L’escultura romànica a Catalunya té una història pròpia. En altres camps és més difícil fer la història de l’art català medieval de manera autònoma. L’escultura romànica és una tècnica essencialment regional, fruit de l’art i del mestratge d’artistes acostumats a curts desplaçaments. Les importacions són rares; el marbre és poc utilitzat i generalment els escultors tallen la pedra local. A vegades, com a Sant Cugat o a Girona, aquests treballadors de la pedra han volgut deixar constància de la seva manera de fer.

Portada de Santa Maria de Ripoll, que té el programa iconogràfic més ampli de tot el país.

ECSA - M. Anglada

Al costat de les esglésies, que pel seu nombre i característiques han estat els monuments preferits dels estudiosos de l’art romànic, es construïren molts altres edificis dignes d’atenció, tot i que la seva conservació no sempre ha estat portada amb la cura que mereixien. Cal recordar, per exemple, les cases i els obradors urbans, els casals de molins o els habitatges rurals, sense esmentar les torres, les guàrdies, els castells i les cases fortes, o els ponts.

Interior de l’església de Sant Miquel de Cuixà, molt transformada al llarg dels segles, però que ofereix un interessant conjunt d’arcs de ferradura de la basílica construïda a l’inici del darrer quart del segle X.

ECSA - Rambol

L’empremta romana i paleocristiana

La primera gran arquitectura medieval a Catalunya és constituïda pel ric conjunt d’edificis romànics, amb un predomini quasi exclusiu dels d’ús religiós. Es tracta, com és ben sabut, d’un element tan lligat a la història del país que els investigadors l’han convertit en un símbol nacional, de la mateixa manera que, com va escriure Grabar, els “arqueòlegs” havien donat categoria de vedette a la pintura romànica. Són formes que tenen una gran unitat estilística i que ens arriben amb connexions clares italo-franceses.

Introducció

En aquest text partirem de l’estudi i l’anàlisi de documentació aplegada per historiadors i historiadors de l’art i que té relació amb el problema que es planteja, també en període romànic a Catalunya, entre artistes, clients i consumidors de l’obra d’art. Tenim presents gran part dels treballs de Josep Puig i Cadafalch sobre arquitectura, el de Josep Gudiol i Cunill a Els primitius, de Josep Lladonosa sobre Lleida, de Pierre Bonnassie, els reculls documentals de Cebrià Baraut a Urgellia, etc.

Vista aèria del castell de Saldes, que originà als seus peus la població entorn de l’e’glésia parroquial de Sant Martí.

ECSA - J. Pagans

Els precedents de la formació política de Catalunya

Amb motiu de la celebració del mil·lenari de Catalunya escrivíem que no hi havia dubte que en un moment determinat ens trobàvem amb una sèrie de trets d’una certa identitat que començaren a afaiçonar, tímidament, el nostre poble; aquests trets no aparegueren de sobte, ni obeint a una consciència concreta, però hi eren, i lentament s’hi feren presents; perquè els pobles mai no apareixen de sobte, ni tenen una partida de naixença concreta en un any determinat.

Orígens i difusió del romànic català

Mapa d’Europa amb indicació dels corrents principals i els llocs destacats d’implantació del romànic, segons l’estudi d’E. Junyent.

A. Pladevall

• Ramón d’Abadal i de Vinyals: Catalunya carolíngia, II (Els diplomes carolingis a Catalunya), 2 vols, Institut d’Estudis Catalans. Barcelona 1926-52.
• Ramon d’Abadal i de Vinyals: L’abat Oliba, bisbe de Vic i la seva època, ed. Aymà, Barcelona 1948.
• Ramon d’Abadal i de Vinyals: Història dels Catalans, vol. II (La Pre-Catalunya), ed. Ariel, Barcelona 1961.
• Ramon d’Abadal i de Vinyals: Els primers comtes catalans, ed. Teide, Barcelona 1958, la. ed.; Barcelona 1965, 2a.