El món a cavall de dos segles: una introducció

El context històric en què van transcórrer la infància i els anys joves de Lluís Companys és el de les últimes dècades del segle XIX i la primera del XX, uns anys marcats per l’aplicació d’uns avenços tècnics i científics que van canviar la manera de viure i les relacions socials. Són els anys dels fills de les últimes revolucions europees del segle XIX, la Comuna de París (1871) i la Revolució de Setembre del 1868 espanyola. Però Companys fou un home del segle XX, gens provincià i per al qual la religió havia deixat de ser, de facto, l’eix que mou la vida. Formà part de la generació d’artistes com Picasso, Nonell i Manolo Hugué, i de sindicalistes com Salvador Seguí, el Noi del Sucre, que ja conegueren una Barcelona cosmopolita. Fou una generació que va ser testimoni de la pugna entre els vells imperis europeus pel control dels territoris colonials, que portà a la terrible carnisseria que representà la Primera Guerra Mundial, com també de la projecció dels Estats Units a escala planetària. Companys, com a bon testimoni de la seva època, desenvolupà una sensibilitat malenconiosa que definí la seva personalitat.

Al llarg del segle XIX es va anar posant fi a una era: es van liquidar règims polítics, revolucions, classes dominants i ideologies. Mentre els protagonistes d’aquell Antic Règim evolucionaven i transformaven el seu discurs, aparegueren nous personatges i nous models, que es consolidaren durant les últimes dècades del segle. Tot plegat abocà a la ruptura que significà la Primera Guerra Mundial, quan s’acabaren de destruir règims, formes de vida i maneres de pensar que feia molt de temps que s’enfonsaven. Les últimes dècades del segle XIX foren un període de depressió econòmica i moral, però també impregnat d’esperança i amb signes que anunciaven canvis positius i la millora de les condicions de vida de moltes persones.

La política, i molt particularment el pensament polític, va seguir apassionant determinades elits, que trobaven en la premsa, cada vegada més a l’abast de tothom, la tribuna idònia per a atansar-la a la societat. Durant l’últim quart del segle XIX, les ideologies i els interessos polítics van arribar a calar al públic en general, com reflecteixen les expectatives que es van generar i les posicions que hom va adoptar. L’adopció del sufragi universal, al seu torn, va tenir unes conseqüències evidents en la composició dels parlaments, tant per la idiosincràsia dels nous parlamentaris com per la ideologia que aquests representaven. D’alta banda, el caràcter impetuós, de vegades caòtic, de les turbes ciutadanes no era nou, però ara resultaven més inquietants les exigències dels sindicats, les vagues desestabilitzadores, les polítiques socialistes plantejades als parlaments... Tot això feia trontollar un determinat model de societat que s’havia presentat com a tolerant, de la qual s’intuïa, a mitjà o llarg termini, i ja fos amb por o amb esperança, la desaparició.

D’altra banda, molts moviments artístics i literaris que han exercit una gran influència al llarg de tot el segle XX tenen les seves arrels en l’últim quart del segle XIX. Aleshores l’extravagància i l’exaltació es van prendre com a símptomes de degeneració, quan ara s’ha assumit que la civilització i la fermentació de nous moviments i idees van sempre junts. Només un reduït sector, encara marginal, apreciava la novetat i donava suport a l’avantguarda. Tot i així, en aquella Europa s’originà un espectacular moviment intel·lectual i de resistència, i van aparèixer els primers signes d’una cultura de masses; es refusà l’academicisme i s’apostà per l’impuls creador i la renovació dels coneixements científics.

Cartell de la Companyia Peninsular de Telèfons de Barcelona

ECSA / G. Serra

En tot cas, fou una etapa en què coexistiren la tradició i les novetats, que van afectar la vida pública i privada. Les dues últimes dècades del segle XIX van veure sorgir novetats importants per al futur: noves fonts d’energia, nous sistemes d’il·luminació (la llum elèctrica) i de transport; l’aigua corrent; un fàcil accés a l’oci, la pràctica de l’esport, la informació i a llocs fins aleshores físicament llunyans; el telègraf i el telèfon; màquines d’escriure, elevadors; transports públics col·lectius i bicicletes, etc. Tanmateix, moltes de les persones que sabien de l’existència d’aquestes meravelles encara no en podien gaudir, però aviat havien d’estar al seu abast. Les coses canviaven i la reacció davant dels canvis, per a bé i per a mal, caracteritzà el període. Això succeïa tant en la política com en la vida quotidiana.

Durant les últimes dècades del segle XIX, la indústria va desenvolupar tot el potencial insinuat en les dècades anteriors, abans que al segle XX els avenços tècnics es fessin accessibles a tothom. La producció industrial moderna, relativament pròspera, necessitava una demanda massiva de clients modestos; així, una gran part de la societat —no tota, evidentment— en va sortir beneficiada i va veure com el consum (vestit, alimentació, etc.), la sanitat, el transport i l’educació estaven més al seu abast. Al seu torn, els menys privilegiats abandonaven la resignació d’èpoques passades i aspiraven als mateixos avantatges.

Es diluïen a poc a poc les diferències que havien contribuït a mantenir la distància entre els estrats socials; saber llegir i escriure ja no era exclusiu dels privilegiats, i la manera de vestir, el llenguatge i certes formes de comportament —com també, molt lentament, els hàbits de consum— es van anar uniformant.

Entre el 1880 i el començament de la Primera Guerra Mundial, tingueren lloc canvis importants en el conjunt de les tècniques de producció. Fou l’edat de l’acer, de l’electricitat, del motor d’explosió. Les noves tècniques comportaren igualment canvis en les condicions del treball industrial i en la seva organització, i les repercussions d’aquests canvis sobre la vida quotidiana dels homes i les dones van ser nombroses i ràpides. Tota l’economia del segle XX es va forjar en aquests anys.

A partir del moment en què fou introduït, entre els anys quaranta i cinquanta del segle XIX, el ferrocarril havia revolucionat les comunicacions i havia de ser el símbol de la modernitat durant més d’un segle. Aquest mitjà de transport va catalitzar passions i tots els temors de la societat europea, tant dels observadors com dels inversors. La seva implantació explica molts aspectes de l’evolució de la societat: la rapidesa amb què es va introduir posa de manifest l’existència d’unes elits, tant d’inversors com d’usuaris, disposades a assumir les novetats tecnològiques; el caràcter públic o privat del capital necessari per incorporar el ferrocarril revela el tipus de paper que cada estat volia exercir en el desenvolupament econòmic; el disseny de les xarxes ferroviàries a cada país era un reflex del model industrial desenvolupat i del grau d’evolució social.

Inauguració del ferrocarril de Girona a Olot, 1911, La Ilustració Catalana

Fototeca.cat / Rambol

A l’octubre del 1848 va ser inaugurada la línia de ferrocarril Barcelona–Mataró, la primera que funcionà a Espanya; a partir d’aquesta data, el tren es va començar a estendre, amb la participació decisiva del capital privat. El seu desenvolupament fou un procés continu, que semblava no tenir fi, però el 1883 va aconseguir una de les fites històriques més emblemàtiques: travessar Europa. Al més de juny es va inaugurar el tren batejat com l’Orient Express, el qual, en travessar d’est a oest el continent europeu, de París a Istanbul, marcava una fita en les comunicacions, però sobretot simbolitzava un model de vida determinat pel luxe més refinat, que s’imposava entre les classes més benestants.

El 1889, l’Exposició Internacional de París havia introduït l’electricitat, que s’havia de convertir en l’element clau de la modernització futura. De mica en mica s’imposà aquest nou tipus d’enllumenat en els espais públics: tot seguit s’il·luminaren l’estació d’Strasburg a Alsàcia, la de Saint-Lazare a París i el Cristal Palace de Londres. Així mateix, el nou sistema d’il·luminació es va estendre a les fàbriques. Aviat hom fou conscient que aquesta nova font d’energia podia assegurar el desenvolupament i salvar l’escull d’uns recursos carbonífers limitats. Les ciutats començaren a viure a poc a poc al ritme de l’electricitat.

El creixement demogràfic, la industrialització, els avenços i els descobriments en el camp de la Medicina, la revolució dels transports i la generalització de l’ensenyament van transformar la societat europea, primer als països del nord i centrals, i després als de la Mediterrània. Aquests canvis no van fer desaparèixer les antigues categories socials: els camperols eren encara el sector més nombrós de la població; molts artesans continuaven exercint els antics oficis, i el servei domèstic donava ocupació a moltes persones. Però van sorgir ràpidament nous grups socials, amb unes fronteres entre ells sovint difuses. Tot i que en general es va produir un increment del nivell de vida, fonamentalment als països més industrialitzats, les diferències socials continuaven essent molt grans i no feien més que accentuar-se. En aquest context, els conflictes socials es van anar multiplicant, alguns seguint models antics (avalots, agitacions) i d’altres d’acord amb els nous mètodes de la lluita obrera (les vagues).

En el pla social, aquest període estigué marcat per la consolidació i el creixement de la classe obrera; i en el polític i ideològic, per l’auge del sindicalisme, l’anarquisme i el socialisme. La puixança de la classe obrera es donà en tots els països on la indústria tenia un pes important, i avançà al mateix ritme que la industrialització; d’una banda actuà com un element distorsionador en les societats capitalistes i féu somiar en el projecte revolucionari d’un futur més igualitari; d’altra banda, es convertí en un factor de modernització d’aquelles societats des del moment en què imposà el reconeixement dels treballadors com a classe i la seva integració.

En l’àmbit polític, Europa continuava sota la influència dels tres grans moviments del segle XIX: el nacionalisme, que volia fer coincidir estats amb comunitats nacionals; el liberalisme, que reclamava els drets individuals i la garantia de les llibertats fonamentals, i la democràcia, que confiava al poble l’elecció dels governants. El republicanisme, en canvi, estava estancat: el 1910 solament França, Suïssa i Portugal tenien un règim republicà.

L’expansió colonial i l’imperialisme

Durant aquest període, Europa afirmà el seu poder i la seva influència mundial. L’Àfrica i l’Àsia van caure sota el seu domini; la burgesia europea se sentia orgullosa i imposà la seva cultura humanista com a base d’una acció civilitzadora universal, estretament lligada al colonialisme imperialista.

A l’última dècada del segle XIX, Guillem II abandonà la política exterior del primer kàiser alemany i buscà assegurar-se un sistema d’aliances que li garantís la seva preponderància a Europa, i es llançà a empreses colonials. Aquesta actitud provocà que els tradicionals antagonismes europeus, que s’havien deixat de banda els darrers anys, tornessin a primer pla. De nou cobrà protagonisme la qüestió d’Orient i el problema de les minories nacionals, mentre els Balcans continuaven essent focus de conflictes.

Al principi del segle XX es reafirmaren amb força les minories nacionals i alguns pobles reivindicaven els seus drets o la seva independència: Irlanda lluitava per emancipar-se de la Gran Bretanya; Alsàcia i Lorena i els danesos de Schleswig no se sentien integrats a Alemanya; Polònia, dividida entre Rússia, Alemanya i Àustria, impulsà un moviment nacional fortament emparat per l’Església catòlica. Europa central estava sota el domini de l’imperi Austrohongarès, on opressió nacional i opressió social coincidien: mentre els austríacs impulsaven la germanització dels territoris sota el seu control, els hongaresos excloïen els croats i els eslovens de la vida política i intel·lectual, la qual cosa impulsà el nacionalisme eslau, que, superposat al problema dels Balcans, convertí la regió en un polvorí.

L’expansió colonial s’havia accelerat des del 1860, any en què Anglaterra, seguint una política expansionista, va reforçar la seva estratègica presència al llarg de la ruta de les Índies. Al seu torn, França va ampliar el seu domini des d’Algèria en direcció a l’Àfrica occidental i equatorial; Rússia va intentar estabilitzar les seves fronteres a l’Àsia central i a l’Extrem Orient, i Alemanya, Itàlia, els Estats Units i el Japó, que havien arribat tard a la cursa colonial, exigien entrar també en el repartiment de territoris. Els moviments més espectaculars es van produir a l’Àfrica, on tot el continent estava amenaçat per la fam de conquesta tant dels vells colonitzadors del territori (França i Anglaterra, que controlaven la major part del continent, i Espanya i Portugal) com dels nous (Alemanya, cada vegada amb més pes a Europa, Bèlgica i Itàlia). Els riscs d’enfrontament entre els colonitzadors eren de tal magnitud, que es va preferir pactar l’ocupació del continent africà. Així, el 15 de novembre de 1884es va inaugurar la Conferència de l’Àfrica Occidental a Berlín, en la qual es van establir les bases del repartiment del continent africà: només l’ocupació concreta i efectiva d’un territori i la negociació amb les altres potències permetria fixar fronteres.Així va ser com França, la Gran Bretanya, Alemanya i Bèlgica van consolidar, els anys immediatament posteriors, les seves posicions a l’Àfrica. El 1900 el continent es trobava ja totalment sota tutela europea.

La dominació europea al món anterior a la Primera Guerra Mundial s’expressava en l’hegemonia de la lliura esterlina i del franc francès, en la transformació de les llengües nacionals europees en idiomes imperials i, evidentment, en la constitució d’immensos imperis colonials. Era l’època del nou imperialisme, un concepte inventat per Anglaterra a l’últim quart del segle XIX. Les friccions que es generaren entre les diferents potències europees van accelerar el camí cap a la guerra.

Fou sobretot el nou imperialisme del final del segle XIX allò que va acabar desencadenant la reacció anticolonial a tot Àsia i Àfrica. A l’Àfrica, l’ocupació francesa de Tunísia el 1881 provocà un aixecament islàmic a gran escala; la conquesta britànica d’Egipte, l’any següent, va haver de fer front a una revolta nacional; els britànics van ser expulsats repetidament del Sudan, i el 1885 van patir la matança de la guarnició de Khartum, i els italians es van veure obligats a aturar la conquesta d’Abissínia després de ser derrotats a Adwa (1896). A l’Àsia, al nord d’Indoxina, sorgí un moviment de resistència contra l’ocupació francesa entre el 1883 i el 1888; quan els Estats Units ocuparen les Filipines (1898), substituint Espanya, hagueren de fer front a una guerra contra les forces nacionalistes.

La resistència anticolonial es movia entre el ressentiment i la xenofòbia, i va adoptar dues formes diferents: l’una accentuava el tradicionalisme i la religiositat, i l’altra fomentava la revolta contra les dinasties dominants, mentre també s’enfrontava a Occident. Els grans imperis asiàtics, com ara l’otomà i el xinès, no escaparen al conflicte; la interferència occidental hi va minar l’antic ordre i, en sentir amenaçada la seva integritat territorial, posaren en marxa programes de modernització i reformes que comportaren revolucions internes de signe nacionalista, com la dels Joves Turcs (1908) a Turquia, o la revolta xinesa de 1911-12.

Els Estats Units, per la seva banda, havien estat alguns anys absorts en la seva estructuració i cohesió interna, però a partir del 1885 hi va aparèixer, impulsat sobretot per les necessitats de mercat, un impuls imperialista. El primer camp d’acció era el mateix continent —l’Amèrica Central i del Sud—, el domini econòmic del qual havia començat molts anys abans; ara el nou discurs polític es reservava el dret d’intervenció als països en els quals la inestabilitat econòmica interna posés en perill les inversions estrangeres. El primer conflicte armat que emprengueren fou la guerra contra Espanya (1898); una vegada amos de les Antilles, el pas següent dels Estats Units fou controlar Panamà, la qual cosa equivalia al domini del Pacífic, des del moment en què ja tenien Hawaii i les Filipines.

La posició d’Espanya en la cursa per la nova colonització era molt feble. De les conquestes del segle XVI, d’ençà que Cristòfor Colom descobrí Amèrica el 1492, l’Estat espanyol només conservava Cuba i Puerto Rico a Amèrica, i les Filipines al sud-est d’Àsia. Les Filipines van viure un seguit d’aixecaments independentistes al llarg de tot el segle XIX (el 1823, el 1872 i el 1896) i, finalment, van passar a mans dels Estats Units, arran de la guerra del 1898.

Cuba i Puerto Rico s’havien convertit, a partir del segle XVIII, en peces clau de l’economia catalana, tant pel comerç com per l’obtenció de cotó per a la indústria tèxtil. Durant segles s’havia mantingut la concòrdia entre aquests territoris i la metròpoli; cal tenir en compte que la població indígena havia desaparegut al final del segle XVI, víctima dels maltractaments i les epidèmies, i que a partir d’aquesta data –a mesura que creixia el conreu del cotó, el tabac i la canya de sucre–, havia començat la importació d’esclaus negres, procedents de les costes africanes. Quan hi van aparèixer les protestes contra l’Administració espanyola, Puerto Rico va aconseguir del Govern un estatut d’autonomia, però no Cuba, on la situació era més complexa.

A Cuba, fracassades les propostes autonòmiques, es van anar consolidant al llarg del segle XIX tres tendències polítiques: la dels partidaris de la unió amb els Estats Units, la dels que volien convertir-se en una província espanyola i la dels independentistes. Els últims van provocar una guerra contra els espanyols, en la qual cal diferenciar tres etapes d’intensitat diferent: la guerra dels Deu Anys (1868-78); l’etapa dominada per la presència de guerrilles locals, poc coordinades, coneguda com la «guerra Chiquita» (1878-95), i, finalment, el «Grito de Baire», l’aixecament del 1895 incitat pel dirigent independentista José Martí, que portà a l’esclat de la guerra d’Independència. Malgrat la repressió inicial del general Valerià Weyler i Nicolau, la intransigència del Govern de Madrid i la creixent dependència econòmica de Cuba respecte dels Estats Units van portar a la guerra Hispanonord-americana, que va tenir com a conseqüència la pèrdua per a l’Estat espanyol de l’illa el 1898, i, de retruc, de Puerto Rico i les Filipines.

Quan es va produir la definitiva insurrecció dels patriotes cubans, el republicanisme espanyol, en general, féu un paper galdós, en adoptar el patriotisme espanyol. Només els federals i els catalanistes de «La Renaixença», la Unió Catalanista i els grups afins foren contraris a aquesta actitud. Però fins i tot a Barcelona el republicanisme no específicament catalanista va adoptar la mateixa posició patriotera, avalada fins i tot per periòdics com «La Campana de Gràcia» i «L’Esquella de la Torratxa». Una posició que va provocar el comentari astorat d’un altre republicà il·lustre, Claudi Ametlla i Coll: «Em costà de comprendre com ells —els E. Corominas, E. Junoy, Josep Roca i Roca, Antoni López, etc.—, tan catalanistes!, tan republicans, es deixaven arrossegar a defensar una causa que, com a catalans, no podien estimar, i que, com a republicans, havien d’aprofitar per destruir la monarquia, l’obstacle tradicional.»

Pel que fa a l’Àfrica, la presència espanyola havia estat històricament limitadaa petits enclavaments a la costa mediterrània marroquina, i al nord del continent: a Ceuta, conquerida el 1415 pels portuguesos i annexionada per Felip II a la corona de Castella; a Melilla, conquerida pels castellans el 1497, i a la colònia de Río de Oro—posteriorment annexionada al Sàhara—, a la costa occidental, una zona que els castellans i els portuguesos havien començat a explorar al segle XV, per tal d’obtenir or, esclaus i marfil.

L’interès pel Marroc s’havia anat intensificant i, a partir del segle XVII, quan s’implantà la dinastia alauita, va començar una etapa de supeditació als interessos europeus (britànics, francesos i espanyols); el sultà va acceptar tractats de comerç amb potències europees, a les quals concedí privilegis que van establir les bases per a la penetració imperialista posterior. El subsòl marroquí era molt llaminer i a mitjan segle XIX van començar les guerres pel control del territori; la penetració espanyola va començar després de la guerra de 1859-60, en què el general Prim es va distingir per les seves victòries. En les dècades següents, el Marroc va quedar sota control estranger, i els acords de la Conferència de l’Àfrica Occidental a Berlín del 1884 feien de la seva ocupació una qüestió internacional.

Espanya, amb poc pes en la política internacional del final del segle XIX, va tenir dificultats per fer valer els seus drets sobre el territori, però finalment, en plena febre africanista sorgida després de la pèrdua de Cuba, va aconseguir que la conferència d’Algesires (1906) reconegués internacionalment una posició privilegiada d’Espanya i França al Marroc, que es va concretar en la constitució formal dels protectorats d’Espanya (Rif, Ifni i Tarfaya) i França. Des d’aleshores, encara que tot el país estava nominalment sota el govern del sultà, el poder estava en mans de l’alt comissari espanyol i del governador resident francès. Tanmateix, cal insistir, per la transcendència que va tenir l’ocupació en la vida espanyola, que aquesta va provocar des del primer moment contínues hostilitats per part dels natius, sobretot a la zona del Rif, que es va traduir en una guerra constant, fins que el conflicte fou liquidat per Primo de Rivera durant la dictadura.

Europa, terra d’emigració

La població europea havia experimentat al llarg de tot el segle XIX un creixement fins aleshores desconegut, una veritable explosió demogràfica que era el resultatde la notòria disminució de l’índex de mortalitat, gràcies a la generalització de l’ús de mesures higièniques, de la introducció d’una alimentació cada vegada més rica i variada, i dels avenços de la medicina. En aquest camp, cal tenir en compte que si bé malalties com ara la tuberculosi o la verola encara incidien amb força en la població d’arreu d’Europa, les grans epidèmies estaven cada vegada més controlades. Entre les últimes dècades del segle XIX i la primera del XX la taxa de mortalitat va disminuir el 30,7% a Alemanya, el 30% a Itàlia, el 28,6% a la Gran Bretanya, el 19,3% a Espanya i el 18% a França, i la taxa de natalitat se seguí mantenint alta. El resultat va ser un increment notable de la població europea, que portà a parlar fins i tot d’una Europa «superpoblada».

En tot cas, la superpoblació era el resultat també de la modernització de les tècniques agràries i dels avenços industrials experimentats al Vell Continent; ara bé, l’increment de població va portar molta gent a l’atur, en uns moments en què les màquines eren cada vegada més sofisticades i requerien menys mà d’obra per fer-les funcionar. A aquest fet es van sumar una conjuntura de crisi econòmica que es va perllongar fins al final del segle i l’aparició de flagells al camp, com ara la plaga de la fil·loxera, que va arrasar les vinyes franceses els primers anys de la dècada dels vuitanta i que va arribar a Catalunya a la dècada següent.

En aquestes circumstàncies, els moviments migratoris es generalitzaren. L’emigració europea fou, per sobre de tot, econòmica, per bé que també obeí a altres causes. En aquest sentit, s’ha d’esmentar també, encara que tingué un paper simbòlic, l’abandó dels països d’origen per qüestions ideològiques i per evitar represàlies polítiques, i el desplaçament a Austràlia, Sibèria, l’illa del Diable (Guaiana) o la colònia espanyola de Río de Oro, que es feren cèlebres com a territoris de confinament.

Es produïren també migracions internes dins els diferents estats, amb el denominador comú de buscar feina. Les migracions més destacades, però, foren a ultramar. El gruix de la població emigrant era format per pagesos sense recursos i obrers sense feina, i sovint era una població jove i analfabeta. Els pics de l’emigració coincidiren amb les crisis econòmiques que periòdicament assolaren Europa, i afectaren més els països el desenvolupament econòmic dels quals no permetia absorbir els excedents de mà d’obra. A partir del 1880, el gruix de l’emigració europea procedia dels països de l’Europa oriental i mediterrània. Aquesta emigració d’italians, grecs, polonesos, hongaresos i espanyols s’afegí a la ja tradicional emigració britànica. El principal punt de destinació d’aquests emigrants fou el continent americà, sobretot els Estats Units, on només el 1907 arribaren 1 400 000 persones: una xifra rècord. Pel que fa a l’emigració espanyola, els principal punt de destinació fou l’Argentina, on feren cap més de tres milions de persones.

La Barcelona del final del segle XIX: cap a la catalunya ciutat

Vista des d'un globus de les instal·lacions de l'Exposició Universal del 1888, Barcelona

ECSA

L’any 1888, a partir de la celebració a Barcelona de l’Exposició Universal, un gran esdeveniment ciutadà, la burgesia barcelonina va mostrar a tot Espanya, però també a Europa i Amèrica, els seus triomfs i la voluntat de fer de Barcelona una gran ciutat industrial i cosmopolita. En efecte, la plasmació del projecte donà notorietat internacional a la ciutat i en transformà l’estructura urbana. Es tiraren endavant diversos projectes urbanístics, com ara l’ordenació de la rambla de Catalunya, l’obertura del Paral·lel, el passeig de Sant Joan, l’edificació del palau de Justícia, l’Arc de Triomf, el monument a Colom, etc.

Així mateix, l’impuls econòmic que significà l’Exposició va estimular grans canvis estructurals i, al mateix temps, va accelerar la implantació d’una societat industrial plural però socialment conflictiva. El primer pas s’havia fet alguns anys abans amb el projecte de l’Eixample, que es va començar a edificar el 1860, a mesura que s’anaven necessitant habitatges. El segon pas, més complicat, era el projecte d’agregació dels municipis veïns, els quals, però, es resistien a perdre la identitat. Efectivament, malgrat l’oposició, el 1897 van ser agregats a Barcelona Gràcia, Sants, Sant Martí de Provençals, Sant Andreu, Sant Gervasi i les Corts —Horta ho seria el 1904 i Sarrià va resistir fins el 1921—. Amb aquestes agregacions, Barcelona establia les bases per convertir-se en la gran ciutat que aspirava ser.

En començar el segle XIX, Barcelona havia delimitat el seu espai industrial i urbà. D’antuvi les fàbriques s’havien instal·lat fora dels murs de la ciutat. Cada barriada estava lligada a una indústria concreta, que en determinava el caràcter: la Barceloneta, a La Maquinista; les Corts i la Bordeta, a Can Batlló; Sants i Hostafrancs, a L’Espanya Industrial; Sant Andreu, a la Fabra & Coats, etc., a pesar de la presència als barris d’activitats tradicionals, com ara les dels rajolers d’Hostafrancs (molts dels quals emigrants valencians establerts a la zona), dels boters del Poblenou, dels picapedrers de Montjuïc al Poble-sec o de les bugaderes d’Horta.

Al seu torn, l’ús residencial estava igualment definit. La història de l’Eixample —com també la de Sant Gervasi, Sarrià i altres antics municipis on bona part de sòl era destinat a les segones residències dels barcelonins benestants— anava lligada a la de la burgesia; la dels barris —Sants, Hostafrancs, Sant Martí, el Poble-sec, etc.—, a la del moviment obrer.

Barcelona tenia més de mig milió d’habitants al principi de segle, i la població va continuar augmentant fins arribar a duplicar-se en menys de quaranta anys. L’annexió dels municipis veïns va representar un increment de quasi 130 000 habitants: a partir d’aquí la immigració hi va tenir un paper fonamental. Fins el 1936, amb alts i baixos, Barcelona i els municipis de la rodalia van ser els principals receptors d’una població que, com a conseqüència de la nova dinàmica creada entorn de la industrialització, arribava cridada per l’oferta de treball que hi havia. (Les dones venien atretes per les fàbriques però també per la demanda de servei domèstic.) Aquests immigrants procedien tant de dintre com de fora de Catalunya, i són determinants per a explicar l’evolució del moviment obrer.

En una primera etapa, els emigrants que feien cap a les ciutats, especialment cap a Barcelona, procedien de l’èxode rural, que va despoblar moltes comarques catalanes de muntanya. Durant la dècada dels anys vuitanta, coincidint amb l’eufòria de la Febre d’Or, va començar la partença de grups procedents fonamentalment de l’interior de Catalunya i del País Valencià cap a la Ciutat Comtal, que es consagrà definitivament com el gran nucli urbà de Catalunya. Quan el 1888 s’hi va celebrar l’Exposició Universal, que havia de modificar decisivament una part del traçat urbà, la ciutat i els pobles de la rodalia concentraven gairebé una quarta part de la població catalana. Durant els anys de la Primera Guerra Mundial arribà el gruix dels emigrants, que continuaren venint a bon ritme fins el 1930. Atrets per l’oferta de treball, es van establir a Barcelona un bon nombre d’aragonesos i, sobretot durant la dictadura, de murcians, andalusos, castellans i, en menor grau, gallecs. El 1930 la població immigrada a Catalunya, la major part de la qual assentada a Barcelona, fregava el 23%.

Els canvis urbans i socials generaren noves exigències amb relació a la infraestructura dels serveis ciutadans. La solució va venir, sovint, de la iniciativa privada, i l’Administració hi va anar responent tot complicant el seu propi aparell administratiu. Els serveis sanitaris, el subministrament energètic, el proveïment d’aigua, el cos de bombers i el transport eren algunes d’aquestes exigències.

L’aparició del transport públic va anar lligada a la construcció de l’Eixample i a la necessitat d’unir d’una manera regular els diferents nuclis urbans, que fins aleshores només estaven comunicats per les línies de tren Barcelona–Mataró i Barcelona–Sarrià. El transport col·lectiu per excel·lència fins a la segona dècada del segle XX, a desgrat de la presència dels autobusos i els rippers de tracció animal que encara quedaven, era el tramvia, que havia començat a funcionar el 1872, per unir Ciutat Vella amb els diversos nuclis del pla de Barcelona. Quasi cinquanta anys més tard, s’inaugurava la primera línia del tren metropolità (el metro). La implantació dels nous mitjans de transport va tenir un gran impacte; no és solament que a poc a poc s’anés substituint el transport animal pel de tracció a vapor o elèctrica, sinó que la dinàmica ciutadana va patir una sèrie de canvis de gran envergadura. En aquest sentit, cal calibrar el pes que van tenir les fabuloses inversions, tant econòmiques com de treball humà, i la incidència que aquests canvis tingueren en l’increment de la conflictivitat social. L’aparició dels nous mitjans de transport va incidir en l’economia, ja que es creà un bon nombre d’indústries de manteniment i de subministrament, dependents les unes de les altres.

L’assistència sanitària i social

A les acaballes del segle XIX la previsió social era absolutament inexistent a Espanya, mentre que en altres països ja hi havia les assegurances obligatòries o es gaudia de l’assistència pública tradicional. Així, per exemple, a Alemanya s’havia aprovat, el 1883, una llei que feia obligatòria una assegurança contra malalties dels treballadors. Fins el 1900 no es van començar a aplicar lleis reguladores del treball dels infants i de prevenció dels accidents laborals, quan a Europa ja feia anys que eren vigents. En aquestes circumstàncies, la situació de la classe obrera catalana durant les últimes dècades del segle XIX era extremament dura, i en especial en una ciutat gran com Barcelona, en què els desequilibris socials es mostraven amb tota la cruesa. Hi havia barris on la mortalitat superava àmpliament la d’altres i, per exemple, en algunes zones, com ara el barri del Raval, malalties com la tuberculosi eren endèmiques, la qual cosa no passava als barris de classes benestants.

Evidentment, en aquest problema, hi tenia molt a veure l’estat dels edificis. Aquells anys, a pesar de la construcció de l’Eixample a partir d’un projecte que s’havia presentat com a modèlic, sobretot en qüestions de sanejament, Barcelona era una ciutat amb problemes d’insalubritat greus, que metges i enginyers higienistes no paraven de denunciar. Especialment a Ciutat Vella, on la classe obrera passava a ocupar els vells habitatges que la pròspera burgesia havia abandonat.

Cal tenir en compte que, paral·lelament, el dèficit d’habitatges va portar molts nouvinguts a establir-se als pobles dels voltants de la capital els primers anys del segle XX; però a més a més aquest dèficit va implicar l’aparició del fenomen dels rellogats, la construcció de les primeres barriades de les anomenades cases barates i els primers brots de barraquisme. Les barriades que es construïen, a diferència de l’Eixample, no obeïen a cap pla urbanístic previ. Al contrari, es caracteritzaven per la manca de cura en la urbanització i la neteja dels carrers i per la construcció d’un tipus d’habitatge de lloguer petit, amb poques dependències, mal ventilades i amb un únic servei sanitari, les comunes, que al principi desembocaven en pous negres. Els de Ciutat Vella eren els pitjors habitatges de Barcelona, una ciutat que, globalment, patia problemes endèmics d’infraestructures. S’ha de pensar que fins al començament del segle XX no es va estendre la utilització de l’aigua corrent com un servei quasi normal. Per a cuinar, tant en fogons com en cuines econòmiques, s’utilitzava el carbó; el gas no va ser habitual al centre de la ciutat fins després de la Guerra Civil. L’enllumenat elèctric es va començar a introduir en les cases benestants, d’una manera molt restringida, els últims anys del segle XIX, però el seu ús no es va generalitzar fins que no va augmentar la producció i la distribució d’electricitat arran de la instal·lació de l’empresa Barcelona Traction Light and Power el 1911, coneguda popularment com La Canadenca.

Tornant als serveis assistencials, als treballadors, quan no podien fer front, econòmicament parlant, a les malalties, o bé quan per accidents laborals o falta de feina no podien treballar, només els quedava la beneficència, les institucions de la qual havien quedat completament desbordades, com en altres ciutats, arran del creixement industrial. A més a més, aquesta situació era denunciada contínuament pels sectors crítics, que reclamaven al Govern que es comprometés a buscar-hi solucions. Reivindicaven en concret una legislació que regulés el treball de les dones i els nens menors de deu anys, i les assegurances mèdiques i laborals per pal·liar les situacions de misèria a què es veien abocats molts treballadors. S’insistia a parlar de malalties socials, de les deficiències alimentàries que patien molts treballadors i dels dèficits hospitalaris, insistint en la relació entre la malaltia i la mortalitat, d’una banda, i la posició social, de l’altra. Els desequilibris que es constataven entre la capacitat adquisitiva dels treballadors i el cost dels productes que es consideraven bàsics en la dieta generaren un debat social. A Barcelona, a la darreria del segle XIX, el consum de quilos de carn per any i obrer no arribava ni a la meitat del de París i gairebé representava una tercera part del de Londres. Com a alternativa al problema, un sector minoritari de la població es decantà cap al naturisme i d’altres, amb portaveus insignes com Jaume Raventós i Domènech —director de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre—, feien proselitisme en favor del retorn al tipus d’alimentació antiga —que ara anomenaven tradicional de l’obrer, a base de sopes de pa i aigua, purés i llegums—, que era més barata.

A les acaballes del segle XIX, Barcelona era encara una metròpoli assotada periòdicament per epidèmies, en bona part produïdes o afavorides per les deficiències del clavegueram i les conduccions d’aigua, per l’arribada al port de materials contaminats o per causes víriques. Les deficiències en la canalització de les aigües residuals i les conduccions d’aigua eren un problema endèmic que afectava tota la ciutat. L’enginyer Pere Garcia i Fària, cap del Servei de Sanejament de l’Ajuntament de Barcelona fins el 1886, en què va ser cessat, era molt crític i insistia en la greu insalubritat de molts habitatges de Barcelona i en les mancances que en aquesta qüestió es posaven de manifest, fins i tot —segons va ressaltar en el Congrés de Ciències Mèdiques celebrat a Barcelona l’any 1888—, en alguns dels moderns edificis de l’Eixample. L’última epidèmia de còlera del segle XIX es va produir el 1885, provocada per la contaminació de les aigües del Rec Comtal, i va afectar la zona del Raval. El 1914, quan Barcelona ja era una ciutat d’ambient cosmopolita, les aigües van tornar a causar problemes, aquesta vegada les de la mina de Montcada, que proveïen totes les fonts públiques de la ciutat. La contaminació de l’aigua va causar una epidèmia de tifus de grans proporcions. La de Montcada era la canalització més antiga de la ciutat, i l’epidèmia va coincidir d’una banda amb la necessitat de buscar nous cabals d’aigua a fi de poder garantir el subministrament a una ciutat que s’havia fet gran i, de l’altra, amb un polèmic projecte de municipalització i monopolització del servei d’aigües que s’havia posat en marxa.

Desgraciadament, però, el tifus no era l’únic problema sanitari; l’any 1904 va aparèixer un brot de pesta bubònica a causa de la importació de productes tèxtils de zones on la malaltia era endèmica (i la situació s’havia de repetir encara el 1931). Els avenços que havia fet la medicina els últims anys van permetre controlar l’epidèmia, però una vegada més es posaren en relleu les deficiències sanitàries estructurals de la ciutat, més pròpies d’un segle XIX a mig desenvolupar que del segle XX. Totes les zones on la malaltia va fer estralls tenien abocadors urbans a la vora.

Les epidèmies també posaven en evidència les deficiències hospitalàries. Fins a la del 1885, s’havia seguit fent ús dels cordons sanitaris, els llatzerets situats als afores de Barcelona (normalment campaments improvisats en zones despoblades com ara Montjuïc o Pedralbes). El canvi de mentalitat sobre el tractament de les malalties infeccioses obligava a pensar en la necessitat de crear hospitals permanents, utilitzables, alhora, per a frenar les epidèmies que periòdicament assotaven la ciutat. Seguint aquest criteri, es va instal·lar un hospital, de manera provisional, al parc de la Ciutadella, aprofitant alguns edificis que havien format part del conjunt de l’Exposició Universal del 1888. Aquest centre sanitari va demostrar la seva eficàcia ja durant la pesta del 1905. El 1914 es va obrir amb caràcter permanent l’Hospital Municipal Marítim d’Infecciosos. Afrontar les epidèmies seguint els cànons que marcava la medicina moderna era el primer pas, però a poc a poc s’anava creant una consciència ciutadana en el sentit que hi havia moltes altres necessitats socials i sanitàries que l’Ajuntament no podia desatendre, com ara els malalts desnonats, dels quals ningú no es volia fer càrrec. Tots ells passaven a engrossir el contingent humà que ocupava d’una manera més o menys accidental les també provisionals instal·lacions de l’hospital d’infecciosos de la Ciutadella.

La concepció de l’assistència sanitària i la manera de combatre les malalties van evolucionar considerablement en començar el segle XX. Els hospitals que es van fundar a Barcelona responien a aquest canvi de mentalitat i van modificar molt la dotació sanitària de la ciutat. L’any 1904, amb el vistiplau del cap del Govern, Eduardo Dato Iradier, i del rei Alfons XIII, es va fundar la Vil·la de Salut l’Aliança. En principi estava destinada a cobrir les necessitats assistencials de la Germandat de Cambrers, però molt aviat es va obrir a totes les entitats obreres. La inauguració, al gener del 1907, de l’Hospital Clínic, lligat a la Facultat de Medicina, va contribuir a cobrir les necessitats medicoassistencials de la ciutat. El gran hospital, però, havia de ser el de Sant Pau i de la Santa Creu.

Vista de la façana de l'Hospital de Sant Pau el 1912, Barcelona-Atracción

ECSA

L’Hospital de Sant Pau, començat a construir el 1902 gràcies a la generositat del banquer Pau Gil i Serrat, es plantejava com una gran obra que incorporava tots els avenços tècnics i científics en el camp de la medicina, i responia al discurs ideològic, una mica utòpic, dels moderns models hospitalaris del final del segle XIX i el començament del XX. Les paraules de Gaudí (mort precisament a l’Hospital de Sant Pau) són prou explícites: «A l’Hospital es cuida els malalts per amor, no per deure (com a la pròpia família) ni per diners (com en una clínica).» Finalment, el nou hospital va acabar essent fruit de les circumstàncies, que obligaren a una entesa entre l’Administració i els marmessors de Pau Gil.

L’hospital municipal per excel·lència —i l’únic fins que es va inaugurar el Clínic— era el de la Santa Creu. A més d’un hospital convencional, també era un centre d’assistència per als afectats de malalties i carències lligades a la pobresa. Al començament del segle XX, l’Hospital de la Santa Creu resultava arcaic i insuficient per a atendre les necessitats de la ciutat, i sense recursos per a ampliar els seus serveis. El patètic cartell de Joan Llimona «No hi ha llits» és una mostra dels esforços que feia l’administració de l’hospital per conscienciar els barcelonins de la necessitat de ser solidaris amb les necessitats del centre sanitari. El problema era que la situació crítica de l’Hospital de la Santa Creu coincidia amb les dificultats econòmiques que impedien prosseguir les obres de construcció de l’Hospital de Sant Pau. La solució es va trobar en la fusió d’ambdues entitats, que representà un gran salt en la modernització, tant material com filosòfica, dels serveis sanitaris de Barcelona.

Tanmateix, l’assistència sanitària no es podia deslligar de l’assistència social. Sovint s’encavalcaven, especialment quant als serveis sanitaris que prestava l’Administració (la municipal o les diputacions) o la beneficència de caràcter religiós. Al tombant de segle, Barcelona era una ciutat plena de pobres. Miquel González i Sugrañes, a La mendicidad y beneficiencia en Barcelona, en fa una descripció esgarrifosa: «Desconsolador por lo repugnante, era el cuadro que ofrecía Barcelona en 1899. Tropezábase por todas partes con ancianos cubiertos de pingos; hombres demacrados cuyos rostros denunciaban las huellas de devoradora anemia; mujeres sucias y desgreñadas; seres inútiles exponiendo al público sus atrofiados miembros ó la falta de alguno de ellos; idiotas, ciegos, paralíticos y mudos, agitando campanillas y lanzando gritos guturales; y finalmente, huestes de tiernas criaturas, especie de monos sabios que, al acercarse al viandante solicitando una limosna, las más de las veces hacíanlo con la exclamación desgarradora: ¡tengo hambre!» L’Ajuntament va prohibir que deambulessin captaires pel carrer, però l’elevat nombre de centres de beneficència revela que a la ciutat hi havia quelcom més que pobres d’ofici. González Sugrañes comptabilitza més de vuit-cents centres, entre llars de beneficència i d’ajuda social, asils, escoles i cases de nens, administrats per les institucions o per entitats religioses.

Interior de l'Hospital de la Santa Creu en una imatge publicada a la revista San Jorge

ECSA

L’esforç que es va fer per pal·liar situacions de misèria, bé que insuficient, resultava notable. A tall d’exemple, el 1901 es va inaugurar al Tibidabo l’Asil Empar de Santa Llúcia per a cecs; el 1909 obria les portes la casa bressol de la fàbrica Fabra & Coats; el 1915 es creava l’Institut de l’Habitació Popular, i al Poblenou s’inaugurava la Protecció de Menors. Amb la finalitat de socórrer treballadors sense casa, es va crear una altra institució especialment significativa: els Albergs Nocturns, que es van començar a instal·lar a partir del 1905 (al carrer del Cid i al de Rocafort per a homes, i un tercer a la plaça de Santa Caterina per a dones). D’altra banda, com que s’estava abandonant la filosofia de l’assistència mèdica com una pràctica caritativa, que havia de ser assumida, en canvi, pels hospitals públics, les antigues Casa de la Caritat, Casa de la Maternitat, Comissaria de Beneficència, els asils d’infants i els centres d’incurables es van transformar en estructures similars a l’Hospital Clínic, el mental de la Santa Creu o el de Sant Pau.

En un altre ordre de coses, va ser en aquests anys que es van començar a implantar sistemes de previsió social que, davant el descrèdit que aquests anys acumulava l’Estat, van sorgir de la iniciativa privada; el resultat més visible havia de ser la fundació de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis de Catalunya i Balears (1904) i, amb l’impuls d’aquesta, l’Institut Nacional de Previsió, el 1908.

La Febre d’Or

En el pla econòmic, entre el 1870 i el 1914, a les indústries clàssiques de la primera Revolució Industrial, com la tèxtil i la del carbó i el ferro, es van unir nous sectors fabrils, com la indústria química o elèctrica. Va ser en aquesta segona industrialització que Alemanya es va col·locar al capdavant de l’economia europea (amb les indústries siderúrgica, química, elèctrica i mecànica). La necessitat d’invertir grans capitals, característica d’aquesta segona etapa industrial, va portar a la formació de grans consorcis o grups industrials, i la fusió d’empreses va donar lloc al que es coneix amb el terme nord-americà de trust o holding. En l’últim terç del segle es posaren en marxa tots els avenços tècnics que havien de convulsionar de dalt a baix la societat industrial del començament del segle XX. Paral·lelament, es racionalitzà l’organització del treball: el 1880, Frederick Winslow Taylor (enginyer i economista nord-americà) promogué l’especialització per estimular la productivitat. Poc després, el també nord-americà Henry Ford, fundador de la Ford Motor Company, va impulsar la pràctica del treball en cadena i de la producció en sèrie. Aquestes pràctiques es van aplicar molt aviat a Alemanya, des d’on es difongueren a tot Europa.

A les dècades del tombant de segle hi hagué l’inici de la consolidació d’una economia globalitzada, marcada per un doble moviment comercial i financer, amb capital a Londres. Les xarxes comercials britàniques, holandeses i franceses predominaven en el conjunt mundial, mentre les alemanyes guanyaven terreny a Europa. Tres factors afavoriren aquesta situació: el desenvolupament dels mitjans de comunicació, sobretot del ferrocarril i la navegació marítima; l’expansió del comerç mundial, i la transferència de capitals d’un país a l’altre, la qual cosa accelerarà el desenvolupament econòmic dels països menys avançats i incrementà la dependència d’aquests respecte dels més poderosos. Les grans potències rivalitzaven per mobilitzar capitals i invertir a l’exterior o en el propi país, cercant l’hegemonia en l’economia internacional i, per tant, en el tot just consolidat mercat mundial.

El 1876 s’inicià una segona etapa d’expansió anomenada la Febre d’Or. Cap al final del segle, era clar que la indústria catalana tendia cap a una diversificació productiva, que es va anar consolidant durant els primers anys del segle XX, i convertí Catalunya en un país industrialitzat. Ho van fer possible tant l’increment de l’oferta energètica com l’augment dels nivells de renda que s’havia produït aquests anys i, també, l’adopció pel Govern d’una política aranzelària proteccionista.

A Catalunya, la indústria havia arrencat amb el tèxtil, un sector que va seguir essent el capdavanter durant molts anys, malgrat els seriosos intents d’implantar un sector siderometal·lúrgic important. Cap al final del segle van aparèixer noves indústries energètiques, de construccions mecàniques, material elèctric, ciments, instruments de precisió i béns de consum, des de màquines de cosir fins a automòbils (per exemple, els de La Hispano Suïssa, el 1889). A partir dels anys vuitanta, es va produir un notable desenvolupament del sector químic, que havia estat incapaç de convertir-se en auxiliar del sector tèxtil però que ara arrencava amb força, en resposta a la demanda de fertilitzants agrícoles. N’és un exemple la transformada fàbrica Cros, ara dedicada al sector agrari i especialitzada en superfosfats.

Menys espectacular, però igualment important, va ser la modernització i la proliferació d’altres indústries menors arreu de Catalunya. El paper de la banca local en el procés d’industrialització va ser modest a Catalunya, que es va haver de valer d’altres mecanismes financers.

El 1882 marcà l’inici d’una crisi financera important, que començà a França amb la fallida del sistema bancari de Lió i arrossegà nombroses empreses a fer fallida. La crisi francesa tingué repercussions també per a la Gran Bretanya, que entrà en una fase de depressió que s’allargà fins els anys 1886-87.

La crisi borsària de París posà al descobert la falta de solidesa de la situació creada a Barcelona —que es va veure afectada per la manca de diner per fer front a la liquidació de les accions adquirides— i el caràcter perfectament quimèric de moltes de les noves societats. En menys de dos mesos, les cotitzacions baixaren el 50% com a mitjana, amb una pèrdua global d’uns cinc-cents milions de pessetes d’aleshores.

El 1882 posà fi a Catalunya a l’etapa d’eufòria financera de la Febre d’Or, que havia començat amb l’estabilització política que havia significat la restauració monàrquica. El pagament del deute de l’Estat, la fi de la tercera guerra Carlina, l’augment de les transaccions al mercat interior, l’esclafament de la rebel·lió cubana i les excel·lents perspectives obertes al comerç colonial i, més encara, l’enorme augment de la producció i de les exportacions de vi, motivat per la invasió de la fil·loxera a les vinyes franceses, constitueixen el rerefons d’una etapa d’efervescència especuladora que va acabar el 1882. L’entusiasme que va generar l’augment de les exportacions vinícoles es traduí en eufòria en el camp financer, cosa que comportà un increment desmesurat dels negocis bancaris. Només entre el 1881 i el 1882 es van crear un total de setze bancs domiciliats a Barcelona. Es tractava en la major part dels casos de societats amb un capital modest, creades amb la sola intenció de col·locar paper al mercat amb fortes plusvàlues gràcies a l’afany immoderat dels inversors per comprar títols.

Seu social del Banc Hispanocolonial al número 1 de la rambla dels Estudis, Barcelona

ECSA / G. Serra

La catàstrofe de l’any 1882 va tenir un fort impacte en la ciutat, on l’atonia del mercat perdurà molts anys, acompanyada de la contínua liquidació d’empreses i entitats financeres creades durant l’etapa d’eufòria. Les que van subsistir ho van fer a còpia d’imposar-se una política restrictiva i una gran prudència inversora. Els bancs van procedir a reduir el capital desemborsat per salvar-se dels daltabaixos borsaris. És el cas, per exemple, de l’Hispanocolonial o del Banc de Barcelona, el qual confiava, inútilment, a recuperar el dret d’emissió que havia perdut el 1874.

Els fracassos de la nova banca barcelonina, fruit avortat d’una onada d’especulació i de les seves pròpies estructures, van tenir un preu elevat: la desconfiança creixent dels estalviadors i la captació de clients i de passiu per altres entitats de la competència, més àgils i competitives. En part, el buit deixat per la banca barcelonina fou omplert per la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona, que es va anar imposant amb els préstecs hipotecaris i la creació de dues sucursals urbanes el 1881 i el 1888. El més beneficiat per la nova situació va ser, però, el Banc d’Espanya, amb sucursal a Barcelona. Creada el 1874, aquesta sucursal concedia crèdits amb molta més facilitat que la resta de la banca i donava una imatge de seguretat i solvència molt superior. Des del 1888, a més, amb el Crédit Lyonnais, començava el moviment d’instal·lació de la banca forastera, espanyola i estrangera, destinada a tenir un paper central a les finances barcelonines.

Els grups polítics dominants: conservadors liberals dinàstics

Al desembre del 1874, Alfons XII havia estat proclamat rei d’Espanya. Els anys anteriors s’havia fet patent a la burgesia la necessitat d’implantar un sistema polític estable. Els esdeveniments de la Revolució del 1868, que havien culminat en la proclamació de la Primera República, van mostrar el perill que representaven els moviments populars. L’èxit del nou règim es va basar en l’aparent estabilitat que oferia després de les inquietuds del Sexenni anterior. La Restauració, impulsada per Antonio Cánovas del Castillo, es caracteritzà bàsicament per un monarquisme liberal parlamentari, que féu de la Corona l’element cohesionador de les elits polítiques del país. Per dir-ho amb senzillesa, es basava en un sistema de dos partits, el Conservador i el Liberal, que s’alternaven en el govern de l’Estat. La fórmula consistia a substituir el govern conservador per un altre de liberal —o a l’inrevés— cada vegada que hi havia una crisi de govern difícil de salvar, i tot seguit convocar unes eleccions que havien de procurar una còmoda majoria parlamentària al nou gabinet. Tots dos partits manipulaven fraudulentament les eleccions legislatives i imposaven els seus representants quan els tocava governar.

El bipartidisme era un sistema declaradament corrupte i manipulador, que falsejava la democràcia; es recolzava en la compra de vots, la falsificació d’actes i la utilització de pràctiques coercitives damunt de l’electorat valent-se del domini econòmic i polític. Tal com estava plantejat, el sistema permetia que els dos partits poguessin desenvolupar el seu programa, i el compliment pacífic de l’alternança s’assegurava atribuint-se un d’ells la funció del canvi, i assimilant l’altre les reformes a partir del control del poder durant períodes més o menys llargs, abans no s’emprenguessin nous canvis. Era un sistema pervers, però notòriament estable, que es consagrà el 1885, després de la mort del rei Alfons XII, amb el pacte d’El Pardo signat entre liberals i conservadors, encara que ja havia començat a funcionar uns quants anys abans.

La primera llei electoral de la Restauració, que va tenir vigor fins el 1890, limitava la condició d’elector, per a qualsevol mena d’eleccions, als homes més grans de vint-i-cinc anys que, alhora, fossin contribuents industrials de més de cinquanta pessetes l’any. Així mateix, podien votar els membres de les reials acadèmies, els rectors universitaris, els empleats de l’Administració pública amb un sou de més de dues mil pessetes anuals, els notaris, els procuradors, els professors de les institucions estatals, els oficials de l’Exèrcit i l’Armada exempts de servei i altres persones amb una capacitació professional o acadèmica, les quals, però, només sumaven el 5% de la població.

La conseqüència inevitable d’aquesta manera de fer era el divorci entre l’Espanya real i l’Espanya oficial; és a dir, entre la societat civil i la classe política, un divorci que fou més evident quan el sistema va ser incapaç de reconèixer la importància de l’industrialisme, de l’obrerisme i el catalanisme com a fenòmens socials en alça i, a més, va menysprear la possibilitat de dialogar-hi. A més, com que el sistema no tenia en compte la major part de la societat, el Parlament no va poder recollir els canvis que experimentava la societat espanyola. La Restauració instaurà un seguit de lleis orgàniques que reduïen al mínim la participació política, restituïen a la Corona un poder molt ampli per a designar alcaldes i limitaven la llibertat de premsa i d’opinió. Finalment, el 1890 el govern liberal va promulgar la llei que establia el sufragi universal masculí per als més grans de vint-i-cinc anys i que, de fet, perseguia integrar dins el sistema monàrquic homes que procedien de les files progressistes, demòcrates i republicanes, sobretot de la facció possibilista. De tota manera, si bé des del 1890 el sistema polític espanyol era, en teoria, homologable al d’altres estats amb règim constitucional, en la pràctica els procediments electorals continuaven essent corruptes, especialment després que el procés electoral deixà de ser competència municipal, la qual cosa facilità que passés a ser manipulat per un caciquisme brutal.

Acostumava a guanyar les eleccions el partit en el poder que les havia convocat; a Barcelona, però, no va ser sempre així. Entre el 1876 i el 1900 la major part de diputats eren del partit liberal. Aquí no sempre va funcionar el sistema: el 1876 la candidatura oficial va patir una desfeta a favor del liberalisme dinàstic; el 1893, la Unió Republicana va aconseguir d’imposar-se a les candidatures dels partits dinàstics, i el 1901, amb la victòria dels primers diputats catalanistes, s’escombrà el que aquí representaven Manuel Planas i Josep Comas i Masferrer, la cara política dels grups financers de Manuel Girona i Agrafel i Evarist Arnús i de Ferrer, caps de la maquinària canovista i sagastiana, respectivament.

Durant els primers anys de la Restauració, els fabricants catalans van anar consolidant les entitats que alguns anys més tard havien de representar la burgesia catalana, com per exemple el que havia d’esdevenir el Foment del Treball Nacional, creat per defensar els interessos dels industrials. Els grans propietaris espanyols s’havien proposat convertir Espanya en el proveïdor agrícola de l’Europa industrialitzada, la qual cosa esborrava de la llista de les prioritats polítiques la defensa dels interessos dels industrials. Aquests es van aferrar al proteccionisme per tractar d’evitar que la contrapartida de l’exportació de productes agraris fos l’entrada de manufacturats europeus, sobretot de teixits, la qual cosa els tancaria el mercat espanyol i els portaria al desastre.

Les expectatives dels agraristes castellans es van veure frustrades per un fet que canvià la dinàmica del comerç: l’aplicació del vapor als mitjans de transport, sobretot als marítims. Aquest avenç tècnic va permetre que des dels anys vuitanta els blats americans i russos arribessin a Europa amb facilitat i en gran quantitat, i a un preu més barat del que podien oferir els cerealistes castellans. Ara eren ells els que demanaven protecció aranzelària per evitar que aquest gra entrés a l’Estat espanyol i poder conservar el mercat interior. Així, a partir dels anys noranta el problema que històricament havien tingut els industrials catalans, la lluita per les mesures proteccionistes i un projecte d’Estat diferent del que ells pretenien, va perdre pes atès que els interessos dels cerealistes castellans ara coincidia amb els seus.

Mentrestant, però, la crisi agrària provocada per l’entrada de blat estranger va afectar molt la indústria cotonera catalana, totalment dependent del mercat espanyol. En aquest context, el 1885 s’aixecaren les veus dels industrials catalans que signaren el Memorial de Greuges, queixant-se dels convenis comercials que l’Estat espanyol pretenia signar amb la Gran Bretanya, i que posaria en perill el mercat del qual depenien els productes catalans. Davant de la crisi cerealística, la política de Madrid canvià substancialment i n’imposà una de proteccionista. Es van aprovar les lleis de relacions comercials amb les Antilles, que obligaven Cuba i Puerto Rico a consumir els productes espanyols, tant agraris com industrials, i es van començar a aixecar barreres aranzelàries. El partit conservador va abandonar la defensa del lliurecanvisme i va adoptar definitivament el 1891, en què tornà al poder, una política proteccionista per satisfer la demanda de membres destacats del partit, que eren grans terratinents castellans. La mesura va facilitar la recuperació de la indústria catalana, que començà a exportar una part important de la seva producció a Cuba i Puerto Rico. La nova orientació de la política econòmica va apropar la burgesia catalana als partits dinàstics.

En aquestes circumstàncies, a Catalunya l’organització del partit conservador no havia estat fàcil, entre altres coses perquè les classes dirigents dels país es preocupaven més per qüestions aranzelàries que per la pràctica política. Els homes del conservadorisme català (Manuel Duran i Bas, Joan Mañé i Flaquer) creaven opinió, però no aconseguien arrossegar les classes productives i mantenien serioses discrepàncies amb determinats governants.

Propaganda de la línia d'Amèrica del Sud de la Companyia Transatlàntica

ECSA / G. Serra

La pujada al poder dels liberals al febrer del 1881 va ser un revulsiu per als conservadors catalans. Els partidaris de Práxedes Mateo Sagasta, aliats amb els possibilistes d’Emilio Castelar y Ripoll, van deixar sense representació els conservadors, que a Barcelona tampoc no controlaven l’Ajuntament. Les reformes anunciades per Sagasta, que bàsicament afectaven l’orientació econòmica, cada vegada més lliurecanvista, de la política aranzelària; la reforma tributària; la unificació jurídica per mitjà d’un nou Codi Civil i la democratització formal del règim, sobretot per la promesa d’implantació del sufragi universal, van portar els conservadors catalans a mobilitzar-se. La necessitat de plantar cara a la preponderància liberal en les institucions municipals, la por del record revolucionari i la pressió de Cánovas del Castillo sobre personalitats conservadores van estimular la creació a Barcelona, el 1883, del Círculo Conservador Liberal, dominat pels conservadors. El naixement del Círculo fou complicat, ja que el mateix nom molestava molts dels qui li havien de donar suport. El presidia Duran i Bas, i formaven part de la Junta Manuel Girona, fundador del Banc de Barcelona; Pere Bosch i Labrús, iniciador de la firma comercial de confecció El Águila; Frederic Nicolau, vinculat al comerç transatlàntic (Catalana de Vapors Transatlàntics, Companyia General de Tabacs de Filipines, Companyia Catalana General d’Assegurances, etc.), i Manuel Planas i Casals, advocat i polític conservador, canovista primer i personatge clau en les manipulacions caciquistes dictades des de Madrid per Francisco Romero Robledo després. El cercle es definia com a conservador, catòlic a ultrança, monàrquic i partidari del bicameralisme.

Tanmateix, va ser un intent fallit: molt aviat van aparèixer discrepàncies internes entre aquells que s’abocaren a les pràctiques caciquistes i aquells altres que, com Duran i Bas, entenien que la seva força consistia a saber dirigir i controlar les reivindicacions econòmiques del país, especialment les relatives al proteccionisme, del qual també feien bandera els catalanistes i els liberals catalans, que dissentien de l’orientació lliurecanvista de la direcció del partit. Finalment, els vells conservadors s’allunyaren del Círculo i el conservadorisme català s’atomitzà en diferents faccions. El 1892 el conservadorisme estava dividit entre seguidors de Cánovas, de Francisco Silvela y de la Vielleuze, de Romero Robledo i els independents.

En aquestes circumstàncies, les associacions econòmiques i professionals van actuar en la vida política barcelonina amb un dinamisme tal que progressivament anaren ocupant l’espai del partit conservador i desenvolupant les funcions que hauria hagut de complir aquest. El trencament dintre del conservadorisme era un fet que es féu palès ben aviat; els fidels a Duran i Bas s’agrupaven al voltant del «Diari de Barcelona»; els canovistes incondicionals, liderats ara per Manuel Planas i Casals, van començar a publicar a l’octubre d’aquell mateix any el periòdic «La Dinastia», que es convertí en el seu òrgan d’expressió. Els primers es van veure marginats molt aviat pel partit en favor dels segons. Desplaçat Duran, Planas i Casals passà a controlar el partit, i les seves pràctiques caciquistes van donar resultat en les eleccions del 1891, quan els conservadors barcelonins van guanyar terreny tant en la representació al Congrés i el Senat com a l’Ajuntament i la Diputació. Però aquest èxit no va ser suficient per a estabilitzar el partit. Duran es donà de baixa del Círculo al juliol del 1891, i els vells conservadors catalans en seguiren l’exemple.

A Barcelona, el conservadorisme comptava a més a més amb el Círculo Conservador Independiente (dirigit pel fill de Josep Ferrer i Vidal), que donava suport a Silvela, i amb el Círculo Liberal Conservador Proteccionista, que funcionava impulsat per un altre industrial cotoner, Antoni Sedó i Pàmies, partidari de Romero Robledo. Al seu torn, el marquès de Comillas liderava una agrupació catòlica conservadora, i els conservadors històrics actuaven com a independents o es retiraven de la política. El conservadorisme dinàstic es desintegrava a Catalunya, i va caldre esperar fins a la crisi general del 1898 i l’esfondrament de la política de la Restauració per a veure’n tornar, de manera transitòria, un partidari, Duran i Bas, a la política, en aquest cas a la governació de l’Estat. Enfonsat el partit conservador a Catalunya, van haver de ser les associacions econòmiques o les professionals les que sortissin a la palestra per defensar els interessos productius, convertint-se en mobilitzadors socials. Així, entitats com ara el Foment del Treball Nacional, l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, la Societat Econòmica d’Amics del País, l’Ateneu Barcelonès, la Lliga de Defensa Industrial i Comercial de Barcelona i l’Associació de Propietaris de Finques Urbanes de Barcelona i Eixample van assumir l’espai i les tasques que corresponien al partit.

Caricatura de l'alcalde de Barcelona, F.P. Rius i Taulet, La Mosca Roja, 1882

BC

Per part seva, el Partido Liberal es va constituir, al maig del 1880, sota la direcció de Práxedes Mateo Sagasta. Amb la unió de les forces polítiques situades a l’esquerra del canovisme, el nou partit va captar, en menor grau, molts dels antics progressistes junt amb el partit demòcrata Possibilista, fundat per Emilio Castelar i Ripoll el 1876. A Barcelona aplegava personalitats com el literat Víctor Balaguer, que ocupà un ministeri amb Sagasta el 1886; l’advocat Francesc de Paula Rius i Taulet; l’advocat i destacat propietari urbà Josep Collaso i Gil, vicepresident de la Junta del Partido Liberal el 1891 i repetidament diputat provincial i a Corts, i el també advocat i periodista Teodor Baró i Sureda, diputat a Corts per Barcelona els anys 1881 i 1884, i director de la «Crónica de Cataluña», òrgan de premsa del liberalisme contrari a la línia que defensava dintre del partit Rius i Taulet. Sagasta va ser nomenat primer ministre el 8 de febrer de 1881, i a partir de llavors es començà a plasmar l’acord tàcit de l’alternança de govern entre els dos partits majoritaris. Com ja s’ha remarcat, a Barcelona els liberals es van imposar un cop i un altre als conservadors en les primeres eleccions de la Restauració, però la seva credibilitat estava tan compromesa com la d’aquells, pel fet d’haver acceptat un sistema garantit per les pràctiques distorsionadores i les manipulacions del mecanisme electoral mitjançant la xarxa de cacics.

Pel que fa a l’espai municipal, la població de Barcelona havia augmentat considerablement al final del segle XIX amb l’agregació dels municipis del pla de Barcelona. Aleshores l’alcalde de la ciutat passà a ser designat pel Govern, igual que el de Madrid. Mentre el consistori continués dominat pels partits dinàstics, la situació no plantejava problemes, però quan aquests van ser reduïts a la minoria per republicans i regionalistes, el conflicte esdevingué inevitable. L’alcalde tenia el dret de suspendre els acords que considerés contraris a la legislació estatal, i controlava els ressorts bàsics de poder. Tot plegat entorpia la democratització de l’Ajuntament, que es trobava ofegat pel centralisme administratiu. La democratització formal que va representar l’ampliació del sufragi el 1890 va tenir poc efecte en l’ajuntament d’una ciutat gran com Barcelona, que, a més d’haver de suportar la designació imposada de l’alcalde, comptava amb un grup de regidors associats, en nombre igual als elegits. Els associats representaven els contribuents, i eren escollits per sorteig entre els integrants de les diverses categories fiscals dels sectors econòmics de la ciutat. D’aquesta manera, els sectors socials més poderosos tenien a les seves mans un mitjà per a frenar les reformes que, des de l’Ajuntament, poguessin impulsar en el futur les forces democràtiques si aquestes arribaven a tenir la majoria municipal.

La fi del conformisme polític

L’opinió pública no havia estat preparada per a la derrota militar del 1898 davant dels Estats Units, i la consegüent pèrdua de Cuba, Puerto Rico i les Filipines. Espanya perdia, en plena expansió colonial europea, les últimes colònies que comptaven per a l’opinió pública. Pràcticament tothom, tret dels federals i la figura senyera de Francesc Pi i Margall, s’havia deixat arrossegar per un patriotisme colonial suïcida. Després de la derrota, Maria Cristina, la reina regent, va designar el conservador Francisco Silvela y de Le Vielleuze per formar govern, el qual assumí la causa de regeneració nacional que exigia una part de l’opinió pública, fonamentalment les elits econòmiques industrials i les classes mitjanes. Silvela va voler comptar amb el sector conservador català i assumí plantejaments que podien atraure tant la burgesia catalana que havia adoptat posicions clarament colonialistes —demostrades en els homenatges als generals Valerià Weyler i Nicolau i Camilo García de Polavieja y del Castillo—, com els sectors catalanistes més conservadors, els quals, a pesar de les simpaties que haguessin pogut sentir pels insurrectes cubans, no en van fer cap manifestació pública.

El desastre colonial del 1898 actuà de revulsiu sobre el comportament i les idees d’un ampli sector de la burgesia, de propietaris agrícoles i de petits comerciants, que se sentien insatisfets amb el sistema social, polític i econòmic de la Restauració i que, per tant, denunciaven que el règim canovista defensés sobretot els interessos de les oligarquies agraristes que, en definitiva, el sostenien.

Així mateix, la crisi del 1898 va portar a la revisió de moltes coses a tot Espanya: és el que es va anomenar «regeneracionisme». Els homes del sistema (Duran, Mañé, etc.) es distanciaren del règim i en demanaren la depuració i l’evolució. Cada vegada més, el centralisme se situava en el punt de mira, com un dels causants de la desfeta. És en aquest sentit que algunes institucions econòmiques catalanes, amb el suport de la Diputació de Barcelona, van dirigir un missatge a la reina regent en què s’insistia en l’anticentralisme per afrontar el desgavell econòmic i polític d’Espanya. En aquest moment va entrar en l’escena política el general Polavieja, amb el seu programa regeneracionista, que parlava de liquidar el caciquisme, reformar les Forces Armades, incorporar les masses al procés electoral i començar un procés de descentralització. Les crítiques als polítics d’ofici i als altres partits anaven acompanyades de vagues afirmacions de descentralització, la qual cosa li donà audiència entre cercles crítics regeneracionistes i en els ambients empresarials catalans de les principals corporacions econòmiques, dels quals obtingué importants col·laboracions. El regeneracionisme esdevingué l’expressió tant d’una crisi ideològica com del naixement d’una mentalitat positiva, profundament nacionalista.

A Catalunya, on aquest fenomen tingué un caràcter bàsicament regionalista, la burgesia intentà buscar solucions als problemes propis del territori, controlant sobretot els aspectes econòmics. En aquest context, el que feren els industrials catalans fou demanar el concert econòmic. Es tractava d’un sistema de pacte entre l’entitat regional i el Govern central per a la contribució a les despeses comunes; es fixava una quantitat a l’alçada, i la recaptació i l’administració dels recursos públics quedaven dins la regió, en mans de les autoritats d’aquesta.

Des d’aquesta posició, la burgesia catalana encapçalada per Lluís Ferrer–Vidal i Soler va exercir un paper essencial en l’intent d’aplicar una reforma general a l’Estat espanyol. En aquest procés tingué un paper protagonista el general Polavieja, un dels que s’havien distingit en les guerres colonials. Polavieja, amb les seves crítiques a la política dels partits dinàstics, en aquells moments donava la imatge d’una persona que podia fer desaparèixer la corrupció política que havia caracteritzat la Restauració.

A un sector de la burgesia catalana li semblà que la proposta del general era la sortida a la crisi colonial; els joves possibilistes, formats al darrer quart del segle XIX en el catalanisme nacionalista d’orientació cultural, adequaren aquest catalanisme a les noves circumstàncies i el feren regionalista d’orientació política. Així, guanyaven el suport d’una part de la burgesia empresarial catalana tèbiament regionalista, que esperaven fer inclinar cap a un catalanisme més decidit.

Des de Catalunya, Ferrer–Vidal ajudà aquest projecte formant una junta d’adhesió al programa del general Polavieja, de la qual van formar part destacades personalitats de la burgesia catalana. Aquesta junta proposà a Polavieja uns acords, que aquest acceptà.

Les demandes que els regionalistes i la burgesia catalana plantejaven al nou Govern regeneracionista es limitaven a una modesta descentralització administrativa, concretada en la concessió d’un concert econòmic en el terreny fiscal, la constitució d’una diputació única de Catalunya, la concessió d’un port franc a Barcelona i la codificació del Dret Civil català. Era el darrer intent de la burgesia catalana per tirar endavant una reforma moderada sense trencar amb els partits dinàstics, abans de buscar un nou aixopluc polític sota el paraigua de la formulació política del catalanisme conservador.

En aquest ambient conciliador, Duran i Bas es va fer càrrec del Ministeri de Justícia; tot seguit es produí el nomenament d’una sèrie d’intel·lectuals destacats, vinculats al catalanisme, per ocupar càrrecs rellevants: el bisbe Josep Morgades i Gili, lligat a la renovació del catolicisme impulsada per Lleó XIII i al moviment cultural de la Renaixença, fou nomenat bisbe de Barcelona; el catedràtic de medicina Bartomeu Robert i Yarzábal, conservador i catalanista moderat amb fama d’honest, vinculat a la modernització hospitalària de Barcelona, fou nomenat alcalde de la ciutat, i el literat i un dels iniciadors del moviment de la Renaixença Joaquim Rubió i Ors va ser nomenat rector de la Universitat de Barcelona.

La confluència de dos fets accelerà el trencament de la connivència política. L’alcalde Robert va afrontar la tasca de depurar el cens municipal en un doble sentit: d’una banda, treure de la llista els milers de morts que no n’havien estat donats de baixa i els documents electorals dels quals eren utilitzats pels empleats municipals per a votar les candidatures ministerials, i d’altra banda incorporar-hi els que per absentisme i pels tripijocs electorals no hi figuraven inscrits; tot plegat afectava més de seixanta mil electors. D’altra banda, ben aviat va quedar clar que les promeses descentralitzadores fetes pel Govern eren paper mullat; per contra, aquest havia d’eixugar l’enorme deute públic causat per la guerra colonial, i començà a imposar recàrrecs tributaris que considerava indispensables. La resposta insòlita fou l’esclat d’una vaga de contribuents a Barcelona que el Foment del Treball Nacional, partidari de la moderació, no va poder aturar. Els contribuents vaguistes, dirigits per la Lliga de Defensa Industrial i Comercial de Barcelona (l’organisme que agrupava els gremis de la ciutat) i animats per la premsa catalanista i la republicana, van defensar el Tancament de Caixes, que va provocar que el Govern declarés l’estat de guerra. Ara no s’actuava contra obrers en vaga, com havia estat la pràctica habitual, sinó contra comercials i industrials. El fet va provocar un terrabastall polític que va comportar les dimissions tant de Bartomeu Robert de l’alcaldia com de M. Duran i Bas del Ministeri; els vaguistes hagueren d’acabar cedint i pagant, però res no tornà a ser com abans.

Ara començava el temps del catalanisme polític; els partidaris de la via electoral van veure arribat el moment d’atraure cap al catalanisme sectors de la burgesia—ara descontents amb els partits dinàstics— que fins aleshores n’havien estat allunyats. Això exigia una actitud pragmàtica: rebaixar els plantejaments nacionalistes i formular un programa regionalista acceptable pels sectors econòmics que, després dels últims esdeveniments, havien trencat amb el partit conservador per fundar la Unió Regionalista.

Però el catalanisme, articulat fins aleshores en la Unió Catalanista, no tenia una actitud unànime respecte a aquesta qüestió. La majoria no confiava en aquesta via possibilista, i al gener del 1900 es va produir l’escissió; un grup minoritari, amb el diari «La Veu de Catalunya» com a portaveu, es van escindir i va fundar el Centre Nacional Català, que al cap de pocs mesos es va fusionar amb la Unió Regionalista i donà lloc a la Lliga Regionalista de Catalunya. Amb moltes inseguretats s’acabava de formar el partit catalanista regionalista, el qual es presentà a Barcelona, quan després de la caiguda del Govern de Silvela i el retorn de Sagasta (1901) es van convocar eleccions, com una coalició regionalista, amb una candidatura de prestigi que es popularitzà com la dels «quatre presidents»: Bartomeu Robert, exalcalde i expresident de la Societat d’Amics del País; Albert Rusiñol i Prats, expresident del Foment del Treball Nacional; Lluís Domènec i Montaner, expresident de l’Ateneu Barcelonès, i Sebastià Torres i Planas, president de la Lliga de Defensa Industrial i Comercial, organitzadora del Tancament de Caixes. L’èxit de la candidatura fou contundent.

Amb l’ampliació del sufragi, resolta l’any anterior, la depuració del cens barceloní i una escrupolosa vigilància del tràmit electoral per regionalistes i republicans, que també s’havien reorganitzat, les eleccions del maig del 1901 van significar la derrota definitiva dels partits dinàstics a la Ciutat Comtal. Aquests només van treure un diputat, del Partido Liberal, per Barcelona, enfront de quatre candidats regionalistes i dos de republicans, Francesc Pi i Margall i Alejandro Lerroux. La resta de Catalunya seguia en mans dels partits dinàstics tradicionals, però era l’inici de la fi del caciquisme, que havia de tenir conseqüències arreu. La batalla electoral s’havia de lliurar a partir d’ara entre regionalistes i republicans, tant a les eleccions legislatives com a les municipals, on els partits dinàstics van perdre definitivament el control.

A Catalunya, la crisi del 1898 va determinar la gestació del catalanisme polític, el qual va tenir repercussions ja que, a grans trets, posà fi al caciquisme polític i impulsà decisivament una política autonomista.

El republicanisme

Boix que representa un aixecament de Catalunya a favor d'una República Federal

ECSA

El republicanisme havia patit una desfeta important d’ençà de la Primera República, i no fou fins després del 1879 que els republicans van començar a reorganitzar-se. La major part de dirigents romanien a l’exili, llevat de Pi i Margall, isolat a Madrid, on exercia com a escriptor. I, tanmateix, destacats federalistes, com ara Josep M. Vallès i Ribot, Valentí Almirall, Baldomer Lostau, etc., que eren els seus homes a Catalunya, restaven muts. Els intents de vertebrar de nou el republicanisme a Catalunya van ser problemàtics tant per les dificultats de trobar una via d’entesa entre les diferents fraccions republicanes, com per la incapacitat de cadascuna d’aquestes de convertir-se en hegemònica. La rivalitat es donà primer entre el republicanisme pactista d’Emilio Castelar, l’últim president de la República, i els federals seguidors de Pi i Margall, que gaudia d’un inqüestionable favor popular; després entre el Partit Republicà Progressista de Manuel Ruiz Zorrilla, unitari i centralista, i els federals pimargallians agrupats en el Partit Republicà Democràtic Federal, i, finalment, entre aquests mateixos, dividits entre els seguidors de Pi i Margall, dubitatiu davant el catalanisme, i els de Valentí Almirall i Llozer, que s’acabaren imposant i el feren evolucionar cap a posicions clarament catalanistes.

El republicanisme català havia estat sempre majoritàriament federalista. El 1881 Pi i Margall decidí tornar a la política i ressuscitar l’antic Partit Republicà Democràtic i Federal. Es mantenia irreductible en la seva concepció del federalisme de base, que li impedia pactar amb els republicans unitaristes; al mateix temps, la voluntat de no distingir el federalisme català de l’espanyol i la insensibilitat que inicialment demostrà respecte dels canvis que havia comportat la Renaixença en sentit identitari van provocar l’abandó del partit per Almirall i els seus seguidors.

Després de la marxa d’Almirall, l’home fort de Pi i Margall a Catalunya era l’advocat barceloní Josep M. Vallès i Ribot. Els republicans van fer de la lluita electoral l’eix de la seva presència pública, i sota la direcció de Vallès i Ribot van obtenir els primers èxits en les eleccions provincials del 1882, la qual cosa els permeté entrar en la Diputació de Barcelona, si bé encara no tenien res a fer en uns comicis generals. No obstant això, el 1886 els republicans van aconseguir imposar per primera vegada una minoria republicana a les Cortsde la Restauració. L’aprovació de la nova Llei electoral de 26 de juny de 1890, que establia el sufragi universal masculí i que s’havia d’aplicar tant a les eleccions de diputats a Corts com a les de diputats provincials i regidors municipals, significà un autèntic revulsiu polític per als republicans. Les possibilitats de triomf els decidiren a deixar de banda les seves diferències i a concórrer junts, llevat dels possibilistes de Castelar, que aviat es desintegraren, a les legislatives del 1891. Els resultats van millorar: Pi i Margall i Ruiz Zorrilla van sortir elegits per Barcelona, però Nicolás Salmerón y Alonso va ser derrotat a Gràcia.

L’autèntica articulació del republicanisme es va produir a partir del 1893, quan tots els republicans van formar una coalició, la Unió Republicana, per concórrer a les legislatives del mes de març. Aquesta vegada va tenir un èxit remarcable a tot Catalunya. La Unió Republicana va representar un esforç per a superar les diferències personals, ideològiques i tàctiques del republicanisme, però a la tardor del 1894 es va dissoldre, estamordida pel Programa Federalhi> del 1894 que al juny d’aquell any havia fet públic Pi i Margall. El document era un intent d’atraure cap a la via electoral la massa treballadora; es tractava d’un programa populista i descentralitzador, que incidia en qüestions socials, industrials i agràries, massa reformador per a la majoria de la Unió Republicana. La desfeta de la coalició marcà inexorablement una nova davallada del republicanisme federal, que no s’aconseguí superar, de veres, fins a la vigília de la Segona República.

De la dispersió republicana d’aquests anys, n’és una bona mostra la quantitat de periòdics, lligats a les diferents tendències, que es publicaven, i el gran nombre de centres republicans que hi havia. Només a Barcelona, entre centralistes, federals, possibilistes, progressistes, unionistes i d’altres matisos, n’hi havia més d’un centenar.

Tots els intents posteriors de refer una coalició van fracassar, encara que apareixien noves opcions republicanes, com ara el Partido Socialista Obrero Español, fundat a Barcelona el 1888, bé que havia de tardar molts anys a tenir algun èxit significatiu a Catalunya, o el Partit Socialista Oportunista, vinculat al socialisme possibilista francès i al sindicat tèxtil barceloní Les Tres Classes de Vapor, ambdós amb un resultat electoral molt feble a Catalunya. Finalment, el 1903 i sota el lideratge de N. Salmerón, molt lligat històricament al republicanisme de Gràcia, es va constituir el partit Unió Republicana, que havia d’assolir èxits significatius.

El republicanisme de la Restauració va ser, en general, feble i nostàlgic i, ultra l’acceptació comuna d’una determinada forma de govern, l’identificava el fet que era laic i que convivia amb l’obrerisme en els ateneus i els centres culturals.

El vot útil dels obrers de Barcelona se sumava al d’una part de les capes petitburgeses en el suport al republicanisme, però això no va evitar que el republicanisme s’hagués d’enfrontar, tard o d’hora, a les seves contradiccions sobre el catalanisme, sobretot davant la preponderància que des del 1903 va adquirir el republicanisme lerrouxista. Si d’una banda el progressiu conservadorisme de la Lliga Regionalista frenava molts votants de les classes populars a donar suport al catalanisme, de l’altra l’hegemonia que va adquirir el lerrouxisme dintre el republicanisme d’aquells anys impedia el desenvolupament d’una alternativa catalanista d’esquerra. De tota manera, es van produir iniciatives en aquest sentit; en són un exemple els grups aplegats en periòdics com «Avant» i «Llevant» (ambdós del 1904), i sobretot la fundació del diari «El Poble Català» (1906), òrgan del Centre Nacionalista Republicà i tribuna d’un catalanisme que volia ser més «social» que el defensat pels regionalistes. El republicanisme, però, s’havia de dividir molt aviat, atesa la necessitat d’optar entre combatre el catalanisme conservador des d’una posició espanyolista o aspirar a dirigir-lo tot convertint-se en una alternativa nacionalista d’esquerra.

El catalanisme

El catalanisme va sorgir a mitjan segle XIX de la convergència d’una sèrie de sentiments particularistes. D’origen eminentment popular, es basa en la defensa de la llengua, i al llarg de la història s’ha nodrit dels moviments anticentralistes de signe federal o foralista i defensors del manteniment del dret tradicional català. Va ser estimulat per la industrialització i fou impulsat pel moviment historicoliterari de la Renaixença. Es manifestà de manera polivalent en corrents culturals diversos i en doctrines polítiques igualment polivalents que aspiraven a diferents graus d’autogovern.

Al·legoria del triomf del federalisme, a les pàgines de La Campana de Gràcia

ECSA

La sintonia del catalanisme i el federalisme va ser òptima fins a l’experiència republicana i el període revolucionari del 1873. Després s’esdevingué la consegüent crisi del federalisme, ja esmentada, la qual, a Catalunya, va afavorir l’evolució de molts del seus partidaris, encapçalats per Valentí Almirall i Josep Narcís Roca i Farreras, cap al catalanisme intel·lectual. Almirall era home de tertúlies, formava part dels ambients d’esquerra de Barcelona i tenia amistat amb republicans, maçons i anarquistes.

Almirall ja s’havia enfrontat als federals de Madrid el 1868, quan el van acusar de separatista, arran de la publicació de les Bases para la Constitución federal de la Nación Española y para la del Estado de Cataluña. Observaciones sobre el modo de plantear la confederación en España. El 1881 va abandonar el federalisme pimargallià i a partir d’aleshores va esdevenir l’ànima del catalanisme laic i republicà, amb voluntat integradora, d’una societat en procés de recatalanització.

El 1879 Almirall havia fundat el primer periòdic en llengua catalana: «El Diari Català». Des de les seves pàgines va impulsar la celebració d’un congrés que acollís tots els sectors que lluitaven per les llibertats de Catalunya. El Primer Congrés Catalanista s’inaugurà el 9 d’octubre de 1880; s’hi aplegaren unes vuit-centes persones, entre les quals trobem representants d’«El Diari Català», de la revista «La Renaixença», de «La Il·lustració Catalana», de l’Associació Catalana d’Excursions i de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques. Entre els assistents predominaven els homes de lletres (hi havia les grans figures de la literatura catalana: Frederic Soler Serafí Pitarra, Narcís Oller, Àngel Guimerà, Pere Aldavert i Martorell i Conrad Roure i Bofill), professionals liberals i petits comerciants, i sobresortia l’absència de la burgesia barcelonina, l’aristocràcia rural i, naturalment, la classe política. El congrés va estar marcat per les discrepàncies i els enfrontaments entre els homes d’Almirall, predominants, i els de «La Renaixença». El resultat més positiu va ser que en va sortir el Centre Català. El Centre, fundat al juny del 1882, era el resultat de l’esforç unitari que feren totes les forces per a coordinar els grups favorables a les reivindicacions catalanes, i va impulsar un dels actes cabdals dels inicis del catalanisme.

Al març del 1885 va tenir lloc a Barcelona un important esdeveniment social i econòmic. A iniciativa dels nuclis catalanistes del Centre Català, inspirat en aquells moments per Valentí Almirall, es va convocar una reunió a la Llotja de Barcelona. Al costat d’entitats polítiques, culturals i professionals de tot Catalunya, hi eren presents les entitats més representatives de la burgesia catalana: el Foment de la Producció Espanyola, l’Institut del Foment del Treball Nacional, el Centre Industrial de Catalunya, l’Associació de Naviliers, el Centre de la Unió Mercantil, la Societat d’Amics del País i l’Associació de Propietaris. L’acte fou presidit pel prestigiós intel·lectual Joaquim Rubió i Ors. Es tractava de formalitzar l’oposició al conveni comercial amb la Gran Bretanya que impulsava el Govern —del qual ja s’ha parlat— i al projecte, també oficial, d’un nou Codi Civil unificat, que es proposava eliminar les característiques diferencials tradicionals, la qual cosa feia perillar la vigència del dret privat català (família, successions, emfiteusi i rabassa morta). D’aquesta reunió va sortir un escrit dirigit al rei Alfons XII titulat Memoria en defensa de los intereses morales y materiales de Cataluña, conegut com el Memorial de Greuges.

El Memorial és l’acte més decisiu realitzat per la societat civil catalana en un clima de consens per defensar elements propis d’aquesta societat. Era un document extens i complex, mitjançant el qual un conjunt de forces socials i econòmiques manifestaven davant del rei la insatisfacció d’una part de la societat catalana. Allò més transcendental no fou el document en si mateix, sinó les voluntats que aplegava en defensa d’un fet diferencial, cosa que fou molt mal rebuda per la premsa de Madrid.

Amb el Centre Català, el catalanisme havia deixat de ser un moviment d’intel·lectuals, elitista i barceloní. Poc després, el 1887, impulsat per homes més joves universitaris, com ara Enric Prat de la Riba, que no havien participat en la gestació de la Restauració, es fundà el Centre Escolar Catalanista, que fou una de les institucions que se seguí enfrontant amb més força a les pretensions jurídiques unificadores. Les protestes van tenir èxit, i els aspectes essencials del règim jurídic de Catalunya es van mantenir. L’aparició de noves entitats va fer que el projecte d’Almirall s’enfonsés mentre s’imposaven noves visions, més conservadores, però també més actives, que foren les que havien d’orientar la política catalanista dels anys següents.

L’èxit va donar una nova empenta a les idees catalanistes i va permetre estructurar un grup de pretensions més àmplies: la Unió Catalanista, que es va convertir en l’organització més representativa del catalanisme del segle XIX. La nova agrupació es va fundar el 1891 i l’any següent va fer una crida a les entitats catalanistes d’arreu del país per discutir unes bases d’organització política de Catalunya; la reunió es va celebrar a Manresa, i es va cloure amb l’aprovació d’un document que es coneix com les Bases de Manresa. El tema central era la reforma de l’Estat espanyol, centralista i uniformitzador, una reforma indispensable per a la implantació del programa catalanista.

La Unió Catalanista, fruit altra vegada d’un esforç unitari, va sorgir arran de la campanya inspirada per Narcís Verdaguer i Callís des de l’agrupació de la Lliga de Catalunya, el 1889, en el marc de la lluita contra el projecte de Codi Civil espanyol. Va aparèixer com un col·lectiu aglutinador de diferents entitats i grups que defensaven l’existència d’una realitat específicament catalana. Per això pretenia la creació d’un moviment nacionalista que aspirava a tenir una base popular àmplia i d’abast comarcal, però no d’un partit. No obstant això, dins la Unió Catalanista convivien dues visions: l’apolítica dels homes de «La Renaixença», i la partidària d’intervenir en política, orientada entre d’altres per E. Prat de la Riba, al voltant del qual es movien les joves promocions d’universitaris formats en el Centre Escolar Catalanista, amb el seu òrgan de premsa, «La Veu de Catalunya», i els dependents de comerç, que crearen l’Associació Popular Catalanista i el setmanari «Lo Regionalista».

Paral·lelament, tant la creació literària com la constitució i l’ordenació d’entitats socials i culturals de tota mena van entrar en un procés de polarització marcadament catalanista. El 1895 s’inicià la catalanització de les institucions del país; Joan Josep Permanyer i Ayats va ser elegit president de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya i Àngel Guimerà, de l’Ateneu Barcelonès. Al mateix temps, al costat d’un catalanisme obrerista representat en la publicació «La Tramontana» de Josep Llunas i Pujals, es produí també una certa fusió entre la intel·lectualitat modernista i sectors filoanarquistes, amb un inequívoc contingut catalanista.

Des que Almirall havia perdut el liderat del catalanisme, i paral·lelament a l’avanç de la Lliga, les respostes del catalanisme més conservador no es van fer esperar: Mañé i Flaquer, des del «Diari de Barcelona», maldava per canalitzar les aspiracions de la burgesia regionalista tot propugnant-hi un regionalisme historicista i catòlic; el bisbe Josep Torras i Bages publicava La Tradició Catalana (1892), en què intentava sintetitzar les aspiracions del tradicionalisme catòlic i del regionalisme, i Enric Prat de la Riba, juntament amb Pere Muntanyola, va escriure el 1894 el Compendi de la Doctrina Catalanista, on exposava la base del seu pensament catalanista, el pes del qual, en el futur, havia de ser important per a la reestructuració del pensament nacionalista.

Al tombant del segle la frustració de la societat industrial, atesa la pèrdua de les colònies i la incapacitat de l’Estat espanyol per plantar cara als reptes de la societat moderna, va impulsar decisivament un catalanisme polític que havia de conduir a la constitució de la Lliga Regionalista. La Lliga tenia dos grups originaris: un d’integrat pels industrials que representava Lluís Ferrer–Vidal i un altre que agrupava professionals procedents del catalanisme polític, socialment moderats, del qual eren figures representatives Enric Prat de la Riba i un aleshores jove Francesc Cambó. Aquest grup de joves professionals tingué molta importància, perquè ajudà a donar a la burgesia catalana una visió de les qüestions socials més oberta. Professionals com Prat de la Riba, amb escrits sobre la previsió social, i homes com Francesc Moragas i Barret, secretari del Foment, relacionat amb el món de les assegurances i futur fundador de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis, feren entendre a la burgesia catalana que calia implantar formes d’ajut a l’obrer per a fer el sistema més just o, si més no, assegurar-lo.

La història de la Lliga Regionalista es confon, fins ben avançat el segle XX, amb la del catalanisme, que evolucionà seguint una lògica molt clara: oferir la via autonomista com a solució del conflicte català, però, alhora, com a model per a tot Espanya.

Organització i mobilització obreres

La industrialització, al mateix temps que va transformar els sistemes de producció i va permetre el desenvolupament i la modernització dels països on s’implantà, va provocar una nova divisió social del treball i va afavorir l’aparició d’un proletariat urbà, les condicions de vida, els salaris i la protecció del qual no milloraren sinó sota la pressió exercida pels mateixos treballadors, mitjançant la vaga, la força i l’associació, sovint aquesta última clandestina a l’Estat espanyol. Les lluites reivindicatives van acabar configurant un moviment obrer, que es dotà d’una ideologia, el socialisme, i d’unes organitzacions, els sindicats i els partits socialistes.

La consolidació del sindicalisme es produí a la segona meitat del segle XIX, quan la figura del sindicat fou reconeguda legalment. A partir del 1880 els sindicats s’estabilitzaren com a institucions imprescindibles en la regulació de les relacions laborals, especialment en la indústria.

El pes creixent de la classe obrera, progressivament més nombrosa i més conscient dels seus interessos, portà a plantejar-se la seva participació en política en les societats que evolucionaven cap al sufragi universal masculí i en les quals, a més a més, l’Estat tenia un paper cada vegada més important en l’economia i la vida social. Entre el 1880 i el 1914, tots els països industrialitzats posaren en marxa, a ritmes diferents, una legislació de protecció social, i l’Estat començà a intervenir igualment enles relacions contractuals entre empresaris i obrers, en les quals els sindicats actuaven com a representants d’aquests. Les organitzacions obreres troben en aquestes relacions l’instrument per a intervenir en la vida política i influir sobre les decisions de l’Estat. En aquests anys, van néixer el Partit Socialdemòcrata alemany (1875), el partit obrer francès (1880), que més tard va impulsar la formació del partit socialista francès; el Partido Socialista Obrero Español (1888), i el Partit Laborista britànic (1905).

Una aspiració del moviment obrer era l’internacionalisme, fonamentat en la pràctica de la solidaritat entre els treballadors, expressada en l’acollida d’exiliats i en l’ajuda mútua. La idea es va materialitzar per primera vegada amb la creació de l’Associació Internacional de Treballadors (AIT), a Londres, el 1864, amb una forta presència de representants anarquistes. El 1889 es creà a París la Segona Internacional, que agrupava pràcticament tots els partits socialdemòcrates europeus i portà a terme algunes iniciatives com ara la proposta de fer de l’1 de maig el dia internacional dels treballadors, i la difusió de la reivindicació de la jornada laboral de vuit hores.

Al costat del moviment obrer hi havia el moviment popular de reivindicació política i social del sufragi universal. Al llarg de la segona meitat del segle XIX, en tots els països que avançaven cap a la democràcia s’anà concedint el dret de vot de manera restringida (limitat al grau d’instrucció, a la situació econòmica, al sexe masculí, etc.). Els països amb les institucions democràtiques més consolidades concediren el sufragi universal masculí. Sorgí aleshores a la Gran Bretanya i als Estats Units, i s’estengué ràpidament per altres països europeus, la lluita pel sufragi femení, que començà a triomfar en alguns estats dels Estats Units. A Europa s’assolí en primer lloc a Finlàndia (1907). I a Espanya no s’aconseguí fins a la Segona República.

A l’Estat espanyol, la Revolució de Setembre del 1868 havia facilitat el desenvolupament polític de les classes populars i, al mateix temps, de les societats obreres. Això coincidí a Catalunya amb la difusió de les doctrines de la Primera Internacional, tot just fundada a Londres quatre anys abans. En aquestes circumstàncies, part de l’obrerisme català assumí l’ideari bakuninista, transmès per dirigents procedents del republicanisme federal.

La formació de la classe obrera catalana al segle XIX presenta unes característiques peculiars. En general, la resistència obrera es començà a organitzar mitjançant societats basades en els oficis, amb una coordinació sovint precària. Les societats obreres catalanes estaven força influenciades per l’anarquista Bakunin, i quan la Primera Internacional es va escindir entre els seguidors d’aquest últim i els de Marx, la majoria van seguir Bakunin, ja que sentien més afinitat pels plantejaments d’organització federal de base d’aquest. En assimilar el bakuninisme i acceptar l’apoliticisme, l’obrerisme se separà de tots els partits polítics més o menys burgesos: fracassava així l’intent d’estructurar un moviment obrer explícitament republicà.

Segell d'una secció de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola

ECSA / G. Serra

El cop d’estat del general Manuel Pavía y Rodríguez de Alburquerque (gener del 1874) condemnà les associacions obreres a la clandestinitat, de manera que el procés organitzatiu quedà interromput. Una vegada desapareguda la Federació Regional Espanyola de la Primera Internacional, s’inicià un període en què anarquistes i socialistes van emprendre vies de reorganització paral·leles. El 1881, aprofitant l’accés al poder del liberal Sagasta, els dirigents obrers barcelonins van constituir la FTRE (Federació de Treballadors de la Regió Espanyola), amb característiques i postulats teòrics molt similars als de l’antiga Federació Regional. Els nous sindicats es preocupaven fonamentalment de la millora de les condicions de vida de la classe obrera, i aspiraven a crear una societat més igualitària. Aquesta tàctica, molt pragmàtica, topava amb l’oposició d’alguns grups partidaris de portar a terme, per precipitar una situació revolucionària, accions més contundents, de l’acció directa, que, quan s’aplicà, va provocar el que es coneix com el període del «terrorisme individual». A partir del 1884, entre pressions ideològiques i organitzatives, engolida tant pel terrorisme de signe anarquista que s’anava desenvolupant com per la repressió policíaca, la FTRE es va anar desintegrant.

Paral·lelament, l’altre sector escindit de la FTRE, el marxista, anava organitzant des de Madrid una via socialdemòcrata amb l’objectiu de crear un partit obrer. Aquests plantejaments van trobar un cert ressò a Catalunya, on es van constituir petites agrupacions que van prosperar amb un cert èxit en els medis reformistes del sindicat tèxtil de Les Tres Classes de Vapor. Els esforços combinats de tots ells van permetre la fundació a Barcelona, nucli central indiscutible de l’obrerisme, de la Unió General de Treballadors —concretament a Mataró— i del Partido Socialista Obrero Español, tots dos d’orientació marxista, l’any 1888, en el marc de l’Exposició Internacional.

El Comitè Nacional de la UGT va tenir seu fins el 1899 a Catalunya, però l’èxit escàs que va assolir entre els treballadors va motivar-ne el trasllat a Madrid, cosa que comportà un cert abandó del proletariat català pels dirigents socialistes.

El primer de maig i els anys del terrorisme

Seguint les indicacions donades pel Congrés Internacional Obrer de París (1889) en el marc de la Segona Internacional, el 1890 l’obrerisme celebrà el Primer de Maig. Aquesta commemoració nasqué en circumstàncies dramàtiques, com a resultat de la confluència d’anarquistes i socialistes. Impulsada el 1886 per nuclis anarquistes, socialistes i sindicalistes dels Estats Units (la data es va elegir per les connotacions comercials que tenia en el món anglosaxó, perquè era el dia que tradicionalment se signaven els contractes econòmics de tot tipus), es va consolidar a partir del 1889, quan la Segona Internacional Socialista acabada de crear va establir aquesta data com el dia de reivindicació de la jornada de treball de vuit hores i, alhora, d’exaltació de l’internacionalisme obrer. El 1887 va tenir les seves primeres víctimes, en ser executats cinc dirigents obrers nord-americans detinguts en les mobilitzacions de l’any anterior.

Arran d’aquest fet, es mobilitzà l’obrerisme al voltant de tres eixos: el Primer de Maig, la lluita per les vuit hores i el record de les víctimes de les lluites socials, als quals els anarquistes van afegir la vaga general. La de les vuit hores fou la reivindicació internacional obrera, socialment revolucionària, de la dècada dels vuitanta del segle XIX. A Europa va sorgir dels sindicats anglesos, que exigien una jornada de treball la durada de la qual fos racional: vuit hores de feina, vuit de descans i vuitde lleure. La manera de manifestar aquestes reivindicacions concentrades en el Primer de Maig va aprofundir les divisions que hi havia dins el moviment obrer: els socialistes volien que fos una jornada reivindicativa; els anarcosindicalistes, en canvi, la plantejaven com una data revolucionària lligada a la utilització de la vaga general. Donat el pes de l’anarquisme a Catalunya, pel Primer de Maig dels anys 1890-93 hi va haver una mobilització vaguística que no va aconseguir res. A Barcelona, aquestes vagues es convertiren en generals revolucionàries, que provocaren la declaració de l’estat de guerra pel Govern espanyol. El fracàs va descoratjar l’anarquisme i el va abocar cap a l’acció directa i l’anomenada «propaganda pel fet» (expressió eufemística per a designar accions terroristes), que, seguint el corrent que s’anava escampant per Europa i part d’Amèrica, predicaven els sectors més individualistes en detriment dels sindicalistes.

Durant la dècada dels noranta, Europa es va veure sacsejada per les explosions mortals dels atemptats terroristes, exponent tràgic de l’individualisme anarquista. A Espanya, l’anarquisme s’abocava a la via del terrorisme en el moment en què tenia lloc un relleu generacional en la direcció de l’anarcosindicalisme, desapareixia la primera generació de dirigents de la Primera Internacional, com Rafael Farga i Pellicer, i apareixien homes nous, amb un control menor sobre les societats obreres. L’onada terrorista dels últims anys del segle XIX s’havia iniciat arreu d’Europa els primers anys de la dècada dels vuitanta, amb una influència molt minsa, i no fou fins al principi dels anys noranta que el nombre i la importància dels atemptats augmentaren de manera espectacular. La dècada havia començat amb l’assassinat del tsar Alexandre II el 1881: era el cant del cigne del moviment populista rus, però va tenir un gran impacte internacional, i tot i que la violència que a partir d’aquest moment es desencadenà per Europa tenia una dinàmica diferent, aquest n’era un referent. A Espanya es va centrar a Barcelona, on l’esclat de bombes i artefactes, que havia començat al final dels vuitanta, va adquirir especial virulència a partir del 1892 i va culminar en l’atemptat del carrer de Canvis Nous del juny del 1896. Les conseqüències van ser devastadores per al moviment obrer, que va veure l’organització tocada de mort; però el Govern va haver d’encaixar un cop fort en qüestionar-se, a escala internacional, els seus plantejaments politicosocials.

A França, el terrorisme d’aquests anys es relacionà arreu amb la desorbitada actuació policíaca portada a terme contra els manifestants obrers del Primer de Maig de 1891. A Barcelona hi havia les condicions idònies perquè es donessin conductes mimètiques. L’obrerisme barceloní s’havia anat radicalitzant durant les etapes d’obligada clandestinitat a què l’abocava el Govern, durant les quals els polítics republicans havien estat incapaços d’atraure’l. La celebració del Primer de Maig el 1890 i els anys successius, en uns moments de gran intransigència per part de la patronal, provocà greus incidents que repercutiren negativament en el moviment obrer, atès que contribuïren a estimular actuacions individualistes i desesperades de l’obrerisme barceloní.

La clandestinitat havia afavorit la creació de grups i centres obrers que maldaven per mantenir uns ideals. Aquests centres funcionaven amb una autonomia absoluta, i en moments de crisi dels sindicats proliferaven de manera natural. Eren petits grups de persones amb idees afins, que es reunien sovint en cafès i tavernes per parlar de temes anarquistes en general. Aquests grups sovint eren el bressol de dinamiters i il·luminats, que identificaven fàcilment i voluntàriament «propaganda pel fet» —un concepte que a nivell teòric feia anys que es discutia i que anava lligat a l’acció insurreccional de grup— amb la violència indiscriminada.

Paral·lelament, hi havia un ampli espectre revolucionari que veia en la «bona societat» una provocació i un fre a qualsevol tipus de canvi. Hi havia un maridatge entre progressistes, intel·lectuals, artistes i treballadors que anava més enllà de la reivindicació obrera, tot i que tampoc no s’identificava amb la revolució proletària. Aquest ambient revolucionari generava una atmosfera d’inestabilitat que es veié afavorida per la intensificació de la conflictivitat sociolaboral d’aquells anys i pels atemptats terroristes. Per més que, com resulta prou evident, el proletariat no es deixà arrossegar en massa cap a actituds com la confusió d’insurrecció i atemptat, la resposta de la classe obrera al terrorisme fou massa sovint ambigua, cosa que contribuí a propiciar una reacció repressiva radical, sovint extremament cruel i indiscriminada. Era l’època dels atemptats a París de l’anarquista Ravachol, detingut el 1892, i de les bombes d’Émile Henry a l’hotel Terminus i a l’estació de Saint-Lazare (1894); de l’assassinat a Lió del president de la República Marie François Sadi Carnot a mans de l’anarquista italià Santo Caserio (1894); de la mort poc després en un atemptat del president nord-americà William McKinley, i de l’assassinat a Ginebra de l’emperadriu Elisabet de Baviera el 1898, per l’anarquista italià Luigi Luccheni, en un acte propagandístic.

Les publicacions obreres de més prestigi insistien durant els primers anys noranta a condemnar la violència que, ara ja, flagel·lava Barcelona. Aleshores la ciutat acollia refugiats estrangers, sobretot francesos i italians, que amb els seus antecedents col·laboraren a originar una situació de mimesi del que succeïa en altres ciutats europees i a enrarir el clima social barceloní. Barcelona rebia les idees i la filosofia anarquistes i les defensava amb passió, tant en els aspectes positius com en els negatius. Ara bé, de la mateixa manera que no generava idees, tampoc no creava alternatives. Així doncs, no és erroni afirmar —ni en fer-ho es pretén exculpar els barcelonins— que els incitadors a la violència eren, moltes vegades, forasters, de la mateixa manera que era forà l’ideari anarquista. Malgrat que aquests refugiats foren expulsats de l’Estat el 1897, Barcelona era, com diu Manuel Reventós, «l’eco de París», i París aquells anys esclatava.

Entre el 1890 i el 1896 es van produir una sèrie d’atemptats contra autoritats i grups socials benestants. Els de més ressò ciutadà van ser sens dubte les bombes del Liceu (1893) i la de la processó del Corpus, quan passava pel carrer de Canvis Nous (1896). El nombre de morts, tant en un cas com en l’altre, va impactar i espantar l’opinió pública, que demanava que es posés fi a aquell caos. Aleshores s’engegà la maquinària legal i començà la segona part de la tragèdia. Immediatament s’aprovà una llei contra el terrorisme, i tot seguit una altra que permetia clausurar centres i periòdics anarquistes i estranyar ciutadans d’ideologia anarquista, com també col·locar sota jurisdicció militar qualsevol sospitós de ser-ho, cosa que equivalia a ser sospitós també de terrorisme. Es constituí un cos de policia especial sota comandament militar, que havia d’actuar a Barcelona i Madrid, i centenars de persones foren detingudes acusades de terrorisme o d’inducció al terrorisme.

Així començava un dels processos més famosos de l’època, que féu tristament cèlebre el nom de Montjuïc. La ciutat estava espantada, regnava arreu un sentiment de ràbia, por i horror. Els morts eren a la ment de tots, i el seu record creava impotència i enuig. La repressió va ser duríssima, les detencions, massives i indiscriminades. Es van clausurar tota classe de centres i diaris obrers, i centenars de persones van ser confinades a les presons i al castell de Montjuïc i torturades a l’espera d’una pantomima de judici. Es van detenir dirigents anarquistes, i també obrers sindicalistes, escriptors, polítics republicans, anticlericals, lliurepensadors, mestres laics, etc. Van ser arrestats indiscriminadament enemics i defensors del terrorisme, i la repressió afectà tot i tots els qui s’havien acostat a l’anarquisme, independentment de la seva actitud davant el terrorisme. L’atemptat del Liceu va ser obra de Santiago Salvador Franch, un infeliç que va ser executat enmig d’un lamentable espectacle públic de beateria, en què es clamava pel penediment i la salvació de la seva ànima. L’autoria del de Canvis Nous mai no es va resoldre, però, tal com posava de manifest la premsa conservadora, era més important posar fi a un moviment que incomodava les classes dirigents que no pas identificar el culpable. L’epíleg fou l’assassinat, l’any següent, a l’agost del 1897, d’Antonio Cánovas del Castillo —que havia estat president del Govern i l’home fort de la primera etapa de la Restauració— pel terrorista italià Michele Angiolillo al balneari de Santa Águeda (Àlaba).

El ressò del procés de Montjuïc va contribuir que el canovisme perdés credibilitat i deixés de representar l’estabilitat. La repressió antiobrera, la legislació contra els anarquistes i les precaucions adoptades per l’inici de la guerra de Cuba van incidir en la ja feble organització sindical i van provocar una notable regressió del moviment obrer a Catalunya.

L’impacte de la vaga del 1902 en els grups polítics

Després de la repressió indiscriminada del 1896, el moviment obrer s’havia debilitat. L’anarquisme barceloní, puntal de l’obrerisme, estava en plena descomposició després de l’onada de violència de l’últim decenni del segle XIX, i el sindicalisme, basat en les societats d’ofici, vivia disgregat i faltat de forces. A partir del 1899, però, enmig d’un clima d’agitació general creixent, es començaren a produir intents de reorganització, tot i que al principi no es van concretar.

A l’Estat espanyol, la legislació laboral havia estat abordada pels governants republicans el 1873, però els projectes de llei van ser aturats pel nou règim monàrquic, que no els reprengué fins el 1900, en què es van promulgar les primeres lleis laborals (d’accidents laborals, de limitació de la jornada laboral de les dones a les fàbriques a onze hores, de prohibició del treball als menors de deu anys). El desinterès dels diferents governs per la qüestió obrera havia estat notori, així com els entrebancs perquè s’incorporessin al sistema; ara ja era massa tard per a atraure’ls i les tèbies mesures conciliadores no van poder aturar la creixent conflictivitat dels obrers, cada vegada més radicalitzats.

El seguit de conflictes que van tenir lloc els primers anys del segle XX es van produir en un clima polític de liquidació del caciquisme, i marcaren l’enfrontament entre Alejandro Lerroux y García i la Lliga Regionalista.

El primer toc d’alerta d’aquesta conflictivitat va ser la vaga de tramviaires de Barcelona del maig del 1901 per reivindicar la contractació exclusiva de treballadors sindicats. La societat obrera que aplegava els empleats del transport era una de les més radicalitzades i de les que pressionaven amb força per anar a la vaga, que els permetia paralitzar la ciutat. El conflicte va portar a la interrupció de tot el transport urbà, i a la declaració de l’estat d’excepció per les autoritats. Molts dirigents obrers van ser empresonats a les bodegues del creuer Pelayo —començava així, en un altre ordre de coses, una pràctica que continuà fins a la Guerra Civil—. Aquest mateix any, els serrallers mecànics van fer vaga demanant, infructuosament, la reducció de la jornada laboral de deu a nou hores. El conflicte es va estendre a tot el sector metal·lúrgic barceloní, però, inicialment, les empreses més importants del ram (La Maquinista Terrestre y Marítima, Vulcano) no van parar. Tot i així, els obrers en vaga foren uns dotze mil. Quan el conflicte ja feia dos mesos que durava es va declarar la vaga general a Barcelona, el 16 de febrer de 1902, en solidaritat amb els obrers del metall. La vaga, que féu parar entre vuitanta mil i cent mil obrers, va durar vuit dies i finalment va ser durament reprimida. Hi va haver topades amb la força pública, i el balanç fou de dotze persones mortes i desenes de ferides. Es van clausurar els locals de les societats obreres, se suspengué la premsa obrera i hi hagué nombrosos detinguts.

La primera vaga general del segle XX havia fracassat, amb les lògiques conseqüències negatives tant per als treballadors com per als sindicats acabats de reorganitzar sota la influència del sindicalisme revolucionari, que, exhausts, es van debilitar i en els quals van perdre influència els anarquistes.

Els socialistes van atribuir el conflicte a causes polítiques, i Antonio García Quejido, secretari de la UGT, escrivia que els anarquistes «[...] creyeron, alentados indudablemente por políticos enemigos de la monarquía, que era llegado el momento propicio de apelar a la huelga general y quizás a una revolución».

Això no era del tot veritat, ja que hi havia prou elements objectius per a fer esclatar els conflictes laborals, però el cert és que es donaven una sèrie de concomitàncies entre la propaganda sobre el valor de la vaga general i el sindicalisme revolucionari que arribava des de França: la difusió d’aquestes teories a Barcelona pel periòdic «La Huelga General», que finançava l’antic republicà, ara anarquista i pedagog, Francesc Ferrer i Guàrdia, i la relació d’aquest i del director del periòdic, Ignasi Clarià, amb el polític republicà Alejandro Lerroux, que ja havia començat els seus enfrontaments amb els catalanistes. Tot plegat explicava la queixa de fabricants i de la Lliga Regionalista que la vaga havia estat tolerada, si no políticament dirigida, des de Madrid, i portada per elements confusos.

Els conflictes dels anys 1901-02, sobretot la vaga general, van tenir conseqüències en tots els àmbits. Per a l’obrerisme van significar la desaparició del vell sindicalisme d’arrel bakuninista, que va ser substituït per l’anarquisme comunista i el sindicalisme revolucionari. En el terreny polític, la Lliga va condemnar la vaga, i posà fi així a la fal·làcia que era el partit de tots els qui se sentissin bons catalans, i es va consagrar com un partit favorable als industrials. El gir a la dreta de l’únic partit catalanista que hi havia era un fet que creà malestar entre els sectors més liberals de la Lliga. Allò realment significatiu, però, és que s’apartà dels treballadors, i cal tenir en compte que la major part dels obrers de Barcelona aleshores encara eren catalanoparlants. Falsament es va crear una associació de l’esquerra amb l’anticatalanisme polític, que acabà afavorint el lerrouxisme.

La interpretació de la vaga feta per la Lliga, i acceptada pels empresaris, era sibil·lina i classista: ho atribuïa tot als enemics polítics del regionalisme per actuar contra Catalunya. Però una cosa era l’actitud oportunista davant un episodi conjuntural com la vaga, i una altra mostrar-se cec a la necessitat de crear instruments que ajudessin a pal·liar les enormes necessitats d’una gran part de la població de Catalunya. Restablerta la normalitat, urgia reconèixer la realitat de la lluita de classes, mesurar-ne les dimensions, llimar-ne les arestes més tallants. Així, des de dintre de la Lliga, algunes individualitats van voler donar la rèplica.

Comprenent la situació, un membre de la Lliga, Francesc Moragas, que no era ni fabricant ni botiguer i, per tant, no estava tan implicat personalment en l’aspecte econòmic de la vaga com bona part dels seus coreligionaris, s’apressà a publicar la «Revista Social. Periódico de economía social y cuestiones obreras». En el primer número, aparegut dues setmanes després d’acabar la vaga, es feia ja un diagnòstic de l’arrel del problema: «El desequilibrio lamentable a que han dado lugar los rápidos progresos de la mecánica [...] distanciando [...] al patrono de sus obreros y acabando por convertir al capital y al trabajo de elementos armónicos en irreconciliables enemigos, apenas ha llamado en España la atención de personas estudiosas [...]. Y precisamente por esa ignorancia de las cuestiones sociales, por esa carencia de institutos económicos protectores del obrero y por ese descuido de la reforma y mejora de las condiciones en que se realiza el trabajo, España sufre ahora el embate de todas las malas pasiones y de todos los instintos de destrucción social.»

Moragas s’inspirava en una combinació de liberalisme i de fe cristiana: «[...] la verdadera perfección de la sociedad humana sólo puede obtenerse mediante la solidaridad y la fraternidad de todos los elementos que la forman [...]; de esta aproximación y de este auxilio nacerían numerosas costumbres económicas y sociales como las pensiones de retiro para la vejez, las de invalidez, los seguros sociales en todas sus ramas, las bolsas de trabajo, los sindicatos obreros, independientes de las sociedades de resistencia y dirigidas sólo al estudio de las cuestiones económicas, la participación en los beneficios, las habitaciones obreras, los gimnasios populares, los restaurantes económicos, los sanatorios, los asilos para los inválidos del trabajo, las sociedades de asistencia, los consejos de conciliación, los jurados mixtos, los montepíos, las cajas rurales, las escuelas obreras de instrucción primaria y enseñanza técnica, los centros obreros morales, los bancos populares, las cajas de ahorros y otra infinidad de instituciones encaminadas a lograr la paz social y a mejorar las condiciones del trabajo y las circunstancias económicas de que vive el proletariado.»

Algunes d’aquestes mesures ja havien estat assumides per polítics de la Lliga. Prat de la Riba era autor d’un escrit publicat en aquells moments sobre Los jurados mixtos para dirimir las diferencias entre patronos y obreros para prevenir o remediar las huelgas, però la major part eren noves i significaven un avenç, i també un fet excepcional dintre del partit regionalista conservador. Seguint aquest corrent, i amb l’impuls de Francesc Moragas, el 1904 es va fundar l’entitat de crèdit Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis de Catalunya i Balears, per iniciativa de les entitats patronals catalanes, per ajudar a millorar les condicions de vida dels treballadors, i dedicada a fomentar l’estalvi i les pensions.

El lerrouxisme

El resultat negatiu de la vaga general del 1902 va accelerar la desarticulació del moviment obrer a Catalunya i va posar en entredit les tàctiques anarquistes, però l’espai sindical d’aquests no va ser ocupat pels socialistes, sinó per unes noves opcions republicanes, emergents en aquell moment. Superant la tradicional relació entre l’obrerisme, majoritàriament anarquista, i el republicanisme, tradicionalment federal, la figura d’Alejandro Lerroux atreia amplis sectors obrers, que van sucumbir a la seva influència política. Amb la seva oratòria, Lerroux va fer impacte en el món obrer fins el 1909, i els seus seguidors van intentar organitzar un sindicat al voltant del Partit Radical, la Unió Obrera Republicana (1908), que va acabar essent un fracàs.

Les masses treballadores de les poblacions industrials, vagament iniciades en els principis internacionalistes, sovint es desentenien de les consignes abstencionistes donades per dirigents anarquistes i mantenien una certa confiança en el republicanisme. Durant la primera dècada del segle XX, el PSOE va intentar, inútilment, captar aquest vot obrer, que majoritàriament va anar cap als radicals de Lerroux. Aquest va saber mantenir-se en connexió constant amb els sectors obrers barcelonins. Va establir un cert grau de cohesió social entre els seus partidaris, des de les classes mitjanes fins als treballadors més humils, amb la formació de les «fraternitats republicanes», de la mateixa manera que va fer Vicent Blasco i Ibáñez a València, la qual cosa havia de redundar electoralment a favor seu.

Un element bàsic del lerrouxisme va ser l’obrerisme. Lerroux i el seu cercle, dins la Unió Republicana primer i des del Partit Radical a partir del 1908, van mostrar la seva utilitat a la classe obrera de Barcelona, que no se sentia inclinada cap al PSOE: la defensa parlamentària de determinades reivindicacions obreres, la defensa jurídica de sindicalistes, la denúncia de les repressions governamentals, la petició d’indults, la prestació de serveis assistencials, educatius i recreatius als centres republicans i a la Casa del Poble de Barcelona (creada entre el 1903 i el 1906 a imitació del model socialista belga, abans que el PSOE fundés el 1908 a Madrid la primera de les Casas del Pueblo socialistes). Tot això va configurar l’actiu obrerista del lerrouxisme a Barcelona, sense que això, però, impliqués la pèrdua de vots de sectors petitburgesos.

La presència del republicanisme lerrouxista a l’Ajuntament de Barcelona feia possible que arribessin subvencions als seus centres, amb la qual cosa es podien desplegar els serveis d’ajuda i educatius que aquells oferien i que eren positivament valorats per una classe obrera moltes vegades condemnada a la misèria, per la manca de serveis públics d’ajuda de l’Estat, i que només podia recórrer al paternalisme de les institucions catòliques i de beneficència. D’aquesta manera, el lerrouxisme ocupava a Barcelona l’espai i les funcions que a curt termini s’haurien pogut esperar del PSOE, en aquells moments molt aïllat a Catalunya. Cal pensar que el PSOE no va tenir el seu primer escó fins el 1910, amb Pablo Iglesias Posse com a diputat de la unió republicanosocialista que va sorgir el 1909 després dels successos de la Setmana Tràgica de Barcelona.

S’ha parlat molt dels suports amagats que podia tenir Lerroux dintre del Govern, i del seu paper com a mur de contenció del catalanisme, però, més enllà d’aquests supòsits, l’èxit del lerrouxisme es va deure a l’activisme i la dedicació militant a la política, en contrast amb el que havien fet els notables republicans fins aquell moment, i també a la necessitat d’un àrbitre que tenia el republicanisme, dividit no sols entre fusionistes, progressistes i federals, sinó en multitud de centres i casinos dispersos, de manera que la formació de candidatures, especialment en les eleccions municipals, era una batalla entre els candidats sortits de les prevotacions, sempre més nombrosos que càrrecs amb possibilitats de guanyar sense dividir les forces republicanes. El fet que la circumscripció electoral a les municipals no fos tota la ciutat de Barcelona —com a les generals—, sinó el districte fomentava les tendències disgregadores i centrífugues dels republicans. Lerroux, tot i que s’enquadrava en la Unió Republicana creada el 1893 per Nicolás Salmerón des de Madrid, aspirava —i en això tenia molts seguidors— a convertir aquella aliança en un partit unificat i centralitzat que des de Barcelona irradiés a tot Espanya.

La reorganització obrera

Durant els primers anys del segle XX, després d’haver vist fracassar els plantejaments sindicalistes, tant d’inspiració socialista com anarquista, del segle XIX, part del moviment obrer lluità per estructurar un sindicalisme de masses socialment revolucionari.

Un pas important en aquest procés de renovació sindical es produí amb la constitució de la federació de sindicats Solidaritat Obrera, al juliol del 1907. Era el resultat de la coordinació efectiva de les societats obreres de Barcelona, tot i que tingué des del primer moment una clara vocació estatal, orientada pel sindicalisme revolucionari francès. Va néixer com un intent de pacte entre socialistes i anarquistes, i també com una alternativa obrera al lerrouxisme i al catalanisme regionalista. Immediatament després de la seva constitució, va iniciar el procés d’expansió, primer a tot Catalunya i després a la resta de l’Estat. Solidaritat Obrera va intentar mantenir un difícil equilibri entre totes les forces que la integraven, però, d’una banda, la topada amb els lerrouxistes fou immediata i inevitable, i de l’altra, la voluntat expansiva de l’organització xocava amb els interessos dels socialistes, que ja tenien la seva pròpia organització estatal. Cal afegir-hi que, a més, discrepaven, igual que altres societats obreres integrades en l’organització, de l’orientació anarquista que cada vegada pesava més en el si de Solidaritat Obrera.

El procés quedà aturat per l’esclat de la Setmana Tràgica i la subsegüent repressió, però finalment l’1 de novembre de 1910 es decidí la constitució de la Confederació General del Treball, que molt aviat s’havia d’anomenar Confederació Nacional del Treball (CNT). Tanmateix, un moviment de solidaritat de característiques similars, amb un fort contingut d’agitació popular i sense el sedàs d’una estratègia política, acabà en la Setmana Tràgica.

La Setmana Tràgica

Incendi del convent dels Escolapis a la ronda de Sant Antoni de Barcelona, durant la Setmana Tràgica, 1909

ECSA

La revolta popular coneguda com la Setmana Tràgica es desencadenà a l’estiu del 1909, quan el Govern va començar a enviar tropes al Marroc per neutralitzar les cabiles rebels del Rif que atacaven objectius militars i econòmics espanyols establerts al Protectorat. La major part d’aquestes tropes de reforç eren constituïdes per reservistes que s’embarcaven des de Barcelona. Contra aquest enviament començà un avalot de signe antimilitarista, que acabà en un espontani motí anticlerical. L’antimilitarisme era consubstancial de les classes populars catalanes i, en aquest cas, el rebuig de la guerra tenia el suport de republicans, sindicalistes i anarquistes, com també de socialistes, que havien condemnat a la Segona Internacional les guerres colonials. L’anticlericalisme, igualment ancestral, s’ha d’entendre com l’oposició a una Església no gens conscienciada del compliment del missatge cristià i aclaparadorament servidora dels reis i dels poderosos.

Les protestes, iniciades l’11 de juliol, s’anaven incrementant així que es tenia notícia de les derrotes que sofrien les tropes espanyoles. El governador civil de Barcelona, Ángel Ossorio y Gallardo, tallà les comunicacions telefòniques i telegràfiques amb Madrid. El dilluns dia 26, amb el suport de Solidaritat Obrera, es convocà arreu una vaga general contra la guerra, i va començar la Setmana Tràgica. S’havia previst per a la vaga una durada limitada a un sol dia. Amb tot, els fets, sense saber-se gaire bé com, es van complicar. Al Poblenou van produir-se incidents en intentar aturar, els vaguistes, els tramvies; al migdia, el capità general De Santiago, en contra del parer del governador civil, que dimití, declarà l’estat de guerra i tragué l’Exèrcit al carrer per aturar els manifestants, una bona part dels quals eren dones i nens. Aleshores començà a esdevenir-se un moviment insurreccional espontani, que desbordà tant el comitè de vaga com els dirigents dels partits i sindicats, i que adoptà els trets d’un motí sense coordinació ni orientació concretes.

El dimarts 27, les barricades es generalitzaren, s’assaltaren les armeries, i les topades amb les forces militars resultaren més sagnants, alhora que els incendis d’esglésies i convents s’estenien per tot el centre de la ciutat. Les rancúnies i els sentiments anticlericals canalitzaren la protesta; la gent amotinada atacava béns de l’Església, però ni fabriques, ni bancs ni cap centre oficial ni de comunicacions no va ser tocat. Entre convents, esglésies, patronats i centres de beneficència, van cremar seixanta-set edificis; en un espectacle macabre es van desenterrar cadàvers de religioses per satisfer la curiositat popular sobre les tortures als convents. El divendres dia 30, van arribar tropes de València i la revolta s’anà apaivagant. El dilluns, 2 d’agost, ja es tornà a la feina. El balanç fou de vuitanta-set morts (cinc dels quals militars i la resta civils) i centenars de ferits. Acabada la revolta, la repressió començà immediatament. Va ser dura, arbitrària i venjativa, malgrat algunes veus aïllades de concòrdia com la de Joan Maragall a La ciutat del perdó. Es van desterrar més de dues-centes persones, en general anarquistes i republicans; es van tancar periòdics, centres obrers i escoles laiques. Sense un culpable clar, es van afusellar cinc persones, entre les quals el director de l’Escola Moderna, Francesc Ferrer i Guàrdia, que, utilitzat com a cap de turc, va ser acusat d‘haver dirigit la revolta, i amb el seu afusellament les autoritats van exemplificar la intencionalitat de la repressió.

Cultura i societat

En el terreny artístic i cultural, considerat en totes les seves formes —gràfiques, plàstiques, literàries i musicals—, els països d’Europa tenien uns denominadors comuns, cosa que no impedia que les tradicions nacionals deixessin la seva empremta en les diferents escoles i manifestacions. Arreu s’havia imposat, amb més o menys intensitat i amb diferent fortuna, el Romanticisme dels anys 1820-50, el realisme dels anys 1840-70; a les últimes dècades del segle, el Simbolisme i l’Impressionisme dels anys 1870-90; el vitalisme dels anys 1890-1905, que portà a l’eclosió de les primeres avantguardes dels anys 1905-14. Durant aquests anys, es va anar recorrent un camí de recerca de l’expressió individual que portà cap a la natura per la qual s’interessà el Romanticisme, i cap a la definició de nous llenguatges i de noves regles de composició a partir de la destrucció d’allò que es considerava l’expressió de la tradició. Aquest camí fou seguit a tots els països a ritmes diferents, però sempre sense retorn, la qual cosa no vol dir que la comunitat artística europea fos una de sola ni anés a l’uníson, però sí que tenia les mateixes inquietuds vitals.

L’Europa cultural vivia les mateixes modes llançades per les grans capitals, París, Londres i Viena sobretot. Si cal trobar un denominador comú a tota l’Europa burgesa i aristocràtica d’aquells anys, aquest fou l’òpera, entesa com un espectacle total, que acapararà l’atenció de les elits. Aquesta Europa es nodrí també de la premsa i les revistes culturals, cada vegada més riques i numèricament més importants. Eren l’expressió de la necessitat de donar a conèixer idees i fets, i de crear opinió. Des de posicions diferents, els uns lluitaren per aconseguir la llibertat de premsa i els altres, per frenar-la, generant arreu grans conflictes polítics.

Barcelona, que va encetar l’any 1900 amb més de mig milió d’habitants, era una ciutat que pretenia abandonar amb rapidesa les restes de tradicionalisme i ruralisme heretades del passat, tot i que els projectes, les mentalitats i els comportaments col·lectius no avançaven sempre al mateix ritme. Aquesta societat generà una demanda artisticocultural que comportà una nova professionalització d’intel·lectuals, professionals i artistes. Es forjà el substrat d’una nova concepció del món que, vehiculada per la premsa, sales d’art, acadèmies i col·legis professionals, se sobreposà a l’espai pietós, carrincló i estret de mires de la burgesia barcelonina hereva del «senyorestevisme» del tombant de segle.

El món de la burgesia

La burgesia i les classes benestants catalanes compartien les inquietuds europees. Amb l’anhel de prosperar, havien promogut un nou moviment urbanístic i, a redós de la industrialització, es respirava un desig de progrés que impulsava grans transformacions. Al llarg del segle XIX, ultra fomentar les relacions socials de veïnatge, de carrer o de tertúlia de cafè, els membres de la societat burgesa, que participaven molt de les inquietuds culturals franceses, van promoure associacions com les acadèmies científiques i literàries, una herència del moviment il·lustrat; els liceus, per promoure les arts dramàtiques i filharmòniques; les societats orfeòniques, i, sobretot, els casinos i els ateneus. Moltes d’aquestes associacions, amb un interès molt més pragmàtic, es reproduïren entre les classes més populars.

Les associacions de caràcter sociocultural es van crear a partir dels últims anys de la primera meitat del segle XIX. Si s’intenta establir una tipologia de les associacions de caràcter burgès que sobrevivien a les acaballes del segle a Barcelona, se’n troben els següents tipus: les científiques i les literàries —l’Ateneu Barcelonès (fundat el 1872), resultat de la fusió de l’Ateneu Català i del Casino Mercantil Barcelonès—, les artístiques —el Conservatori de Música (1861), el Reial Cercle Artístic de Barcelona (1881), l’Associació Musical de Barcelona (1894) o l’Associació de Belles Arts de Barcelona (1897)—, recreatives o de lleure —el Círculo Eqüestre (1856), el Casino del Centro Familiar (1874), el Casino Cortsense (1880), el Cercle Francès de Barcelona (1884) o el Círculo Tradicionalista de Barcelona (1889), fundat pel partit carlista—. Hi hem d’afegir les societats agrícoles, com l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre (1851), i les de caràcter comercial, i sens dubte més populars, com el Círculo de los Dependientes del Comercio (1861), o fins i tot societats industrials com el Círculo Artístico Industrial (1861).

D’entre totes les entitats que definien i que feien de marc col·lectiu de les manifestacions peculiars de la vida burgesa d’aquells anys, destaquen el Liceu i el Cercle del Liceu, inaugurats el 1847. La vida liceística es convertí des d’aleshores en l’aparador de la puixança econòmica d’empresaris i fabricants, en l’exponent de l’última moda i de les frivolitats més rellevants del moment, i en el lloc d’exhibició de l’ascens social, cosa que despertava animositat i també provocava admiració.

El Liceu va néixer a la dècada dels anys trenta com una associació d’amics, reunits per contribuir amb béns i capitals al desenvolupament de les arts escèniques. Començà celebrant balls i representacions teatrals, i tot seguit creà una escola de cant i teatre que l’atansà a l’òpera. El 1838 obtingué el patronatge de la reina, i gràcies al mecenatge de l’hisendat i comerciant Joaquim de Gispert i Anglí, la societat s’instal·là al que havia estat convent de trinitaris, a la rambla dels Caputxins, on inicià la construcció d’un teatre que pogués rivalitzar amb altres teatres europeus. A la darreria del 1844 es constituí la Societat Auxiliar de Construcció del Teatre, per aportar els cabals necessaris per a finalitzar l’obra. Aquesta societat és l’antecedent del Cercle del Liceu.

La constitució definitiva del Cercle responia a la necessitat tant de tenir un local de reunió dels liceistes com de prolongar unes relacions començades al teatre. Era una associació recreativa en què es podia «gozar plenamente de todos los placeres que proporciona la buena sociedad», segons especificava el reglament de l’entitat, cosa que no podia deixar d’evocar una certa immoralitat. Quan es construí, el «Diari de Barcelona» s’hi referia com a «un nou casino en part de l’edifici del teatre». Com és evident, atès el seu origen, va néixer amb un marcat caràcter elitista que les elevades quotes i el reglament d’admissió de nous socis s’encarregaren de mantenir. A més de les característiques assenyalades, el Cercle s’esmerçava a facilitar la relació dels socis amb llur activitat econòmica. Tot plegat fomentava el seu aïllament de la resta de la societat. Ultra l’esmentat J. Gispert, entre els socis fundadors hi havia les grans figures de l’oligarquia financera barcelonina, i una representació menor de nobles i hisendats: el marquès de Sentmenat, el banquer Manuel Girona, el financer Evarist Arnús, el comerciant Ramon Estruch, els industrials Isidre i Josep Antoni Muntades i Campeny, i també l’advocat i representant del caciquisme polític Manuel Planas i Casals. Fins el 1893, juristes i procuradors foren els únics professionals admesos, amb l’excepció de l’arquitecte constructor de l’edifici, Josep Oriol Mestres i Esplugas. A partir d’aquest any, el quadre de professionals acceptats pel Cercle es va ampliar, sense perdre, però, la vinculació orgànica i estructural amb la vella oligarquia fundacional.

L’oci i la vida associativa

En el món obrer sovint és difícil separar la vida social d’un interès pragmàtic en l’organització, la necessitat d’un aprenentatge cultural de l’esbarjo. Des de les associacions obreres es fomentaven aquestes activitats i es promovia l’estudi, la lectura i la discussió de principis ideològics. Una mica a cavall de totes elles hi havia les tertúlies de cafè, amb freqüència dins de les mateixes associacions, i les excursions campestres i les vetllades literàries, que acostumaven a convertir-se en actes de propaganda. Un altre element clau dels interessos obrers era la premsa.

La premsa, qualificada per Josep Llunas i Pujals com l’instrument més poderós per a combatre les idees, és un exponent clar del grau de societarisme i sociabilitat obrers. La major part de periòdics i revistes eren impulsats i redactats per agrupacions i centres obrers. A partir de la segona meitat de la dècada dels vuitanta, la premsa obrerista adquirí un impuls considerable; la major part de publicacions veieren la llum a Barcelona, i per la seva importància cal destacar «Acracia» (1886-88) i «El Productor» (1887-93, en la seva primera etapa), vinculades als corrents obreristes majoritaris. Paral·lelament, hi havia un periodisme satíric que, al costat del comentari crític, desenvolupava la caricatura, escrita i dibuixada, de l’actualitat política i social del moment, amb símils força casolans. L’exponent més clar n’és, sens dubte, «La Tramontana» (1881-87), que, redactada per Josep Llunas, feia gala d’un esperit catalanista allunyat del jocfloralisme, i traspuava un esperit obrerista anarquista profundament anticlerical.

Els centres d’esbarjo popular constituïen un punt de contacte entre els diferents sectors socials. Dels toros i el Pou de Sant Guim es passà, cap a la fi de la centúria, al món de circ i fira del Paral·lel, i al nucli de l’actual plaça de Catalunya, on se situava el Circ Eqüestre (1789-95). Aquest món convivia amb el dels teatres, que oferien espectacles a preus populars —generalment cinquanta cèntims—, com el Tívoli, Eldorado Concert, el Novedades, el Pabellón Soriano, el Teatre Calvo i Vico, l’Apol·lo, o el Teatre Circ Espanyol. En molts d’aquests teatres també s’organitzaven mítings obrers: durant les campanyes per aconseguir la jornada de vuit hores, se celebraren actes de propaganda al Tívoli, a l’Espanyol i al Circ Eqüestre. Emili Guanyabens, empresari de l’Apol·lo, fins i tot cedia gratuïtament el seu teatre uns quants anys més tard per a la celebració de mítings obreristes. Al teatre convivien els obrers amb la menestralia i la petita burgesia, una burgesia enlluernada pel Liceu, per bé que freqüentava més el Teatre Principal, l’Odeón, el Líric, etc., i que, seguint la moda, visitava exposicions, gaudia dels concerts i, sobretot, organitzava penyes, cercles, societats culturals i recreatives, sales de ball com les del Casino Barcelonès, entitats musicals com la Societat Filharmònica, etc. I també participava de l’entusiasme general que en aquells anys despertaven les activitats d’il·lusionisme i de prestidigitació.

El món obrer, per la seva part, anava creant a poc a poc els seus propis espais culturals, molts dels quals van sorgir al voltant de les associacions corals creades per Anselm Clavé a partir del 1850, i també, del moviment ateneístic específicament obrer. Tots dos fenòmens es compten entre les manifestacions més importants de la vida social obrera.

L’impacte dels cors de Clavé fou important, ja que van aconseguir aplegar un nombre important de seguidors. Quin era l’objectiu de Clavé? Com ell mateix digué, «moralitzar i instruir la classe obrera». Caballé i Clos a Barcelona de antaño s’expressa en el mateix sentit en retratar el corista de Clavé: «Su idealidad abarca tres términos: familia, trabajo y Clavé. Las canciones aprendidas sirven para arrullar a los hijos pequeños y endulzan las horas de pesada labor. Con el ensayo evita la taberna y el lupanar. Con el concierto, goza de estética emoción [...]. Profesa la religión del coro y sus principios politicosociales son los que esparciera el Gran Clavé en la letra de sus composiciones corales.» Quins eren aquests principis? Si tenim en compte els textos que circulaven a l’entorn de les corals i els retrats dels més consagrats admiradors de Clavé, eren principis molt conservadors i completament allunyats de la classe obrera i les seves reivindicacions.

No obstant això, bona part de la classe obrera acceptà i s’il·lusionà amb un projecte que l’allunyava de la política i manifestava mitjançant el folklore un sentiment diferencial català, i que alhora li oferia l’oportunitat de gaudir d’una activitat lúdica. Així, l’activitat coral va ser assumida per una part molt important de la classe obrera, fins i tot la més radicalitzada. Amb tot, hom considerava que les cançons de Clavé representaven un món completament allunyat del medi urbà i del tarannà obert i liberal dels barris obrers. Joan Casas i Vila ho posà de manifest a Cuplet i cançons: «Totes aquestes cançons eren la pagesia i Barcelona res tenia a veure ni amb la Mari-Agneta, ni amb la filla del marxant, ni amb la pastoreta, ni amb totes les harmonies d’en Clavé. El cuplet, en canvi, és la ciutat, i de la ciutat, lo més típic i lo més recent, lo més sentimental i lo més frívol, Les Caramelles i La Modisteta, Els Tres Tombs i el Carrer d’Aribau.»

Els centres de la vida social per excel·lència eren els ateneus. Els ateneus apareixen a Catalunya a mitjan segle XIX, a l’escalf del Romanticisme liberal i de la Renaixença literària, amb l’objectiu de millorar el nivell cultural dels seus socis mitjançant la realització de conferències, cursets, seminaris, etc. En general tenien un bon nombre de diaris i biblioteques, moltes de les quals han arribat fins als nostres dies.

Eren institucions ciutadanes interclassistes de caràcter cultural, artístic, científic i literari. Però en aquells anys nasqueren també altres tipus d’ateneus, adreçats específicament al món del treball i molt interessats per la cultura popular. Aquests copiaven el model ateneístic liberal, al qual imprimien, però, un altretarannà, ja fos revolucionari social, o bé de formació dels obrers. Utilitzant com a eina l’educació i la cultura, l’ateneu es convertí, així, en una institució popular, en general urbana —o de barri barceloní—, on s’aplegaven els treballadors que no renunciaven a l’esforç individual.

El primer ateneu d’aquest tipus fou fundat el 1861 a Barcelona, amb el nom d’Ateneu Català de la Classe Obrera, per simpatitzants del Partit Progressista. Tenia la seu al carrer dels Mercaders i un grup d’enginyers hi feia classes.

El 1881, un grup d’antics internacionalistes que havia participat en aquell primer Ateneu va crear l’Ateneu Obrer de Barcelona, en el qual col·laboraren també republicans federals i catalanistes d’esquerra com Valentí Almirall. A partir del 1907 en van ser socis protectors, entre molts altres, el mecenes maçó Rossend Arús i Arderiu, el banquer Evarist Arnús i el polític Francesc Cambó. Igual que els altres, es proposava la regeneració de la classe obrera mitjançant l’ensenyament. Cap al 1890 es bellugaren al seu entorn una sèrie de societats obreres adherides, com per exemple la de Teixidors de Seda, la de Teixidors a Mà, la Federació de Les Tres Classes de Vapor, etc., que tenien el dret d’enviar els seus afiliats, i els fills d’aquests, a les classes i a la biblioteca de l’Ateneu. Allí es feien classes d’ensenyament primari a nens i nenes, i a la nit es donaven lliçons d’iniciació al comerç i a l’aprenentatge professional a obrers amb estudis primaris. Aquest Ateneu va sobreviure fins ben avançat el segle XX. Amb esquemes similars, es creà l’Ateneu Obrer de Sant Andreu el 1885, el qual rebia l’ajut dels sindicats de paletes i de fusters, i, el 1897, l’Ateneu Obrer de Gràcia.

Aquest moviment ateneístic no era, ni de bon tros, exclusiu de Barcelona i va continuar al segle XX, quan se’n va crear el més emblemàtic: l’Ateneu Enciclopèdic Popular (1903) i, més tard, l’Ateneu Polythecnicum, ja als anys vint.

La societat catalana de la Restauració tenia un dels seus pols d’atracció en els ateneus, però el procés de catalanització en què estava immersa coincidí amb l’aparició de moltes altres activitats i la concreció d’un seguit d’iniciatives que no van fersinó reforçar la catalanitat i que van ajudar a generalitzar l’ús de la llengua. Així,nasqué el folklore català, lligat al catalanisme i impulsat pel desig de recuperaciópatriòtica i un generós sentit de la convivència. Es va implantar estimulat pelsmembres de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, fundada el 1876, i de l’Associació Catalana d’Excursions, fundada el 1878. Paral·lelament prenia força el periodisme escrit en català, en el qual predominava la premsa satírica i humorística. Després de la fundació del que fou el primer diari en català, «El Diari Català», esconsolidaren «L’Esquella de la Torratxa», «La Campana de Gràcia», «La Renaixença», «L’Avenç» i «La Tramontana», entre d’altres.

El Modernisme i el Noucentisme

El moviment més característic de la vida cultural catalana del final del segle XIX va ser el Modernisme, la manifestació més patent de la incorporació per la burgesia catalana d’hàbits nous i d’influències cosmopolites, que van portar aquesta burgesia a interessar-se més per la cultura que no pas per la política.

El que també es coneix amb altres noms, com ara Art Nouveau, Modern Style, Jugendstil, Liberty, etc., és un moviment cultural derivat del Simbolisme i caracteritzat, entre altres coses, pel predomini de la corba sobre la línia recta, el detallisme i la riquesa en la decoració, l’ús freqüent de motius vegetals, el dinamisme de les formes, l’esteticisme refinat i el gust per l’asimetria.

Cronològicament, a Catalunya el Modernisme se situa entre el 1881, l’any que es comença a publicar «L’Avenç», i el 1906, quan es tanca «Joventut», entre dues dates, doncs, relacionades amb dues de les revistes més emblemàtiques d’aquest moviment cultural i artístic. El terme «modernisme» aparegué per primera vegada a «L’Avenç» el 1884, quan els pintors Casas i Rusiñol, encara uns desconeguts, presentaren unes obres molt controvertides a la Sala Parés. Artistes i escriptors van introduir una concepció nova de l’art i la seva funció. Entre les característiques del moviment cal destacar la consideració del caràcter universal de l’art. En arquitectura, les figures emblemàtiques d’Antoni Gaudí —que va posar aquest moviment a l’avantguarda de l’art internacional— i Lluís Domènech i Montaner van impulsar noves concepcions arquitectòniques i de disseny d’interiors. El 1888, Domènech i Montaner mostrà aquest nou estil al restaurant que construí per a l’Exposició Universal del 1888, el Castell dels Tres Dragons.

Els modernistes, d’acceptar el positivisme historicista de la Renaixença, tamisat per la influència d’Almirall, com a mètode d’anàlisi de la realitat catalana, van passar a la recerca de la pròpia identitat cultural per la via del naturalisme. El regionalisme va donar pas a un projecte cultural, el nacionalista, paral·lel a la voluntat europeïtzadora que va portar a allunyar-se d’Espanya. En aquest sentit, «L’Avenç», que inicialment es presentava com a portaestendard de l’escola naturalista, va recollir explícitament la tradició republicana federal i va intentar d’establir les bases ideològiques d’un nacionalisme esquerrà i radical; el 1890 va iniciar la campanya de reforma lingüística i es va constituir en el punt de confluència d’actituds renovadores per confegir una nova identitat nacional.

L’eclosió del moviment es va produir a partir del 1889 i va rebre una forta empenta quan literats com Joan Maragall, Jaume Massó i Torrents i Santiago Rusiñol van instituir un moviment més o menys organitzat a partir del 1892, que es concretà en la celebració de les festes modernistes de Sitges del 1893 i el 1894. El Modernisme cultural va aplegar escriptors de procedències socials i geogràfiques i de tendències artístiques i polítiques (esteticistes, radicals, conservadors, costumistes, simbolistes) molt diverses. Va sobreviure en estrats populars heterogenis, amb la incorporació i l’adaptació a Catalunya de corrents de pensament molt diversos, però el radicalisme sociopolític que alguns intel·lectuals com Jaume Brossa hi van insuflar no sobrevisqué al terrorisme anarquista del 1893 i el 1896. L’esclat d’aquest va tallar el moviment d’aproximació de les classes populars a l’anarquisme i el Modernisme va adoptar un caràcter esteticista. Sense l’eclosió del Modernisme, Catalunya no disposaria d’una ciutat «excedida» com Barcelona, ni d’un projecte de cosmòpoli.

En acabar el segle, el Modernisme dictava la moda en la indumentària, el disseny, la decoració, l’art i l’arquitectura. Com a moviment politicocultural s’acabà identificant amb el catalanisme fins que, finalment, a partir de 1906-10, va ser desplaçat pel Noucentisme.

Amb el desplegament del Noucentisme, que pretenia fixar un model de país, Barcelona va recuperar la consciència de l’espai que ocupava en la Mediterrània, i fou en aquest gest d’obrir-se al món que la ciutat absorbí els nous corrents de pensament europeu. Els noucentistes parlaven de la Catalunya ciutat, a la qual sovint es referia un dels ideòlegs del moviment, Josep Carner, com a ideal del que s’havia d’acabar forjant en el futur. En efecte, el Noucentisme fugia del ruralisme, que veia com un llast, les manifestacions del qual només havien d’interessar als etnògrafs.

Un altre intel·lectual il·lustre, Eugeni d’Ors, conegut amb el pseudònim de Xènius, va donar carta de naturalesa al Noucentisme en la secció diària que escrivia a «La Veu de Catalunya», titulada «Glossari», la qual esdevingué la principal plataforma de difusió de l’ideari noucentista. D’Ors, que el va definir com la proposta realista del sentir dels temps, presentava el Noucentisme com un corrent modern però alhora profundament arrelat en la tradició cristiana, mediterrània i clàssica, essent l’equilibri entre aquests elements l’únic que podia convertir en una aspiració realista la tasca ètica de regeneració nacional que s’estava portant a terme. Així, per exemple, en la Glosa de justícia social sobre els problemes de Barcelona (26 de febrer de 1907), posà de manifest el descoratjament que sentien els noucentistes en la tasca de «modelar el poble en ciutadania» i assenyalà els factors principals que entorpien aquesta missió: «[...] la renovació constant, per obra de tèrboles fonts d’emigració, de les nostres masses ciutadanes», els atemptats socials endèmics i el manteniment larvat d’una gran tensió ciutadana, contra la qual no hi havia cap política cultural.

El Noucentisme influí en tots els àmbits de la vida pública catalana, fins molt després d’haver estat bandejades les propostes estètiques que el caracteritzaren.