Antiga capella, arruïnada, de la qual es diu que només resta el campanar, situada prop del mas Civils. El lloc pertanyia a la propera comanda templera d’Aiguaviva, que més tard passà als hospitalers, i cal per tant cercar-li un origen anterior al 1312. N’hi ha notícies fins al 1772. Actualment, al costat del mas Civils, hi ha una capella dedicada a Sant Pere Màrtir, erigida el 1798.
Cal identificar les ruïnes de l’antiga ermita coneguda al principi del segle XX per Sant Roc de les Núvies, situades al cim del puig de Sant Roc, amb les de la “basilicam Sancti Christophori de Nobinolas”, que és documentada l’any 882 en la donació de diverses esglésies que el bisbe Teuter, féu a la seu gironina. L’edifici actual és tardà, dels segles XVI-XVII.
El lloc de Vilablareix apareix en els documents de diverses formes: “Vila Ablares” (882), “Vila Blares” (1019), “Vilablarex” (1200), “Vilablarexo” (1225) i “Vilablarexio” (1362, 1379, 1691). L’any 1356 hi havia 16 focs, 9 d’església, i el 1678 era lloc reial.
Capella rural de la demarcació parroquial de Granollers de Rocacorba. És un edifici de planta rectangular, d’absis i atri tardà davant del mur de ponent. Aparentment és una edificació tardana semblant a la de Sant Nazari, del mateix municipi i parròquia de Sant Martí de Llémena. No en coneixem notícies antigues, però per l’aparell de l’absis i pel titular cal considerar-la com una església originada en l’època romànica, molt transformada als segles posteriors.
Aquesta església parroquial es troba vora les restes de l’antic castell de Granollers, centre de la baronia homònima. L’any 1065 Guillem Guifré en el seu testament la donà a la canònica de Girona. En aquesta parròquia posseí algunes terres el monestir de Santa Maria d’Amer.
Del lloc “Medinianus” hi ha una referència a partir de l’any 1017, però de l’existència d’aquesta església, no se’n sap res fins l’any 1098, que apareix al testament sacramental de Dalmau Vidal, en el qual llegà a la canònica de Girona un alou situat a les parròquies de Sant Julià, Sant Genís de Cervià i “Sancti Saturnini de Medimiano”, i un saltin a l’església parroquial.
Capella castellerà amb la clàssica denominació de la majoria de capelles de castell. El castell de Montagut és documentat al final del segle XIII i va passar molt aviat a domini del monestir de Sant Pere de Galligants. Cal suposar que la capella, de la qual es coneixen els vestigis dins les àmplies ruïnes del castell, es devia erigir abans del 1300.
Capella rural, situada al nord del veïnat de Diana, prop del límit septentrional del terme, anomenada sovint, per això, Sant Mateu de Diana. És un edifici d’una nau, reforçada amb contraforts i coberta amb volta de pedra, bé que simulant llunetes barroques i un absis precedit d’un arc rebaixat, que recorda la tipologia romànica, però que és molt tardà. Pel seu titular i estructura general podria ésser la refecció d’un edifici romànic. No se’n coneixen notícies històriques.