Terra Mítica, el parc temàtic de Benidorm, ha estat una muntanya russa d’emocions, despropòsits i somnis de grandesa des de la seva engegada. El complex d’oci promogut per Eduardo Zaplana Hernández-Soro en la seva etapa de president de la Generalitat Valenciana s’ha vist embolicat en enormes polèmiques referides a la seva gestió, una profunda crisi econòmica i un cas judicial vinculat a un presumpte frau a la Hisenda Pública que ha esquitxat contractistes i directius propers al Partit Popular. Cal remuntar-se a l’any 1992 per entendre la gènesi del projecte, quan un incendi intencionat va fulminar el bosc de pins situat en la zona que avui alberga el parc temàtic, la Partida dels Morals de Benidorm. Amb Zaplana com alcalde de Benidorm (1991-1995), aquesta zona declarada de protecció forestal mai no va arribar a repoblar-se i va quedar a la mercè de les decisions que després prengué el mateix Zaplana quan va accedir a la presidència del Govern de la Comunitat Valenciana.
Ja a la primera meitat de la dècada dels noranta, el govern socialista de Joan Lerma i Blasco havia iniciat contactes amb Disney per aixecar un parc temàtic en terres valencianes, seguint l’exemple de Port Aventura, que va promoure la Generalitat de Jordi Pujol i Soley. La multinacional va triar finalment París i el somni va quedar aparcat en un calaix. Zaplana va reprendre el projecte amb el suport dels hotelers de Benidorm, però no va aconseguir implicar-hi cap multinacional, així que es va decidir a impulsar el parc, al qual va denominar Terra Mítica, sense soci tecnològic i amb el suport dels empresaris locals de la Comunitat Valenciana.
Des del primer moment va quedar palès que la freda realitat tècnica de les xifres no interessava Zaplana, obstinat a construir el parc temàtic més gran d’Europa. En la fase prèvia d’estudis, dues prestigioses consultores contractades per la Generalitat Valenciana, Economic Research Associates (ERA) i Baker Leisure Group, van advertir que les dimensions que es volien donar al projecte eren excessives per a l’afluència de públic i els ingressos previstos. Aquests estudis van ser rebutjats. Finalment Price Waterhouse Group va elaborar un informe de viabilitat a la carta per a justificar tant els costos econòmics com el concepte que el Govern valencià va voler imprimir al parc temàtic.
La promoció del complex es va impulsar des de dues societats, una de pública i una altra de mixta. El desembre del 1996 es va constituir l’empresa de capital públic Societat Parc Temàtic d’Alacant (SPTA), i dos anys després va néixer la mercantil Societat Parc Temàtic de Benidorm, titular del complex Terra Mítica i responsable de la seva construcció i desenvolupament. Els socis de referència de l’empresa mixta eren la mateixa SPTA (Generalitat Valenciana), les dues principals caixes d’estalvis valencianes (Bancaixa i CAM) i accionistes privats procedents de l’empresariat local, com el Grup Lladró, el Grup Ballester o la prestigiosa família valenciana Noguera.
Després d’un ritme frenètic de construcció, de tot just dos anys, el 27 de juliol de 2000 es va inaugurar Terra Mítica amb la presència del príncep d’Astúries. S’havia arribat a la inauguració amb un sobrecost del 40%, amb 377 milions d’euros gastats en el projecte sobre un pressupost inicial de 260 milions.
Les errònies previsions d’ingressos i de venda d’entrades no van trigar a quedar en evidència. L’elevat endeutament i els sobrecostos van forçar que ja des de l’inici de les obres se succeïssin les ampliacions de capital. Bancaixa i CAM, implicades en el projecte i molt influïdes per la pressió política que exercia Zaplana des de la Generalitat Valenciana, van ser les grans injectores de fons. Molts socis minoritaris se’n van anar despenjant progressivament. La societat pública de la Generalitat, SPTA, s’havia convertit en financera encoberta del projecte amb la realització de préstecs avantatjosos i subscripció d’avals, igual que Bancaixa i la CAM, que realitzaren forts desemborsaments de capital. Des de l’obertura es va produir una progressiva acumulació de pèrdues a conseqüència del sobredimensionament del projecte i la seva falta de maduresa en el mercat.
A aquestes consideracions de tipus econòmic, cal sumar-hi una més que deficient gestió del projecte. Des d’aquesta perspectiva, l’any 2000 van tenir lloc converses amb Paramount Parks perquè assumís la gerència de Terra Mítica a canvi de retribucions milionàries. Després d’un acord subscrit en 2001, la multinacional va cedir la marca i va assessorar en la gestió, però va eludir la inversió de fons. L’entrada de Paramount va suposar un canvi en gran part de l’equip directiu, vinculat al Partit Popular i amb Miguel Navarro al capdavant. El nord-americà John Fitzgerald, que havia treballat en la fase de construcció com a director d’operacions i havia dimitit el càrrec poc abans de l’obertura, es convertí en el nou director general. L’acord amb els americans, més publicitari i polític que efectiu, no va trigar a trencar-se. El novembre del 2004, un any abans del previst, els socis del parc, liderats per Bancaixa i CAM, van forçar la rescissió del contracte amb Paramount Parks, que no havia cobert en absolut les expectatives generades. La multinacional s’havia embutxacat una mica més de 4 milions d’euros els dos primers anys de contracte, que en preveia sis milions més els anys 2004 i 2005. Paral·lelament, i en una operació mai convenientment explicada pel consell del PP, la SPTA havia subscrit amb Paramount Pictures un contracte paral·lel d’assessorament per al complex cinematogràfic de la Ciutat de la Llum d’Alacant. Per aquest segon contracte, la multinacional s’embutxacava 1,5 milions l’any, sense que se sàpiga quina ha estat aquesta labor d’assessorament. Ambdós contractes, el de Terra Mítica i el de la Ciutat de la Llum, estaven vinculats. La rescissió d’un suposava automàticament la ruptura de l’altre. El divorci amb Paramount no va implicar la sortida de Fitzgerald, que a dia d’avui segueix sent el director general, encara que amb poders retallats i més control per part del consell d’administració.
Paral·lelament a l’engegada del parc temàtic, la SPTA, que tenia una reserva de sòl al voltant del recinte d’oci procedent de les expropiacions efectuades per la Generalitat el 1998 per a l’execució del parc, havia començat a cedir en concessions de fins a 75 anys grans extensions de terrenys per a la construcció de complexos hotelers de luxe, camps de golf i un altre parc temàtic d’animals i natura. Els concessionaris van ser alguns dels socis privats de Terra Mítica i ja començava a revelar-se que darrere del parc temàtic hi havia també una important operació especulativa de tall immobiliari.
Pel juny del 2002 Zaplana va abandonar la presidència de la Generalitat Valenciana per a ocupar el lloc de ministre de Treball en el Govern de José María Aznar. Després de la victòria de Francesc Camps el maig del 2003, Terra Mítica va seguir patint les dificultats derivades d’un endeutament desmesurat i la constant acumulació de pèrdues provocades en gran part pel seu llast financer. L’empresa es mostrava incapaç de plantar cara als compromisos amb els seus creditors. La pressió dels accionistes i les caixes d’estalvis va dur la Generalitat Valenciana a autoritzar, el maig del 2004, la intervenció judicial i la suspensió de pagaments del parc temàtic per a evitar la fallida de l’empresa. Els comptes de Terra Mítica reflectien un passiu exigible de gairebé 220 milions d’euros i més de 500 creditors, entre els quals figuraven bancs i caixes no valencians. Aquesta decisió va provocar un fort enfrontament entre Francesc Camps i Eduardo Zaplana (un més en la seva particular batalla pel control del PP de la Comunitat Valenciana), perquè suposava el reconeixement davant l’opinió pública espanyola del fracàs d’un projecte enverinat des dels seus inicis per decisions polítiques i no tècniques. La construcció del parc ha significat una sagnia important per a les arques de la Generalitat Valenciana, però també per a les dues principals caixes d’estalvis valencianes, que van arribar a ser amonestades pel Banc d’Espanya per l’excessiva concentració de riscos financers en el projecte.
El procés del concurs va durar més de dos anys fins que, el juliol del 2006, el jutjat d’instrucció número tres de Benidorm va aixecar la suspensió de pagaments, després que l’empresa hagués arribat a un acord amb els seus creditors i hagués signat un conveni per a alliberar-se del deute. Els bancs privats i els petits creditors van rebre el 50% del que se’ls devia, mentre que Bancaixa i la CAM acceptaven capitalitzar el deute i convertir-se en socis de control de la companyia. La Generalitat Valenciana va negociar el quitament i espera del 40% del deute, ajornar el cobrament de l’altre 40% i capitalitzar-ne el 20%. Per a fer front als pagaments, Terra Mítica va subhastar 216 865 m2 (139 000 metres edificables) de sòl de reserva destinat a futures ampliacions. El constructor alacantí Enrique Ortiz va aconseguir els terrenys amb una oferta de 85 milions d’euros. La Generalitat Valenciana va autoritzar a construir en aquestes parcel·les apartaments turístics i hotels.
Els suposats beneficis induïts del parc temàtic en l’economia local i regional tampoc no han estat comprovats i, en qualsevol cas, no han cobert les previsions publicitades. Les enquestes de l’Ajuntament de Benidorm reflecteixen que només el 3% dels turistes visita la ciutat pel complex d’oci. Terra Mítica és avui un parc temàtic de grandària mitjana que a poc a poc va consolidant-se com a oferta complementària al turisme de sol i platja d’Alacant. Caldrà esperar alguns anys més per a conèixer si tant el parc com els complexos turístics del voltant són capaços d’aportar suficient valor afegit a l’oferta turística de la zona per a resultar rendibles. A dia d’avui, Terra Mítica segueix reflectint un balanç comptable molt feble i inestable malgrat una àrdua labor de reducció de costos. També és cert que la seva crisi econòmica, al marge de la perniciosa influència de les decisions polítiques en la seva curta història, no ha estat molt diferent de la que han patit altres parcs temàtics a Espanya.
Però al voltant de Terra Mítica, hi ha hagut també sospites de corrupció. El juny del 2005, el Ministeri Fiscal va iniciar diligències d’investigació penal després d’una denúncia de l’Agència Tributària contra una vintena d’empreses, entre les quals figurava Terra Mítica, per un presumpte frau de l’IVA i l’impost de societats a la Hisenda Pública en els exercicis del 7000 i el 2001 per valor de 4,4 milions d’euros, falsedat en document mercantil i estafa. La denúncia incloïa empreses fantasma i mercantils regentades per contractistes del parc temàtic i presumia el pagament, realitzat per Terra Mítica, de quantitats milionàries d’obres mai no executades i factures inflades. En el que es coneix com el Cas de les factures falses de Terra Mítica, s’hi han vist implicats contractistes amb una evolució empresarial lligada a la figura d’Eduardo Zaplana. El gener del 2007 es van obrir, a més, diligències contra la Societat Parc Temàtic d’Alacant, empresa pública de la Generalitat Valenciana, també per presumptes delictes contra la Hisenda Pública, malversació de cabals públics i falsedat documental. El frau de l’IVA, en aquest cas, pot arribar a 1,7 milions d’euros. Els processos judicials han derivat en la imputació de contractistes, però també d’una gran part de l’equip directiu responsable de la construcció de Terra Mítica.
El cas judicial es va veure embolicat en una polèmica més gran quan dos diputats socialistes van presentar al fiscal enregistraments de dos dels contractistes imputats, en què aquests revelaven el pagament de comissions per obres en el parc temàtic.