginyer industrial com la d’un tècnic superior, no es pot pas dir que la formació, tot i els defectes que presentava, fos negativa. Possiblement —a més d’una incidència més gran de l’ensenyament pràctic en la formació dels enginyers— el que feia més falta eren tècnics de grau mitjà. I això és el que la burgesia de l’època va proposar-se d’assolir, convençuda i amb decisió.

L’obra tècnica de la Mancomunitat de Catalunya

Com a reacció a la pressió tècnica, diverses institucions barcelonines, entre les quals el Foment del Treball, l’Escola d’Enginyers Industrials, la Diputació i l’Ajuntament, decidiren de crear un Centre d’Ensenyament Tècnic on es reunissin els diferents graus professionals que la indústria requeria. Amb aquesta finalitat fou nomenat un patronat que, l’any 1906, va adquirir la fàbrica Batlló per la quantitat de 2 325 000 pessetes. Dos anys després s’inaugurà el primer centre d’aquest complex que fou conegut amb el nom d’Universitat o Escola Industrial: el Laboratori General d’Investigacions i Assaigs. Des d’aquesta data fins al 1914 s’obriren les portes de l’Escola d’Indústries Tèxtils (1909), que impartia coneixements corresponents al grau tècnic mitjà (entre l’enginyer i l’obrer especialitzat), estudis que l’estat impartia també a Terrassa i a Vilanova; el Laboratori d’Estudis Superiors de Química (1910), que oferia estudis eminentment pràctics; l’Escola d’Adoberia (1913), projecte singular que no va tenir l’èxit que s’esperava; l’Escola de Blanqueig, Tintoreria, Estampació i Acabats (1913) i la famosa Escola Elemental del Treball (1914), projecte confegit per Puig i Cadafalch, possiblement amb l’assessorament de Paulí Castells.

El 1914, any de la constitució de la Mancomunitat de Catalunya, marcà l’inici d’una època, que es pot titllar d’esplendorosa per a la Universitat Industrial, i que durà fins a l’adveniment de la Dictadura. Cal recordar, tanmateix, que a base de subvencions al Patronat, la Diputació havia acabat fentse mestressa de la finca i, per tant, en constituir-se la Mancomunitat, aquesta heretà el complex físic de l’Escola o Universitat Industrial. Al capdavant de la Mancomunitat, Prat de la Riba tenia un projecte nacionalista i modernitzador ben definit, que incloïa un ensenyament tècnic indispensable per a completar d’una vegada per sempre la industrialització del país. Com a projecte burgès es tractava d’un projecte ordenat i estructurat. De la Universitat Industrial sortiren enginyers industrials de grau superior, tècnics de grau mitjà i obrers especialitzats. Però, pel que fa als de grau superior, el projecte no va reeixir perquè els enginyers industrials no s’hi integraren. Tot plegat era una organització certament rígida que dificultava la mobilitat social, malgrat el paternalisme que imperava.

Un cop més es repetia la història: un intent semblant —salvant les distàncies— s’havia dut a terme al final del segle XVIII amb les escoles de la Junta de Comerç, que van durar fins que el centralisme les va dissoldre a mitjan segle XIX en el si d’un projecte, aquesta vegada estatal, de renovació de l’ensenyament tècnic. Val a dir que el darrer intent en aquesta línia, el de la Mancomunitat i la Universitat Industrial, tornava a tenir un acusat caire autòcton.

Seguint Alexandre Galí, que va deixar un valuós testimoni d’aquells anys, el 1914 s’inaugurà el Laboratori Provincial d’Higiene i, dos anys més tard, l’Escola de Directors d’Indústries Químiques, de la qual Josep Agell i Agell va ser l’ànima. En aquesta darrera, els estudis duraven quatre anys i era estipulat que els alumnes havien de passar sis hores diàries al laboratori, com també assistir a conferències sobre matèries generals (higiene industrial, economia, etc.). D’aquesta manera s’assegurava una formació pràctica i una visió global del món industrial. Abans que la Dictadura no difuminés el sentit pedagògic de l’Escola, hi feren conferències i cursets coneguts professors i investigadors de la ciència química, com ara Jean Perrier, Paul Sabatier —premi Nobel—, Charles Maureu, Gregorio Rocasolano i Enric Moles i Ormella entre d’altres. L’any 1917 es va crear l’Institut de Química aplicada, que contenia l’Escola de Directors d’Indústria, el Laboratori d’Estudis Superiors de Química i el Laboratori Provincial d’Higiene, i també la secció de Química de l’Escola del Treball.

D’escoles de directors d’indústria n’hi va haver dues més: la de Directors d’Indústries Elèctriques, inserida en l’Institut d’Electricitat Aplicada (1917), i la de Directors d’Indústries Mecàniques (1919). Val a dir que en aquest darrer any, l’Institut d’Electricitat Aplicada havia passat a ser l’Institut d’Electricitat i Mecànica Aplicades i aixoplugava les dues escoles. La configuració de l’Institut com un ens superior a l’Escola va ser impulsada per Esteve Terradas i Illa. Aquest científic creia imprescindible alternar la docència amb la recerca —en aquest cas aplicada— i amb el treball de laboratori o de taller, que permetia de posar en contacte el professional en formació amb el món industrial. Aquest era un ambiciós projecte pedagògic integral que, malgrat el poc temps de vigència de què va gaudir, va donar fruits ben reals.

Els laboratoris estaven ben dotats, com calia a un ensenyament que tot i posseir unes bones bases científiques, s’orientava cap al pragmatisme de la ciència aplicada. L’èxit dels directors d’indústria que es formaven en aquestes escoles fou degut, en part, al fet que els enginyers industrials —el grau tècnic superior— tenien, com ja ha estat assenyalat, una formació excessivament teòrica. Aquest tipus de formació, sense fer nosa, no s’adaptava tan bé com la dels directors d’indústria a les necessitats d’un país perifèric, que importava la tecnologia; on, més que projectar es muntava i, per tant, on els tallers superaven en nombre els gabinets de projecte, si és que d’aquests n’hi havia gaires. De fet, i això ha estat constatat, els directors d’indústria van gaudir d’una fama ben merescuda. Fins i tot es podria afirmar que van ser mirats una mica de reüll per part dels enginyers industrials, perquè constituïen una competència seriosa.

Pel que fa als homes que feren realitat el projecte de l’Institut d’Electricitat i Mecànica Aplicades, hom pot assegurar que pertanyien a la flor i nata de l’estament tècnico-científic del moment: Esteve Terradas, que en fou director; Francesc Planell i Riera —que havia treballat a la Siemens Shuckerdt-Indústria Elèctrica i que havia mantingut contactes amb la Brown Bovery—, sots-director; Ramon Jardí i Borràs, que més tard fou catedràtic de la Universitat; Bernat Lassaleta i Perrin, un dels caps tècnics de la Siemens i catedràtic de l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona; Antoni Torroja i Miret, matemàtic, catedràtic de la Facultat de Ciències; Antoni Garcia Banús, químic, també catedràtic de la Universitat de Barcelona des del 1915; Josep Serrat i Bonastre, enginyer en cap i sots-director de La Maquinista Terrestre i Marítima, que ha estat qualificat com un dels enginyers catalans de més prestigi; Cristòfor Massó, economista; Joan Bergós i Massó, arquitecte; Rafael Campalans i Puig, enginyer industrial, polític i pedagog; Josep Bertomeu i Casimir Lana Sarrate.

És obligat deixar constància que, el 1918, l’Escola Superior d’Agricultura, creada sis anys abans per la diputació de Barcelona i amb antecedents al segle XIX, s’incorporà a la Universitat Industrial. Finalment, pel març del 1923, poc abans del cop d’estat, es va inaugurar el Laboratori General d’Assaigs i Condicionament, creat l’any anterior. Amb una administració centralitzada, aquest centre incloïa els laboratoris de l’Institut d’Electricitat i Mecànica Aplicada (que havia absorbit el Laboratori General d’Investigacions i Assaigs), el de Química Aplicada, el dels Serveis Tècnics d’Agricultura, el de la Secció d’Adoberia i el Tèxtil. Es tractava d’un complex posat al servei de la indústria on es feien proves d’acreditació i de qualitat, i també dictàmens en els litigis establerts entre fabricants i consumidors.

Aquest esperit innovador i modernitzador, que abastava l’ensenyament tècnic i que es concretà en la Universitat Industrial, va quedar tallat per la Dictadura de Primo de Rivera. A partir de l’adveniment de la Dictadura sovintejaren els expedients a professors —fou destituït fulminantment el professor belga G. Dwelshauvers, llavors director del Laboratori de Psicologia Experimental de la Mancomunitat—. Tot just triomfant, el cop d’estat va originar una nota de protesta signada per 112 professors de la Universitat Industrial, que va provocar la destitució immediata dels seus càrrecs de 17 professors i també renúncies voluntàries. Però, sobretot, la Dictadura va significar el final de l’esperit que hom havia aconseguit inculcar a la Universitat Industrial: un esperit amarat de modernitat i de servei a la indústria, dins d’un projecte nacionalista molt concret. Tanmateix, cal dir que la Mancomunitat no es va limitar a l’ensenyament tècnic, ja que, en els àmbits en què va gaudir de competències, va desenvolupar també una tasca important. En el cas de les obres públiques, on tingué competències, va crear una incipient xarxa telefònica i va engrandir la xarxa de ferrocarrils secundaris. A tall d’exemple, i segons la publicació de la mateixa Mancomunitat de Catalunya, entre el 1916 i la fi del 1922 es van estendre 5 871 km de línia telefònica. Aquest fet va significar passar de 380 abonats a 2 749. El nombre total de poblacions amb servei telefònic era, al final del període considerat, de 405. Pel que fa a la xarxa de ferrocarrils secundaris, i com a conseqüència de la diversificació industrial i geogràfica, es projectaren i s’iniciaren diverses línies cabdals per a algunes de les noves indústries instal·lades a Catalunya. L’ànima d’aquestes dues xarxes fou, una altra vegada, l’enginyer Esteve Terradas, el qual va dirigir també les obres de construcció de la línia Transversal del Ferrocarril Metropolità de Barcelona.

A més, la Mancomunitat va impulsar la construcció de carreteres, camins i ponts, i també obres hidràuliques destinades a crear o millorar zones de regadiu.

La secció de ciències de l’Institut d’Estudis Catalans

L’Institut d’Estudis Catalans (IEC), creat el 1907, era integrat inicialment per estudiosos de la història i l’arqueologia. El 1911 es va ampliar amb membres d’altres camps, i d’aquesta manera van quedar delimitades tres seccions: la inicial va prendre el nom de Secció Històrico-arqueològica; les dues de nova creació foren la de Filologia i la de Ciències. Aquesta ampliació de ITEC s’integrava en el projecte global de Prat de la Riba, que repetia una i altra vegada que sense ciència no hi pot haver indústria i que sense indústria no hi pot haver vida econòmica independent. L’any 1912, la secció de ciències —que va publicar uns “Arxius de l’Institut de Ciències” de nivell molt apreciable— donava via lliure a una filial, la Societat de Biologia de Barcelona, que va tenir un paper destacat en la vida científica catalana. En un altre lloc ja s’ha esmentat la creació de la Societat de Biologia (1912). Aquesta societat publicà una revista d’alt nivell, anomenada “Treballs de la Societat de Biologia”.

D’altra banda, quan el Consell de Pedagogia de la Mancomunitat va decidir organitzar els Cursos Monogràfics d’Alts Estudis i d’Intercanvi (del 1915 al 1923), va tenir el suport de la Secció de Ciències de l’Institut, d’on probablement havia sorgit la idea. Val a dir que aquests cursos van possibilitar la visita de famosos i prestigiosos científics europeus com ara Tullio Levi-Civita, Jacques Hadamard, Hermann Weyl, Arnold Sommerfeld i el mateix Albert Einstein, entre d’altres.

Modernitat, ciència, llengua

Modernitzar un país és més, però, que establir un pla d’ensenyament tècnic, per molt necessari que aquest sigui. Des del punt de vista dels homes de la Lliga, en un país modern la ciència ha d’ocupar un lloc predominant i, en aquest sentit, no es pot dubtar de l’impuls que la Mancomunitat de Catalunya va donar-li. Tanmateix, és clar que no eren solament els homes de la Lliga els qui sostenien aquestes opinions sinó que d’altres, amb ideologies polítiques diferents, coincidien en aquest punt, si més no en el significat. El mèrit de Prat de la Riba va ser d’incorporar-los al seu programa, i el d’aquests homes, el d’integrar-s’hi.

És ben cert, pel que fa a la ciència, que el segle XX tenia un antecedent: el reviscolament científic esdevingut al final del XIX, especialment en les ciències naturals. La nova centúria, que va continuar el desenvolupament en aquest camp, va contemplar alhora el progrés en la biologia i la medicina, la creació de dos observatoris, el Fabra i el de l’Ebre, i l’entrada de les darreres teories físiques, com ara la relativitat.

En el camp de les ciències naturals, la tasca que Jaume Almera i Comas, Norbert Font i Sagué i Marià Faura i Sans dugueren a terme des del Museu de Geognòsia i Paleontologia del Seminari de Barcelona s’ajuntà a la que van desenvolupar Artur Bofill i Poch des del Museu Martorell i Lluís Marià Vidal i Carreras, enginyer de mines, des de la direcció de la comissió encarregada de confegir el mapa geològic d’Espanya. Val a dir que Jaume Almera i Artur Bofill iniciaren el mapa geològic de la província de Barcelona el 1885, basantse en les notes que el naturalista francès Moulin havia confegit per encàrrec de la diputació barcelonina uns anys abans. El 1915 ja havien estat acabades cinc làmines a escala 1:40 000, malgrat que en un principi havia estat escollida la d’1:100 000. La tasca d’Almera, auxiliat pel tipògraf i litògraf Eduard Brossa, havia estat admirable, en paraules de Lluís Solé i Sabarís. S’havien cartografiat en total 2 400 km². Marià Faura, prevere com Almera i Font, continuà la confecció del mapa geològic de Catalunya, de manera que el 1923 ja hi havia sis làmines més realitzades (ara a escala 1:100 000). Deixeble de Jaume Almera fou Norbert Font i Sagué, conservador del Museu del Seminari, introductor de l’espeleologia a Catalunya i amb una formació geològica profunda que li augurava un futur brillant; morí, però, prematurament, l’any 1910, als trenta-sis anys d’edat.

El primer terç del segle XX fou significatiu perquè les institucions assumiren la recerca i els estudis en el camp de les ciències naturals: el 1899 es creà la Institució Catalana d’Història Natural, primera societat científica catalana que emprava el català com a vehicle d’expressió i de comunicació; el 1906, nasqué la Junta de Ciències Naturals de Barcelona, que donà forma i efectivitat a la Junta Tècnica de Museus de Ciències Naturals, Parc Zoològic i Jardí Botànic (1893) que, el 1899, havia redactat un pla de reorganització dels museus i les col·leccions de la ciutat; en tercer terme, s’instituïren els estudis universitaris corresponents en ser creada la Secció de Ciències Naturals a la Facultat de Ciències de la Universitat de Barcelona (1910). Val a dir que la Junta de Ciències Naturals es va reorganitzar l’any 1916, tot iniciant una època d’intensa activitat.

En el camp de la botànica, cal destacar la integració a l·IEC —en qualitat de societat filial— de la Institució Catalana d’Història Natural (1917). La secció de ciències de l’Institut s’havia encarregat, tot just constituïda, de la publicació de la “Flora de Catalunya”, de Joan Cadevall i Diars. El mateix any, Pius Font i Quer (1888-1964) ingressava al Museu de Ciències Naturals, del qual va ser director quatre anys més tard. En aquest primer terç de segle, la figura de Pius Font i Quer ja sobresortí com la d’un dels botànics autòctons més importants. Cal deixar constància que va saber fer compatibles una formació acadèmica rigorosa amb la pràctica del treball de camp, propi de l’escola catalana de botànica, un representant de la qual fou Carles Pau i Espanyol, figura important en la botànica del País Valencià, amb qui també col·laborà Font.

Pel que fa a les ciències biològiques i mèdiques, l’any 1905, el Laboratori Microbiològic Municipal de Barcelona, on el doctor Jaume Ferran i Clua havia desenvolupat les vacunes contra la ràbia, el còlera, el tifus i la tuberculosi, vivia un canvi en la direcció: el doctor Ferran fou substituït per Ramon Turró i Darder, positivista, fisiòleg, microbiòleg i filòsof. El mèrit més gran de Turró fou el de saber crear un esperit de treball seriós i modern entre els seus col·laboradors: Manuel Dalmau i Matas (mort prematurament el 1918), Pere González i Juan, Pere Domingo i Sanjuán, Francesc Duran i Reynals, i molts altres.

D’altra banda, l’any 1906 la Facultat de Medicina abandonà els vells locals del carrer del Carme i es traslladà al nou Hospital Clínic del carrer de Casanova de Barcelona. El fet que facultat i hospital formessin una única unitat docent afavoria, òbviament, el contacte entre el malalt i el futur professional de la medicina i constituïa una novetat esperançadora. A més, és possible que l’allunyament físic de l’encarcarada Universitat (situada a la plaça del mateix nom), tant com el fet d’haver de començar de nou, afavorissin la reorganització dels estudis. La possibilitat de disposar d’un hospital integrat a la facultat potenciava, sens dubte, l’avenç de la medicina clínica. Sense pretendre fer una llista exhaustiva dels bons metges que hi professaren, i assumint el risc d’omissions injustes, és obligat esmentar Jaume Peyrí i Rocamora, especialista en malalties venèries, Pere Nubiola i Espinós, catedràtic d’obstetrícia i Josep Maria Bartrina i Thomàs, catedràtic de patologia quirúrgica. Tres escoles extrauniversitàries es feren famoses, independentment dels lligams, més o menys temporals, que uniren alguns dels seus membres amb la Universitat. La d’oftalmologia estigué representada per Josep-Antoni Barraquer i Roviralta, pel seu fill Ignasi Barraquer i Barraquer i per Hermenegild Arruga i Liró (tot i que la seva obra més important pertany a una època posterior), la fama dels quals travessà fins i tot les fronteres. La segona de les escoles va ser creada per Lluís Barraquer i Roviralta, que va impulsar la neurocirurgia i que, sens dubte, pot ser considerat el cap de l’escola catalana de neurologia. La tercera fou la de patologia digestiva, fundada per Francesc Gallart i Monés.

Mereix una menció especial, però, l’Institut de Fisiologia creat per la Mancomunitat de Catalunya l’any 1920, que va dirigir August Pi i Sunyer (1879-1965) amb la col·laboració inapreciable de Jesús Maria Bellido i Golferichs; al costat d’ambdós, i entre d’altres, hi estigueren Leandre Cervera i Astor i Rossend Carrasco i Formiguera, capdavanter dels estudis sobre la diabetis i l’ús de la insulina a l’Estat espanyol. El conjunt de fisiòlegs que s’aplegà a redós de l’Institut de Fisiologia va constituir el nucli del que s’ha anomenat l’escola catalana de fisiologia. La importància d’aquesta escola quedà ben palesa, entre d’altres coses, pel fet d’haver enviat nou especialistes al Congrés Internacional de Fisiologia de Boston, l’any 1929. Els metges arribaren a organitzar també els seus congressos específics, entre els quals cal esmentar, pel ressò social que van tenir, el Primer Congrés d’Higiene de Catalunya (1906) i el Primer Congrés de Metges de Llengua Catalana (1913), que va encetar una sèrie amb continuïtat molt significativa.

Les ciències naturals, la medicina i la biologia no foren els únics camps d’activitat científica a Catalunya: la física també va ser objecte d’una atenció que va donar bons fruits. Així, dels tres observatoris fundats als Països Catalans durant aquest període, dos ho foren a Catalunya, el Fabra (1904) i el de l’Ebre (1905), l’ànima del qual fou el jesuïta Ricard Cirera i Salse, i el tercer a la Universitat de València (1910), que fou gestionat per Ignasi Tarazona i Blanch. A l’Observatori Fabra treballà, i en fou director, Josep Comas i Solà (1868-1937), sens dubte l’astrònom més important a Catalunya. Va descobrir onze asteroides, un dels quals va batejar amb el nom de Barcelona, i dos cometes. Una altra figura vinculada a l’Observatori Fabra —fou director de la Secció de Meteorologia des del 1912— fou la d’Eduard Fontserè i Riba (1870-1970), a qui es deu la creació del Servei Meteorològic de Catalunya (1921) que, a partir del 1925, proporcionava una previsió diària del temps per ràdio. En el camp de la física teòrica, el ja esmentat Esteve Terradas esdevingué portaveu de la teoria de la relativitat d’Einstein, tot i que en l’ambient científic, català també van existir nuclis de resistència a aquesta teoria.

La Universitat de Barcelona, entre l’encarcarament i la renovació

La Universitat de Barcelona va entrar al segle XX arrossegant la crisi del segle anterior. Tanmateix, i a conseqüència dels fets del 1898, l’esperit renovador va arribar, també, a la institució universitària, tot i que sense un èxit immediat. Al juliol del 1900, el ministre García Alix promulgava un decret pel qual la Facultat de Filosofia i Lletres s’estructurava en tres seccions: d’estudis filosòfics, literaris i històrics. Les llicenciatures de filosofia i història, però, no s’hi implantaren fins al 1910. D’altra banda i de manera semblant, el mateix 1900 la Facultat de Ciències, creada per la Llei Moyano del 1857, es dividí en quatre seccions: exactes, físiques, químiques i naturals. Els estudis corresponents a l’última secció, però, la de ciències naturals, tampoc no es van poder cursar a Barcelona fins al 1910.

Tot plegat, l’ambient de renovació política, intel·lectual i cultural d’una part, i el dogal que representava el centralisme administratiu i legislatiu d’una altra, constituïren el punt de partida per endegar el Primer Congrés Universitari Català (1903), que, d’altra banda, estava emparentat també amb el desvetllament nacionalista. El fruit més concret i positiu d’aquest congrés fou la creació dels Estudis Universitaris Catalans, que naixien amb la voluntat de ser una universitat catalana paral·lela a la oficial. S’hi impartiren matèries específicament catalanes, però també hi estigué present l’esperit renovador que l’altra universitat, l’oficial, no acabava d’assumir. Les bases dels Estudis Universitaris Catalans ho deixaven ben clar: a la base quarta s’especificava que els professors haurien d’exposar “tota l’assignatura en forma elemental, però prou sòlida perquè els alumnes estiguin en aptitud de treballar i investigar pel seu compte…”; més endavant insistien que les lliçons no serien magistrals ni seria l’alumne qui les repetiria de memòria (costum molt estès a la universitat clàssica), sinó que el professor hauria d’esperonar, exercitar i dirigir l’activitat dels alumnes mitjançant diàlegs, treballs, etc. No cal afegir que la Universitat de Barcelona no va donar aixopluc als Estudis, que s’acolliren a l’oferta de l’Ateneu Barcelonès on s’encetà el curs el 16 d’octubre de 1903.

Al final del 1917, hom llançava la idea d’un segon congrés universitari, la sessió inaugural del qual va tenir lloc poc després, el 7 d’abril de 1918. Les conclusions, però, van diferir de les acordades quinze anys abans: ara ja no es considerava un èxit la implantació d’una universitat paral·lela —ho havia estat al començament de segle—, sinó que es contemplava la reforma —la conquesta— de la vella institució universitària des de dins i sota l’imperatiu de tres fites a assolir: catalanització, modernització de l’ensenyament i autonomia. El 27 de gener de l’any següent, la Junta Permanent del Segon Congrés Universitari Català feia seu el Projecte d’Estatut d’Autonomia de la Universitat Catalana, redactat per un grup de professors universitaris que gairebé dos mesos abans havia llançat un manifest en pro d’una universitat autònoma, catalana, pluralista i progressista, és a dir, tot el que no era la universitat establerta. Entre els signants hi havia Josep-Antoni Barraquer i Roviralta, Pere Bosch i Gimpera, Tomàs Carreras i Artau, Eduard Fontserè i Riba, Pere Nubiola i Espinós, Jaume Peyrí i Rocamora, August Pi i Sunyer, Jaume Serra i Hunter, Esteve Terradas i Illa. Malauradament, aquestes propostes s’estancaren durant els anys següents i la Dictadura les esborrà momentàniament del mapa. La universitat desitjada no va ser una realitat fins a l’adveniment de l’Estatut d’Autonomia de l’any 1932.

Cal remarcar que l’esperit d’agitació universitària del primer terç de segle estigué emparentat amb dos fets, l’un polític i l’altre econòmic. El polític es reflectí en els dos congressos, on es demanava una universitat catalana, com a reflex del moviment catalanista del període. L’altre, l’econòmic, estigué caracteritzat per la industrialització i la modernització d’una Catalunya conscienciada que, per a assolir-ho, feien falta tècnics ben preparats, científicament preparats, institucions docents modernes i plans d’estudi racionals. Aquesta fou la pressió de la tècnica —de la modernització— en l’àmbit universitari. Certament, la Universitat que havia llegat el segle XIX era caduca, tot i l’esforç i la qualitat d’alguns professors que maldaven per canviar-la. Era caduca, en general, davant del camí modernitzador emprès per Catalunya, de la mà de la Mancomunitat i ho era, en particular, davant de l’exemple de la Universitat Industrial, institució gairebé modèlica quant a ensenyaments i equipaments. Fou en aquest marc que la tècnica influí damunt l’estructura i els continguts d’una universitat potencialment rica, si més no en elements individuals, però ofegada en la pràctica per un centralisme ferotge, una rigidesa inoperant i un immobilisme secular.

A les excepcions individuals esmentades, cal sumar-hi la del químic Eugenio Mascareñas Hernández. Val a dir que, en el camp de la química, des de la creació el 1805 de l’Escola de Química de la Junta de Comerç (Francesc Carbonell i Bravo en fou el primer director), a Catalunya s’havia mantingut una tradició docent remarcable. Efectivament, al primer terç del segle XX, la Secció de Químiques de la Universitat va tenir una figura com la de Mascareñas, exponent de la modernitat, tant en la docència com en la recerca. En els quaranta-cinc anys que va regentar la càtedra de química inorgànica (del 1879 al 1924) féu gala d’unes idees molt clares sobre l’estat de l’ensenyament i sobre el que s’havia de fer per sortir-ne. S’ha de dir que, fins allà on els mitjans li ho van permetre, va predicar amb l’exemple.

Si s’examinen els discursos inaugurals de curs que s’acostumaven a fer en aquella època, hom s’adona de la lucidesa del de Mascareñas a l’obertura del curs 1899-1900: després de recordar l’excel·lent organització i riquesa de recursos de la universitat alemanya, es planyia de la distància que separava les universitats espanyoles d’aquell model: per a palesar l’escassetat de recursos explicava que les càtedres de química mineral i de química orgànica de la Facultat de Ciències de la Universitat de Barcelona rebien trenta pessetes cadascuna per a atendre les pràctiques dels alumnes i per a sostenir el laboratori, recerca inclosa. I afegia: “Consecuencia de esta falta de recursos es también la carencia absoluta de Bibliotecas especiales para los laboratorios, en donde se hallen las revistas, publicaciones extranjeras y obras más importantes, necesarias para la consulta de profesores y alumnos, y tan indispensables para hallarse al corriente del movimiento científico como para emprender la investigación de trabajos originales.” Tot seguit, Mascareñas precisava el seu ideal d’universitat pel que fa a les ciències físicoquímiques: adduïa que les ciències necessiten una casa pròpia, que en el cas de la química és el laboratori, un laboratori ben projectat, espaiós, ben equipat, amb aparellatge modern i on no faltin els productes i les eines necessaris per a interrogar la naturalesa. Sense aquest marc —i res d’això no existia— tot esforç resultava inútil. A continuació, denunciava la desastrosa condició dels laboratoris a l’Estat espanyol en general i a la Universitat de Barcelona en particular.

Mascareñas no era, però, l’únic que es preocupava per la docència i la recerca. El discurs inaugural del curs anterior havia anat a càrrec de Joan Ginés i Partagàs i, significativament, duia per títol “Las reformas de las enseñanzas de medicina en la Universidad de Barcelona”. El curs 1900-01 li havia correspost a José Casares Gil, degà de la facultat de Farmàcia, inaugurar les activitats acadèmiques i ho havia fet amb una dissertació sobre les causes del retard científic espanyol, on efectuava una lúcida, però descoratjadora comparança amb d’altres països.

També cal deixar constància de l’existència de l’escola catalana d’arqueologia, obra de Pere Bosch i Gimpera, professor dels Estudis Universitaris Catalans, cap del Servei d’Investigacions Arqueològiques de l’IEC i director de les excavacions d’Empúries, que Josep Puig i Cadafalch havia iniciat el 1907. Com a catedràtic d’història antiga de la Universitat de Barcelona, va saber organitzar un grup de recerca seriós on deixebles d’ell, com ara Lluís Pericot, Josep de Calassanç Serra i Ràfols, Albert del Castillo, etc., esdevingueren, més tard, prestigiosos investigadors. Passada la interrupció que va representar la Dictadura, fou elegit rector de la Universitat Autònoma de Barcelona durant la República.

En conjunt, es pot concloure que els ensenyaments científics i tècnics, com també les mateixes ciència i tecnologia, dins dels límits possibles en un país perifèric com Catalunya, en sortiren reforçats. En alguns rams s’atenyeren nivells que restarien mitificais, com succeí amb la Universitat Industrial; en d’altres, com fou el cas de la medicina, es posà de manifest l’existència de sòlides escoles catalanes, que aconseguiren un indiscutible nivell internacional; i, encara, en d’altres rams la feina feta en aquest període serví per a preparar temps millors, com podria ser el cas de la Universitat Autònoma dels anys trenta. Fins a l’esclat de la Guerra Civil, però, el segle XX mostrà amb claredat la voluntat de renovació científica i tecnològica. I, potser el més important, donà proves d’un canvi acusat de mentalitat respecte al segle anterior.