i arquitectura | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

arquitectura

Mostrant 1381 - 1390 de 2090

Marta Vallmitjana i Alemany

Arquitecta i urbanista, filla del pintor i gravador Abel Vallmitjana i Vallès.
Barcelona, 1934

El 1938 emigrà amb els seus pares a Veneçuela. Atreta per les arts, féu una estada a Florència (1952-1954) i després tornà a Veneçuela, on el 1958 es graduà a Caracas en arquitectura i urbanisme per la Universitat Central de Venezuela. Es traslladà a França, a París, on amplià estudis i després, a Londres. Més tard, es doctorà en ciències, especialitat d’urbanisme, a Caracas (1984). En aquest país exerceix professionalment i també es dedica a la docència universitària. Cal subratllar el seu treball sobre la planificació del desenrotllament urbà i regional. Ha tingut diversos càrrecs: directora de l’Instituto de Urbanismo de la facultat d’arquitectura i urbanisme de la Universitat Central de Venezuela (1975-79), coordinadora del doctorat en ciències, menció urbanisme, a l’Instituto de Urbanismo (1985, 1988 i 1991), directora de la comissió d’estudis per a graduats (1981, 1988 i 1989), professora invitada a la Universitat de Cambridge, Anglaterra (1980-81), coordinadora docent de l’Instituto de Urbanismo (1986-87), etc. Prolífica autora en el seu ram, ha publicat, entre altres obres, Un modelo urbano y regional (1975-1976), Un modelo urbano-regional y su aplicación a la región Falcón-Zulia y las ciudades de Maracaibo y de la costa oriental del lago (1976), Dinàmica de los sistemas urbanos (1978-1980), Estudio de Caracas. Evolución del patrón urbano desde la fundación de la ciudad hasta el período petrolero 1567-1936 (1990) i El plan Rotival. Cincuenta años después (1992).

Martellange

SinònimÉtienne Ange Martel
Nom amb què és conegut l’arquitecte i jesuïta francès Étienne Ange Martel.
Lió, 1569 — París, 1641

Construí els col·legis dels jesuïtes de Le Puy (1610), Dijon (1611), La Flèche (1621), etc. Projectà l’església de Saint-Paul et Saint-Louis de París (1627). Seguí sempre l’esquema del Gesù de Roma, i influí sobre tota l’arquitectura religiosa del s XVII. Acabà, en estil clàssic, la catedral d’Orleans.

Martí Llobet

Arquitecte.
País Valencià, segle XV — País Valencià, segle XV

El 1429 acabà la torre del Miquelet de la seu de València —on dirigia les obres des del 1424—, i el 1430 dirigia les obres del cimbori de la seu.

Martí Sureda i Deulovol

Arquitecte municipal de Girona (1847-59) i provincial (1859-75).
l'Escala, Alt Empordà, 1822 — Girona, Gironès, 1890

Fou membre de la Comissió d’Estadística de Barcelona i de la diputació de Girona. Fou el primer urbanista de la ciutat i l’innovador de l’arquitectura de la regió de Girona. Creà a Girona una Escola d’Obres Públiques i dictà el corpus de les disposicions relatives a obres. Elaborà el primer projecte d’eixample de la ciutat (1868), basat en l’obertura de noves vies de comunicació i l’enderrocament de les muralles, cosa que trobà l’oposició de les forces vives de la ciutat. Urbanitzà diversos carrers a Girona i la província i féu els eixamples de Palamós, Lloret de Mar, Vilobí d’Onyar (1861) i Castelló d’Empúries (1867). Projectà les Voltes de la Bisbal (1854-60) i la plaça de Sant Agustí de Girona (1855-64). El 1851 volgué convertir la Universitat de les Àligues en presó, i el 1853 construí el pont de Sant Agustí i féu la fitació dels termes municipals veïns a Girona. Membre de la Junta de Reparació de Temples i Convents, restaurà el convent de Sant Josep (1859-65) i moltes esglésies de la província, els convents de caputxines i franciscanes de Girona, les agustines de Peralada i el palau episcopal (1857-67). Projectà la reconstrucció del monestir de Ripoll (1863-80) en col·laboració amb Esteve Muxach, empresa que fou realitzada per Elies Rogent. Construí l’església neogòtica de Sant Josep de Figueres —amb l’arquitecte diocesà Manuel Mundà— (1878) i la del Sagrat Cor de Girona (1887-1901), acabada per Francesc Salvat i Juncosa i Manuel Almeda. Reconstruí els teatres d’Olot i Girona i construí les cases del comú i de la vila respectivament de Madremanya i Arbúcies, la presó d’Hostalric (1861), la foneria Planas-Junoy i Companyia de Girona (1862), la font de la Devesa (1865), etc. Projectà el mausoleu d’Álvarez de Castro (1867-80) amb l’escultor Joan Figueres. Actiu membre de la Comissió Provincial de Monuments, elaborà el 1852 un inventari de les obres d’art necessitades de reparació i el 1856 el repertori de monuments provincials. Políticament progressista, promogué l’enllumenat de gas (1861), les excavacions arqueològiques (1881) i la creació del Museu Provincial i l’exposició periòdica d’obres artístiques el 1870. El 1873 elaborà un pla de la Girona romana. Del 1849 al 1867, aprofitant els llargs períodes de moderantisme, construí noranta-vuit habitatges particulars.

Martí Sureda i Deulovol construeix les cases de les Voltes de la Bisbal d’Empordà

1854
Martí Sureda i Deulovol construeix les cases de les Voltes de la Bisbal d’Empordà.

Martí Sureda i Vila

Arquitecte municipal de Girona (1890-1920).
Girona, Gironès, 1866 — Girona, Gironès, 1947

Fill de Martí Sureda i Deulovol. Titulat a Barcelona el 1890. Fou membre de l’Associació Literària de Girona, acadèmic de San Fernando, vocal de la Comissió Provincial de Monuments i inspector provincial de treball. Construí la gran majoria de les obres municipals, com l’Excorxador, posteriorment Casa de Bombers i Central Lletera (1894-1915) —amb Manuel Almeda—, la plaça de toros de Figueres (1895) i el projecte d’entrada, caseta del guarda i dipòsit de la Devesa, d’estil neomossàrab (1898). Promogué la instal·lació parcial de l’electricitat a Girona i projectà l’augment del salt d’aigua de la fàbrica L’Aurora, de Pedret. Féu diverses altres construccions i fitacions. Reformà el projecte d’eixample de la ciutat d’Eugeni Campllonch (1897) modificant la zona de la Mercè (1907-19). Féu el projecte de clavegueram i empedrat de la Girona vella (1917) i la conversió de la plaça del mercat en caserna d’artilleria (1918). Notable urbanista —i enemic dels arbres— rectificà diversos carrers. Projectà la urbanització de la zona Indústria —amb Isidre Bosch— (1911-24), la de la pujada dels Alemanys (1910), la Font del Rei (1913-24) i la del carrer de la Rutlla, complementada per l’arquitecte municipal que el succeí, R.Giralt i Casadesús. Construí també habitatges particulars com la casa Esteve de Palafrugell —amb el mestre d’obres Josep Martí i Burch—, la casa Auguet (1900) i, sobretot, la casa Sureda (1933), de Girona, per la qual fou premiat.

Martín de Abaria

Arquitecte basc.
País Basc, segle XVI — País Basc, segle XVII

L’any 1625 traçà un projecte de façana per a la catedral de Tortosa que només fou executat en part.

Martín Domínguez

Arquitecte.
Sant Sebastià, 1897 — Nova York?, 1970

Col·laborà amb Carlos Arniches del 1924 al 1936, i se n'anà a Cuba, on seguí una obra que continuava formes tradicionals amb elements de l’avantguarda. La seva obra més ambiciosa fou l’immens edifici FOCSA (1953-56), a l’Havana, en col·laboració amb Ernesto Gómez Sampera.

Martín Gil de Gaínza

Enginyer i arquitecte castellà.
?, segle XVI — ?, segle XVI

Fou mestre de fortificacions de Palma (Mallorca), on construí les muralles del s XVI i la sòbria casa del Marquès de la Torre —no bastida fins el 1696—. És identificable amb el Martín de Gaínza autor de l’Hospital de la Sangre de Sevilla (1546), amb façana plateresca.

Martín Unzeta

Arquitecte basc.
Biscaia, segle XVI — Alacant, 1630

Treballà, sota les ordres d’Agustí Bernardino, en les obres del Col·legi de Sant Domènec d’Oriola (1611-15) i el 1615, en abandonar aquest l’obra, fou nomenat mestre major, i la dirigí fins el 1626. Substituí aleshores Bernardino en la direcció de l’església de Sant Nicolau d’Alacant.

Llegir més...