Al meu entendre, Lluís Companys és l’home de tres dates clau que el configuren com a mite de la història de Catalunya. En dues d’elles, el 6 d’octubre de 1934 i el 19 de juliol de 1936, hi destacà com a polític de moments crucials. En la tercera, la del seu afusellament, l’octubre del 1940, es creà la figura del president màrtir. La resta de la seva vida com a agitador polític no fou més remarcable que la dels grans dirigents de l’esquerra. Sense aquests tres episodis, Companys no destaca per damunt de Francesc Macià, Rovira i Virgili, Jaume Carner, Pere Coromines, Marcel·lí Domingo, Francesc Layret, Salvador Seguí o Joan Peiró. Ni com a periodista de «La Lucha», ni com a advocat d’obrers, ni com a assessor del moviment rabassaire no destacà gaire. D’altra banda, la seva carrera institucional fins a la Segona República fou pobra: fou regidor durant un breu període a l’Ajuntament de Barcelona i diputat per Sabadell suplint l’assassinat Layret. Ja durant la República, el seu paper com a governador civil de Barcelona, com a president del Parlament de Catalunya i com a ministre de Marina tampoc no fou gaire destacat. Fins a la República no féu sinó seguir les petges primer de Layret i després de Macià. Però la mort heroica el va encimbellar a la categoria d’heroi i de símbol de les llibertats de Catalunya.
Companys en la primera bibliografia
Per conèixer l’home tenim a l’abast una bona bibliografia hagiogràfica. Ara, però, voldria fer veure com a poc a poc es va anar bastint el personatge fins a la primera biografia moderna —publicada a Barcelona el 1970—, la de Josep Maria Poblet i Guarro, Vida i sacrifici de Companys.
Francisco Madrid Alier, que el va tractar íntimament, a Ocho meses y un día en el gobierno civil de Barcelona. Confesiones y testimonios, publicat el 1932, el descriu així: «Lluís Companys es un hombre inteligente, listo, con esta intuición viva de los despiertos de imaginación [...]; es dúctil, fácilmente doblegable, escurridizo y ampliamente imaginativo. Los azares de la vida le han limitado la cultura [...]; el afán de saber es grande en Lluís Companys, pero cuando quiso estudiar las obras fundamentales que debe saber un político, Lluís Companys tenía que terminar su carrera de abogado a fuerza de sacrificios morales y pecuniarios, tenía que ir al mitin o pasarse unos meses entre las rejas de la cárcel.»
Domènec de Bellmunt, en l’esbós que li va dedicar el 1933 a Figures de Catalunya, escriu: «[...] somriu constantment sota el seu bigotet retallat, i mentre us ensenya unes dents esclaves de la nicotina, us estreny la mà amb una efusió entranyable. Us tuteja de seguida com un amic d’infància. És baix, secardí, nerviós. No és cap figurí i li plau d’exhibir un pam de mocador de seda en aquella butxaca de l’americana destinada a balcó de la coqueteria masculina. Bon orador de multituds, no és, però, home de grans recursos oratoris ni lèxic abundant i preciós. Posseeix, en canvi, el secret d’arribar al cor de la massa popular i de fer-la vibrar d’entusiasme, cosa que no saben fer nombrosos divos d’oratòria de càtedra, i no pocs rossinyols de tribuna científica. Polític per temperament, d’intuïció».
El mateix Domènec de Bellmunt, mort el president, li dedicà el llibre Lluís Companys. La seva vida, la seva obra, la seva mort gloriosa (Tolosa de Llenguadoc, 1945), en què diu: «[...] dinou vegades empresonat a la vida, condemnat a mort, amagat, perseguit, exiliat, per un any de govern, un any de presidència, i encara interromput per les terribles sotragades del 6 d’octubre, els setze mesos de presidi i la catàstrofe del 19 de juliol [...], en l’actuació del Companys hi ha dues grans etapes que segueixen, però, una mateixa i única trajectòria. Una etapa d’agitació, de lluita, d’oposició al règim monàrquic i a la tirania, que va fins al 1931; una altra etapa de govern, de realització, d’obra constructiva, que va fins a la seva mort. La fita que uneix les dues èpoques d’en Companys marca una gran etapa de la seva vida: el 1931 s’incorpora obertament, francament, entusiàsticament, al catalanisme. Fins aleshores n’havia estat un aliat, un afí, un simpatitzant, però no n’havia estat un militant. En posar-se al costat de Francesc Macià, Lluís Companys contribueix en gran part a atreure les masses obreres catalanes a la causa nacionalista [...] car Companys representa dues banderes: la bandera política de la Catalunya nacionalista, i la bandera social de les reivindicacions obreres».
Amadeu Hurtado, en les seves memòries Quaranta anys d’advocat. Història del meu temps, 1931-1936, diu: «Jo havia conegut i tractat Companys des que era un modest reporter de “La Publicitat” en temps de la direcció de Lerroux [...]; no puc negar i menys encara vull negar que m’havia inspirat sempre gran simpatia precisament per raó del que molta gent creia els seus defectes, els quals eren els propis d’una vida poc ordenada i bohèmia, perquè són defectes que tenen la contrapartida natural d’un tracte afable, d’un desinterès espontani i sense afectació i d’una ingenuïtat que és més atractiva quan vol ser maliciosa. La seva dèria principal havia estat la política per la política, amb la mateixa devoció dels qui senten i practiquen l’art per l’art, però que no tenen temps ni humor de formar-se una manera o estil que pugui donar a l’obra pròpia el signe d’una creació personal. No havia tingut gaire sort en la seva vida pública, sempre sota la influència d’alguna amistat més forta que ell [...]; no va poder guanyar-se una situació remarcable a causa del seu natural negligent i poc propens a un treball regular, circumstància que també li havia impedit de fer una carrera professional. Malgrat tot, tenia una disposició natural que en moltes situacions era veritable talent [...]. En aquests alts i baixos desmesurats que passaven de l’extrema modèstia a la vanitat agressiva, de la negació de si mateix a l’exacerbació d’un sentit autoritari, i de la negació més abúlica a la rebel·lia més coratjosa, hi ha tot el secret de la història de la presidència de Companys, que un final tràgic haurà immortalitzat.»
Antoni Rovira i Virgili, a l’exili, li va dedicar una sentida crònica a «La Humanitat» el 15 d’octubre de 1947, aniversari del seu afusellament, crònica que va recollir al llibre Siluetes de catalans: «Era Companys un home de cor, un home de passió. Sentia fortament el llaç de l’amistat lleial, la tendresa humana, l’amor fidel de les idees. I per aquests sentiments es mostrava tothora disposat als sacrificis, àdhuc al sacrifici extrem. Enmig d’un període de lluita violenta, el seu temperament en feia un predestinat. I ell tenia una clara consciència d’aquesta predestinació. De vegades, en conversa amical, ho declarava serenament. S’abocava a la lluita, s’hi sentia atret. I no pas perquè l’enlluernés la perspectiva del guany o del goig personal, albirava més aviat el perill i el sofriment; però això no aturava ni atenuava el seu impuls cap a l’acció. Menyspreava la comoditat, el repòs, l’avantatge fàcil, la victòria sense risc. Ell va practicar en un sentit digne aquell famós principi segons el qual l’home ha de viure perillosament.»
Jaume Miravitlles, que el tractà prou directament, escriu a Més gent que he conegut, del 1981, el següent: «Humanament, Companys era un home molt diferent de Macià i Tarradellas. Gairebé era el tipus oposat. Aquests dos darrers tenien un gran sentit d’Estat i posaven a les coses una aurèola solemne i jeràrquica; havien nascut per manar i la naturalesa els hi havia donat, no sols el desig, sinó la fesomia de l’home de govern [...]. Companys era al revés d’aquelles dues personalitats. No era lerrouxista en el sentit que li donà Tarradellas, però era un home format en la cultura d’un temps i d’una ciutat de la qual el Paral·lel, la Barcelona de noche, era el sector més viu i dinàmic; li agradaven les senyores i era un gran jugador de xapó. Es va fer portar un billar a la Generalitat i s’hi feien grans partides amb el seu amic Aragay, dels Rabassaires, el seu secretari Tauler i el xofer de taxis, que fou un dels seus consellers i còmplices d’aventures. Li mancava totalment el sentit d’Estat, de la jerarquia, de la solemnitat de la seva funció, encara que, vist de prop, era una persona d’una vivacitat i una simpatia irresistibles. Fou l’home de les decisions heroiques: la proclamació de la República, el 14 d’abril, a Barcelona, des del Palau de l’Ajuntament, i la de l’Estat Català dins la República Federal Espanyola, el 6 d’octubre de 1934 des del Palau de la Generalitat. Morí, potser, la mort que volia i que, en tot cas, pressentia. [...] Senzill, planer, sense solemnitat ni sentit ampul·lós de la jerarquia.»
Lluís Nicolau d’Olwer, en el llibre Caliu. Records de mestres i amics, li dedica un esbós, «Meditació en la mort de Lluís Companys», que diu: «[...] els biògrafs de Lluís Companys s’esmerçaran a seguir-li els passos del bressol fins a la tomba; els historiadors dels darrers decennis escatiran, sospesaran, jutjaran amb criteris diversos l’actuació de Lluís Companys en les lluites socials i en les lluites polítiques de la nostra terra, més encara la seva tasca de president de la Generalitat de Catalunya així en la pau com en la guerra [...]. Tant se val, però; de tota la trajectòria de Lluís Companys, una sola imatge, punyent, inesborrable, restarà a la memòria del nostre poble: la d’una home que frec a la seixantena, grisos els cabells, brillants els ulls que no s’ha deixat embenar, descalç per tal d’aferrar els peus a la terra pairal, cau afusellat a Montjuïc, cridant —com un darrer clam d’amor, d’esperança i de fe— visca Catalunya! I aquest home, que mor així, regant amb la seva sang la terra catalana, és el president de la Generalitat de Catalunya, i l’afusellen precisament per això, perquè és el president de la Generalitat de Catalunya».
Un altre polític que el va tractar àmpliament, Ángel Ossorio y Gallardo, a Mis memorias diu: «[...] catalanista, sí, pero ante todo hombre universal, de piedad flamante, de espíritu comprensivo y abierto, de amor a la libertad y al mundo entero, de fervor humanitario, de corazón sangrante y efusivo, con el alma, con los brazos, dispuesta para todos los acogimientos. Quizá el catalán más bueno que yo he conocido en Cataluña».
L’esbós biogràfic d’Heribert Barrera
En un excel·lent esbós biogràfic, Heribert Barrera i Costa recorda com Joan Puig i Ferrater, en les seves Memòries polítiques, qualifica Companys de vulgar i de tarat i l’acusa de mala fe, i remarca que, quan vol ser més ponderat, Puig i Ferrater escriu: «Companys era petit, voluble, capriciós, insegur i fluctuant, sense cap pensament polític, intrigant i subornador, amb petits egoismes de vanitós sense escrúpols per ascendir; però enmig d’això tenia escapades d’estrabul·lat heroisme i moviments de generós. En fi, era home d’inconstant i variable humor i, tot i les seves pillades, canalladetes i àdhuc grans canallades, sovint tenia quelcom de charmant, humà; tendia a tenir una certa finor de vell polític a l’espanyola, instintiva i sense desbastar. La seva ignorància enciclopèdica i la poca profunditat de l’home no donaven per a res més.»
Barrera rebat aquests judicis afirmant: «Afortunadament, cap persona sensata no pot fer gaire cas de les Memòries polítiques de Puig i Ferrater, que són plenes de fel, i a vegades de mitges veritats, destil·len verí per totes les bandes i no són altra cosa que l’esbravament malaltís d’un home de gran talent, però desequilibrat i amarg. Jo m’atreviria a dir que segurament en Puig no perdonava a Companys que s’hagués mantingut escrupolosament honrat quan ell i uns pocs altres havien tingut la feblesa, que en Puig interiorment no parava de recriminar-se, d’aprofitar la guerra per enriquir-se.»
I afegeix: «[...] no podem ignorar que Companys fou un home molt discutit i criticat, en vida i després de mort, i no solament per la dreta i els feixistes, i no podem tancar ara els ulls davant la realitat i negar tot fonament d’aquestes crítiques. El que ens escau és intentar analitzar i comprendre el personatge típicament bifront que Lluís Companys va ser en vida. [...] Pel que fa a les seves qualitats morals, ningú ha negat mai la seva generositat, el seu absolut desinterès pel diner, la seva total honradesa [...]; quan va marxar a l’exili no va deixar a Catalunya més que una petita casa de planta baixa, al carrer de la Saleta, de la barriada de Sants. I quan els alemanys el van segrestar a La Baule tots els diners que tenia eren 70 000 francs de l’època. Sabem també que fou un bon pare. Per no perdre la possibilitat de retrobar el seu fill, no volgué passar la línia de demarcació que separava la zona ocupada de França de la França de Vichy, i d’aquesta manera va fer possible el seu segrest. Per tant, l’amor paternal li costà la vida. [...] Des del punt de vista intel·lectual, Companys no fou precisament el que hom anomena un home cultivat [...]. Companys no era simplement llest, com alguns han pretès, no era simplement intel·ligent com ho són tants d’altres. Lluís Companys, en allò que realment li interessava, en allò que constituïa la seva vocació profunda va ser un home de talent [...]; les moltes ocasions a què Hurtado es refereix no són ni la carrera professional, ni fer-se una situació, ni guanyar diners, són, simplement, la política, la lluita per satisfer els anhels de les masses populars, la democràcia en la seva triple exigència, com diu Nicolau d’Olwer, catalana, republicana i obrerista. [...] Companys, almenys en els seus anys de plenitud, es vantava sovint de saber copsar el que ell anomenava “l’emoció del moment” i, en aquest sentit, moltes vegades, la seva línia era més de seguir l’onada que no pas d’intentar dirigir-la. [...] En múltiples ocasions la seva visió política s’havia manifestat o s’havia de manifestar. S’havia manifestat, en primer lloc, amb el seu acostament al món obrer i al món pagès, que van ser els dos pilars de la força futura d’Esquerra Republicana. [...] es manifestà el 1931 quan va influir decisivament en l’acabar de formar Esquerra Republicana perquè es presentés a les eleccions del 12 d’abril. Es manifestà el 14 d’abril quan va veure que no es podia demorar la proclamació de la república a Barcelona. [...] La meva conclusió, per tant, és que, en efecte, Companys era un polític de gran visió encara que, com veurem, s’equivoqués en els dos moments més essencials en què segurament tingué a les mans el destí immediat del país: el 6 d’octubre del 1934 i el 19 de juliol del 1936».
Els anys de formació
Com és sabut, Companys va néixer a l’estiu del 1882 al Tarròs, terme municipal de Tornabous. El segon de set germans, era el cabaler, fill d’una família benestant de la Plana d’Urgell. La família, de vegades, és descrita com a acomodada i distingida. Ossorio y Gallardo és més precís, quan afirma que el seu pare «era un fuerte terrateniente […]; en Tarrós tenía una casa pairal y todas las casas del pueblo estaban repartidas en sus manos y en las de dos o tres familias más. Su fortuna se extendía por toda la comarca de Urgel, pero era todavía mayor la fortuna de su madre, doña María Luisa de Jover, pubilla y única heredera de la baronía de Jover. Unidas las dos haciendas, vino a ser su familia una de las primeras de la Plana de Urgel, y de las pudientes de la provincia de Lérida». Però la seva dedicació a la defensa dels pobres va comportar que «día tras día va vendiendo las fincas que heredó de su padre y así llega hasta consumir el último terrón y a quedarse en la calle».
Va estudiar a l’escola del poble fins als vuit anys, edat en què finalment va ser enviat a Barcelona, al Liceu Poliglota de la rambla de Catalunya, prop del carrer de Provença, per a preparar-se per al batxillerat i estudiar la carrera d’advocat. No sabia aleshores ni un mot de castellà. Al Liceu féu una amistat entranyable amb Francesc Layret. Va cursar els estudis de notariat i després, en ser suprimits aquests, els d’advocacia.
A la universitat va començar a militar políticament. Així, el 1900 va fundar amb Francesc Layret, Humbert Torres i Josep Maria Espanya l’Associació Escolar Republicana, que tenia un centenar d’associats. Va fundar així mateix el periòdic «La Barricada». A disset anys, ja havia fet el seu primer míting en una plaça de braus. I el 1906 es va arrenglerar amb la posició de Nicolás Salmerón i de la Unió Republicana en favor de Solidaritat Catalana. El 1909, arran de la Setmana Tràgica, va ser detingut i va estar per primera vegada a la presó, en un episodi que no es coneix amb detall. L’únic que se sap és que va compartir cel·la amb un jove sabadellenc que fou condemnat a mort.
La seva formació fou escassa i insuficient. De jovenet llegia, com diu Bellmunt, «les novel·les de Dumas i de Victor Hugo, els escriptors russos, Pérez Galdós, Maragall, Puig i Ferrater, Àngel Guimerà». Barrera recorda que el 1935, estant al Penal del Puerto de Santa María, en una entrevista al «Mundo Gráfico», es confessava un gran lector de novel·les d’aventures. No era catòlic, però sí creient, i entre altres coses espiritista. A la universitat seguí i s’entusiasmà amb els catedràtics evolucionistes com Odón de Buen.
Va rebre també l’impacte de l’afer Dreyfus. Acabada la carrera d’advocat, Companys manifestà a Layret les seves ganes de fer de periodista. No sentia, però, la vocació de periodista informatiu, sinó que veia en el periodisme i la premsa armes per a la lluita política. Com diu Domènec de Bellmunt, s’introduí en els cercles polítics republicans dirigits per Emili Junoy, Eusebi Corominas i Laureà Miró i, «tot i tenir nombroses amistats i àdhuc simpaties entre els catalanistes republicans d’“El poble català”, la realitat era que en aquells temps el medi específicament catalanista no era el seu. No hi havia, doncs, altre diari que “La Publicidad”, i fou per la intervenció decisiva de Laureà Miró que Lluís Companys debutà en la carrera periodística com a reporter municipal».
L’amistat amb Layret i Seguí
Un aspecte clau en el qual incideixen tots els primers biògrafs de la nostra figura és la relació fonamental que mantingué amb Francesc Layret i amb Salvador Seguí, el Noi del Sucre. Diu Francisco Madrid en l’obra abans citada que «durante aquellos años los sindicalistas tenían dos hombres que se jugaron la vida en muchas ocasiones y que no recibieron jamás un solo céntimo por sus servicios. Estos hombres se llaman Luis Companys y Juan Casanovas […]. Luis Companys, pobre, sin unas monedas ahorradas, trabajando de día y de noche en su despacho de abogado, en las horas que le dejaban libres las persecuciones policíacas, las semanas de cárcel, se ganaba la vida tristemente».
Per part seva, Francisco Gómez Hidalgo, al llibre Cataluña-Companys, del 1935, escriu que Companys i Seguí, nascuts tots dos al mateix poble, es coneixien de petits i «que el padre de éste ha tenido trabajando en sus propiedades al padre de aquél y que fueron compañeros de infancia en tierras leridanas. Layret y Companys traban con Seguí una amistad de comunicación constante. Seguí no es republicano […] pero propugna por la República. […] en la residencia de Companys se reúnen con éste cada noche para pasar la velada Layret y Seguí. Acuden también otros esperanzados en un mundo mejor: Juan Casanovas, Quemades, Pestaña, Molins, Peronas [Molins i Peronas també foren víctimes del pistolerisme]. Las reuniones de casa de Companys se hacen pronto famosas, porque los extremistas de la FAI [és un anacronisme: vol dir anarquistes] motejan de reformistas a los sindicalistas que acuden a ellas y les hacen ciertas insinuaciones amenazadoras».
Segons aquest autor, Seguí se sentí atret per la política i «no se inclina nunca a cambiar el medio por el hierro y por el fuego, a reformar la sociedad por asesinatos ejemplares y por incendios purificadores. No es el genio de la destrucción que fía en la catástrofe el remedio de las injusticias sociales […]; ¿por qué la gran flexibilidad de su entendimiento prodigioso no ha de impulsarle a ayudar a Layret y a Companys en el esfuerzo político de oponer la regla derecha a la regla torcida?; ¿en qué daña o traiciona con ello al proletariado catalán, a cuya defensa se consagra?».
Per part seva, Ossorio y Gallardo escriu en el capítol «El tríptico mártir» de les seves memòries: «[...] durante estos años, a partir de la Agrupación Republicana Universitaria y de las campañas de “La Publicidad” y “La Lucha” ha ido cuajando la amistad de tres hombres inteligentes y nobles que han de acabar sus vidas de manera trágica: Francisco Layret, Salvador Seguí (Noi del Sucre) y Luis Companys. Francisco Layret actúa como talento director [...]; Companys es el discípulo. Sabe menos que Layret y aprende de él. Pero es la acción, el movimiento, la inquietud. Está llamado a dar realidad al ideario común. Salvador Seguí es un joven obrero. Su oficio es el de pintor de brocha gorda. Milita en las filas del sindicalismo. Es un sindicalista creador. Odia la violencia, los atentados, los sabotajes, lo fía todo a una solidaridad constructiva». Segons Ossorio, Seguí feia una tertúlia al Paral·lel, a la qual assistien, a més de sindicalistes, anarquistes i socialistes, «frecuentemente acude Companys. Llama a Seguí y conversa en una mesa aparte […]; surge muy luego otra tertulia instalada en la calle Sepúlveda», a casa de Companys, a la qual acudeixen Layret, Gabriel Alomar, Salvador Seguí i altres sindicalistes.
El testimoni de Domènec de Bellmunt és clau: l’amistat amb Layret ve dels anys del Liceu Poliglota. Tenien «molta afinitat de sentiments i de gustos. Aquesta amistat de la primera infantesa s’enfortí més tard a la universitat [...]. Era el braç dret de Layret, al qual ajudava cegament. [....] sempre anaven junts. Layret s’estimava el seu amic amb un afecte fraternal». Segons explica aquest autor a Figures de Catalunya (1933), Companys li havia dit que «el cop més cruel de la meva vida [...], el vaig rebre en arribar a Maó, fou com una fuetada al cor i un cop de martell al cap». Es referia a l’assassinat de Layret.
Respecte de l’amistat amb Seguí, Domènec de Bellmunt deia ja el 1933: «Salvador Seguí era un amic d’infantesa d’en Companys [...]; els seus pares havien estat jornalers de can Companys i els dos futurs revolucionaris havien jugat a cavall fort no poques vegades a les eres del Tarròs [...]. En Companys, que ja era amic del col·legi d’en Layret, posà en contacte aquest amb el Noi, i d’aquesta manera aquests tres homes de temperament rebel formaren un bloc revolucionari que atragué al seu entorn els homes avançats de l’època.»
Per la seva banda, Heribert Barrera escriu: «[...] a partir de 1917 i potser ja abans, Layret i Companys són en estreta relació amb dirigents sindicalistes de la CNT. Durant llargues temporades, una tertúlia setmanal es reuneix els dissabtes a la nit a casa de Companys. Entre els sindicalistes hi ha el meu pare, però el més conspicu és evidentment Salvador Seguí [...]. Això fa que en Layret i Companys, conjuntament amb alguns d’altres advocats tal com Joan Casanovas (el futur president del Parlament) actuïn sovint com a defensors dels sindicalistes processats, establint així uns lligams que molts anys més tard, a l’època de la República, es mantindran encara ben vius». I Miravitlles diu que «els líders obrers foren els advocats que durant l’època de la repressió sagnant dels anys 1921-23 tingueren la valentia física i moral de defensar els sindicalistes. N’hi havia tres que es distingien per la seva activitat: Layret, Casanovas i Companys [...]. Joan Casanovas fou president del Parlament català i Lluís Companys president de la Generalitat. S’ho mereixien? Sí i no. Sí pel que significaven moralment; no, si se’ls mesurava en funció dels seus coneixements econòmics, socials, i administratius».
Sobre això, Domènec de Bellmunt escrivia: «[...] feia molts anys que en Seguí i en Layret anaven cada nit al domicili d’en Companys, que aleshores vivia al carrer de Sepúlveda, 95. Discutien de periodisme, de política, de literatura, de filosofia, o de qüestions socials. Durant l’etapa febril que va de l’any 1917 a l’any 1919, en què les bandes del baró de Koening i el pistolerisme oficial han maculat de sang els carrers de Barcelona, aquestes reunions nocturnes a can Companys semblen vetlles d’armes. Hi assistien altres homes que després foren assassinats, com el propi Layret o el Noi. Sovint hi anaven Pestaña, Martí Barrera, en Botella, Joan Casanoves. Les reunions del carrer de Sepúlveda van adquirir certa fama, i els elements que hi assistien d’una manera regular eren qualificats de reformistes pels sindicalistes avançats, i moltes vegades havien estat objecte de violències i amenaces d’aquells gèrmens irresponsables de la mateixa organització. [...] L’estona que en Layret era prop de Companys i del Noi, la dedicaven a conspirar, a parlar de futures actuacions i àdhuc a projectar possibles candidatures. Layret tenia l’obsessió de convèncer el Noi per actuar obertament en política. Però Seguí, que es delia per seguir les indicacions de Layret i Companys, es trobava lligat per la severa disciplina sindicalista a la qual ell se sotmetia fent un gran esforç [...]. Un dia, el 12 de març de 1923, el Noi anà a dinar a can Companys i després de dinar es dirigiren, com tenien per costum, a prendre cafè al Tostadero. A la penya del Tostadero hi assistien habitualment Companys, el Noi, Botella, Francesc Comas, “Peronas” i algun altre. Aquell dia Salvador Seguí sortí acompanyat d’en Botella i d’en “Peronas” i en Companys es quedà al cafè acabant una partida de billar. [...] S’acomiadà el Botella; el Noi i el seu amic aleshores seguiren per Sant Pau i pel carrer de la Cadena, fins que en arribar a l’indret del carrer de Sant Rafael, d’un grup de cinc o sis individus amagats darrere el xamfrà sortiren una vintena de trets de pistola que produïren la mort instantània del Noi i ferides greus al Peronas».
En un altre aspecte, com diu Barrera, Companys, amb un grup d’amics entre els quals hi havia Amadeu Aragay, Ernest Ventós i Francesc Riera, emprengué també en aquells anys l’organització dels pagesos no propietaris de les terres que conreaven. El 1922 aquesta acció donà lloc a la fundació de la Unió de Rabassaires i Altres Cultivadors del Camp, com també a la publicació del seu òrgan «La Terra», del qual Companys fou el primer director. Ossorio precisa que hi ha un desplaçament de l’interès de Companys: fracassats els intents de donar contingut polític al sindicalisme, Companys aboca la seva preocupació a la lluita dels pagesos. «[...] los tres [Layret, Seguí i Companys] tenían una misma aspiración, apartar a los obreros de la tendencia anárquica y encuadrarles en las luchas cívicas [...]. Muertos los dos y encarcelado Companys, el buen propósito fue frustrado. Cuando éste último se quedó solo, orientó sus desvelos liberales y justicieros hacia el servicio de los Rabassaires».
El catalanisme de Companys
Una altra qüestió clau de la vida de Companys és determinar si se’l pot considerar enquadrat en les files catalanistes, és a dir fins a quin punt fou o no catalanista. Com hem vist, la seva formació parteix del republicanisme, no del catalanisme, però Companys tenia una catalanitat racial, si se’m permet l’expressió, que el portà a assumir la lluita pels drets de Catalunya amb totes les seves conseqüències.
Domènec de Bellmunt afirma que «sovint en Seguí i en Companys, catalaníssims tots dos sense ésser catalanistes, es planyien que el mot catalanista portés sempre la representació de la burgesia i de capitalisme català [...]. L’oposició separatista o de radicalisme nacionalista català atacà en Companys més d’una vegada acusant-lo d’espanyolista, de poc catalanista, de polític republicà espanyol de sentiments catalanistes afeblits, com en Marcel·lí Domingo. Eren, tanmateix, atacs sense fel, una mica en l’ordre de les coses i dels deures de l’oposició, però que no volien fer sang. Aleshores, precisament aleshores, ja eren injustos. Companys no nasqué políticament del catalanisme», però amb el pas del temps l’abraçà. Miravitlles en fa una valoració ambivalent, ja que d’una banda el nota amarat de catalanisme però de l’altra el veu com un home dels ambients populars barcelonins. Així, diu: «[...] en una sèrie d’articles publicats a “La Vanguardia” per Tristán la Rosa, quan era el corresponsal d’aquest diari a París transmeté una sèrie d’entrevistes amb Tarradellas i aquest home [...] digué que Companys era un “lerrouxista” i fins a cert punt era veritat. No fou exactament això, però visqué molts anys (1918-1931) en el mateix ambient polític en el qual es formà don Alejandro, l’emperador del Paral·lel [...]; ell no era un català “catalanista”, en el sentit nacional que es dóna a l’adjectiu. Arribà a Catalunya, vaig dir-li, a través de la teoria, molt respectable, dels drets de l’home, però no tenia en compte el fet nacional [...]. Companys fou extremament sincer amb mi i em digué coses que potser no havia dit a ningú sobre el seu sentiment per Catalunya i l’esforç que faria per merèixer l’estima dels catalanistes».
Com diu Nicolau d’Olwer: «Lluís Companys no pertanyia al catalanisme històric. Ell va arribar a la causa nacional no pel camí de la tradició sinó pel camí de la democràcia; reivindicant no pas una herència col·lectiva sinó més aviat l’exercici d’uns drets individuals i insubornables. És que, per instint, Lluís Companys s’identificava amb els anhels de la massa popular, per això tenia una trajectòria ineludible en el procés de les lluites socials [...]. La democràcia va tenir per a Lluís Companys la triple exigència catalana, republicana i obrerista. Triple exigència a la qual va voler ser fidel des de l’alta magistratura des d’on va succeir Francesc Macià.»
Rovira i Virgili va escriure: «Qui gosa encara dir que Companys no era catalanista? Format com tants d’altres catalans de la seva generació, en un ambient de republicanisme espanyol, va evolucionar sincerament en el sentit de la idea nacional [...]. Si oposava recels i objeccions al catalanisme dretista, acceptava la concepció del catalanisme liberal i democràtic. Era, com Layret, partidari d’un federalisme catalanitzat [...]. El sentiment català de Companys s’accentuà a través del període autonòmic i sobretot en els anys revolts en què ocupà la presidència de la Generalitat. Els discursos, les al·locucions i els actes seus d’aquell temps de prova són d’un perfecte to nacional. I és que aleshores va viure directament i patèticament el drama de Catalunya [...]; per Catalunya donà Companys la vida; per Catalunya donà el cor, aquell cor que una bala travessà. Morí coratjosament, bellament, amb una mort d’aquelles que honoren una vida. Morí com a president de Catalunya i dedicà a Catalunya l’últim pensament, l’últim esguard, l’última paraula, l’últim alè. Per això els catalans, ni els d’ara ni els que han de venir, no l’oblidaran mai. I cada 15 d’octubre, data luctuosa, recordaran el seu nom, el seu sacrifici i el seu cor trencat i envermellit.»
Barrera ho diu amb precisió: «La catalanitat de Companys era profunda i real des de la seva joventut, i encara que escrivís en premsa d’expressió castellana durant molts anys, encara que hagués format part de partits espanyols, mai no es va allunyar d’un catalanisme pregon, gairebé visceral, que ell considerava perfectament compatible amb una organització federal d’Espanya.»
Segons Domènec de Bellmunt, en discutir-se l’Estatut d’Autonomia de Catalunya a les Corts Constituents, «fou allí, en aquelles Corts de la Minoria catalana [que Companys] sentí rebel·lar-se el seu catalanisme, el fons de patriotisme que portava a dintre. Fou allí, davant la incomprensió i l’enemistat dels espanyols més addictes i més afins que, en nom de Catalunya, impulsat per un patriotisme conscient i profund, Companys es revelà amb una actitud vigorosa i vibrant de patriota decidit i incorruptible [...]. Ésser ministre de la República havia estat sense cap dubte una de les seves ambicions més pregones i més legítimes, però quan ho fou, quan arribà a aquest honor, el seu fons de republicà espanyol havia estat superat pel seu entusiasme de polític català. Aleshores el tirava més Catalunya que Madrid, i al Ministeri de Marina s’hi enyorava terriblement. [...] Macià era el símbol, Companys l’home d’acció; Macià el president venerable que electritzava les masses amb la seva presència, Companys el líder que les dirigia i les disciplinava. Macià el polític romàntic i idealista que volia la independència de la pàtria; Companys el polític realista que li feia veure les dificultats que això comportava; el primer, partidari del tot o res; el segon, partidari del val més un ocell a la mà que dos-cents que volen. Macià l’home que no creia en Espanya, Companys el polític que tenia fe en una República espanyola comprensiva i amiga d’una Catalunya autònoma».
La mort del President
De la mort de Companys, sobre la qual s’ha escrit tant, en vull destacar tres visions contraposades. La de Francesc Cambó, injusta i agra: «L’afusellament fou un immens error de Franco. Injust? Ell, el 6 d’octubre del 1934, havia comès igual delicte que els militars i fou indultat. El 1936 ell féu afusellar tots els militars revoltats.»
La de Nicolau d’Olwer, que en diu, en canvi: «Si Lluís Companys va morir com a president de la Generalitat, just és que els catalans retem a la seva memòria un homenatge unànime. Just i àdhuc diria necessari. Si, bandejant per una estona les nostres diferències donem caliu a allò que ens és comú i ens agermana, una llengua i una bandera, elles totes soles no fan un poble. Sense l’esperit nacional, és a dir, el sentiment solidari, el desig de convivència, l’anhel de realitzacions comunes, la llengua és només un vehicle de picabaralles i la bandera un element decoratiu. Si això ens arribés Catalunya ja no fóra sinó un record a les planes de la història i un nom damunt les cartes geogràfiques. Sense aquell esperit, la commemoració de la mort del nostre president només seria una data inscrita d’esma al calendari i tan se valdria esborrar-la’n.»
Finalment, la visió de Domènec de Bellmunt, que escriu: «Una figura popular que arribà a l’emigració cansada, decebuda, gairebé exhaurida per uns anys de lluita incessant, s’aixeca de la seva tomba al damunt d’una muntanya sinistrament simbòlica i pren proporcions gegantines de bandera, de símbol, de màrtir de la pàtria. Lluís Companys ja no és el Lluís Companys que nosaltres coneguérem. Ens l’ha pres la història, la llegenda, el mite [...]. Lluís Companys, que sabé viure com un lluitador, sabé morir com un heroi, com un màrtir de la pàtria. La seva figura i el seu nom han pres ja l’aurèola i la puixança mística dels grans immortals. I esdevingut estel, esdevingut bandera, esdevingut esperit pot fer el miracle de la resurrecció catalana, de la renovació catalana en una pàtria unida, vigorosa i digna.»
Una interpretació d’un fet crucial
I ara, per acabar, voldria plantejar una interpretació. De tots és sabut que Companys, passat el 19 de juliol de 1936, va reunir-se amb els homes de la CNT-FAI, als quals va reconèixer la victòria i es va oferir per continuar, si ells li’n donaven permís, modestament al capdavant de la Generalitat de Catalunya. Coneixem l’entrevista gràcies al testimoni de Joan Garcia Oliver, que Josep Peirats recollí en el seu llibre La CNT en la revolución española i més tard el mateix Garcia Oliver en les seves memòries, El eco de los pasos. Ja n’havia parlat anteriorment Ángel Ossorio a Vida y sacrificio de Companys, del 1943, tot recordant la procedència de Garcia Oliver. S’expressava en aquests termes: «El anarquista García Oliver ha referido así en un libro la exposición de Companys: “Sois los dueños de la ciudad y de Cataluña, porque habéis vencido a los militares fascistas, y espero que no os sabrá mal que en este momento os recuerde que no os ha faltado la ayuda de los pocos o muchos hombres leales de mi partido y de los Guardias y Mozos. Habéis vencido y todo está en vuestro poder. Si no me necesitáis o no me queréis como Presidente de Cataluña decídmelo ahora que yo pasaré a ser un soldado más en la lucha contra el fascismo. Si, por el contrario, creéis que en este puesto, que sólo muerto hubiese dejado ante el fascismo triunfante, puedo, con los hombres de mi partido, mi nombre y mi prestigio, ser útil en esta lucha, que si bien termina hoy en la ciudad no sabemos cuando ni como terminará en el resto de España, podéis contar conmigo y con mi lealtad de hombre y de político que está convencido que muere todo un pasado de bochorno y que desea sinceramente que Cataluña marche a la cabeza de los países más adelantados en materia social.”»
Garcia Oliver, a les seves memòries, en un text molt similar al que acabo de ressenyar, hi afegeix que Companys «declaraba que nunca se nos dio el trato que merecíamos y que habíamos sido injustamente perseguidos. Que ahora, dueños de la ciudad y de Cataluña, podíamos optar por admitir su colaboración o por enviarlo a su casa».
Aquesta famosa entrevista és susceptible de diverses interpretacions. Per exemple, Domènec de Bellmunt, en la seva biografia, era molt més prudent i deia que «els esforços del president Companys prop dels elements responsables de les organitzacions sindicals catalanes foren titànics. El que feu és un suïcidi, els deia. Primer hem de guanyar la guerra, hem de batre l’enemic comú. Amb la vostra actitud afebliu el nostre front i desacrediteu la República a l’estranger».
Que les frases de Companys es presten a diverses interpretacions queda palès en el text que ara copiaré. Quan era governador civil de Barcelona i s’anunciava per al 15 d’abril de 1931 una vaga de la CNT, Companys, que no disposava de gaires forces de seguretat, va reunir els dirigents sindicals al seu despatx i els va dir: «Si os creéis con fuerzas para hacer la revolución social, hacedla, yo no voy a ser un estorbo. Si comprendéis que en esta hora la única revolución posible es una evolución política radical que os dé amplio margen para vuestras propagandas societarias, ayudadme. Lo que no me siento con fuerzas de hacer es enviar a la cárcel a los compañeros que hace tres meses estaban conmigo en ella. Esto no lo puedo hacer y antes de tener que pasar por este dolor, dimitiría el cargo. España, vosotros lo sabéis mejor que yo, no está preparada para una revolución social. Me diréis que tampoco lo estaba Rusia. Pero por lo menos Rusia tenía una minoría de hombres preparados para hacerla. ¿Tenéis vosotros estos hombres? ¿Creéis sinceramente que las masas os seguirán? ¿Preferís abrirnos un margen de confianza y dejarnos realizar nuestra revolución política, avanzada, radicalísima, y acabar con la vergüenza del atraso español? Yo sé que vuestros principios anarquistas no os permiten cooperar a nuestra obra política y constructiva, pero abridnos ese crédito de confianza, dejadnos cumplir con nuestra misión histórica y nos haremos merecedores del bien general todos nosotros.» Això, ho deia Companys cinc anys abans a uns dirigents cenetistes, quan el moment no era especialment greu. El que va dir el 19 de juliol de 1936 era exactament el que interpreta Garcia Oliver o era tan sols, com el 15 d’abril de 1931, una estratègia dialèctica per guanyar temps i recompondre les forces de l’Estat?