La República Espanyola i la Generalitat de Catalunya (1931-1939): Una introducció

L’etapa de la història d’Espanya i de Catalunya que va de la proclamació de la República al final de la Guerra Civil encarnà l’esperança col·lectiva d’assolir una societat democràtica, en contrast amb el caciquisme imperant durant la Restauració isota la ignomínia de la Dictadura. També pretenia defensar un laïcisme racional ialliberador, fer possible la presència en la política de les classes marginades, promoure noves relacions socials de producció, transformar l’Exèrcit en un instrument respectuós de la legalitat constitucional, solucionar els problemes de la propietat de la terra i de les nacionalitats de l’Estat i encarar amb èxit la renovació cultural, pedagògica i científica (l’Estado educador d’Azaña) que necessitava la societat espanyola.

Com és sabut, tots aquests anhels es truncaren arran del desenllaç de la Guerra Civil. L’adveniment del franquisme liquidà de cop l’obra constructiva feta en aquests àmbits per la República Espanyola i la Generalitat catalana. Establint un paral·lelisme entre la història col·lectiva i la personal, si la plenitud d’Espanya i la de Catalunya havien coincidit amb la plenitud política d’Azaña i de Companys, Espanya i Catalunya i els seus mandataris es convertiren en víctimes (Azaña indirectament i Lluís Companys directa) de la barbàrie imposada per la força de les armes del franquisme. És produí així una casual, però significativa, sincronització tràgica entre el final de la República Espanyola, el de la Generalitat i el de la vida de dos dels seus representants més emblemàtics: Companys, assassinat el 15 d’octubre de 1940, i Azaña, mort a Montalban el 3 de novembre de 1940.

L’hostilitat suscitada per la proclamació la República

Imitació de La Vanguardia publicada al periòdic madrileny Garcia y Justicia, març de 1932

BC

La proclamació de la República representà una explosió de joia generalitzada, de forma pacífica i exemplar. El Govern provisional començà la seva tasca seguint el model de les democràcies liberals, bé que amb un mínim intervencionisme en el pla econòmic, per afrontar les conseqüències de la crisi coetània. Així ho entengué Azaña: «Con socialistas ni sin socialistas ningún régimen que atienda al deber de procurar a sus súbditos unas condiciones de vida medianamente humanas podía dejar las cosas en la situación que las halló la República.» Una visió que, naturalment, no compartien les classes dominants, que jutjaren, per exemple —i malgrat la seva timidesa transformadora—, la Ley de Reforma Agraria (1932), la de Contractes de Conreu (1934) i les reformes en la legislació laboral introduïdes per Largo Caballero (1931) com el fruit del caràcter bolxevitzant que impregnava la República. Es tractava d’una convicció molt arrelada en els poderosos de sempre, que els dugué a prendre mesures de contrarevolució social,lock-out (sobretot a partir de la victòria de les dretes en les eleccions legislatives del novembre del 1933), una deliberada absència d’inversions, fugida de capitals i conspiracions de militars i eclesiàstics que sumiren la República en un estat d’inestabilitat permanent.

Aquest complot intern s’agreujava amb el rebuig i l’aïllament de l’exterior. En una Europa instal·lada en el feixisme, amb el nazisme a l’horitzó i unes democràcies amb més por d’una possible expansió del bolxevisme que no dels totalitarismes, no és gens estrany que l’ambaixador dels EUA comuniqués a Washington que «el poble espanyol [...] veu de sobte una terra promesa que no existeix. Quan els arribi la desil·lusió, es tombaran cegament cap a allò que estigui al seu abast i si la dèbil contenció d’aquest govern hi deixa pas, la molt estesa influència bolxevic pot cap-turar-los [...]. No puc aconsellar el reconeixement immediat d’aquest règim» (16 d’abril de 1931). És a dir, només dos dies després del seu naixement, la República Espanyola ja era etiquetada de sovietitzant. Amb aquests antecedents, no pot sobtar l’actuació del Comitè de No-Intervenció (agost del 1936), que deixà la República desemparada a mans d’Alema-nya i Itàlia.

Al seu torn, una part no negligible del cos diplomàtic, a les conselleries on tenia representació, es dedicava més a lamentar l’abolició de la Monarquia que no a defensar la legitimitat de la República. Malgrat que els governs de Largo Caballero i Negrín maldaren per capgirar aquesta pràctica tan perjudicial per als interessos de la República, el cert és que, globalment, aquesta es veié minada per una mena de quinta columna vinculada a moltes de les persones que la representaven a l’estranger.

Una explicació plausible d’aquesta desafecció es pot trobar en les coordenades ideològiques d’aquest cos diplomàtic, molt conservadores. Comptat i debatut, un llegat negatiu de la Monarquia que la República no tingué —o que no volgué amb prou vehemència— temps d’eliminar o transformar. El mateix es pot dir de la judicatura.S’ha demostrat a bastament que el gros dels magistrats, jutges i fiscals que actuaren en el període 1931-39 foren els mateixos que ja havien servit la Dictadura de Primo de Rivera i que serviren posteriorment la franquista. Atesa aquesta circumstància, poc es podia esperar d’aquest col·lectiu professional en el sentit de donar suport a lleis i/o aplicar sentències que reflectissin la voluntat de progrés social que pretenien assolir els governs de centreesquerra (1931-33). La contrarevolució legislativa i judicial quedà palesa, per exemple, en el període del binomi radical-cedista o Bienni Negre (novembre del 1933 - febrer del 1936).

Quant a l’Exèrcit, la Llei Azaña de 16 de juny de 1931, que volia transformar unes forces armades amb un excés de generals, caps i oficials en una institució més ajustada a les necessitats reals de la defensa de l’Estat i que facilitava el retir voluntari dels professionals amb la percepció dels seus havers, fracassà. D’una banda, perquè els militars que s’hi acolliren tingueren totes les oportunitats per ordir una conspiració contra la República. De l’altra, perquè no tots els qui seguiren a l’Exèrcit assumiren els valors republicans, tal com demostrà la seva participació en l’alçament del juliol del 1936. La insurrecció fallida del 10 d’agost de 1932 (la famosa sanjurjada) ja es covava des de molt abans, i els nomenaments fets per Gil Robles com a ministre de la Guerra (entre els quals el de Franco com a cap de l’Estat Major Central, el 1935) perseguien rehabilitar molts dels militars condemnats per la sanjurjada i atorgar a l’Exèrcit el poder d’intervenir en la vida política (com la repressió que se li encomanà contra els revolucionaris asturians i catalans a l’octubre del 1934). És a dir, malgrat la voluntat d’Azaña, la Re-pública no pogué eradicar la ideologia dominant d’un Exèrcit que, almenys des de la Restauració, mai no havia cregut en la democràcia parlamentària. La majoria dels seus membres estaven convençuts que representaven la identitat d’Espanya, i que la divisió de poders era una forma diabòlica i aliena a l’essència nacional. Com a molt, alguns sectors toleraven la dualitat de poders: el civil i el militar, però sempre que el primer se subordinés al segon. No entenien que, en una societat democràtica, només és legítim el poder que dimana de la voluntat popular i que el poder militar no hauria d’existir.

En aquest panorama tan favorable al colpisme, en tota anàlisi que no es vulgui esbiaixada cal esmentar les conseqüències beneficioses de la reforma començada per Azaña. La fidelitat a la legalitat republicana caracteritzà l’actuació d’alguns militars, molts d’ells gens sospitosos de rauxes revolucionàries, però que creien en l’honor professional i l’obediència al règim legalment constituït. El triomf parcial del cop d’estat (18-20 de juliol de 1936) comportà l’execució immediata i mediata dels militars que defensaven la República, acusats d’«auxilio a la rebelión». Els noms dels generals Batet, Molero, Romerales, Caridad Pita, Campins, Núñez del Prado, Villabrille i Salcedo i dels nombrosos caps i oficials de la Guàrdia Civil i d’Assalt demostren que, a més d’obrers i la gamma àmplia de republicans i demòcrates civils, les primeres víctimes de la insurrecció franquista foren alguns dels militars més significats.

També la legislació que lesionava els privilegis seculars de l’Església en l’esfera de l’ensenyament i el dictat de la moral i els costums, així com el caràcter laic de la Cons-titució del 1931 suscitaren les ires del clergat i dels sectors més reaccionaris de la dreta catòlica. Ja el 7 de maig de 1931, el cardenal Segura, arquebisbe de Toledo i primat d’Espanya, en una pastoral incendiària, adoptà una actitud molt bel·ligerant contra les lleis laiques de la República. La dissolució de la Companyia de Jesús i la promulgació de la Llei del divorci (gener del 1932) foren altres disposicions que exacerbaren encara més la resposta antirepublicana de la jerarquia eclesiàstica. D’altra banda, la potenciació de l’ensenyament públic i la dignificació social de la figura del mestre (una de les primeres accions del govern fou proveir un pressupost específic per a la construcció de centres d’ensenyament, crear noves places de mestres i augmentar-los el sou) foren valorades com un atemptat contra el quasi monopoli que fins aleshores havia detingut l’Església.

De la mateixa manera, l’adopció d’uns plans d’estudi molt lluny de l’obscurantisme pedagògic i científic vigent també encengué les alarmes en una institució que volia dictar en exclusiva el contingut de l’ensenyament i els seus paràmetres científics, per exercir així el domini ideològic i el control social. Es creà una simbiosi entre República, ensenyament, cultura i moral que feia encertat parlar de la «república dels professors i intel·lectuals», i arreu es detectava la presència de l’Estado educador. En definitiva, els líders republicans consideraven que la universalització i la gratuïtat de l’ensenyament i de la cultura eren unes de les eines més importants per a la transformació social del país. No ha de sorprendre, doncs, que aquesta política fos jutjada com una mena de declaració de guerra per molts nuclis reaccionaris civils i eclesiàstics. Tot seguint aquest fil conductor, tampoc no pot resultar estrany que la repressió perpetrada pel dit bàndol «nacional» a l’inici, durant i després de la Guerra Civil s’acarnissés molt especialment amb els docents, intel·lectuals i artistes de tota mena, assenyalats com els pervertidors d’una imaginària idiosincràsia genuïnament espanyola i els causants de tots els mals. L’extermini, repressió i exili de docents i intel-lectuals es convertiren —juntament amb l’esperit retrògrad de l’ensenyament i del nacionalcatolicisme— en fenòmens d’abast incalculable, que es projectaren fins molt recentment sobre tota la societat espanyola i catalana.

Amb motiu de la proclamació de l’Estat català per Macià i també en el procés de discussió parlamentària del projecte d’Estatut d’Autonomia de Catalunya aparegueren discursos apocalíptics sobre el perill que corria la unitat d’Espanya, si finalment es donava llum verd a l’autonomia catalana. Els promotors principals d’aquesta campanya foren la dreta reaccionària i força mitjans de comunicació, però també des de l’esquerra (aferrada a un centralisme obsolet, incompatible amb la necessitat d’incorporar Catalunya al projecte republicà espanyol) s’alçaren veus contra el fantasma del separatismo catalán. S’acusava Azaña de claudicar davant el suposat xantatge d’Esquerra Republicana, que era «el precio a pagar por la colaboración revolucionaria que prestaron los separatistas al cambio de régimen de abril de 1931». Aquest filibusterisme mediàtic i polític no cessà mai. Ni després d’haver-se promulgat l’Estatut. És més, reaparegué, potser amb més embranzida, després dels fets del 6 d’octubre de 1934 i continuà, amb veu baixa, durant la guerra.

Alguns sectors republicans objectaven que Catalunya no feia prou esforços per a la victòria, que vivia en una mena de paradís, lluny del front, i implicada en tèrboles maniobres secessionistes, mentre la resta d’espanyols patien les conseqüències negatives del conflicte. Aquest anticatalanisme i la por del separatisme, de fonaments seculars, es trobaven sobretot en la dreta retrògrada, però no eren estranys a l’esquerra equivocadament jacobinista, la qual, a la pràctica, es convertia en un aliat objectiu de tots aquells que, en atacar l’autogovern de Catalunya, tiraven contra la República. L’hostilitat a Catalunya, junt amb la defensa del catolicisme, la inviolabilitat de la propietat privada i el rebuig a la democràcia, es transformà en un dels arguments més eficaços dels insurrectes. Així ho reconeixia Franco: «En cuanto a la suerte futura de Cataluña hemos de decir que ésta es precisamente una de las causas fundamentales de nuestro levantamiento.». Azaña, queixant-se de la miopia política de molts republicans, afirmava: «La República sin una Cataluña republicana, sería una República claudicante y débil; pero Cataluña sin una República liberal como la nuestra, sería mucho menos libre de lo que puede ser.» Ben cert, per als insurrectes liquidar la República volia dir eliminar l’autogovern de Catalunya.

La proclamació de l’Estat Català i la Generalitat preautonòmica

El període que va del 14 d’abril de 1931 al 20 de novembre de 1932 coincideix amb la plenitud política d’ERC, el liderat i carisma de Macià i el principi de l’autogovern de Catalunya, plasmat primer en la Generalitat provisional i consolidat amb l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia (9 de setembre de 1932) i les eleccions al Parlament de Catalunya (20 de novembre de 1932). És en aquest marc institucional i jurídic que començà a aplicar-se el programa de reformes socials, s’activà la participació en la vida política de les capes populars, es consolidà el bipartidisme (catalanisme d’esquerres, ERC, i de dretes, la Lliga Regionalista) i, malgrat desavinences prou notables (sobretot en el contingut de l’Estatut d’Autonomia), es consolidaren les bones relacions amb el govern de centreesquerra de Madrid.

Ara bé, seria equivocat deduir de tot plegat l’existència de pau social i l’absència de conflictivitat ideològica i laboral. Ans al contrari, tot i comptar amb un suport electoral continuat, l’ERC de la Catalunya preautonòmica mai no pogué incorporar al seu programa la majoria del proletariat. Cal buscar la causa primordial en les limitacions pròpies de l’ideari populista i reformista d’ERC i, secundàriament, les del seu coalitzat i subordinat, la Unió Socialista de Catalunya. Encara que ERC i la CNT no s’enfrontaren inicialment, aquesta pau ja s’havia esvaït a l’agost del 1931, i no es recuperà, i sempre parcialment, fins a la conjuntura revolucionària de l’estiu del 1936. La manca d’un suport obrer estable fou un dels fracassos més sonors tant d’ERC com de la Generalitat. La connivència amb la Unió de Rabassaires no fou suficient per a evitar turbulències socials i l’allunyament de bona part de l’obrerisme polític i sindical d’un programa que no anava més enllà del reformisme atenuador de les desigualtats socials i econòmiques, incapaç d’aconseguir les transformacions revolucionàries exigides pel moviment obrer. És a dir, els governs de la Generalitat de Catalunya anteriors al 1936 no comptaven amb cap equivalent de les Trade Unions que tenien els laboristes britànics, que hauria significat la corretja de transmissió adequada d’un ideari entre el reformisme i la socialdemocràcia i que hauria pogut atreure franges no revolucionàries del proletariat industrial, la qual cosa posà de manifest la fractura institucional provocada per la guerra.

Però cal tornar al 14 d’abril de 1931. ERC, el seu soci electoral, USC, i plataformes del catalanisme d’esquerres havien guanyat les municipals del 12 d’abril, que comportaren l’adveniment de la República espanyola. ERC, amb 3 219 regidors, enfront dels 1 014 de la Lliga i afins, irrompia amb èxit en el panorama polític català. Han estat moltes les explicacions d’aquesta victòria, que permeté a ERC monopolitzar el poder local i autonòmic i estar molt representada a les Corts. El carisma de Macià, líder indiscutible del partit, fou un factor notable, però no l’únic. No es pot caure en el simplisme de «L’Hora», òrgan del Bloc Obrer i Camperol: «Ha estat el nom de Macià i de ningú més el que ha donat la victòria a les esquerres republicanes», ni en el de «Solidaridad Obrera», portaveu de la CNT: «Se ha votado por la amnistía y por la República, que si no mejorará en nada los problemas proletarios, cuando menos servirá de satisfacción a las víctimas de los atropellos e injusticias que está cometiendo la Monarquía.»

Per al gest de l’electorat de confiar en un partit polític innovador, no contaminat per la vella manera de fer política, proposem una explicació més plausible, estructural: ERC aspirava a fer una política de masses, lluny de l’elitisme; tenia un discurs interclassista, que atreia sectors obrers, i, a més, va saber casar els interessos del camp i els de la ciutat. Se supera així el reduccionisme que atribueix la victòria al carisma de Macià. A més, aquest va morir el Nadal del 1933, i l’èxit electoral d’ERC es repetí a les municipals del 14 de gener de 1934 i a les legislatives del 16 de febrer de 1936.

Amb els resultats electorals a la mà, i just després de proclamar l’Estat Català, Ma-cià passà ràpidament a l’acció. Constituí un govern provisional de la República catalana, amb la cartera de Defensa inclosa; nomenà Companys governador civil i JaumeAiguader alcalde de Barcelona. La designació d’aquest originà un petit conflicte en el si d’ERC. L’alcalde, d’Estat Català, era un home de provada fidelitat a «L’Avi», i Companys, malgrat que tenia una experiència municipal anterior i potser era la persona idònia per al govern de la ciutat, encara havia de demostrar aquesta fidelitat. Lògicament, Companys es molestà, ja que es considerava alcalde in pectore i veia volatilitzar-se les seves expectatives. La tria de Macià no estava, però, exempta de lògica. Aiguader també militava dins el catalanisme radical (Estat Català), mentre que el catalanisme de Companys era molt qüestionat, i una bona gestió al consistori barceloní esdevenia vital per a la consolidació de l’hegemonia d’ERC acabada d’estrenar. Tots els grups polítics estaven convençuts que exercir el poder a Barcelona era el pas previ per a exercir-lo a Catalunya.

A l’Ajuntament de Barcelona, els regidors de la Lliga (12) i els de la Coalición Republicano-Socialista (10), vertebrada a l’entorn del Partido Radical, exerciren una oposició molt dura i no s’estigueren d’esbombar l’existència de corrupteles i d’escàndols financers imputables a l’acció del govern de la ciutat (uns eren reals i altres malèvolament suposats). Fins i tot l’expulsió d’ERC de destacats dirigents i fundadors del partit (com Tarradellas, Xirau, Casanellas, Lluhí i Vallescà) s’originà (tot i que les raons últimes eren de naturalesa més estructural, menys concreta) en les discrepàncies sobre la gestió d’Aiguader. A més, les diferències coincidiren amb un greu enfrontament personal entre Macià i Tarradellas i també amb la disconformitat del grup de «L’Opinió» sobre la deriva hipernacionalista que imposava Estat Català sobre el conjunt de la política d’ERC.

Que no es dedueixi un judici negatiu sobre el primer Ajuntament republicà de Barcelona. Aquest es trobà amb un llast financer considerable (el 1931, el deute heretat arribava a 800 milions de pessetes), que hipotecava la seva capacitat de maniobra i estava privat de tota injecció financera de l’Estat i de la Generalitat (el primer ajut de Madrid no arribà fins el 1936, destinat a construccions escolars). En no haver-hi una llei d’incompatibilitats polítiques, molts regidors —la majoria dirigents del partit— eren, simultàniament, diputats a Corts (a partir del 28 de juny de 1931) i al Parlament de Catalunya (20 de novembre de 1932), un fet que provocava absències freqüents als plens municipals, amb el perill consegüent de perdre votacions, amenaça que repercutia en una certa paràlisi en l’acció de govern. En contraposició a aquestes insuficiències, el Dr. Aiguader —la gestió del qual es pot considerar positiva en termes generals— aconseguí reduir el dèficit, endegà un pla de construcció d’escoles, creà una Comissió Municipal de Responsabilitats Polítiques per investigar els desoris de la Dictadura, implantà una política de tributació de plusvàlues progressista, d’acord amb els beneficis que percebien les persones físiques i jurídiques, i renegocià tot el paquet de concessions municipals, que fins aleshores havien estat molt lesives per a les arques barcelonines.

Tornant a les conseqüències de la proclamació de l’Estat català, teòricament amb aquest gest Macià feia efectiva una de les reivindicacions innegociables recollides al programa de l’anterior campanya electoral. Posava així en pràctica els acords del pacte de Sant Sebastià i pressuposava que el model d’organització politicoterritorial de la República Espanyola seria el federal. La decisió unilateral de Macià causà alarma a Madrid. Entre la sorpresa i la irritació, el Govern provisional de la República considerà que la República catalana era inadmissible, que frustraria la República Espanyola encara no proclamada i que donaria una excusa fàcil per a la intervenció de l’Exèrcit, el qual avortaria l’adveniment del nou règim. La reacció fou immediata. El 17 d’abril arribaren a Barcelona Fernando de los Ríos i els catalans Marcel·lí Domingo i Lluís Nicolau d’Olwer, tots tres ministres del Govern provisional, per entrevistar-se amb Macià. La trobada acabà amb una transacció. Macià retirava la proclamació de l’Estat català i el Govern provisional de Madrid acceptava la constitució d’un govern provisional per a Catalunya, que rebria el nom de Generalitat. També s’acordà redactar un Estatut d’Autonomia per a Catalunya, que seria plebiscitat per l’electorat català, presentat a les futures Corts Constituents i, si esqueia, aprovat per aquestes. Tres dies havia durat l’Estat català!

La transacció acceptada per Macià ha estat valorada de manera molt dispar. Més enllà de la repetida exclamació de «Macià traïdor!», el cert és que la transformació de l’Estat català en Generalitat provisional tingué conseqüències a curt i mitjà termini. Tot i que d’entrada no comportà baixes notòries en les files d’ERC, no hi ha dubte que contrarià Estat Català i que fou una de les causes de la impossible cohesió total d’ERC i de futures lluites en el si del partit. Aparentment, Macià havia renunciat al compliment de la voluntat popular i subordinava l’estratègia de Catalunya a la d’Espanya. La famosa frase que Macià pronuncià («Avui és el dia més trist de la meva vida») després de la seva renúncia no és unívoca. Macià potser expressava el desencís per la concessió feta o perquè el seu model sobiranista només era compartit per una minoria de catalans. Nosaltres creiem que Macià actuà amb realisme i pragmatisme polític. El líder del catalanisme no era un home arrauxat. Al contrari, amb la proclamació de l’Estat català sabia que forçava els republicans espanyols a respondre amb unes concessions, per mínimes que fossin, i que el seu gest comportaria un cert reconeixement de la identitat nacional de Catalunya. Com molt bé ha analitzat el professor Ucelay Da Cal, a partir d’aquests moments s’accelerà la crisi irreversible del nacionalisme radicalcatalà, que es fragmentà o fou fagocitat per l’aparell d’ERC. Però també Macià i ERC pagaren una factura: no pogueren convertir-se en la síntesi de tot el ventall del catalanisme.

La redacció de l’avantprojecte de l’Estatut d’Autonomia, les eleccions a Corts Constituents i les eleccions al Parlament de Catalunya foren els tres esdeveniments principals d’aquesta etapa de la Generalitat provisional, la qual celebrà unes eleccions indirectes per escollir la Diputació o Assemblea encarregada de la redacció de l’Estatut. Dels 44 diputats, 25 eren d’ERC, gràcies al fet que la Lliga i la Federació Socialista Catalana no es van presentar, com a protesta pel sistema de votació. La Diputació nomenà una ponència redactora presidida per Jaume Carner. El 20 de juny de 1931 s’enllestí l’avantprojecte, conegut com l’Estatut de Núria pel lloc on es redactà, i després d’una campanya, dirigida per Tarradellas, votat en referèndum popular el 2 d’agost amb una participació del 75% del cens electoral i amb el 99% dels vots a favor. Lesdones, privades encara del dret de vot, reuniren unes 400 000 signatures d’adhesió. El projecte d’Estatut preveia el «dret que té Catalunya, com a poble, a l’autodeterminació». Reflectia un desideràtum federalista (fins i tot preveia un govern comú per als Països Catalans), reivindicava la llengua catalana com l’única oficial a Catalunya, i tots els nivells d’ensenyament eren considerats competència exclusiva de la Generalitat, com també el règim municipal, la divisió territorial, el dret civil i l’ordre públic. Al marge de la valoració dels traspassos de serveis, la Generalitat comptava amb els recursos econòmics de les antigues diputacions provincials.

El 18 d’agost de 1931, el president Niceto Alcalá Zamora el presentà a les Corts espanyoles, però els debats parlamentaris s’endarreriren fins el 6 de maig de 1932, cosa que només s’explica per les incomprensions que suscitava l’autonomia de Catalunya. Aviat es palesà que, atès el contingut de la Constitució (que definia Espanya com un Estat integral), les Corts no consideraven l’Estatut de Núria com un text per ratificar, sinó un simple avantprojecte, modificable, per tant, en tot. Tornaven els tics del centralisme més atàvic i els recels contra el separatismo. El dret a l’autonomia de Catalu-nya es regatejà amb crispació i l’Estatut que havien votat els catalans acabà força modificat. L’enèrgica defensa que en feren els parlamentaris catalans (especialment Companys i Gabriel Alomar) i la intervenció decisiva d’un home tan poc sospitós de vel·leïtats autonomistes com Azaña, que arribà a dir que l’autonomia de Catalunya era un dret inalienable que només es podia conculcar «desde la óptica de la malevolencia,de la ignorancia o de la rutina», portaren les Corts a aprovar l’Estatut el 9 de setembre de 1932. De tota manera, la societat catalana entengué que l’aprovació s’havia produït no pas per una convicció sincera dels diputats, sinó perquè la frustrada insurrecció de Sanjurjo (10 d’agost) contra «la desmembración de España» feia dependre en bona part el futur de la República de satisfer mínimament les aspiracions a l’autogovern de Catalunya, convertida així en baluard indispensable del règim.

L’Estatut del 1932 definia Catalunya com una regió autònoma dins l’Estat espanyol, implantava el bilingüisme, preveia la designació de delegats per supervisar els actes executius de la Generalitat, reduïa la competència legislativa catalana, sostreia a la Generalitat la competència exclusiva sobre l’ensenyament, creava una junta deseguretat mixta per a l’ordre públic, que podia ser mantingut per intervenció del poder central sense requeriment previ de la Generalitat, substituïa el Tribunal Paritari per dirimir els conflictes entre la Generalitat i l’Estat per un Tribunal de GarantiesConstitucionals estatal, etc. Malgrat la gran decepció, l’Estatut es considerà una eina útil, que, amb la reconquesta de les institucions catalanes d’autogovern, facultaria, encara que limitada, una legislació pròpia.

Però amb l’entrada en vigor de l’Estatut no s’acabaren els problemes, ja que la lentitud en els traspassos i la gasiveria en la valoració dels béns i drets cedits per l’Estat esdevingueren un niu de conflictes en el si de la Comissió Mixta de l’Estatut, encarregada d’executar els traspassos i fer les valoracions. La declaració d’inconstitu-cionalitat de la Llei de Contractes de Conreu, la primera amb contingut social quepromulgà el Parlament de Catalunya, empitjorà encara més les ja tenses relacions. Després del Sis d’Octubre, l’Estatut fou suspès parcialment i no es restaurà fins a la victòria del Front Popular (febrer del 1936). Durant la guerra hi hagué un període d’assumpció màxima de les competències estatutàries (1936-37), però progressivament, sobretot a partir del 1938, es donà una retallada de l’autonomia. Amb l’ocupació de Lleida pels nacionals, una llei de 5 d’abril de 1938 abolí l’Estatut, «en mala hora concedido», a parer del dictador.

Tornant a l’evolució de la Generalitat provisional, el 28 de juny de 1931 se celebraren eleccions a Corts Constituents, que atorgaren el predomini a republicans i socialistes, tot i que, per separat, no arribaven a la majoria absoluta. S’inaugurà la le-gislatura coneguda com a socialazañista o com a bienni republicà d’esquerres. Elprograma electoral d’ERC es basava en una voluntat de lluita aferrissada pel reconeixement de la personalitat nacional de Catalunya i per l’estructura definitiva d’una república federal. ERC ratificà l’hegemonia aconseguida en les eleccions municipals anteriors. Dels 54 escons assignats a les cinc circumscripcions catalanes (les quatre províncies més Barcelona ciutat), ERC i els seus coalitzats n’obtingueren 37. Els resultats reflectiren també la desfeta de la Lliga, del catalanisme republicà moderat (PCR), del lerrouxisme i dels partits obreristes (BOC, Partit Comunista Català i Federació Socialista Catalana). La principal activitat desplegada pels diputats catalans fou la defensa de l’Estatut. Val a dir que, malgrat la seva absència volguda en el procés de redacció, els polítics de la Lliga donaren suport a l’estratègia d’ERC. Si més no, mai no s’alinearen amb el bloc antiautonomista de les Corts.

Les eleccions al Parlament de Catalunya

ERC féu una campanya electoral centrada tant en la lluita contra l’abstencionisme preconitzat per la CNT i en la reivindicació que el partit de Macià significava l’adveniment de la República i la conquesta de l’autogovern de Catalunya, com en atacs a la Lliga (pel seu tuf monàrquic) i el Partido Radical (centralista i corrupte). Segons el programa electoral d’ERC-USC, el Parlament de Catalunya havia de promulgar l’Estatut d’interior, la Llei Municipal, la divisió territorial i la Llei d’organització dels tribunals de justícia en les competències que pertocaven a Catalunya. Celebrades les eleccions el 20 de novembre de 1932, ERC-USC (a Tarragona s’afegí a la coalició el Partit Autònom) obtingué tots els escons de la majoria a les cinc circumscripcions. La Lliga acaparà tots els de la minoria, llevat de l’acta que Pere Llovet, d’ACR (Acció Catalana Republicana), aconseguí a Tarragona. La participació a tot Catalunya fou del 59,66%, inferior a les últimes eleccions municipals i legislatives. Quant al grau d’abstencionisme, les tres eleccions presenten xifres semblants; a Barcelona (ciutat i circumscripció) la concurrència a les urnes resultà força inferior que a la resta de circumscripcions catalanes. La influència de la CNT en el proletariat barceloní contrarestava les crides a la participació fetes per ERC i el BOC (partit obrer irreductible en l’afany d’apartar el proletariat de la nefasta pràctica de l’abstencionisme). El bloc republicanosocialista aconseguí la majoria absoluta (66 escons), encara que realment en resultaren 65 perquè Macià fou elegit simultàniament per Barcelona i Lleida. Després de tres consultes electorals, ERC revalidava la seva hegemonia, i el pluripartidisme real de Catalunya es transformava en un bipartidisme que convivia amb la força sindical dominant: la CNT.

El 6 de desembre de 1932 s’inaugurà el Parlament; el 14 es constituí definitivament la Cambra, que elegí Macià president de la Generalitat i Companys president del Parlament. El 15 de desembre, Macià formava el primer govern autonòmic compost íntegrament per membres d’ERC. En compliment de l’article 14 de l’Estatut, el president delegà les funcions executives del Govern a Lluhí i Vallescà, del grup de «L’Opinió». Al final del 1932 semblava que el context permetria finalment la cohesió interna d’ERC i l’exercici efectiu de l’autonomia de Catalunya.

La Generalitat autonòmica i la República conservadora

Les expectatives afalagadores esmentades abans no es compliren. Al contrari, ERC patí una greu escissió; la victòria de la Lliga, ara Catalana, a les eleccions legislatives, acompanyada de la del centredreta a Espanya feia trontollar l’hegemonia del partit de Macià i posava en perill la col·laboració entre la Generalitat i el Govern central, i el Sis d’Octubre comportà, entre altres conseqüències, la suspensió de l’Estatut, de les funcions del Parlament català i la intervenció dels ajuntaments governats per la Coalició d’Esquerres Catalanes.

Quant a la crisi del partit del Govern català, les tres tendències principals que el constituïen —la nacionalista d’Estat Català, la republicana del PCR i la socialitzant del grup de «L’Opinió»— no acabaren mai de refondre’s en el col·lectiu. Malgrat que l’accés al poder sempre cohesiona un partit polític, en el cas d’ERC aquestes tres tendències mantingueren estratègies diferenciades. La primera crisi important data del gener del 1933, quan el grup de «L’Opinió» es manifestà en desacord amb l’autoritarisme de Macià. Els de «L’Opinió» —especialment el conseller delegat Lluhí i Vallescà— creien que el president havia de respondre davant el Parlament, ja que es tractava d’un règim parlamentari. El sector d’Estat Català, en canvi, sostenia que, amb la delegació de funcions executives, Macià quedava deslliurat d’aquesta responsabilitat. El contenciós es resolgué de manera traumàtica: el 18 de gener de 1933 van dimitir els consellers Lluhí, Tarradellas, Comas i Xirau, i el 24 de gener Macià formà un nou govern sense els membres de «L’Opinió» i amb Carles Pi i Sunyer com a conseller delegat i de Finances.

A partir d’aquí, els «lluhins» adreçaren una bateria d’acusacions contra els qui transgredien «la puresa dels principis democràtics», acusacions que foren contestades a «La Humanitat», òrgan oficial d’ERC, denunciant «els joves de “L’Opinió”, nois ambiciosos que no renuncien a cap poder». D’altra banda, Estat Català no amagava la satisfacció per la decisió de Macià. Fora del Govern, els «lluhins» reduïen la seva influència dins ERC. El partit esdevenia tot ell més catalanista. La defecció dels de «L’Opinió» deixava veure, però, diferències d’abast més profund que les suscitades per les obligacions de Macià envers el Parlament. En realitat, la causa de la dissensió era la manera com s’havia iniciat la negociació de traspassos a la Generalitat, el rebuig del que es considerava una exacerbació nacionalista d’Estat Català, acusat de comptar amb la connivència de Macià per no sotmetre’s a la disciplina i a les obligacions que s’assenyalaven als estatuts del partit. La prova que les diferències no eren gens superficials es troba en l’estratègia que seguí el grup d’aleshores endavant de centrar les seves crítiques contra l’Ajuntament de Barcelona i la gestió d’Aiguader. És a dir, contra el bastió fonamental —juntament amb l’executiu de la Generalitat— de la política global d’ERC. A l’Ajuntament de Barcelona se sumaren a l’oposició exercida per la Lliga i els lerrouxistes, demanaren la dissolució del consistori i eleccions anticipades, denunciaren irregularitats —algunes certes— en les concessions municipals i clamaren que ERC era cada cop menys d’esquerra.

La confrontació arribà a ser tan gran que l’única sortida factible era l’escissió o l’expulsió. Al II Congrés Nacional Extraordinari (7-8 d’octubre de 1933) s’adoptà la segona mesura, a més de ratificar l’estratègia política de Macià i, per extensió, d’Estat Català, aconseguir l’adhesió al president del sector de republicans liderats per Companys. Els expulsats fundaren tot seguit el Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra (PNRE), però, atesa la seva poca captació de militància i d’electors, a l’abril del 1936 van tornar a ERC, fet del qual no n’ha quedat constància jurídica. No cal dir que la crisi se saldà en fals, com es manifestà en la gènesi i en les accions del Sis d’Octubre.

En aquestes circumstàncies no gaire positives, ERC hagué d’encarar les legisla-tives del 19 de novembre de 1933. A l’Estat espanyol, Azaña havia estat substituït per Lerroux com a cap de govern. Es flairava en l’ambient que la coalició republicanosocia-lista difícilment revalidaria l’èxit del 28 de juny de 1931, sobretot arran de la derrota en les darreres eleccions municipals (abril del 1933). Tot semblava anunciar el triomf de les dretes coalitzades, la CEDA i el PRR. A Catalunya, ERC ja no podia comptar amb els vots del recentment constituït PNRE que, debades, intentà articular un front únic per aprofitar la Llei de reforma electoral (27 de juliol de 1933), que afavoria les aliances electorals. Segons el PNRE, es tractava d’obtenir la màxima representació de les esquerres catalanes a Madrid, ja que la previsible victòria de les dretes posaria en perill els valors genuïns de la República i l’autonomia de Catalunya.

Malgrat que tothom coincidia en la detecció del perill, la coalició electoral no fructificà. ERC jutjà la proposta del PNRE interessada, l’evidència de la feblesa d’un partit que naixia amb l’estigma d’una expulsió, destinat al fracàs a les urnes si s’hi presentava sol. Els seus fervors unitaristes amagaven la por de la derrota. A partir d’aquesta constatació, resultava lògic que ERC no fos receptiva i que es negués a una maniobra que afavoriria «l’enemic» (la ferida era molt recent). D’altra banda, aliar-se amb ACR —la criticada «lligueta»— suposava transgredir els postulats d’esquerra inherents al partit i entrar en una dinàmica que indignaria els sectors més ortodoxos d’ERC. Fet i fet, ERC rebutjà l’oferiment del PNRE, i aquest (l’opció més avançada socialment de la primigènia ERC) acabà coalitzant-se amb la dretana ACR, a la qual, fins aleshores, havia dirigit força invectives. Ironies de les necessitats electorals! Durant la campanya, ERC es reafirmà en el seu republicanisme, ara que la República estava en perill, es vantà d’haver aconseguit l’autonomia i l’eficàcia en el govern dels municipis (malgrat la gravetat dels escàndols a l’Ajuntament de Barcelona, ERC podia presentar un inventari exhaustiu de millores socials, culturals i de comportament democràtic en la majoria de municipis de Catalunya), mentre recordava els triomfs aconseguits en totes les eleccions anteriors.

Una certa pèrdua de credibilitat d’ERC (la recessió econòmica que es vivia, la gasiveria de Madrid quant als traspassos i els mateixos límits del projecte reformista-populista d’ERC desencisaren bastants sectors del teixit social català), la circumstància que la convocatòria electoral no fos específicament d’àmbit català (es creia que no hi havia cap perill per a Catalunya, independentment del signe ideològic del govern de Madrid), l’abstenció que no fou determinant, però sí notable i la campanya dura, fregant la demagògia, de la Lliga Catalana, foren els motius de la derrota (relativa) d’ERC. En aquestes eleccions votaren per primera vegada les dones. A les cinc circumscripcions catalanes es donaren els resultats següents: Lliga Catalana, 28 diputats; ERC-USC i Partit Democràtic Federal, 26 diputats. Uns resultats equilibrats, però il·lustratius del retrocés d’ERC, menor que el que afectà la coalició republicanosocialista a la resta de l’Estat.

El dia de Nadal de 1933 morí Macià. Desapareixia el cabdill que exercia una autoritat incontestada dins ERC i que alhora havia jugat un rol fonamental a l’hora d’equilibrar els corrents diluïts dins el partit. El Parlament català hagué d’encarar l’elecció d’un nou president. El procés previ atià les tensions larvades. Hi havia dos candidats aspirants a la Presidència: Companys, amb el suport tant dels qui defensaven que el president havia de ser el cap de l’executiu i responsable davant del Parlament com de les minories afins a ERC, partidàries de formar un govern de concentració d’esquerres, i Humbert Torres, inclinat per la continuïtat d’un govern exclusiu d’ERC, que fins i tot defensava la cessió per part del president de les funcions executives al conseller primer. El president representaria així un poder moderador. En una reunió prèvia a la votació al Parlament, Companys obtingué la majoria dels vots. S’acordà respectar la disciplina i votar oficialment el candidat majoritari. El 31 de desembre de 1933 el Parlament elegí Companys com a president de la Generalitat, amb 56 vots a favor i 6 en blanc. Els diputats de la Lliga Catalana —setze— s’absentaren de la Cambra perquè el president interí del Parlament denegà la intervenció de Ramon d’Abadal, que volia explicar el sentit del vot del seu partit. Els sis vots en blanc són força significatius. Els sectors més nacionalistes d’ERC es malfiaven de Companys, a qui retreien que conspirés per la Presidència quan el fèretre de Macià encara estava calent. Casanovas (ERC) fou elegit president del Parlament.

Companys formà un Govern d’àmplia concentració de forces esquerranes, republicanistes i catalanistes (ERC amb la majoria de conselleries, USC, ACR i PNRE), un «Govern de coalició amb un programa mínim d’aplicació de lleis socials i laiques, i aprovació ràpida de la llei agrària», amb la finalitat primordial de consolidar l’autonomia i accelerar els traspassos. El Consell Executiu quedà constituït el 3 de gener de 1934.

El primer repte que se li presentà a ERC després de perdre les legislatives (19 de novembre de 1933) foren les eleccions municipals. La convocatòria estava regulada per la Llei Municipal de Catalunya, promulgada fragmentàriament pel Parlament el 5 de gener de 1934. El sistema electoral adoptat per la Llei Municipal de Catalunya fou el majoritari. Les eleccions es feien per districte únic i per llistes de partits o coalicions (tancades).

ERC veié en les eleccions municipals l’instrument per a aconseguir un triple objectiu: primer, afirmar-se com a partit hegemònic de Catalunya; segon, defensar l’autonomia catalana, seriosament amenaçada des del Govern central, i, tercer, cohesionar el partit, aleshores força dividit. Un èxit abassegador soldaria les fissures existents i posaria fre a la descomposició que s’albirava. Però la condició imprescindible per a assolir el triple objectiu era la victòria electoral, i per a aconseguir-la eren indispensables unes estratègies diferents de les seguides aleshores. Fou Companys qui marcà les pautes d’aquest viratge estratègic. El govern de coalició format per Companys (3 de gener de 1934) esdevingué el precedent immediat de l’àmplia coalició d’esquerres catalanes, llistes electorals unitàries amb hegemonia d’ERC, decidida a revalidar, el 14 de gener de 1934, la victòria republicana i catalanista del 12 d’abril de 1931 i a barrar el pas a la Lliga Catalana i als seus aliats dretans i monàrquics.

A Barcelona es constituí la Coalició d’Esquerres Catalanes (ERC, USC, PNRE i ACR); a Lleida, el Front d’Esquerres (ERC, ACR i PRRS); a Tarragona, la Coalició d’Esquerres Republicanosocialistes (ERC, USC, ACR, PRRS i AR); a Girona no fou gens fàcil. Les baralles per poder ser candidat afectaren tant els partits polítics com els homes que havien de formar la coalició. Per sort, Pi i Sunyer, candidat a l’alcaldia de Barcelona (designat ja en vida de Macià perquè transmetia a un electorat desorientat i perplex per les desavinences sorgides entre les esquerres un missatge de seny, unitat i moderació, als antípodes de l’actuació del primer ajuntament republicà de Barcelona) i home emergent dins ERC, pogué vèncer totes les dificultats i personalismes i formà una candidatura composta per 17 membres d’ERC, 4 d’ACR, 3 de la USC i 2 del PNRE, proporció numèrica lògica atesa la implantació política real d’aquestes formacions.

Celebrades les eleccions, ERC i els seus coalitzats guanyaren en tots els municipis de més de 10 000 habitants, llevat de Girona, Vic i Olot. Els resultats de les municipals confirmaren el bipartidisme, afavorit perquè el règim electoral de la Llei Municipal beneficiava els grans partits i/o coalicions; ratificaren la impotència electoral de les opcions de classe (BOC i Partit Comunista de Catalunya), desautoritzaren el nacionalisme radical (Partit Nacionalista de Catalunya) i comportaren la desaparició del centre com a alternativa independent.

La trajectòria d’ERC fins el Sis d’Octubre no resultà plàcida. El Govern central obstaculitzà els traspassos de competències a la Generalitat, de manera que un dels punts fonamentals del programa de govern de Companys no es complia i, en el millor dels casos, ho feia lentament a causa del tarannà antiautonomista del govern de la dreta espanyola. L’expulsió del grup de «L’Opinió» no serví encara per a fer d’ERC un cos polític homogeni. Les dues ales, la nacionalista radical i autoritària, a què pertanyien Aiguader, Dencàs, Ventura Gassol, etc., i la republicana, democràtica i catalanista de Companys, Casanovas, Pi i Sunyer, etc., aliada a sectors de procedència obrerista, mantenien posicions irreconciliables, agreujades perquè Dencàs (conseller de Governació des del 28 de juny de 1934) atiava les actituds militaristes de les JEREC i també el comportament pseudoinsurreccional d’Estat Català.

El moment, a més, coincidia amb l’abandó de la Lliga Catalana del Parlament (20 de gener de 1934), acusant ERC d’agressions a membres del partit conservador en diversos ajuntaments i com a protesta pel contingut antidemocràtic de la Llei Municipal (que la Lliga havia votat). Tot plegat, excuses de mal pagador. També denunciava davant el Tribunal de Garanties Constitucionals el contingut de la Llei de Contractesde Conreu (promulgada pel Parlament el 12 d’abril de 1934). Quan les circumstàncies reclamaven la màxima unitat d’ERC, el partit s’afeblia en conflictes interns i atacsexterns. A més, el populisme d’ERC no havia servit per a aconseguir la pau social. La po-lítica ferotgement anticenetista de Dencàs despertà l’hostilitat dels anarcosindicalistes (l’idil·li entre ERC i la CNT de la primavera-estiu del 1931 havia estat passatger) vers ERC i el Govern de la Generalitat, actitud que explica el rebuig de la CNT a integrar-se a l’Aliança Obrera i a denunciar els preparatius del Sis d’Octubre com a maniobres de la burgesia. D’altra banda, els rabassaires es mostraren decebuts per la tebiesa social de la Llei de Contractes de Conreu. S’inicià així un distanciament entre ERC-Govern de la Generalitat i la Unió de Rabassaires, que s’accentuà en el decurs de la Guerra Civil, encara que, de manera immediata, no es reflectís en els resultats electorals, tal com es revelà en la presència del vot rabassaire al Front d’Esquerres de Catalunya (dominat per ERC). Amb aquest cúmul d’entrebancs, ERC només presentava com a actiu positiu la regeneració política, l’ordre pressupostari i l’eradicació dels amiguismes a l’Ajuntament de Barcelona.

Els fets i les conseqüències del Sis d’Octubre. L’obra del Parlament de Catalunya

En aquesta tessitura, es produïren els fets del 6 d’octubre de 1934. Companys proclamà «la República Catalana dins la República Federal Espanyola». Es tractava d’una ruptura amb l’ordre constitucional vigent. El Sis d’Octubre ha estat objecte de diverses interpretacions i una vasta bibliografia. Tanmateix, es pot analitzar com l’expressió d’un descontentament que tenia causes múltiples i, fins i tot, contraposades. Per a la Generalitat era la resposta contra el veredicte d’inconstitucionalitat de la Llei de Contractes de Conreu emès pel Tribunal de Garanties Constitucionals (8 de juny de 1934), dictamen que significava una limitació a les facultats legislatives del Parlament català i un atac a l’Estatut i a l’autonomia. Aquesta ha estat l’explicació més habitual dels fets. Però només és parcialment certa, perquè amaga l’evolució del procés posterior al 8 de juny. Cal no oblidar que el Parlament de Catalunya tornà a votar (12 de juny) el projecte primitiu, sense cap modificació, i s’obrí un procés de negociació amb el Govern de la República presidit pel radical Samper que restava obert quan s’esdevingué la proclamació de la República catalana.

És força obvi que la qüestió rabassaire i la promulgació de la Llei de Contractes de Conreu són a la base del Sis d’Octubre, però sumades a altres qüestions. Per exemple, a la debilitat política de Companys en cedir a la pressió de Dencàs. Aquest i els escamots d’Estat Català, que reberen els càrrecs directius del Sometent nou, es disposaren a reforçar per la via armada la decisió política que prengués Companys. Dencàs s’inclinava per la declaració de la independència total de Catalunya; Lluhí i Vallescà (encara que aliè a ERC, formava part del Consell Executiu i fou consultat per Companys) es limitava a reivindicar els valors genuïns d’un republicanisme ara en perill per l’entrada de la CEDA al Govern central, i Companys propugnava la conciliació del republicanisme i el nacionalisme. Finalment, s’imposà el criteri de Companys. El 6 d’octubre es declarà la vaga general, dirigida per Aliança Obrera però sense la presència de la CNT ni dels rabassaires i amb la desautorització implícita de la Generalitat.

Poc després de les vuit del vespre, Companys, des del balcó del Palau de la Generalitat, pronuncià el que tothom coneix: «El Govern que presideixo assumeix totes les facultats del Poder a Catalunya, proclama l’Estat Català de la República Federal Espanyola, i en restablir i fortificar la relació amb els dirigents de la protesta general contra el feixisme, els invita a establir a Catalunya el Govern Provisional de la República, que trobarà en el nostre poble català el més generós impuls de fraternitat en el comú anhel d’edificar una República Federal lliure i magnífica...» Companys, amb aquesta fugida endavant, si es vol solemne i heroica, acontentava en part el sector més irreductiblement nacionalista d’Estat Català i s’autoatorgava una patent de catalanista que fins aleshores li havia estat discutida. El que potser no preveié Companys és que aquest desafiament juridicopolític naixia mort a causa del boicot de la CNT, la poca capacitat mobilitzadora d’Aliança Obrera, la traïció de Dencàs (que mantingué paralitzades les seves forces) i la intervenció fulminant de l’Exèrcit, que aixafà fàcilment la dèbil resistència armada dels defensors de la República catalana.

De seguida aparegueren els greuges indissimulats contra Companys i, sobretot, contra Dencàs i Miquel Badia, responsable dels escamots d’Estat Català, per la seva ineptitud i covardia (ambdós es feren escàpols). I és que en el Sis d’Octubre confluïren els focs creuats del federalisme, el separatisme i la revolta social obrerista, una tríada heterogènia que, sense suport massiu, estava abocada al fracàs. També és probable que el trinomi ERC–Companys–Generalitat concebés la proclamació de l’Estat català com un instrument de pressió sobre el govern radical-cedista (el 4 d’octubre de 1934, Lerroux formà un gabinet al qual incorporà tres ministres de la CEDA) per obligar-lo a canviar. El que està fora de tot dubte és que el Sis d’Octubre català no tingué cap relació amb l’asturià. Es tracta d’una coincidència cronològica i prou, però, a partir d’un simplisme interessat, la coalició radical-cedista considerà el Sis d’Octubre una revolució separatista connectada amb la revolució social d’Astúries. Rés més lluny de la realitat, però aquesta idea fou la que prevalgué i la repressió s’estengué sobre Catalunya.

Entre el 7 d’octubre de 1934 i el 16 de febrer de 1936, ERC centrà la seva activitat política en tres objectius: pal·liar la repressió brutal que patí i que arribà a posar en perill l’existència del partit; reestructurar-lo i iniciar un procés de substitució de bona part dels seus dirigents, processats i/o empresonats i, per últim, liquidar d’una vegada les pugnes internes. Durant aquest període, ERC i tot Catalunya foren tractats com a vençuts. El president i el Consell Executiu de la Generalitat foren empresonats i l’Estatut d’Autonomia suspès per temps indefinit, així com les funcions del Parlament. Cap dels governs de la Generalitat que actuaren en aquesta etapa no fou nomenat estatutàriament. L’Ajuntament de Barcelona quedà impedit d’exercir les seves funcions i el seu alcalde, Pi i Sunyer, i sis regidors foren empresonats. El mateix passà a tots els ajuntaments governats per la Coalició d’Esquerres Catalanes. La Llei de Contractes de Conreu fou anul·lada, cosa que provocà la tramitació de 1 400 desnonaments de parcers catalans. La repressió al camp fou duríssima, ja que els propietaris agrícoles de l’Institut Català de Sant Isidre trobaren la col·laboració de les autoritats espanyoles i catalanes per imposar llurs condicions als rabassaires, que claudicaven cedint a l’amenaça de ser denunciats per activitats revolucionàries o per haver participat en el Sis d’Octubre. En total, foren detingudes més de 3 000 persones. Es prohibiren les activitats polítiques, es clausuraren els locals dels sindicats i partits polítics d’esquerra i se suspengué la premsa del mateix signe. També fou dissolt el patronat de la Universitat Autònoma i sotmès a control governatiu el Patronat Escolar de l’Ajuntament de Barcelona.

Conclusió: patiren les conseqüències del Sis d’Octubre quasi totes les institucions de Catalunya. Jurídicament, la repressió a Catalunya es manifestà en el projecte de llei del novembre del 1934, del qual sorgí el règim provisional per a Catalunya. Segons aquest projecte, se suspenien les funcions del Parlament català fins que, per mitjà d’unes eleccions, que se celebrarien abans de tres mesos un cop restablertes les garanties constitucionals (a Catalunya no s’aixecà l’estat de guerra fins al maig del 1935), pogués ser renovat del tot. No cal dir que aquestes eleccions no se celebraren mai, ja que el Govern de Madrid no s’atreví a cometre un acte que comportava un atac als drets autonòmics de Catalunya. Tanmateix, per a més injústicia, la llei del 2 de gener de 1935, que suspenia indefinidament el règim autonòmic de Catalunya, era obertament inconstitucional. La seva aplicació preveia la dissolució del Parlament de Catalunya i del Govern català. Durant aquest període transitori, assumí totes les funcions de la Presidència i del Consell Executiu un governador general nomenat pel Govern de la República. Per acabar de reblar el clau, el 28 de febrer de 1935 s’atorgà al governador general de Catalunya el poder de suspendre els ajuntaments d’elecció popular i substituir-los per comissions gestores.

Per fer front a aquests problemes emergí la figura crucial de Pi i Sunyer, que pràcticament refundà ERC, aleshores un partit quasi inexistent. Malgrat que Pi no pertanyia al cercle de fundadors, la confiança que Macià li havia tingut sempre, el seu prestigi intel·lectual i el seu tarannà conciliador —que no li impedia la fermesa ideològica—, el convertiren en el principal protagonista del redreçament d’ERC i l’artífex de la victòria electoral del 16 de febrer de 1936. El 4 de febrer de 1936, els signants del Front d’Esquerres llançaven el seu programa manifest: «Consecució d’una àmplia amnistia [...]. Restauració de l’organització política de la Catalunya autònoma, derogació de la Llei de règim transitori del 2 de gener del 1935 [...]. Vigència íntegra de l’Estatut de Catalunya [...], acabament dels traspassos de serveis [...]. Manteniment dels avanços socials de la República [...]. Restabliment de la Llei de Contractes de Conreu [...]. Revisió i reparació de les injustícies comeses en el camp sota un règim d’excepció.»

La candidatura del Front d’Esquerres es presentà per cobrir els 41 escons de les majories a les cinc circumscripcions electorals de Catalunya. La campanya electoral a Catalunya es polaritzà al voltant del Front d’Esquerres i el Front d’Ordre, quasi monopolitzat per la Lliga Catalana. Les línies mestres de la campanya electoral del Front d’Esquerres eren la consecució de l’amnistia i el restabliment de l’autonomia i de les lleis socials que constituïen una defensa i garantia per als treballadors. Aquests arguments presidiren els actes de propaganda del Front d’Esquerres. Pi i Sunyer ja els havia difós en la conferència que féu a Figueres el 28 de desembre de 1935, i els repetí al míting del Price, el 13 de febrer de 1936, el principal acte electoral per la quantitat de gent que hi assistí. Tanmateix, en aquest míting, Pi i Sunyer afegí la reivindicacióde la legitimitat del Sis d’Octubre i la denúncia de la impunitat que havien tingut les dretes en el seu mandat, impunitat que no comportà la contrapartida de l’eficàcia,l’honestedat i els avenços socials. També acusà la dreta de no fer res amb la Generalitat i els ajuntaments a les seves mans.

Al seu torn, «Solidaridad Obrera» compaginà els atacs a la coalició electoral amb velades crides a la necessitat de votar. Els índexs de participació semblen revelar que, en aquestes eleccions, es reduí força l’abstencionisme cenetista. El resultat de les legislatives del 16 de febrer de 1936 donà una victòria total a la candidatura del Front d’Esquerres de Catalunya, que copà els 41 escons de les majories de les cinc circumscripcions electorals catalanes. La mitjana de participació de Catalunya fou del 69,79 %. La força abstencionista de la CNT es reflectí a Barcelona ciutat. Com es pot deduir, atès que es votava les persones de les llistes, la disciplina electoral fou molt reeixida.

La conflictivitat social i laboral

Les nombroses i greus vagues desencadenades en el període 1931-36 en la majoria dels casos tingueren com a teló de fons la lentitud i la poca capacitat transformadora de la legislació laboral i social dels governs de centreesquerra, del Front Popular, i la repressió brutal posterior al Sis d’Octubre. És cert que la intransigència d’un proletariat que, majoritàriament, assumia el maximalisme revolucionari de la CNT, molt especialment el de la FAI (que concebia les vagues com la pràctica de la «gimnàstica revolucionària»), suscitava dubtes sobre la viabilitat del reformisme social, per avançat que fos. El govern de la República i el de la Generalitat (cal recordar que aquest no podia legislar en matèria social) no podien executar ni encapçalar la revolució. O el proletariat feia la revolució (i no tot ell hi aspirava) o segur que la República no ho faria.

I aquí rau el principal equívoc. En molts sectors del proletariat arrelà la creença errònia que la República posaria fi a totes les desigualtats heretades. Quan els cacics contestaven als camperols «que la República os de pan» (o terra), no només palesaven la seva iniquitat sinó també la incapacitat del Govern republicà per a fer complir lesreformes socials mínimes, cosa que determinava la impunitat dels poderosos. La conseqüència més directa de tot això fou el desencís popular i l’abstencionisme electoral, que conduïren a la irrupció de les dretes al Govern. La coalició radical-cedista (novembre del 1933 – febrer del 1936) desféu l’obra reformista del bienni anterior, realitzà una autèntica contrarevolució social i encarnà un autoritarisme notable. Amb el triomf del Front Popular, obtingut gràcies a la mobilització a favor de l’amnistia i per redreçar unes condicions de vida nefastes, es presentà l’oportunitat de reprendre el reformisme inicial. Entre el febrer i el juliol del 1936 es produïren, és cert, ocupacions de terres, augmentà la conflictivitat social, però mai no s’arribà a una ruptura revolucionària. Senzillament, es tractava d’obligar els governants (exclusivament republicans, no hi havia socialistes) a solucionar una situació intolerable. És evident que la confrontació Govern-obrerisme generà violència quotidiana i que aquesta fou l’excusa perfecta per a una intervenció militar (adduint l’amenaça d’una revolució comunista). Com és sabut, en política, la ficció pot transformar-se en ideologia.

Les circumstàncies socioeconòmiques espanyoles diferien de les catalanes. Aquí hi havia un proletariat nombrós, organitzat, inspirat per l’anarcosindicalisme, habituat a la negociació, històricament capaç d’arrencar concessions a la patronal, amb condicions de vida no tan deplorables. També hi havia classes mitjanes i menestrals, índexs d’alfabetització superior, etc. Però compte: no era un escenari paradisíac. A Catalunya als anys trenta, les injústicies socials, la insalubritat, la manca d’infraestructures el dèficit d’atenció sanitària i escolar eren una realitat, però la preocupació de la Generalitat pal·lià en part l’explotació. A més, el grau de desenvolupament econòmic no tenia res a veure amb el d’Espanya.

La tragèdia de la República és la d’un règim que proclama la universalització de la democràcia i de la justícia però que no entén aquests conceptes com ho fan les classes populars. Per als dirigents republicans es tractava de consolidar uns drets i unes llibertats elementals (ja era molt!), mentre que per al poble calia trencar l’ordre social vigent. És lògic, doncs, que la lluita contra la República no fos patrimoni exclusiu dels poderosos de sempre sinó que també s’hi sumessin les classes subordinades, a les quals, teòricament, la República havia vingut a dignificar. Ara bé, la lògica sempre acaba imposant-se. Quan al juliol del 1936 milers de persones es jugaren la vida per la República, potser no ho feren per defensar aquella República sinó a ells mateixos, perquè tots els qui volien liquidar la República també volien exterminar-los a ells. Així, tot defensant la República, garantien la seva supervivència física i social.

El Front d’Esquerres (febrer–juliol del 1936)

A l’Estat s’obrí la possibilitat de reprendre les reformes del bienni 1931-33 i recuperar els valors genuïns de la República, sobretot gràcies a l’amnistia general concedida a tots els presos polítics i socials condemnats per la participació en el Sis d’Octubre. A Catalunya, el triomf electoral del 16 de febrer suposà el restabliment de l’autonomia, dels ajuntaments d’esquerra suspesos, la reobertura del Parlament i la recuperació de la vigència de la Llei de Contractes de Conreu. La primera resolució del Parlament fou la ratificació de Companys en la Presidència de la Generalitat (29 de febrer de 1936), el qual confirmà tots els consellers (llevat de Dencàs) en el seu càrrec.

La valoració del període del Front d’Esquerres com un oasi és un tòpic. L’oasi català, sinònim de concòrdia social, en contraposició a l’onada de violència, atemptats i inestabilitat política que afectava Espanya. La Lliga Catalana, la gran perdedora de les eleccions, retornà al Parlament i semblava acceptar el paper d’oposició responsable per solidificar a Catalunya la democràcia i l’autonomia. L’objectiu nacional de salvar Catalunya s’imposà per damunt dels interessos de partit i de classe. L’actitud de Companys i del seu Govern també era moderada, amb l’ànim d’evitar tot esperit de confrontació. Ara bé, si s’entén per oasi l’absència de violència física, potser sí que Catalunya es distingí d’Espanya (però cal recordar que en aquesta etapa es produí l’assassinat dels germans Badia —d’Estat Català, a mans, sembla, d’escamots de la CNT— i que les topades entre els treballadors i les forces d’ordre foren molt freqüents).

Però si per oasi s’entén la inexistència de conflictes socials, resulta que aquests a Catalunya sobrepassaren, en nombre i gravetat, els de la resta de l’Estat. A la primavera del 1936 començà un cicle ininterromput de vagues i un clima d’agitació social comparables, bé que sense violència física, a l’època del sindicalisme de 1917-19. Es desencadenaren 148 vagues, que, a més de manifestar reivindicacions salarials, exigien amnistia laboral, solidaritat intersectorial en la lluita contra l’atur i en la restitució d’uns drets laborals ja adquirits, etc. No foren alienes a aquesta radicalització les resolucions del congrés de la CNT de Saragossa (maig del 1936). La CNT, gran afavorida per l’amnistia, abandonà tota transacció. «A por todas» era el lema, i tesà la corda per capitalitzar una conjuntura que, segons les seves creences, conduiria a la revolució. Ras i curt, tots aquests factors qüestionen l’existència d’un presumpte oasi català.

En aquest panorama, el Parlament català activà l’acció legislativa. El 9 de juny de 1936 decretà «la il·legalitat dels acords de les Autoritats i Organismes de nomenament governatiu que regiren la vida catalana durant el període comprès entre el 6 d’octubre de 1934 i el 19 de febrer de 1936», fórmula que permetia a la Generalitat i als ajuntaments de la Coalició d’Esquerres Catalanes deslliurar-se de les hipoteques negatives anteriors.

Allò més destacat d’aquesta etapa, deixant de banda el contingut politicoinstitucional del Front d’Esquerres, fou la preparació per a uns canvis que havien d’esdevenir transcendentals en la societat catalana. La CNT, relativament recuperada de la repressió, accentuà la seva capacitat de mobilització i d’estratègia revolucionària. La Unió de Rabassaires començà a distanciar-se d’ERC, i el socialisme autòcton (USC) i el catalanisme de classe (Partit Català Proletari) havien iniciat el procés de confluència que els dirigia a integrar-se en el futur Partit Socialista Unificat de Catalunya —PSUC— (23 de juliol de 1936). És a dir, a la primavera-estiu del 1936, l’hegemonia fins aleshores incontestada d’ERC semblava trontollar. Si més no, el que és segur és que l’hauria de compartir amb altres forces polítiques i sindicals d’esquerra.

El fracàs del cop d’estat

La insurrecció militar del 17-19 de juliol fracassà parcialment a Espanya i del tot a Catalunya. Aquí, la resposta popular i el respecte a la legalitat republicana de la Guàrdia Civil i la d’Assalt avortaren el cop, dirigit a Catalunya pel general Goded, que s’havia traslladat a Barcelona des de Mallorca. Frederic Escofet, comissari general d’Ordre Públic, coordinà la resistència al cop organitzant els cossos de seguretat traspassats ala Generalitat. La descoordinació dels alçats, la resposta de les forces d’ordre públic i la combativitat popular (sobretot la dels anarcosindicalistes) possibilitaren la victòria. El 20 de juliol ja no quedava rastre de la insurrecció. Catalunya i Barcelona restaven al costat de la República i de la Generalitat.

S’han donat moltes explicacions de la rebel·lió. No falten les que addueixen la necessitat de posar fi al caos social i prevenir la revolució. Els excessos i la impotència del Front Popular apareixien, així, com els màxims responsables de l’esclat de la guerra. És una interpretació distorsionada. Concebuda la insurrecció com un típic pronunciamiento, el fracàs d’aquest determinà l’esclat de la guerra. Els militars pensaven que es produirien uns pocs focus de resistència, fàcilment abatibles. En la mesura que això no es complí i que es donà un cert equilibri de forces fou quan el cop degenerà en guer-ra civil. Per tant, els causants de la tragèdia no foren ni la República, ni la Generali-tat, ni la radicalització obrera, sinó la iniciativa dels insurrectes. La guerra ha quedat identificada amb la revolució social (amb tots els seus suposats desoris i la magnitud de la repressió revolucionària), però la seva gènesi també cal buscar-la en la insurrecció. L’esclat del conflicte es pot imputar sense embuts als militars i els sectors socials que els esperonaren i els donaren suport. S’ha apuntat a l’heroïcitat popular com la causa principal del fracàs del cop d’estat. Cert, però només en part. Als indrets on les forces d’ordre públic s’afegiren als insurrectes, la rebel·lió triomfà en la majoria dels casos.

Com en molts altres àmbits, a Catalunya la gestació i el desenvolupament de la insurrecció foren diferents de la resta de l’Estat. Aquí, la trama civil fou poc rellevant. Els militants falangistes, monàrquics i tradicionalistes eren escassos, mentre que la participació d’aquests en el cop fou considerable a la resta de l’Estat. Fins i tot la dreta catalana, la Lliga i acòlits, es mantingué fidel i no s’adherí als facciosos, per bé que aquesta actitud inicial li impedí, a conseqüència del procés revolucionari posterior, mostrar simpaties pels insurrectes, especialment quan la sort del conflicte s’anà decantant a favor d’aquests.

Revolució social? Doble poder a Catalunya?

La majoria de les anàlisis dedicades a la Guerra Civil a Catalunya coincideixen a afirmar que al Principat es produí una revolució social, si més no entre juliol del 1936 i maig del 1937. En aquest període, el partit del govern —ERC— fou escombrat per les forces polítiques, primordialment sindicals i revolucionàries. El poder nominal de la Generalitat i dels ajuntaments encara el tenien, en bona part, ERC i els seus aliatstradicionals (ACR i PNRE), però el poder real requeia en organismes populars revolucionaris (Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya, tribunals de justícia popular, patrulles de control, etc.). Alhora, a més d’aquests organismes, tots els canvis estructurals (col·lectivitzacions agràries i industrials, gestió obrera de les unitats de producció) revelaven, sempre segons les tesis més divulgades, l’aparició d’una conjunturarevolucionària, un trencament amb les estructures burgeses. S’havia aconseguit larevolució proletària. Tot estirant aquest fil, en el període posterior als fets de Maig del 1937 es restaurà el poder de la Generalitat, detingut pel binomi ERC-PSUC, i reapa-regué l’esperit interclassista del frontpopulisme, essencial per a guanyar la guerra. S’introduïren així els elements correctors indispensables per a contrarestar el caos revolucionari imperant fins aleshores i implicar la majoria de la població demòcrata, antifeixista, però no necessàriament revolucionària en la tasca fonamental: guanyar primer la guerra per fer la revolució després.

Nosaltres dissentim d’aquesta tesi. Creiem que a Catalunya no es produí cap revolució (transformació radical en un espai de temps força limitat de les estructures polítiques, econòmiques, socials, culturals, etc.). Es prengueren mesures revolucionàries (decrets de col·lectivització, Decret de municipalització de la propietat urbana, composició dels ajuntaments per forces exclusivament del Front d’Esquerres, etc.) i socialitzants, però mai no es donà una ocupació total del poder, que és l’element fonamental que caracteritza una revolució.

Al llarg de la guerra, la Presidència de la Generalitat fou ocupada per Companys; els consellers delegats foren Casanovas i Tarradellas, ambdós d’ERC; a l’agost del 1936 s’intervingueren les delegacions d’Hisenda i del Banc d’Espanya a Catalunya, i també la Generalitat controlà l’aparell de propaganda i radiodifusió i, mitjançant la Conselleria de Justícia, fins i tot indultà condemnats a mort. També fou decisió de la Ge-neralitat la promulgació del Decret de col·lectivitzacions i control obrer d’Indústriesi Comerços que, entre altres conquestes, instaurà l’autogestió obrera, i els Decrets de S’Agaró, que concedien al Consell Executiu àmplies facultats per a endegar l’activitat financera i regulaven el règim d’apropiacions i el sistema crediticifinancer. Ambdós decrets foren concebuts i promoguts per Tarradellas.

És a dir, a parer nostre, no es pot subestimar el poder de la Generalitat en l’etapa que se suposa que havia estat marginada per la revolució. El Consell Executiu sabé conviure amb les forces revolucionàries i controlar-les. El que succeí és que la CNT-FAI i el POUM, comunista heterodox, fundat al setembre del 1935 per la fusió del BOC de Joaquim Maurín i l’Esquerra Comunista d’Andreu Nin, s’adonaren que la Generalitat controlava els mecanismes fonamentals de l’economia i les institucions catalanes. Garcia Oliver reconegué que la CNT-FAI fracassà en frenar Tarradellas. És a dir, la Generalitat es dedicà a encarrilar el poderós moviment revolucionari en les institucions ja existents, amb continguts adequats a la nova conjuntura, i a crear-ne d’altres que el Govern i les forces polítiques i sindicals obreristes consideressin pertinents.

Davant d’aquesta estratègia, la CNT-FAI decidí anar més enllà de la quasi monopolització del conjunt de comitès i optà per integrar-se al Consell Executiu, transacció que comportà la dissolució del Comitè de Milícies Antifeixistes (27 de setembre de 1936), organisme en el qual havia imposat la seva hegemonia. La Generalitat no esmussà del tot el poder dels anarcosindicalistes al carrer, però aquests es veieren obligats a acceptar les regles del joc que imposava el Govern al qual ara pertanyien. Així, doncs, i considerant que la CNT no volgué o no pogué prendre el poder i que, d’altra banda, deixà intactes les propietats i els interessos economicofinancers del capital estranger, afirmem que no es donà cap revolució social, ni tampoc el doble poder. Hi hagué una certa fractura de l’Estat (de la República i de la Generalitat), però el poder polític i institucional no desaparegué. Com a molt, hi hagué una certa atomització del poder.

La repressió revolucionària

La violència contra els considerats simpatitzants dels facciosos fou considerable. Es tractà d’una mena de repressió retrospectiva. S’adreçà principalment contra el clergat i els seus béns artístics i immobiliaris i contra els representants de la burgesia. Clero i capital, els dos enemics seculars i els explotadors del proletariat. Dissortadament, a aquesta repressió, selectiva no pas justificable, se n’afegí una altra d’arbitrària, indiscriminada, que posà en el mateix sac petits propietaris agrícoles i industrials, caps de personal, creients senzills i militants de la Lliga, titllats de feixistes sense cap indagació acurada. La memòria popular conserva les imatges dels cadàvers de l’Arrabassada i els de les voreres de moltes carreteres i camins de Catalunya. Igualment greu fou la persecució i l’assassinat de membres del clergat secular i regular (un terç del total de religiosos assassinats a Espanya ho foren a Catalunya) i la destrucció irracional d’una part important del patrimoni artístic de l’Església. Aquesta taca negra tingué repercussions molt negatives per a la causa republicana. Els franquistes, que la capitalitzaren oportunament, aconseguiren fer decantar la majoria dels catòlics estrangers a favor dels rebels. El bàndol de Franco es presentava com el defensor de la civilització i de la religió, mentre que la República les perseguia. Per acabar-ho d’adobar, la Carta colectiva del episcopado español (1 de juliol de 1937), que justificava teològicament la guerra, considerada una croada, incrementà encara més l’hostilitat contra una República «roja y atea».

Els violents foren, sobretot, elements incontrolats, molts dels quals més a prop de la delinqüència comuna que no de la pràctica d’una depuració ideològica i social. A més, molts dels crims s’emparaven en el nou ordre revolucionari per complir venjances personals (per això, en proporció, els actes de violència foren més nombrosos al camp que a les ciutats).

Malgrat que la Generalitat intentà frenar aquest descontrol, no el pogué evitar del tot. Ara bé, la seva actuació decidida salvà moltes vides, protegí persones i també lliurà milers de salconduits. Ha de quedar clar que ni la República ni la Generalitat no organitzaren mai cap forma de terror d’Estat, que sí que practicaren les files franquistes. Al bàndol republicà la repressió fou desordenada, sense cap pla preconcebut, mentre que al franquista fou sistemàtic, organitzat i atiat per l’Estat.

L’evolució de les forces polítiques i sindicals

La Generalitat de Catalunya (que des de l’esclat de la guerra gaudia d’una situació de quasi independència) legislà i adoptà mesures intervencionistes en el pla econòmic,de control del comerç exterior i d’organització de la guerra que sobrepassaven els límits estatutaris. L’eufòria revolucionària féu incrementar la militància en les organitzacions polítiques i sindicals (la sindical era força fictícia, ja que el seu nombre estava sobredimensionat pel Decret de sindicació obligatòria, d’octubre del 1936).

Quant als principals sindicats, la Unió de Rabassaires deixà de col·laborar tan estretament amb ERC i s’acostà al PSUC, marxista, però que exigia una aplicació socialment més avançada de la Llei de Contractes de Conreu. La UGT, molt exigua fins el 1936 cresqué notòriament. A més de l’obligatorietat de la sindicació (que diversificava la militància), es beneficià de la condició de corretja de transmissió del PSUC, que la utilitzà per a erosionar l’hegemonia de la CNT i d’ERC. Els gairebé 600 000 militants de la UGT (1937) s’aproximaven ja al milió escàs de la CNT, la qual es veié perjudicada per la seva decisió d’abandonar el Consell Executiu (juny del 1937). Quant als partits polítics, els dos representatius de la dreta, la Lliga Catalana i Unió Democràtica de Catalunya —aquest confessional— desaparegueren d’escena. Ara bé, mentre que la cúpula dirigent del primer (Cambó, Valls i Taberner) fugí o s’adherí obertament a Franco (Cambó donà ordres des de Gènova que s’ajudés econòmicament els rebels), i molts militants seus engrossiren el quintacolumnisme, la UDC es mantingué lleial a la República. Pau Romeva, diputat al Parlament, continuà la seva activitat, i un dels fundadors del partit, Manuel Carrasco i Formiguera, delegat comercial del Govern català a Euskadi, fou detingut al País Basc i executat a Burgos (abril del 1938). Considerat un partit clerical i dretà a la Catalunya de la guerra, representava per als franquistes el perill separatista.

Al juny del 1936 es fundà el nou Estat Català, sorgit de la unió entre el Partit Nacionalista Català, sectors de les Joventuts d’ERC-Estat Català i el grup Nosaltres Sols, però aviat fou fagocitat pel PSUC, que incorporava així el component nacionalista al seu pedigrí de classe. El PSUC, fundat al principi de la guerra, disputà l’hegemonia a ERC. Síntesi de partit nacional i de classe, i afavorit per la influència que exercia sobre la UGT i per ser l’intermediari de l’ajut soviètic a la República i la Generalitat, creixé exponencialment (tenia 70 000 militants en acabar la guerra). Les relacions entre el PSUC i ERC foren difícils. Malgrat que el partit comunista català compartia amb ERC l’estratègia de primar la guerra i no plantejar discrepàncies serioses al Consell Executiu, ERC tenia la percepció que el PSUC li prenia militants i que la seva col·laboració era interessada, que l’objectiu final del PSUC era desgastar ERC i d’aquesta forma (un cop guanyada la guerra) recollir el botí polític. Al seu torn, el PSUC considerava ERC un partit sense vertebrar, impregnat de desviacionisme nacionalista i que s’hauria de desplaçar del poder quan les circumstàncies ho permetessin. Entre el 1936 i el 1939 la ruptura no es produí, però esclatà abruptament a l’exili.

En començar la guerra, coexistien dues posicions dins ERC: la de Casanovas i Ventura Gassol, contrària a qualsevol concessió a la CNT-FAI i que prevalgué en els dos primers governs de la guerra presidits per Casanovas (agost–setembre del 1936) i la de Companys, Tarradellas i Pi i Sunyer, que acabà imposant-se i que sí que acceptava la col·laboració amb els anarcosindicalistes. Fou la línia oficial d’ERC fins al final de la guerra i la que adoptaren els governs presidits per Tarradellas (setembre del 1936–febrer del 1939). La negativa de la CNT a continuar al Consell Executiu permeté als «companyistes» acostar-se als sectors d’ERC que havien condemnat aquella col·laboració. La preeminència de l’opció dels «companyistes» desembocaria en futures ruptures dins ERC. En el decurs de la guerra, Companys i Tarradellas ja forenacusats pel sector de Casanovas de connivència amb els revolucionaris, cosa que desdibuixava el projecte democràtic i catalanista d’ERC, en supeditar-lo a un d’anarcosindicalista i espanyolista. Les invectives s’adreçaven, sobretot, contra Companys, màxim responsable d’aquesta distorsió, però també contra Tarradellas, a qui s’acusava d’oportunisme polític (s’havia enfrontat durament a Companys, a qui culpava delSis d’Octubre, havia abandonat la política activa, al juliol del 1936 era pràcticament un home sense partit i ara esdevenia el primer i més important col·laborador del president), que utilitzà per a satisfer les seves ambicions de poder. L’anàlisi del POUM remet forçosament als fets de Maig.

Una guerra civil dins la Guerra Civil

Mentre Franco imposava dins les seves files el Decret d’unificació de 19 d’abril de 1937 i els militars s’imposaven sobre qualsevol particularisme polític, a Barcelona i altres llocs de Catalunya (Terrassa, Reus, Tarragona, Tortosa, Vic i l’Alt Empordà) es produí una guerra civil dins la Guerra Civil. Fou un enfrontament armat que provocà entre el 3 i el 7 de maig de 1937 més de 300 morts i deixà moltes seqüeles polítiques. El primer que sobta és un fet anòmal: l’abundància d’armes que hi havia a la rereguarda quan al front escassejaven. El segon, que la gravetat de l’afer necessàriament era conseqüència d’un conflicte estrategicoideològic molt profund.

Molts analistes han valorat els fets de Maig com un enfrontament local que traduïa la confrontació entre estatalistes (ERC)-estalinistes (PSUC) i llibertaris (CNT-FAI)-trotskistes (POUM). Però convé matisar-ho. Ni ERC era estatalista ni el PSUC acríticament estalinista (almenys el 1937). D’altra banda, no tota la CNT-FAI donava més importància a la revolució que a la guerra; i l’estratègia del POUM havia estat desautoritzada molt sovint pel mateix Trotsky. Potser la cosa és més simple i només es tractava de dilucidar qui i com controlava el poder a Catalunya. Els enfrontaments armats acabaren després de les crides infructuoses dels ministres cenetistes Frederica Montseny i Garcia Oliver a l’abandó de les armes. L’arribada a Barcelona (7 de maig), des de València, de 5 000 guàrdies d’assalt i de dues companyies motoritzades per fer-se càrrec de l’ordre públic fou dissuasiva.

Els fets de Maig tingueren grans conseqüències: el trencament irreparable de la unitat antifeixista, el reforçament de l’estratègia d’ERC-PSUC (guanyar la guerra era el primer objectiu irrenunciable) en detriment del de la CNT-FAI-POUM (la guerra només es podia guanyar si s’accelerava el procés revolucionari). La CNT abandonà el Govern de la República i el de la Generalitat (juny del 1937) i el POUM, acusat de ser l’instigador de la insurrecció (val a dir que els dies previs a la lluita els editorials de «L’Hora», òrgan del POUM, eren infumables: pràcticament titllaven de feixistes ERC i el PSUC), fou il·legalitzat, molts dels seus dirigents empresonats i el seu líder, Andreu Nin, assassinat. La CNT començà a perdre la seva hegemonia; la República no s’atreví a il·legalitzar-la (era tan culpable com el POUM) perquè el conflicte s’hauria pogut revifar. Largo Caballero, contrari a la il·legalització del POUM, dimití de la Presidència del Govern i fou succeït fins al final de la guerra per Negrín (PSOE).

República i Generalitat: col·laboració i enfrontament

Globalment, el projecte frontpopulista del Govern espanyol mai no fou discutit pels successius governs de la Generalitat, però al llarg de la guerra sorgiren freqüents topades, provocades la majoria pel que Madrid considerava excessos de la Generalitat en la utilització de les competències estatutàries. A més d’aquestes diferències, el Govern central sempre cregué que Catalunya no feia prou esforços humans i econòmics per a guanyar la guerra (no era cert: molts catalans participaren en la defensa de Madrid i Catalunya organitzà l’expedició, bé que fallida, per recuperar Mallorca) i retreia a Companys que instrumentalitzés la influència que la CNT-FAI tenia a Catalunya per no seguir les mateixes pautes que Madrid. Els greuges eren bidireccionals, ja que de Barcelona també es queixaven: l’autonomia era vulnerada, Catalunya feia un esforç econòmic per guanyar la guerra superior als seus recursos i la CNT, malgrat la incomoditat que causava el seu maximalisme, era la força sindical més representativa del proletariat català, indispensable per a aconseguir la victòria.

La primera dissidència es manifestà arran de l’expedició militar organitzada per la Generalitat a l’agost del 1936 per recuperar Mallorca. Durant l’etapa de la presidència de Largo Caballero, els conflictes no tingueren gaire transcendència. El Govern de la República, tot i la seva preocupació pel protagonisme que adquiria el de la Generalitat, ja tenia prou dificultats. L’organització d’una defensa eficaç de Madrid, que corria el perill de caure a mans dels insurrectes, era el seu objectiu primordial. Ara bé, l’ostentació de força exhibida per les forces d’ordre públic per a sufocar els fets de Maig era unsenyal d’alarma. Amb l’accés de Negrín a la Presidència del Consell de Ministres, les relacions s’anaren deteriorant. Negrín imposà l’aplicació estricta, quan no retallada, de l’Estatut i ajornà la negociació sobre el termini i la quantia dels traspassos pendents. A l’octubre del 1937 comunicà a Companys que no es podia conduir l’economia de Catalunya amb els paràmetres de la semiindependència, i Azaña acusà el Govern català d’escudar-se en la CNT-FAI per justificar l’extralimitació de les seves funcions.

Començava la ingerència. El trasllat del Govern de la República de València a Barcelona (3 de novembre de 1937) empitjorà les coses. Al gener del 1938 el Govern central prengué a la Generalitat les competències d’ordre públic i les de proveïments. Entre l’abril i el juliol les d’explotació de les companyies de gas i elèctriques radicades a Catalunya i a l’agost del 1938 les indústries de guerra, la qual cosa determinà la dimissió d’Aiguader com a ministre de Treball i Assistència Social en protesta per aquesta mesura, que vulnerava els drets de la Generalitat, i també per desacord amb la creació de tribunals especials militars.

A més, els contenciosos entre la Generalitat i el Govern central en la valoració de les despeses foren nombrosos. La situació més greu en aquest terreny es produí al juliol del 1938 quan s’interrompé el lliurament dels 30 milions de pessetes que la República transferia a la Generalitat segons el pacte signat a València al febrer del 1937. El súmmum d’aquest intervencionisme es produí a l’exili. Ja en territori francès, el govern de Negrín confiscà part dels recursos econòmics propis de la Generalitat. Era el preàmbul de tots els conflictes posteriors al 1939.

La guerra arriba a Catalunya. La batalla de l’Ebre i la fi de la guerra

Indirectament, els bombardeigs ja havien fet arribar les conseqüències físiques i materials de la guerra al territori català, però la confrontació directa entre els dos exèrcits no es produí fins a la primavera del 1938. El final de l’estabilitat del front d’Aragó obrí les portes de Catalunya a Franco. El 3 d’abril Lleida fou ocupada i la primera mesura jurídica que prengué el dictador fou derogar l’Estatut d’Autonomia: era el primer pas de la repressió. Pocs dies després caigué Tremp i la zona pirinenca lleidatana, fet que permeté controlar l’energia hidràulica, vital per a la indústria catalana. La caiguda de Vinaròs el 15 d’abril comportà el tall de les comunicacions terrestres entre València i Barcelona. Davant la gravetat de la situació, Negrín i el general Rojo prepararen l’ofensiva més important de l’exèrcit republicà: la batalla de l’Ebre.

Els objectius de l’ofensiva eren diversos però complementaris. Aturar la pressió franquista sobre València, restablir vies de comunicació amb el centre, recuperar part dels territoris perduts a la frontera amb Aragó i, sobretot, donar un cop d’efecte que aixequés la moral dels militars i la rereguarda. El 25 de juliol de 1938 els republicans travessaren l’Ebre amb una maniobra inesperada que sorprengué tothom. Els primers dies l’avanç fou espectacular i obligà Franco a ajornar l’atac contra València i a desplaçar efectius des del nord fins a Gandesa. Ell dirigí les operacions militars personalment. Els republicans no pogueren recobrar Gandesa. A partir del 2 d’agost, d’una guerra llampec es passà a una altra de posicions i trinxeres, que afavoria més Franco. Amb les remeses abundants en artilleria i aviació que enviaren Alemanya i Itàlia, sabia que una batalla llarga era el suïcidi de l’Exèrcit republicà. El 15 de novembre es produí la retirada. Havia acabat la batalla més llarga i cruenta de tota la guerra: més de tres mesos i gairebé 60 000 morts, més de la meitat republicans.

Però el desenllaç de la batalla de l’Ebre també s’havia decidit indirectament a l’acord de Munic (28–30 de setembre de 1938). França i la Gran Bretanya accediren a les exigències de Hitler d’annexionar-se la regió txecoslovaca dels Sudets (població de parla i origen alemanys), tot prosseguint la política d’evitar la guerra, ni que fos amb claudicacions vergonyants. La República no podia esperar que les democràcies occidentals reconsideressin la passivitat criminal (Comitè de No-Intervenció) que havien adoptat en esclatar la guerra. A més, l’URSS començà a inquietar-se per l’expansionisme del Japó (que havia ocupat Manxúria) i la qüestió espanyola deixà de ser el nucli de la seva política exterior. Per raons d’estat, l’URSS es desentengué de la sort de la República. Munic es convertí en el tret de gràcia contra la democràcia espanyola. A Negrín només li restava esperar que el panorama europeu empitjorés, catalitzar la desesperada resistència republicana i que la guerra espanyola s’impliqués amb la que, ben segur, esclataria a Europa. «¡Resistir es vencer!», repetia, ja que, si s’hagués donat aquesta implicació, França i la Gran Bretanya s’haurien aliat per necessitat pragmàtica amb els agredits per Alemanya. És a dir, amb la República Espanyola.

El 23 de desembre de 1938 Franco inicià l’ofensiva contra la resta de Catalunya, sense trobar a penes resistència. La batalla de l’Ebre havia exhaurit les forces militars, materials i morals de Catalunya. El 15 de gener de 1939 ocupà Tarragona, el 26 Barcelona i el 9 de febrer els militars franquistes van arribar a la Jonquera. Es completava així l’ocupació de Catalunya. Començava la dictadura de Franco.

La guerra no amagà la divisió de la societat catalana. La Guerra Civil d’Espanya també tingué lloc dins de Catalunya. L’existència dels catalans de Burgos, franquistes, i dels quintacolumnistes és prou coneguda. Catalunya perdé la guerra, però molts catalans la guanyaren. A més, el daltabaix significà un exili transversal, social i cultural de bona part de la població d’Espanya i de Catalunya, del qual el conjunt de la societat espanyola havia de tardar a refer-se.