Des del començament dels anys vuitanta, la programació dels diferents canals televisius (públics i privats) ha anat perdent qualitat. I amb tota seguretat continuarà la davallada cap a l’empobriment total dels continguts i també seguirà la proliferació dels programes anomenats “tele porqueria”. Fins i tot, és molt probable que la programació del futur arribi a dividir la societat en dos grups: l’un amb possibilitats d’accedir a una programació de pagament de caràcter mínimament divulgatiu, crític i cultural, i l’altre sense possibilitats d’accedir-hi, que es refugiarà, en el seu oci, en una programació gratuïta, planera, hipnòtica i absolutament reiterativa.
L’ampliació progressiva del nombre de canals, i per tant la successiva i contínua fragmentació de l’audiència, ha provocat en aquesta llarga dècada canvis decisius en la programació, ocasionats per la necessitat absoluta de mantenir els ingressos. La necessitat complementària de reduir despeses també ha conduït a la implantació de pràctiques tayloristes en la producció de programes, cosa que ha facilitat la fabricació de programes reiteratius i redundants, clònics. Tot plegat ha configurat unes programacions uniformitzades i de molt baix nivell.
Al principi de la dècada dels vuitanta, l’àmbit de la programació en català era molt minso, amb l’única presència de l’anomenat circuit català de TVE a Catalunya, que aquells anys emetia unes 76 hores mensuals. La qualitat d’alguns programes (“Giravolt” i “Vostè pregunta”, per exemple) i dels espais dramàtics era considerable, i, no obstant això, la major part d’aquells programes eren emesos en hores poc atractives per a l’audiència. Més aviat es tractava de peces soltes i no del bastiment d’una estructura de programes en català: però sí que demostrava a bastament la voluntat d’uns professionals de fer televisió catalana i d’uns espectadors de veure-la. Els desigs dels espectadors es van veure satisfets amb la creació de la televisió autonòmica de Catalunya, TV3, que plantejava amb força una veritable programació en tot tipus d’horaris. Es va encetar la programació regular l’any 1984, amb 15 hores setmanals, i es va arribar, l’any 1993, sumant les de TV3 i les del segon canal, el 33, a les 10 764 hores anuals de televisió catalana.
El tret més important de la programació catalana dels vuitanta fou la voluntat aferrissada d’oferir tot tipus de programes en llengua catalana, per tal que servís d’eina principal a la normalització lingüística. En aquest sentit, cal recordar l’encert de programar de bell antuvi “Dallas”. L’acceptació dels espectadors en sentir parlar el famós personatge anomenat “J.R.” en català demostrava que TV3, i qualsevol altra televisió d’aquí, podia fer una programació íntegrament en català. La línia de les primeres graelles de la programació catalana era assolir una normalitat de gèneres, que anaven des del reportatge internacional del Ku-Klux-Klan, del primer “30 minuts”, al nu de Christa Lem de T’Àngel Casas Show”, passant pels dibuixos animats.
“La vida en un xip”, programa produït per J.M. Puyal, 1989.
TVC
Per la seva incidència des d’òptiques diferents, cal fer esment de dos importants productors catalans de programes. L’un és La Trinca, que posteriorment esdevingué Gestmusic, i l’altre, Joaquim Maria Puyal. Els seus espais havien començat en el circuit català i es desenvoluparen àmpliament i amb potència a TV3. L’any 1987, La Trinca va produir amb èxit “No passa res”, que va ser la gestació d’una manera de fer televisió encarrilada a assolir primordialment la màxima audiència possible. Pel que fa a J.M. Puyal, creà l’any 1985 “Vostè jutja” i el 1989, “La vida en un xip”, dos programes d’èxit que donaren la veu al ciutadà i provocaren la reflexió en la polèmica.
L’any 1989, el ventall de canals s’amplià amb la creació del Canal 33, el qual la mateixa Televisió de Catalunya definia com a “etiqueta negra” per la seva programació, i a València va néixer la televisió pública, el Canal 9, amb voluntat bilingüe i amb una graella de programació que també volia abastar tots els gèneres. El programa emblemàtic va ser, el dia de la seva inauguració, l’estrena de la pel·lícula Casablanca, doblada per actors valencians.
Fins aleshores, les programacions de les televisions públiques mantenien un cert nivell i totes donaven cabuda en la seva graella a determinats programes de relativa qualitat. Això va ser així fins al començament de la dècada dels noranta, en què van sortir al mercat amb agressivitat les tres televisions privades: Tele-5, Antena 3 i Canal Plus.
Els anys vuitanta, arreu del món, les televisions ampliaven contínuament els seus horaris, i es trobaven amb dues necessitats vitals, la d’omplir un horari, de quasi vint-i-quatre hores, sense possibilitat d’eixamplar els aspectes creatius per la seva dificultat intrínseca i pel seu elevat cost, i la d’abaratir despeses per a fer rendibles tantes hores d’emissió. Fou en aquell moment que els programadors van descobrir els reality-shows i els infoshows, i que es va ampliar fins al límit la producció d’un tipus de programes susceptibles d’aplicar-s’hi tècniques tayloristes. Tanmateix, el fet obligat de mantenir una quota alta d’audiència enfront de la competència havia de posar fi als programes de qualitat d’acceptació minoritària. A Catalunya, això va succeir una mica més tard.
Els noranta, ja immersos en la guerra total per l’audiència, el mercat ha assenyalat dues direccions d’èxit: el futbol i els programes d’impacte popular. El futbol, les retransmissions i el seu entorn, acaparen l’atenció dels espectadors. Les programacions autonòmiques, en dirigir-se a un públic territorialment concret, poden oblidar-se d’una relativa neutralitat per endinsar-se apassionadament cap al favor dels colors locals, cosa que fa que l’interès augmenti considerablement. No és l’esport, és la passió pel futbol el que fa créixer l’audiència, i totes les graelles l’exploten al màxim.
“Amor a primera vista”, programa produït per Gestmusic, s.d.
TVC
L’altra font de programes, els d’impacte popular, està refermada bàsicament en la simplificació dels continguts, en la banalització i explotació dels sentiments i en la repetició i insistència d’allò que l’audiència accepta majoritàriament. La factoria Gestmusic, la primera a aplicar sistemes de fabricació en sèrie a la producció televisiva, fa arribar molts programes arreu dels Països Catalans i, fins i tot, els exporta, com “Amor a primera vista”, “Lluna de mel” o “Betes i films”. També a València gaudeixen de l’èxit popular els successius programes del cantant i actor Joan Monleón.
Un fet significatiu és que, l’any 1994, Joaquim Maria Puyal deixa de fer programes; el darrer va ser l’interessant “Un tomb per la vida”. Immediatament van proliferar a tots els canals programes sorollosos de debat, que n’ocupen el buit. Potser el més paradigmàtic i de més audiència és el valencià “Carta Blanca”. La televisió està llançada, i fins i tot un programa es va arribar a titular “Tot per l’audiència” (i, per cert, no en va tenir gaire).
“Sense títol”, programa d’entreteniment, 1998.
TVC
Les darreres línies de programació per assolir una bona quota d’audiència són els serials, de rapidíssima fabricació, baix pressupost i allargassats fins al límit per tal d’explotar-ne l’èxit. En són exemples els famosos “Poble Nou”, “Secrets de família” i “Nissaga de poder”. Cada comunitat té els seus serials i aprofita els trets de la seva idiosincràsia pròpia per a captivar els teleespectadors. Un altre traç d’impacte popular és la comicitat. El prime-time està en gran part en mans de professionals que ens volen fer riure a tort i a dret, des dels que fan “Sense títol” fins als de “Surti com surti”.
De moment, aquestes són les armes utilitzades per les emissores per arribar a una quota rendible d’audiència, i és possible que això no canviï, perquè sense espectadors no hi ha televisió. Cal afegir, però, que sortosament de vegades apareixen en antena programes com ara “Ciutadans”, de Joan Úbeda i Francesc Escribano, o “Línia 900”, creat per Jaume Vilalta, que aconsegueixen unir a un alt nivell de qualitat un nombre d’espectadors significatiu. Aquest podria ser un camí d’equilibri entre aquests dos factors, que en principi no haurien de ser necessàriament oposats: la qualitat i l’audiència.