Programa Tómbola, s.d.
RTVV
El període més recent, és a dir, els més de deu anys de govern de la dreta, ha representat, per al País Valencià, un temps especialment contradictori i confús, un temps en què la propaganda ha amagat la realitat, i en què pareix que la major part de la societat ha decidit donar crèdit a imatges llampants i optimistes, possiblement més atractives que la reflexió crítica davant de problemes que hom prefereix ignorar. Una bonança econòmica més aparent que real, basada sobretot en sectors difícilment sostenibles i, especialment, en la febre immobiliària, ha amagat la persistència de dèficits molt profunds que afecten els fonaments mateixos de la vida col·lectiva. Hi ha un territori que és ocupat de manera creixent per urbanitzacions al litoral, que ja s’escampen per comarques de l’interior i que seran una font segura de conflictes i de dèficits de serveis per al futur. Hi ha un model de creixement basat en l’especulació desfermada, mentre la producció industrial disminueix, la inversió tecnològica és mínima i el nivell de renda relativa dels valencians es degrada cada any que passa. Per a concretar-ho amb algunes xifres, l’any 2006, els índexs del producte interior brut respecte a la mitjana espanyola eren els següents: Madrid 130, País Basc 128, Navarra 126, Catalunya 118, Balears 110, Aragó 107, la Rioja 106. Molt per damunt, cada any més per damunt, dels nivells de renda del País Valencià.
«Los hechos hablan», un dels lemes pels quals el PP valencià vol demostrar l’excel·lència de la seva gestió al capdavant de la Comunitat, València, 2006.
K. Försterling-EFE
Aquest detall, però, no és obstacle perquè els dirigents valencians del PP, des del temps de Zaplana fins a Francisco Camps, afirmen de manera solemne, permanent i emfàtica, que la «Comunitat Valenciana» és líder a Espanya i a Europa, la millor, la que avança en una marxa triomfal imparable, la que els altres envegen (sobretot Catalunya, ja se sap) perquè és la que més creix i progressa. Segons les xifres crues, la realitat és una altra: Cantàbria, i Castella i Lleó, per exemple, se situen lleugerament per sota de la mitjana espanyola, en els índexs 98 i 95 respectivament, i el País Valencià, amb el 91, queda a penes tres dècimes per damunt de Ceuta. Per sota, hi ha només els pobres clàssics: al nord, Galícia, i al sud, tota la resta. La fantasia, extensament acceptada, és que el País Valencià és líder i exemple de creixement; la realitat és que els valencians cada any que passa són més lluny dels rics (el 2002 eren al nivell 95,7, ara al 91, i van baixant), i cada any més a prop dels pobres. I si es toca un altre petit detall, com és la producció industrial, la davallada és igualment constant: l’any 2005 l’increment de l’oferta industrial valenciana va ser del 3,2%, i a Espanya, del 5,8%; l’any 2006, del 2,9% i del 5,4% respectivament. Es perden punts, doncs, acceleradament. S’hi podrien afegir xifres comparatives d’inversió pública, d’inversió de l’Estat, d’inversió en ferrocarrils, carreteres i comunicacions, i els resultats serien equivalents. O xifres de la proporció de places hospitalàries i escolars: si els valencians no són els últims, s’hi acosten implacablement. Però, al costat d’això, hi ha la prestidigitació, el malabarisme verbal, la propaganda triomfal, l’ordre que, contra la realitat, hi estableix el somni o l’al·lucinació, o la paranoia.
Hi ha, a més a més, i de manera molt greu, un dèficit profund en matèria de cultura i de llengua, de consistència social i nacional del país, cobert, en aparença, per grans instal·lacions dites culturals, però que representen més un aparador de luxe que un contingut real. Al llarg de més d’una dècada, des del govern de la Generalitat, i des del partit que el sustenta, s’ha promogut de manera insistent un model de societat i de país basat en el pur benefici individual, en l’especulació, en les grans obres de dubtosa utilitat, el diner fàcil, el clientelisme i la pressió dels interessos privats sobre les decisions públiques. Un model on encaixen els privilegis d’un cert ensenyament privat i l’escassetat de recursos per al públic, l’ínfim suport —quan no el boicot— a la cultura del país i la vergonya permanent de Canal 9, una Terra Mítica per a turistes —una inversió ruïnosa, d’altra banda— i la destrucció d’aiguamolls i de paisatges agraris, la cridòria sobre l’aigua de l’Ebre i la irresponsabilitat permanent en matèria hidrològica, la insistència en un AVE a Madrid al costat del bloqueig ferroviari cap al nord i de la insuficiència dramàtica de la xarxa interior de comunicacions. Un model on encaixen la «Comunidad» i el neoprovincianisme desfermat, o la defensa proclamada de la «llengua valenciana» i el domini creixent del castellà en tots els àmbits públics i institucionals. Per al partit que ha governat els darrers anys, el país —el País Valencià en tant que país— simplement no existeix, i la política al servei de l’interès col·lectiu no passa de retòrica.
Quant al Partit Socialista, majoritari de l’oposició, la imatge que ha projectat aquests anys no acaba de correspondre a la d’una força política dedicada a frenar i controlar els excessos del poder i a proposar als valencians un model propi de país, una altra forma de progrés i de modernitat, i un exemple de comportaments públics compromesos i dignes. Sense comptar que el PSOE valencià (paral·lelament al Partit Popular) es reconeix indissimuladament subordinat a designis polítics superiors, exteriors al País Valencià. Al costat d’això, hi ha el fet que el nacionalisme polític no ha pogut assumir —o no li ho han deixat fer— un protagonisme que segurament hauria servit per a limitar la degradació general de la vida política, i per a activar un model de societat on la preservació del patrimoni comú (del territori, del llegat cultural, la llengua, la consciència de país) hauria anat acompanyada d’una certa dignitat civil i col·lectiva.
Els historiadors del futur, quan hauran d’estudiar i avaluar aquest període, tindran, amb tota certesa, moltes dificultats per fer encaixar la realitat, regressiva i degradada, amb les imatges triomfals que projecta la propaganda pública i la major part de la premsa. Una propaganda tan eficaç, cal reconèixer-ho, que ha arribat a convèncer tothom: els valencians mateixos, que voten el PP agraïts pels èxits incessants, i el conjunt dels espanyols, catalans inclosos, que creuen fermament en la imatge feliç. Aquesta és la nostra irracionalitat concreta, aquesta és la brutal destitució de la lògica, aquest és el nostre surrealisme, com escrivia Joan Fuster parlant de l’art contemporani, que presenta la realitat «amb una perfídia indecorosa, la priva de l’últim i més petit prestigi que li quedava: la versemblança».